dilluns, 25 de maig de 2015

Rumiant sobre l'ACO

Aquest és un escrit d'encàrrec, de resum del que vam parlar, amb unes quantes coses personals afegides que se m'han anat acudint en el moment d'escriure. 
El meu grup de revisió de vida reflexionàvem l'altre dia sobre l'ACO, i ens preguntàvem si algunes coses del moviment no havien quedat una mica empolsegades. Ho parlàvem a partir de la incomoditat de sentir sempre el missatge "falten responsables", i de la necessària presa de consciència que el moviment no funciona si nosaltres no el fem funcionar. 
Dit això, el cert és que la major part de membres del meu grup ja hem fet tots els papers de l'auca al moviment: hem estat responsables d'economia, de formació, de zona, presidents, consiliari general,i un llarg etcètera. La valoració, per descomptat, és molt positiva i estem contents del servei fet, que ens ha eixamplat horitzons i ens ha aportat un munt de coses positives. Ara bé, tot plegat, no ens impedeix de plantejar-nos algunes coses: 
  1. L'organització actual del moviment és la correcta? Partim de la idea que la forma d'organitzar-se ha d'estar subordinada als objectius generals i als mitjans amb què comptem per assolir-los. Nosaltres tenim una distribució territorial complexa, perquè és molt desigual, i potser no es pot demanar el mateix a una zona que són dos grups que a una altra que en són quinze. Potser hauríem de ser més flexibles i angoixar-nos menys si no es poden cobrir tots els fronts.
  2. La pobresa que detectem a l'hora d'assumir les responsabilitats de l'ACO no és diferent de la que experimenta l'Església en general en encongir-se en el nostre món occidental. Volem una Església pobra... i aquesta dificultat de fer les tasques que en teoria tocaria realitzar forma part del mateix procés i ens costa d'assumir. Ho viuen les congregacions religioses, els moviments, les parròquies... i nosaltres.
  3. Aquest empobriment comporta prioritzar i ens fa repensar les nostres prioritats, personals, de grup i de moviment. Pot ser una bona ocasió per fer-nos anar a l'essencial i per recordar-nos mútuament que som adults (si més no, en teoria) i que potser no ens cal, per exemple, preparar cada reunió amb el consiliari (missió impossible, perquè si alguna figura està especialment estressada avui a l'Església és la del consiliari), o dedicar gran part de la reunió de zona a l'estudi dels nostres mateixos grups en monografies. Pot ser bo fer-ho una temporada, però no cal fer-ho sempre.
  4. Estar "ocupats" en el moviment no és una finalitat en si mateixa. Correm el risc d'acabar dedicant bona part de la nostra acció a nosaltres mateixos. Valorem del moviment que ens empenyi fora, al nostre entorn, a les persones amb què convivim, als col·lectius amb els quals volem treballar: per estimar les persones, per fer un món més just, per viure l'Evangeli intensament en el nostre entorn. Això no és sinònim d'escalfar cadires. Ben al contrari. L'acció i la reflexió s'han de complementar en una mesura equilibrada. Sortir a la intempèrie és el que ens cal; la nostra tenda ha de ser acollidora per refer-nos, però l'objectiu és fora.
  5. En aquesta pobresa que vivim, potser hem d'aprofitar millor els recursos i potser no ens cal que a l'ACO ho fem tot. Al grup, en d'altres ocasions, ja hem constatat que no vivim només de l'ACO. Fem revisió de vida, però qui més qui menys, té altres punts de referència: l'Eucaristia, la meditació, els recessos, els estudis d'evangeli, la formació poc o molt reglada, la lectura... I en aquest sentit vèiem que l'ACO pot fer algunes coses específiques però que en general podem aprofitar moltes de les coses que es generen des d'altres grups eclesials. Tampoc no estarà gens malament que ens obrim a d'altres sensibilitats. L'ACO connecta bé amb Cristianisme i Justícia, amb Justícia i Pau, amb parròquies, congregacions, santuaris i col·lectius diversos. Valorem què fan els altres i fem l'aportació que els altres no poden fer. Això també ajuda a sentir-se en comunió amb una Església més àmplia que els nostres moviments.
  6. En sentim potser una mica encallats. Aquesta dificultat de trobar responsables per al moviment es dóna en un moment en què potser ens caldria ser presents al costat de totes les persones que pateixen la crisi. I la nostra sensació és que no hi som prou. A mi (és una apreciació personal) em fa pensar en la dinàmica dels partits i dels sindicats de tota la vida, que a l'hora de la veritat no hem sabut estar prou amb els desnonats, i ha calgut una cosa nova com la PAH. De vegades això mateix ens passa a la Pastoral Obrera, on en lloc de pensar com ens obrim als treballadors immigrants, als nous moviments socials i polítics, a la gent en atur, o bé com connectem amb les parròquies i els transmetem totes aquestes inquietuds, continuem una mica empantanegats pensant si fem bé o no de portar pancarta pròpia a la manifestació del Primer de Maig.
  7. I encara, els membres del grup, som prou militants o ens hem apoltronat una mica? Som acollidors? Com ens plantegem l'evangelització?
En fi. En continuarem parlant i compartint-ho aquí mateix. Amb permís de l'ACO (o sense, que l'ACO per sort també és una mica anarco).

Justícia i democràcia

Una companya que fa molts anys que treballa (no vull dir que hi treballa professionalment, vull dir que hi dedica totes les hores que pot esgarrapar de la seva vida personal) en el camp polític i que ha vist com el seu partit reculava moltíssim en els resultats electorals em deia: "No és just... però és democràtic". Coincideixo en l'apreciació, tot i que, com que sóc menys prudent que ella, penso que també hi ha democràcies de baix nivell. I aquesta vegada no ho dic tant per l'actitud dels partits -que potser també, i això ja es diu molt- sinó sobretot per l'actitud ciutadana, que m'agradaria una mica menys superficial.
Com que em repeteixo molt, ja dec haver dit de moltes maneres que em crida l'atenció que en unes municipals, on les coses es decideixen a distància relativament curta, o si més no, a una proximitat molt més gran que en altres eleccions, continuï pesant més la marca que les persones, o que la feina feta o que la solidesa del programa proposat.
Flipo que Ciutadans, per exemple, hagi obtingut quatre regidors, amb una llista de persones poc conegudes a la ciutat per la feina que hagin pogut fer, i a més a més dient que no havien cridat a la participació per fer un programa electoral, perquè ells ja sabien què havien de fer. 
Em resulta curiós que dues formacions sorgides de Podemos hagin obtingut dos regidors una i un l'altra, després de l'espectacle fet fa quatre dies al Centre Cívic, en què els mossos d'esquadra els van haver de separar perquè van arribar a les mans. N'hi ha prou a veure el video d'una reunió anterior a aquesta, per adonar-se del grau de maduresa programàtica i participativa assolit. Després d'aquestes reunions els dos cercles de Podemos van anar per separat. El més agressiu va presentar candidatura. L'altre ha muntat una candidatura contra el parer de bona part dels seu cercle, cosa que ha causat la deserció d'uns quants seguidors. Tot plegat fa més por que goig.
En canvi, ICV que ha fet força els deures (crec que la seva actuació a l'ajuntament en matèria de Serveis Socials, Cultura i Medi Ambient ha estat més que bona) ha perdut un regidor. Segurament hi ha altres causes, i el poder desgasta i tampoc ICV-EUiA brilla per la seva capacitat de fer participar, de connectar amb segons qui o senzillament de renovar-se. Amb tots els seus defectes, que en tenen molts i variats (en tenim, m'hi incloc) em semblen molt més de fiar que Podemos.
ERC ha aconseguit tres regidors. A mi no m'agrada gens Esquerra, però han fet una molt bona feina de campanya i molta gent de la llista fa molts i molts anys que treballa de forma desinteressada en camps diversos per al poble. O sigui que felicitats! 
I no entenc gaire què ha passat amb CiU que han quedat fora. Bé, sí que ho entenc. La veritat és que la gent del Baix Llobregat ens sentim especialment maltractats per Convergència (Eurovegas passa factura, a banda de la corrupció i dels, segons el meu parer, excessos nacionalistes, naturals en ERC, però que em continuen sonant a oportunistes en CiU). Però el cert és que els militants de CiU de Viladecans també són gent compromesa i pencaire, que no mereix haver quedat tant al marge.
És que visc tot plegat amb esquizofrènia. No suporto la propaganda electoral. Les "marques" em desvetllen odi (crec que no es pot dir d'altra manera) als dirigents i als partits en abstracte. Ja he descobert que només se'm passa fent l'exercici de pensar en les persones que conec que militen en aquest o aquell partit. Aleshores sóc més capaç de contenir-me, i de canviar el xip i aprenc a valorar-les d'una altra manera.
En fi, demano maduresa i qui necessitaria una bona oferta de 2x1, psicòleg i psiquiatre, sóc jo mateixa.

dimecres, 20 de maig de 2015

En sentit contrari al duet monàstic

El duo Caram/Forcades veig que progressa mediàticament, cadascuna a la seva manera. He de dir que sintonitzo força més amb la Forcades que amb la Caram, tot i que no acabo d'entendre gaire com es pot compaginar això d'una vida tan volgudament mediàtica (per coses importants i per coses que a mi no m'ho semblen) amb la contemplació i la pregària. 
Tot plegat em fa adonar que jo vaig fent camí a la inversa. Bé, és un dir. Mai no he estat mediàtica, ni famosa. Però sí que he valorat -i continuo valorant- l'acció social i política contra la pobresa i de fet, de maneres molt diferents, hi he anat dedicant temps i esforços. De manera que l'acció, de vegades una acció en conflicte, sobretot en el camp sindical, ha estat durant molts anys l'eix de la meva vida, del qual no em penedeixo, per més que hi ha hagut errades.
Ja no valoro, però, les coses per l'èxit: algunes accions l'han obtingut, d'altres han estat grans fracassos. Penso que no sóc jo qui n'ha de valorar els fruits, i que aquests fruits tampoc no deuen ser exactament els volguts en un inici. Sovint són fruits gratuïts o col·laterals o intangibles, però això no els treu valor. Sobretot perquè m'adono que no són mèrit propi.
Cada vegada em sembla més important no només el què sinó el com. I per a mi l'estil de l'evangeli no passa per gaires protagonismes, ni per gaire poder. M'ho dic mentre observo que hi ha qui utilitza els pobres pel propi lluïment, de la mateixa manera que sóc conscient que de vegades jo mateixa utilitzo els discapacitats per épater els qui m'envolten i per fer-me la interessant. Tampoc això no és l'evangeli.
El desig de silenci i de discreció cada vegada és més gran en mi, una afirmació sorprenent perquè no callo ni sota l'aigua. Potser és perquè si desitgés el contrari tampoc no tindria capacitat de sortir-me'n. Potser és enveja. Però no crec gaire en grans lideratges, sinó en la feina de formigueta, en equip. Així no es guanyen eleccions, em direu. Potser no, però es va construint amb solidesa allò que l'Imanol Zubero anomena "espais alliberats".
Darrerament tinc la sort d'observar-ho en algunes persones, que mai no sortiran al diari ni a la tele, ni convenceran a les masses, però que són sal i llum de debò. 
No goso criticar gaire el duet monàstic. També són profètiques i ja s'entendran amb la seva comunitat. Però jo curiosament em sento caminant en sentit contrari.


divendres, 8 de maig de 2015

Pregar al carrer


La vigília del Primer de Maig vaig anar a la pregària que organitzava la Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona i que recordava especialment les persones que viuen l’atur o que treballen en condicions de precarietat: en l’economia submergida, amb migració forçada, amb sous escarransits, o drets no reconeguts.
Es va fer al carrer, enmig de la plaça, al barri del Poblenou de Barcelona. La pregària, doncs, va conviure amb el joc dels infants i la xerrameca de les terrasses dels bars. Però alguna gent s’aturava i preguntava, o s’hi afegia espontàniament.
Resulta una novetat, per a nosaltres, aquesta voluntat explícita de sortir de les quatre parets del temple, per visibilitzar una Església que sol passar desapercebuda. Fer el pas ha costat i continua costant (com anar a la manifestació del Primer de Maig amb una pancarta en què ens identifiquem com a cristians), perquè en la nostra tradició cristiana i treballadora, l’evangelització s’entén sobretot a partir del testimoni silenciós de la lluita i la solidaritat obreres. Més fets que paraules, vaja. Una intuïció fruit d’una època en què Església i poder anaven massa units i en què l’intent de viure amb coherència l’Evangeli es volia desmarcar del discurs cristià desencarnat i allunyat de la gent senzilla que dominava en molts àmbits.
Avui, però, per a molta gent els referents cristians ja no existeixen en el seu entorn, per tant, si volem transmetre l’Evangeli, en un moment o altre hem d’explicar qui era Jesús i què significa la fe per a nosaltres. I més enllà del discurs racional, hem de situar-nos davant del Misteri, un misteri que ja no podem només explicar amb paraules. Compartir una pregària, explicitar la confiança en Déu, el sentit comunitari, la preocupació pels qui més pateixen és una manera de mostrar-nos impúdicament, de descobrir-nos, de fer-nos vulnerables. Per això potser hi ha militants a qui això encara incomoda, però penso que aquesta feblesa justament permet arribar a la gent amb més interrogants que respostes. No és gaire diferent de l’experiència d’acompanyar algú que pateix bo i sabent que no li podràs resoldre allò que l’afeixuga. És una dimensió de presència, d’estimació i de silenci.
Ocupar l’espai públic és també un repte, perquè som en un moment en què es confon la imprescindible aconfessionalitat de l’estat amb l’escombrada de qualsevol signe religiós cap a espais privats. Les institucions religioses no són ben vistes, però en lloc de fer-les poroses (és a dir, obertes, en xarxa i en contacte amb tota mena d’associacions, cosa que facilitaria un mutu coneixement i esvairia desconfiances pròpies de la ignorància), més aviat se les relega al tancament en elles mateixes.

En aquesta mena de pregàries servidora es debat internament entre l’aspiració a una estètica bonica i la senzillesa dels símbols, de vegades d’orientació un pèl “cutrelux”. Aquesta vegada a més, la pregària es va fer davant d’una església que està pendent de ser enderrocada, plena de pintades, una mica decrèpita. Gairebé un símbol de la renovació que a tots ens cal. En el camp dels signes, vam construir una creu amb totes les precarietats laborals, que, en girar-la, deixava veure tota la força de la dignitat dels homes i dones que intenten viure del seu treball. Una senzilla forma d’expressar la força transformadora de la resurrecció de Jesús. 
(es publicarà a Catalunya Cristiana el 17 de maig de 2015)




Contra la islamofòbia


De fet l'acte era contra el feixisme i la islamofòbia. Convocava la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Viladecans, que malda per organitzar-se, amb no gaire èxit. Hi estaven convidats Iolanda Maurici i Bertran Cazorla. Érem poquets, però em va agradar, tot i que es va parlar més de feixisme que no pas d'islamofòbia, que era el que m'interessava més.
Bertran Cazorla és un periodista del Prat, que ens va parlar força de les noves formes del feixisme, noves formes d'aparença més subtil que els neonazis, però amb més capacitat de connexió amb la nostra cultura i que s'acaben manifestant en partits polítics no només organitzats sinó subvencionats amb diner públic: el trasllat del racisme biològic al racisme cultural, la ignorància i la confusió en relació a l'islam, i el "primer els de casa" que ja coneixem, poden obrir el pas a mesures cada cop més excloents. Hi ha qui ho fa a l'engròs, com Plataforma per Catalunya o l'Esperanza Aguirre, que arremet sense vergonya contra immigrants o contra els pobres i que sovint tenen la barra d'invocar principis democràtics com la llibertat d'expressió per anar instaurant un sistema on aquesta llibertat no existeixi.
Combatre això no és fàcil, sobretot perquè hi ha qui cultiva un racisme més políticament correcte i es limita a escampar sense qüestionar-se res més les mentides que corren sobre els estrangers (recordo un lamentable text de caramelles), o qui tem que la nostra cultura es contamini amb costums aliens, però només és sensible a un tipus d'estrangers i no a uns altres, i no s'adona que la protecció de la llengua i la cultura no és incompatible amb l'acollida de la gent. Dit d'una altra manera, sense l'acollida de les persones reals la cultura com a patrimoni immaterial de valors mor perquè es buida de sentit i de coherència. Parlem molt de solidaritat, però ens costa molt deixar-nos tocar per la necessitat dels veïns. Així som lluny de donar resposta eficaç a les morts dels refugiats i immigrants de la Mediterrània, per escarafalls que fem a cada naufragi.
Tots dos ponents van explicar accions imaginatives i voluntarioses contra el racisme, que demanen un teixit associatiu fort i un discurs decidit. També es va parlar d'accions legals. I aquí va sortir la parròquia de la Immaculada Concepció de l'Hospitalet, que ha estat denunciada per diversos partits, per les seves actuacions clarament enyorades del franquisme, amb ostentació de signes feixistes. Per desgràcia he pogut comprovar personalment els lligams i les connexions d'aquesta parròquia amb Fuerza Nueva, la Falange i alguns grups d'extrema dreta argentins.