dissabte, 31 d’octubre de 2009

El llibre de l'Antonyita: de gom a gom


Ahir, ple total a la presentació del llibre d'en Josep: Viladecans 1930-1980. La mirada d'Antònia Doñate, editat pel Grup Tres Torres. De fet, em penso que el mèrit no és pas de l'autor, sinó de la protagonista del llibre. Molta gent de la família (nombrosa!), molta gent de la parròquia (l'Antonyita hi continua fent de catequista als seus 83 anys), molta gent del PSUC, molts veïns, amics...
La presentació va tenir tres llargues intervencions. En primer lloc va parlar Maria Salmerón, primera tinenta d'alcalde i regidora de cultura. Es va notar que havia s'havia llegit el llibre a fons perquè en absolut no va fer un parlament rutinari o de compromís, cosa que sempre és d'agrair, i a més es va comportar amb tota senzillesa, lluny dels protocols que de vegades són de rigor però que més aviat marquen distàncies més que altra cosa. Va tenir la seva gràcia, també, perquè el Grup Tres Torres (al qual jo no pertanyo, que quedi clar, encara que hi pugui col·laborar si necessiten un cop de mà) es passa mitja vida fent de "Pepito Grillo" respecte a l'Ajuntament per recordar que cal garantir la conservació del patrimoni històric i cultural del municipi, cosa que de vegades ben segur que la deu incomodar, encara que de fet aquest diàleg entre un departament de patrimoni que té iniciatives molt interessants i una entitat ciutadana reivindicativa aporta fruits que estan molt bé. De fet penso que és com ha de ser, perquè ni l'ajuntament és omniscient ni omnipotent, cosa que de vegades corren el risc de creure's, ni les entitats poden actuar sense tenir en compte el conjunt de la ciutat. Una participació real deu ser la clau.
Després va parlar l'Andreu Comellas, fill de l'Antonyita, i regidor del PSUC en les primeres eleccions democràtiques, el qual va parlar sobretot de la seva mare i d'aquella època en què tants viladecanencs van patir detencions absolutament injustes per la seva lluita per les llibertats. L'Andreu, que havia estat company d'en Josep al seminari va fer referència a aquell fil de cristians compromesos amb la vida ciutadana que passa per Pere Tarrés i que, dins del PSUC, va trobar els seus exponents més significatius en Joan N. García Nieto i en Alfonso C. Comín. De fet la Federació de Joves Cristians a Viladecans, inspirada per Pere Tarrés, va tenir un importantíssim ressò en la vida de l'aleshores poble.
I de la intervenció d'en Josep no en parlo: us la poso tot seguit en un post a part.
La balanguera digital (Andreu Comellas dixit)

A la foto: Antònia Doñate dedicant el llibre als "dos homes de la seva vida", el seu marit i el seu germà, tots dos ja difunts, i, a la taula, Andreu Comellas, Maria Salmerón, Josep Lligadas i Victòria Herrero, vicepresidenta del grup Tres Torres.

La presentació d'en Josep


Amb tot això que han dit tant la Maria Salmerón com l’Andreu Comellas, la sensació és que ja està tot dit i que més valdria que jo no digués res més. Però com que tinc apuntades unes quantes coses que tenia ganes de dir, doncs les dic.

Primer de tot, el que haig de dir és agrair-los a ells dos, a la Maria i a l’Andreu, que hagin volgut ser aquí i presentar aquest llibre. Moltes gràcies per la seva amabilitat a l’hora de valorar-lo.

I, immediatament després de dir això, el que haig de fer és agrair sobretot a l’Antònia Doñate que m’hagi proporcionat el plaer de poder-lo fer, el llibre, amb tot el que ha comportat. El plaer de poder-la entrevistar, de poder fruir de la seva inesgotable memòria, de poder entrar en la seva vida plena de riqueses de tota mena, de poder sentir les seves valoracions dels esdeveniments i de les situacions... també li he d’agrair que, sense ella voler-ho, m’hagi empès a buscar i a preguntar i a remenar... per ampliar el que ella em deia, per comprovar coses, per mirar de saber-ne més. També de recollir fotos per il•lustrar-lo... I deixeu-me doncs, també, afegir aquí l’agraïment a la gent que ha col•laborat en tota aquesta recerca.

I el cas és que tot això ha servit per acabar, al final, amb la sensació que aquesta història, aquestes històries, són un pou sense fons. El senyor Josep Iturrioz, el fill del Manquet, que ens ha deixat algunes fotografies per al llibre i els records del qual no els hi he pogut incorporar perquè a ell vaig descobrir-lo massa tard, em deia: “Home, si entrevistessis a aquesta persona, o a aquesta altra... segur que et podrien explicar moltes coses”. I jo pensava: “Segur que té raó, segur que seria molt interessant, però per fer-ho jo hauria de poder viure de renda i dedicar-me només a això...”. Tant de bo hi hagi més gent que s’animi a anar recollint totes aquestes històries. Però en tot cas, el que jo he de dir és que he disfrutat molt fent tota aquesta feina que ara podeu tenir a les mans i llegir i mirar.

El cuc de fer una cosa així ja fa temps que el tenia, però el que m’hi va empènyer definitivament va ser quan el Manel Luengo i el Xavier Calderé em van oferir de moderar aquella taula rodona de fa dos anys als Capvespres de Ca n’Amat, amb la Maria Calbet, la Paquita Térmens, la Margarida Domènech i la Miquela Oriol. Allà vaig pensar que les històries de tants anys enrere podien donar molt de si, i que alguna cosa més podia fer jo en aquest camp. I en un cert moment, quan vaig trobar temps i ànims per posar-m’hi, vaig encetar aquesta operació de recollir història començant per l’Antònia. I aviat vaig veure que d’allà el que en sortiria no seria un capítol d’un llibre d’històries de gent diversa, sinó un llibre sencer d’una sola persona. Perquè l’Antònia podia parlar no només de com vivia la gent de Viladecans al llarg dels anys que anàvem resseguint, i com era el poble que anava creixent, i quines botigues hi havia, i l’escola, i com era la vida pagesa d’aquells anys. També podia parlar, i parlava, de la seva pròpia vida, d’una vida en la qual hi ha de tot.

Una nena filla de pares immigrants que de cop s’integra, i sense gaires dificultats, en un poble desconegut, gràcies a trobar-se amb un veïnat acollidor i gràcies a la capacitat cohesionadora que en aquells moments té la parròquia per a una part important dels viladecanencs, una parròquia que viu sobretot l’eclosió de la Federació de Joves Cristians. Això, d’altra banda, serà un coixí important per poder pair un fet tant decisiu com la mort del pare i les penúries de tot tipus que aquesta mort comporta. I després els desastres de la guerra, i després la mort de la mare i haver de buscar-se la vida com a minyona a la Torre Roja... Aquesta és una mirada sobre Viladecans no feta des de fora, de records de com era la vida de la gent, sinó des de dintre, des de la pròpia vida. I amb un fil conductor que per a l’Antònia serà sempre l’adhesió cristiana, viscuda amb tot el convenciment, tant aleshores com ara, però viscuda alhora amb la suficient capacitat crítica com per destriar aquesta adhesió de determinades concrecions que resulten certament de molt difícil justificació...

Després vindrà ja el casament, l’entrada a Cal Comellas, i una vida de família intensa i complexa que dóna com a resultat una part important de la gent que ocupa aquesta sala. I al final, és clar, tota la contribució, des de la rereguarda sobretot, a la lluita antifranquista, una contribució important per a Viladecans però no només per a Viladecans, sinó més enllà...

Hi ha, en tota aquesta història, un aspecte que segur que pot portar algunes controvèrsies i que no em semblarà gens malament que les porti. És el tema de la guerra. I és que aquest és un tema que tots plegats tenim pendent. A Viladecans, i a Catalunya, i a Espanya. No m’hi estendré, perquè ara no toca, però sí que tinc ganes de dir que no en traurem gran cosa, de cara al futur de tots plegats, d’aplicar esquemes que pretenguin ser gaire precisos i delimitats pel que fa a les bondats i les maldats, perquè les coses mai no són així, i en el cas de la guerra del 36 sens dubte que no van ser així. Evidentment, el juliol de 1936 existia una legalitat democràtica a Catalunya i a Espanya, encarnada per les institucions republicanes, i això no ofereix dubtes. I evidentment també que l’exèrcit que es va aixecar en armes contra la República no tenia cap legitimitat per fer una cosa així. I evidentment, encara, que després de la guerra el que vam tenir aquí va ser una repressió duríssima i una dictadura que va durar prop de quaranta anys. Tot això és evident.

Però també és evident, em sembla, que entremig, els tres anys de la guerra, aquí a Catalunya, aquesta legaltat republicana va resultar molt malmesa a molts nivells, i amb conseqüències sovint tràgiques, davant les quals les reaccions van ser de totes menes, però en tot cas moltes d’elles marcades per l’ofec que provoquen les situacions límit. En aquest tema encara ens queda molt per parlar i molt per escoltar, des de la bona voluntat de mirar d’entendre més el que va passar, i també d’entendre’ns més tots plegats. La mirada de l’Antònia és una de les mirades d’aquella realitat, i per això, per ajudar més a conèixer i a entendre, he volgut completar el llibre amb alguns apèndixs que convidin a mirar cap a alguns dels personatges republicans viladecanencs, i he d’agrair des d’aquí a la Monserrat i la Núria Puig, la Núria Buenaventura i el Francesc Ollé, que hagin fet possible la realització d’aquests apèndixs.

Encara referint-me a la guerra, sí que no vull deixar de destacar una cosa que és ben sabuda, però que fa de bon recordar. I és el fet que, enmig dels desastres d’aquells dies, a Viladecans les coses van anar força millor que en altres llocs, perquè aquí no hi va haver morts, gràcies a la decidida voluntat de les autoritats republicanes. L’únic mort, el Jaume Abril, va morir en tot unes altres circumstàncies.

El Jaume Abril, sens dubte, és un dels personatges que van marcar la vida viladecanenca durant aquells anys, i que, a mesura que un en va sabent més coses, més ganes tindria de continuar investigant sobre ell, per descobrir-lo més a fons. I amb ell, a mi m’han vingut ganes de conèixer també més a fons alguns altres dels personatges d’aquells temps. Un, certament, el Llorenç Puig, l’alcalde, que fa la sensació de portar a dintre una gran riquesa personal i una notable passió per millorar Viladecans. L’altre, el Josep Iturrioz, el Manquet, que tot porta a pensar que va ser l’home amb capacitat organitzativa que va contribuir decisivament a mantenir Viladecans en un mínim bon estat enmig dels desgavells del moment. Com ja es va dir aquest any als Capvespres de Ca n’Amat, jo crec que es mereixeria que la ciutat li dediqués un carrer. I l’últim personatge que m’agradaria conèixer més a fons és un que certament és menys rellevant, però que alguns dels presents segur que recorden amb especial afecte: mossèn Jaume Martí, el vicari que va ser fonamental per a la consolidació de la Federació de Joves Cristians, i que va ser mort a Sant Adrià el juliol del 36, als 28 anys.

Aquests quatre personatges, juntament amb el cinquè personatge del llibre, que és la mateixa Antònia Doñate, tenen una característica comuna: cap d’ells no va néixer a Viladecans. Deu ser que, efectivament, aquesta és terra d’al•luvió, terra oberta que permet fructificar tothom. Tant de bo que continuï així.

I bé. Acabo, i acabo amb un altre agraïment imprescindible. És, naturalment, al Grup Tres Torres, que ha editat aquest llibre, i que té previst de continuar-ne publicant com a contribució al millor coneixement i valoració de la nostra història i, juntament amb la història, a un millor coneixement i valoració de nosaltres mateixos, individualment i col•lectivament. És agradable, treballar en un grup com aquest. I em sembla que fem una feina raonable, que ajuda a tenir més present la importància del nostre patrimoni de cara a ser una ciutat més cohesionada, amb arrels, i no només un conjunt de persones situades en un lloc més o menys ben acondicionat i amb serveis dignes. En aquest camp, certament que hem avançat notablement, però certament també que caldria avançar molt més. Doncs això. El meu agraïment al Grup Tres Torres perquè fa de bon treballar-hi i, especialment, és clar, perquè ha assumit l’edició d’aquest llibre que espero que tots pugueu disfrutar.

Moltes gràcies a tots per ser aquí aquest vespre.
Josep Lligadas
Viladecans, Torre del Baró, 30 d’octubre de 2009

divendres, 30 d’octubre de 2009

El pam net


He de dir que aquests dies he quedat bastant afectada per tot el tema de les corrupteles que van sortint a la llum i que he de dir que, a part d'indignar-me, em produeixen una tristesa i desànim notables, perquè francament costa molt de defensar la necessitat de la militància política en mig d'aquest desgavell. I a més les actituds dels partits no hi ajuden gens, perquè francament això està afectant tots els que realment tenen poder, i sembla que els afectats només es preocupen d'atacar el veí.

Sempre he pensat que a tot arreu el poder pot ser llaminer i que de corruptes en poden sortir en qualsevol lloc on hi hagi diners o poder. El que marca la diferència és l'actitud del partit. I no només les reaccions quan es fa públic el delicte, sinó el caldo de cultiu que afavoreix determinades accions i actituds. I això va des de confondre l'administració pública amb un servei de col·locació dels amics, o des del mirar a una altra banda quan algú posa la mà a la caixa ni que sigui en quantitats petites, o quan s'actua sistemàticament des de l'economia submergida... O bé quan es tenen actituds servils dins del partit o quan el poder s'acumula en molt poques mans, cosa que em sembla que es dóna en tots (també en el meu), o quan es pretén que el paraigua "nacionalista" o "d'esquerres" ho justifiqui tot.

Durant els meus dos anys d'assessora a l'ajuntament em vaig quedar parada de rebre peticions de gent per si els podia col·locar (pensant-se, a més que jo tenia un poder que no tenia, és clar). Així, tal qual. O quan algú interpreta que si en Jordi -el meu cunyat- ha trobar plaça en un taller ocupacional és perquè jo li he fet entrar aprofitant els meus contactes polítics. Com si en Jordi no tingués mèrits propis!

De fet seria injust carregar totes les tintes sobre els polítics, perquè com molt bé assenyala el meu amic blocaire xiruquero l'actitud d'espabilat o espabilada està molt estesa: des d'escaquejar-se de pagar el bitllet del tren, a no pagar a Hisenda, a escapolir-se de l'IVA, o, com passava en una empresa sense afany de lucre on jo havia treballat fa molts, molts anys, a estafar sistemàticament els clients (en aquesta empresa, per cert, van créixer molts fongs: un directiu va estafar l'empresa des del dia del seu nomenament, i, que jo recordi, almenys es van detectar quatre persones amb "actituds econòmicament irregulars").

Si no hi ha un pam de net, hauríem de mirar de fer neteja en el nostre, de pam. Però de debò que la credibilitat de la democràcia passa perquè els partits es posin menys a la defensiva i treballin molt més decididament per la transparència. És una qüestió d'intentar aplicar els valors que es prediquen, sobretot des de l'esquerra. O no?

En tot això m'ajuda pensar en la gent de base que hi dedica tants esforços...

Mercè

dijous, 29 d’octubre de 2009

Un capitalisme daltònic, miop i sense visió lateral


El capitalisme pateix totes aquestes patologies oftalmològiques. Ho diu Pedro José Gómez Serrano, professor d'Economia Mundial a la Complutense en un article molt interessant sobre la crisi publicat a la revista Sal Terrae. Diu així:
"Suelo señalar a mis alumnos que el capitalismo está aquejado de tres graves patologías oftalmológicas: el daltonismo -porque es un sistema que sólo detecta el color del dinero y, en consecuencia, desatiende todas las necesidades humanas que no estén respaldadas con capacidad de pago-, la falta de visión lateral (como la que padecen los conductores que han consumido alcohol), ya que la obsesión por el crecimiento y la rentabilidad impide ver el enorme colectivo de víctimas que quedan a la vera del camino y que para el sistema sólo son daños colaterales (parados, pobres, poco productivos, subdesarrollados, excluidos, etc.) y, por último, la miopía, que impide distinguir con nitidez las consecuencias del modelo de desarrollo a largo plazo, debido a la obsesión por alcanzar resultados a corto plazo (las empresas tienen que alcanzar resultados ya), lo cual conduce a que la racionalidad económica resulte económicamente irracional."
Molt lúcid.
Mercè

dimarts, 27 d’octubre de 2009

El clima no està en venda: manifestació el 31


Un bon amic m'ha fet arribar aquesta publicació, junt amb la convocatòria de la manifestació que tindrà lloc dissabte vinent, 31 d'octubre, a les 5 de la tarda, i que sortirà de la Plaça Universitat d eBarcelona, amb vista a la cimera de Copenhague del desembre (i de la minicimera de Barcelona de la setmana que ve). Us recomano la seva lectura i us animo a venir a la manifestació. Crec que s'ho val!

dilluns, 26 d’octubre de 2009

L'anunci que neix del goig compartit

Ahir vaig anar a la presentació de l'objectiu diocesà d'aquest curs del bisbat de Sant Feliu. La veritat és que m'ho vaig passar la mar de bé. Resulta un fet una mica insòlit, potser, avui dia, passar-s'ho bé en un acte diocesà. Però de fet, hi ha molts motius: el tema em resulta engrescador i oportú (com anunciar Jesucrist en aquest món tan diferent del que havíem viscut abans?); la xerrada que va fer en Xavier Morlans em va semblar molt encertada: en el llenguatge senzill que va utilitzar, en la seva anàlisi, i en les seves propostes. El fet d'haver participat d'alguna manera en la preparació del material, com és el cas, suposo que convida a sentir-t'ho teu. I sobretot em va agradar saludar molta gent i conèixer-ne d'altra. També em va fer il·lusió veure-hi gent de Viladecans i pensar que potser hi podem pensar conjuntament al llarg del curs... També perquè vaig connectar amb altres trobades d'aquest estil de fa molts anys, que sempre m'animaven.
Al Poblenou hi va haver un temps en què se solien fer assemblees parroquials. Es tractaven temes diversos i servien com a mínim per conèixer-se, saber què feien altres grups, i anar elaborant un projecte comú amb ganes de coherència, malgrat la diversitat de gent que hi érem. A la pràctica en resultava una formació conjunta de la qual se n'esperaven resultats concrets en la vida pastoral. Es deurien acabar perquè probablement van assolir el seu punt de rutina, i perquè a alguns això de les reunions ens va bé, però a d'altra gent, no tant. A mi m'agradaria que això es fes a Viladecans, però em sembla que no és gaire l'estil interparroquial.
I és que penso que convindria obrir molt les parròquies (en el sentit de fer les coses pensant en la gent que no és de l'olla), connectar-se bé amb la xarxa ciutadana (¿per què no els fulls de la parròquia al barri i les activitats de les entitats a la cartellera parroquial?), utilitzar millor els nous recursos socials, com internet; publicitar millor les activitats que s'hi fan; ser molt acollidors; donar més protagonisme als laics i laiques, i als joves... Ja es fan coses, ja, i ben fetes. Però ens cal avançar molt. Sempre donem per suposat que la gent vindrà i es trobarà bé entre nosaltres com per art de màgia. Però això em temo que cada cop passarà menys...
Mercè Solé

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La mirada d'Antònia Doñate

Divendres vinent, a les 7 del vespre, es fa la presentació d'aquest llibre a la Torre del Baró de Viladecans. Un llibre que, puc ben dir-ho perquè l'he vist anar-se fent, s'ha fet amb gust i amb ganes. Escoltar l'Antònia és ben bé un privilegi. Una persona inquieta i activa, que malgrat les diverses "cotilles" dels diversos moments històrics que li ha tocat viure (dins l'església, a la guerra, durant el franquisme...) ha sabut sempre actuar amb llibertat i amb sentit comú, combinant sempre allò de bo i millor que anava trobant en els llocs, sabent destriar el gra de la palla, buscant sortides no sempre fàcils. Feminista en un context masclista, creient en una església sovint encararada tot i el concili, psuquera a les verdes i a les madures... Viure els canvis socials amb compromís, esperança i bon humor sense deixar de tocar de peus a terra no està gens malament. Ah, i amb vuit fills...
És obvi que no sóc gens neutral en la meva opinió: ni pel personatge ni, naturalment, per l'escriptor. Al contrari, estic ben enlluernada i n'estic orgullosa.
Per cert, el llibre ha esdevingut una mostra de com es poden fer publicacions a baix cost: només ha cobrat la imprenta. I el cost es podrà assumir amb la venda del llibre a dotze euros. L'Ajuntament, a posteriori, s'ha animat a aportar-hi una subvenció de 200 euros, que servirà per garantir que no hi hagi números vermells. Tinc ganes de dir-ho perquè després del cas Millet penso que és bo que fem visibles tantes iniciatives desinteressades com es duen a terme des de la societat civil, de les quals aquest llibre n'és una petitíssima mostra. No fos que ens desaniméssim.
Mercè

dissabte, 24 d’octubre de 2009

L'Agulla, butlletí de reflexió i diàleg

Agulla 66
View more documents from agulla.

Probablement moltes de les persones que llegiu aquest blog, ja en sou subscriptors, o potser la llegiu per internet (http://punxo.blogspot.com). Però, en fi, aquí en teniu el darrer número...
Mercè

dijous, 22 d’octubre de 2009

Teresa Forcades, al Jueves

Això sí que és notícia, i que surti en positiu, en una revista que em llegeixo religiosament cada setmana i que és força rabiüda amb tots els temes eclesiàstics. Ja m'agrada. Denota que la Teresa Forcades és capaç de transmetre una imatge de l'Església força més positiva del que és habitual.
Mercè

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Pas besonh de portar lo berret...

Aquest cap de setmana he estat a Tolosa de Llenguadoc, que és una ciutat que m’agrada molt i és molt relaxant. Tot i que a la nit és perillosa en alguns racons: un grup de joves, un dels quals duia una moto, em va acorralar i van fer veure que volien atropellarme: a França estan pitjor que aquí... sort que contemplar Saint-Sernin et fa oblidar tots els mals...
Una de les coses noves que aquest cop vaig descobrir va ser la “Maison d’Occitanie / Ostal d’Occitània”, un casal situat en un palau molt ben restaurat, que l’ajuntament ha cedit a les entitats que es dediquen a la promoció de la llengua occitana. Tenen obert cada dia, incloent-hi dissabtes i diumenges a la tarda, i fan cursos d’occità, publicacions, treballs filològics, sessions d’estudi, trobades diverses... El lloc té molt bona pinta, i si a més algú escombrés el carrer de tant en tant, encara estaria millor. Per si voleu anar-hi, és al carrer Malcousinat número 11, vora la plaça Esquirol.
Doncs bé. Entre altres coses, hi havia un cartell penjat a l’entrada, per anunciar les classes d’occità, que deia: “Pas besonh de portar lo berret per parlar occitan”. El “berret” és una mena de boina autòctona, com la nostra barretina o la txapela basca. I la frase vol dir, com és obvi, que per parlar occità no cal ser especialment patriota ni especialment defensor de les tradicions: simplement, cal considerar la llengua com un valor cívic, com una riquesa col•lectiva; un plantejament que aquí, per cert, a vegades em fa por que s’estigui oblidant. Jo no sé si se’n sortiran, perquè l’occità realment està molt perdut. Però vaig veure que tenen una xarxa d’entitats a tot el territori força àmplia. I han aconseguit unificar l’ortografia, cosa que fa que l’occità es pugui veure com una llengua endreçada i madura, no com un simple conjunt de dialectes. Tant de bo aconsegueixin recuperar aquesta llengua que antigament va tenir tanta força i tanta difusió.
I si en teniu ganes, sapigueu que aquest dissabte, dia 24, a les dues de la tarda (quins horaris!) a Carcassona hi ha una mani amb el simple lema “Per la lenga occitana”, organitzada per l’associació “Anem Òc”. (Josep Lligadas)

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Fractures

Ahir va fer vint anys d'una ensopegada que vaig patir a la vida. De fet, una tonteria, un petit conflicte amb una persona molt amiga, que em va fer patir molt i molt desproporcionament, de fet. I a ella també, és clar, de rebot, sense tenir-ne cap culpa.
Vaig estar dos o tres anys força descol·locada i va ser un llarg aprenentatge de coses importants. De vegades et sembla que tot rutlla, perquè fas i desfàs molt i et mostres molt activa, però per dins hi ha esquerdes, hi ha "falles" que provoquen terratrèmols. Hi ha enveges o ganes de protagonisme o manca d'autoestima o què se jo... Vas construint sobre la sorra. T'adones que voldries lluir d'un comportament coherent i d'una estabilitat enormes, però a la pràctica ets molt feble i t'equivoques i t'agradaria fer una cosa i acabes fent la contrària. Veus que l'amor propi se't menja encara que prediquis uns altres valors... Costa de veure't tal com ets, i costa encara més d'acceptar-ho amb un cert bon humor. Amb el cap entens una cosa, però el cor va en direcció contrària. No pots controlar allò que sents.
Per sort, i amb l'ajut de tothom, me'n vaig sortir bé. Vaig rebaixar el nivell de feina -crec que en aquella època treballava massa-, vaig canviar una mica d'aires i d'activitats (vaig entrar a la coral, per exemple, que em va anar molt bé), recordo que combatia la tristesa amb inacabables partides de parxís amb algun amic..., i alguns i algunes em van aguantar estoïcament les penes. amb gran delicadesa. Vaig passar per una mena d'aridesa espiritual llargueta. Però finalment me'n vaig sortir, amb reconciliació amb la meva amiga inclosa.
Ahir em va venir al cap, gairebé amb agraïment. Em va fer pensar que de vegades patim molt per coses molt petites. Som fràgils. I em va fer pensar també que abusar del ritme et fa més vulnerable a aquest tipus de fractures.
Mercè

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Cristians en el partit: busquem testimonis

Al grup de Cristianes i Cristians d'ICV ens agradaria poder recollir i fer visible el testimoni de tantes persones que han viscut simultàniament la seva fe cristiana amb el seu compromís militant amb la política d'esquerres en general i del PSUC (en sentit ampli, després de tantíssimes escisions) en concret.
Ha estat una llarga tradició, més que en altres partits. I en canvi sembla que la memòria d'aquestes persones i d'aquests fets (quantes reunions de partit i de sindicat no s'han fet en locals parroquials!) vagi caient a l'oblit. Dins del partit de vegades té més pes la imatge bel·ligerant de la Conferència Episcopal que no pas la memòria de la gent que ha lluitat defensant les llibertats polítiques, el socialisme i una església transformadora.
Quan surt el tema, fàcilment vénen al cap les figures de García Nieto i del Comín. Però aquestes dues reconegudes "patums", que van il·luminar el camí, no estaven pas soles. Hi ha, ben segur, molta altra gent que no és coneguda, i que des del seu barri o poble, va treballar per la causa. A nosaltres ens agradaria recollir la seva experiència i publicar-la.
Si hi esteu interessats, o si penseu en algunes persones que podrien estar-hi, poseu-vos si us plau en contacte amb nosaltres a: cristians@iniciativa.cat.

Mercè

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Una bona reflexió cristiana sobre l'avortament

... la que fa l'Institut Borja de Bioètica. I molt valenta, vistos els temps que corren. Res a veure amb les molt grolleres i demagògiques consideracions del fulletó promogut per la Conferència Episcopal.
També podeu llegir la reflexió de Juan Masiá y la del grup de cristianes i cristians d'ICV

divendres, 16 d’octubre de 2009

Fer el cim amb un mamut a coll


... És la meritòria gesta, documentada gràficament, de Juan Carlos Vizcaíno, veí de Viladecans, que acaba de tornar del Shisha Pangma, on ha pujat amb gran èxit. Aquí podeu seguir fil per randa el seu recorregut. Als mamutaires de Viladecans ens ha pujat l'autoestima una cosa de no dir!

Mercè

Enterraments

Dimecres vaig anar a un enterrament. Es tractava d'una persona força jove, germana d'una antiga companya de treball, una persona que aprecio molt però que no conec gaire. No tenia idea, doncs, de com podria ser la cerimònia. Com era d'esperar hi havia tota una gentada, i la família havia preparat una celebració de l'Eucaristia presidida pel "pare Manel", en Manel Pousa.
Suposo que els liturgistes gaire estrictes hi haurien trobat moltes pegues, però a mi em va agradar molt. De fet família i companys van fer diverses intervencions, molt emotives, sobre la Mercè, que a la pràctica van servir com a primera lectura. No eren lectures des de la fe (em va semblar), però tampoc no eren simples panegírics. Eren un dol i unes esperances compartides, i el compromís de tots per continuar en la mateixa línia en què treballava la persona que havia mort: per tenir cura de la gent que estimava, dels projectes que tenia entre mans. Després es va llegir l'evangeli (Mt 25, 31-46). Un fragment ben triat i que permetia posar de relleu allò que en definitiva uneix totes les persones, vinguin d'on vinguin, creguin el que creguin: no és tan important allò que creus i que dius sinó com tens cura de la gent que pateix set, fam, que és a la presó, que no té mitjans per viure... En el cas del "pare Manel", molta gent dels assistents li coneixia la trajectòria i la seva coherència vital justament amb allò que vam llegir.
El celebrant va crear un clima respectuós amb tothom i va saber expressar bé el sentit cristià de tot plegat. Penso que segurament es van perdre molts elements litúrgics pel mig, però es va guanyar en comunicació i claredat. Als enterraments hi va molta gent que no és cristiana, perquè s'estima el difunt o la seva família i no pas perquè la fe li digui gran cosa. Crec que és bo desencarcarar les formes al servei d'explicar-nos millor i de posar de relleu allò que uneix les persones, els punts en comú que els cristians tenim amb tothom.
Tots hem fet l'experiència que els tanatoris estan plens de cerimònies que fan justament el contrari: complir rituals de forma rutinària sense gaire connexió ni amb la fe, ni amb el dol ni amb allò que viuen els assistents. Mercè

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Estat de la qüestió

Els qui pacientment aneu seguint aquest blog, sabeu que de tant en tant faig balanç de com està el tema de la llei de la dependència a casa, no tant per gemegar sobre la nostra situació, perquè ens n'anem sortint, sinó per posar en evidència com va en general l'aplicació d'aquesta llei:
- Al juny del 2007 vam demanar la valoració de la mare d'en Josep. La van valorar al juliol. Ella va morir a l'agost. A l'octubre vam rebre la resolució pertinent, que li concedia el màxim de dependència. Al maig següent ens van cridar els Serveis Socials per fer el pla de treball. Aquest mes d'agost (2009!) hem rebut la resolució conforme el seu vidu cobraria els dies que li pertocaven. Dos anys i dos mesos després de la seva mort el seu marit encara no ha cobrat res.
- Al març del 2008 vem demanar la valoració del pare (el marit de l'anterior). Tot i que la llei estableix que s'ha de valorar en un període de tres mesos, la Generalitat va perdre l'expedient i la valoració no es va fer fins al cap de nou mesos. Quan feia l'any que ho havíem sol·licitat va rebre la corresponent valoració, segons la qual tindria dret a rebre ajut des del primer de gener d'enguany. A l'agost ens van cridar per fer el pla de treball (fet, per cert, refiant-se de nosaltres, perquè ningú no ha fet cap visita a domicili; em consta que els serveis estan saturats). Vam lliurar tota la documentació. Ens acaben de trucar que s'havia produït un error informàtic i cal tornar-la a presentar. Asseguren que potser a final d'any podrà cobrar el que se li deu...
- l'expedient d'en Jordi ha estat el més ràpid. Es va demanar valoració al juny del 2008 i l'hem obtinguda al març de l'any següent. Potser perquè de moment fins d'aquí a un parell d'anys no es podrà plantejar si li cal algun ajut a més a més del taller ocupacional on va.
En fi. Sobren comentaris. Però m'agradaria dir que l'aplicació correcta de la llei de la dependència sí que serviria per crear llocs de treball i per millorar la qualitat de vida de la gent més vulnerable del nostre món. I encara més si hi hagués voluntat de fer emergir l'economia submergida que l'atenció a la gent gran encobreix. Però deu ser poc lluït.
Mercè

dilluns, 12 d’octubre de 2009

El nostre consum és una arma de destrucció massiva


Així de clar ens ho deia en Josep M. Fisa, aquest matí, a la trobada de l'ACO, que ens aplegava per tractar allò que serà el tema de tot el curs: "Cridats a ser responsables i solidaris en un món consumista". En Josep Maria ha fet certament una xerrada esplèndida sobre el tema. L'únic problema ha estat que els responsables de l'ACO, portats per un entusiasme una mica excessiu, a més a més d'ell han convocat dues parelles que ens han parlat de quines mesures concretes procuraven adoptar en relació al consum. Molt interessant tot plegat, però ha calgut restringir els temps d'intervenció. I jo almenys encara necessitaré força estona per anar paint tot el que tots ells ens han arribat a aportar i a suggerir.
En Josep Maria, rector d'una parròquia de Sant Joan Despí, té una molt llarga experiència en l'economia solidària, que en els darrers anys es concreta a Solidança, una empresa d'inserció social i laboral que treballa a partir del material de rebuig d'una societat altament consumista. I és consiliari de Justícia i Pau. Tinc ganes de llegir-me amb calma la seva intervenció, que m'ha semblat esplèndida. Fa mal adonar-se que amb el que nosaltres ens gastem en cosmètica n'hi hauria prou i de sobres per portar aigua a tots els racons de la terra. O reflexionar sobre el grandíssim negoci alimentari, que deixa mig món en la fam i promou l'obesitat i la diabetis en la població que té més accés al menjar.
El consum, el nostre consum, el consum a través del qual ens diuen que sortirem de la crisi, posa en una crisi vital la majoria de població del planeta. d'aquí el títol d'aquest post... que no em sembla exagerat.
De moment us deixo amb algunes frases d'un dels testimonis, aquest matí: "jo ensenyo als meus fills que la bellesa no es pot posseir, només es pot admirar; que com menys coses posseïm, més lliures podem ser; que per relacionar-se amb la gent no fan falta coses".
Ens hem de posar en marxa (anava a dir de "posar-nos les piles", però millor que no).
Mercè

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Cap de setmana de revistes


Cap de setmana intens de feina, aquest. Quan coïncideixen l'Agulla i el Punt de Trobada, a casa anem distrets: cal corregir, maquetar, tornar a corregir, penjar al blog...
L'Agulla -un dia d'aquests la penjaré en aquest mateix blog- la distribuïm per correu normal. La fem en paper, des de fa catorze anys, i arriba a unes 300 persones, que paguen 10 euros per cinc números l'any (també els membres de la redacció hi estem subscrits i paguem religiosament). Mai no hem demanat cap subvenció ni ens fa cap falta. Ho dic perquè de tant en tant, al blog de l'Agulla algú ens felicita les pasqües i ens retreu viure de subvencions. De fet, a l'Agulla només cobren correus i la imprenta. Prou que ho saben, pobrets, els col·laboradors a qui demanem articles o la Montserrat Cabo que ens fa uns magnífics i personalíssims dibuixos.
El Punt de Trobada és més modern i per això es distribueix només per correu electrònic. Bé, per aquest motiu i perquè "l'empresa" no dóna per administrar una segona revista amb la complicació que representa fer-la en paper. Aquí ningú no paga per rebre-la... a excepció de la redacció, que ens hem posat una quota modesteta, de sis euros al mes. Amb això cobrim les despeses dels cartells que fem quan muntem algun acte cultural. I aquí sí que hem demanat subvenció: 200 euros ens ha concedit l'Ajuntament de Viladecans, que encara no hem cobrat. Aquests diners, però, no són pròpiament per a la revista, sinó per als actes que fem a més a més.
Escric això amb el cap com un bombo, però satisfeta pel resultat de la feina. En aquest número hi ha pres part gent molt diversa, força nous col·laboradors, i amb una pluralitat política i ciutadana remarcable.
Feina, tot plegat, però ens agrada. Per sort.
Mercè

divendres, 9 d’octubre de 2009

Més val que ens ho prenguem amb bon humor...

Genial la interpretació del "cant dels pájarus" ahir a Polònia, que peu veure aquí, que us recomano vivament (i que no he sabut "incrustar") en consonància amb aquest altre acudit publicat avui. Mercè



dijous, 8 d’octubre de 2009

Berlusconi serà jutjat (potser)

M’estimo molt Itàlia, i tot el que hem anat veient que hi passava aquests darrers temps em produïa molta tristesa. Ara, però, arriba la bona notícia que declara la inconstitucionalitat de la llei que impedia jutjar en cap cas, i fes el que fes, el primer ministre. O sigui que felicitats als italians que han treballat per combatre aquest disbarat legal, propi, posem per cas, de l’emperador Cal·lígula. Felicitats, especialment, als diaris “La Repubblica” i “L’Unità”, que han mantingut encesa la flama de la dignitat. I ara, a esperar que aquest personatge, que seria ridícul si no fos nefast, no trobi cap altre subterfugi...Però un cop dit tot això i expressada la meva alegria, no puc deixar de preguntar-me un cop més com és possible que els italians el votin. I, sobretot, com és possible que els partits italians amb un mínim esperit democràtic, o sigui el centreesquerra i l’esquerra, no siguin capaços d’oferir cap alternativa que il·lusioni la gent i els faci obrir una mica els ulls... O sigui que alegria, sí, però no sé jo si el futur porta gaires esperances. (Josep Lligadas)

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Disponibilitat i protocols

Dilluns vam tenir reunió de l'equip de pastoral obrera del nostre bisbat. La veritat és que sento una certa aversió a les reunions gaire institucionals, però aquesta sempre resulta interessant. Tenim uns quants projectes entre mans, però sobretot ens plantegem com promoure que les nostres comunitats i moviments acullin bé les persones immigrades. Perquè de fet, l'ACO, la JOC i potser l'HOAC, que jo no conec tant, comptem amb ben pocs immigrants estrangers als nostres grups. Ens cal obrir-nos més, possiblement canviar la manera de fer algunes coses i articular-nos amb les parròquies, que és el lloc on ells solen acudir. Moltes parròquies s'han obert a la gent que va arribant, però en d'altres costa més fer-se amb els nouvinguts. Val la pena pensar-hi una mica, intercanviar experiències, saber destriar què és important i què és accessori. Ja hi ha gent que treballa, i molt bé per cert, en aquesta línia, com el PAI (Pastoral amb immigrants).
A l'equip de Pastoral Obrera no sé si fem el que toca, però ens entenem molt bé, cosa que facilita i fa agradable la feina. Fins i tot hem rebut algun encàrrec.
Ha estat l'arxiprestat de Montserrat, que volen tractar el tema de la crisi, i ens han demanat que organitzem una taula rodona a l'estil de les que durant el curs passat es van fer a Viladecans i a Vilanova, encara que adreçada específicament a la gent amb responsabilitats a les parròquies i moviments de l'arxiprestat. El bisbe ja ha confirmat la seva participació, no només a la taula, sinó durant el dia. Avui n'he parlat amb en Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix, i també ha acceptat amb ganes d'anar-hi. Té un cert mèrit, un diumenge al matí, arribar-se a Monistrol per fer una breu intervenció, de deu-quinze minuts més diàleg. En Toni és cristià i entèn perfectament què és un arxiprestat i què se li demana.
Valoro que dues persones enfeinades i amb responsabilitats vulguin prendre part en un acte de què es podrien escaquejar fàcilment i valoro del bisbe que s'hi quedi tot el dia. És massa habitual que els "jefes", polítics o eclesiàstics, tant és, vagin als llocs cinc minuts, "vomitin" el seu discurs i no escoltin gaire o gens, mentre que de vegades exigeixen un procotol penós i reclamen un protagonisme excessiu en relació a la seva participació real.
És clar que no sempre en són ells ben bé els responsables, sinó la cort celestial que els envolta. En qualsevol cas, m'alegro que a nivell eclesiàstic i sindical, tinguem gent senzilla al capdavant que posa en el centre l'atenció a la gent i no els seus càrrecs.
Mercè


dimarts, 6 d’octubre de 2009

Pregària per als qui avui han passat per Càritas


Acabo d'arribar de la meva sessió setmanal de Càritas. I la veritat és que avui, com aquests darrers dies, en surto "tocada" per les situacions que he vist i davant les quals no he pogut fer més que escoltar i, en alguns casos, pagar alguns subministraments... Com que ja no sé què més puc fer, doncs us els porto aquí. Perquè els qui sou creients els tingueu presents a la vostra pregària. I els qui no ho sou recordeu per què lluitem tots plegats:
  • Per l'À. que s'acaba de separar i té dues filles. Fa mesos que no treballa. Acaben de concedir-li la famosa pròrroga de l'atur. Se sent deprimit i fa tractament psicològic i psiquiàtric. No sap què dir a les seves filles. No pot pagar la seva manutenció.
  • Per la M.P., que també ha perdut la feina. Té un fill discapacitat (40 %) de 15 anys. Li encanta treballar amb gent gran, però no pot.
  • La M.J. fa vint anys que no treballa, des que va néixer el seu fill, company d'en Jordi i mort aquest estiu sobtadament. No para de plorar. El seu marit acaba de perdre la feina.
  • L'N. és romanès i té un munt de fills. La parella ha perdut la feina. Temen pel pis.
  • L'M. viu sol. Fa un any que es troba a l'atur i ha exhaurit els ajuts. Comparteix pis amb dues persones més... que no li paguen. Li estan tramitant la Renda Mínima d'Inserció. És conscient que haurà de marxar de casa.
  • La M. té el marit a Itàlia, buscant feina sense èxit. Ella és aquí i fa algunes neteges. Tenen dos fills i un munt de deutes. Ella no té papers.
  • L'E. no ha fet res de bo des que va morir la seva filla, fa dotze anys. Està deprimida i es medica. No troba feina. Havia treballat en un geriàtric i no es veu gaire amb cor de tornar-hi.
  • La J. ve contenta. Fa seu allò de "al mal tiempo, buena cara" segons em diu. Ha treballat per tot Europa. Parla anglès, alemanys i castellà. S'ha inscrit a català. Sap que si no troba feina perdrà el permís de treball i és això el que més l'angoixa.
Que els que som més afortunats sapiguem fer costat a la gent i canviar aquest món boig en què vivim. Amén.
Mercè


dilluns, 5 d’octubre de 2009

L’impost de successions, els eslògans i les injustícies més doloroses


Les injustícies són més doloroses quan les patrocina un partit amb el qual se suposa que hi estàs en sintonia. En el meu cas, ICV. I és que ICV ha agafat el tema de l’impost de successions com un d’aquests eslògans que serveixen per demostrar que som més radicals i d’esquerres que ningú, i es va repetint i repetint sense mirar res més, és a dir, sense voler saber com és la realitat: sense mirar, concretament en aquest cas, el que aquest impost significa per a molta gent.
La meva mare va morir fa dos anys. Ella era la propietària de la casa on vivia amb el meu pare, una casa força atrotinada, però amb una eixida gran i situada, lamentablement, al centre de Viladecans. I dic lamentablement perquè la seva ubicació ha comportat que, per tal que el meu pare pogués continuar vivint a casa seva, ell s’hagi hagut de polir tots els estalvis, que no eren gaires, i nosaltres, la Mercè i jo, hàgim hagut d’hipotecar-nos per poder-li pagar la resta de l’impost, que no us dic la xifra perquè em fa vergonya.
Els meus pares, ja ho veieu, no eren gent amb gaires possibilitats econòmiques. Eren pagesos petits, tan petits que el meu pare va haver d’acabar treballant a la Roca perquè els camps no donaven prou com per viure. Però tenien una casa gran, com era habitual en els pagesos. I això ha estat la seva ruïna, gràcies a aquest impost que ICV patrocina amb tant d’entusiasme per demostrar que està contra els poderosos. Els poderosos com el meu pare, per exemple.
Ja m’imagino que a hores d’ara algun lector deu pensar que els meus pares són tontos. Que si tenien una eixida gran al centre de Viladecans, el que havien d’haver fet és vendre-la per fer-hi pisos i així ara el meu pare viuria més bé. Però ells no volien tenir molts diners, volien viure tranquils. I es van equivocar: efectivament, el que havien d’haver fet era haver contribuït a densificar la població del centre de Viladecans, que és una cosa altament desitjable i lloable. De fet, això és el que promou ICV parlant amb tant d’entusiasme d’aquest impost i sense parlar, amb un entusiasme similar, dels greus problemes, no només socials sinó també ecològico-urbanístics, que comporta. (Josep Lligadas)

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Tomás Castillo i les capacitats

Heu pensat mai com seria si quan us presenteu a una feina us valoressin per les tasques que no sou capaços de fer en lloc de valorar-vos per les vostres capacitats?
Aquesta pregunta ens la feia aquest matí Tomàs Castillo, a la jornada que hem fet la gent de Caviga (professionals, usuaris del taller ocupacional i pares (mares i cunyades)).
Ens cal un canvi en la nostra mirada: abandonar la valoració segons la discapacitat i substituir-la per una valoració que tingui present les capacitats de cadascú. Unes capacitats singulars, úniques... i força variades al llarg de la vida. Des que naixem fins que morim les nostres capacitats, les nostres idees, la nostra experiència, les nostres habilitats van sent molt diferents. Les persones som de tot menys estàtiques, en aquest sentit.
Ens cal substituir l'heteronomia en què fem viure els nostres familiars titllats de discapacitats quan prenem constantment decisions per ells, des de quins mitjons es posaran fins a quina activitat laboral faran, per l'autonomia que siguin capaços d'assolir, que habitualment és força més gran que no pas la que nosaltres inicialment els atribuïm.
Ens cal tractar-los en igualtat de condicions, o sigui com a nosaltres ens agrada que ens tractin: amb respecte a la nostra intimitat, amb dret a una vida sexual activa o a fer vida de parella.
Aquest discurs ha estat el central de la seva conferència. Un discurs que ha trobat la seva expressió pràctica en la visita que ens ha fet l'Eric Villalón, que ens ha explicat l'expedició que amb altres companys, discapacitats per a algunes coses, però capacitadíssims per a d'altres va fer al Pol Sud, i que ja us vaig explicar anteriorment.
La Jornada ha estat un èxit. Tenia com a objectiu motivar-nos tots plegats per fer una mena d'escola de pares, muntada més aviat com a grup de suport. Per fer-ho ens hem animat a substituir amb els actes d'avui una sortida purament cultural amb autocar i bon dinar i ens feia una mica de por que els pares ens ho tiressin pel cap. Hem fet bé d'arriscar-nos. L'ambient durant tot el dia ha estat positivíssim i engrescador. Han sortit un munt de temes a tractar amb els pares, centrats sobretot en quatre qüestions que són clàssiques: el futur dels nostres nois i noies, l'afectivitat i la vida sexual, el coneixement dels recursos legislatius, econòmics i institucionals, i la promoció de l'autonomia.
Només ens queda posar fil a l'agulla.
Mercè

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Fundacions i partits: parelles de fet


Veig que el cas Millet va posant de manifest unes quantes coses, entre elles la subvenció a determinats partits polítics. Subvencions que deuen ser legals i ben documentades, com afirma Felip Puig. No ho nego pas, però la veritat és que totes aquestes fundacions que envolten els partits de fet el que fan és cultura de partit en tot el sentit: publicacions, suport, contractació de persones que treballen en cos i ànima per fer funcionar el partit si no directament, indirectament. i per preparar eleccions. A més sol haver-hi un traspassament de personal continu, de la fundació al partit i a l'inrevés. Tant serveixen per donar feina als qui l'han perduda després d'una ensopegada electoral, com per a l'aprenentatge dels qui s'hi van incorporant... Jo no hi entenc gens, però la meva sensació és que senzillament les fundacions vinculades al partit (tots en tenen una) són un subterfugi legal que obtè molts beneficis fiscals. Legal és, però legítim penso que no gaire, sobretot si aquests donatius provenen d'una altra fundació que rep fons públics suposadament per fer activitats que no siguin peixar un partit.
Al costat d'aquests ingressos i descomptes fiscals hi ha les aportacions "voluntàries" de la gent que cobra dels organismes públics en càrrecs de confiança. De fet conec molta gent amb responsabilitats polítiques que no ha cobrat mai ni un duro o que n'ha cobrat pocs, de duros, de la retribució que formalment rep per la seva tasca en els ajuntaments. Però al costat d'aquesta generositat, que puc dir que he vist, hi conviuen els efectes perversos d'un sistema que confon vida laboral amb finançament del partit i que provoca disfuncions greus a l'hora de valorar sous i necessitats. I les fundacions en són una peça clau.
El cas Millet també destapa altres coses: aquest costum dels peixos grossos (i dels polítics amb més responsabilitats) de ser a tot arreu i de controlar-ho tot. Dels peixos grossos que van cobrant dels consells d'administració d'empreses i fundacions diverses senzillament per assistir a reunions (si al personal de les entitats ens paguessin per reunió assistida, tindríem ja la nostra fortuna) i l'aportació dels quals es basa més en el prestigi i en l'aparença que en la seva capacitat d'anar a fons en tot allò que els passa per les mans. Només cal veure la llarguíssima llista "Millet". És impossible estar al cas de tot, per tant poca feina hi feia, als llocs. I quant als polítics, penso que aquest afany de controlar l'acció de govern i l'aparell del partit deu anar bé suposadament per evitar dissidències, però a la pràctica una de les dues coses deu anar coixa. Perquè per moltes qualitats que tinguin, superman o superwoman clarament no són. El poder o bé del partit o bé del govern (a tots els nivells) deu recaure en persones menys conegudes o, sobretot, menys elegides democràticament.
I encara una tercera cosa. No voldria quedar aclaparada per tot el que està aixecant el ventilador "Millet". I vull esmentar també que la nostra societat civil funciona bàsicament perquè hi ha molta gent que hi dedica esforços de manera gratuïta sense cobrar ni un duro. Sense medalles ni creus de sant Jordi: esplais, revistes, agrupaments, esbarts, clubs esportius, i excursionistes, ateneus, associacions de pares, corals, entitats solidaries i un llarguíssim etcètera funcionen per la voluntat i la generositat de la gent. I estan allunyats dels mecanismes del poder.
Mercè

dijous, 1 d’octubre de 2009

Notes sobre la crisi econòmica


Avui teniu una primícia. És a punt de sortir un magnífic document de Josep M. Bricall, publicat per l'ACO, sobre la crisi econòmica.
La idea va sorgir a la comissió de formació del moviment, amb ganes de fer més intel·ligible la crisi econòmica i les seves causes a persones que no tenim per la mà tots aquests conceptes. La veritat és que jo sempre em perdo quan es tracta d'economia. Una cosa tinc clara, però: que l'economia funcioni no és sinònim que a la gent ens vagi bé. Perquè mentre ha funcionat s'ha incrementat notablement la desigualtat social i s'han precaritzat notablement dues coses tan importants com les condicions de treball i l'habitatge. Hem consumit més, de manera força irresponsable en general. No queda clar si això ens ha fet més cultes, més feliços, més persones. Però segurament sí que ens estem carregant part del planeta.
O sigui que faríem bé d'intentar sortir de l'atzucac amb objectius diferents dels que ens van portar a la crisi.
Us deixo amb una gravació de l'homenatge que es va fer a Josep Maria Bricall a la Universitat de Barcelona. La veritat és que és d'agrair que una "patum" com ell hagi volgut col·laborar desinteressadament amb nosaltres.
Mercè




Per cert: si algú estigués interessat en aquest llibret, pot adreçar-se a l'ACO: aco@treballadors.org.