dijous, 11 de juliol de 2019

L’habitatge, eix de la crisi

Durant la crisi dels 80, que tantíssim atur va generar, jo treballava a Càritas. I recordo que una de les tasques que per a nosaltres van ser prioritàries va ser denunciar i fer visibles les conseqüències de l’atur per a les famílies. Més enllà de les evidents qüestions econòmiques, calia posar sobre la taula les repercussions vitals, emocionals, la pèrdua de l’autoestima i d’hàbits de treball, etc., quan l’atur esdevenia crònic. I d’altra banda, es van dedicar molts esforços a l’impuls de la formació per adquirir l’empleabilitat necessària per a les noves necessitats del món laboral  i la creació de llocs de treball a partir de l’impuls de cooperatives.
En la crisi iniciada el 2008, però, l’element emblemàtic no és –només– l’ocupació, sinó també i sobretot l’habitatge. L’habitatge, avui, és la cruïlla on es troben els camins que porten a la marginació més absoluta de molta gent o bé al benestar per a tots; els camins que configuren el model de ciutat que volem per al futur i la seva activitat econòmica; els camins que poden plantar cara al canvi climàtic o aguditzar-lo. Inhibir-se davant d’un tema que exigeix una ferma voluntat política, un pressupost considerable, uns criteris clars, un consens social, la col·laboració mútua entre diverses administracions públiques i sobretot una visió i unes actuacions a llarg termini, és senzillament suïcida. No governar, com passa tant a Catalunya com a Espanya, és deixar una qüestió clau a l’atzar, que a la pràctica vol dir al liberalisme econòmic, i hipotecar el nostre futur.
La política d’habitatge concentra:

  • Les conseqüències, ja no de l’atur, sinó de la precarietat laboral. Els anys 80 els aturats no arribaven a final de mes. Avui, a més a més dels aturats, no arriben a fi de mes molts treballadors en actiu afectats per la precarietat laboral i que difícilment poden mantenir ni lloguers ni hipoteques. Perdre la llar és molt més que perdre unes parets: és perdre l’espai on ets tu, on trobes aixopluc i repòs, on ets reconegut, com molt bé diu Josep M. Esquirol.
  • Les conseqüències de les nefastes actuacions dels bancs i dels fons voltors, que mantenen habitatges buits i es desentenen de les despeses i les responsabilitats socials que comporten. Que han convertit i continuen convertint una necessitat social en pura especulació econòmica.
  • Els efectes perversos de la manca d’una bona política social i l’esquerda que significa la llei d’estrangeria, que manté als llimbs legals moltes persones amb capacitat i desig de treballar: lloguers, relloguers, pisos pastera, barraques, infrahabitatges que són un perill.
  • Els indicadors de la transformació energètica. La peremptòria necessitat de reduir la despesa energètica i el cost que suposa per a l’usuari i per al conjunt del país significa construir d’una altra manera, amb materials més sostenibles, amb l’ús de noves energies, amb finestres que tanquin i sistemes de calefacció i de refrigeració estructurals, segurs i amb poca despesa... 
  • La política del totxo, que acaba amb tot l’espai edificable de molts pobles, redueix les zones verdes i obliga a endeutar-se considerablement, mentre molts habitatges continuen buits o en mal estat. La rehabilitació d’habitatges és més barata, menys traumàtica i pot generar molts llocs de treball.
  • La temptació de convertir l’ús social dels habitatges de lloguer en un ús comercial: el pas de la vivenda al turisme, amb la gentrificació que arriba associada a un enriquiment fàcil per part dels propietaris. 
  • El necessari canvi de mentalitat per a tots: habitatge accessible de lloguer, que permeti més mobilitat segons les necessitats i una millor garantia que els habitatges socials es destinen a la població per a la qual van ser construïts.
  • La necessitat d’aquelles persones que necessiten pisos potser compartits, amb un acompanyament social, perquè no poden viure soles, perquè es troben en una emergència social o bé perquè no poden viure amb l’autonomia necessària. Des de gent gran, famílies monoparentals, persones amb malaltia mental o amb alguna mena de discapacitat.

L’habitatge és un dret. I cal no només reivindicar-lo, sinó fer propostes positives i viables i ser capaç d’establir pactes polítics. Difícil, però imprescindible.

(publicat al Punt de Trobada que acaba de sortir)

Ballar i treballar

La cosa ve de quan acabava treball social a l'ICESB. Algú (no recordo per què) va fer una mena de dinàmica en què es preguntava a tots els companys qui triaries per treballar. Recordo que vaig sortir als llocs alts de la llista. Quan la pregunta va ser qui triaries per ballar, vaig anar a parar al fons del fons. I sempre m'he preguntat si no m'hagués sortit més a compte aprendre a ballar que  no pas treballar tant.
Treballar, de manera formal (a la feina) o informal (a les nombroses entitats per on he passat) s'ha convertit en la manera de relacionar-me amb d'altra gent. Potser no l'única manera, però potser sí la més freqüent. D'una banda això té repercussions creatives i molt satisfactòries, de l'altra reconec que és una manera de fer mèrits per sentir-me valorada i estimada per la gent que m'envolta. Tot plegat té efectes positius i efectes una mica perversos, com ja us podeu imaginar. Sobretot perquè, si per sentir-te estimada, t'has d'esgotar per demostrar no-sé-què, la cosa perd gràcia. I sobretot, també, perquè amb el motor engegat puc arribar a treballar sense límits, o amb un excessiu sentit de possessió sobre allò que tinc entre mans, i això sí que sol acabar com el rosari de l'aurora. Prou que ho sé. Però, en fi, a hores d'ara ja no ho arreglarem.
Ara que ja em plantejo la jubilació (em jubilaré anticipadament quan faci els 63, aquest any mateix) potser serà el moment de passar del treball al ball. Bé, és un dir, perquè encara que el treball formal s'acabi, i jo vull que s'acabi, hi ha moltes altres coses en què continuaré treballant. 
M'ho pregunto com a exercici de motivació, per recuperar una mica d'il·lusió per les coses que venen i com a complement del dol de les que se'n van. També perquè això del treball té relació amb aquesta mena d'ètica de l'acció que m'ha configurat i que m'ha arribat a través dels moviments de treballadors cristians. Cal ser militant, et sents dir un dia i un altre, i intentes ser-ho com si el món depengués d'això. Ara que s'ha fet oficial la liquidació d'ICV, un lloc on sempre hi he abocat molta esperança de transformació, t'adones que el que queda és certament intangible. Que sigui intangible no vol dir que no sigui necessari i potser imprescindible, però no és ben bé el que havies imaginat. Potser és millor i tot perquè hi ha somnis que quan es fan realitat t'adones que han nascut caducats. La tensió entre el que és i el que voldries és el que fa avançar.
Em sembla que gent de la meva generació, que provenim de treballadors molt senzills, hem experimentat amb facilitat coses que els nostres pares no van poder viure: estudiar, tenir un habitatge, una feina estable, moltes opcions de lleure; badar davant dels canvis i de les múltiples andròmines del consum; viure un moment d'exaltació ciutadana i de construcció comunitària com va ser la transició; assaborir la llibertat i l'empoderament de les dones;  i els cristians, fins i tot, veure una renovació com la del Concili. Ara, però, en un moment en què tot trontolla, t'adones que el que s'ha aconseguit no és ben bé fruit del nostre esforç. Hi ha l'atzar del lloc i l'hora on t'ha tocat néixer. Si no, que ho preguntin a les generacions que han viscut alguna guerra.
Aquesta intangibilitat i gairebé gratuïtat que us deia més amunt té a veure també amb això que avui en dic "el ball". Gaudir de la música, de la natura, de la bellesa, de la conversa, de l'escriure. "Perdre el temps", disfrutar d'allò que aparentment no serveix per a res, però que notes que surt amb força de dins  o que connecta amb l'nterior i que t'uneix a l'altra gent. I això, però, té molt també de treball, d'esforç, d'incomoditat, de tensió interna quan alguna cosa vol néixer i no saps quina forma donar-hi. Que els passa als grans creadors, però també ens passa a la gent normaleta sense més pretensions.
Vaja, veig que ball i treball estan molt entortolligats. Com ho portaré?

Reflexions d’una apoderada mandrosa

Confesso que el que més mandra m’ha fet de tornar-me a comprometre en la vida política municipal com a militant de base (ja que, sniff, no puc dir que hagi sortit escollida com a regidora!) ha estat tornar a fer d’apoderada. Sempre m’ha fet mandra i sempre, curiosament, m’ha agradat molt d’haver-ho fet un cop m’hi he posat.
De fet, del dia de les votacions, en destacaria algunes coses:
  • El fet que els components de les diverses meses hi arriben en molts casos rondinant o, si són suplents, desitjant tota la salut del món als titulars. Això és bo. Significa que les persones que fan aquest servei el fan al marge de qui remena les cireres. Potser amb mandra o amb més o menys habilitats. Però la gràcia de la democràcia de debò és que això és aleatori i obligatori, i no un voluntariat. És una bona forma de preservar l’autonomia de les meses respecte al poder. 
  • Els apoderats i apoderades convivim molt més pacíficament que els nostres líders polítics en general. Perquè ens coneixem i som veïns, perquè som més educats o senzillament perquè posats a conviure més val fer-ho de bon rotllo. 
  • També els apoderats i apoderades, almenys als llocs on jo vaig ser, col·laboren activament a orientar el personal que arriba a votar: no pas, naturalment, per dir-los què han de votar, sinó perquè sàpiguen on fer-ho i com fer-ho i per buscar-los una cadira, si cal. Si això ho haguessin de fer només el personal de les meses o de l’ajuntament les cues serien infinites.
  • Les dues eleccions passades han estat particularment participades, especialment la de les generals. M’ha encantat i m’ha emocionat veure la quantitat de gent gran que ha vingut a votar en cadira de rodes, manual o elèctrica, demostrant una voluntat a prova de bomba (i demostrant també que els carrers i els equipaments públics cada dia estan una mica més adaptats).
  • Jo no soc gens partidària de les votacions via electrònica: no me’n fio. I la veritat és que per desplaçar-nos de tant en tant presencialment no ens morirem. Ara bé, resulta xocant que els pobres membres de les meses hagin de fer tanta paperassa a mà: actes, noms... Avui dia no s’entén que per tancar les votacions calgui tornar unes quantes dècades enrere.
  • No sé amb quin criteri s’adscriuen a cada mesa un determinat nombre de votants. Deu ser l’adreça i prou. El tema, però, és que el desequilibri de feina entre unes meses i altres ha estat espectacular. El dia de les generals, alguns presidents i secretaris deurien tenir feina per trobar el moment d’anar a dinar.
  • Tristament, i a diferència de quan jo havia fet aquesta mateixa feina d’apoderada fa deu o quinze anys, ara els apoderats ja no ajuden a comptar, cosa que òbviament sempre s’ha de fer amb permís de la mesa, però que anys enrere permetia agilitzar recomptes tan pesats com el del senat. Dic tristament, perquè deu ser sinònim de manca de confiança mútua. Què hi farem. Més val així que anar a bufetades. Però no deixa de ser una pèrdua.
(Publicat al Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 7 de juliol de 2019

Dos bon exercicis que ajuden a la convivència en temps de procés

L'un, vaig tenir el privilegi de viure'l no fa gaire a Justícia i Pau. Un dissabte al matí ens vam trobar unes quantes persones per parlar del procés. Un indepe (Joan Gómez) i servidora, que no ho és gens, vam exposar raons, greuges i sentiments viscuts durant el procés davant del grup. Els nostres oients no van entrar en debat. No es tractava pas de donar la raó a ningú, sinó senzillament d'escoltar-nos tots plegats. I el segon pas va ser expressar els valors evangèlics descoberts en totes dues intervencions. Va estar bé. Em va agradar fer-ho i agraeixo moltíssim el respecte amb què em van escoltar, perquè soc conscient que algun dels presents segurament estava molt en desacord amb el que jo  vaig dir. Reconèixer el dolor en l'altre és un bon exercici d'empatia.
I l'altre va ser l'acte de divendres passat. Òmnium Cultural de Mataró va decidir enguany concedir la seva distinció anual a Juan de Maya, activista social incombustible del barri de Cerdanyola de Mataró, i demanar a en Josep que en fes la presentació. Cap dels dos no és gens indepe. Em va agradar molt: una sala molt plena, gent molt diversa, acord en els punts fonamentals de lluita per a una vida més digna i bona música, també. Justament aquest acte també va obrir portes a una altra obertura. 
L'endemà vam comentar la jugada en un sopar amb altres amics, una colla amb els quals mai no havíem parlat del procés per evitar discussions, perquè tenim visions molt i molt diferents. Ens estimem molt i ens trobem un parell de cops l'any. Fins ara, al mig, sempre hi ha hagut un forat negre en forma de tema espinós que a tots ens feia por tocar. No l'esmentàvem, però hi era, corrent el risc d'obrir un esvoranc immens. Ahir en vam poder parlar una mica, perquè l'acte d'Òmnium hi va donar peu. N'estic molt contenta.