dissabte, 26 de setembre de 2015

Solitud electoral

Bé, ja s'ha acabat per fi la campanya. Detesto les campanyes electorals, i aquesta particularment. Com que em conec he intentat fer prevenció: no mirar la tele ni escoltar la ràdio; llegir poc la premsa; desconnectar discretament el seguiment d'alguns amics del facebook. He procurat mantenir-me al marge de les animalades dels uns i dels altres. He aconseguit no veure cap espot electoral. Ni un. A la feina hi ha un pacte no escrit de, llevat d'algunes brometes ben acceptades per tothom, no iniciar discussions apassionades que puguin crear mal rotllo. Ja entenem que cadascú vota el que vota, però no cal ni convèncer ni justificar-se. Amb tot he estat sovint injusta amb una companya més nacionalista, que camina cap a la santedat per la via de sentir-me rondinar sense perdre la paciència.
Però no m'ha servit de gaire: m'encenc com una teia a la mínima i m'he barallat amb uns quants amics. He fet mooooltes pràctiques de demanar disculpes per la meva agressivitat. Val a dir que malgrat la voluntat de quedar al marge de la campanya, alguns amics no han parat de bombardejar-me, vull dir que mai no m'havia sentit tan envaïda pels adversaris polítics. He escoltat alguns arguments xocants: hi ha qui votarà Junts pel sí confiant i desitjant que en Mas es mori ben aviat (!!!). M'he entristit molt veient que gent significativa per mi pren altres opcions, que estan a les antípodes del que a mi em sembla raonable.
Em miro la campanya nacionalista amb estupefacció, perquè em sembla que hi ha una mena de confusió entre el desig de la independència i les mesures concretes, com si les coses s'aconseguissin per la via de la màgia i no de la política. Una vegada, a l'ACO, vaig fer un taller que es deia "Harry Potter i la política municipal". Doncs el mateix, hi ha gent que sembla esperar que el 28-S, si guanyen, ja serem independents sense cap problema. En aquest sentit, la CUP em sembla molt més sensata que CDC. Ja ho he dit altres vegades, la meva educació en la lluita ve sobretot del camp sindical, on si fas vaga, saps que t'ho descompten i que potser no aconseguiràs allò que vols, i encara, que probablement mai no faràs carrera (ni falta que hi fa). No sé si tothom qui vota amb tantes ganes està disposat a arriscar-hi res. Aquesta serà la mesura real de l'èxit que tindran en la independència. 
La campanya m'ha aportat tres coses:
1) He descobert que hi ha alguna gent -poca, o senzillament invisible- que pensa com jo: que estima la llengua i la cultura catalanes, però que creu abans de decidir si això de la independència és prou bo, vol un plantejament més a fons i un referèndum pactat, per difícil que sigui. Potser alguns són més nacionalistes que jo, però ja m'està bé. Potser haurem d'anar parlant i treballant en conjunt, no pas per fer no sé quin corrent polític, sinó per ajudar-nos a pensar i a viure. Val a dir que valoro molt la confluència amb companys d'altres indrets d'Espanya, i que la seva aportació em sembla imprescindible.
2) Tenim molta feina, els de la meva corda política (Catalunya sí que es pot). He anat a un parell d'actes polítics. Algunes afirmacions del primer d'aquest actes, de format casolà, em van semblar pures consignes, buides de contingut, que cal matisar, aprofundir i formular en positiu. He constatat també que de fet, a diferència em sembla de la campanya municipal a BCN, la decisió d'anar plegats s'ha pres des de dalt. Vol dir que a la base, els de Podem de Viladecans, barallats com estan entre ells, es comporten com si ICV-EUiA fossin els seus enemics i no els seus companys de ruta. M'he assabentat d'algunes coses del seu funcionament habitual dignes de la millor casta. Vaig ser a l'acte que es va fer a Viladecans, de suport a la necessària reforma de l'hospital, amb Pablo Iglesias (al qual mai no havia escoltat ni llegit), Joan Herrera i Lluís Rabell. Em vaig sentir malament, perquè no som pas nosaltres els únics que hem treballat en aquest tema, tot i que hi hem treballat sempre (bé, jo he de reconèixer que hi he treballat ben poc). 
3) Agraeixo als meus companys independentistes d'ICV la seva paciència. Deu costar molt, en aquest moment, voler la independència i mantenir-se fidel als principis de l'esquerra. Crec que a ICV tot plegat s'hagués hagut de parlar més i millor. Alguns han  deixat el partit. Hem oscil·lat d'una banda a l'altra, però finalment crec que hem trobat punts d'acord per anar plegats: a) amb o sense independència, els drets de la gent són inalienables; b) cal fer un referèndum seriós. El dia que hàgim de votar sí o no, ja ens barallarem, però encara falta molt :)
Em sento trista, molt decebuda i en minoria. Com si m'hagués atropellat un tractor. Hi ha molta immaduresa en tot plegat, però no dono per més. 
Fa uns mesos vaig escriure sobre les actituds a mantenir sobre el tema. A nivell personal, crec que he fracassat. 
Surti el que surti, caldrà continuar treballant, però. Confio que sense tant de soroll. Hauré d'aprendre a conviure amb el nacionalisme.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Fe electoral

Acabo de rebre un correu electrònic indignat del meu amic Ramiro, que es queixa que a Catalunya Cristiana fan propaganda molt descarada de Junts pel sí. Té raó. Jo també ho vaig pensar quan vaig veure el darrer número, en què carreguen contra l'Ada Colau no només per haver suprimir la missa de la Mercè en el programa (al meu parer, són ganes de fer amics i una solemne tonteria des del punt de vista de l'origen de la Festa Major) sinó també per la seva política, que jo, si visqués a BCN, hagués votat. Al costat d'això hi ha un enorme anunci electoral del Mas i amics. No em sorprèn. Aquest mitjà, amb què jo col·laboro de tant en tant, no es caracteritza per la seva pluralitat política. En un número anterior, en què sortien fotografies de la festa anual de Catalunya Cristiana - Ràdio Estel, hi havia una fotografia del matrimoni Pujol-Ferrusola, que encara que ens hagi robat (no pagar impostos és robar als pobres) de forma reconeguda per ells mateixos amb l'evasió d'impostos, continuen sent considerats, es veu, com el súmmum de la família cristiana i de la pàtria, i fins i tot de la independència.
De fet, però, no volia parlar ben bé d'això. És que constato que aquestes eleccions són les eleccions de la fe. En molts sentits.
La independència o no de Catalunya és senzillament una forma d'organització política, que arriba barrejada amb massa emocions. I a aquestes alçades, crec que ningú no pot objectar al fet que un col·lectiu decideixi com s'autoorganitza. La cosa no és tan senzilla i alguns temem els referèndums per la polseguera que pot derivar en indesitjades divisions, perquè als partidaris del sí i als del no els convé polaritzar el tema al màxim, i tensar la corda, que és el que a mi em posa més nerviosa. Però a hores d'ara, un referèndum ja és imprescindible.
Ara bé, des del punt de vista cristià, estic molt farta que tothom hi posi l'Evangeli, la doctrina social i el pare carabasser pel mig. Alguns bisbes, com Cañizares, perquè consideren que Espanya és un bé moral (?) i alguns amics -pesats, pobrets- perquè pretenen fer la teologia de la independència, que té molts adeptes, corrent el risc d'utilitzar el nom de Déu en va. Jo crec que el bé moral de veritat és que es respecti la llibertat individual i col·lectiva, que s'adoptin mitjans democràtics i no violents, que no es desqualifiqui l'adversari senzillament per crear merder, que no es facin trampes institucionals, i sobretot que l'atenció als més febles i la solidaritat no en quedin marginats. I crec que pot ser tan legítim des d'un punt de vista cristià optar per la independència com no fer-ho. Més aviat crec que seria bo desdramatitzar la qüestió. Per això penso que les Esglésies no haurien de prendre partit. 
Però hi ha moltes més fes, pel mig, en aquesta campanya. La fe d'afirmar que tot anirà bé, perquè es desitja que sigui així. I pinta bé, jo també hi viuria en aquesta Catalunya de lligar els gossos amb llonganisses. Però aquí sóc una agnòstica total, per no dir atea, perquè em sembla que no es pot donar per fet coses que no depenen només de la pròpia voluntat. Em sorprèn que les diverses formacions polítiques tinguin els seus propis acadèmico-bruixots de la tribu, que pontifiquen sobre la Seguretat Social, Europa, l'economia i fins i tot la lliga de futbol, quan està clar que són coses que no depenen únicament de la pròpia voluntat, i més quan hi ha mal rotllo amb Espanya. Jo creia que el pas per la Universitat aportava una pàtina d'objectivitat més o menys científica, però es veu que no. Ha arribat un moment que hi ha tant de soroll que jo ja no sé què creure, o més aviat, ja no crec res.
La meva pròpia fe social em fa desconfiar, per exemple, de la Seguretat Social, que estic segura, per no dir seguríssima, que té uns forats negres superiors als de l'univers, i que és urgent repensar de cap i de nou. Per tant temo que les pensions, a Catalunya i a Espanya, aniran fatal en els propers anys. 
I faig memòria que la divisió en tres al bisbat de BCN, que, com es va dir a la revista Foc Nou en el seu moment va ser un bunyol com a mètode encara que tothom segurament estava d'acord que un arquebisbat de tals dimensions no era gens operatiu, ha necessitat deu anys per al repartiment de cromos. De bon rotllo, i amb el reconeixement per part de tothom, de l'autoritat vaticana. 
Per tant, és legítim el desig de molta gent per la independència, però també ho és el reconeixement que enmig d'una greu crisi econòmica, amb una Europa reticent a les fragmentacions internes, i de molt mal rotllo amb els veïns, la cosa no serà fàcil. Cosa que, repeteixo, no hi treu legitimitat.

dijous, 17 de setembre de 2015

Cristians comunistes

"Cristians comunistes. Aportacions cristianes a l'acció política d'esquerres a Catalunya" és el títol del darrer llibre d'en Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d'històries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EuiA i CCOO. El llibre va presentar ahir a Can Fabra, a Sant Andreu, acte en el qual vaig participar, junt amb Andreu i Oriol Carol, de l'editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill d'una de es dones que va participar en el llibre), José Luis Atienza (militant d'ICV a Viladecans), Quitty Guirao (militant també d'ICV, a Mataró i membre de l'ACO) i en Quim.
Francament, vam passar una bona estona, perquè vam retrobar amics ben diversos i perquè les aportacions van ser molt interessants. Us deixo amb la de José Luis Atienza, que, com sempre, no té pèrdua.

Abans de res vull agrair la invitació del Quim a aquesta original i ambiciosa presentació del original i ambiciós llibre Cristians Comunistes, que probablement podrà donar peu a un nou llibre.

"Soy ateo, gracias a Dios", era una de les frases estrella del director Luis Buñuel, una reflexió disfressada d’acudit. "Cristianos en el partido, comunistas en la iglesia",  dues frases d’una nuesa franciscana, sense ni un verb que portar-se a la boca però que amaguen l’íntim i no tan íntim conflicte de les dobles identitats.

Les dobles pàtries i les dobles militàncies són sempre candidates a patir dobles desconfiances, en uns ecosistemes ideològics on la fidelitat i la monogàmia en el pensament i l’acció es donen sempre per suposades. "No lo pueden comprender como se pueden querer dos ideas a la vez y no estar loco".

Probablement això era abans perquè ara sembla que la insuportable lleugeresa de les idees en teoria ho admet tot. L’experiència vital de pertànyer al partit ha passat d’intensa a lleugera, i la intensa i complexa comunió dels militants del partit, no exempta de conflictes, gairebé s’ha perdut.

L’emoció de la vella lluita de classes,  la il·lusió de construir un món més just, amb més igualtat, construït des de la solidaritat, la il·lusió de agermanar-nos, ha estat substituïda  per l’emoció de la il·lusió nacional.  El culo di ferro de les reunions, però també de l’intercanvi, ha estat substituït pels whatsapps, pels e-mails, i militar pot reduir-se a clicar "me gusta" al facebook.

Tornant a Buñuel, la gent de la meva generació, siguin creients o descreguts, estem fets a partir de valors cristians, cultura cristiana, catòlica, amb les seves llums i les seves ombres.

Jo he de dir que sóc un descregut cada cop menys laïcista, perquè no fan nosa els valors força que ens pot donar la gent cristiana, més aviat tot el contrari, i crec que hauríem de ser més possibles aliats que teòrics rivals. 

No crec gaire en el gest de negar-se a anar a Missa per la festa major perquè per a mi, que sóc regidor practicant i ateu no practicant,  és un gest de respecte i d’estima a la meva gent i a les seves íntimes i públiques creences.  I tot això ho vaig aprendre al PSUC.

La primera vegada que em van parlar de sindicalisme, i em va emocionar, va ser el el Nepo, García Nieto, sobre la lluita per la llei de la cadira, per poder asseure les dones embarassades en les fàbriques del tèxtil.  Ell feia política amb la gent del PSUC del Baix, sindicalisme amb CCOO, però quant a la realitat ell era més de tocar pèl que nosaltres.

Era un pastor que sempre feia olor a ovella perquè compartia olor i vida no només amb els treballadors, sinó també amb els marginats de la terra i els perdedors per golejada.

La fàbrica ja no és el centre del món assalariat, per tant hem perdut en gran part la socialització que donava el treball en grup. Estem envoltats de valors neoliberals, però també de valors de modernitat narcisistes, individualistes. Els cristians, i en especial els cristians pel socialisme, tenen sentit de comunitat. La meva església és la comunitat, deia el Nepo. Comunitat, comunió, comunisme, en comú.

No podrem avançar en la millora social si no som capaços de construir un nos solidari. I el nos, el nosaltres, no s’aconsegueix sense transcendir més allà de la nostre pell individual, més allà del nostre present personal i del nostre futur particular. 

I en això teniu molt a ensenyar-nos i a nosaltres ens toca aprendre i reaprendre. El Nepo no renunciava a un món nou, però predicava i practicava en el seu dia a dia per crear una illa de canvi al seu voltant amb la idea de formar arxipèlags. Això ens toca fer a cristians i gentils, canviar les coses des del cos a cos, en comú, en comunió amb la comunitat, per reinventar no sé si el comunisme o la fe en el gènere humà.

diumenge, 13 de setembre de 2015

Decepció


No puc amagar la meva decepció davant d'aquesta fotografia, sobretot davant del text que l'acompanya, en què Mas fa unes quantes afirmacions en relació a la pobresa: a) compte amb els pobres que volen viure del Pirmi!; b) la Catalunya no independent no té recursos per als pobres; c) cal aprofundir en la reforma laboral. 
Res de nou: el primer que va fer CiU quan va arribar al poder va ser arreglar (?) els pressupostos per la via de treure els recursos a la baula més feble, els beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, amb l'argument, que, un cop fetes les recerques oportunes es va demostrar fals, que ens robaven. El segon i el tercer que va fer va ser retallar en educació i en sanitat. Una mostra dels valors de la coalició. 
La seva Catalunya, amb o sense independència, mai no ha volgut destinar els recursos necessaris per als pobres. Sempre han intentat que el tercer sector cobrís la seva atenció i sempre ha deixat en mans de loteries successives el seu finançament (quina fixació que té CDC amb el joc!). De fet quan l'oposició ha demanat parlar de pobresa hi ha posat tots els entrebancs del món. Una altra cosa és si ho demana Lucía Caram. Deu ser perquè els parlamentaris que no són de la seva corda són el diable al costat dels angelets amb qui li agrada fer-se la foto. 
I encara, CiU va donar ampli suport a una reforma laboral del PP que submergeix en la pobresa i en la precarietat la poca gent que accedeix a una feina. Servidora defensa que Espanya no és el PP, i en això devem coincidir amb un president que rebutja per complet Espanya, i que ha donat suport en nombroses ocasions al PP, sobretot en tot allò que sigui desmuntar les polítiques que permeten viure a qui no té res més que la seva capacitat de treballar.
Jo també crec que de vegades hi ha frau al PIRMI. També n'hi ha a la Seguretat Social, i també n'hi ha al Parlament amb les seves dietes. També n'hi ha en la política de subvencions (penso en aquelles subvencions a l'Orfeó Català que acabaven, de forma legal, a les arques del partit en el poder). I n'hi ha, sobretot, a l'hora de pagar a Hisenda o a l'hora de finançar els partits. No sembla que Mas ni CiU estiguin nets de culpa com per anar lapidant els pobres.
Per lluitar contra aquest frau cal establir mesures tècnicament correctes -de vegades no ho són-, cal dotar els serveis socials de personal suficient i sobretot cal acabar amb l'economia submergida: fer que tothom cotitzi el que cal cotitzar, regularitzar les situacions dels "sense papers", etc., i, a banda d'incrementar el control fiscal, establir un sistema fiscal més redistributiu. Res de nou.
Em dol, però, que persones com les de la foto que són tan al costat dels pobres siguin tan poc crítiques amb les causes de la pobresa i legitimin un poder que menysprea públicament els més febles. Jo vaig estudiar treball social amb ganes que la gent que pateix la pobresa se'n sortís, no per contribuir a perpetuar-la. Això passa, com deia Càritas en aquell moment, per atendre les seves necessitats peremptòries, però sobretot perquè rebi una formació que li permeti desplegar tot allò de què és capaç, una feina digna i un marc social que no afavoreixi la desigualtat. La primera condició, crec, és creure que la persona que tens al davant no és un aprofitat, sinó que exerceix un dret. I creure (i desitjar i treballar perquè així sigui), que se'n pot sortir.
Avui, en plena crisi, es multipliquen els ajuts assistencials, que són els que creen dependència: la beneficència de tota la vida. Són ajuts en què el protagonista és qui ajuda i no qui ho hauria de ser. Jo crec que cal reclamar la promoció de les persones i, sobretot, la millora de les condicions laborals i la recuperació d'un estat del benestar que aquí mai no s'ha acabat d'implementar. 
Per cert, només que els Pujols retornessin tots els diners que han estafat a hisenda, potser la situació dels Pirmi milloraria una miqueta.

diumenge, 6 de setembre de 2015

Prioritats polítiques de saló

Dic de saló, perquè són les que intento expressar des del confort de casa meva i a banda de consignes polítiques. De consens real gens fàcil i gens originals. Sense ordre ni concert.
  1. Acabar amb l'economia submergida, a petita o gran escala. No hi ha justícia social si no hi ha transparència, equitat, pagament dels impostos, retribucions dignes, prestacions adequades als ingressos reals, protecció social garantida de tots els treballadors.
  2. Recuperar una legislació laboral com cal, amb salaris com cal. Avui, els sacrificis dels treballadors fan més rics els rics (i tenen la barra de dir-ne "recuperació de l'economia"), però no repercuteixen en el benestar dels qui fan l'esforç. Treball i dignitat han d'anar junts. Estem preparant un futur molt més fosc que l'actual (sense Seguretat Social i amb una part àmplia de la població amb sentiment d'exclusió. Les "banlieues" com a forma d'organització social: malament! ).
  3. Acabar amb els paradisos fiscals; fer pagar les operacions purament especulatives.
  4. Posar a ratlla les multinacionals: en els hàbits que generen, els productes que ens col·loquen, els impostos que no paguen i la seva forma de relació amb els clients.
  5. Nacionalitzar els proveïments bàsics.
  6. Papers per a tothom: immigrants i refugiats tenen dret a viure dignament.
  7. Posar fi a l'explotació dels combustibles fòssils: reducció de consum i recerca de noves energies. Protecció dels espais naturals. 
  8. Ni fabricació ni venda d'armes. Control exhaustiu dels canals del tràfic d'armes.
  9. Revisar i repensar el sistema de prestacions socials: sospito que deuen haver-hi forats notables a les arques de la Seguretat Social, però tampoc el sistema actual em sembla adequat a les necessitats socials. Per reformar-lo cal filar prim i prioritzar en les qüestions tècniques i una gran capacitat de consens i voluntat política. Difícil.
  10. Prioritat a l'educació i a la cultura, en la diversitat.
  11. Proximitat de govern, descentralització, participació, compromís ciutadà.
  12. Vetllar per l'alimentació: per la qualitat, per la distribució, per la producció.
  13. Compromís ètic dels mitjans de comunicació.
Carta als reis de coses que no són fàcils i que no es poden aconseguir si no és amb voluntat ferma de la majoria de la població, per damunt de la diferència de llengües, nacionalitats, religions i cultures. Ja sé que és un exercici infantil, però de tant en tant em va bé fer-lo.


Abusos corporatius




He passat un estiu tranquil, gaudint de les vacances i fent tres mil feines, de tota mena, que tenia pendents: des de canviar les bombetes foses, fer neteja a fons, arreglar els armaris, posar en marxa els arranjaments necessaris que a l'hivern no tinc temps de fer, posar-me al dia en les qüestions informàtiques (en l'aprenentatge de nous programes i en el manteniment de l'ordinador i tot el que suposa), en les relacions de les entitats on tinc responsabilitats amb les administracions públiques (estatal, Generalitat, Ajuntament) i, la més difícil, barallant-me amb les grans corporacions: assegurances (Caser, Reale), Movistar (un clàssic), els bancs (Bankia), Endesa i també Microsoft. I encara em deixava Ikea.
M'he fet més conscient del paper que aquestes corporacions tenen en les nostres vides i de l'abús sistemàtic de poder i econòmic. Seria feixuc explicar aquí pas a pas cada gestió i el motiu. En línies generals: Caser i Bankia han estat cobrant-me durant anys una assegurança que no era meva. Caser ha rectificat en part davant la meva reclamació. Bankia ni tan sols s'ha dignat contestar. De fet nosaltres no hem abandonat Bankia per respecte als qui hi treballen i hem hagut de suportar molta incertesa, canvis de personal, atzucacs informàtics... Tot i això veig que ignoren els clients.
Movistar ha estat cobrant a en Josep una connexió a internet ni desitjada ni demanada, un automatisme via satèl·lit que costa gairebé 2 euros diaris. La reclamació via 1004, feta dues vegades, no va tenir cap èxit. Finalment la via epistolar ha aconseguit que retornessin els diners. Avís per als usuaris de Movistar que no teniu internet al mòbil: demaneu que eliminin la possibilitat de connectar-vos. Altrament, us ho faran pagar. A banda d'això, hem instal·lat la fibra òptica en un sainet inacabable que no us explico per no avorrir-vos, però que a la pràctica vol dir que tenim menys prestacions de les anunciades.
Reale, després de vint anys d'assegurança a tot risc amb el cotxe, ens expulsa sense donar-ne cap raó (tres "partes" en vint anys i només un pròpiament per culpa nostra (un copet, no l'estavellament del cotxe!). 
Microsoft ofereix gratuïtament el nou programa Windows 10. Quan l'instal·les t'adones que el programa penetra fins a les tripes del teu ordinador, en teoria per facilitar-te la feina, i a la pràctica per fer ús de la teva informació. Vaig tornar al Windows 7, que és el que tinc i em funciona perfectament. 
També hem estat pendents d'Endesa, que havia de canviar durant l'agost el comptador i no ha donat senyals de vida. Ja s'espavilaran!
A Ikea vaig comprar quatre llibreries amb porta. Els preus són uns, però de fet has de pagar més si vols que te'ls portin a casa o que te'ls muntin (això ho entenc perfectament), però també has de pagar més, senzillament per treure'ls del seu magatzem i col·locar-los al teu carro per passar per caixa. Cada porta de les vuit que em feien falta pesava set quilos i feia dos metres i les tenien a una alçada considerable per mi que sóc baixeta. L'ajut me'l van donar altres clients, perquè el personal d'Ikea no està per això, es veu. Si vols que ho facin, has de pagar. Vaig arribar a la caixa amb alguna porta trencada, que em van substituir sense problema. Penso que, a banda, de fer malbé coses inútilment algun dia algú prendrà mal amb aquest sistema.
A mi tot això no em fa cap gràcia. Aquestes corporacions malden per fer-se imprescindibles en les nostres vides. Ens creen necessitats que nosaltres fem pròpies (burros nosaltres, també!). Abusen clarament dels seus clients, no sempre compleixen amb les seves obligacions, et condemnen a entendre't amb màquines més que no pas amb persones; no contesten els teus escrits o te'ls contesten de forma inintel·ligible, i, això sí, controlen sempre els seus treballadors amb qüestionaris telefònics o informàtics que els seus empleats temen. No gosen, però, posar un qüestionari sobre l'actuació corporativa, que és a qui jo tinc ganes d'insultar.
I no sembla que sigui una prioritat política per ningú posar-los a ratlla. Sé que hi ha alternatives. He començat el camí a Triodos (per cert, el castellà llengua dominant i la seu a Madrid). I sé que hi ha Som Energia i d'altres opcions per a alguns serveis, però a banda d'optar per altra mena de corporacions, les existents, les del mercat, s'han de regular. Perquè aquest és el servei a l'usuari, però si parlem del tracte fiscal, estic segura que tots plegats deuen tenir per norma l'escaqueig sistemàtic i que actuen com a lobby defensant els seus interessos.
Ha estat un estiu cactus, un estiu punxegut. Amb el rerefons dels refugiats de Síria i amb el bany maria nacionalista a punt d'entrar en ebullició. Tot plegat, però, m'ha ajudat a formular les meves prioritats polítiques allunyades potser de les del meu entorn.