dissabte, 25 d’octubre de 2008

Més de nacionalisme

Algun dels comentaris al post que vaig escriure dimarts arran del “Manifest per unes polítiques sobiranistes a ICV” diu que no veu la diferència entre el que jo dic i els plantejaments nacionalistes. Jo sí. I m’he posat a pensar exemples del que passa en aquest país nostre, per aclarir-me jo mateix i veure les diferències entre una actuació d’esquerres en el tema nacional i una actuació nacionalista. Recordant d’entrada la definició més teòrica que feia el dia passat: que per a un nacionalista la nació és una prioritat per si mateixa.

Primer exemple, el tema del finançament. Tenim un finançament injust, i s’ha de canviar. En això, cap dubte. Però per a un nacionalista del que es tracta és d’aconseguir, simplement, el màxim nombre de diners per a Catalunya. I en canvi, per a mi, del que es tracta és d’aconseguir un finançament que reparteixi de manera equitativa els diners: que Catalunya pugui tirar endavant, però que, alhora, les altres zones d’Espanya també puguin tirar endavant. Tenint en compte les capacitats, les possibilitats, les necessitats... coses totes elles dificilíssimes de mesurar i de controlar, però que caldria poder-ho fer. I si un dia desapareguessin els estats actuals i l’entitat política a la qual pertanyéssim fos Europa, diria el mateix.

Segon exemple, la llengua. El català és, sens dubte, una llengua minoritària que està assetjada des de molts fronts. De manera que cal defensar-la i potenciar-la, i el govern de Catalunya s’hi ha de dedicar amb especial atenció, des de la immersió lingüística a les escoles fins a tot el que convingui. Però jo veig que per a un nacionalsta això vol dir, alhora, mirar de silenciar al màxim tot el que sigui en castellà, de manera que li costa molt sentir-se com a propi, per exemple, un escriptor tan català com el Manuel Vázquez Montalbán. Només cal recordar tot el sainet de Frankfurt de l’any passat. I en canvi, jo em sento orgullós de tot allò que des de Catalunya es fa en castellà, i no penso de cap manera que el futur serà millor si ho fem desaparèixer.

Tercer exemple, les eleccions al parlament espanyol. Evidentment que, a l’hora d’elegir el parlament espanyol, és important que el govern que en surti actuï tenint en compte la pluralitat de l’estat. Però per a un nacionalista, quan pensa això, bàsicament pensa que vol un govern que afavoreixi els interessos de Catalunya i del qual, com deia un diputat del PNB, se’n pugui “sacar tajada”. O sigui que un govern del PP amb dependència dels nacionalistes catalans ja va prou bé... Jo no. Jo vull un govern espanyol que treballi pel bé col.lectiu de tots els ciutadans i ciutadanes, els d’aquí i els de qualsevol altre lloc. Amb el benentès que aquest treball pel bé col.lectiu inclou, només faltaria, la valoració i adequació a la pluralitat nacional de l’estat.

El tema és molt complex i hi caben molts matisos, sens dubte. I no és fàcil veure, per exemple, quina ha de ser la reacció adequada davant l’espectacular rebrotada del nacionalisme espanyol. En tot cas, però, el que jo tinc clar és que la resposta que vull no és la de promoure el nacionalisme català. I menys encara l’independentisme, explícit o implícit. La nació és important, però jo no vull que el meu partit la posi com una prioritat i un objectiu central. (Josep Lligadas)

2 comentaris:

Montserrat ha dit...

Hola Josep i Mercè!
Ara em queda més clara la vostra postura. M'havia despistat el títol que deia "jo no vull ser nacionalista" perquè calia afegir-hi... "nacionalista català!".
El que dieu té molt de sentit (sobretot enmarcat en el posicionamet d'un partit polític) però també cal dir que esteu preferenciant una altra forma de nacionalisme, en aquest cas, l'espanyol.
Després ja seria un altre debat molt més de sensibilitat personal si el model preferencial és l'un o l'altre (depèn del que s'estimi més cadascú).
Ara, tampoc podeu dir el model de nacionalisme català sigui més excluent o menys solidari que el model espanyol.
Tant l'un com l'altre posen límit a la seva sesibilitat pel que fa a l'ús i repartiment de la pròpia riquesa i, més enllà de les pròpies fronteres, -siguin A o B- es dóna per fet que hi ha un altre món que no ens inconveix directament i que s'ha d'espavilar(amb més o menys èxit) sense contar amb nosaltres... Però per això hi ha la política, per arribar a un concens per a les normes del joc...
Una forta abraçada,
Montse

Mercè Solé ha dit...

Montserrat, gràcies per la teva aportació. L'article és d'en Josep, no meu... però jo en comparteixo força el contingut. Jo el que valoro és l'aportació en positiu de la gent i el que em fa por és el nacionalisme buit de contingut. Un exemple: a la feina, els primers anys de la transició, vam fer l'esforç de passar-nos al català. Era una mutualitat de previsió social, privada. Va significar des de traduir els estatuts a fer nous impresos, i acostumar-nos a omplir els xecs en català, fer cartes... Els qui van posar-hi més resistències eren els més de la ceba, el nacionalisme verbal dels quals no els va fer superar la mandra d'aprendre a escriure la seva llengua i l'esforç dels canvis que això suposava. Em penso que, si no s'han jubilat, encara deuen continuar escrivint en castellà(val a dir que eren homes, i més grans que jo, que els feia classes de català, i m'imagino que no els feia gràcia "anar a classe" amb una dona, i a sobre jove; era el moment que era!) I d'altra banda,tinc bons amics a les espanyes, que no són pas nacionalistes espanyols i em dol que de vegades aquí hi hagi qui en parli amb menyspreu, posant tothom al mateix sac. En fi. Efectivament,per això hi ha la política i tots plegats hem d'aprendre a filar prim i a no fer demagògies.
Gràcies de nou
Mercè