dissabte, 30 de gener de 2016

El meu turó màgic

Aquesta setmana passada he començat la rehabilitació del meu peu. M'atenen des de la mutualitat laboral (Umivale), perquè el meu es considera un accident in itinere. I ho fan des de Barcelona. Cada dia m'envien un taxi a Viladecans d'anada i de tornada. No sé si és la millor manera d'optimitzar recursos, però certament em sento molt ben atesa, tant pels professionals (que a mi em semblen excel·lents) com per l'ambient entre els meus companys de penes.
Fa gràcia perquè des del primer dia em vaig sentir com si fos al Davos de La muntanya màgica. I ho dic perquè vaig tenir una sensació de dejà vu que al final vaig aconseguir identificar amb l'atmosfera que va crear en mi la lectura, ja fa molts anys, d'aquesta obra mestra de Thomas Mann. En lloc de tuberculosos, hi ha un mostruari de trencaments per un lloc o altre. És com un acollidor microcosmos, on cada dia passem un parell d'horetes. Tots som en una sala no gaire gran. Els mes antics ja funcionen sols: posen en marxa aquells aparells electrònics que em semblen tan misteriosos, juguen amb plastilina, pilotes, barres... Ambient més aviat silenciós, agradable, amb diversos grups de conversa: a primera hora toca cinema (amb tendència a comentar pel·lícules dels anys 60 i 70), un tema més aviat masculí. El pa i la seva qualitat ha ocupat espai: tenim dos forners entre nosaltres, que estimen amb passió el seu ofici i que es deleixen per tornar-hi. La majoria dels meus companys, com jo mateixa, ja tenim una certa edat. Comentem l'esvoranc que existeix entre els qui portem 40 anys o més cotitzant i els joves que s'hi posen a una edat en què nosaltres ja portàvem deu o quinze anys de feina estable. De fet la més jove de nosaltres va patir un accident laboral, però és en atur, perquè el seu contracte es va acabar.
Jo em sento privilegiada, perquè no pateixo els dolors que veig en alguns. Hi ha qui haurà de tornar a treballar amb dolor i amb la incertesa de si l'empresa li permetrà accedir a una feina on no hagi de traginar tantes coses i tant de pes. Les feines de les dones són dures: cadena de muntatge, peixatera en un centre comercial (no havia pensat mai en la quantitat de força que es necessita per pelar un rap!), cambrera de pisos, caixera de super, encarregada de la neteja... Feines totes elles imprescindibles, poc considerades, i que provoquen lesions traumatològiques importants.
Tot plegat funciona com una mena de grup d'ajuda mútua, reforçat per un fisioterapeuta sempre de bon humor, que no fa pas gaire va patir un accident i va haver de passar, en el mateix centre on treballa, per l'experiència dels seus clients. Diu que li va servir per saber que hi ha dolors que són indescriptibles i per aprendre a caminar (mai millor dit!) al ritme de la gent.
Hi ha encara un altre element de cohesió: el grup de taxistes, que, és clar, es van repetint. T'expliquen la història de l'un i de l'altre: d'aquell senyor de Sant Celoni que va caure d'una bastida i cada dia l'anaven a buscar a casa seva per portar-lo a recuperació, amb greus lesions a l'esquena; et pregunten per aquella dona que fa dies que no veuen però que saben que recentment es va operar. La més antiga de les meves companyes, que porta un any de baixa i ha patit tres operacions, coneix no només els taxistes, sinó el funcionament de l'empresa sencera. Crec que a hores d'ara ja la podria dirigir ella!
Històries breus, històries del món laboral on cal més esforç físic, històries de malaltia. Quan estàs "en guaret", lluny de la rutina habitual, són el teu món. M'agrada molt. Em sento afortunada de pertànyer al col·lectiu de dones treballadores.

diumenge, 24 de gener de 2016

Acompanyament



Fa dies que dono voltes a una entrada que m'ha semblat molt interessant del blog d'en Sergi d'Assís sobre l'acompanyament. D'una banda m'ha connectat amb els meus inicis cristians, quan els consiliaris ens portaven cap a aquest acompanyament, del qual vaig aprendre molt i que es va acabar a mesura que els consiliaris van anar adquirint altres responsabilitats, des de les quals era impossible continuar amb aquesta tasca, i a mesura que jo mateixa vaig ser més capaç de volar sola. O m'ho creia.
Certament va bé que algú faci de mirall. Només pel fet d'intentar formular a un altre les coses que et passen i que t'importen el panorama sol aclarir-se. Més encara si l'altre no intenta conduir-te, sinó escoltar-te amb molt de respecte i anar-te recordant que Déu t'estima tal i com ets, que no hi ha engany. Part d'aquest tema de vegades passava pel sagrament de la reconciliació, que funcionava sense gaires rituals pel mig, però que esdevenia una festa i que per a mi tenia els seu sentit.
Durant molt de temps, tota aquesta experiència va passar a segon terme: se suposa que has madurat (?), i tenia mala consciència, la sensació d'haver abusat del recurs i d'haver-me'n fet massa depenent. Com si fos incapaç de prendre decisions o com si hi posés una càrrega emotiva desmesurada o poc convenient. Altres coses van anar omplint el buit: més feina, una teràpia psicològica durant uns anys, l'aprenentatge i la pràctica del treball social (en mi més teòric que pràctic), la parella, els amics... De fet entre la revisió de vida, els espais de silenci a Cadins o a Puiggraciós, els exercicis a la vida quotidiana he anat vivint feliç i en plenitud.
De la reconciliació-penitència, me n'ha quedat una mena de perplexitat. En l'ambient progre en què em moc, sembla que això estigui fora de lloc i no en parlem mai. He arribat a la conclusió que és un tema tabú. De fet un jesuïta que m'havia acompanyat durant uns exercicis a la vida quotidiana (gran, gran, experiència!) em comentava que la penitència té sentit quan realment en fas una de molt grossa. Jo, malgrat la meva proverbial agressivitat, encara no he mort ningú, però de vegades sí que m'agradaria retrobar un sentit de perdó i de festa a la meva vida, perquè de misèries en tinc -com tothom- i de vegades són una càrrega feixuga. El tema és que no m'agrada gens tampoc com aquest sagrament es planteja a la vida diocesana: confessar-te en aquella postura i amb aquell xiuxiueig, procurant que no et vegin ni la cara no em diu res. Les celebracions comunitàries, on pots dir una cosa simbòlica o un reguitzell de coses a tota velocitat, em fan la sensació de coitus interruptus. Si hem de dir els pecats, a mi m'agradaria que algú els escoltés, i si fos algú que em conegués i sapigués per tant on cal apretar, també. Jo crec que Déu es fa present quan hi ha una trobada real entre la gent, no quan és un tràmit burocràtic. I em sembla que l'Església massa sovint ho fa així.
Fa pocs anys vaig fer algun intent de reprendre una relació d'acompanyament, però no m'ha sortit bé, cosa que sempre costa d'entomar. Alguns van tan atabalats que no ho poden assumir. Tenen altres prioritats i ho entenc. En el panorama actual sembla abusiu reclamar espais individuals. De fet observo que alguns mestres espirituals de famílies diverses es curen en salut dient d'entrada que ells no fan acompanyaments. Deu ser la por, que entenc, que uns quants (sobretot unes quantes) els caiguem a sobre. Una por que té el seu reflex en la meva por que en segons quins ambients l'acompanyament es torni sectarisme.
De fet, avui, els amics i fins i tot aquest blog em fan de mirall. Em sento estimada i acompanyada, encara que sigui en un altre sentit. Però trobo que estaria bé replantejar-s'ho a la vida de les comunitats cristianes. Costa, però. Consti que amb aquest post d'avui gairebé em sento despullada. Però hi ha confiança :).

dissabte, 9 de gener de 2016

Jo també rectifico...

La CUP ja no em sembla valenta, més aviat em fa la sensació que s'ha fet l'harakiri. Renuncio a entendre'ls. Veig que no s'escapoleixen de la tendència general, que ja he observat també en altres àmbits:  demanem permís per les coses petites i decidim les grans sense encomanar-nos a cap sant. M'alegro de no haver de passar per unes altres eleccions, que crec que no ens podem permetre. M'alegra que el president no sigui l'Artur Mas i m'avergonyeix com s'ha produït tot plegat i molt especialment les paraules del president i l'escrit de la CUP. M'ha recordat una vegada que vaig patir un greu conflicte laboral. Jo tenia raó i l'empresa no em va pas poder acomiadar. Però tothom em va dir i repetir que ni se m'acudís dir que havia guanyat, perquè les altures no se sentissin humiliades.  I vaig fer la meva celebració en privat i no en públic, per no fer més sang. Doncs això. Deuen ser els mateixos mecanismes.
També em sap greu que hi hagi una majoria a Catalunya insensible a la corrupció i disposada a acceptar els postul·lats d'una dreta immisericorde amb els pobres. 
Dit això, van guanyar les eleccions (no el plebiscit) i això no els autoritza èticament a fer segons quines "desconnexions". Confio que algú, un dia o altre, em preguntarà si vull o no la independència. I confio que no serà obligatori tenir la nacionalitat catalana, perquè la meva desafecció vers Catalunya creix cada dia una miqueta més... aviat arribarà al mateix nivell que la meva desafecció espanyola. Potser em faré anarquista :)

dilluns, 4 de gener de 2016

La valentia de la CUP

Ja sabeu que no sóc gens independentista, ni tampoc gaire assembleària. Mai no he votat la CUP ni probablement ho faré. Admiro, però, el seu coratge, ara que estan patint una mena de linxament general per la seva decisió de no investir Artur Mas. Penso que ningú no pot dir pas que ha estat una decisió presa a la lleugera ni tampoc presa per la cúpula (que és el que solen fer els partits). Molts cupaires hi han pensat molt més del que solem fer la majoria dels mortals i això, per si sol, ja és un mèrit. A mi, que tampoc no vull eleccions, se'm fa difícil d'entendre per quin motiu un Artur Mas que no va gosar ni presentar-se com a cap de llista no pot ser substituït per qualsevol altra persona de la llista de què formava part. Tampoc no li tinc cap simpatia: pel menyspreu amb què parla dels pobres, perquè les primeres retallades que va fer, de motu proprio, van ser en serveis socials i educació (¿què es pot esperar d'un país que no creu en l'educació?) i perquè el més suau que es pot dir de la seva gestió a CDC és, o bé que tot i els seus alts càrrecs en el govern i en el partit no era capaç de saber què hi passava, o bé que actuava com a mínim com a encobridor. Crec que deslegitima per si sol l'independentisme, una part del qual (no pas tothom) és força superficial, mou molta il·lusió, però té poca feina de cohesió al darrere, com s'acaba de demostrar, i unes expectatives màgiques i indolores. 
Jo no vull, tampoc, eleccions, encara que probablement afavoreixin els meus. Són temps i diners perduts. Enguany els nens i nenes del Baix Llobregat ja tindran 250.000 € menys en beques de menjador. No estem per llençar els recursos, sinó per treballar en coses una mica més positives. A banda que continua semblant-me fantasiós -i poc democràtic, perquè sense un referèndum clar seria un abús declara la independència- pensar que la investidura de Mas portaria avui mateix la independència a Catalunya. 
El que veig de tot plegat és que tant l'independentisme com l'esquerra tenim molta feina per cohesionar-nos, per fer propostes amb cara i ulls. El que ha passat al nacionalisme no és gaire diferent del que ens passa a l'esquerra. Guanyar eleccions no és necessàriament sinònim ni de més democràcia ni de més solidesa. Jo tampoc no m'acabo de sentir còmoda a ICV ni amb alguns veïns de candidatura. Vaig votant el que em sembla el mal menor sense gaire entusiasme. És un moment complex, estic descol·locada. Per això valoro l'esforç de la CUP.
Crec que tampoc no s'hi guanya gaire desqualificant sempre tot i tothom. Fer política és treballar amb els altres, en la diversitat ideològica. Una mica menys d'agressivitat ho faria tot més fàcil. Ara està de moda criticar la transició. Rufián ens va acusar pràcticament de feixistes. Però no sembla pas que els nacionalistes, ara i avui, amb maximalismes i grans actes pretensiosament històrics aconsegueixin proclamar la república catalana i sense costos. De moment, posar-se d'acord ells mateixos, no ho han pas aconseguit. 
Jo crec que tots plegats hauríem d'aprendre de la CUP. A pensar, a debatre, a prendre decisions i a assumir-ne les conseqüències.

diumenge, 3 de gener de 2016

Cap d'any agredolç


Més dolç que agre, pròpiament. Frueixo d'aquests dies tranquils: de la conversa amb els amics, dels llibres i pel·lícules que em regalen i que em deixen (sospito que m'hauré de trencar un altre peu per llegir-los tots!), de l'anar fent feina al meu ritme... Hem estat a Montserrat, amb en Josep, a l'hostatgeria, totalment adaptada per circular-hi amb cadira de rodes, en la bona companyia dels altres hostes. La veritat és que l'experiència de la incapacitat de moure'm pel meu compte m'ha fet valorar molt la calidesa de l'acollida montserratina. Als àpats ens acompanyava el pare Daniel Codina, que és director de l'arxiu musical històric de l'abadia, cosa que no l'impedia d'estar amatent a qualsevol necessitat del moment, de col·laborar en les tasques menys agraïdes (o sigui de fer tot allò que els hostes una mica deixats no fèiem)  i d'aguantar-nos a tots en la nostra conversa, diversitat, dificultats... Quina paciència! No sé si jo estava especialment sensible per la meva temporal -i irrellevant- dependència o perquè estic preparant un treballet sobre l'acollida. Ha estat bé també coincidir amb el pas per Montserrat d'una seixantena de monjos de Taizé que venien de València.
Mentre érem allà em vaig adonar que tinc una lectora del blog amb qui no ens coneixem, però que va tenir l'amabilitat d'esmentar el Mosquit i el Camell al diari Ara (Gràcies, Eulàlia Fanar).
La nota dolorosa ha vingut per la mort sobtada del fill d'uns amics, amb 32 anys. Una persona compromesa amb el poble, amb inquietuds culturals, un bon esportista. Discret, intel·ligent, pencaire, generós. Com els seus pares. Ens va ajudar molt, a la coordinadora del Mamut, per difondre aquesta figura de Festa Major. Com costa de pair i d'acceptar la mort!
A tots i totes, molt bon any!