dijous, 22 de novembre de 2012

Hem d'okupar la política


Aquesta és la intervenció de José Luis Atienza ahir, en presentar Gaspar Llamazares al míting d'ICV a Viladecans.
Ayer hizo treinta y siete  años que murió Franco. Aquel fue un gran día, pero a partir del día siguiente no lo tuvimos fácil.  Entonces, como ahora, estábamos en crisis económica. Pero nos empujaba la ilusión, el convencimiento de que tal como estaban las cosas, teníamos la mayoría y teníamos razón. Lo teníamos todo en contra, el ejército, la banca, la crisis inmobiliaria, el cierre de empresas, el paro, el déficit, la inflación, la recesión y la crisis mundial del petróleo.

 Pero nos empujaba la ilusión. La il·lusió i el picar pedra i el vot de la gent, que va arrencar primer barracons i després escoles, va acabar amb la iguala i va arrencar un ambulatori encara que fos en un pati interior. La il·lusió i el picar pedra i el vot va convertir un hospital privat de la Roca en l'hospital públic de Viladecans. Pero la ilusión, el picar piedra y el voto de la gente hizo el más difícil todavía, abrió un hospital que estaba cerrado.

La ilusión ya no es nuestra,  ha cambiado de bando. Hoy la ilusión juega en otro equipo. No heu vist a un senyor estendre les mans sobre un mar de senyeres amb una llegenda que diu la voluntat d'un poble? És un líder. Demana vots excepcionals per un moment excepcional. Té il·lusió per acabar la feina feta. Tiene ilusión para arrancarnos la propiedad del Ter Llobregat y venderla para que el mes que viene nos suba el agua de casa un veinte por ciento. Ayer mi suegra de ochenta años me dijo, me pasa lo que no me ha pasado nunca, debo dinero en la farmacia. El lider tiene ilusión en cobrarles 60 euros al año, lo que cuesta 80 barras de pan a los jubilados enfermos como mi suegra.  

Li fa il·lusió decidir. També nosaltres volem decidir el que de vegades sembla que ja estigui decidit. Volem el dret a decidir, a decidir que sí o a decidir que no sobre la independència.   Hi ha qüestions que han d'escollir-se lliure i individualment, sense intermediaris.  Pero ¿De qué sirve elegir sobre las grandes palabras, federalismo, independencia, estado propio o ajeno, si estamos condenados de antemano a un modelo social en el que cuando hay más necesidad. quita becas de comedor, cobra  tres euros, cuatro barras de pan al día,  a los niños que no pueden pagar el comedor y van con la fiambrera al cole?

No ens enganya el líder de les banderes. Diu que encara que Catalunya sigui independent i li quadrin tots els comptes, seguiran els peatges i  l'euro  per recepta. Probablemente no sabe cómo es vivir con una  pensión de quinientos euros al  mes, ni cómo se vive con cuatrocientos euros al mes,  ni cómo se vive sin ningún euro al mes. Pero tiene una ilusión: la  de quitar el pan de la boca a quien más los necesita. No és demagògia. És crueltat. El líder dels braços oberts recapta cent milions dels nostres malalts i perdona cinc-cents milions als hereus de les grans fortunes Té la il·lusió de  tancar-nos  l' hospital, treure'ns els llits i degradar-lo a ambulatori. El líder té  la il·lusió de trobar fraus en les prestacions  pels més ofegats i  oblidar-se del frau fiscal i el cas Palau. Sobre todo le alimenta  la ilusión  de deshacer lo que ha conseguido  la gente para la gente.

Dice que administra. Que como no hay dinero hay que recortar,  que no hay alternativa a los recortes. Está numéricamente demostrado que con la crisis los más ricos son más ricos y no solo hay más pobres, sino que además los pobres son  más pobres todavía. Si queremos una sociedad menos desigual, y menos castigada  solo hay una manera de hacerlo. Quitar a unos y dar a otros, vía impuestos y servicios. Y eso no le hace ninguna ilusión. Sin  embargo esa es la verdadera alternativa. Pero no solo por justicia social. La gente somos el principal mercado, somos nosotros quienes hacemos que las cosas funcionen, nosotros somos la prima de riesgo de cada día cuando vamos a comprar, cuando encendemos la luz, pero nos da miedo el presente y nos da más miedo aún el futuro. Y la prima de riesgo de la vida de cada día  sube, por el miedo  a que la política  siga tomado decisiones en las que siempre somos los mismos quienes ponemos los muertos y los heridos. Hay que atreverse a repartir cargas para crecer y gobernar para la mayoría.

Els interessos econòmics utilitzen la política per atacar els drets de la majoria, Per què la majoria no utilitzem la política per defensar-nos? Per què la política està tan mal valorada si la política som tots? Per què creiem que el vot és un arma sense futur, quan els mercats utilitzen els diaris i les televisions per guanyar les batalles dels vots i les polítiques?.

Los partidos políticos debemos cambiar, pero para eso la gente de la calle debe volver a ser okupas de la política, renovarla y transformarla. Pero para eso la gente debe recuperar la autoestima y creer en su fuerza. No luchamos solo contra Convergencia y compañía, luchamos contra la resignación, contra el no vale la pena porque todo va seguir igual. Si no hacemos nada, no va a seguir igual. No, puede ser peor, puede empeorar si no recuperamos la ilusión. Una ilusión combativa y militante para recuperar una alianza, la alianza de la calle y la política de izquierdas, la alianza de los movimientos sociales y la política de izquierdas.

La política  ha de ser una gran casa con las puertas abiertas, no un cuarto cerrado y tapiado con olor a corrupción y comisiones. Pero la gente debe volver a cruzar la puerta y quedarse dentro, y no limitarse a quejarse afuera. Os proponemos cambiar la cultura de la queja, por la cultura de la ilusión. Para eso os pedimos el voto. Pero sobre todo os pedimos vuestra ilusión, vuestra fuerza y vuestro empuje para cambiar las cosas.   

Morgen, per celebrar el dia de Santa Cecília


Una de les meves cançons preferides, de Ricard Strauss, amb un Dietrich Fischer-Dieskau fantàstic. Formen part de la meva educació sentimental, si es pot dir així...

dimecres, 21 de novembre de 2012

Càrregues

Membres de l'Associació per a la integració de Discapacitats de Viladecans , l'altre dia, a Cosmocaixa
Ahir vaig tenir sessió de formació sobre participació ciutadana. És un curset adreçat a les entitats i organitzat per l'Ajuntament de Viladecans. La veritat és que la majoria d'associacions ens queixem sempre de la manca de participació: costa que la gent s'impliqui activament en la marxa de les associacions, costa que vinguin a les assemblees o que formin part de la junta, o senzillament que participin de les activitats. Sovint som quatre gats que ens anem perpetuant en els càrrecs i el relleu generacional sembla que no hagi d'arribar mai.
Pensar-hi entre tots aporta algunes claus: funcionaments massa presidencialistes, poca confiança en la gent, rutines innecessàries, tendència a no delegar... Hem rebut un bon dossier amb tècniques dinamitzadores fàcils d'aplicar.
A les mediadores que ens fan el curset, pobres, gairebé no els deixem espai per parlar. Com sol passar, el curset ens funciona d'entrada com a teràpia entre els presents. I, quan fem teràpia, surten altres aspectes que presenten dificultats més difícils de resoldre: juntes desequilibrades (vull dir, on hi ha membres que s'han ofert però que no apareixen), petits conflictes, i, sobretot, sobrecàrrega.
En un exercici que ens proposaven, intentàvem pensar per què determinades associacions tenien tant d'èxit i nosaltres, sniff, no. Però és clar una cosa és apuntar-se a una associació de balls de saló i una altra en una entitat de discapacitats, on associar-se és una necessitat i on hi ha un desgast important dels familiars i en el fons poc espai per "rodar" en els càrrecs, sobretot si la formació i preparació dels familiars és desigual. Tothom se'n pot fer soci, sobre el paper, però com és natural l'àmbit d'associació és el de les persones que tenen familiars discapacitats, per tant té un creixement limitat. A això cal afegir que no tothom sap fer papers per a una subvenció, té correu electrònic, habilitat per acompanyar un grup de monitors o per dirigir una assemblea. I aleshores la feina recau sempre sobre les mateixes persones.
Ahir vaig poder comprovar l'angoixa amb què ho vivia la presidenta de l'esplai on va en Jordi. A part de la seva vida professional (és mestra) i de l'atenció a la seva filla amb discapacitat (una noia que necessita força més atenció que en Jordi), és la presidenta d'una entitat complexa, amb personal semi-assalariat, amb grups diversos. Una entitat que funciona molt bé, perquè que té un equip reduïdíssim a la sala de màquines. 
Per pensar. Perquè té difícil solució.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Del discurs al gest; del gest al conflicte


Aquestes són les conclusions que em vénen al cap mentre torno a casa des d’Àvila, on aquest cap de setmana ha tingut lloc la jornada de la Pastoral Obrera d’Espanya.
La veritat és que tenia ganes d’anar-hi i de contactar amb la gent que sento propera dins l’Església i que està compromesa a favor dels qui pateixen, fent-los costat i abordant les causes socials i polítiques que els han portat allà. Sobretot perquè penso que ara ens trobem en un moment significatiu per a nosaltres. Tal i com repercuteix la crisi econòmica en el nostre món de treballadors, si la gent de la pastoral obrera no ens movem ara, és que no existim.
De fet deuríem ser una setantena de persones, la major part delegats de pastoral obrera i militants de la JOC, l’ACO i l’HOAC. Sort que hi havia els de la JOC, que ens rebaixaven la mitjana d’edat. La major part amb les mans buides, sabent que allò que podem fer resulta petit en mig del temporal, tant en relació a transformar les condicions de vida dels treballadors com en relació a fer arribar el missatge de Jesús. Aparentment poc lluït, però jo estic convençuda que és l’únic camí: treballar incansablement en les nostres petites accions, acollir la gent tant com puguem, estar al costat  de la gent que rep bastonades, treballar la nostra espiritualitat i el nostre sentit comunitari i esperar activament mentre anem construint una nova utopia.
Això de la utopia ho deia en Paco Pérez, un company de l’HOAC de Saragossa i en això coincidia amb en José Luis Atienza, el “jefe” d'ICV de Viladecans . No porta gaire enlloc intentar restaurar les condicions de vida que tots hem tingut aquests darrers anys. Més aviat cal esporgar unes quantes coses (banalitats, consum, manca de participació) i pensar quina mena de món volem en tots els terrenys. Donar-hi solidesa, dibuixar-lo com a objectiu. Pensar de quines coses s’han de despendre les institucions (església, partits, sindicats  i tantes altres) i pensar  com podem aportar solidesa (solidesa flexible, tot s’ha de dir) a les noves respostes.
I el ponent d'ahir (Rafael Díaz Salazar) ens deia que potser hauríem de parlar menys i de fer altra mena de gestos més significatius. I que en mig de la injustícia que corre, potser ens tocaria ficar-nos de ple en algun conflicte, perquè la legalitat no està pas al costat de la gent, més aviat al contrari.
No sé exactament tot això què pot significar. A mi em va bé escoltar-ho, perquè amb els anys m'he anat apalancant molt. No sé si és l'edat o la necessitat de consensuar més tot plegat amb la família o el fet que sempre cal estar buscant el propi lloc i després d'uns quants conflictes, tinc ganes de calma.
Us deixo amb el video que recull l'activitat de la Pastoral Obrera durant aquest darrer any.

divendres, 16 de novembre de 2012

Homosexual, mestre, pare, cristià, sindicalista


Una escola concertada religiosa podria haver acomiadat un mestre per homofòbia. De fet, M. té tots els números per desagradar la direcció de l'escola en qüestió: homosexual, pare, sindicalista.
El problema és que una diferència ideològica canvia molt quan coneixes la persona concreta. M. és un bon pare (pel que jo li conec), defensa legalment els drets dels treballadors. I deu ser un bon mestre. No em sembla pas que sigui una persona irresponsable en cap àmbit de la seva vida. És una pena.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Pastanagues a Bescanó, escarxofes a Viladecans!

Genial, la idea de Bescanó, d'entrar a la sala del teatre, no pas amb una entrada (21 % d'IVA) sinó amb una pastanaga (4% d'IVA). Idea revolucionària, fàcil d'aplicar i extensible. A part de saludable i nutritiva. Jo proposo que ho facin a Viladecans, a l'Àtrium, però amb un producte emblemàtic del Baix Llobregat: les carxofes. Sobretot ara que, pobretes, han aconseguit sobreviure a l'afany depredador de l'Eurovegas de CiU. Visca la cultura, visca les pastanagues, visca les carxofes!

diumenge, 4 de novembre de 2012

Espiritualitat i política

Joan XXIII, davant de l'església de Sant Antoni de Pàdua, a Istambul
La senzilla tomba de Martini

Cap de semana de turisme eclesiàstic: visita a Sotto il Monte (el poble on va néixer Joan XXIII, prop de Bèrgam) amb incursió afegida a visitar la tomba del recentment traspasssat cardenal Martini, al Duomo de Milà. Dos homes d’Església que sento ben propers i que, aquests sí, he elevat al meu santoral personal, sense permís de la santa seu ¡, i gratis.
He tingut ocasió, doncs, de repassar la biografia de Joan XXIII, el qual va fer el soldat a la primera guerra mundial, en el cos sanitari, on deuria veure ben de prop el patiment de la gent, i va viure la segona guerra mundial a un lloc com Istambul (on, per cert, hi té un carrer dedicat). Un temps difícil (de persecució implacable de moltes minories), en un lloc també ben difícil (envoltat de feixismes) i que m’imagino que el va portar a entendre molt millor la significació de la diversitat, de la pluralitat, del diàleg i de la pau. Segur que aquesta experiència, (i moltes d’altres, perquè viure l’inici de la guerra freda a Bulgària, com a diplomàtic vaticà, també deuria aportar-li unes quantes coses), és al rerefons de la convocatòria del Concili i de l’encíclica Pacem in Terris.
El contacte amb tot això, sumat a l’entrevista de l’Albert Om, amb la teresiana Victòria Molins, i amb el sermó d’avui, a la missa d’Arles, em fan pensar que visc una espiritualitat ben escarransida. D’una banda, perquè en lloc de viure la crisi i l’actual convulsió social i política com un lloc de trobada amb Déu  i de transformació alliberadora, ho visc en una foscor notable. És un desert pobladíssim, però un desert on caminem una mica a les palpentes, amb un sentiment de pèrdua notable, i sense veure ni intuir la terra promesa que jo imagino com una mena d’Estat del Benestar a tot pulmó. He de dir que haver deixat Càritas, després de tants anys, em fa sentir com si hagués perdut el nord, els referents clars i propers. Ara sé que hi  ha molta gent que pateix la crisi, però si no vull, no la veig. La pobresa en la nostra societat pot continuar sent invisible per a molts.
Però em sembla que el que em molesta més, de mi mateixa, en aquest desert, es l’odi que em desvetllen determinades opcions polítiques, un odi una mica fora de lloc. Segurament per la sensació d’impotència, de limitació democràtica. Potser CiU és qui millor aconsegueix atraure tots els meus llamps i trons,  renecs i malhumors. Segur que la meva amiga AF em diria que l’origen de tanta agressivitat no és en ells sinó en mi mateixa i que per tant és un problema meu i no tant de CiU. I tindria raó.És com quan no pots veure algú proper. En el fons, en el fons, sempre hi acabes reconeixent alguna cosa mal païda de tu mateix.
Aquests dies, pel facebook, tot va ple de missatges polítics. S’acosten les eleccions i som en ple xerrampió independentista. Segurament hi ha qui pensa que utilitzar les noves tecnologies per repetir el propi missatge fa adeptes. Jo, no. A mi els missatges dels meus sovint em carreguen, i els dels adversaris de vegades em treuen de polleguera. Aquesta setmana passada he arribat a deixar de banda una molt efímera amistat de CiU al facebook, tipa de sentir-li els goigs de l’Artur Mas. No n’estic gens orgullosa. Em sembla que una de les coses a cultivar en aquesta travessa de la crisi-desert serà una mena de serenor. D’afirmació de les pròpies opcions, sense intentar ferir ningú, amb claredat, i d’una serena i amable paciència amb les de l’adversari, A mi això em costa i no me’n surto. M’encenc amb facilitat tant si es tracta del missatge de l’Anglada, de la Sánchez Camacho, o de l’Artur Mas, tot i ser conscient que són opcions de qualitat democràtica ben diferent. M’ho he de treballar. He de recordar que les idees són idees, però les persones van per davant.
En aquest sentit, em va agradar molt el programa de la Victòria Molins. No va triar qualsevol “pobre”, molt provocadorament va triar-ne una tipologia dels avui més políticament incorrectes: els delinqüents “de gènere” i va recordar que acompanyar un pres delinqüent és seguir el missatge de Jesús però que això no és cap garantia que el pres en qüestió s'allunyi de la reincidència. Aquí rau la gratuïtat del gest i la llibertat del pres. La Victòria Molins és lluny, doncs, de la idealització dels pobres. Aquí es mostra la qualitat d’un Déu que estima tothom, sigui qui sigui, faci el que faci. Rebutjar el delicte, estimar el delinqüent.
M’agradaria aprendre’n. També en la més pròxima activitat política. No puc reclamar la pau sense desfer-me d’una mica, ni que només sigui una mica, d’aquesta agressivitat meva.