divendres, 13 de setembre de 2019

¿On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.
Són molt més autònoms que els nostres joves
En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins i tot per matricular-se a la Universitat (jo ho he vist!) o per renovar-se el DNI.
Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben
En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).
Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient
Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb  adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.
Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar
Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres. 
Múltiples respostes a un problema complex
La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els que convé actuar:

  • La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
  • Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
  • La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rebaixin la piràmide d’edat i cotitzin. 
  • L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
  • Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.
(Publicat al Punt de Trobada, núm. 135)

dimarts, 10 de setembre de 2019

Decisió i coratge

Més o menys tots ens mirem amb una pena infinita els naufragis del Mediterrani. Reaccionem amb ràbia davant els abusos de Trump amb els sense papers dels Estats Units. Denunciem el feixisme desimbolt i sense complexos de Salvini i els seus equivalents. Plorarem amb llàgrimes sinceres les pel·lícules que d’aquí a pocs anys Hollywood ens oferirà sobre el tema. El cinema ens aproximarà a històries de persones, reals o fictícies, tant se val, i aleshores amb la perspectiva de la història compararem el que està passant avui amb els migrants, amb l’holocaust.
Mentrestant, però, demanem només amb la boca petita que això s’acabi. Aquest dolor immens dels migrants, però, està íntimament lligat a quatre fets que no s’aborden ni amb coratge ni amb decisió des de la política: l’emergència climàtica, que torna inhabitables indrets on viu molta gent i que està íntimament relacionada amb l’ús de l’energia i amb els nostres banals hàbits de consum; l’opac comerç d’armament, que facilita armes d’un potencial immens al millor postor; la resistència a l’acollida de les persones que han de marxar del lloc d’origen, que es manifesta en por a donar-los entrada i igualtat en drets i deures; l’abandonament del poder polític en mans de l’econòmic, que crea una gran desigualtat.
En les nostres societats democràtiques descobrim cruament que la majoria no estem gaire disposats ni a decréixer en el consum, ni a exigir transparència, ni a acollir les persones, ni a implicar-nos en la recerca del bé comú a través de la política. Per això no ho exigim amb la determinació que caldria i per això els nostres partits majoritaris sovint juguen a la puta i la ramoneta en el tema. No es tracta de ser políticament correctes, sinó d’establir prioritats solidàries i justes amb els nostres coetanis i les generacions que ens seguiran. Mirar cap a una altra banda no ens en fa menys responsables.
(Editorial del Punt de Trobada que acaba de sortir. M'hi sento tan identificada que és com si l'hagués escrit, he, he)

divendres, 6 de setembre de 2019

Arqueologia laboral

Llorenç Reig, servidora, Pilar i Paquita. Treballadors de la Mútua
Algunes de les "nenes" de la Mútua: la Rosa, la Laura, la Teresa, la Trini, la Núria,
la Pilar, i la Paquita


Les “Novedades Rita” (1969-1972)
Soc a punt de jubilar-me laboralment. És un dir. Encara em falten tres mesos. Vaig començar a treballar amb 12 anys i quan la jornada laboral era de 54 hores setmanals. De fet quan dic això, faig una mica de trampa, perquè és cert que vaig iniciar-me en la vida laboral fent d’aprenenta en una botiga a les “Novedades Rita”, al barri del Clot, però també ho és que això va ser durant quatre anys, totes les vacances escolars d’estiu i de Nadal, perquè durant la resta de curs estudiava i aleshores la meva única feina remunerada eren les classes particulars. Va ser una gran oportunitat per espabilar-me una mica. Jo era bona estudiant, tímida i sense gaire relacions. El món del treball em va fer relacionar-me amb adults i desenvolupar moltes altres habilitats: posar ordre i escombrar formaven part de les meves tasques, però també atendre les persones, fer encàrrecs molt diversos, anar a comprar als majoristes (com pesaven les peces de llençol!), contribuir a portar els comptes de la botiga, organitzar la feina en moments d’atabalament, fer classes particulars a les filles petites de la mestressa... De fet, sempre i quan el treball no impedeixi la formació acadèmica en altres camps, ho recomanaria a tothom. Donar resposta als reptes que se’t van plantejant si la creativitat t’és permesa és fantàstic.

Joan Ferré Matheu, S.A. (1973-1974)
Fins als 16 anys, pròpiament, no vaig començar a treballar degudament assegurada i de forma permanent, perquè a casa em van dir que l’economia familiar reclamava una aportació més gran per part meva. La primera feina va ser com a telefonista, a Can Ferré Matheu, una empresa que venia maquinària per a forns i pastisseries. Atenia la centraleta (una centraleta que funcionava amb cables que havia d’annar connectant),  feia la feina mecànica de les nòmines (fulls de salari i TC1 i TC2 amb una calculadora d’aquelles anteriors a les electròniques, paper de carbó i paper de ceba!) i petites feines auxiliars. D’aquella època en recordo tres coses: la prohibició de posar-me pantalons (¡!), l’impacte de la mort de Salvador Puig Antich (la meva cap ens va donar a tots una fotocòpia de l’esquela dels diaris, que encara conservo) i la curiosa ordre del director de la casa que em feia connectar el seu telèfon a les converses d’alguns companys sense que aquests ho sabessin. Recordo la sensació de contradicció i de deslleialtat als companys, que no vaig saber com resoldre. Amb tot, va ser un lloc amable i vaig conservar l’amistat amb la meva cap fins a la mort d’aquesta, no fa gaire anys.

Mútua Previsora Barcelona (1974-1986)
Aquí sí que vaig fer arrels. A Can Ferré Matheu treballava fins a les 19 h. i això vol dir que no podia fer el COU, que m’obria les portes de la universitat. A falta de COU vaig començar a estudiar alemany i vaig continuar amb la música. Però em vaig posar a buscar una feina que em permetés compatibilitzar estudis i treball. Encara conservo l’anunci de La Vanguardia en què demanaven una “aspirant administrativa”.
La Mútua em va permetre plegar a les 3 de la tarda. Quan hi vaig entrar treballàvem de dilluns a dissabte, després la cosa es va anar relaxant una mica. I és que van ser els anys de la transició, una etapa ben interessant, de grans mobilitzacions que jo vaig viure intensament. De la Mútua em podria posar a parlar i no acabaria: dels meus companys, alguns retrobats a través del facebook, de la feina que hi feia, que era creativa i m’apassionava, de la meva etapa de delegada sindical des de CCOO, del molt que vaig aprendre del meu cap tot i que manteníem postures laborals a les antípodes, de l’esforç molt considerable de “traduir” tota la tasca de la Mútua al català i també de l’estimació per la meva primera parella, en Miguel Salgado, ja mort, font t’inspiració i, tot i ser sèrio com un plat d’arròs, d’alegria compartida.
Hi ha unes quantes coses curioses d’aquesta etapa:

  •           El primer discurs del meu jefe en què em va demanar que no marxés almenys fins al cap de dos anys, perquè si no, es passaria el dia ensenyant aprenents. Cosa indicativa que al mercat laboral hi havia més oferta que no pas demanda, cosa que avui resulta molt exòtica. Això es va acabar de cop a finals del 70 amb una crisi que va fer que no tornés a entrar ningú jove en molts i molts anys.
  •           La dura cultura paternalista de la mutualitat, que exigia coses que avui resulten inconcebibles: que quan feien el dinar d’empresa ens fessin asseure per l’ordre que designava la direcció (un ordre que va anar variant: des de l’arbitrarietat a l’antiguitat). Si et canviaves ho havies de justificar i tot plegat constava en un registre per escrit que em tocava fer a mi. O l’obligació d’assistir a la missa anual dels socis difunts.
  •       En un llarg període i en una plantilla que no  passava de les 35-40 persones més alguns col·laboradors externs, vam viure la mort d’alguns companys joves. Cada any moria un home. Vam tenir un ampli repertori: malalties, morts sobtades, accidents diversos (un va morir en un xoc dels Ferrocarrils Catalans) i fins i tot un assassinat.
  •        El meu contacte amb persones que havien viscut el front de la Guerra Civil. En Llorenç Reig havia estar aviador de la república i encara conservava els dibuixos que, per guanyar-se la vida, havia fet estant a la presó. I el Sr. Santiago, porter, que també va menjar molta presó i que explicava com si res escenes que et posaven els pèls de punta.
  •          El descobriment del sindicalisme, de la solidaritat i de l’organització. Van ser temps bonics, amb uns companys sindicals d’una qualitat extraordinària, com en Jordi Giménez.
  •           Les confidències d’alguns companys homes, força més grans que jo, que, en aquella època de “destape” t’explicaven amb naturalitat les seves infidelitats conjugals o la seva iniciació sexual en un burdell.
  • Quan vaig estudiar treball social, vaig estar a punt de fer un treball sobre els esmorzars del personal. Les dones solíem esmorzar o entrepà o crusants, però els homes portaven una àmplia gama de bocates que en moltes ocasions eren les sobres d'algun àpat. Podien incloure sardines, o bacallà, o carn, o escalivada... Recordo el Sr. Via (que tenia un fill capellà), amb la boina posada, i tallant l'entrepà amb un ganivet. A l'esmorzar, doncs, hi havia variables de gènere, d'edat i de procedència (rural o urbana).
  •           La barreja de creativitat i de rutina. La creativitat perquè el meu cap, el Sr. Amat, era dels que m’explicava què volia aconseguir i jo m’organitzava com em semblava amb tota llibertat, cosa que li agraeixo infinitament, perquè realment em mostrava la seva confiança. I la rutina, perquè dedicàvem moltes hores a feines mecàniques. Podíem arribar a enviar 100.000 cartes i les imprimíem, ensobràvem, tancàvem els sobres i hi posàvem el segell nosaltres. Això permetia llargues converses, ja ens ho muntàvem així, en cercle, per poder xerrar. Vaig treballar molt dissenyant impresos i imprimint-los, un preludi del que és avui per a mi la tasca editorial. Però aleshores ho feia amb una màquina d’escriure, clixés de cera (que havies de corregir amb una mena de laca), una multicopista, una màquina de fer foradets (els forats per arrencar un full d'un talonari, per exemple) i una guillotina.. Les fotocopiadora també era de museu: es revelava amb un líquid, com si fos una fotografia.
  •          L’atenció a la gent, que ens podia portar a rebre més de 800 persones en un sol dia. És que molts cobraven una pensió de la Mútua (molt esquàlida, cal dir-ho) i nosaltres els demanaven que vinguessin cada any a donar fe de vida.
  •     El primer contacte amb la informàtica. Quan vaig arribar em van presentar solemnement l’ordinador, que funcionava amb fitxes foradades. Ocupava una gran habitació sencera i era l’únic de la casa que tenia aire condicionat, cosa que propiciava que els informàtics (entre ells el meu Miguel) rebessin algunes visites interessades en ple estiu.
  •       El parlar de tot amb els companys, sobretot amb l’Amparo, l’aleshores secretària de direcció. Parlar de tot pot semblar una tonteria, però crec que em va ajudar molt a eixamplar horitzons, a veure contradiccions, a argumentar, a opinar...
  •          El descobriment dels sistemes corruptes. Ara que la Mútua ja no existeix ho puc dir. La Mútua, en part per sobreviure, tenia un sistema de ponderació de les prestacions de la gent que no era gaire transparent i fins i tot enganyós. Però tenir un sistema així, que protegeix la continuïtat de l’empresa, també comporta l’acostumar-se a tripijocs estranys. És el lloc on he treballat on més frau he pogut constatar perquè passar de la protecció del futur de l’empresa al guany particular és fàcil. Per tant vam tenir alguns xoriços.
La fotografia en color que hi he posat és de l'any 1978 (24 d'octubre). Va ser el primer dinar de treball on ens van deixar seure on volíem. El meu jefe, que avui fa 80 anys, em va dir que si la gent seia on volia, el conserge i les senyores de la neteja es quedarien sols. Va tenir un cert do profètic. Però la seva observació em va ajudar a vetllar que no ho estiguessin tant, de sols. Recordo el dia perquè en sortir vaig anar a la parròquia a parlar amb en Joan-Enric Vives, vicari jovenet que s'ocupava dels joves. Però aquesta és una altra història.
De la Mútua van sortir grans amistats que continuen, sobretot la Rosa i l'Amparo. Però jo, que mentre hi treballava, havia estudiat música i alemany, després el COU, filologia germànica i encara treball social, tenia inquietud per canviar de feina. I ho vaig fer.
I vaig entrar a Càritas Diocesana de Barcelona (1987-2003). Després d’aquests disset anys a Càritas en vaig passant un i escaig a mitja  jornada entre el CPL i  l’ACO (2003-2005). Després vaig fitxar un parell d’anys a l’Ajuntament de Viladecans (2005-2007) i a partir del 2007 m’he mantingut al CPL. Encara podria treballar un parell d’anys més, però he decidit que amb més de 45 anys cotitzats, ja en tinc prou. I si algú pogués incorporar-se al meu lloc seria fantàstic, però això ja no depèn de mi.
Avui us he explicat unes quantes batalletes d’un món laboral que ja és història. Un altre dia, potser quan ja estigui jubilada del tot, m’entretindré a recordar coses d’aquests últims trenta anys.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Els salms sense prejudicis


Aquest estiu he pres part d’uns exercicis que organitzava l’ACO (Acció Catòlica Obrera) sobre els salms, amb una ponent d’excepció, com és l’Olga Nicolau, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat i doctora en Bíblia.
Els de l’ACO, que és el meu moviment, som una colla de treballadors cristians que posem l’accent sobretot en l’acció. Estem acostumats a fer revisió de vida i estudi d’evangeli. Potser pel nostre accent evangelitzador (viure l’Evangeli entre els treballadors i els més pobres), més aviat ens sentim a la frontera, amb tot el que això significa: una actitud crítica amb el món (incloent-hi l’Església), i la llibertat que acaba aportant viure la fe entre gent no creient i trobar-hi valors on reconeixem l’Evangeli. Penso honestament que ho farem millor o pitjor, però que ho vivim amb autenticitat.
L’Olga Nicolau ens va oferir una visió dels salms com a una peça unitària, pensada no com un recull de pregàries diverses, que de vegades és la visió trinxada que en tenim, sinó com a una obra poètica perfectament estructurada on cada paraula en el lloc que ocupa té un significat profund que es connecta amb altres llibres del Llibre i que es projecta també en el Nou Testament. I demana també tres actituds que a nosaltres, “occidentals del progrés”, solen costar-nos: no contemplar el text com un ensenyament moral, sinó com un reflex de la complexitat de la vida; desfer-nos del prejudici que nosaltres, simplement pel fet d’haver nascut després, tenim més respostes i en sabem més que els antics; i exigir una significació única i definitiva per a cada text. Quan un text es pot llegir en un sentit i potser també en el contrari, no es tracta d’optar per un, sinó de sumar tots dos, ens deia l’Olga. Aquesta mirada no sempre “casa” amb la litúrgia, que distribueix els textos de la Bíblia en funció de l’any litúrgic, sinó que s’hi complementa.
L’Olga ens va captivar a tots amb els salms i estimular les ganes de conèixer millor la Bíblia. Quan vam fer la valoració d’aquests dies, la majoria del grup constatava que els salms sempre els havien semblat un rotllo i per tant tampoc miraven amb simpatia la Litúrgia de les Hores. Això posa damunt la taula que, com tants i tants altres cristians, coneixem molt poc l’Antic Testament perquè solem centrar-nos en el Nou i encara només en els evangelis. I no només el coneixem poc, sinó que ens el mirem amb prejudicis. Aquest desconeixement de la nostra pròpia tradició ve acompanyat d’un altre desconeixement, al meu parer: el de la litúrgia. Ens cal, doncs, molta formació. A l’ACO ens hi posem: si us hi voleu afegir, sereu benvinguts.
(sortirà publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

dijous, 15 d’agost de 2019

Europa i el magníficat



Avui, a la missa de la Mare de Déu d'Agost, àlias Assumpció, es llegeix el text de l'Apocalipsi (Ap 12,19) que ha donat peu a tanta iconografia: «una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles». Aquest text sembla que és el que va inspirar Arsène Heitz, a l'hora de dissenyar la bandera de la Comunitat Econòmica Europea. Una associació de continguts que no sembla que ni el Consell d'Europa ni la Unió Europea acabin de fer seva, si més no pel que diu a la seva plana web. Amb tot, està clar que hi ha un punt comú en l'Apocalipsi: el nombre de 12 es considera símbol de plenitud, i la seva disposició en forma de cercle la seva perfecció. No es contradiu amb el llenguatge bíblic que a més a més de la plenitud i perfecció hi deu simbolitzar les dotze tribus d'Israel. Per cert que la bandera es va presentar el dia de la Immaculada Concepció de Maria. Val a dir que la Maria de l'Apocalipsi està assetjada per un drac pervers, amb set caps com els set turons de Roma, és a dir, està assetjada pel Poder en majúscula. Avui serien els set dracs de Wall Street.
Dit això, és una llàstima que Europa tampoc no assumeixi un altre text que es llegeix avui i que és molt esperançador: el Magníficat. Un Déu que "dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res".
És un bon dia per pregar perquè els països europeus omplim de béns els pobres i els acollim a casa nostra.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Assetjaments i complicitats


Plácido Domingo a Barcelona, l'any 71, amb Virgina Zeani i Pau de Nadal
Em sap greu això del Plácido Domingo. És que sempre m'ha agradat molt com canta. Ja he escrit alguna altra vegada l'impacte que em va fer, l'any 71, quan el vaig veure i escoltar per primer cop. És una mena de prodigi del cant: amb 78 anys continua actiu, no només en el món de la música, sinó en el de la veu i de la representació en viu i en directe. Té un repertori amplíssim i heterogeni. Quan jo era una joveníssima caçadora d'autògrafs (tothom té un passat), sempre et rebia amablement i et recordava i saludava. Al costat d'aquest vessant, n'hi ha d'altres amb què no sintonitzo gaire, com us podeu imaginar: el seu repertori popular -tan castís- no és ben bé el meu; la relació aduladora amb els reis d'Espanya; la proximitat a Alianza Popular (que el van convidar a presentar-se a l'alcaldia de Madrid); l'afició futbolera (tant me fa que sigui del Madrid, però el futbol no m'interessa gens). També aquesta cosa una mica empalagosa de la família: sempre anava amb la seva dona i els fills, potser perquè als primers temps solia venir a cantar per Nadal. Recordo una Doña Francisquita (una sarsuela encantadora d'Amadeu Vives) en què cantava junt amb els seus pares. O una Tosca (crec) en què ho feia amb un dels seus fills.
Diuen que la situació que es denuncia era coneguda per tothom i sembla versemblant, tot i que l'Ainhoa Arteta el defensa. No sé qui té raó. Però no m'acaba de convèncer el mètode del #metoo. 
En primer lloc perquè, si és veritat i a més a més tothom ho sabia, la hipocresia dels grans teatres és de manual: li cancel·len els contractes ara que ha sortit als diaris, però no pas abans. La pela és la pela. Llegeixo el testimoni d'una cantant en un diari: ella li va donar carabasses, però van continuar cantant junts molts anys. És a dir que les carabasses no van impedir una bona relació professional. En canvi, el director del teatre en què es va produir aquesta situació, pel seu compte, sí que va vetar-la a ella. Sempre hi ha qui està disposat a complaure el qui mana, amb ordres directes o sense. 
I en segon lloc perquè si no ho és jo crec que estaria bé aclarir-ho a l'antiga, és a dir, amb un judici com cal. Perquè continuo creient en la presumpció d'innocència i crec que la gent s'ha de poder defensar. Encara que cal reconèixer que aquests solen ser temes vidriosos i ambigus. Quan és clarament una violació, ja costa prou de demostrar-ho. Si no s'hi arriba, hi ha mala peça al teler. 
En qualsevol cas, els divismes no ajuden gens, ni l'adulació desmesurada ni la creació de personatges de cartró pedra ni l'acumulació de poder, ni la tonteria cronificada. Com menys poder, menys ocasions d'abús.
I encara, per acabar, la història està plena de personatges amb grans qualitats i un fotimer de defectes. No voldria Wagner com a amic, però la seva música m'encanta. Ningú no és perfecte. Començant per mi.

dijous, 8 d’agost de 2019

El prior de la Generalitat

Imatge de la primera missa del nou prior a la Capella de Sant Jordi. Manllevada de Catalunya Religió
Veig que el PSC portarà al Parlament el recent nomenament del prior de la capella de Sant Jordi de la Generalitat, per part de Quim Torra. A banda dels arguments que ells aporten, amb els quals estic  bàsicament d'acord, el nomenament en el seu moment no em va fer el pes.
En primer lloc, perquè vaig pensar que més valdria que el govern de la Generalitat destinés les seves energies a governar, cosa que no sembla que els interessi gaire. Vivim en un moment desgraciadet, on la gestió diària dels recursos per resoldre els problemes de la gent i per donar resposta a les seves necessitats no entra dins de les expectatives dels partits. A Catalunya ja no ens recordem dels bons o mals governs, i a Espanya tots mirem amb estupor com els partits van deixant passar setmanes i mesos sense concretar res. Uns perquè he arribat a la conclusió que viuen en un món que té pocs punts de contacte amb el meu. I els altres perquè redueixen la política a la distribució de poder. Trobo a faltar l'Anguita amb allò del "programa, programa, programa". Negociar està mal vist, avui. És un dels signes dels temps.
En segon lloc em va sorprendre que un nomenament eclesiàstic el fes el president de la Generalitat. Suposant que tingui gaire sentit avui la capella de la Generalitat, ¿no seria més normal que fos el bisbe qui el nomenés? Potser amb la república indepe tornarem a la guerra de les investidures
I en tercer lloc perquè llegint l'article de Jordi Llisterri a Catalunya Religió, sembla que a banda de les qüestions institucionals, la tasca del prior hagi estat estar al servei del president de la Generalitat, per presidir les celebracions catòliques d'àmbit familiar. El mateix que feia el Rouco amb el Rei, vaja (i que es deu continuar fent). Des del punt de vista cristià ho trobo d'allò més desencertat. Les celebracions del baptisme no són un acte devocional individual, sinó l'acollida en la comunitat cristiana (una comunitat cristiana local i universal alhora, la mateixa comunitat cristiana dels manters, dels sensesostre, dels veïns i veïnes dels nostres barris, dels indepes i dels qui no ho som, des de dretes i dels d'esquerres, dels que tenim papers i dels qui no en tenen). Des d'un punt de vista litúrgic, és molt poc pedagògic tot plegat. Al final, aquest priorat ofereix la imatge d'una Església dels qui tenen poder, ben diferenciada i compartimentada respecte als qui no en tenen.
Francament, jo crec que no té sentit, ni des del punt de vista polític ni des del punt de vista eclesial. Una altra cosa és que l'Església convidi els polítics de la Generalitat a tots els actes que consideri oportú i que els polítics hi vagin o no (jo crec que és millor que hi vagin, per cert!). Però mantenir aquesta tradició és com les sabates vermelles del Papa. Resulta interessant conèixer-ne l'origen, però avui dia no només no té cap sentit, sinó que ofereix una imatge distorsionada de l'Església i de la litúrgia.

dijous, 11 de juliol de 2019

L’habitatge, eix de la crisi

Durant la crisi dels 80, que tantíssim atur va generar, jo treballava a Càritas. I recordo que una de les tasques que per a nosaltres van ser prioritàries va ser denunciar i fer visibles les conseqüències de l’atur per a les famílies. Més enllà de les evidents qüestions econòmiques, calia posar sobre la taula les repercussions vitals, emocionals, la pèrdua de l’autoestima i d’hàbits de treball, etc., quan l’atur esdevenia crònic. I d’altra banda, es van dedicar molts esforços a l’impuls de la formació per adquirir l’empleabilitat necessària per a les noves necessitats del món laboral  i la creació de llocs de treball a partir de l’impuls de cooperatives.
En la crisi iniciada el 2008, però, l’element emblemàtic no és –només– l’ocupació, sinó també i sobretot l’habitatge. L’habitatge, avui, és la cruïlla on es troben els camins que porten a la marginació més absoluta de molta gent o bé al benestar per a tots; els camins que configuren el model de ciutat que volem per al futur i la seva activitat econòmica; els camins que poden plantar cara al canvi climàtic o aguditzar-lo. Inhibir-se davant d’un tema que exigeix una ferma voluntat política, un pressupost considerable, uns criteris clars, un consens social, la col·laboració mútua entre diverses administracions públiques i sobretot una visió i unes actuacions a llarg termini, és senzillament suïcida. No governar, com passa tant a Catalunya com a Espanya, és deixar una qüestió clau a l’atzar, que a la pràctica vol dir al liberalisme econòmic, i hipotecar el nostre futur.
La política d’habitatge concentra:

  • Les conseqüències, ja no de l’atur, sinó de la precarietat laboral. Els anys 80 els aturats no arribaven a final de mes. Avui, a més a més dels aturats, no arriben a fi de mes molts treballadors en actiu afectats per la precarietat laboral i que difícilment poden mantenir ni lloguers ni hipoteques. Perdre la llar és molt més que perdre unes parets: és perdre l’espai on ets tu, on trobes aixopluc i repòs, on ets reconegut, com molt bé diu Josep M. Esquirol.
  • Les conseqüències de les nefastes actuacions dels bancs i dels fons voltors, que mantenen habitatges buits i es desentenen de les despeses i les responsabilitats socials que comporten. Que han convertit i continuen convertint una necessitat social en pura especulació econòmica.
  • Els efectes perversos de la manca d’una bona política social i l’esquerda que significa la llei d’estrangeria, que manté als llimbs legals moltes persones amb capacitat i desig de treballar: lloguers, relloguers, pisos pastera, barraques, infrahabitatges que són un perill.
  • Els indicadors de la transformació energètica. La peremptòria necessitat de reduir la despesa energètica i el cost que suposa per a l’usuari i per al conjunt del país significa construir d’una altra manera, amb materials més sostenibles, amb l’ús de noves energies, amb finestres que tanquin i sistemes de calefacció i de refrigeració estructurals, segurs i amb poca despesa... 
  • La política del totxo, que acaba amb tot l’espai edificable de molts pobles, redueix les zones verdes i obliga a endeutar-se considerablement, mentre molts habitatges continuen buits o en mal estat. La rehabilitació d’habitatges és més barata, menys traumàtica i pot generar molts llocs de treball.
  • La temptació de convertir l’ús social dels habitatges de lloguer en un ús comercial: el pas de la vivenda al turisme, amb la gentrificació que arriba associada a un enriquiment fàcil per part dels propietaris. 
  • El necessari canvi de mentalitat per a tots: habitatge accessible de lloguer, que permeti més mobilitat segons les necessitats i una millor garantia que els habitatges socials es destinen a la població per a la qual van ser construïts.
  • La necessitat d’aquelles persones que necessiten pisos potser compartits, amb un acompanyament social, perquè no poden viure soles, perquè es troben en una emergència social o bé perquè no poden viure amb l’autonomia necessària. Des de gent gran, famílies monoparentals, persones amb malaltia mental o amb alguna mena de discapacitat.

L’habitatge és un dret. I cal no només reivindicar-lo, sinó fer propostes positives i viables i ser capaç d’establir pactes polítics. Difícil, però imprescindible.

(publicat al Punt de Trobada que acaba de sortir)

Ballar i treballar

La cosa ve de quan acabava treball social a l'ICESB. Algú (no recordo per què) va fer una mena de dinàmica en què es preguntava a tots els companys qui triaries per treballar. Recordo que vaig sortir als llocs alts de la llista. Quan la pregunta va ser qui triaries per ballar, vaig anar a parar al fons del fons. I sempre m'he preguntat si no m'hagués sortit més a compte aprendre a ballar que  no pas treballar tant.
Treballar, de manera formal (a la feina) o informal (a les nombroses entitats per on he passat) s'ha convertit en la manera de relacionar-me amb d'altra gent. Potser no l'única manera, però potser sí la més freqüent. D'una banda això té repercussions creatives i molt satisfactòries, de l'altra reconec que és una manera de fer mèrits per sentir-me valorada i estimada per la gent que m'envolta. Tot plegat té efectes positius i efectes una mica perversos, com ja us podeu imaginar. Sobretot perquè, si per sentir-te estimada, t'has d'esgotar per demostrar no-sé-què, la cosa perd gràcia. I sobretot, també, perquè amb el motor engegat puc arribar a treballar sense límits, o amb un excessiu sentit de possessió sobre allò que tinc entre mans, i això sí que sol acabar com el rosari de l'aurora. Prou que ho sé. Però, en fi, a hores d'ara ja no ho arreglarem.
Ara que ja em plantejo la jubilació (em jubilaré anticipadament quan faci els 63, aquest any mateix) potser serà el moment de passar del treball al ball. Bé, és un dir, perquè encara que el treball formal s'acabi, i jo vull que s'acabi, hi ha moltes altres coses en què continuaré treballant. 
M'ho pregunto com a exercici de motivació, per recuperar una mica d'il·lusió per les coses que venen i com a complement del dol de les que se'n van. També perquè això del treball té relació amb aquesta mena d'ètica de l'acció que m'ha configurat i que m'ha arribat a través dels moviments de treballadors cristians. Cal ser militant, et sents dir un dia i un altre, i intentes ser-ho com si el món depengués d'això. Ara que s'ha fet oficial la liquidació d'ICV, un lloc on sempre hi he abocat molta esperança de transformació, t'adones que el que queda és certament intangible. Que sigui intangible no vol dir que no sigui necessari i potser imprescindible, però no és ben bé el que havies imaginat. Potser és millor i tot perquè hi ha somnis que quan es fan realitat t'adones que han nascut caducats. La tensió entre el que és i el que voldries és el que fa avançar.
Em sembla que gent de la meva generació, que provenim de treballadors molt senzills, hem experimentat amb facilitat coses que els nostres pares no van poder viure: estudiar, tenir un habitatge, una feina estable, moltes opcions de lleure; badar davant dels canvis i de les múltiples andròmines del consum; viure un moment d'exaltació ciutadana i de construcció comunitària com va ser la transició; assaborir la llibertat i l'empoderament de les dones;  i els cristians, fins i tot, veure una renovació com la del Concili. Ara, però, en un moment en què tot trontolla, t'adones que el que s'ha aconseguit no és ben bé fruit del nostre esforç. Hi ha l'atzar del lloc i l'hora on t'ha tocat néixer. Si no, que ho preguntin a les generacions que han viscut alguna guerra.
Aquesta intangibilitat i gairebé gratuïtat que us deia més amunt té a veure també amb això que avui en dic "el ball". Gaudir de la música, de la natura, de la bellesa, de la conversa, de l'escriure. "Perdre el temps", disfrutar d'allò que aparentment no serveix per a res, però que notes que surt amb força de dins  o que connecta amb l'nterior i que t'uneix a l'altra gent. I això, però, té molt també de treball, d'esforç, d'incomoditat, de tensió interna quan alguna cosa vol néixer i no saps quina forma donar-hi. Que els passa als grans creadors, però també ens passa a la gent normaleta sense més pretensions.
Vaja, veig que ball i treball estan molt entortolligats. Com ho portaré?

Reflexions d’una apoderada mandrosa

Confesso que el que més mandra m’ha fet de tornar-me a comprometre en la vida política municipal com a militant de base (ja que, sniff, no puc dir que hagi sortit escollida com a regidora!) ha estat tornar a fer d’apoderada. Sempre m’ha fet mandra i sempre, curiosament, m’ha agradat molt d’haver-ho fet un cop m’hi he posat.
De fet, del dia de les votacions, en destacaria algunes coses:
  • El fet que els components de les diverses meses hi arriben en molts casos rondinant o, si són suplents, desitjant tota la salut del món als titulars. Això és bo. Significa que les persones que fan aquest servei el fan al marge de qui remena les cireres. Potser amb mandra o amb més o menys habilitats. Però la gràcia de la democràcia de debò és que això és aleatori i obligatori, i no un voluntariat. És una bona forma de preservar l’autonomia de les meses respecte al poder. 
  • Els apoderats i apoderades convivim molt més pacíficament que els nostres líders polítics en general. Perquè ens coneixem i som veïns, perquè som més educats o senzillament perquè posats a conviure més val fer-ho de bon rotllo. 
  • També els apoderats i apoderades, almenys als llocs on jo vaig ser, col·laboren activament a orientar el personal que arriba a votar: no pas, naturalment, per dir-los què han de votar, sinó perquè sàpiguen on fer-ho i com fer-ho i per buscar-los una cadira, si cal. Si això ho haguessin de fer només el personal de les meses o de l’ajuntament les cues serien infinites.
  • Les dues eleccions passades han estat particularment participades, especialment la de les generals. M’ha encantat i m’ha emocionat veure la quantitat de gent gran que ha vingut a votar en cadira de rodes, manual o elèctrica, demostrant una voluntat a prova de bomba (i demostrant també que els carrers i els equipaments públics cada dia estan una mica més adaptats).
  • Jo no soc gens partidària de les votacions via electrònica: no me’n fio. I la veritat és que per desplaçar-nos de tant en tant presencialment no ens morirem. Ara bé, resulta xocant que els pobres membres de les meses hagin de fer tanta paperassa a mà: actes, noms... Avui dia no s’entén que per tancar les votacions calgui tornar unes quantes dècades enrere.
  • No sé amb quin criteri s’adscriuen a cada mesa un determinat nombre de votants. Deu ser l’adreça i prou. El tema, però, és que el desequilibri de feina entre unes meses i altres ha estat espectacular. El dia de les generals, alguns presidents i secretaris deurien tenir feina per trobar el moment d’anar a dinar.
  • Tristament, i a diferència de quan jo havia fet aquesta mateixa feina d’apoderada fa deu o quinze anys, ara els apoderats ja no ajuden a comptar, cosa que òbviament sempre s’ha de fer amb permís de la mesa, però que anys enrere permetia agilitzar recomptes tan pesats com el del senat. Dic tristament, perquè deu ser sinònim de manca de confiança mútua. Què hi farem. Més val així que anar a bufetades. Però no deixa de ser una pèrdua.
(Publicat al Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 7 de juliol de 2019

Dos bon exercicis que ajuden a la convivència en temps de procés

L'un, vaig tenir el privilegi de viure'l no fa gaire a Justícia i Pau. Un dissabte al matí ens vam trobar unes quantes persones per parlar del procés. Un indepe (Joan Gómez) i servidora, que no ho és gens, vam exposar raons, greuges i sentiments viscuts durant el procés davant del grup. Els nostres oients no van entrar en debat. No es tractava pas de donar la raó a ningú, sinó senzillament d'escoltar-nos tots plegats. I el segon pas va ser expressar els valors evangèlics descoberts en totes dues intervencions. Va estar bé. Em va agradar fer-ho i agraeixo moltíssim el respecte amb què em van escoltar, perquè soc conscient que algun dels presents segurament estava molt en desacord amb el que jo  vaig dir. Reconèixer el dolor en l'altre és un bon exercici d'empatia.
I l'altre va ser l'acte de divendres passat. Òmnium Cultural de Mataró va decidir enguany concedir la seva distinció anual a Juan de Maya, activista social incombustible del barri de Cerdanyola de Mataró, i demanar a en Josep que en fes la presentació. Cap dels dos no és gens indepe. Em va agradar molt: una sala molt plena, gent molt diversa, acord en els punts fonamentals de lluita per a una vida més digna i bona música, també. Justament aquest acte també va obrir portes a una altra obertura. 
L'endemà vam comentar la jugada en un sopar amb altres amics, una colla amb els quals mai no havíem parlat del procés per evitar discussions, perquè tenim visions molt i molt diferents. Ens estimem molt i ens trobem un parell de cops l'any. Fins ara, al mig, sempre hi ha hagut un forat negre en forma de tema espinós que a tots ens feia por tocar. No l'esmentàvem, però hi era, corrent el risc d'obrir un esvoranc immens. Ahir en vam poder parlar una mica, perquè l'acte d'Òmnium hi va donar peu. N'estic molt contenta.

diumenge, 16 de juny de 2019

Schubert i el Viatge d'hivern

El vaig escoltar per primera vegada quan tenia 11 o 12 anys. Va ser en una retransmissió per ràdio, d'un dels concerts del Festival Internacional de Música de Barcelona. Cantaven Anton Dermota i Hilde Dermota (quins grans intèrprets!). L'any següent els vaig sentir en directe al Saló del Tinell. Aquesta vegada amb el cicle de La Bella Molinera, també de Schubert. Tots dos amb textos de Wilhelm Müller (que jo no vaig entendre de res, per cert!)
La cosa va venir de la compra d'un tocadisc, a casa. A la mare li agradava molt la música i intentava transmetre-m'ho. I la Roser, germana de la mare, ens va regalar alguns discos de 45 revolucions, entre els que hi havia lieder (cançons) de Schubert interpretat per Dietrich Fischer-Dieskau. Vés per on, Schubert va amarar-me fins al moll dels ossos. De manera que la música escoltada en aquella edat s'ha convertit en una mena de líquid amniòtic. Quan estic trista, o necessito estar en pau, aquesta música em consola extraordinàriament. Encara que l'entengui poc i encara que el Viatge d'Hivern necessita una predisposició especial per poder escoltar una música tan trista.
De fet, Schubert va ser un dels motors que em va portar a estudiar alemany. Em veig a mi mateixa a la biblioteca de l'insti (Infanta Isabel) intentar traduir el Lindenbaum (el Tell) de l'alemany, amb poc èxit. Més endavant, quan vaig fer 16 anys, vaig començar a estudiar-lo a l'Escola Oficial d'Idiomes i vaig acabar fent filologia alemanya. Un camí atzarós, treballant sempre, amb molts altres interessos molt diversos barrejats, però Schubert sempre hi ha estat de manera preferent, junt amb Schumann, Brahms i Richard Strauss.
M'agrada el lied per la seva intimitat, perquè no requereix grans veus ni focs d'artifici vocals: és un text cantat, amb acompanyament instrumental, habitualment un piano, encara que també hi ha lied amb acompanyament fins i tot orquestral. Per tant, primen la delicadesa i l'autenticitat. No és gens fàcil de cantar justament per això.
Aquests darrers mesos, que han estat complicats per mi, he tornat a Schubert. I no només a la seva música. He estat acompanyada per un llibre del qual em sembla que m'he enamorat, si es pot dir així. Es diu «Viaje de invierno» de Schubert. Anatomía de una obsesión, i està publicat per Acantilado.
El seu autor és Ian Bostridge, un tenor anglès que vaig sentir fa uns quants anys al Liceu i que en aquell moment no em va entusiasmar, probablement perquè un teatre d'òpera és un espai molt desmesurat per un recital d'aquesta mena i a més a més sol estar molt buit perquè el públic de lied continua sent minoritari i queda desangelat. Aquests dies m'he fet un fart d'escoltar-ne gravacions al youtube i realment hi he connectat molt millor i em sembla que certament és un cantant excel·lent.
Això de la proximitat física no és cap tonteria. Un dels millors concerts que recordo va ser ja fa molts anys, a les Serenates al Barri Gòtic, al pati de l'Hospital de la Santa Creu, amb un tenor molt bo que es deia Manuel Cid. Es va posar a ploure i, com que érem tan pocs, ens vam posar piano, intèrprets i públic a sota una de les escales (hi cabíem de sobres) i va ser una experiència molt singular.
I és que el seu recorregut i anàlisi de les 24 cançons del Viatge d'hivern és un recorregut també per la història, l'art,.la literatura i la música de la Viena de Schubert i del Biedermeier, aquest període que s'estén entre el Congrés de Viena (1815) i les revolucions del 1848, que es caracteritza per una censura galopant i un retrocés polític considerable quant a drets, que va conduir el naixent romanticisme a una introspecció en vista que les revolucions cap enfora eren tallades d'arrel. Jo ja tinc oblidat el meu alemany i l'escassa capa de vernís d'història i literatura que la Universitat m'hi va aportar, però he gaudit molt de l'ambient del llibre, per dir-ho així, encara que m'hi perdés a estones per l'erudició sense fi de l'autor.
M'he adonat que la meva escolta d'aquesta obra ha guanyat en profunditat (perquè certament era molt superficial!) i per dir-ho d'alguna manera he gaudit de la tristesa d'aquest hivern de solitud, desencís, fred i mort i he gaudit també de les connexions entre Schubert i Benjamin Britten, un altre dels meus músics de capçalera.
Ara vaig a repassar el Viatge d'hivern de Jaume Cabré, que em sembla que és el llibre que més m'ha agradat d'ell i que, per cert, també és una delícia.
(escrit perquè sí, per no publicar enlloc més que aquí, perquè em resisteixo a abandonar el llibre)

#Ningú dormint al carrer

Extraordinària presentació, aquesta tarda, del llibre de Carme Navarro #Ningú dormint al carrer, que hem editat al CPL, amb pròlegs de Salvador Busquets, l'actual director de Càritas Diocesana de Barcelona, i  de Rodolf Puigdollers. La presentació s'ha fet al barri de La Torreta, a la Roca del Vallès, a la parròquia de Santa Maria del Jaire.
M'ha semblat extraordinària per motius molt diversos. 
En primer lloc per la capacitat de convocatòria de la parròquia. Érem una bona colla d'assistents. No els he comptat, però potser arribàvem al centenar. Es veia una comunitat cohesionada i motivada. M'ha fet ben bé la sensació que la gent s'estimava l'autora i sobretot que era molt sensible al tema dels sensellar.
En segon lloc, per la bona preparació. Hi havia previstes tres breus intervencions: la de Rodolf Puigdollers, escolapi, magnífic escriptor i rector de la parròquia, després la meva, en representació del CPL, i finalment la de l'autora. Però és que a més a més hem tingut el regal d'una aportació de la Mercè Riera, factòtum del Xiprer de Granollers i s'han fet lectures breus de fragments del llibre, acompanyats per uns músics excel·lents a la guitarra i al violoncel.  Uns músics, per cert, que la Carme va conèixer perquè tocaven al carrer i als quals va convidar a venir (#Ningú tocant al carrer?) Hem acabat amb un cant. Algú havia portat unes quantes prunes del seu hort i unes quantes galetes. Tot plegat ha estat molt senzill i molt ben preparat. 
Els protagonistes de debò, absents, han estat la gent que no té casa. Que pateix una greu malaltia i ha de dormir al cotxe. Que fa anys que no se sent escoltada ni animada per ningú. Que va de pèrdua en pèrdua: feina, casa, família, autoestima... Que no troba els recursos que mereix. 
N'hen parlat amb molt de respecte, hem pregat per ells, perquè se sentin acollits i se'n puguin sortir, i per nosaltres, que directament o indirectament farem bé de treballar perquè no es produeixin aquesta mena de situacions.
M'he animat.

dimarts, 7 de maig de 2019

Ens falta un bull

Aquí, nosaltres :)

Aquesta vegada les eleccions municipals m’afecten més intensament que en ocasions anteriors: vaig la tercera de la llista de l’Encarnita (Viladecans en Comú, en comú guanyem). Crec que el nom és aquest i que no m’he equivocat! De fet, m’imagino que per als votants de la nostra llista la cara de l’Encarnita serà el reclam identificatiu. Perquè certament es necessita molta voluntat i capacitat de discerniment per distingir les quatre candidatures que a Viladecans es presenten a l’esquerra (pretesament) del PSC.
Doncs sí. És que en els atzarosos viatges de l’esquerra, anem canviant noms, aplegant companys, caient a mar, pujant a una altra barca… A Viladecans som quatre grups de nom impossible. A Sant Boi en son tres, que no es corresponen en absolut amb les divisions internes de Viladecans. Som creatius fins i tot en la divisió.
Quan ho comento a companys i amics, tothom em renya: l’esquerra hauria d’anar en una única candidatura, i més tenint en compte que a les passades generals vam quedar com a segona força en nombre de vots. I no els falta raó. Jo, però, he arribat a la conclusió que el que ens falta a tots plegats, no és pas la capacitat de formar una única candidatura, sinó un bull, i confio que ningú no s’enfadi, perquè ho dic en un sentit literal: ens falta coure’ns junts, temps, coneixement i confiança mutus.
M’explico. Si aconseguíssim sobreviure al sistema de valoració del pes de cadascú en la llista tenint en compte l’experiència i els mèrits (que n’hi ha) de govern, la implicació i compromís en la vida de la ciutat a través de les entitats, el joc mediàtic (perquè la gent continua votant més la marca que les persones), la formació, la diversitat i la capacitat de les persones de cada formació i formar una llista única, seria força probable que després del primer ple ja estiguéssim atomitzats: perquè no hi ha ara com ara prou cohesió.
Jo crec que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions, des de l’esquerra, i a poder ser des d’una òptica no partidista, convindria treballar conjuntament amb tothom qui ho vulgués, uns quants aspectes: sobre el diagnòstic que fem de la ciutat i dels problemes de la gent que hi viu; sobre avantatges i inconvenients de determinats models de ciutat; sobre migració i acollida, salut pública, mobilitat, impacte de les noves tecnologies, opcions de participació ciutadana, noves energies… i un munt de coses més, entre les quals podrien haver-hi recorreguts per la ciutat i entrevistes amb professionals, empreses i entitats sense finalitats electoralistes. Crec que és imprescindible per evitar demagògies, per ser creatius, per no instal·lar-nos en la queixa sinó en la proposta en positiu. I que és molt interessant fer-ho també sense la pressió de la competència mútua, sense aquesta mena de concurs general que són les eleccions i que acaben comportant la necessitat del masclista “marcar paquet”, prenent com a punt de referència la testosterona pura i dura, i assenyalar sempre allò que separa i no allò que uneix. Al capitalisme, li convé molt l’individualisme i intenta configurar-nos així: cadascú a la seva, buscant el "¿qué hay de lo mío?" o pensant que som els únics capaços de fer feina. A l’esquerra, però, ens convé molt més el lent treball comunitari, que en la història del moviment obrer ha esdevingut la seva força.
A banda de les conclusions que cadascú pogués extreure d’aquestes trobades això permetria una cosa imprescindible: conèixer-nos i valorar-nos mútuament, posar allò que ens uneix per damunt del que ens separa, guanyar en confiança. I potser aleshores estaríem en condicions de treballar junts en una cosa tan dura i apassionant com és la política municipal. ¿Per què no ho fem?
(M'agradaria publicar-ho al Punt de Trobada)

dilluns, 29 d’abril de 2019

Divendres vinent, presentem la candidatura


Segurament no és el millor moment de la meva vida. Estic cansada i una mica massa atabalada. Ja tinc una edat, i un munt de michelins aconseguits amb gran perseverança. Fa anys que em dedico a treballar en qüestions eclesials i el famós procés m'ha fet patir, m'ha desmotivat i m'ha fet sentir molt aïllada de la vida política. Però, mira, quan l'Encarni em va convidar a anar a la llista m'ho vaig prendre com una bona oportunitat per tornar a connectar. Com si s'hagués reactivat alguna cosa del fons de mi mateixa. Per tant no m'ho vaig pensar gaire i vaig acceptar. Encara que si m'ho miro amb l'agenda a la mà, més aviat sembla un disbarat.
Vaig acceptar, no tant per sortir o no regidora, sinó per col·laborar en un projecte col·lectiu amb voluntat de servei públic, entomant-lo en tota la seva complexitat... A hores d'ara confesso que no crec gaire en els lideratges i encara menys en els lideratges mediàtics i individuals. Però sí que confio en el treball continuat i comunitari, fins al punt que és el que em resulta més fiable de tot plegat: per la seva creativitat, per la constància, per l'esforç de reflexió i de participació real. I en aquest sentit he trobat un equip excel·lent, honest, motivat i pencaire, encapçalat per una dona lluitadora i creativa com poques.
A hores d'ara ja m'he fet més conscient que la política reclama humilitat, capacitat de negociació (jo no en tinc gaire) i una certa cohesió -no sempre fàcil d'aconseguir- en el propi camp. Sé que les idees lluminoses solen ser compartides i venen de lluny. I que les tasques de govern no es fan com si tu tinguessis un poder absolut sobre el món, sinó amb la gent, els recursos i les circumstàncies del moment. 
Em fa il·lusió, vaja, tot i ser conscient de les dificultats. Perquè pugueu opinar per vosaltres mateixos, us convido a la presentació de la candidatura, divendres vinent, a les 20 h. al local d'ICV de Viladecans. Estaré molt contenta si veniu.

dilluns, 15 d’abril de 2019

El temps i la Pasqua


Acabo de llegir (reconec que sense ser capaç d’entendre-la, glups!) l’editorial del darrer número de la revista Phase (I que publica Catalunya Religió). És un article de José Antonio Goñi, liturgista i savi en moltes i diverses matèries, en què posa en qüestió si la Pasqua d’enguany s’ha datat correctament, ja que aquest any, segons els cicles lunars, potser hagués estat més adequat –diu ell- que Pasqua se celebrés el 24 de març en lloc del 21 d’abril. Recordem que la data de la Pasqua cristiana s’estableix el diumenge següent de la Pasqua jueva, és a dir el diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera.
De fet, a efectes litúrgics tant és una cosa com una altra: celebrem igual que Jesucrist ha ressuscitat. I amb la mateixa alegria. A mi m’agrada aquesta invasió del cicle lunar en la litúrgia, que fa reorganitzar cada any tot l’any litúrgic, perquè a partir de la Pasqua es fixa el temps de Quaresma i l’estructura del temps de durant l’any. I el moviment de la Pasqua produeix efectes col·laterals. Enguany, per exemple, com que Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, litúrgicament s’han de celebrar un altre dia, perquè l’octava té preferència. La solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, litúrgicament se celebrarà el 30 d’abril. I Sant Jordi enguany podrà lluitar contra el drac de la precarietat laboral, perquè se celebrarà el 1er. de maig, encara que sospito que poca gent deixarà de celebrar-ho, si més no internament, el 27 i el 23 d’abril respectivament.
En qualsevol cas, el que sí que és important és tenir present que quan celebrem la Resurrecció de Jesús, la celebrem plenament en les nostres circumstàncies: en el nostre temps de vida, en les relacions amb les persones concretes que ens envolten, en allò que passa en el món. En el goig i en la tristesa. En la foscor i en la incertesa. No és en va que el ciri pasqual porti inscrit amb un punxó l’any en curs. És així per recordar-nos que la llum ho és ara i aquí, no només en un sentit escatològic. Perquè el temps de Déu és temps de plenitud en la història i de presència entre nosaltres.
I aquesta idea encara es reforça amb la inscripció de l’Alfa i de l’Omega, la primera i la darrera de les lletres de l’alfabet grec, significant que Jesucrist és el principi i el final de la història. En qualsevol cas, molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 12 d’abril de 2019

Campanyes electorals i noviolència

Segur que si pregunteu als meus companys i amics, i també als de casa, us diran que soc una persona massa vehement i a voltes agressiva. I tindran raó, en podeu estar segures. Estic lluny de ser un exemple d’amabilitat. Potser perquè a mi mateixa em costa controlar-me, em fan patir molt les actituds agressives i tòxiques que es manifesten en les campanyes electorals i que van a més: no sembla que n’hi hagi prou a defensar el propi projecte: cal desqualificar, calumniar, insultar i deixar clar que en l’altre (el projecte i les persones) no hi ha res de positiu ni cap punt de connexió. 
De fet això es desmenteix sovint quan veus que alguns polítics des del micròfon o des de les xarxes diuen una cosa i en privat mantenen una relació força més distesa del que semblaria amb els adversaris. Jo celebro que no es tirin els plats pel cap, però aquesta màscara agressiva sempre m’ha semblat un pèssim exemple de relacions humanes i una comèdia més aviat penosa. Aquests polítics “controlen”, però molta gent com jo, no. La cosa comença, més innocentment per dir: “tot el que s’ha fet de positiu ho he fet jo i només jo”. I “tot el que no funciona és culpa dels altres i només dels altres”. I des d’aquí es va enfilant. 
Ara som en un moment en què això creix depassant tots els límits ètics: mentides, espionatges no només il·legítims sinó utilitzant recursos públics, demagògies… Desvetllant emocions i els instints més primaris, projectant en els més indefensos les nostres inseguretats… Fent passar per reals les nostres fantasies més mesquines, perquè del que es tracta és de confirmar que qui no pensa com nosaltres és perillós, ens vol mal i s’aprofita de nosaltres. I així justifiquem arraconar l’adversari fins a la seva aniquilació. I de passada també serveix per amagar i emmascarar les causes reals de molts problemes.
L’altre dia, per raons de feina, vaig fer una entrevista a Joan Morera, un jesuïta jove que treballa la noviolència activa i que no ho fa des d’una acomodació ben intencionada sinó des d’haver viscut llargament en barris marginals de Tanzània. Vull dir que sap bé què és la violència i les seves conseqüències. Em va agradar molt la seva visió dels conflictes, que sovint en l’àmbit cristià s’intenten dissimular, com si amagar l’abús, la injustícia o senzillament la discrepància resolgués alguna cosa. Oblidem que la por al conflicte de vegades mata.
Ell deia que la solució no violenta passa, en primer lloc, per no desqualificar mai l’adversari, cosa que altrament desvetlla una resposta defensiva i potser tan agressiva com la nostra. I que es tractava d’integrar aquest adversari, que vol dir intentar entendre el seu punt de vista –no pas compartir-lo– i deixar-li iniciativa per al diàleg. Posava com a exemple Nelson Mandela, que a la presó va aprendre la llengua dels seus opressors, va llegir la seva literatura i va tractar els seus carcellers com a persones, no només com a torturadors. 
Deia Morera que en aquest procés convé fer dues coses. En primer lloc, posar una mica de distància respecte a les pròpies emocions fent que les decisions que prenguem no surtin només dels sentiments immediats sinó de la nostra llibertat per allò que volem aconseguir. En segon lloc, preguntar-nos per la gravetat del motiu de la nostra discrepància: ¿és una qüestió de vida o mort? (Pere Casaldàliga diu que només hi ha dos absoluts: Déu i la fam) ¿És una qüestió de principis i creences personals (de la mena que són imprescindibles per a tu però que no pots imposar a ningú ni et poden imposar)? ¿És una qüestió relativa? Fer aquest exercici ajuda a situar els nostres conflictes en el seu lloc i a preparar-nos per a la resposta adequada, sense exaltar-nos per tonteries ni espantar-nos davant les dificultats d’algunes lluites ben dures. 
Jo no sé si mai seré capaç d’això. Però m’agradaria. Especialment en campanya electoral, aquest any que em sento especialment implicada pel fet d’anar a les llistes de les municipals.
 (Publicat al Viladecans Punt de Trobada 131)

dijous, 21 de març de 2019

Un monsenyor al meu cotxe

Piero Marini, Josep M. Romaguera i Joan M. Canals. La foto és d'en Toni Canal.
Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic i elegant monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà recent ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007. 
El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitars i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana...). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.
Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.
Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia , després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull. 

dilluns, 18 de març de 2019

Sant Josep i els bolquers


Fa quatre dies vaig tenir ocasió d’admirar, dins del Museu del Prado, el tríptic de l’Epifania d’El Bosco, una obra espectacular i enigmàtica, que es fa mirar. Al mig del quadre, entre personatges molt estranys, hi ha pròpiament l’escena de l’adoració de l’infant per part dels reis. Mare i fill romanen asseguts i dominen l’escena. Mentrestant, en un raconet, a la part esquerra del tríptic, sant Josep, assegut sobre un cabàs a l’exterior, estén els bolquers del nen davant d’un foc fet a terra. L’escena resulta xocant i si la vaig identificar va ser perquè així ho explicitaven els cartells del museu.
Això m’ha fet adonar d’un fet en què no havia pensat mai. Mentre que a l’evangeli de Lluc, la iniciativa en la infantesa de Jesús prové de Maria, en l’evangeli de Mateu és Josep qui té tot el protagonisme. En el text se’l reafirma com a descent de David, se’l descriu com a “home just”, pren la decisió d’acollir Maria, escolta i obeeix l’àngel en posar nom a Jesús, i torna a escoltar-lo i a obeir-lo a l’hora de fugir cap a Egipte. De Maria, en canvi, només se’ns diu que ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. I no hi ha cap intervenció seva en tot el relat. En tots aquests fets, però, encara sorpren més constatar que en un moment cabdal com és l’adoració dels savis d’Orient, Josep senzillament no apareix en el text. En desconec el motiu.
La major part de les representacions pictòriques de l’Epifania inclouen Josep. El Bosco, òbviament, no. El representa a part, fent una feina quotidiana de les que no es valoren gaire i que rarament deurien fer els homes, a l’època de Jesús, a l’època del pintor i sospito que, encara en algunes llars, a la nostra. Una picada d’ullet a les dones de qualsevol moment.
En qualsevol cas m’agrada aquest tret que subratlla el pintor: Josep, com els escoltes, “sempre a punt” per sortir de la pròpia zona de confort. Manté aquesta capacitat d’escolta, de posar atenció als àngels i sobretot a les persones, d’actuar amb confiança i intuïció, i no dubta a afrontar la incomoditat d’uns reptes nous. Josep podria fer valer el seu status de descendent de David i d’educador del Fill de Déu, prendre’s com a punt de referència col·locar-se al centre –patriarcal- del seu entorn. Ben al contrari, tenir cura del fill de Déu vol dir des-centrar-se,  afrontar situacions noves i difícils, desafiar els costums socials i familiars, instal·lar-se i desinstal·lar-se una vegada i una altra i, potser, rentar bolquers mentre la glòria queda per a la seva dona i el seu Fill. Tot un model.
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 22 de febrer de 2019

La litúrgia, un viatge cap a la plenitud

El primer dels volums, a la platja de Viladecans


Ahir no era un dia gaire apropiat per presentar un llibre. Molta gent feia vaga. I molta altra gent probablement no es va moure per la incertesa de si podria arribar a port.
Per això malauradament no hi havia multituds a la presentació de la “Trilogia del viatge”, de Núria Ferret, que es va fer a la sala “Abat Safont” de la parròquia de Sant Pau del Camp. Tres llibres (Viatge al cor de la fe. L’aterratge, El cor del viatge. L’exploració i Un viatge sempre nou. La missió), que són un de sol, que hem publicat al Centre de Pastoral Litúrgica.

Un canemàs de textos bíblics, patrístics i litúrgics encaixats en una novel·la

Tres llibres molt singulars, com tot el que porta la firma de la Núria. Singulars pel seu plantejament: pedagògic, imaginatiu, profund, original i autèntic. Prendre distància i mirar la nostra societat des de la galàxia, com fa la Núria, amb els ulls d’algú que no és humà, sens dubte ens permet distingir millor què som, què ens preocupa, què aporta sentit a les nostres vides, als homes i dones que compartim vida a la Terra. I de passada ens aporta un potent fil conductor de ficció que ens manté expectants fins al final. Una petita novel·la de ciència ficció en el canemàs de la qual hi ha inserides autèntiques perles de textos bíblics, patrístics i litúrgics.
Singulars per la seva elecció de la litúrgia com a motor entusiasta d’evangelització, una visió joiosament allunyada de rubricismes, obligacions i rutines, que situa la litúrgia com a espai privilegiat de trobar Déu en el present, en la celebració mateixa, i en la vida. M’ha recordat un altre llibre que s’acaba de publicar al CPL i que, des d’un àmbit molt diferent, coincideix plenament amb les inquietuds de la Núria: El evangelio celebrado, d’Enzo Bianchi i Goffredo Boselli, monjos de la comunitat de Bose.
Singulars per posar en relació i en context textos de la tradició cristiana molt ben triats que, tot i formar part del bagatge col·lectiu de l’Església, avui queden amagats. Ho subratllava Josep M. Romaguera, president del CPL, en la seva intervenció, quan deia que “molts dels que potser tenim familiaritat amb la Bíblia no la tenim amb els textos d’aquells bisbes i teòlegs dels primers segles que han acabat essent la continuació natural dels que havien escrit els apòstols. Doncs d’aquests escrits en trobem unes quantes mostres en aquesta trilogia. Igualment de la mateixa Litúrgia que “practiquem”. Llegir-los aquí ens pot ser una oportunitat per a valorar-los i assaborir-los de manera que, quan els retrobarem en la Pregària de l’Església, en podrem gaudir millor.”.
Aquesta és la finalitat de la Núria: ajudar a entendre en profunditat allò que celebrem. En la seva presentació va fer una anàlisi del llibre, però, en la seva línia pedagògica, va preparar també una aportació que tots els assistents segur que vam disfrutar: un parell de meditacions contemplatives a partir de textos dels llibres, de música i d’imatges. La millor manera de parlar sobre la pregària... és pregar.

Anunciar i acompanyar

Anna Almuni, delegada diocesana per a la formació i acompanyament del laïcat de Barcelona, va subratllar d’una banda la capacitat pedagògica de la Núria i la seva ben formada espiritualitat. I va insistir en aquest viatge, que ella definia més aviat com una peregrinació, un camí interior que requereix prendre unes certes actituds d’escolta i de canvi. La trilogia de fet és la història d’un primer anunci i d’un acompanyament que en lloc d’arribar a un punt i final, de fet ens deixa amb set i amb la necessitat de sortir a compartir el que hem viscut durant el viatge. Com el llibre de Michael Ende, La història interminable (i com la pel·lícula de Woody Allen La rosa púrpura del Caire, hi afegeixo jo), els llibres de la Núria ens abdueixen, ens fan protagonistes i ens empenyen a continuar la història i el viatge.
Anna Almuni va subratllar que veia molts brots d’una Església més madura, on els laics es formen, es preparen i actuen com a veritables responsables de transmetre el tresor que ens ha estat confiat. Des de la meva experiència al CPL, hi estic molt d’acord. La Núria mateixa fa un plantejament de la litúrgia que respon a nous temps, que pot descol·locar inicialment perquè s’escapa dels paràmetres establerts, però que és certament llavor de futur.
Fra Valentí Serra de Manresa va esperonar-nos a tenir cura d’aquesta encara petita llavor i ens va empènyer a fer-ne difusió. Jo, obedientment, he fet aquest article.









dissabte, 16 de febrer de 2019

Imagina...

Imagina que aquesta cosa formada pel PP, Ciutadans i Vox un bon dia planteja un referèndum per fer fora tots els immigrants estrangers d’Espanya o per restaurar la pena de mort o per sortir d'Europa, o per suprimir totes les autonomies o per acabar amb les llengües que no siguin el castellà o per extingir alguna minoria o per qualsevol altra cosa rellevant que ens afecta a tots i que requereix com a mínim un ample consens. Imagina que el seu argument és que posar les urnes és l'única sortida democràtica. Imagina que posen els mitjans de comunicació de la seva corda a fabular i a inventar arguments a favor del que propugnen. Imagina que tu penses que un referèndum així no és gaire desitjable, no només per si estàs d’acord o no amb el resultat, sinó també perquè intueixes per on pot anar tot el debat que l’acompanya i tems per la convivència.
Imagina que molta gent estaria d'acord amb un referèndum, però que abans de comprometre-s'hi vol saber en quines condicions. Imagina que la majoria d'escons (ni tan sols de vots), que obté grans èxits de mobilització en defensa dels seus arguments, el convoca sense cap acord previ amb la resta de partits que estableixi quines són les condicions mínimes per donar validesa al resultat. Imagina't que la presidenta del parlament els dona peixet i se salten alguns tràmits parlamentaris, contra l’opinió dels lletrats, vulnerant les lleis vigents. Imagina’t que el cens el posin ells, perquè l’han obtingut pel seu compte, i que el control del resultat es farà a través dels seus voluntaris, que segons ells  són molt imparcials. Imagina't que un  referèndum així el donen per vàlid.
Ho acceptaríem? Jo, no. Ni de la dreta "trifàl·lica", que diuen, ni de l'independentisme. Com tampoc no voldria pas que uns piolins de mala llet estossinessin els votants i m'agradaria que el judici que crec que cal fer-los s'ajustés a dret i a les circumstàncies reals, sense venjances ni exageracions. I m'hagués agradat que es mantingués una actitud més dialogant per part de tothom. I que només fossin acusats els autèntics responsables.
Les urnes no s'han de posar de qualsevol manera, perquè la democràcia són també les formes. Allò tan pesat de fer de president de mesa en una votació que no t'interessa gens és justament el que en dona garanties. I hi ha circumstàncies en que jo faria el possible per evitar referèndums, perquè malauradament, encara que la democràcia sigui el millor dels sistemes, no necessàriament sempre respon a la justícia i al respecte als drets humans.