dimarts, 30 de novembre de 2010

Per què no he votat ICV

Des que hi ha democràcia, he votat sempre el mateix: primer el PSUC i després ICV. Però ara no. Aquest cop he votat socialista, i ho vull explicar.
No he votat ICV perquè des de fa un temps que no em sento dins el projecte d’ICV. Em sento orfe de partit. I, essent així les coses, he preferit votar el partit més sòlid de l’esquerra, encara que hi tingui notables discrepàncies i encara que ara estigui en hores realment baixes. La manera de fer del seu cap de llista m’ha agradat, per bé que a l’hora de la veritat s’ha vist que tot plegat no anava. En tot cas, ara, davant els resultats, a part la tristesa que em produeix la situació, quedo molt expectant per veure cap on aniran les coses...
I ara ve l’explicació. Jo, abans, quan sentia parlar els dirigents d’ICV, sentia que allò que expressaven era gairebé sempre el mateix que expressaria jo. I per tant, votar el partit no depenia de cap plantejament d’oportunitat política: allò era el que jo volia, i per tant ho votava. Però ara hi ha un munt de coses que me n’han allunyat. Les principals són aquestes:
La primera és el to. No m’agrada aquest to fet a base de consignes i veritats absolutes, que es proclamen sense mirar gaire si realment es corresponen amb la realitat, i sense espai per escoltar altres veus. Jo crec que la cosa que millor expressa aquest esperit és aquella declaració del Joan Herrera al Periódico del 7 de novembre en què deia que ell només creia en líders polítics. Doncs no estaria malament tenir una mirada una mica més àmplia, la veritat. Tinc la sensació que els programes d’ICV es fan en un laboratori, on tot és claríssim i on tothom està convençut que la resta del món no té res a aportar. Jo, com és obvi, comparteixo la idea que no ens podem resignar a la dictadura d’això que ara s’anomena “els mercats”. Que no pot ser que les classes populars d’aquí, i els països pobres d’arreu, paguin els plats trencats de les crisis que ens provoquen la voracitat i la insensatesa dels poderosos. Com tampoc no pot ser que aquesta mateixa voracitat i insensatesa estigui malmetent sense escrúpols el planeta. Aquests plantejaments els comparteixo totalment. Però després, quan sento les respostes que ICV proposa, la sensació que tinc és que només són això que deia abans, consignes sense gran cosa més al darrere. Amb la qual cosa no vull dir que ICV no hagi fet aportacions molt valuoses (jo destacaria com a emblemàtica la de la reducció de la velocitat a 80 km/h); del que estic parlant és del to general. Evidentment que jo tampoc no sé què s’ha de fer, pero sí que penso una cosa: que per sortir d’aquesta invasió de la dreta caldria que des de l’esquerra (partits, sindicats, entitats socials) es plantegés un projecte més global i més a fons. A mi, que sóc així d’ingenu, m’agradaria que PSC i ICV fossin capaços de pensar coses junts...
La segona és el tema concret de l’impost de successions. Ja ho he explicat aquí mateix, em sembla, que després d’haver-se quedat el meu pare sense res i d’haver-nos hagut d’hipotecar nosaltres perquè el meu pare pogués continuar vivint a casa seva després de la mort de la meva mare que n’era la titular (quina mala sort viure en una casa pagesa vella i atrotinada però que està al mig del poble!), vaig haver de llegir articles de dirigents d’ICV dient que els que criticàvem la posició del partit utilitzàvem el dramatisme per defensar els nostres privilegis. A mi em sembla molt bé que ICV defensi que els que hereten propietats importants paguin. Però per a això no cal que em mirin per sobre l’espatlla a mi i a la gent com jo. L'impost de successions és (o era: ara ja no sé com està) molt poc raonable, i ha fet molt de mal a força gent de les classes populars i mitjanes. I ICV d’això no n’ha dit res en cap moment, que jo sàpiga. No ha dit que aquest impost era una injustícia, i a vegades molt dolorosa, per a determinats sectors socials. Parlar d’això hauria estat “fer dramatisme”. I l’obsessió era fer que se sentís bé la consigna de que “ser ric ja no és un xollo”. Però, per favor, ¿per què no voleu mirar la realitat tota sencera?
La tercera és el tema de l’avortament. Ho tinc molt clar, que s’havia de fer una llei de l’avortament més segura per a les dones. Però, ¿segur que calia plantejar-ho amb tanta frivolitat i parlar com si la vida humana no nascuda no valgués res? Perquè així és com s’ha parlat des d’ICV. O almenys així és com el missatge m’ha arribat a mi.
La quarta és la qüestió nacional. No m’agraden gens els flirtejos d’ICV amb l’independentisme, i em sembla molt poc seriosa aquesta proposta de referèndum amb tres possibilitats. Una curiositat: si les tres possibilitats surten per exemple amb el 40, el 35 i el 20 per cent, ¿es proclamarà guanyadora la del 40 o es farà una segona volta entre les dues que hagin quedat primeres? Bromes a part, ¿per què no apostem seriosament pel federalisme i aprofundim per aquest camí? ¿Com és que ICV no gosa tenir una posició clara i constant? ¿Per arreplegar alguns vots independentistes? Recordo que, quan estava jo a l’antigament anomenada Comissió Política Nacional, es va saludar amb gran entusiasme la incorporació de l’alcalde de Torelló en nom de l’EPM. Pel discurset que va fer, vaig pensar que tot aquell entusiasme acabaria amb un disgust. I mira, ara l’alcalde de Torelló ha estat fent propaganda per Esquerra Republicana.
I la cinquena és el tema religiós en general i cristià en particular. És molt obvi que la majoria de dirigents d’ICV consideren que les religions en general i el cristianisme en particular són una nosa. Quan parlen de laïcitat volen dir ignorar i silenciar tant com es pugui els cristians i el cristianisme. Els únics cristians que valoren, i no sé si ho fan gaire convençuts, són aquesta espècie estranya que anomenen “cristians de base”, que són vistos com una mena de poblet d’Astèrix en constant confrontació amb les jerarquies. També valoren alguns personatges que han fet obres socials importants. Però en canvi, són incapaços d’entendre que el fet cristià és una eina de socialització que va molt més enllà dels reductes específicament progres i de les obres d’atenció als pobres. Ni volen entendre el paper que juga el cristianisme com a força espiritual que empeny a actuar. Sí, ja ho sé que hi ha moltes coses a criticar en les actuacions de la jerarquia catòlica, i que els acords amb la Santa Seu són en molts casos inconstitucionals. Però la resposta no crec que hagi de ser dedicar-se, vingui o no vingui a tomb, a ficar el dit a l’ull dels bisbes i a demostrar de passada menyspreu pel món catòlic en general, sinó més aviat muntar un treball seriós de denúncia tant dels acords inconstitucionals amb la Santa Seu com de les actuacions episcopals que calgui denunciar. Perquè, ¿ja ho saben els dirigents d’ICV que fent les coses que fan segurament que guanyen uns quants vots, però que segur que en perden –que n’han perdut ja– d’altres? ICV, fins no fa gaire, jo l’experimentava com un partit amb voluntat integradora, com abans el PSUC. Però ara això ja no és així. Quina pena haver oblidat tan de pressa l’Alfons Comín! Perquè, cal dir-ho, aquell llibret que va publicar la Fundació Nous Horitzons abans de l’estiu amb motiu dels 30 anys de la seva mort, era un magnífic signe de l’actual situació: el llibret és d’una superficialitat què fa feredat, sense cap interès per entendre què pot voler dir avui el llegat d’en Comín… Bé, i per acabar aquest punt, jo continuo esperant que algú m’expliqui per què un càrrec públic pot anar a un sopar d’empresaris o a la llotja del Barça per raó del seu càrrec, i en canvi no pot anar a una missa.
Per totes aquestes coses no he votat ICV. M’agradaria poder tornar-ho a fer en el futur, però no sé pas...
I encara voldria afegir una última cosa. Probablement, si jo estigués fent política concreta al meu poble, totes aquestes coses tindrien menys pes per a mi. Però el cas és que no en puc fer. Però aquesta és tota una altra història.
Josep Lligadas

dilluns, 29 de novembre de 2010

El dia després


No puc pas dir que estigui contenta amb el resultat de les eleccions. En primer lloc, perquè em sembla que la imatge de país assolat pel tripartit és això, una imatge. Que em sembla que no correspon a la realitat. D'errades n'hi ha hagut. També n'hi va haver amb CiU. I d'encerts, també (i amb CiU, idem). El que sí que hi ha són línies diferents, com és molt legítim.
En segon lloc perquè en aquesta patètica campanya electoral hi ha hagut explotació del tema de la immigració en pla electoralista. A part del partit que tots coneixem, el PP ha jugat aquesta carta i ha obtingut gran èxit. CiU s'ha comportat més moderadament, però la seva actitud a Vic amb l'empadronament no és per sentir-se'n orgullós. He de dir que a mi el treball d'ERC en aquest sentit m'ha semblat ben fet i no entenc per què no se li reconeix.
En tercer lloc perquè els tres partits més votats són els més corruptes, també perquè són els que han tocat més poder. Jo crec que el problema no és tant que hi hagi gent que s'ompli les butxaques, que deu ser un mal general a què tothom hi és exposat, sinó la reacció dels propis partits quan en tenen notícia. Per no parlar de quan és el mateix partit qui s'enriqueix amb el tema. Ja entenc que tampoc el sistema judicial va gaire fi i que de vegades es fan acusacions passades de rosca, com recentment ha passat a Mataró, però en el cas Millet no sembla pas que siguin indicis desencaminats. En qualsevol cas, això de la corrupció no incomoda gaire els catalans.
En quart lloc, el tema del català-castellà, utilitzat barroerament per Ciutadans i pel PP, creant problemes on no n'hi ha. També dóna vots.
I en cinquè lloc el tema nacional-esquinçador. Aquí penso que ERC s'hi ha lluït, amb comentaris que a mi m'avergonyeixen. Curiosament han posat més èmfasi en el tema independentista que en la feina ben feta que hagin pogut fer i han fet la propaganda al Laporta. Tocar la víscera també aporta vots, encara que el contingut d'aquesta independència estigui buit. A part que no sé quina credibilitat hi troben a semblant personatge, la veritat...
A mi em sembla que és massa fàcil donar la culpa als partits. En tenen en la mesura en què promouen uns o altres valors, però el seu èxit és un bon mirall d'allò que vivim. Som en una societat capitalista, empobridora del Tercer Món, creadora de pobresa i de desigualtat a casa nostra, que no dubta a traficar amb armes si això li aporta guanys, que posa el consum per damunt de la preservació del medi ambient, i que ens fa egoístes i contempladors del propi melic. I jo no en sóc una excepció. Estem plens de grans principis i de bones intencions, però quan volem concretar-ho no acceptem cap limitació.
Però jo vull continuar votant i treballant perquè la política redueixi la desigualtat, perquè els rics facin un major esforç fiscal, perquè la gent consumeixi menys i participi més, perquè millori la xarxa de transport públic, perquè la gent pugui treballar en condicions dignes, perquè els joves accedeixin a la feina quan encara són joves, perquè la natura sigui preservada en benefici de tothom, perquè tothom tingui accés a una bona educació, a un bon servei sanitari i a la cultura, perquè l'ètica tingui un pes important a la vida. I potser això és minoritari, perquè significa reduir alguna part del nostre despreocupat comfort: potser, com deia García Nieto, treballar menys per treballar tots, o agafar molt menys el cotxe, pagar més impostos, estar menys a l'última en els trastos informàtics... Penso que tenim una gran batalla per lliurar en el camp ideològic, cultural i dels valors (dels valors viscuts, no dels valors proclamats). Vivim temps d'alienació mediàtica i futbolística. I més en un moment en què la crisi es fa pagar a la gent que menys recursos té, col·locant-los en la precarietat més absoluta. Crec que ICV té coses a revisar, i no comparteixo pas tots els punts de vista dels seus portaveus, però per a mi el seu projecte polític té molt de sentit. I per això penso continuar-hi. Mercè

diumenge, 28 de novembre de 2010

Advent


Com qui espera el permís de residència o de treball, o trobar una feina estable i digna, o poder fer-se càrrec del lloguer o de la hipoteca, o que arribi aquell fill demanat en adopció, o el desitjat embaràs que no acaba de ser, o una millor relació amb els fills adolescents, o la visita i l’atenció dels fills ja grans, o la plaça en una residència assistida, o la millora de la salut, o una relació de parella o el contacte amb els amics llunyans, o la trucada dels pares o dels fills que viuen a l’altra banda de món… I més lluny, encara, hi ha qui espera la fi de la guerra, el reconeixement dels drets de les persones, la justícia social.
Tot són esperances d’aquest món. Esperances, per tant, ben conegudes i estimades de Jesús. Perquè de fet estem anhelant un món –el del Regne de Déu– que acompleix les nostres humanes esperances més valuoses, sobretot les dels més pobres: de fraternitat, d’estimació, de pau, de dignitat, de salut, de solidaritat.
L’Advent és preparar-nos per ser nosaltres mateixos, avui, aquí, més fraterns, més justos, més confiats, més capaços d’estimar amb generositat, de compartir, d’acompanyar. Per fer real a Viladecans, cap a finals de l’any 2010, el Regne de Déu. Mercè

El cicle litúrgic


Entrevista, aquest matí, a en Josep al programa Els signes del Temps sobre l'Advent i l'any litúrgic. A part del sobresalt de veure que el senyor de la pantalleta és el mateix que hi ha assegut al menjador de casa, també m'ha agradat veure els dos reportatges anteriors: la fràgil situació de l'Església a l'Iraq i una molt interessant entrevista a Miquel Barberà, el "protonotari" (i no sé quins inintel·ligibles títols més, pobre) de l'arquebisbat de Tarragona. Atenció al comentari que fa sobre la fidelitat... No té pèrdua i és aplicable tant al món eclesiàstic com al de la política! Mercè

dissabte, 27 de novembre de 2010

Infermera i historiadora

Ahir vaig anar a l'homenatge que, dins de l'XIè. Congrés Nacional i el VIè. Internacional d'Història de la Infermeria, es va fer a la Roser Tey. L'acte va tenir lloc a la Casa de Convalescència de l'Hospital de sant Pau i la veritat és que em va fer molta il·lusió poder-hi ser. Francament em vaig emocionar, perquè em va semblar que tot plegat anava més enllà de ser un acte acadèmic: de debò va ser un homenatge sentit i compartit. Es van fer grans lloances de la Roser: per la seva intel·ligència, la seva senzillesa, la seva elegància, la seva sensibilitat, la seva discreció, el seu compromís a favor de la infermeria i el seu rigor històric. Molts agraïments per part de la gent que n'havia estat alumna a l'Escola de Santa Madrona, i que havia treballat amb ella en la àrdua tasca de convertir en universitaris uns estudis sovint menystinguts com a "cosa de dones" i de dignificar una professió que té una entitat pròpia que encara avui no li és prou reconeguda.
M'hagués agradat que els meus pares ho haguessin pogut viure d'alguna manera. De petita, la Roser -germana de la mare, la "tieta Roser"- m'era posada sovint com a model. El meu pare era un home que amb prou feines sabia llegir i escriure. Per a ell, la Roser era una dona soltera, independent, amb estudis, culta, que feia una feina interessant i, per tant, un bon punt de referència per a mi, encara que hi hagués coses que a ell li quedaven molt lluny. I la Roser ha estat sempre aquest referent. Li agrada molt la música i gràcies a ella i a la mare, jo també he après a gaudir-ne. I recordo el seu esforç per anar-se posant al dia en els estudis d'infermeria. De fet, modesta com és no explicava gaire què feia a la feina, i jo no n'estava gaire al cas i no era gaire conscient de la importància que tenia allò que treballava, només observava la seva passió per l'Escola de Santa Madrona, de la qual va arribar a ser-ne directora.
Jubilada prematurament (la Caixa i la seva política d'aparador en l'Obra Social, que ha acabat per liquidar una escola d'infermeria de referència per la seva trajectòria i qualitat hi van tenir molt a veure), va començar a estudiar història de l'art, i després història medieval. I des d'aleshores no para: de congrés en congrés, de recerca en recerca, continua aprofundint en la història de la infermeria. També ha treballat a consciència des de la Comissió per a la Normalització del Català en l'Àmbit de la Infermeria fins a obtenir un Diccionari d'Infermeria presentat recentment a Andorra (la fotografia que acompanya el post és d'aquest acte, junt amb l'Ignasi Riera). Un bon currículum que no li ha impedit col·laborar de forma desinteressada en mil projectes ni esdevenir una tieta sempre propera i atenta a allò que em fes falta, a mi o a qualsevol membre de la família, per tirar endavant, tot i tenir una neboda -som sis nebots- una mica desastre. Sempre ha estat una persona coherent i amb un amor per Catalunya que no es manifesta tant en declaracions de principis sinó en molta feina acumulada per conèixer i estimar la cultura catalana, per dignificar una professió i per recuperar una història poc coneguda.
Jo he aconseguit estudiar, i fer una feina que m'agrada, envoltada d'amics i gent que estimo, però la veritat, encara me'n queda un bon tros si de gran vull ser com la Roser!
Mercè

divendres, 26 de novembre de 2010

Quatre pagesos fent teatre



La Nit de Santa Llúcia a Viladecans és sens dubte una bona notícia per a la ciutat. Ho comentava l'altre dia. Però hi ha un aspecte que m'alegra especialment: l'animació teatral serà dirigida per Joan Font, el dels Comediants, amb la col·laboració de l'Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, una molt veterana associació de Viladecans, que ha fet molt per transmetre la passió pel teatre i per donar a conèixer obres de tot tipus entre la gent senzilla, i amb una qualitat remarcable. Una activitat cultural de les de debò, que, com diu Joan Font en el video, mobilitza unes dues-centes persones de totes les edats, i que a mi em sembla que no sempre ha estat prou valorada a la ciutat (encara recordo un comentari despectiu d'un tècnic municipal -que no era de cultura, tot s'ha de dir-: "total, quatre pagesos fent teatre"!).
També m'agrada que el Mil·lenari de Viladecans s'iniciï formalment amb aquest acte i que la Festa sigui valorada per les autoritats. Fins ara no sembla pas que s'haguessin adonat que existia, ni tan sols quan algun viladecanenc va guanyar-ne algun dels molts premis.
I finalment, després d'haver repartit estopa municipal, m'alegra que molts dels detractors de l'Àtrium (que a mi em sembla un gran equipament, encara que l'hàgim de pagar fins l'any 3000) ara puguin constatar que gràcies a l'Àtrium es poden acollir espectacles d'aquesta mena. Mercè

dijous, 25 de novembre de 2010

Dispositiu de coneixement bioòptic organitzat


En Jaume m'ha enviat aquest video i m'ha fet molta gràcia aquest llenguatge tan pedant i modern que ens empassem en tantíssims aparells de funcionament i finalitat exòtics. Trobo que el video encara es deixacoses... com que hi ha gent que vivim dels "books". O que és fàcil de passar d'una persona a l'altra, sense tants problemes de drets d'autor. Això sí. Fan "bulto" (qui ha dit que "el saber no ocupa lugar"?) i de vegades s'hi ha de treure la pols... però m'encanten... FMercè

dimecres, 24 de novembre de 2010

La ballade du clandestin

La cathédrale de mes ennuis
Ouvre ses portes le lundi
Quand je regagne le chantier
Où dans la boue ou la poussière
Pour un salaire de misère
Je m’échine toute la semaine
Pour enrichir un négrier
Qui m’a trouvé un sauf-conduit
Je voudrais être transparent
Homme invisible ou pur esprit
Quand se profile sur mon chemin
L’ombre d’un flic ou d’un gendarme
Parce que je suis un clandestin
Un sans-papier un moins que rien

Dans ma mansarde avec mes potes
L’hiver on gèle l’été on bout
Le proprio lui s’enrichit
Et fait son beurre tranquillement
Sur notre dos de clandestins
De sans-papiers de moins que rien

Parce que les miens crevaient la faim
Sur un rafiot qui prenait l’eau
Un beau matin je suis parti
Chercher fortune au paradis
Des libertés où tout sourit
J’étais bien loin d’imaginer
Dans mon Afrique déshéritée
Qu’ici je ne serais jamais
Que le gibier traquer sans cesse
Par la police des vrais Français
Qui dans la tête n’ont qu’une idée
Te renvoyer là d’où tu viens
Venu en douce manger leur pain
Parce que tu n’es qu’un clandestin
Un sans-papiers un moins que rien
Le long des murs je me faufile
Le regard droit t aux aguets
Mon reflet fuit dans les vitrines
Parmi la foule toujours pressée
Tête enfouie dans ses pensées
Et qui ignore le clandestin
Le sans-papiers le moins que rien

Je me fais d’elle un bouclier
Mais si demain je suis prié
De faire preuve d’identité
Il me faudra sans discuter
Faire mes adieux au beau pays
Des droits de l’homme et de l’égalité
De la fraternité et de la liberté
Des feux d’artifice du 14 juillet
Parce que je suis un clandestin
Un sans-papiers un moins que rien

Béatrix THAVE


En Josep P. M'ha enviat aquest magnífic poema, que puc entendre però que no goso traduir per no fer-lo malbé. La seva autora és la mateixa de l'escrit que us vaig posar fa pocs dies: "No portava tiara". A la salut de tota la gent que ha hagut de marxar de casa per guanyar-se la vida o senzillament per poder respirar i que avui conforma allò que en diem classe obrera. Amb o sense papers. I a la salut, també, de tots els "bonistes" que en defensen els drets i els deures en condició d'igualtat amb la resta de ciutadans. Mercè

dimarts, 23 de novembre de 2010

Per què votaré el que votaré


És un escrit d'en José Luis Atienza, president de l'agrupació local d'ICV de Viladecans. És que s'explica molt bé. Aquests dies estic com bloquejada i em costa posar paraules a les meves conviccions polítiques. Em posa de mal humor que surti CiU com a guanyadora. S'ha de saber perdre, en democràcia. Però no puc entendre com és que la gent vota un partit que mostra tantes proves de corrupció -legal o no. L'altre dia, al concert de l'Orfeó Català, em mirava la gent de CiU i pensava que com podien estar allà gaudint del concert sense demanar disculpes per les subvencions que els havien mangat, fet reconegut per ells mateixos. I m'indigna quan els sento dir que el primer que faran serà incrementar la velocitat a les autopistes, com una gran heroïcitat. Em pregunto si dels morts també se'n faran càrrec ells. I recordo també les "arracades" de CiU (d'aquestes cal reconèixer que n'hi ha a tots els partits) que es van recol·locar quan van perdre les eleccions en una ONG que conec. I penso també que els dos partits que es diuen més nacionalistes van ser els que més van posar els seus interessos particulars, en funció de la foto, per damunt del bé comú a l'hora de negociar l'Estatut. D'això en diuen fer país. Per això no m'agraden certs nacionalismes. Mercè
Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare "ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar". No obstant, si em permet, li explicaré sincerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 euros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pensions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a demanar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que governen les immobiliàries, als que en el fons ens governen sempre. Creuen que no passa res, que la política va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre sumen a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan sigui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per arreglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspectiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Recolzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contracorrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.

José Luis Atienza

diumenge, 21 de novembre de 2010

Un concert desaprofitat

Ahir vaig anar a un gran concert. El cor jove de l'Orfeó Català ha cantat aquest vespre a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Un programa preciós (Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart/Manuel Oltra) i una interpretació excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d'anar a concerts, se n'ha fet poca difusió, al meu parer.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d'aprofitar els recursos culturals que tenim a l'abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l'avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s'hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació. De fet, algunes mostres de cultura haurien de portar una etiqueta de l'estil "si no te gusta es que lo has probado poco".
Crec que la divulgació cultural -sense descafeinar- seria una tasca interessant a fer des d'una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè

dissabte, 20 de novembre de 2010

Granotes, si us plau!

He estat a la seu d’un organisme públic que depèn de l’administració, en el qual hi ha uns armaris on es guarden vestits de diversos tipus, i cada armari està curosament retolat amb un cartell que diu quina mena de vestits hi ha a dins.
I heus ací que en un dels armaris s’hi llegeix: “Monos de treball”. Déu meu! Però que no saben que això dels “monos” en català no existeix i que aquí sempre n’hem dit granotes? Va, responsables de l’administració, a veure si us hi fixeu més i no destrosseu la llengua. Que retolar bé els armaris també és important.
Si us plau, que per anar a treballar no en faríem res amb un “mono”. Volem granotes! (Josep Lligadas)

divendres, 19 de novembre de 2010

Els cuiners de Can Riera no tenen delegat sindical


Trista constatació, al culebrot de TV3, al qual m'he enganxat. No deixa de ser curiós que una obra pretesament versemblant, quan presenta un conflicte laboral no fa cap mena d'al·lusió ni al context legal, ni a l'existència de sindicats. L'amenaça d'un acomiadament massiu sense cap ni peus en mig d'un context de crisi passa deixant de banda la llei i les armes de què disposen els treballadors. Ocasió perduda per fer pedagogia sobre el tema. És clar que de fet tota la trama és molt inversemblant. Et posen un company pederasta, abusador d'una persona en plantilla, t'amenacen d'acomiadar-te si protestes, i ningú no es planteja ni tan sols anar als diaris.

Una altra constatació: els fa falta un assessor litúrgic i/o eclesiàstic. No se celebra missa amb casulla i sense alba. I els capellans, a no ser que trenquin amb la institució, que no és el cas, al contrari, no se'n van de missions d'un dia per l'altre, "passant" dels organismes del bisbat (bisbes, delegats de missions) i ni molt menys nomenen els seus successors.

És una llàstima que no filin una mica més prim, perquè em tenien enganxada... (i encara m'hi tenen, snifff). Mercè

dijous, 18 de novembre de 2010

No portava tiara


En Joan Ramon i Cinca, capellà obrer ben conegut de l'ACO i de la JOC, ara jubilat a Bagà, està fent còrrer aquest escrit que ell mateix ha traduït. I que certament, després de l'empatx d'aquests darrers dies, és refrescant, bona notícia, escoltar:

No portava tiara i anava descalç.
Els seus peus escombraven la pols dels camins
Quan venia a portar als homes germans seus
Un missatge de pau, d’amor, de justícia.
No portava pas tiara i anava descalç.
Els sacerdots i els escribes s’escapolien d’ell
Quan allargava la mà a una dona adúltera
I en un desgraciat hi veia un germà.
No portava tiara, anava descalç.
Als infants i als humils, els deixava acostar-se,
Sense guàrdia, sense palau, sense luxe, sense esplendors.
No tenia pas cavalls, cavalcava un ase.
No tenia tiara, anava descalç.
Feia nosa als poderosos i a tots els correctes,
Que l’hi van agrair amb un travesser de la creu,
On va dessagnar-se per tal de rescatar-los.
En el nostre pobre món les ferides continuen sagnant
Quan els homes pateixen del fred i els infants tenen fam,
Quan l’emigrant fa por i és perseguit,
Quan afartat d’injustícia el vedell d’or s’engreixa.
No portava tiara. I es deia Jesús.
Béatrix Thave
(traducció de Joan Ramon i Cinca)
publicat a Courrier PO, octubre 2010

dimecres, 17 de novembre de 2010

"Esbergínes" amb sucre

Una estranya combinació: albergínies arrebossades i amb una mica de sucre pel damunt. La proposta és d'en Jordi, sempre amb un budell buit, que ens va assegurar que les havia menjat amb sucre tota la vida i que li encantaven, i va prendre la sucrera amb entusiasme. I en Josep s'hi va apuntar i les va trobar molt bones. Jo no. No em convenen els fregits, i amb sucre, encara menys, però crec que de coses més estranyes deuen coure's al Bulli. Vam riure molt, satisfets del moment. Un moment rodó, intrascendent si voleu. Però feliç.
Per cert, us recomano aquest article d'en Josep al Punt de Trobada sobre "esbergínes, escarxofes, xíndries i ofals".

dimarts, 16 de novembre de 2010

Doncs jo penso votar ICV


Penso en alguns eixos que per a mi és fonamental desenvolupar a Catalunya:
  • La cohesió social i l'acollida a la immigració, com més normalitzada millor. En l'obtenció de papers (i l'accés i la qualitat del treball amb cotització inclosa), en l'escolarització, la salut, l'aprenentatge de les llengües, la participació. Em sembla l'única manera de frenar una societat cada cop més dual, que és una bomba de rellotgeria a vint anys vista, si la gent se sent deixada de banda o bloquejada en aspectes bàsics de la seva vida. Les traves a l'empadronament i l'opacitat sobre l'abast real de la immigració només contribueixen a alimentar una percepció negativa de la immigració molt difícil de desmuntar si no es pot contrastar la fantasia amb les xifres reals. La manca de permisos de treball porta a una economia submergida que és una pèrdua fiscal per al conjunt de la població i una precarietat en el futur, que significarà més atenció social, per a qui ha de treballar en aquestes condicions.
  • El desenvolupament d'un transport públic en detriment de l'ús de vehicles privats. Mesura poc simpàtica per a molta gent, però que cada cop em sembla més necessària. Limitació de velocitat on convingui per reducció d'accidents i de contaminació (i si pot ser de l'ús del vehicle, també). La vida de la gent més feble en depèn:a part dels qui moren per accident, la gent que pateix malalties respiratòries.
  • La promoció de la cultura a Catalunya (en sentit ampli, i no només de la cultura "catalana": més lectura, més música, més teatre, més cultura popular als barris i als pobles, perquè la gent bàsicament en frueixi, no perquè determinades elits estiguin subvencionades). No pas declaracions "de país" ni de brindis al sol. Partits com CiU garlen molt, però convé recordar on van anar a parar les substancioses subvencions que es destinaven a la promoció de la música: a subvencionar el partit.
  • Més feina per als joves, condicions dignes de treball per a ells. En lloc de fer-nos treballar més anys als qui ja en portem molts, un accés més fàcil i estable per als joves. Encara que no ens puguem jubilar amb tants ets i ets.
  • Més control de publicitats enganyoses. Sovint es parla d'algunes mesures legals com atemptats a la llibertat individual: d'anar més de pressa, de consumir allò que es vol. Però cal recordar qui i per què indueix al consum d'aliments poc sans que causen obesitat en infants i en adults; qui promou velocitats insostenibles en els cotxes; qui busca el consum immoderat d'aparells que no són necessaris i que comporten un desgast en l'economia.
  • Desenvolupament de l'economia relacionada amb la llei de la dependència i amb l'atenció a les persones. Crec que aquí hi ha una borsa de treball important, que és atesa amb mesures molt precàries, potser perquè afecta sobretot les dones: calen contractes dignes i estables per atendre unes persones que també mereixen una atenció de qualitat.
  • La promoció d'una ètica professional i ciutadana, i d'una participació real.
I, ja sabeu que sóc crítica amb moltes coses d'ICV, però continua sent el partit en què aquestes meves aspiracions troben millor cabuda, en el fons i en les formes. Per això, el votaré.

dilluns, 15 de novembre de 2010

ICV i la missa

No entenc la ceba que els ha agafat als dirigents d’ICV amb això de que un càrrec institucional no ha d’anar a una missa per raó del seu càrrec. Avui hi torna el Joan Herrera al Periódico: “Si ets creient, vés a missa, però no pots anar a missa en funció del teu càrrec institucional”.
Perquè si la societat colombòfila convida a un càrrec institucional, encara que el tal càrrec no tingui cap relació personal ni interès amb la colombofília, bé pot anar-hi, a l’acte al qual l’han convidat. I si un càrrec institucional va convidat a un sopar d’empresaris, bé es veu normal, encara que la majoria del seu electorat sigui de gent treballadora i susceptible d’estar enfrontada amb l’empresariat. I si un càrrec institucional té l’oportunitat d’anar com a tal a la celebració de les victòries del Barça, bé podrà anar-hi, encara que entre la població n’hi hagi també molts que no s’alegrin de les victòries del Barça i prefereixin l’Espanyol o el mateix Madrid... Per què no es pot aplicar el mateix criteri amb el tema religiós? (Josep Lligadas)

dissabte, 13 de novembre de 2010

Nouvinguts i "empoderament" a les parròquies


Ahir, al grup de l'ACO, vam tractar un fet que es deu donar a d'altres llocs: L'accés d'immigrants a llocs d'una certa responsabilitat o relleu en la comunitat cristiana desvetlla alguns recels en la resta de personal. Aquest "empoderament", que se'n diu ara, de fet és molt modest: fan falta catequistes? doncs és que a la crida només responen immigrants (per als "seus" i per als "nostres" -pocs- nens). A les lectures dels diumenges a la misa, el fet que les lectures les faci una persona d'Extremadura, d'Hospitalet o de Guinea repon no només a un oferiment sinó a una tria que de vegades és vista per la gent com una expressió de favoritisme per part del celebrant. Es constatava també que la quarantena de joves que s'estan preparant per a confirmar-se són tots d'origen llatinoamericà. I que la gent recentment arribada conserva encara un sentit religiós a la seva vida que a poc a poc es va veient afectat per la mateixa secularització que tots vivim, però que de moment rejoveneix les nostres parròquies. Els locals de la parròquia es deixen a grups, religiosos o no, de llatins: joves, devocions típiques dels seus països d'origen, fins i tot grups culturals o d'esbarjo. La gent de tota la vida es va trobant que les seves comunitats envelleixen, que no troba relleu en el seu col·lectiu i que en canvi els nouvinguts tenen joves, van agafant responsabilitats i estan plens de vida. De vida i de dificultats, però aquest és un altre tema. I la gent de tota la vida se sent abandonada. També moltes manifestacions de religiositat popular van ser deixades de banda arran del Concili, en recerca d'una més gran autenticitat de la fe, i han acabat trobant sortida en el barri prescindint de la parròquia (com el famós 15+1), mentre que sembla que les devocions importades troben una millor acollida.
De fet el capellà que és al capdavant de la parròquia sí que està "tripartit", pobre. Ell sol té tres comunitats per atendre, en una zona pobladíssima. Durant uns anys ha pogut comptar amb l'ajut d'un capellà llatinoamericà que esdevé un bon contacte per als nouvinguts. O sigui que li agradaria estar al cas de moltes més coses, però no pot. Li cal, doncs, delegar en molta gent. I li cal arribar a tothom i aconseguir que tothom se senti prou reconegut i valorat.
Constatàvem que és una zona on ja en el seu moment la barreja entre catalans d'arrel i immigrats de la resta d'Espanya es va produir en el seu dia amb moltes dificultats, o senzillament no es va produir, i introduir el català a les celebracions continua costant. Encara avui, després de quaranta o cinquanta anys d'estada al barri, les "cases regionals" continuen tenint un gran pes a l'hora d'agrupar la gent, perquè en el seu moment es van formar ghettos que sovint encara actuen com a tals. I els nous immigrants van reproduint aquest mateix esquema.
Un altre fet remarcable és la manipulació política que alguns grups immigrants pateixen. Quan s'adrecen a les autoritats, reben suport de l'alcalde i del consistori, però sovint aquest suport s'expressa en manipuladores ofrenes florals que acompanyen les imatges de les seves processons... amb una insígnia no pas del municipi on viuen sinó del PSC, portada per l'inefable i sempre tèrbol Josep M. Sala.
A mi tot plegat, que us he explicat molt superficialment, potser, em va fer pensar que aquesta trobada en un pla d'igualtat entre immigrants recentment arribats i ciutadans d'aquí es deu donar en pocs llocs. Vull dir una trobada on tenir papers o no no tingui cap importància, on no hi hagi una relació professional pel mig, etc. i on la participació segui un fet. M'alegra que la parròquia sigui un d'aquests espais. Si es devetllen recels és signe que hi ha contacte real (no ser xenòfob sense un contacte que afecti realment les nostres vides és pura realitat virtual), per tant em sembla positiu, però cal vetllar per mantenir equilibris diversos i perquè tothom se senti estimat. Jo, que tinc una marcada tendència a l'enveja, molt d'amor propi i una autoestima vulnerable, entenc bé els qui se senten deixats de banda. I la sensació és que això no s'arregla fent xerrades sobre multiculturalitat, sinó promovent una convivència on tothom trobi el seu paper. Com es fa això? Doncs no ho sé: ganes, mà esquerra, recuperació de la solidaritat, pregària... Curiosament al Poblenou una de les coses que certament va ajudar va ser la tancada dels immigrants a la parròquia per reclamar els seus drets en matèria de papers. Un fet inesperat que va apropar tots els veïns, prescindint del seu origen. Mercè

dijous, 11 de novembre de 2010

Un petit entreteniment geogràfico-religiós


He trobat per casa un llibret publicat l’any 1930 pel Foment de Pietat (que inicialment es deia Foment de Pietat Catalana però a qui la dictadura de Primo de Rivera va obligar a quedar-se sense adjectiu), que porta per títol “Petit mes de Maria” i per subtítol “Devot obsequi de les famílies cristianes a la Mare de Déu en el mes de maig”. Amb el seu to antiquat i carrinclonet, transmet, tanmateix, una seriositat molt considerable, una immensa bona fe i bona voluntat cristiana. Quan veig coses d’aquestes, sempre em vénen moltes ganes de conèixer més aquella època, i com vivien les seves conviccions la diversitat de grups amb conviccions serioses i arrelades que hi havia, i com s’encreuaven aquestes conviccions (per exemple, en el cas dels republicans catòlics, que n’hi havia).
Bé, però torno al llibret. Entre les diverses pregàries i consideracions, l’autor (que no consta qui és) invita a fer, a cada dia del mes de maig, una “visita espiritual” a un santuari marià de Catalunya. I és tot un bon entreteniment fer aquest recorregut per tot el país de la mà dels santuaris que en aquella època es consideraven més rellevants. Bé, almenys a mi m‘ha fet gràcia, i també m’ha fet gràcia veure determinades denominacions geogràfiques que ara gairebé no fem servir. I com que m’ha fet gràcia, aquí us transcric la llista tal qual, arcaismes ortogràfics inclosos.
Dia 1: Mare de Déu de la Mercè, en el seu santuari de Barcelona
Dia 2: Mare de Déu de Núria, al Pirineu
Dia 3: Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa
Dia 4: Mare de Déu del Claustre, a Tarragona
Dia 5: Mare de Déu del Tura, a Olot
Dia 6: Mare de Déu del Mont, a l’Empordà
Dia 7: Mare de Déu del Remei, al Pla d’Urgell
Dia 8: Mare de Déu de la Gleva, a la Plana de Vich
Dia 9: Mare de Déu de la Cisa, a la Costa de Llevant
Dia 10: Mare de Déu de la Misericòrdia, a Reus
Dia 11: Mare de Déu de Queralt, a Berga
Dia 12: Mare de Déu de Juncadella, al Pla de Bages
Dia 13: Mare de Déu del Vinyet, a Sitges
Dia 14: Mare de Déu de la Candela, a Valls
Dia 15: Mare de Déu del Remei, a Caldes
Dia 16: Mare de Déu de la Salut, a Sabadell
Dia 17: Mare de Déu de la Misericòrdia, a Canet de Mar
Dia 18: Mare de Déu del Claustre, a Solsona
Dia 19: Mare de Déu de Montgrony, al Baix Pirineu
Dia 20: Mare de Déu del Socors, a Agramunt
Dia 21: Mare de Déu del Coll, a les Guilleries
Dia 22: Mare de Déu del Miracle, a Balaguer
Dia 23: Mare de Déu del Collell, a Banyoles
Dia 24: Mare de Déu dels Munts, al Llussanés
Dia 25: Mare de Déu de Salgà, a Artesa de Segre
Dia 26: Mare de Déu de la Salut, a Collsacabra
Dia 27: Mare de Déu de la Bonanova, a Barcelona
Dia 28: Mare de Déu del Blau, a Lleida
Dia 29: Mare de Déu dels Àngels, a Girona
Dia 30: Mare de Déu de Ripoll, en son Monestir
Dia 31: Mare de Déu de Montserrat
(Josep Lligadas)

dimecres, 10 de novembre de 2010

Un estalvi que seria fàcil, em sembla

No és cap fortuna, i amb això no arreglarem la crisi, ja ho sé. Però fa una sensació de malbaratament tan notable, que sap greu. I es tractaria només de pensar-hi una mica, d’ajustar millor les burocràcies, i de pensar que aquestes coses són importants, encara que semblin minúcies.

Un dia d’aquests he d’anar a TV3 perquè m’han de fer una entrevista. Jo vaig proposar d’anar-hi amb el meu cotxe, perquè m’anava bé per les coses que he de fer aquell dia. Però resulta que no està previst cap pàrking gratuït per a la gent que es trobi en el meu cas, i que el més “pràctic” és que un taxi em vingui a buscar i em torni, pagant TV3, és clar.

I un pensa l’estalvi que seria reservar unes quantes places perquè la gent com jo pugui deixar-hi el cotxe, i no haver de pagar un taxi. Vist des de fora, no sembla que hagués de ser gaire complicat… (Josep Lligadas)

dimarts, 9 de novembre de 2010

Papers i serpentines

A en Jordi li agrada anar a Respir. És un centre de la Diputació de Barcelona que ofereix un excel·lent servei: tenir cura de persones discapacitades uns dies perquè descansin mútuament, tant els interessats com les seves famílies. Funciona molt bé i és ideal també per a resoldre imprevistos, viatges, etc... Sobretot perquè un cop entres dins del circuït les condicions d'ús són senzilles i l'atenció és de qualitat.
Amb tot, els papers per accedir-hi s'han d'anar renovant. I a mi francament em sorprèn que dins les administracions públiques sigui tan difícil que es coordinin per facilitar-te la feina.
Per exemple, cal aportar el comprovant de les pensions -pensionetes, no penséssiu!- que cobren: de la pensió no contributiva (que gestiona la Generalitat) o de la pensió de l'INSS. Francament, com es fa en d'altres casos, en què signes una autorització perquè ells mateixos ho comprovin, no s'ho podrien resoldre entre els diferents departaments de la Generalitat o entre l'INSS i la Generalitat?
No fa gaire hem rebut el carnet de discapacitat d'en Jordi. Una bona iniciativa, sens dubte. És un carnet que serveix per validar davant de qui convingui que en Jordi té una determinada valoració. No ve acompanyat de cap prestació de cap mena. Doncs bé, l'hem hagut de demanar prèviament a la Generalitat. Francament, no és la Generalitat mateixa qui concedeix la valoració de disminuït i per tant ja en té les dades? No és la Generalitat qui dóna el vist-i-plau perquè en Jordi ocupi la seva plaça en el taller ocupacional? No fan omplir als educadors inacabables informes sobre la feina que fan amb ell? Aleshores per què no es limiten a enviar a totes les persones disminuïdes que es beneficien de serveis públics (i, per tant, "controlats", amb dades fidedignes) el carnet tal com van fer en el seu dia amb la tarja sanitària?
No sé. Els deu agradar tenir visites a les Oficines de Benestar Social (que ara em sembla que tenen un altre nom) i fer anar papers amunt i avall: enregistrar-los, fer-los còrrer, d'un despatx a l'altre, potser fins i tot llegir-los, repassar-ne la documentació, respondre-hi, signar-los, enviar la resposta, arxivar-los i perdre'ls de tant en tant. Però als familiars no ens entusiasma, no. Sobretot perquè una discapacitat, per si sola, sovint ja significa moltes visites al metge, o a l'assistent social, o al determinats serveis. Sort que a la feina no m'hi posen problemes i m'ho puc combinar. Però allò de la conciliació dels horaris laborals i familiars estaria bé que la Generalitat s'ho plantegés. O no? Mercè

dilluns, 8 de novembre de 2010

Mefist, per desintoxicar


Per canviar el to d'aquests darrers dies, a mi em feia falta una mica d'infern, ara que s'apropa el fred. Aquí, Rene Pape fent el Mefist del Faust de Gounod. I més avall, el "Vals Mefist" de Liszt:



I un magnífic Bryn Terfel en el Mefistofele de Boito:


I un fragment del final del Don Giovanni amb Samuel Ramey i Kurt Moll:


Hi ha dimonis i inferns que pinten molt bé, francament. Mercè

divendres, 5 de novembre de 2010

Comptar catòlics

Ahir, el “País”, al suplement en català titulat “Quadern” que es publica cada dijous, deia que el portaveu de la plataforma per la laïcitat, Albert Riba, “denuncia que l’Església no permet donar-se de baixa a la llista de batejats, cosa que segons la seva opinió és antidemocràtic i fa que la xifra de catòlics es mantingui artificialment”.
Em sembla que en aquest bloc ja n’he parlat algun cop, però m’haureu de permetre que torni a fer-ho, perquè no és bo que es doni per certa una idea sobre el cens de catòlics que no ho és. Jo no sé què vol dir exactament Albert Riba quan parla de donar-se de baixa a la llista de batejats (esborrar el nom? anotar que aquella persona es dóna de baixa? pel que jo sé, això segon sí que es fa sense gaires complicacions). Però en tot cas, el que sí que puc assegurar és que aquesta llista de batejats, és a dir, els llibres on s’inscriuen els baptismes, no serveix per saber la xifra de catòlics, i per tant tampoc per fer que es mantingui artificialment.
El llibre dels baptismes és tot el contrari d'un fitxer com el de la foto: al llibre dels baptismes s’hi apunta la gent que és batejada, però no és un cens. Per un motiu obvi: perquè no es fa constar quan la gent es mor. O sigui que si es comptessin els catòlics segons els noms que hi ha anotats al llibre dels baptismes, la xifra superaria en moltíssim la totalitat de la població. Per tant, jo crec que seria desitjable no continuar utilitzant aquest argument a l’hora de critiucar l’Església catòlica…
Dit això, quedaria la pregunta de com es compten els catòlics, i d’on surten les xifres i els percentatges que a vegades es donen als mitjans de comunicació. I la resposta és que no ho sé… Deuen ser estimacions, segurament força poc fiables… (Josep Lligadas)

dijous, 4 de novembre de 2010

Lulú i el mal de queixal

Ahir vaig anar a veure Lulú, al Liceu, una òpera d'Alban Berg amb text basat en dues obres de Wedekind. Versió que em va semblar esplèndida d'una òpera que els musicòlegs opinen que és un punt de referència cabdal per a la música del segle XX. Deu ser-ho, però he de reconèixer que el dodecafonisme (o potser la "música serial", pròpiament) em costa una mica de pair i que m'hi poso més per un cert sentit de la militància que no pas pel plaer d'escoltar música. Però ahir va valer la pena.
La meva mare, d'aquesta mena d'obres (musicals o no) en deia "del mal de queixal", perquè transmeten una angoixa profunda i un malestar que dura una bona estona. Per la seva crítica, per la seva amargor, per la seva duresa, per la manca d'esperança. És el cas d'aquesta, escrita l'any 1935 i estrenada el 1937, en un llenguatge musicalment trencador i en un context social i polític que va portar a una mort violenta milions de persones, de nacionalitats i cultures molt diverses. Ahir em va fer l'efecte que Lulú reflecteix ben bé i d'una manera gairebé inconscient tot el rerefons ètic i tot el patiment acumulat del moment en què va ser escrita. La pràctica gairebé compulsiva del sexe és només una mena de sortida desesperada davant la solitud i la buidor. I la indiferència davant la mort aliena és la veritable protagonista. Em vaig comprar el programa, a veure si aconsegueixo aprofundir-hi una mica més. Em va fer pensar. Mercè

dimecres, 3 de novembre de 2010

Pregar amb la immigració

A mi em sembla un gran llibre (avís: aquest post és de propaganda pura i dura) que acaba de sortir al CPL. És el fruit del treball d'un grup de capellans de Barcelona que habitualment es reuneixen per reflexionar sobre la tasca que estan fent amb les persones immigrants que s'adrecen a les seves parròquies. És el PAI (Pastoral Amb Immigrants) i penso que és un dels grups que més seriosament aborda la novetat en molts sentits que significa la multiculturalitat creixent dels nostres barris.
En primer lloc, perquè reflexionen a partir d'allò que ja estan fent. No és una especulació o una aportació només teòrica. I tampoc no és una esplèndida i perfecta declaració de principis. És la realitat pura i dura, amb encerts i errades. La seva reflexió no porta l'etiqueta de no sé quins mètodes sofisticats d'avaluació, sinó que respon a l'hàbit (potser provinent de la revisió de vida) de pensar sobre allò que es fa i d'actuar segons allò que s'ha pensat.
En segon lloc, perquè, com diu el nom del seu grup, es plantegen que la vida de les seves comunitats sigui amb els immigrants, és a dir, que aquests hi tinguin alguna cosa a dir. Sol ser força habitual que molts plans d'acollida i molts projectes interculturals es facin sense els interessats. Fer-ho amb la seva participació costa, però si més no ho intenten.
Al llarg del temps que porten treballant, el PAI ha publicat diversos materials de suggeriments per a les parròquies, comunitats i moviments. I aquests materials portem l'empremta de la vida dels immigrants en molts vessants: l'arribada i els primers contactes, la por de viure en situació irregular, els temes laborals, la crisi i l'atur, la relació amb els veïns, l'habitatge, l'arribada dels fills, la separació forçosa de la família, el desarrelament, el dol, la relació amb la parròquia (catequesi, celebracions, grups diversos), la religiositat popular, l'ecumenisme, les relacions entre les diverses confessions religioses, les polítiques socials.
El llibre recull les pregàries amb què s'inicia la reunió del PAI. Són pregàries que parteixen d'un fet de vida en relació a la feina que fan amb els immigrants, continuen amb un fragment de la Bíblia, i hi afegeixen una pregària més personal. Una aportació interessant és la incorporació de fragments d'uns quants documents "oficials" de l'Església, que, francament, estan molt bé. Són aquell tipus de document de què la premsa mai no no sol parlar, no pas perquè siguin gaire coincidents amb les propostes polítiques dominants, sinó perquè entre parlar de condons i parlar d'immigrants, es venen més els condons. Ja se sap.
En fi, us el recomano. És un llibre de pregària, útil per a qui es vulgui plantejar, en grup o sol, des de la seva fe, una aproximació a la immigració. Crec que pot ajudar a interioritzar moltes coses i a animar una major i millor atenció a les persones immigrades. Mercè

dimarts, 2 de novembre de 2010

La Nit de Santa Llúcia, a Viladecans

Sens dubte és una bona notícia. A Viladecans això del català és certament molt minoritari. Els joves aprenen la llengua a escola, però molts la consideren una obligació més que forma part del currículum, cosa que certament és difícil d’evitar però no ajuda gens al seu ús habitual. I els tribunals de justícia no han de patir pas gens pel seu ús preferencial per part de les administracions públiques. Em sembla que som lluny del bilingüisme en alguns aspectes: el castellà a la pràctica esdevé la llengua preferencial, com ja he comentat altres vegades.
La Nit de Santa Llúcia pot ser un excel·lent suport a les lletres catalanes. Si es dediquen a les lletres, és clar. Jo només hi he assistit una vegada, l’any 2007, i em sorprendre que en una Nit on certament se celebren premis literaris de molt diversa condició, l’esport, els mitjans de comunicació i els polítics absorbissin tantes energies, com si no fossin tres àmbits que habitualment ja acaparen bona part de l’atenció en diaris, televisions i ràdios. Mentre que les Lletres, pobretes, tenen menys públic.
El 2007 Joan Laporta va fer el seu discurs, amb motiu de la instauració d’un nou premi literari del Barça per a la següent edició. Després van intervenir alguns guanyadors de premis a programes de ràdio, que no tenen gaire a veure amb les Lletres tot i semblar-me gent de molta vàlua i finalment els protes totals van ser els polítics. Ja sé que eren càrrecs institucionals de primera categoria. En parlàvem l’altre dia amb uns amics i algú deia que s’havia de notar que eren càrrecs elegits per tots. Però francament penso que els polítics en aquest tipus d’actes institucionals han de tenir un paper molt més secundari de l’habitual i deixar protagonisme a la societat civil. En aquest cas n’hi havia dos de rellevants, de polítics. El president del parlament va fer un discurs clarament institucional. L’altre, el vice-president del govern, va fer un discurs més aviat partidista.
Al marge d’això s’havia preparat un petit espectacle sobre Gabriel Ferrater, que va estar molt bé. I òbivament els premis van tenir el seu espai. Però en qualsevol cas a mi la distribució de temps, espais i atenció dels organitzadors em va semblar que no s’adeia realment amb una Nit de les Lletres Catalanes.
Sort que els premis són una bona cosa i que el guanyador d’aquella edició del premi de novel·la (Pep Coll amb Les Senyoretes de Lourdes) m’ha fet passar molt bones estones de lectura. Mercè

dilluns, 1 de novembre de 2010

Sants heterodoxos


La festa d'avui m'encanta. Encara que probablement dec fregar l'heretgia. M'agrada pensar amb agraïment en les persones que m'apropen a Déu i al seu Regne. N'hi ha de tots colors i de totes les èpoques. Alguns són reconeguts com a sants (potser perquè els seus seguidors han disposat de més influència i de més diners, i perquè han aconseguit acreditar pintorescos miracles); la majoria, no. Jo els veig com a models en part (generalment només en part) de vida. No m'agrada el costum que té l'Església de presentar-los com a homes i dones embafadorament perfectes en unes hagiografies impossibles.
Molts dels meus sants creuen en Déu. D'altres, no. O creuen en d'altres déus. Però a tots els veig com un signe de Déu entre nosaltres. Alguns segur que en un determinat moment han estat malhumorats, o han tingut dubtes, o s'han trobat sols. O no sempre han estat herois. Però en un cert moment han pogut reflectir aquesta llum que no ve d'ells.
M'agrada pensar també en aquesta mena de sinèrgia de les complementarietats: hi ha qui sap lluitar en defensa dels drets dels treballadors (Marcelino Camacho o Simón Rosado); hi ha qui és portador de pau (Gandhi); hi ha qui sap ser al costat de la gent més senzilla (Montserrat Casas); hi ha qui va recuperar la dignitat dels joves treballadors dins l'Església (Joseph Cardijn); hi ha qui va aconseguir el vot per a la dona (les Pankhurst), o qui trobant-se en el poder va saber convertir aquest poder en servei real (Joan XXIII). De la major part no en coneixem ni el nom. Molta gent bona treballant per fer millor la vida. de les persones En una comunió més basada en els fets que en els sentiments. En una comunió que no consisteix en l'obediència a les altures, sinó en els goigs i dificultats de l'anar donant resposta diària a les necessitats de la gent. Potser com a resposta i amb el suport de pregàries desconegudes. A mi m'agrada i m'estimula. Mercè