dijous, 24 de maig de 2012

Recomanacions sobre la Marató

A mi la Marató no m'agrada. Em sembla un frau per part del govern. No em canso de dir-ho. I ja us vaig comentar un dia que aquesta mena de sentimentalisme solidari m'embafa. Dit això, em sembla que:

  • Hi ha una colla d'entitats socials que treballen al servei de la gent que més pateix la pobresa i que sovint roman invisible. I treballen bé. I segur que amb la crisi han vist reduïts i molt els seus ingressos i en canvi han vist incrementada la seva tasca. Ser crític amb la marató no significa menystenir la tasca d'aquestes organitzacions que, per cert, també pateixen especialment les retallades: per la via directa de subvencions i per la via d'haver d'atendre el personal retallat.
  • Per bona que sigui l'acció de govern (i la d'ara no n'és en absolut) les administracions públiques gairebé per definició són lentes i encarcarades; té molt de sentit que hi hagi organitzacions amb més capacitat de donar respostes àgils. Entitats i administracions es complementen, no s'oposen.
  • La solidaritat més justa prové dels impostos: si us plau, pagueu-los sense escaquejar-vos. Els vostres, els dels catalans permanentment amb sensació de greuge, els de la gent que no som rica, els concrets, que depenen de nosaltres. Hem d'aconseguir mitjançant la participació política una més eficaç i justa redistribució de la riquesa, però el primer pas és pagar. No és sentimental. No està de moda. Et prenen per tonto. Però és fonamental.
  • No us deixeu endur només pel cor. Penseu si les entitats creen dependència i promocionen persones justes. La beneficència no ajuda ningú. Trieu quan feu donatius.
  • No us limiteu a donar un donatiu a la Marató. Feu-vos socis d'una entitat, encara que sigui amb una quota baixa. És el millor ajut que podeu prestar: per a l'entitat seran ingressos fixos que permetran mantenir els contractes laborals i fer projectes a mig termini. A més de feu-vos socis participeu en allò que pugueu, amb sentit crític. Apliquem a la política una hipercrítica i en canvi tendim a idealitzar altres organitzacions. Sigueu actius.
  • La gent que pateix la pobresa és pobra, no santa. Vull dir que hi ha de tot, però tothom té dret a viure amb dignitat. I si n'hi ha que s'escaquegen o que ens prenen el pèl (n'hi ha com entre els que no són pobres, o com entre els accionistes de les grans empreses, per exemple), penseu que els seus fills tenen dret a una atenció educativa de qualitat, i a accedir a la feina. No "castigueu" nissagues familiars.
I per acabar, una recomanació. Acaba de sortir una publicació esplèndida del Centre d'Estudis Pastorals: el Quadern de Pastoral número 224, amb el títol "En temps de precarietat al costat dels desfavorits". Hi ha bones reflexions sobre la crisi i una descripció de la tasca d'un bon nombre d'entitats cristianes, en aquest cas, que treballen amb aquells que la nostra societat menysprea: presos, prostitutes, sense sostre, malalts mentals, sense papers... 

Doncs res. A actuar en consciència.

dimecres, 23 de maig de 2012

Fer front a la pobresa


Ara que, amb il·lusió, la pobresa va creixent dia a dia, és especialment oportuna la publicació d'aquest breu llibret de la Pilar Malla, que ve a ser un recull del seu pensament i un resum dels seus escrits al llarg de la seva extensa vida professional en el camp social i en el polític. Va viure l'emigració en primera persona, a París. Ha estat professora a l'Escola de Treball Social, Secretària General i Directora de Càritas Diocesana de Barcelona, diputada al Parlament de Catalunya i primera Síndica de Greuges de l'Ajuntament de Barcelona. No és una col·lecció de títols per fardar. És un munt de feina feta a consciència.
El llibret té només 88 planes i és que la Pilar no és dona de gaires paraules. Va al gra i procura que la seva paraula tingui al darrere observació de la realitat i experiència contrastada, compromís, en definitiva, defugint una ideologització de la qüestió. Ara que es fan polítiques socials nefastes i que s'intenta pal·liar els efectes de la pobresa amb maratons, és bo recordar que la pobresa té sobretot causes polítiques i que no es resol només amb determinats recursos socials. On calen professionals no s'hi han de posar voluntaris, l'objectiu del voluntariat no és l'autosatisfacció sinó el servei; entitats públiques i privades s'han de coordinar i un llarg etcètera. L'educació, la igualtat, la salut, l'habitatge, la inserció laboral, l'adequació de les prestacions econòmiques són bàsiques per garantir que totes les persones puguin viure amb dignitat. Si volem avançar socialment cal invertir els recursos: cal destinar-ne més a les persones més vulnerables, que han d'esdevenir el centre de la nostra atenció social. És un missatge de l'esquerra i és, sobretot, un missatge cristià. Avui s'abandonen les polítiques de prevenció, es posa sota sospita la gent més vulnerable, es retenen ajuts urgents que ja estan concedits, es descarta la inclusió laboral dels discapacitats... Es posen els fonaments del conflicte social a mig (o potser a curt) termini. Quan cremin les nostres "banliueues" necessitaran mil assessors per pensar-ne les causes, si és que els nostres governs s'aturen a pensar, cosa que no sembla que facin.
En fi, us el recomano. Per realista, per compromès, per il·luminador.
Per cert, l'ha publicat el CPL, acaba de sortir i és baratet. A veure si us el compreu, que alguns (sense assenyalar ningú!) vivim d'això.

diumenge, 6 de maig de 2012

Els reptes de la Pastoral Obrera

La vigília del Primer de Maig vaig anar a la pregària que la Pastoral Obrera de Barcelona va organitzar davant de la porta principal de la Catedral. Avui, La Vanguardia comenta aquesta pregària, junt amb l'activitat que fem a la Pastoral Obrera de Sant Feliu. Crec que queda força ben recollit, però m'agrada que en Josep M. Domingo recalqui que quan preguem contra l'atur no estem fent un acte de màgia, sinó posant el cap i el cor a buscar energies, motivacions, esforços, imaginació, creativitat, per fer alguna cosa contra l'atur. La pregària sempre té la gràcia de conjurar "l'energia positiva", per dir-ho en llenguatge agnòstic. Els cristians, a més, creiem que Déu hi aporta molt, però el que és segur és que ell actua a través nostre. Per tant si no ens posem en marxa, no hi ha miracles. 
Al marge d'això, l'acte en si mateix em va fer pensar. Va ser força diferent dels actes que solien fer-se en anys anteriors: va ser sortir al carrer, a la plaça (no sé si en la línia del famosíssim "Atri dels gentils" o en la de Joan XXIII quan deia alguna cosa com que l'Església havia de ser una font d'aigua fresca enmig de la plaça). Va ser un intent, doncs, de connectar amb altra gent. Ben segur que al diari no en parlarien si no haguéssim canviat de perspectiva.
D'entrada això ja ens va produir un efecte positiu, si més no a mi: fa pensar sobre què volem comunicar, com ho estem fent i si els altres ens podran entendre. I en aquest sentit vaig tenir la sensació que se'ns gira feina. A mi els actes de la Pastoral Obrera solen agradar-me. Entre d'altres coses, perquè, com que conec la gent que hi participa, i en sé el compromís i la història, sempre em destil·len un sentit d'autenticitat molt considerable, i aquí les formes potser són el de menys.
Aquesta vegada, però, les formes també hi jugaven, si volíem arribar a d'altra gent. D'entrada l'estètica de l'acte (la pancarta, la documentació enganxada a les reixes i al mur de la catedral, els símbols que vam utilitzar...) més aviat recordava la dels indignats. Encara em debato amb mi mateixa sobre si m'hagués agradat una cosa més "pija" (més arregladeta, per entendre'ns) o realment aquesta unió simbòlica amb els indignats ja m'està bé. Suposo que una pancarta "ad hoc" i més lligada a la Pasqua hagués estat bé, sempre des de la senzillesa.
L'altra qüestió és la de la pregària en si mateixa. Evangeli i vida, o sigui testimonis. Van estar molt bé, però si pensem en gent que no és "dels de sempre" hauríem d'afinar una mica més. I jo, que amb els anys em torno carca i piadosa, penso que potser hagués estat bé lligar el llenguatge dels salms amb els testimonis, que caldria abreujar una mica justament per fer-los incisius. Aquests salms que tant són confiança com crit angoixat o imprecació tenen molt a veure amb la percepció de Déu enmig del dolor.
I finalment els cants, que eren de quan tots érem joves. I aquí el problema és que costa de renovar-los perquè el tema musical més aviat s'ha estancat. Però jo tenia ganes de riure una mica per sota el nas, quan veia la nostra mitjana d'edat, mentre cantàvem amb entusiasme "fe no és esperar".
Però crec que aquest és el camí i que amb el temps i experiència n'aprendrem una mica.I penso que avui, enmig del xàfec de la crisi, la Pastoral Obrera adquireix tot el seu sentit, per aportar consol, compromís, esperança, acollida, entre persones molt diverses que requereixen llenguatges també diversos: els immigrants (probablement més conservadors que nosaltres en qüestions litúrgiques), la gent de les parròquies i, sobretot, els homes i dones treballadors o aturats a qui la fe en aquests moments no diu res. Vivim en un món on sovint el no-res apareix embolcallat com si tingués molt de contingut (la "nada con puntillas" que deia Rovira Belloso). A la Pastoral Obrera sol passar el contrari: hi ha molt de compromís que passa desapercebut. L'hem de connectar a la gent.


dimecres, 2 de maig de 2012

Gratuïtat i espiritualitat

De tant en tant rebo informació sobre les activitats del monestir de les Benetes de Montserrat. Sempre les trobo interessants. La veritat és que fan propostes novedoses, atractives, probablement molt ben portades sovint sobre qüestions frontereres entre la psicologia i l'espiritualitat. Pinten bé, també per la preparació que intueixo que hi ha al darrere i que probablement té un cost elevat en esforç i en diners. Però sempre em crida l'atenció el fet que cobren una inscripció que va més enllà de les despeses immediates. Un exemple: Teresa Forcades fa una jornada, el proper dia 12, matí i tarda. La inscripció costa 155 euros, amb possibilitat de beca. 
No sé. Ja fa temps que hi penso, i no ho acabo de veure clar. Potser perquè sempre m'he beneficiat de la saviesa, disponibilitat i generositat de molta gent. Penso en els exercicis en la vida quotidiana dels jesuïtes, amb Jesús Renau: 9 mesos de trobada individual i setmanal que no em van costar ni un cèntim. La mateixa dedicació per part d'un professional de la psicologia, per exemple, m'hagués costat un ronyó i part de l'altre. I la preparació per fer aquest acompanyament, des del respecte, la distància justa, l'experiència, no deu ser pas gaire diferent. 
També he gaudit a temporades, al llarg de la vida, de l'acompanyament de gent diversa, ultraocupada, però que m'ha aportat temps i qualitat. Penso en els consiliaris dels grups de revisió de vida, per exemple. I m'he beneficiat de la saviesa acumulada de monjos, monges, de congregacions diverses, gent entesa en la vida espiritual, en centenars de xerrades en grups diversos. I sempre la gratuïtat en tots els sentits ha tingut un pes rellevant.
Segurament la gent pot pagar. Alguna gent, no pas tota. Jo també podria, en aquest moment de la meva vida.  Em sembla que si no pogués, n'hauria d'estar molt necessitada com per demanar una beca. No sé què pensar, el sistema no m'acaba de fer el pes.
Mercè Solé