dijous, 28 de febrer de 2008

Teresa Forcades: estimar és llibertat

Aquesta és, més o menys, la conclusió que vaig treure de la xerrada que Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, doctora en medicina a Harvard i, segurament, ben aviat doctora en teologia per una universitat alemanya, va oferir als i les militants de l’ACO abans d'ahir. I on, per cert, vam tenir ocasió de trobar-nos alguns blocaires que només ens coneixíem de la blogsfera cristiana. (oi, Manel?)

Molta saviesa concentrada, però sobretot molta capacitat de comunicació en funcionament. La Teresa va aconseguir mantenir l’atenció de la gent que omplíem completament la sala, entre la qual hi havia persones que no pertanyen a l’ACO però que van venir atretes per la personalitat de la Teresa.

Pertinença a l’Església = pertinença al sindicat?

De fet, el tema de la xerrada era què vol dir formar part de l’Església, dins del pla de curs que estem treballant enguany. Hi havia una certa expectació, després de les darreres manifestacions de la Conferència Episcopal Espanyola en relació a les eleccions generals, i de la tèbia i ambígua postura dels bisbes catalans. I per acabar-ho d’adobar, la Teresa va escriure aquesta frase a la pissarra: “pertinença a l’Església = pertinença al sindicat?”

Quan ja fèiem salivera esperant la resposta, la Teresa ens va portar per altres camins cap al fons de la nostra concepció de la persona, de la llibertat i d’on ens porta la fe en Jesucrist. Partint de la visió del psicòleg Lacan i fent-ne una interpretació des de la fe, la Teresa va defensar la necessitat de superar actituds que potser configuren la nostra primera i infantil identitat, en un alliberament constant.

Estem acostumats a veure la persona segons una modernitat cartesiana que situa el nucli de la persona en la consciència i en la responsabilitat, en la intersecció del “ser” i del “pensar”, és a dir de l’anar-nos construint en allò que coneixem, que volem i que analitzem des del coneixement. Un plantejament molt racional, per entendre’ns, on nosaltres “dominem” el conjunt. Si no ho vaig entendre malament, l’aportació de Lacan, que després ha estat interpretada de maneres molt diferents, és que la persona està feta justament de moltes altres coses –sentiments, emocions, percepcions... – que van més enllà de la nostra raó. És a dir, estimem, per exemple, sense necessitat de ser-ne conscients, estimem amb la mirada, amb el gest, amb l’emoció... al marge de les reflexions que puguem fer sobre l’amor.

Som, doncs, aquest “subjecte” transcendent, més enllà de la raó i de la consciència. A imatge de Déu, que també supera amb escreix qualsevol raó i qualsevol consciència. De la manera amb què relacionem aquest subjecte amb el món dependrà la nostra llibertat.

De l’acceptació de l’autoritat a la plena llibertat

Podem supeditar el nostre “subjecte” a l’autoritat, vivint de normes i de lleis externes a nosaltres, sense qüestionar-les, amb la seguretat que dóna delegar la pròpia llibertat. Podem supeditar el nostre “subjecte” als nostres desitjos immediats, als nostres condicionants particulars. O, finalment, podem supeditar aquests nostres desitjos i condicionants al “subjecte”, a la nostra transcendència. Per ser lliures i, el que és el mateix, per estimar totalment, amb la generositat de Jesús, que no posava mesures.

“Estima i fes el que vulguis”

Aquesta frase de Sant Agustí és el que resumeix aquesta darrera forma de viure. Ben diferent, per cert, de l’Església que ara vivim, on es valora més la subjecció a un determinat estil de moral, o a una autoritat, que al fons de l’Evangeli.

De fet, la lectura d’aquest resum no fa justícia a la xerrada. En primer lloc, perquè no sé si he aconseguit transmetre correctament allò que ens va comunicar la Teresa. I en segon lloc, perquè tot i la dificultat dels conceptes, en el seu cas podia més la capacitat de transmetre aquest esperit de llibertat. Jo sí que diria, però, que hi va haver una gran connexió amb la gent. L’objecció que potser es va anar expressant més va ser si tot plegat no és un procés molt individual, que no té en compte el col·lectiu. Per a Teresa Forcades, tanmateix, la llibertat autèntica de la persona sempre beneficia el col·lectiu i, per tant, no són termes antagònics en la línia de l’afirmació de Leonardo Boff que la llibertat que s’acaba quan comença la del veí només és la llibertat capitalista. La de debò no va per aquí.

Després d’aquesta càrrega de profunditat, queda la segona sessió de formació, que tindrà més a veure amb la concreció de tot plegat en relació a l’Església.


Mercè Solé

dilluns, 25 de febrer de 2008

Davant els dubtes sobre mosquits i camells

Som conscients que, amb el títol d’aquest bloc (o blog) hem creat una gran inquietud en molts dels nostres amics i coneguts, i també, segurament, en altra gent que no ens coneix però que, a corrua feta, entren al blog per alimentar-se de les magnífiques i ben elaborades reflexions que s’hi troben. Tothom es pregunta: ¿a què ve, això del mosquit i el camell? ¿és un pintoresc pseudònim dels autors? ¿és un intent d’autodescriure’s?

De fet, sota el títol que encapçala el bloc, ja es diu que es tracta de veure quins mosquits colem i quins camells ens empassem. I aquí estarà la cosa. Perquè la cosa ve d’una sarcàstica imatge de l’evangeli. Jesús, en un moment de notable empipament amb els dirigents religiosos d’Israel, els etziba: “Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!”. L’exabrupte es troba a Mateu 23,24, i es refereix a una pràctica pròpia dels israelites més complidors, que com que al llibre del Levític (11,41) es prohibia menjar insectes i bèsties similars, ho passaven tot pel colador per evitar incomplir la Llei. Segurament que això dels insectes devia estar prohibit per evitar la transmissió de malalties.

Doncs bé, Jesús els diu que resulta ridícula tanta precaució amb les bestioles aquestes, quan en canvi eren capaços d’empassar-se un camell com si res. De fet, abans, al verset anterior, Jesús ja ha explicat què vol dir això: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l’amor i la fidelitat!”. I aquí està el drama: una gran preocupació per lleis i pràctiques que no tenen cap importància, i en canvi les coses importants queden de banda.

Bé. Ara podríem començar a posar exemples, a l’església, a la política, a la vida social, i en sortirien un munt. Però m’estalvio la feina: cadascú pot fer-se la llista la mar de bé. És molt fàcil... (Josep Lligadas)

Un nou model de relacions entre l'estat i l'Església


I perquè no ens colin segons quins camells, us transcrivim el manifest que han fet algunes entitats d'Església:


GRUPS, ENTITATS, PERSONES, MOVIMENTS CRISTIANS I COMUNITATS RELIGIOSES DE L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA ENS POSICIONEM A FAVOR D’UN NOU MODEL DE RELACIONS ENTRE L’ESTAT I L’ESGLÉSIA.

I PROPUGNEM UN NOU MARC QUE RESPECTI LA LLIBERTAT RELIGIOSA, QUE FACI EFECTIVA LA LAÏCITAT EN LA SOCIETAT -I PER TANT LA PLENA SEPARACIÓ ENTRE L’ÀMBIT SOCIAL I POLÍTIC I EL RELIGIÓS- I LA ELIMINACIÓ DE TOTA MENA DE PRIVILEGIS PER A QUALSEVOL TRADICIÓ RELIGIOSA.

Volem afavorir un nou marc que valori positivament i fomenti la presència social i la participació del fet religiós en tots els debats socials, especialment aquells que tenen a veure amb els drets i la dignitat de les persones, amb plena igualtat amb altres col·lectius i evitant cap mena de prejudici ni reticència vers allò que des del món de les creences religioses s’aporti per a la construcció d’una societat més humana, justa i solidària.

Que reconegui i doni suport a la ingent i indispensable tasca social i humanitària que porten a terme moltes dones i homes, grups i institucions eclesials i sense la qual, juntament amb les que es promouen des d’altres iniciatives, la nostra societat deixaria sense atenció a molts col·lectius desfavorits.

Agraïm la contribució valenta i clarificadora que durant aquestes setmanes han aportat persones, grups i entitats de molt diferents àmbits de l’Església de Catalunya i molt significativament el de l’Abat de Montserrat i el de la Reunió d’Abats i Provincials de Catalunya.

Per tant, els grups, entitats, dones i homes, moviments cristians i comunitats religioses que signem aquest posicionament

PROPUGNEM:

  1. Fomentar la veu i la presència del fet religiós en l’àmbit públic i en els debats que es generen en el si de la societat. Amb voluntat de cooperació i de respecte a la pluralitat d’opinions, idees i praxis que hi tenen cabuda, sense cap mena de voluntat de tutela, ni imposició, ni privilegi. Amb la finalitat que els valors espirituals, en el nostre cas els cristians, contribueixin a crear unes societats més humanes, solidàries, justes i sostenibles, pensant no tan sols en els nostre gaudi sinó també en les generacions futures.

  1. Un acord nacional sobre laïcitat on quedi reflectit, entre altres aspectes, el paper del les institucions polítiques i dels seus representants en relació amb les manifestacions religioses, a fi que en tot moment els principis d’independència entre l’àmbit polític, social i religiós quedin ben definits.

  1. La denuncia dels actuals Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu perquè impliquen privilegis per a l’Església catòlica i possibiliten la pressió als governs de l’Estat sobre diferents matèries i la simultània substitució per acords de col·laboració sobre determinats temes d’interès general entre el Govern de l’Estat i la CEE, i entre el Govern de Catalunya i la CET per als temes les competències dels quals siguin de la Generalitat o afectin el territori català.

  1. La posada en marxa immediata d’un procés per demanar una Conferència Episcopal Catalana, i mentrestant la creació d’un organisme eclesial, d’àmbit nacional, amb competències per assessorar la CET, on siguin representades la jerarquia i la base de l’Església catalana: els preveres, els religiosos i les religioses i els grups, comunitats i moviments de totes les tendències i sensibilitats.

  1. Que els cristians de base prenguem consciència que cal recuperar la iniciativa per reformar l’Església catòlica a partir dels documents i l’esperit del Concili Vaticà II en un moment en què l’alta jerarquia dóna suport i avança ostensiblement vers una interpretació restrictiva i tradicionalista de l’esmentat Concili i es recolza cada cop més en els grups que adopten i promouen aquesta línia.

DISCREPEM:

  1. De l’actitud, posicionaments, manifestacions i presència pública que han protagonitzat diversos membres de la jerarquia catòlica en els darrers mesos, per la imatge que s’ha transmès que actuaven, no pas per raons pastorals, sinó per tal de debilitar l’actual govern de l’Estat i crear un ambient de crispació i polarització que podria afavorir l’estratègia d’una determinada opció política, arribant fins al punt, gravíssim, d’utilitzar el terrorisme i deslegitimar democràticament les institucions de l’Estat.

  1. Dels darrers documents de la CEE i molt especialment de la Instrucció del 23/11/2006 i de la Nota del proppassat 30/01/2008 per incloure criteris partidistes, incitar a la bel·ligerància contra determinades formacions polítiques, deslegitimar drets de persones, col·lectius i nacions i pretendre tutelar la consciència de la comunitat catòlica espanyola.

  1. De la utilització del poder mediàtic i de pressió que està sota el control de la jerarquia eclesiàstica, especialment la COPE, per crear un clima de confrontació, de caos, de desinformació i de confusió per afavorir determinats posicionaments polítics. Tot plegat sense importar l’ús de la mentida, la difamació, l’insult i la manipulació.

  1. Del paper dels bisbes de Catalunya, tot i reconeixent la incomoditat de la seva posició, perquè han mantingut generalment una actitud tèbia, poc transparent i de connivència amb els posicionaments de la CEE, la qual cosa ha generat entre els fidels de les diòcesis catalanes una sensació de manca de lideratge i de claudicació als postulats més radicals de l’organisme episcopal espanyol, que ha provocat una pèrdua substancial de la seva credibilitat.

  1. De la resposta poruga i la manca de fermesa dels governs espanyol i català enfront de l’actitud desafiant de bona part de la institució eclesiàstica. No és possible avançar vers una societat positivament laica si els governats no tenen clar quin ha de ser el seu paper i envien constantment missatges contradictoris a la ciutadania.

CONVIDEM a tots els cristians i cristianes de Catalunya que vulguin manifestar la seva voluntat de construir un nou model de relacions eclesials a assistir a l’acte que les entitats que promovem aquest document hem preparat pel proper dijous 29 de febrer a ¾ de 8 del vespre a l’església del Sagrat Cor del carrer Casp, 27 – Barcelona.

Barcelona, 21 de febrer de 2008

Promouen aquest document: ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura – (ACO) Acció Catòlica Obrera – Associació cultural El Pregó - Berchmans CVX – Col·lectiu de Dones en l’Església - Col.lectiu Diàspora – Col·lectiu Utopia “Joan N.García-Nieto” (Baix Llobregat) - Comités Òscar Romero de Catalunya - Comunitat de Base de Gavà - Comunitat de Base Joan N. García-Nieto de Cornellà – Fòrum JIC - Grup de Cristians de Base Sta. Coloma de Gramenet - Comunitat Sant Antoni - Cristianisme Segle XXI - Cristians pel Socialisme – Cristians Segle XXI de Gràcia - Església Plural - GOAC-HOAC – JOC - Una altra Església ja és possible.

A partir del dia 26 de febrer aquest document restarà obert a l’adhesió d’altres persones, grups o entitats en el web www.esglesiaplural.cat

diumenge, 24 de febrer de 2008

És qüestió de prioritats

Tinc el pare a l’hospital. Té 84 anys i insuficiències diverses, i de tant en tant l’han d’ingressar per posar-lo a to dels pulmons, de l’anèmia i de tot el que calgui. Divendres ho van tornar a fer: al matí tenia visita, i el metge va decidir que anés a urgències perquè miressin com estava i si calia se’l quedessin, com de fet van acabar fent.

A l’hospital de Viladecans val a dir que en general fan bé la feina. Però abans d’ahir, quan van portar el meu pare a planta després d’haver-se passat bona part del dia a urgències, vaig tenir una notable sensació d’angoixa. Primer, el passadís per arribar a l’habitació era ple d’estris diversos i costava de passar amb la camilla. Després, encara costava més de passar per dins l’habitació: era petita, hi havia quatre llits amb quatre malalts, tots grans i algun en situació força terminal, i entre cadires, tauletes, armariets de la roba i visitants no s’hi cabia; per acabar-ho d’adobar, hi havia també dues televisions engegades... I finalment, i això és el que feia patir més, veies que el personal anava de bòlit i no donaven l’abast: si els demanaves o preguntaves alguna cosa, per poc que poguessin se’t treien de sobre. Significatiu ha estat el tema del menjar: divendres, a urgències, el meu pare no va menjar res en tot el dia fins al iogurt i les quatre galetes del berenar (no havia ni esmorzat, perquè pensava fer-ho quan tornés del metge); i ahir, per error, li van donar només una tassa de caldo viudo i una compota. Per a una persona gran, això crea una notable sensació de desempar...

L’atapeïment de l’hospital es resoldrà quan facin l’hospital nou que està ja projectat però encara no començat, cosa que ens condemna a uns anys més (quants?) d’atapeïment creixent. Però l’atabalament de les infermeres i infermers es podria resoldre ara mateix, simplement contractant més personal. És un problema de prioritats. I una prioritat bàsica hauria de ser que la gent més feble sigui màximament ben atesa. (Josep Lligadas)

dissabte, 23 de febrer de 2008

Parlar el llenguatge que parla la gent

No fa gaire, amb uns quants amics, hem muntat una associació cultural que es diu Viladecans, punt de trobada. Com que tenim ganes de poder participar de la vida ciutadana promoguda per l’Ajuntament, hem anat fent les passes per constituir-nos com a associació i per estar inscrits en el registre municipal.

De fet, és tota una aventura, això de moure papers. No voldria desanimar ningú, però la veritat és que has de fer un munt de gestions, de les quals n’entens la meitat, i en hores de feina… per acabar rebent cartes certificades el contingut de les quals o bé és indesxifrable o bé és kafkiana. Un exemple: si et vols estalviar haver de fer declaracions d’IVA n’has de demanar l’exempció… cosa que a Hisenda mateix (he de dir que molt amablement, per cert) em van recomanar que fes, provisionalment, en el mateix moment d’enviar els estatuts a la Generalitat. Però heus aquí que la Generalitat triga tres mesos a donar el vist-i-plau als estatuts, cosa que Hisenda sap perfectament, però això no exclou que te’ls reclami al cap de deu dies, “amenaçant “ de deixar sense efecte la teva sol·licitud si no els envies abans de tres mesos.

No us voldria pas atabalar, no fos cas que us encomanés el mal de cap que tinc ara mateix. Però: a) no es podrien coordinar totes dues administracions?, b) no podrien escriure cartes amables i en un llenguatge entenedor i en un to no amenaçador? c) no es podria simplificar tot plegat?

De vegades s'elaboren projectes complicadíssims, amb vint-i-cinc assessors per metre quadrat, per apropar les Administracions als ciutadans... quan de fet amb una mica de bona voluntat potser passaríem.

És que tinc un mal dia… Mercè Solé

divendres, 22 de febrer de 2008

El fet religiós i el fet cristià a ICV (i 2)


Com a conclusió de l’article d’ahir, diré que penso que l´elenc de qüestions (sense ànim de ser ni exhaustiu ni ordenat) a tractar per reobrir aquest debat en l´actualitat, serien:

1. El reconeixement, significat i interpretació del fet que hi ha força cristians a ICV.

2. El recull i posada al dia de les intuïcions bàsiques de Comín i García Nieto.

3. El recull d´experiències d´aquests darrers anys sobre la relació entre “esquerres” i “església” entenent aquesta no solament com a institució i jerarquia (que també) sinò com a conjunt de catòlics.

4. El recull d´exsperiències sobre la relació entre “esquerres” i altres grups religiosos, cristians, islàmics, hindús, budistes...

5. L´anàlisi del fet religiós, del fet cristià i del fet eclesial que avui fa ICV. Aquí hi intervenen molts elements: alguns de caire teòric sobre el paper del fet religiós en les persones, en la societat; quines tendències del pensament psicològic, sociològic, antropològic, fislosòfic, teològic... es tenen en compte;el paper de la religió, de les institucions religioses en el desenvolupament i canvi social...; el paper del fet espiritual en el creixement de les persones i els grups humans...; el paper de la religiositat popular en les poblacions autóctones i immigrades d´ara o d´abans...

6. L´anàlisi que fan del fet religiós, cristià, i eclesial PSC i ERC i si convé CDC i UDC.

7. Les estratègies que calen envers els diferents grups i les institucions de caire religiós. Aquí és on s´inscriuria: el trencament dels pactes Estat-Vaticà i l´anul.lació de privilegis envers una confessió religiosa com es la catòlica; la posició i participació en els actes, festes de caire religiós.

8. La construcció d´un estat laic.

9. L´encaix del fet religiós a l´escola. L´educació de l´espiritualitat, de l´interior de les persones, en la línia dels drets espirituals dels infants, diferents dels drets religiosos, el coneixement de les religions, de les pròpies tradicions religioses, i del seu paper en la societat i en la història del nostre poble i d´Europa.

10. I altres temes que vagin sortint...

Caldria doncs sistematitzar el debat entre tots els participants i anar aportant opinió, anàlisi, coneixements, lectures, diàlegs, répliques, comentaris... posicionant-nos amb ordre en cada tema. Bona feina! (Quim Cervera)

dijous, 21 de febrer de 2008

El fet religiós i el fet cristià a ICV


Em sembla molt interessant i necessari reobrir el debat sobre el fet religiós i el fet cristià a Iniciativa Verds. Penso que la tradició i patrimoni de pensament i d´acció política d´Alfonso Carlos Comín i de Juan N.García Nieto l´hem de continuar. Molts altres cristians i del PSUC i militants i simpatitzants del partit no cristians, també varen participar d´aquest debat.

Aquest fet va produir una alta sensibilització, informació i coneixement profund del fet religiós en general, del cristianisme i del paper de l´església catòlica i dels cristians al nostre país en moltes persones que encara es deixaven portar purament pels condicionaments ideològics del racionalisme liberal del XVIII, o per les perspectives més dures envers la religió del marxisme i del freudisme. Varen entrar en una anàlisi més rigorosa, objectiva de la complexitat del fons religiós i espiritual de les persones i dels pobles i de les seves variades i ambivalents funcions pràctiques en la personalitat, en els grups humans i en tota la societat, les seves institucions i estructures.

Per altra banda va tenir efectes positius envers molts cristians que encara tenien una visió quasi “demoníaca” o com a mínim reticent del marxisme i del comunisme. Així es varen descobrir altre potencialitats no explorades del mateix anàlisi marxista, més positives envers el fet religiós. Molts marxistes o filomarxistes varen anar molt més enllà, a partir de concebre el fet religiós com a protesta contra la misèria i com un element que pot esdevenir motor de canvi social. Per citar-ne alguns del camp cristià: G. Girardi, R. Díaz Salazar... i tot els teòlegs de l´alliberament que han influït moltíssim en aquest debat. O del camp militant comunista: Berlinguer i molts altres italians, i de fet tota la corrent anomenada eurocomunista. Gramsci és un dels marxistes més citat i seguit en aquesta tendència oberta que intenta donar resposta des de dins, a “l´assignatura pendent” que té tota l´esquerra en aquest sentit.

Es innegable que l´anitclericalisme ancestral, enquistat en molta part de l´esquerra i fonamentat en negatives experiències sobre la relació amb l´església, que aquesta mateixa ha promocionat i provocat no ha ajudat, ni ajuda a fer una reflexió ponderada i serena sobre tals qüestions. Precisament per això torna a ser necessari reobrir el debat seré, davant de la reaparició del clericalisme eclesiàstic i per tant d´un cert neo-anticlericalisme i de l´enfrontament simplista i reduccionista entre dos fronts que utilitzen el fet religiós, i eclesial , manipulant-lo al seu servei polític.

En temps de Comín i García Nieto i de la creació de Cristians pel Socialisme, que va immergir-se en aquest debat que anava més enllà del diàleg cristià-marxista, els efectes polítics de desactivació d´una decantació majoritària dels cristians envers posicions demòcrata-cristianes o de dreta o centre, va ser eficaç. En aquest sentit la pluralitat de posicions polítiques entre els cristians ha ajudat a separar religió i política, a relativitzar, a despolititzar l´església i a fer una bona transició política, cultural i religiosa al país. També s´ha col.laborat a laïcitzar l´esquerra en el sentit de “desreligiositzar-la” de les seves posicions tancadament “atees”, que no deixen de ser una determinada posició “religiosa” per la via negativa. Caldria, però, seguir i desenvolupar més aquest camí.

En un proper article proposaré un elenc de temes a tractar entorn de tota aquesta qüestió. (Quim Cervera)

dimecres, 20 de febrer de 2008

Crueltat institucional

Fer de voluntària de Càritas és una talaia interessant per contemplar moltes realitats que solen quedar amagades, invisibles. La veritat és que la Llei de la Dependència en principi és una molt bona cosa, per molts motius: perquè és un dret de la gent, perquè s'hi dediquen recursos... N'anem veient anuncis per la tele, ben fets a més, que ens recorden l'encert de la llei...
Però la realitat que jo veig però és força més complicada. L'altre dia va venir a veure'm una dona d'uns 80 anys acompanyada per una veïna. Viu sola amb el seu marit, que en té 84 i està enllitat. Se n'ocupa ella, però s'acabava de trencar el canell. Ja va demanar fa mesos la valoració de dependència i en principi és positiva. Li han dit que li concediran un ajut econòmic per pagar una persona que s'estigui força hores a casa, però que aquest ajut pot trigar mesos. Mentrestant els Serveis Socials li han posat una treballadora familiar cinc hores a la setmana. I els serveis sanitaris una grua, que ella no ha entès com funciona. Ella venia a preguntar si, quan arribés el moment, podríem ajudar-la a buscar una persona que l'atengués de la nostra borsa de treball. Francament, a mi em va semblar que necessitava realment ajuda, i amb urgència.
I és que ja és el tercer cas que conec en què l'aplicació concreta d'aquesta llei s'esllangueix amb el desbordament que em sembla que tenen els serveis corresponents. Perquè hi ha gent que va fer la sol·licitud al juny, que té reconeguda la dependència, i un expedient "viatjant" per un espai virtual desconegut. Fins que l'expedient no arribi als Serveis Socials municipals es veu que no es poden començar a moure recursos. I la veritat és que m'agradaria saber si aquests recursos existeixen.
No n'hi ha prou amb fer lleis. Els mecanismes d'aplicació han de ser àgils i correctes. Si no és així els anuncis semblen un cruel sarcasme sobre situacions que són ben difícils. I resulta indignant crear falses expectatives en aquestes circumstàncies.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Iniciativa i el cristianisme

Doncs, fent cas del suggeriment d'en Salvador Milà, transcrivim l'article publicat recentment a Treball.

Amb aquestes ratlles voldria demanar, a la direcció d’ICV, que es dugui a terme, en el format que sigui, una reflexió seriosa sobre la posició del partit davant el fet religiós en general i el cristianisme en particular.

Ja fa un parell de mesos, amb motiu de les festes de la Mercè, els regidors d’ICV de Barcelona van emetre un comunicat en què anunciaven la seva decisió de no assistir amb la resta de l’Ajuntament a la missa que se celebrava amb motiu de la festa. El comunicat em va saber greu personalment, però sobretot em va fer pensar que a ICV caldria reflexionar sobre el tema amb una mirada una mica més àmplia. I això no ho dic pel fet en si de no anar a la missa, sinó per l’argumentació que s’hi donava.

De fet, a Barcelona, la missa de la Mercè és un acte força desafortunat, en què la presència de l’ajuntament hi queda més aviat estranya. Però dir que no s’hi va per defensar la separació dels afers religiosos dels institucionals i polítics, i la laïcitat de les institucions, i perquè així totes les religions se sentin bé, crec que és crear una teoria que no es correspon a la realitat. Hi ha molts llocs en què la presència del consistori a la missa de festa major, o en algun altre acte religiós de la festa, forma part d’una tradició ben arrelada que només des d’una perspectiva molt fonamentalista i ideologitzada es pot considerar com negativa: aquestes presències, de fet, hi són perquè aquell acte religiós no és només religiós, sinó que té un valor de símbol popular, i esdevé, en definitiva, institucional. Perquè, afortunadament, aquestes distincions que feia el comunicat, a la realitat no són tan clares. I és que, seguint la lògica del comunicat, també caldria propugnar el canvi de nom i de data de la festa major de Barcelona, perquè actualment se celebra amb ocasió d’una festa catòlica, la de la Mare de Déu de la Mercè. També ICV podria defensar que se suprimeixi, per exemple, la festa del Dilluns de Pasqua a tot Catalunya i la del Dilluns de la Segona Pasqua a Barcelona, perquè són festes d’origen òbviament catòlic.

La decisió de la missa de la Mercè es va prendre, segons deien les informacions, responent a una petició que havia fet la Lliga per la Laïcitat. I el fet és que, últimament, sembla que a ICV la política en els temes que tenen relació amb el cristianisme la dicta aquesta entitat, que té com un dels seus principis de fons la convicció que el cristianisme és una cosa bàsicament perniciosa que cal minimitzar al màxim. A mi m’agradaria que també hi poguéssim dir la nostra més gent. Per exemple, els cristians que hi ha dins ICV, que som uns quants. O els militants d’ICV que no són cristians però que tampoc no comparteixen els plantejaments de la Lliga, que també són uns quants. Josep Lligadas

dilluns, 18 de febrer de 2008

Quarant-tres anys

Diumenge en Jordi va fer 43 anys. Bé, de fet, 42+1, que diu ell. Se'l veia feliç, amb ganes de fer coses. Està content del taller ocupacional on va. Sempre rondina pel menjar: que si és car, que si no és prou bo. Però reconeix que un menú diari d'ensaladilla i pollastre a l'ast segurament no seria el més recomanable. Com molts viladecanencs, en Jordi ha acabat treballant per a la Roca i, com molts treballadors del metall, li agradaria cobrar més, tot i que ell no entén de convenis. També li agradaria trobar una nòvia ben guapa i a poder ser ben jove (per això li pesen els 42+1), però no s'amarga si no surt. Si el Barça va bé, si amb l'esplai dels disminuïts pot fer-la petar, si pot anar a l'Àtrium, al teatre, de tant en tant, ell està content.
S'interessa un munt per la política i també està adherit a ICV, després d'uns quants flirtejos amb CiU -és que al local de Convergència hi podia veure el plus de franc, i els partits del Barça. Però ICV ha acabat podent més que el Barça. En Jordi s'interessa pel perquè de les coses, tot i que va al seu ritme -de vegades, com tots, també va a la seva bola.
En Jordi, com nosaltres, té cura del seu pare, que ja ha fet els 84 anys i està força xacrós. Se'n preocupa i és el primer que es lleva a mitja nit si passa res.
I jo em pregunto què seria d'en Jordi si no pogués disposar d'un taller ocupacional com cal, si els seus educadors no fossin uns bons professionals, si els monitors de l'esplai no li dediquessin el seu temps... I què seria de tots nosaltres sense Jordis que ens ajudessin a tocar de peus a terra, que ens fessin recuperar el ritme lent de les coses, que ens portessin a escoltar-nos amb més calma. Tots els Jordis del món mereixen uns serveis com cal perquè ells i nosaltres poguem disfrutar de la mútua companyia. Mercè Solé

Uns bisbes tan poc cristians

Continuem en fase de reciclatge-reutilització. Aquest article també ha estat ja publicat, a l'Agulla. Però com que ve al cas...

Ahir vaig assistir a un debat a ICV sobre l'estat laic que, francament, em va agradar molt. De fet no sé si els organitzadors n'eren gaire conscients, però la sala estava plena de gent cristiana, de parròquies, "de per lliure" i sobretot de moviments com l'HOAC, l'ACO i la JOC. Hi van participar Jofre Villanueva, del Moviment Laic i Progressista, Juan José Tamayo, teòleg prou conegut, i Xavier Pedrós, membre de la GOAC. A part, és clar, de Joan Herrera.
Es va parlar molt dels privilegis de l'Església catòlica, del seu reiterat incompliment d'autofinançar-se i de l'increment de pressupost que se li havia concedit per part del govern socialista. A mi, francament, em sembla que tenien tota la raó, que els cristians hem de pagar les nostres despeses i que sembla que la jerarquia no es refiï de la nostra capacitat per fer-nos-en càrrec. De fet, fa bé de no refiar-se'n, perquè si bé estic disposada a col·laborar amb els nostres moviments i la meva parròquia, penso que a un altre nivell estaria bé engegar una campanya de l'estil, "cap dona ni un cèntim" fins que canviïn unes quantes coses: sobre la dona, sobre l'organització de l'Església, i sobre les seves prioritats. El xantatge econòmic seria una menudència al costat del xantatge ideològic que ens fan, atribuint-se per cert una representativitat que no tenen.
Al marge d'això a mi el tema de la laïcitat tal com es planteja no m'acaba de fer el pes. Potser hi ha gent molt cremada amb l'Església, i segurament amb raó, però a mi em sembla que no és bo arraconar exclusivament a l'àmbit privat una dimensió, com la religiosa, que també és col·lectiva. Penso que és bo que parròquies, moviments, oratoris musulmans, centres de culte de qualsevol tipus estiguin oberts, siguin coneguts, ocupin de tant en tant espais i atenció públiques, es relacionin, participin de la vida ciutadana. Sense privilegis, és clar i amb esperit crític, també. Però no acabo d'entendre com, posem per cas, el club de fans de qualsevol "triunfito" pot gaudir d'un reconeixement públic, d'una presència de les autoritats i fins i tot del suport municipal, com em consta que ha passat en algun lloc, i en canvi una parròquia no. De fet sospito que en la nostra aparentment secularitzada societat la dimensió religiosa s'aplica al Barça, per exemple. Que s'ha convertit en una mena d'idolatria col·lectiva gens qüestionada.
I encara va sortir en el debat d'ahir un altre tema que em sembla contradictori amb la pretesa discreció de la laïcitat: Joan Herrera demanava que els cristians de base manifestessim més i més la nostra opinió públicament com a Església. Em sembla una bona cosa que la veu de la jerarquia no sigui l'única. Però falta que la gent i, sobretot, els mitjans de comunicació, ens vulguin escoltar. I em sembla que també la veu dels cristians "normals" s'ha de manifestar no només en funció de l'última declaració episcopal sinó sobre tantes altres coses... De fet aquesta és una de les pretensions de l'Agulla, que tampoc no voldríem parlar només des de la ideologia o de la teoria, sinó a partir del nostre compromís i dels nostres encerts i dubtes. En fi.
Quan al vespre vaig arribar a casa i vaig escoltar la notícia del comunicat, em va caure l'ànima als peus, però per contra em va semblar d'allò més encertat el comentari de Joan Herrera: "uns bisbes que mostren actituds tan poc cristianes..."
Mercè Solé

"Són molts més dels que volen i diuen..."

Benvolguts Mercè i Pep ¡¡ - o mosquit i camell ( quí és qui ?) Enhorabona pel vostre blog...El vostre primer escrit em recorda que us havia de comentar l'escrit d'en Pep a l'últim número de TREBALL: INICIATIVA I EL CRISTIANISME, que vaig trobar força interessant i necessari. Demanaria que el reproduiu al blog per donar-li difusió. Crec que en l'article es posa de manifest la necessitat de reactivar dinsd'ICV l'aportació dels cristians -per iniciativa i per l'ecologisme-rememorant el paper important que van jugar els companys de "cristians pelsocialisme"... La vostra visió del fet religiós des d'un punt de vista d'esquerres,solidari, de llibertat i ara també PER LA SOSTENIBILITAT, està fent molta falta, i és un deute que els cristians d'ICV teniu amb tota la organització i en especial amb els vostres predecessors en el moviment... No sé si hi ha una sectorial, o un grup de reflexió, o un àmbit de cristianspel socialisme i la sostenibilitat que funcioni actualment dins d'ICV, però crec que hauria de reactivar-se o constituïr-se. ICV és una organització laica, però oberta i sensible al fet religiós... que no podem abandonar en mans dels fonamentalistes, ni dels catòlics institucionals. Això us ho dicd es del meu "agnosticisme" que reconeix que el fet religiós té un paper a jugar en la lluita per una societat més justa, més lliure, més solidària imés sostenible... Doncs això, a veure si us animeu, que en són molts més dels que volen i diuen.. Ens feu falta ¡ molts ànims i endavant amb el blog i amb moltes iniciativessemblants.Salut ¡¡
Salvador Milà

diumenge, 17 de febrer de 2008

Ens cal un estat laic

Reproduïm aquí l'editorial de la revista L'Agulla, perquè expressa molt bé el parer de molts cristians sobre la necessitat d'un estat laic.
Aquest és un editorial escrit amb tristesa, perquè tot el que hem viscut a la nostra Església darrerament fa molt de mal. Els nostres bisbes han traspassat totes les línies vermelles que marquen els límits de la dignitat eclesial. Primer va ser el míting del 30 de desembre a Madrid, en què, amb l’excusa de defensar l’anomenada “família cristiana”, es va usar el nom de Déu en va per atacar el govern Zapatero i per dir que l’única democràcia vàlida és la que se sotmet al dictat de l’integrisme catòlic. I després, el 31 de gener, la nota en què, sense cap contenció, i a base de ressaltar molt intencionadament uns determinats temes, es donava en definitiva com a única opció possible de vot per al 9 de març la del Partit Popular, fins al punt que un polític habitualment tan proper als plantejaments de la jerarquia eclesiàstica com és Josep Antoni Duran Lleida va protestar: amb els criteris de la nota episcopal, fins i tot el vot a Convergència i Unió quedava pràcticament exclòs. I els bisbes catalans no van ser capaços de marcar cap mena de distància davant el pronunciament, sinó que, al contrari, li van donar suport. Sort de l’abat de Montserrat, que ens va salvar la dignitat.Això s’ha d’aturar. Els bisbes espanyols, i els bisbes catalans, no poden continuar així. Han de reflexionar, i adonar-se del desprestigi en què estan enfonsant l’Església i l’Evangeli que diuen defensar.Cal esperar que arribi un moment en què els bisbes siguin capaços de fer aquest pas. Però mentestant, qui s’ha de moure, i de manera immediata, és el govern espanyol. Segons han publicat els diaris, un dirigent socialista ha dit que no es denunciaven els acords amb la Santa Seu per respecte als molts votants socialistes que són catòlics. Doncs, si realment ha dit això, aquest dirigent socialista s’equivoca. Segur que la majoria d’aquests catòlics que voten socialista tenen ganes que la jerarquia eclesiàstica no continuï disfrutant de tots els privilegis que li permeten anar difonent un cristianisme tan llunyà de l’Evangeli. El govern socialista, si després del 9 de març torna a governar, ha d’emprendre decididament el camí cap a un estat que sigui autènticament laic, i no s’ha d’arronsar com ha fet fins ara davant la prepotència episcopal. I poden estar segurs que molts catòlics els ho agrairem de tot cor.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Per respirar

Aquest divendres vam viure a Viladecans un acte d’aquells que, en aquests temps que corren, ajuda a respirar. Sonarà estrany, però era un homenatge ciutadà a un capellà amb motiu dels 50 anys de la seva vinguda a la ciutat.

El capellà es diu Celestino Bravo, i l’homenatge el vam muntar, amb el suport i presència del govern municipal, una colla de gent del moviment veïnal, entre els quals destacaven dos històrics de les lluites obreres dels anys 60 i 70. Perquè resulta que Celestino Bravo va ser un home clau en les vagues de la Roca. Primer, a finals dels 60, quan eren aturades parcials i acomiadament de dirigents, ell donava suport a la gent i si calia anava a declarar a Magistratura. Després, a la vaga general de 1971, la caixa de solidaritat anava a nom de la parròquia, per evitar que les forces governamentals poguessin intervenuir aquells diners; i la part de dalt de l’església era el magatzem de tot el menjar que arribava per ser distribuït als vaguistes. I finalment, en les dues vagues de 1976, la parròquia va ser el lloc de reunió dels treballadors, amb les tancades corresponents i els també corresponents intents d’entrar-hi per part de la guàrdia civil.

Homenatjar un capellà així, ajuda a respirar. I hi ajuda encara més el fet de veure com aquest estil de fer correspon a uns criteris de fons que després, en les noves circumstàncies democràtiques, s’han mantingut. La gent diu de Celestino Bravo que és una persona propera, atenta a la gent que el necessita i que, sobretot, no pretén condemnar sinó ajudar a viure.

Per sort, hi ha molta església que és així. I fer que això es vegi crec que és un bé per a tothom. Per als creients, perquè ens fa sentir més bé amb la nostra fe. I per al conjunt de la societat, perquè ajuda a fer un món més digne. O sigui, que cal ensenyar-la més, aquesta església que és feta de gent normal que no pretén avassallar ningú, sinó al contrari, vol contribuir a una millor vida col.lectiva. (Josep Lligadas)

Caps de turc

No deixa de sorprendre'm la demagògia i la facilitat amb què s'utilitza la immigració com a arma electoral incrementant sense cap mena de vergonya els estereotips que corren, o sigui alimentant la visceralitat irreflexiva i la propensió de fer dels més febles caps de turc, i, també, proposant mesures irrealitzables, per sort, en un estat de dret encara que sigui amb les limitacions que té el nostre. Com si la presència dels treballadors estrangers fos evitable, som si es poguessin expulsar fàcilment al marge de la llei o dels recursos disponibles, som si la immigració no tingués cap mena de relació ni amb la nostra economia ni amb la nostra forma de vida, que genera tanta misèria en el món.
En canvi, no es parla d'altres mesures que serien importants no només per als immigrants sinó per a tots nosaltres: l'obtenció de permís de treball automàticament amb la reagrupació familiar, cosa que permetria l'accés a la feina a moltes dones i a molts joves, la priorització de la sanitat i l'ensenyament públics amb els recursos que realment calen, l'increment de la cotització a la Seguretat Social, l'eliminació de riscos laborals, la reducció de l'economia submergida...
Se sol parlar dels immigrants com si només tinguessin drets... quan de fet a la pràctica és ben al contrari. Els deures els tenen tots, perquè la llei els afecta igualment, però els drets que justament els permetrien dur una vida normal, sense riscos de marginació ni a curt ni a llarg termini estan escapçats. Si volem evitar una fragmentació encara més gran de la nostra societat i si volem que el futur -el nostre i el seu, el de tots i totes- sigui digne i en pau cal treballar ara per evitar les causes d'una discriminació social, laboral i econòmica que d'aquí vint anys ens passarà una gran factura. (Mercè Solé)