dijous, 25 de març de 2010

La palma

Feia molts anys que no em regalaven una palma. Aquest any, sí. En Jaume ha tingut el detallet i la veritat és que em fa molta il·lusió. No m'hi posaré sucres perquè no em convenen (i tampoc no m'hi cabrien) ni ruixes brillants. Però buscaré un llaç per poder lluir-la. Només em faltaran les sabates de xarol per tornar moooolts anys enrere.
M'encanta l'olor que fan i m'agrada el treball artesà que hi ha al darrere. Realment la tradició de la palma és de les que em sap greu que es perdin, però això sí que no té solució. A no ser que a algú se li acudís que estaria bé anar al camp del Barça amb una palma. Per què no?
Mercè

dimecres, 24 de març de 2010

El Crit Solidari, mirant cap a la Pasqua


Aquí teniu, recent sortit de l'ordinador, el darrer número del Crit Solidari, el butlletí que fem l'Equip de la Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu i que fem amb moltes ganes...

dimarts, 23 de març de 2010

Nihilisme descafeïnat

Acabo de llegir el quadern de Cristianisme i Justícia que porta per títol Quan el nihilisme despulla la fraternitat i que ha escrit José I. González Faus. M'ha costat de seguir, perquè s'expressa en termes filosòfics i jo tendeixo a perdre'm-hi, però val a dir que em sembla una molt bona anàlisi del món en què vivim. Us en transcric un parell de fragments:

"La nostra societat occidental por ser qualificada com la societat amb Alzheimer (...), una societat que només viu instants inconnexos i que com la persona amb Alzheimer no pateix o pateix només a l'inici del procés quan s'adona que perd, però no després quan ja ha perdut del tot la memòria. Els que pateixen són els que des de fora s'adonen de com la malaltia va erosionant tota capacitat humana de comunicació. Perquè el preu d'aquesta manca de patiment és precisament la pèrdua total del seu caràcter de persona, la incapacitat per a reconèixer la seva identitat personal i passada. No en va el salmista qualificava la mort com el país de l'oblit".

[...] "La deessa raó, erigida per la Modernitat en veritable religió universal, ha resultat que només sap ser universal a l'hora de dilucidar per què fer-les i quines coses cal fer. En el camp dels coms, la raó pot produir èxits enlluernadors, però també atrocitats estremidores. I el problema es que la raó no es pot donar a si mateixa un per-a-què: o se'n pot donar una infinitat. El 'per a què' només el dóna alguna forma de fe, la qua és fe en valors (...). El sistema capitalista resulta un exemple eximi d'aquesta reducció de la raó a l'instrumental: si alguna cosa dóna més benedicis això és el que cal fer (encara que sigui deslocalitzant, pagant salaris injustos,,, fins a arribar a l'enginyeria sorprenent de l'estafa de Madoff). I l'expressió d'aquesta raó només instrumental és l'argument tòpic davant de qualsevol consideració d'humanitat: 'aquestes no són raons econòmiques'". Mercè

dilluns, 22 de març de 2010

Veure-jutjar-actuar


L'altre dia, a la presentació de la memòria de Càritas, la Bàrbara va fer un parell d'aportacions excel·lents. Una feia referència a la necessitat d'implicar-hi els joves i l'altra a la possibilitat d'estar més al cas dels estudis que fan a l'Observatori del Tercer Sector (si ho vaig entendre bé).
Sens dubte l'aportació de professionals qualificats ajuda a desxifrar i a llegir la realitat, i més si aquest treball es fa en xarxa. Però també hi ajuda senzillament la reflexió sobre la feina que es fa. És com una obsessió que tinc: he vist moltes vegades que es crida experts per fer diagnòstics. I el que fan els experts és preguntar a qui fa la feina. Rarament exploren ells mateixos la realitat. I no sempre arriben a diagnòstics prou ajustats.
Si qui fa la feina es dota d'espais per pensar, recull bé la informació, aprèn a analitzar les coses (i consulta altres fonts de tant en tant) i pensa com adequar allò que està fent a les necessitats que veu emergir, sens dubte s'avança molt. Em sembla que d'això en deien investigació-acció. Té de bo que eixampla l'horitzó de qui fa la feina (professional o voluntari) i que desenvolupa la seva creativitat i la seva implicació. A part que recorda que el millor objectiu d'estudiar la realitat és millorar-la, transformar-la.
És també un antídot contra la prepotència. Quan t'enfangues fent alguna cosa (política, social, eclesial...) sols rebre un bany d'humilitat i ja vas veient que les solucions no sempre són fàcils i immediates.
Jo ho relaciono amb l'esperit de la revisió de vida (veure-jutjar-actuar) que els fills i filles de la JOC fa molts anys que fem. Segurament no és gaire brillant, però funciona molt bé.
Mercè

diumenge, 21 de març de 2010

Orgues en temps de crisi


Ahir, per casualitat, vaig poder assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat. Hi vam pujar per anar a vespres sense recordar que es feia aquesta cerimònia. Vol dir que vam arribar tard... però que tot i així ho vam disfrutar molt.
Tenia la seva gràcia veure l'abat adreçant-se a l'orgue... I l'orgue contestant. L'abat se'l veia minúscul al costat del seu interlocutor. I és que un orgue és un instrument enorme que imposa, i que a mi encara m'emociona. Un instrument que es toca amb tot el cos, si més no amb mans i peus, i que pot obtenir sonoritats molt diferents. Un instrument que amaga l'organista. Quan vas a un concert d'orgue pots admirar-ne la construcció (si és que no seus d'esquena a l'instrument), però l'intèrpret no el veus. T'has de concentrar en d'altres coses, però no sol haver-hi un punt que concentri la visió de la gent que assisteix al concert.
I és un instrument fet a mida de l'espai arquitectònic, per obtenir unes determinades sonoritats, on probablement pesa més l'ofici i la intuïció dels constructors que les noves tecnologies. Vaig recordar-me de Bach i de les esglésies on tocava, i de com li feien provar orgues i dels fenòmens acústics que al segles XVII i XVIII eran capaços d'aconseguir. De les improvisacions que deuria fer, de vegades a més de deu veus.
El concert d'ahir va ser magnífic, amb l'escolania, un conjunt instrumental, i a més amb l'estrena d'obres de nova composició, cosa que s'agraeix encara que les dissonàncies sempre costen de pair la primerva vegada.
La cerimònia d'ahir va ser molt barroca, però també molt autèntica. L'orgue l'amortitzaran. I la cultura musical trobarà un espai on eixamplar-se. Ja sé que sembla una cosa accessòria en temps de crisi. Però no ho és pas. La música en directe, amb bons instruments, s'ho val. Mercè



dissabte, 20 de març de 2010

Empatx de mòbils


Aquesta setmana se'm va espatllar el mòbil. Gran angoixa, com si fos un respirador imprescindible per sobreviure. Vaig decidir canviar-lo perquè la meva experiència de portar-lo a adobar temps enrere no va ser bona precisament. Vaig recordar que existia una cosa que en deien sistema de punts que permetia canviar-lo a poc preu o fins i tot de franc, i plena de bona fe vaig iniciar l'aventura.
En la primera estació d'aquesta caricatura de via crucis vaig aconseguir un catàleg de la meva companyia: no vaig entendre'n gran cosa ni dels models de telèfon, ni de les tarifes, ni de les possibilitats de canviar-lo. D'acord que ja tinc una edat, però faig el que puc amb les noves tecnologies. Hi estic relativament avesada. Però el telèfon se'm resisteix. Sort d'una companya de la feina que, amb moltíssima paciència, em va anar guiant fins a decidir el model i la tarifa que m'interessaven. No us penseu, vaig haver de desestimar la temptació d'estar connectada a internet a través del mòbil. M'agradaria, però no vull. Ja estic massa pendent del correu i dels blogs i ara del facebook... Però sospito que d'aquí poc temps hi hauré caigut de ple. Si optes per això et regalen (de moment) l'oro i el moro.
Segona estació: visita a la companyia. Cua. Com que sabia què volia em va resultar relativament fàcil... Vaig haver de pagar només 20 € per un mòbil semblant al que ja tenia... I vaig sortir amb un altre mòbil de regal que no necessito per res. Vaig proposar que se'l quedessin i no pagar els 20 €, però no va colar. Vaig fer algun comentari sobre la violència al Congo pel domini del material que fa possibles els mòbils, davant l'estupor del xicot que m'atenia. Però vaig acabar acceptant, cosa que em produeix una certa vergonya. Em costa resistir-me a explorar qualsevol aparell nou. A la feina encara riuen.
I tercera estació: una escena que vaig contemplar mentre m'esperava. Una parella de jubilats venia a demanar l'alta de la línia fixa. La de tota la vida. Els van preguntar si volien internet. Van dir que no. Doncs aleshores havien de pagar gairebé 80 € (amb ADSL era gratuïta). Van acceptar. La dependenta els va demanar un número de mòbil per avisar-los per fer la instal·lació. La parella no en tenia ni en volia. La dependenta els va oferir un mòbil de prepagament. La parella va dir que no. La dependenta va contraatacar: pel preu d'un els en regalen dos. No sé com va acabar, però em va semblar un assetjament impresentable. I com si mai, abans de l'invent del mòbil, la gent haguéssim estat capaços d'organitzar-nos per fer res.
Per racionalitzar el consum, cal molta voluntat, una militància a prova de sirenes tecnològiques i de dependents obstinats. I estar disposada a esmerçar temps en l'aventura. I estar ben informada i resistir-se a provar joguines noves. Jo encara he de fer molt de camí. No me'n sento gens orgullosa. Mercè

divendres, 19 de març de 2010

Dia de crema


Felicitats a tots els Joseps i Josefines, i Peps i Pepetes i Jeps (i Jepes?). Aquesta és una festa que em sap greu que hagi desaparegut. El ritual de la crema i la quantitat de Joseps per metre quadrat en certes generacions, la fa especialment agradable.
També és el dia del Seminari. He estat temptada de fer un cartell alternatiu al que se sol fer per cridar a files els homes. Un cartell ple de dones, sense collet i amb una mica més de grapa... Però he desistit en favor d'altres feines.
M'agrada molt l'article d'en Jordi Llisterri sobre els capellans, perquè el dia d'avui m'ha fet pensar alguna cosa semblant. Conec molts capellans i la majoria són gent molt valuosa i generosa de debò. Aquests dies es parla molt de pederàstia i de clergat. Però tota institució que treballa frec a frec amb infants està exposada a aquesta xacra. Em sembla, però, que la resposta de l'Església (i no només de l'Església!) ha estat hipòcrita i poc conscient que res no eximeix els seus membres de complir la llei amb tot el seu rigor.
De fet a mi no em preocupa tant la pederàstia sinó la salut mental del clergat. Abans em sembla que tothom, si més no a Barcelona, havia de fer algun examen psicològic com a mínim per detectar o per treballar algunes coses. Ara no sé si es fa, però veig actituds que no m'agraden gens. No pas un problema de carques i progres, perquè em sembla normal que hi hagi discrepàncies i línies diferents. Sinó un problema de replegament institucional, és a dir de dipositar en l'Església tota facultat de discerniment, buscant-hi seguretats que acaben resultant males companyes i que no tenen res a veure amb l'Evangeli, penso. I tampoc no puc entendre que la jerarquia eclesiàstica vagi permetent que determinats capellans bescantin amb sarcasme i molt poc respecte mig món i part de l'altre des de l'anonimat aprofitant internet. Una actitud covarda i hipòcrita, que sembla que a la Conferència Episcopal ja li està bé. No és un senyal de bona salut mental, precisament.
En fi, de fet l'Esperit ha fet funcionar l'invent durant molts segles, malgrat totes les febleses personals i institucionals. Tant de bo el sapiguem escoltar! Mercè

dijous, 18 de març de 2010

Treballar més, treballar junts



Em penso que tots avui hem sortit contents de la taula rodona. Ens hem aplegat una bona colla a la biblioteca. La sala, plena. Molta gent de Càritas, però també d'altres entitats i alguns treballadors municipals de l'àmbit social. Gent de partits diversos, però pocs regidors. Ha vingut la Gisela, la presidenta de l'Àrea de Serveis Personals, que per cert trobo que ho ha fet molt bé, amb senzillesa i sense prepotències ni posar-se a la defensiva, que de vegades hi ha regidors que ho fan. Cap altre regidor socialista. I cap del PP, als quals no he vist mai anar a cap acte ciutadà si no és que se'ls demanava alguna intervenció concreta. També ha vingut el Síndic de Greuges. Això sí, majoria femenina i d'una certa edat.
Ha estat la presentació de la memòria de Càritas Interparroquial de Viladecans, amb la participació de gent de la Creu Roja, els Serveis Socials, AMIC/UGT i Viladecans pel Sahara. Segurament que no hem dit cap cosa novedosa, però la veritat és que em sembla que ens ha anat bé posar sobre la taula les dificultats d'un any que ens ha desbordat a tots, la impotència de no poder resoldre problemes greus de la gent, i la constatació que si bé les demandes s'han multiplicat, la solidaritat de la gent Déu n'hi do! I ens queden les ganes de continuar treballant junts, en xarxa, en mutu suport, voluntaris i professionals, entitats públiques i entitats privades, treballant en favor de la gent i sensibilitzant el personal. I de continuar valorant la formació de les persones com una inversió a llarg termini per a la seva inserció laboral. Em sembla també que les voluntàries s'han sentit valorades, cosa que està molt bé perquè certament fan molta feina.
Hem quedat emplaçats a aprendre a connectar amb la gent jove i a "seduir" uns quants homes per treballar en les nostres causes. És que entre les vuit persones que hem intervingut a la taula rodona, no hi havia ni un home!
Mercè

dimarts, 16 de març de 2010

Dijous, la memòria de Càritas

Enguany a Càritas de Viladecans ens hem animat a presentar públicament la memòria del 2009: a fer-ho en un local fora de les parets parroquials (la biblioteca), a convidar-hi entitats, regidors i tothom qui vulgui venir, a fer-ne difusió pels carrers de la ciutat i a compartir protagonisme amb altres entitats que també treballen per a la gent: la Creu Roja, AMIC (UGT), i els Serveis Socials. Perquè durant l'any passat gairebé hem triplicat els serveis, perquè la solidaritat també ha crescut. I perquè és bo que les entitats que treballem en aquest camp comencem a pensar que ens complementem i que seria bo tenir una xerradeta de tant en tant i abordar en conjunt i de la millor manera possible el servei que tots volem fer als nostres veïns. Hem convidat també, de forma gairebé simbòlica, a l'activíssima associació "Viladecans pel Sahara", en el convenciment que cal recordar que la nostra crisi no és tota la crisi del món (n'hi ha de pitjors) i que la solidaritat tampoc no hauria de tenir límits. I de vegades sembla que ens fem la competència, quan de fet tots treballem pel mateix.
És una decisió que ens ha costat de prendre: la gent de Càritas de Viladecans és molt modesta i sol pensar que la feina que fa no interessarà, o que no sabrà explicar-se o que és poca cosa, o que informant la parròquia ja n'hi ha prou. Però jo penso que és ben bé al contrari. Les Alícies, Treses, Clotis, Marines, Maries Josés, Montses, Eduards, Annes i moltes més... són gent valuosíssima. Que treballen molt bé i que, al cap i a la fi, quan presenten la seva feina no ho fan pas per posar-se medalles, sinó per explicar què li passa a la gent.
Doncs això. Si us voleu perdre dijous, a les 18,30 a la biblioteca sereu molt benvinguts!
Mercè

diumenge, 14 de març de 2010

Tamar, en defensa pròpia


Per si us va fer gràcia la història de Xifrà i Puà que vaig recollir aquí ara fa un mes, aquí us en transcric una altra que, entre altres coses, fa adonar de manera molt clara que això dels canvis en la manera d’entendre la sexualitat i de la diversitat dels models de família no és cap invent d’ara...
La història de Tamar és especialment crua, però és la història d’una dona que defensa els seus drets, per damunt de qualsevol convenció social, trencant tot patró de comportament assignat a les dones, i sense acceptar haver de quedar-se marginada en un racó per la falta d’ètica i de respecte d’un dels fills de Jacob, Judà. I aquesta dona, precisament, serà avantpassada del Messies, tal com s’encarrega de destacar l’evangelista Mateu en presentar la genealogia de Jesús (Mt 1,3). I el llibre de Rut l’esmentarà també amb entusiasme (Rut 4,12).
La història és al capítol 38 del llibre del Gènesi. Judà, un dels dotze fills de Jacob, se’n va a viure en una regió lluny d’on vivien els seus germans. Allà coneix una dona cananea, Xua, s’hi casa, i té tres fills: Er, Onan i Xelà. Quan Er va ser gran, Judà el va casar amb Tamar, però el noi va morir perquè, diu el relat, “ofenia al Senyor”, sense aclarir en què. Llavors, seguint l’anomenada “llei del levirat”, que disposava que quan un home casat moria sense fills el seu germà s’havia d’unir a la viuda per donar-li una descendència que constaria com si fos del germà mort, Judà li diu a Onan que s’uneixi a Tamar. Però Onan, cada cop que anava a tenir relacions amb la seva cunyada, com que sabia que aquell fill no seria legalment seu, “deixava caure el semen a terra per no donar descendència al seu germà”. I “aquest comportament ofenia molt el Senyor, que també va fer morir Onan”. Del comportament d’Onan en ve la paraula “onanisme”, que equival a masturbació, si bé el pecat d’Onan, com es veu clarament, no és un pecat sexual, sinó un pecat d’insolidaritat amb la viuda i d’incompliment dels deures familiars.
Davant la mort dels seus dos fills grans, Judà s’espanta, i envia Tamar a casa dels seus pares, amb l’excusa que el tercer fill, Xelà, encara és massa petit perquè tingui relacions amb ella, i amb la promesa que quan el noi creixi ja la cridarà. Però el temps passa i Judà, que té por que si Xelà se’n va al llit amb Tamar també mori, no compleix el que havia promès.
I Tamar veu que Judà la deixarà a l’estacada, viuda i sense fills, que era una de les coses pitjors que li podien passar a una dona. I decideix actuar. Un dia s’assabenta que Judà passarà per allà prop, perquè ha d’anar a trobar els qui esquilaven els seus ramats. I es treu els vestits de viuda, es cobreix la cara amb un vel, i es posa a la vora del camí com si fos una prostituta. Judà passa per allà, li vénen ganes d’anar amb la dona, i ella li pregunta quan li pagarà. Judà li ofereix un cabrit del ramat, que li donarà quan torni a passar per allà. Tamar li demana que mentrestant, com a penyora, li deixi el bastó i el segell amb el cordó, i Judà l’hi dóna. Després jeu amb ella, i la deixa embarassada. I Tamar se’n torna a casa, i es vesteix altre cop de viuda.
Poc després, Judà envia un emissari a portar-li el cabrit a la suposada prostituta i a recuperar la penyora, però al poble li diuen que allà no hi hagut mai cap prostituta, de manera que, per por de fer el ridícul, Judà es resigna a perdre el bastó i el segell.
I al cap d’uns mesos esclata la tragèdia. A Judà li arriba la notícia: “Tamar, la teva nora, s’ha prostituït i a més ha quedat embarassada!”. La reacció de Judà és cruel i fulminant: “Que la treguin a fora i que la cremin!”. I Tamar no reacciona, sinó que espera que se l’enduguin i, de camí, envia a dir a Judà: “L’home a qui pertany tot això és qui m’ha deixat embarassada. Mira de qui són aquest segell, aquest cordó i aquest bastó”. I Judà, avergonyit, ha de reconèixer els fets: “Ella té més raó que jo, perquè jo l’havia de donar per muller al meu fill Xelà”.
I Tamar va tenir bessons, i d’un d’ells, Fares, en descendirà el rei David i, després, Jesús el Messies.
Josep

dissabte, 13 de març de 2010

Amar en tiempos revueltos i l'Abbé Pierre


Ara que s'ha acabat Fama (amb un final fatal, per cert, en què l'esperit comercial s'ha menjat amb patates qualsevol espurna de valoració de talent o de consideració artística), he tornat a Amar en tiempos revueltos. No hi he tornat gaire, perquè si en veig un tros un parell de cops per setmana ja faig prou. Però bé, la racció de serial és més que suficient.
L'altre dia em vaig quedar ben parada d'un dels diàlegs: un ex capellà s'adreça a l'encarregat d'uns magatzems per demanar-li roba amb tares per al centre social que està construint per als pobres en el context del Madrid dels anys 50. Davant la meva sorpresa, l'encarregat del magatzem es va posar a parlar de l'acció -el moviment Emaús- que estava duent a terme l'abbé Pierre a França aquells anys, i a comparar-la amb l'estat de l'Església a Espanya. I encara hi va afegir: els pobres mereixen un tracte de qualitat.
La veritat és que em va agradar i molt la referència, potser perquè fa referència a un sector de l'Església que potser és minoritari, però que estimo molt, i que potser força gent que es carrega l'Església (i més ara que això està de moda i dóna vots) desconeix.
De fet, en els episodis (pocs en relació al conjunt) d'aquesta sèrie hi he conegut si més no tres capellans: un de carca, però bona persona (està bé que hagin sabut fer aquesta distinció), un altre de pederasta i potser assassí i un de socialment preocupat que, no sé per quin motiu, ho acaba deixant. La proporció, per sort, no és exactament aquesta dins l'Església, però agraeixo que mostrin una pluralitat d'actituds, de formes de viure la fe i d'estar dins la institució. Avui que tot va pel broc gros és d'agrair. Mercè

dijous, 11 de març de 2010

Lideratges

Avui he fet un bon exercici, que m'ha costat, i molt, de fer: anar a un acte de la competència, en aquest cas d'Esquerra Republicana. La veritat és que la Bàrbara ja m'havia convidat en diverses ocasions a prendre part en actes rellevants del partit l'agrupació local del qual ella presideix. La veritat és també que sempre em coïncidia amb altres coses i no havia pogut exercir encara el meu paper de "tieta" participativa. Fins avui, en què s'acaba de presentar com a cap de llista per a les municipals de Viladecans. L'hi havia promès i hi he anat, tot i tenir una reunió relativament important al grup de cristians d'ICV, amb Joan Herrera inclòs.
La veritat és que no m'ha estat fàcil anar-hi. No m'agrada ERC. No sóc independentista i alguns dels seus polítics em posen nerviosa. Però de fet sí que aprecio molta de la gent de Viladecans que hi participa, gent compromesa amb qui ens trobem en múltiples aventures i amb qui deixem les nostres etiquetes polítiques a part. La Bàrbara és molt jove, està ben preparada, arriba carregada d'il·lusió i d'empenta no n'hi falta. O sigui que endavant.
M'ha fet sentir enveja perquè l'acte ha estat molt ben preparat. ERC a Viladecans ha tingut l'habilitat de contactar amb força gent jove i feia goig. M'ha agradat fins i tot el Puigcercós, que en directe i sense necessitat de mostrar-se agressiu amb ningú guanya i molt, però que quan el sento a la televisió em sembla prepotent i antipàtic.
De fet l'acte en conjunt és dels que reconcilia en la política, tot i que algun regidor s'ha atribuït algun "trumfo" de més. Però de fet m'agradaria sentir algun dia tant a algú d'ICV com a algú d'ERC reconèixer que es financien i molt dels càrrecs públics posats a dit i dels diners que extreuen a les administracions públiques. I que intentessin posar-hi remei no estaria gens malament. Però em sembla que ho tinc cru.
L'única objecció que hi he trobat és que ha estat una bona presentació d'una candidata a "liderar" alguna cosa. I a mi, aquest terme no m'agrada gens. M'estimo més el treball en equip, la visualització que tothom és necessari i complementari Els lideratges de debò s'exerceixen quan s'adquirex autoritat i l'autoritat te la confien els altres després d'un llarg rodatge, no ve per estar més amunt o més avall de la llista. No ve del poder. Penso que un dels problemes actuals de la política és que la majoria dels polítics pensen més en "liderar" (i sortir a la foto) que en treballar conjuntament. En aquest sentit hi ha canvi notable en la forma d'entendre el treball col·lectiu respecte a la meva generació. Dec estar passada de moda.
Be. Hi he anat, però el vot és una altra cosa. A veure què presentaran ICV-EUiA a Viladecans. M'agradaria que poguessin exhibir aquesta capacitat de renovació i de frescor que he vist avui. Tant de bo! Mercè


dimarts, 9 de març de 2010

Professió


L'altre dia vaig haver d'anar a cal notari. I em va preguntar la professió. Em va dir: la professió que exerceix actualment. Doncs, apa, un poc concret "arts gràfiques" com a resposta. Però em va fer adonar que això de definir-nos per la professió fa anys potser seria molt significatiu: deia molt sobre allò que ens ocupava més temps, la formació que podíem haver rebut (o no), de l'estatus social i econòmic. Però avui dia no diu gran cosa.
Servidora bàsicament ha fet de dependenta, d'administrativa, de treballadora social i actualment de maquetadora en una editorial. Tot plegat a part d'un parell de feines més ocasionals. I això que mai no m'he trobat en situació d'atur. Avui tot canvia tan de pressa que la feina no defineix grans coses: ni tens l'adhesió a una empresa "de tota la vida" perquè ja saps que tota la vida no hi seràs, ni la seguretat que la feina que faràs d'aquí dos anys no haurà canviat com un mitjó encara que exerceixis la mateixa professió (si no, que els ho preguntin als administratius, per exemple, o als torners).
T'aconsellen, bé, que siguis polivalent. Jo he fet una carrera (la de germàniques) que no he tingut cap interès a exercir (però que em va agradar molt estudiar, tot sigui dit) i en canvi he treballat en feines per a les quals no havia rebut cap preparació formal. Per tant relativitzo força això de la Universitat. Sempre he trobat curiós que el fet de tenir una llicenciatura et situés a la banda alta salarial del conveni quan de fet, ben pensat, en la major part de carreres, fa referència a uns coneixements adquirits durant una etapa de la vida més aviat breu. Sempre m'ha semblat que moltes llicenciatures estaven sobrevalorades. I la saviesa l'he vista més en la gent que pensa, i a qui per a això no necessàriament li cal la Universitat. En fi. Que haurem de buscar algun altre tret definitori més actualitzat.
Mercè

dilluns, 8 de març de 2010

Casoris


Aquest matí, escapada al casori d'unes amigues, que de tan modestes una mica més i es casen d'amagat. Flors de presseguer, pares, germans, els amics que ens hi hem presentat pel morro... emoció. Per més que les núvies ho han presentat com un pur tràmit legal, perquè fa molt de temps que viuen juntes i encara més que s'estimen, jo hi he trobat a faltar una mica més de celebració i de festa
Deu ser perquè em faig gran i perquè cada cop tinc més ganes de celebrar coses i d'expressar allò que funciona i una parella engrescada i amb projectes és per celebrar-ho (i a aquestes dues, de projectes, de ganes de canviar el món sencer no els en falten). Altrament, la gent acabem trobant-nos només als enterraments o a les manifestacions en contra d'algunes coses. Els rituals són bons i necessaris i es poden anar polint i reinventant, però no són superflus. Expressen coses.
Però en fi. Cal respectar la llibertat del personal. Visca les núvies!

diumenge, 7 de març de 2010

Mare de Déu de la Dóna Treballadora


Entre els milions d'advocacions de la Mare de Déu, aquesta no hi és. De fet quan sóc a la meva parròquia i miro cap a l'altar, veig cinc imatges diferents de la Mare de Déu, cosa que resulta una mica marejadora (entre uns quants sants joans, sants isidres, sagrats cors, sants crists...). És una mena d'església-pastera, amb evident amuntegament del personal. Confio que a l'altre barri hi hagi més espai vital.
Tot això per dir que posats a imaginar advocacions, la del 8 de març no estaria gens malament. I segur que estaria més a prop de Maria de Natzaret, que la major part de les exòtiques advocacions existents. M'imagino Maria recordant-li a Josep que estaria bé que estengués els bolquers. O que al peu de la creu hi cap més gent que les dones (si és que era viu). La tradició de l'Església que veu el súmmum de l'obediència en Maria sol oblidar que una Maria dient sí a Déu comporta una noieta decidida i disposada a desafiar costums i tradicions per fer allò que en consciència creu que ha de fer. La Sagrada Família és ben lluny dels convencionalismes.
En fi, us deixo amb una pregària de Festa Major a Viladecans:
Maria de Viladecans, Mare de Déu de Sales, Primera forastera que va arribar a la nostra ciutat. Maria, contenta de viure la nostra vida, ara i avui, Oberta al món, lliure en les teves decisions. Maria, agraïda de veure les meravelles d’una ciutat que vol ser cada cop més amable, més neta, més agradable, més culta, més sana… Maria bona veïna, catalana, andalusa, murciana, valenciana, gitana, equatoriana, marroquina, romanesa… sempre la mateixa, amb noms i accents diferents. Maria, desitjosa que en aquesta ciutat els pobres i els febles siguin els primers: en l’acollida, en els serveis, en el tracte, en el veïnatge. Maria pagesa, obrera, llevadora, mestra, treballadora familiar, dona de la neteja, botiguera, mestressa de casa… que cada cop vas més a la universitat, que fas feines mal pagades, que t’has d’ocupar de tot i més, que no et sents prou reconeguda, potser fins i tot dins l’església. Maria, que vius –sempre hi has viscut- en un món canviant, sense seguretats; que has viscut sense privilegis, amb una família diferent, no gaire ben vista. Maria, que sempre mantens l’esperança i Ets al costat de tothom que pateix. Acompanya la nostra ciutat de Viladecans i fes-nos més solidaris, més lliures, més acollidors, més capaços d’escoltar, més cristians.. Amén.
(En Josep diu que amb aquest tipus d'escrits m'expulsaran d'ICV -però jo crec que em faran fora abans de l'Església-). Mercè

dimarts, 2 de març de 2010

La religió del consum

Los mandamientos de la religión del consumo
1. Amarás a Dios-mercado sobre todas las cosas.
2. No pensarás durante la liturgia de la compra.
3. Santificarás las fiestas, comprando en los centros comerciales.
4. Honrarás a tus marcas.
5. Tendrás fe en las escrituras de la Santa Publicidad.
6. No tendrás pensamientos impuros sobre tus productos y proveedores.
7. No codiciarás los bienes ajenos, simplemente los comprarás.
8. No reciclarás, no reutilizarás ni reducirás.
9. No desearás a la mujer de tu prójimo, sólo a la mujer objeto de los anuncios.
10. Te olvidarás de tus necesidades y dejarás que la Divina Providencia de Dios-mercado se encargue de ellas.
11. Leerás la palabra de Dios-mercado en los Santos Catálogos.
12. No pensarás en nada que no seas tú.

Del llibre "Consume hasta morir", que podeu trobar aquí