dilluns, 31 de gener de 2011

Llum (de pagament) i ombres


A la darrera trobada de la redacció de l'Agulla vam estar parlant una bona estona de com s'apujaria la factura de la llum. La primera reacció va ser de sorpresa i d'indignació. Un de la colla, però, que treballa en temes de medi ambient, ens feia la reflexió que l'Administració no pot estar pagant indefinidament un servei que és molt més car del que nosaltres realment paguem i que caldria distingir entre els diversos usos del consum. A part de la pèssima pedagogia sobre el tema tant del govern del PP en el seu moment com del actual, no podem fer creixer una bola que cada dia serà més gran. Arran d'auesta conversa se m'acudeixen unes quantes coses:
  • En un país on la major part de pensions mínimes (per vellesa, viduïtat i malaltia!) i el SMI se situen ja d'entrada per sota el llindar de la pobresa segons els paràmetres europeus, i on l'atur fa estralls per la crisi, caldria garantir uns mínims d'accessibilitat als subministraments bàsics, com un dret de la gent. Altrament les persones més vulnerables, sovint infants, malalts i gent gran, se'n ressenten, i molt. Ja em veig venir que Càritas haurà d'incrementar notablement els ajuts destinats a cobrir els subministraments. I em sembla que això hauria de contemplar-se com un dret, no com una assistència graciable. Sovint la gent critica als pobres (i només als pobres, que per això ho són i tothom s'hi pot ficar!) la seva elevada despesa elèctrica. És veritat que n'hi ha que no són gaire curosos, però no crec pas que ho siguin menys que la mitjana. I quan feia de treballadora social veia gent gran que passava el dia al llit per no haver d'engegar l'estufa.
  • La manera potser més eficaç de vigilar el consum és ser conscients de què costa el subministrament elèctric (i no només l'elèctric) i contribuir-hi econòmicament, endeutar el país per això és absurd si no hi ha un pla ben definit de sostenibilitat. I és que aviat jubilarem fins i tot les escombres substituint-les per robots que fan la feina... amb corrent elèctric. És una total exageració la quantitat d'endolls i recarregadors que arribem a connectar al cap del dia i que considerem imprescindibles. És un tic més aviat irresponsable.
  • És urgent i necessària una reducció del consum energètic: per la via dels hàbits, de les instal·lacions casolanes i del transport públic. Però ens hi resistim estúpidament. I quan es parla de dèficit públic només s'esmenta el sistema de pensions i de prestacions per als més pobres. Es troba normal, en canvi, subvencionar el consum de cotxes de gran cilindrada, grans consumidors de carburant. D'acord que cal salvar els llocs de treball de la indústria automobilística a curt termini, però cal pensar també a llarg termini. Áltrament és com una mena de suïcidi col·lectiu.
Si l'augment del preu de l'electricitat no ens fa pensar en totes aquestes coses, no sé si arribarem gaire lluny. I de cap manera em sembla just exigir un abaratiment sense que hi hagi una discriminació entre els molts usos i aplicacions de l'electricitat.

diumenge, 30 de gener de 2011

Un moviment com l'ACO


Divendres vam tenir revisió de vida. "Tocava" -sí, dit amb aquest entusiasme que detecteu- parlar d'economia. Si més no, amb aquest resignat esperit ens vam posar a respondre el qüestionari que la comissió d'economia del moviment ens havia fet arribar i que ens demanava que responguéssim abans de final de mes Les preguntes, que d'entrada em van semblar molt retòriques, anaven al fons de la qüestió: com valorem l'ACO? Ens hi sentim implicats? Això es reflecteix en el pagament de la quota? La nostra quota s'adiu a les necessitats del moviment?
Vam començar desganats, però ens vam anar animant. L'ACO és la nostra (molt afortunada) manera de viure l'Església. Per a alguns, pràcticament l'única, per a d'altres, complementària amb la vida parroquial. Però en qualsevol cas, potser una manera de viure la fe que ens acaba construint com a persones que ens ajuda a subratllar uns determinats aspectes i maneres de fer. i que ens eixampla la visió. És clar que si no ens hi trobéssim bé no hi fórem, però al cap de tants anys tots reconeixíem haver-nos sentit sempre acollits i acceptats, que és molt més del que es pot dir de bona part del món que ens envolta. No pas perquè siguem bons, sinó perquè som. Un petit reflex de com Déu ens estima siguem com siguem, jo diria. La descoberta en l'altre d'una discreta -discreta per senzilla i autèntica, no per mediocre- manera de viure a fons l'evangeli.
Sense moviment, el grup no resistiria, dèiem. I tots els que en un moment o altre hi hem tingut responsabilitats, n'hem sortit satisfets. Hem tingut molta feina i poques angoixes, però a l'ACO allò del treball en equip no sol ser retòrica. De fet servidora que sempre va per feina, de vegades a l'ACO ha hagut de callar, escoltar i esperar. I aquest m'ha estat un molt bon exercici, certament. Algú deia que les responsabilitats en el món parroquial també t'ajuden a estimar-lo més. Però el cert és que un moviment de laics, portat per laics, et convida molt més a comprometre't-hi. I no només perquè et resulti més agradable treballar en una atmosfera menys clerical, sinó perquè la mateixa dinàmica del moviment t'empeny a treballar-hi i t'està proposant responsabilitats concretes, petites o grans, tot sovint.
Sobre les parròquies teníem experiències diverses -la major part positives, he de dir. Però sí que estàvem d'acord que a l'ACO, potser perquè l'ambient porta a conèixer els companys una mica més, et sents més valorat com a persona. A la parròquia et sents molt més petit, dins d'una "massa" menys personalitzada. La parròquia, deia algú, aporta un plus de realisme: és l'Església, no pas dels meus amics, sinó la de tothom, la no triada.
Una aportació positiva de l'ACO és l'interès per la formació de la gent. Encara que no sempre l'aprofitem com caldria, qui més qui menys se n'ha beneficiat per madurar la seva fe. La formació de l'ACO sempre et qüestiona de manera molt personal i sobre temes que et porten a eixamplar la mirada.
Sortien també alguns aspectes no tant positius: de vegades a l'ACO tenim massa manies i potser ens hauríem d'obrir una mica més, sobretot si volem arribar als "pobres" de debò, els quals potser s'adreçaran a una parròquia, però difícilment a una cosa tan intangible com un moviment. Correm el risc d'un cert elitisme, i ens cal segurament tenir molt més present que som un moviment amb voluntat d'arribar a molta altra gent que no sigui "de l'olla", treballadors com nosaltres. També a les revisions de vida, si més no el nostre grup, hem de treballar més la pregària.
Finalment, malgrat la nostra satisfacció, vam descobrir que no tothom del nostre grup pagava la quota (barreja de mandra, atabalament i "despiste") i que alguns feia massa temps que no en revisàvem l'import. Tenim deures per al nostre "actuar". Ja se sap que el que t'estimes et toca la butxaca. En qualsevol cas, l'Aco s'ho val.
Mercè

dijous, 27 de gener de 2011

Jesucrist al Corte Inglés


Es deu haver tornat fashion. O això sembla. Avui he vist una publicitat d'aquest comerç amb el logo de la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid.

Suposo que un esdeveniment d'aquestes mides, que a mi no m'entusiasma, però que entenc que és opinable, deu necessitar patrocinadors. Diguem que esperaria que en un dels panells visibles el dia de la jornada hi aparegués el seu nom. Però que a la façana d'un dels nous déus, el del consum, hi surti alguna cosa relacionada amb el cristianisme, m'incomoda notablement i em sembla del tot contradictori amb l'esperit de Jesús.

Una pena. Una pena també que jo de tant en tant hi compri. No sé. Potser el cartell em posa davant dels nassos la contradicció que significa.

Deu ser una fe també de rebaixes.

Mercè

diumenge, 23 de gener de 2011

Grisor. Caminar enmig de la boira


Fa dies que tinc ganes d'escriure. Em van passant pel cap temes, que en aquell moment només tinc el temps just d'anotar. Em costa trobar el moment de posar-m'hi. És veritat que tinc molta feina, però la sensació és que o bé de moltes de les qüestions que em sorgeixen ja n'he parlat en un moment o altre, o bé em costa de trobar arguments, o sigui de posar en marxa la neurona. O bé m'adono que darrerament estic poc al cas de l'actualitat. Hem canviat la dinàmica televisiva de la casa i ara (per sort) ja no dinem o sopem compartint taula amb els informatius, cosa que em sembla que em fa més feliç, i a mi cada cop em costa més llegir el diari. He de reconèixer que la crisi i la sensació que certament hem d'anar molt a fons per canviar de debò les coses, sense que els camins estiguin gaire clars em posen de mal humor. I que la situació política actual (i l'eclesial, posats a fer) em deprimeix. Quan veig en Felip Puig o el govern de CiU en general senzillament plegaria de ciutadana, que és just el que no s'ha de fer, és clar. Em desanima profundament el que està passant amb el cas Millet, que em sembla un bon símbol de la situació de Catalunya.
Però vaja. Un bon dia la boira s'aixeca i les coses es veuen més clares, i millor emmarcades. I ningú no diu que avançar s'assembli a anar per una autopista a tota pastilla i en línia recta. Convé continuar treballant tossudament i amb l'altra gent, perquè allà on no arriba l'un arriba l'altre, i tenir present que la pròpia petitesa i mediocritat de fet no signifiquen gran cosa. De fet són molt poc importants. Potser ho és més posar-ho tot en joc, encara que sigui poc. En això tinc molt de camí a recórrer.
És el que se m'acudia també aquests darrers dies, que, per raons de feina, vaig passar a Puiggraciós. Em surt un post trist, però jo de fet no n'estic gaire. Senzillament em sento desorientada i en una mena de "stand by". Ja ens en sortirem. Mercè

dimarts, 18 de gener de 2011

Aturem la retallada de les pensions


Segurament cal revisar molts aspectes de les nostres pensions. Però no me'n refio gens d'unes mesures que es prenen per la via més fàcil, que és la de la retallada a l'engròs. Moltes pensions (totes les mínimes, segur) continuen posant els seus beneficiaris per sota del llindar de la pobresa tal i com es considera a Europa. Molta gent no té accés a les cotitzacions: perquè no aconsegueix una feina estable, perquè no té papers, perquè es veu abocada a l'economia submergida... L'individualisme en què vivim i els interessos de les entitats bancàries i financeres (que ja veiem cap on escombren) volen desprestigiar les prestacions públiques i promoure les privades.
En aquest context, em semblen bones totes les reflexions i tota pressió que pugui fer-se a favor dels més febles de la cadena. per això vull compartir amb vosaltres aquest document i aquesta covocatòria que m'ha arribat. Mercè

dilluns, 17 de gener de 2011

Respirant. A ple pulmó.


Respira és un programa de BTV de què ja us vaig parlar curiosament avui fa just un any. M’agrada pel seu to reposat i reflexiu, tan a les antípodes de la major part dels programes de televisió que es fan avui.

Fa unes setmanes vaig rebre un correu en què em proposaven col·laborar en un dels seus programes. Havien llegit un post d’aquest blog (sóc lletja, i què!), que vaig escriure després d’haver-me trobat un comentari anònim en què es reien d’en Josep per haver-se casat amb un “cardo” com jo. Era un comentari, que s’ha repetit alguna altra vegada, perfectament en la línia de Germinans: anònim, d’Església, volgudament cruel. Per als qui no la coneixeu, Germinans és una plana web feta bàsicament per capellans, en què, sense identificar-se, es dediquen a clavar guitzes a tothom que consideren poc ortodox. Fa temps que ens han deixat tranquils, però en Josep ha rebut força, i jo com a torna, amb alguna al·lusió irònica a la meva bellesa. Res pel que valgui la pena patir, però resulta exòtic per exemple trobar-se sense més en boca de la Falange Española (un cop va passar!), perquè una web d’aquestes caracteristiques atreu tot el friquisme ultradretà, que se’n fa ressò amb molt de gust.

Doncs ahir es va emetre el programa, amb el títol “Ser lleig” (que podeu veure aquí, si us ve de gust). Un parell de testimonis (Josep Maria Riera, actor, i servidora) expliquem com portem això de no ser al “top ten” de la guapura, i un psicòleg (Antonio Bolinches) comenta el tema. La veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé a la gravació, amb la Diana i en Bruno. Gent jove, molt bons professionals, que s’havien preparat a consciència per a l’ocasió, que et feien sentir còmoda i relaxada a l’hora d’expressar-te i que -tant ells com les persones que han editat el programa- han mostrat una sensibilitat i una consideració en dosis elevades. Cinc hores de gravació reduïdes a vuit o nou minuts. La Diana ja em deia que per cada minut, cal una hora. Però jo els vaig agrair la reflexió i la llarga conversa. A part que el meu llistó de vanitat i d’autoestima ha pujat força, l’ocasió m’està donant l’oportunitat de parlar-ne amb amics, companys i coneguts, que no és poc.

De fet penso que no es tracta de ser guapo o de ser lleig, sinó de com et sents respecte a la gent que t’envolta i d’allò que et fa feliç. He de dir que sempre he patit més pel caràcter (el mal geni, l’enveja… la llisteta, en fi, de misèries que tots arrosseguem) que no pas pel físic, que no em preocupa gaire. I a hores d’ara, ja ni això.

Gràcies, Respira, i, vés per on, gràcies Germinans. Que sense vosaltres no hi hagués hagut ni reflexió ni programa. Mercè

dimecres, 12 de gener de 2011

Feina, feina, feina...

De fet, darrerament no escric gaire. I no per falta de ganes, però estic perpètuament cansada i embolicada (tot i el magnífic parèntesi parisenc). Tinc una llisteta de coses que m'agradaria dir, però a aquestes hores ja no puc més. Perquè us entretingueu us deixo amb el darrer número del Punt de Trobada, que acabo d'enviar per correu electrònic.

dilluns, 10 de gener de 2011

El temps no espera

Estic acabant de llegir un llibre que no sé si tornar a començar de cap i de nou, perquè em sembla molt suggerent i em fa la sensació que el seu sentit se m'escola entre els dits, o entre les neurones, si és que me'n queda alguna. Es diu El temps no espera (Arcàdia, Barcelona, gener 2010) i és del sociòleg polonès d'origen jueu Zygmunt Bauman, recent premi Príncep d'Astúries.
Està articulat com una conversa entre Citlali Rovirosa-Madrazo, periodista i sociòloga (i força més espessa que el seu entrevistat, per cert) i Bauman. Fa una repassada a la crisi, al paper dels estats, a la globalització, a la política, als pobres i a l'Estat del Benestar, als nacionalismes, a les religions, als fonamentalismes, a la ciència...Temes fàcils tots ells, com veieu. Té una mirada penetrant i s'explica amb força senzillesa i amb un punt d'ironia. Em sembla que ens convé molt aprofundir en anàlisis com la seva per encaminar aquesta recerca lluitadora d'un món més just i igualitari. Sobretot per fer-ho sense clixés i amb una certa consistència.
Dues qüestions m'han cridat l'atenció. Una, la relativa al sexe. Bauman pronostica que a mesura que la procreació es vagi deslligant de la sexualitat, el gust pel sexe acabarà desapareixent. Perquè la nostra societat, diu, vol seguretats a qualsevol preu i per ara això de lligar encara porta feina i incerteses. Jo més aviat penso que no desapareixerà... si és rendible econòmicament que no desaparegui. Perquè avui també ens venen que cal tota mena d'enginys i de joguines de pagament per a una sexualitat satisfactòria.
En canvi, opina que les religions no desapareixeran. Déu, diu, morirà juntament amb la humanitat. Ni un segon abans. Me n'alegro. Almenys no en fa un tractament superficial.
Seria un llibre per treballar en grup. Us el recomano.

Per cert, he manllevat la il·lustració del blog de la Maria Escalas, perquè em sembla que és una bona síntesi del llibre. Mercè

diumenge, 9 de gener de 2011

Maria Antonieta i la classe obrera


Acabem de tornar de París. Avui al matí hem anat a missa a Sant Denís, aquella catedral dedicada al patró de París. Un patró que, com si fos un personatge del Harry Potter, es passeja amb el cap sota l'aixella, perquè el van matar tallant-li el cap i l'home va anar així, amb el cap a la mà, fins arribar al turonet de Sant Denís. I allà el van enterrar. I després hi van construir una església a sobre. Diuen.
Sant Denís, una magnífica església gòtica, és avui un lloc de contrastos. L'església on són enterrats molts reis de França, Maria Antonieta inclosa. Lloc de peregrinació de turistes i de monàrquics enyorats. I un barri certament de treballadors, amb una llarga tradició de lluita obrera. Avui amb una important presència marroquina i sobretot antillana. On els blancs són minoria.
Al pòrtic de Sant Denís hi ha una placa que no m'he pogut estar de fotografiar: quan Joan Pau II va visitar aquesta església el van fer passar damunt d'una immensa estora on posava allò que Cardijn, el fundador de la JOC, afirmava: un jove treballador val més que tot l'or del món. I la trobada amb el papa va estar dedicada a parlar de les dificultats dels treballadors immigrats i a la lluita per la justícia.
Ja han passat ben bé trenta anys des d'aquesta trobada. I em penso que tot plegat ha canviat. El lloc és molt popular, com es pot veure pel mercat que avui, tot i ser diumenge, funcionava a tot pulmó. En la nostra molt superficial passejada no hem trobat vestigis d'organitzacions obreres. Només un grup de joves anunciava la formació d'un nou partit anticapitalista just davant d'un cartell del Partit Comunista.
Dins l'església no hem vist tampoc rastres ni de la JOC ni de l'ACO en cap dels exhaustius panells informatius que, com és costum a França, tenen les parròquies. Potser ja han desaparegut.
M'ha fet pensar: en l'evolució del moviment obrer i en el futur de la JOC i de l'ACO. De vegades, l'ACO francesa, per qui sento una mena de devoció, m'ha semblat prematurament envellida i amb poca capacitat de connectar amb els joves i amb els immigrants. Em resulten una mena de mirall: els nostres moviments parlem molt, però podrem mantenir una forma de ser cristians enmig dels canvis socials i laborals que vivim? Serem capaços de connectar amb els cristians que han immigrat a Catalunya, respectant els seus ritmes i el seu llenguatge? Trobarem formes de lluita adequades a les noves realitats sense perdre la nostra història? Tenim feina. Més val que ens posem les piles. Mercè