dimecres, 31 de desembre de 2008

Si només fossin Gaza i el Congo...


Us transcric una nota de premsa de Càritas amb el desig que tots nosaltres siguem capaços de treballar d'una manera eficaç per la pau, per la dignitat de les persones, per la justícia... i mes en concret, per posar en evidència la fabricació i el tràfic d'armes, la desigualtat social, el malbaratament de recursos (dels altres, els recursos)... i tantes coses. Bon any 2009!

La Càritas de la República Democràtica del Congo ha denunciat una massacre perpetrada el dia de Nadal pels rebels ugandesos del LRA (Lord´s Resistence Army) a les localitats de Faradje, Duru i Doruma, a la Província Oriental del país, que ha deixat un total provisional d'almenys 400 persones assassinades.

“Tot va començar a la tarda del dijous 25 de desembre”, assegura el director de la Càritas de Dungu-Doruma, Côme/Mbolingaba. “Mentre assistien a un concert a la parròquia catòlica el dia de Nadal, els veïns de la localitat de Faradje, situada a 147 quilòmetres a l'est de Dungu, van ser sorpresos per una incursió de tropes rebels ugandeses del LRA, que van irrompre en el temple i van assassinar a desenes de persones, abans d'abandonar el lloc entorn de les set i mitja de la tarda”, assenyala. Els rebels van tornar l’endemà al matí per a completar “la seva carnisseria”. Almenys 150 persones van perdre la vida a Faradje, mentre que diversos ferits han estat traslladats en avió per a rebre atenció mèdica a les ciutats de Dungu i Bunia.

Simultàniament, tenia lloc un altre atac una mica més al nord, a la localitat de Duru, a uns 90 quilòmetres al nord de Dungu, on els rebels van assassinar almenys a 75 civils i van incendiar la parròquia. A aquestes víctimes se sumen altres 48 persones assassinades en diversos atacs registrats al llarg de la frontera amb Sudan.

Els rebels van estendre els seus atacs mortífers a les ciutats de Doruma i Gurba, on van assassinar a unes altres 213 persones. En aquesta zona, unes 6.000 persones s'han refugiat en el temple catòlic, situat al costat d'una pista d'aterratge.

El director de la Càritas de Dungu-Doruma ha remès un missatge a les autoritats congoleses per a reclamar seguretat a la zona i la tornada a la normalitat, a més de sol·licitar una resposta adequada a les urgents necessitats de la població que ha estat víctimes del pillatge i incendis.

Resposta humanitària de la xarxa Càritas

La xarxa Càritas, mentrestant, segueix desenvolupant el seu programa d'assistència humanitària als centenars de milers de damnificats pel conflicte del Kivu Nord. El passat 14 de desembre, Càritas Dungu-Doruma va culminar la distribució de béns de primera necessitat a 4.000 famílies de desplaçats a causa dels atacs del LRA. Aquest programa d'emergència conta amb el suport de Càrits Internacional i el suport econòmic de Càritas Espanyola a través de la campanya de solidaritat “Càritas amb el Congo”.

dimarts, 30 de desembre de 2008

Batalletes


No sé si és el Nadal o que els anys s'acumulen descaradament, o un comentari en un post de dies enrere, però no em puc estar avui de recordar la gent que durant anys i panys de sequera cultural i de dictadura van anar obrint petits oasis pels quals no sé si els hem agraït prou la feina feta.

Oasi 1.: les audicions musicals per a escolars, que es feien al Palau de la Música, un cop al mes, em sembla recordar i que per a mi van ser importantíssimes, sobretot perquè no només eren ocasió d'escoltar música, sinó de situar-la com un element més en el conjunt de la cultura. De fet en tots els llibres de batxillerat la referència a la música pràcticament no hi era en les assignatures "serioses". En les "Maries" hi havia la classe de música de la Falange, que era per arrencar a córrer. Les profes deurien tenir una gran formació política del "movimiento", però de música, no en sabien gens.
Les audicions eren organitzades per Joventuts Musicals. En el meu primer cicle jo tenia 9, 10 anys. Va ser un any dedicat a Mozart. Recordo que sortien músics en viu i que l'Oriol Martorell i en Jordi Roch (president aleshores de Joventuts Musicals) feien aleshores alguns comentaris que ens ajudaven a entendre millor allò que escoltàvem. Vaig quedar impactadíssima amb el Bastià i Bastiana, de Mozart, un 9 de maig. Cantaven M. Dolors Aldea, Joaquim Proubasta i un tenor que es deia Ferran i no recordo el cognom. Em sembla que els acompanyava al piano l'Àngel Soler. El vestuari i els decorats eren d'en Fabià Puigserver.
L'any següent vaig anar a l'institut i aleshores les audicions eren només per als de cinquè. Vaig passar quatre anys, doncs, de sequera. Com que m'havia fet sòcia de Joventuts Musicals vetllava per les dates de les audicions i quan n'hi havia alguna que m'interessava, em saltava l'escola (ep, amb permís dels pares) i em colava al Palau. No vaig aconseguir que l'institut em permetés anar-hi amb ells.

Oasi 2.: a l'institut (l'Infanta Isabel, dirigit per l'Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat) van organitzar-se unes classes de música els dissabtes al matí, d'assistència voluntària. La idea era fer el mètode Orff amb Pere Casulleres i Pere Ros, que ens ensenyaven a tocar els instruments i dirigien el conjunt. Gran frustració: la iniciativa només era per als de tercer curs i jo aleshores ja feia quart. Vaig aconseguir colar-m'hi igualment, perquè de tercer no hi anava pràcticament ningú. Això sí, no vaig poder tocar mai en res que no fos un assaig, perquè la meva clandestinitat aquí sí que era forçada i la profe de música, que no anava mai als assajos fora del seu horari de classe, no em permetia oficialment ficar-hi el nas.

Oasi 3: entre d'altres iniciatives, la que em sembla que em va marcar més: el Festival Internacional de Música de Barcelona, amb intèrprets de primera, preus assequibles i una programació de música de cambra i lied fantàstica, gèneres gens populars, per cert. Ho organitzava també Joventuts Musicals. No entendré mai perquè aquest Festival, que es feia a la tardor, va desaparèixer un cop vam tenir ajuntaments democràtics. Va quedar absorbit pel Festival de Tardor i es fa esfumar. Igualment el Festival del Grec va acabar amb les Serenates del Barri Gòtic, que permetien passar la sequera musical de l'estiu a la fresca, en marcs sensacionals. No sé qui finançava tot això durant el franquisme, intueixo que algú hi deuria abocar molts diners perquè tampoc no omplien les sales, generalment i el concepte subvenció per semblant concepte ni tan sols deuria existir. Però la sensació que m'ha quedat és que hi ha un desagraïment general, ara que tant es parla de memòria, a tot aquest personal.

Oasi 4: la col·lecció de discos de l'Arxiu Històric de la Música Catalana (em sembla que es deia així). Música de nous compositors catalans amb intèrprets catalans. Una àmplia col·lecció sospito que amb poc èxit musical però imprescindible. Em vaig enfilar per les parets una vegada que vaig veure publicitat d'aquests discs per part de la Generalitat, com si els hagués fet la Generalitat, quan l'esforç es va dur a terme durant el franquisme.
En fi. Un altre dia, en lloc de parlar dels oasis, parlaré dels deserts... Com podeu veure, de petita ja era força obsessiva!
Mercè Solé

diumenge, 28 de desembre de 2008

La crua realitat


De fet acabo de penjar un "post" feliç sobre l'Orfeó Català. I me n'he anat a dinar tota satisfeta. Quan he vist el telenotícies m'he sentit fatal, com escaquejant-me de tocar en aquest blog dos punts de molta actualitat.
L'un, sagnant, l'atac d'Israel a Gaza. Un assetjament continuat, un atac brutal, que portarà duríssimes conseqüències. Ja m'imagino que Hamas no és un estol d'angelets bufadors. Ataquen quan poden i també de forma indiscriminada. I segurament saben molt bé què pot passar quan llancen els seus missils. Però aquesta forma de lluita -provocació, resposta desproporcionada, nova provocació- només serveix per deixar clar al cap i al cor del propi adversari que vols la seva destrucció i per crear victimisme en el propi camp i per reforçar la pròpia identitat, però no aporta cap element aprofitable ni negociable per a la pau. En aquelles contrades no existeixen ni la política ni l'estat de dret. L'atac d'Israel només comporta la certesa de nous enfrontaments, que s'estenen arreu, per cert. En parlàvem ahir amb uns amics. I algú deia que potser Israel aprofitava el temps que quedava abans de la presa de possessió de l'Obama per afeblir l'adversari en la incertesa de com aniria el futur. O potser es pretén provocar l'Iran perquè intervingui, amb la qual cosa es legitima un atac internacional a aquest país. La realitat és que tot plegat portarà més legitimació i enfortiment de Hamas. Potser la resposta no arribi de manera immediata, però acabarà arribant en forma de morts i de ferits...
I l'altre punt és la celebració de la diada de la Família Cristiana. Bé, Els-de-Dalt tindran feina a la recepció de pregàries. No només per la quantitat, sinó per la diversitat. Perquè jo dono gràcies a Déu que els meus amics i amigues homosexuals puguin "sortir de l'armari" amb tranquil·litat i puguin comprometre's públicament a estimar-se i a viure junts fins a la mort. I reso perquè l'Església també reconegui aquesta forma de presència de Déu en l'estimació de les persones. I perquè els qui manen a l'Església Catòlica ens vegin a les dones com a persones adultes amb dignitat pròpia. I perquè les persones divorciades i tornades a casar siguin ben acollides a la comunitat cristiana. I perquè l'Església pugui contemplar amb un somriure la quantitat de models de família que apareixen al llarg de la Bíblia (la poligàmia, l'adulteri -amb fills reconeguts i prestigiosos com Salomó- o una família tan poc convencional com la del mateix Jesús, que deuria fer xerrar els veïns i veïnes de Natzaret) i pugui acollir-ne noves formes. Perquè a mi em sembla que el missatge de l'evangeli té a veure amb l'estimació sincera, la responsabilitat, el compromís amb els més febles, la sinceritat, l'acollida... Sembla que Jesús posava més interès a fer-nos pensar en les nostres pròpies mancances, que no pas a fer-nos tirar pedres a ningú. Jo m'esgarrifo només de pensar com hagués anat la conversa de la samaritana si en lloc d'ensopegar amb Jesús s'hagués trobat amb en Rouco. Segur que s'haguessin acabat les reserves de pedres...
Mercè Solé

dissabte, 27 de desembre de 2008

L'Orfeó Català


Em va agradar molt, l'altre dia, el concert de sant Esteve de l'Orfeó Català. I en molts aspectes: per la qualitat i diversitat dels seus cors, pel repertori triat (també els nous encàrrecs a compositors espanyols), per la realització televisiva... No tinc ni idea de com funciona l'Orfeó internament, però certament estaria molt bé fer arribar aquest interès actiu per la qualitat musical a molts altres llocs de Catalunya, i destinar pressupostos a pagar bons professors i destinar espais televisius a valorar aquestes iniciatives. A poder ser, no al canal 33, sinó a TV3 (que lamentablement continua valorant més l'esport que la cultura). Penso que la música, avui més que mai, pot aportar un complement interessant a l'entorn informatitzat en què vivim, per la disciplina que comporta, per la necessitat d'escoltar el veí i de treballar en conjunt, i per l'accés a un patrimoni cultural que ha fet expressar-se i gaudir a moltes generacions.
De petita a casa la tradició era anar a escoltar el concert de Nadal de la Coral Sant Jordi. Hi teníem algun lligam familiar, hi havia la personalitat tan estimulant de l'Oriol Martorell i, sobretot, hi havia bona música i un repertori sempre renovat i interessant, amb obres noves, que parlaven de llibertats, i amb obres i mètodes de països on la música tenia un paper molt més protagonista que al nostre. Perquè la dictadura no només va portar una repressió i un empobriment de la cultura catalana, sinó de la cultura a seques, de tota cultura.
La veritat és que aquesta vitalitat de la Coral Sant Jordi contrastava, als ulls dels de casa, amb l'empobriment de l'Orfeó Català que no passava per bons moments i que era més aplaudit per la nostàlgia del que havia estat o per les seves arrels nacionalistes que no pas pel que era musicalment Però va saber aguantar, es va renovar, i ja fa anys que funciona com una entitat musical de primera que se sostè per la seva qualitat.
Mercè Solé


De sant Esteve a Joan XXIII

Quan vaig descobrir el text vaig pensar que, realment, explicava moltes coses. Sobre qui era realment Angelo Roncalli, el futur Joan XXIII, i també sobre què va significar sant Esteve.

El text és de l’any 1902. Roncalli és seminarista a Roma i té només 23 anys. I escriu, el 26 de desembre, en el seu diari: “Sant Esteve va ser el primer que va intuir plenament la idea universal de la nova religió... i es va llançar amb audaç seguretat per un camí nou”.

La figura de sant Esteve té efectivament aquest significat, en el llibre dels Fets dels Apòstols. Ell forma part del grup de jueus hel.lenistes, que són gent que ha viscut una forta relació amb el món grec (per raons de feina, o per canvis de residència, o per vinculacions familiars...) i se senten una mica distanciats dels jueus de tota la vida, que parlen arameu i no tenen pràcticament relació amb el món no jueu. Els jueus hel.lenistes se senten una mica discriminats dins la comunitat, i els apòstols opten per donar estatus dirigent als seus líders. Esteve en serà el més rellevant. I començarà a marcar distàncies amb la religió d’Israel, afirmant que la fe de Jesús no necessita per res ni les lleis ni les pràctiques jueves. Cosa que l’altre sector de la comunitat, el format per jueus de tota la vida, encara trigaria a acceptar.

A Esteve el maten per això, perquè trenca amb el judaisme. I la gent del seu grup, que han de fugir de Jerusalem, s’escamparan per tot arreu i prendran la iniciativa d’acceptar gent d’origen pagà dins la comunitat. I d’ells venim nosaltres...

Doncs això. Esteve “es va llançar amb audaç seguretat per un camí nou”. I Angelo Roncalli, seminarista de 23 anys, l’admirava per aquest motiu. És obvi que, quan el van elegir papa, la revolució que va organitzar a l’Església no va ser fruit de cap rampell ingenu. Ell sabia que calia llançar-se, amb audaç seguretat, per camins nous. Dels quals encara vivim, per molt que ens els vulguin ofegar. (Josep LLigadas)

divendres, 26 de desembre de 2008

La guineu els ha tastats


En el magnífic recull “50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira” l’he vist reconvertida en cançó de fer cagar el tió, però jo me la sé sense relació amb el tió, i més llarga i divertida, apresa quan era petit no recordo si de la meva àvia o de la meva besàvia. O sigui que aquí us l’ofereixo com a obsequi nadalenc. Jo crec que és un dels cimals de la història del surrealisme. I a més, el recitat ritmat amb què la cantàvem, en fa un brillant antecedent del rap actual. Diu així:

Ara ve Nadal,

posarem el porc en sal,

la gallina a la pastera,

el pollí dalt del pi,

toca, toca, Valentí,

que ara vénen bous i vaques,

les gallines amb sabates,

els capons amb sabatons,

correu, correu, minyons,

que el vicari fa torrons,

la guineu els ha tastats,

diu que són un poc salats.

Ai el ruc,

ai el porc,

ai el cara de pebrot!

Avui que és Sant Esteve tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre el que en va dir Joan XXIII quan encara era seminarista, perquè és molt interessant. Però ho deixarem per demà o demà passat. (Josep Lligadas)

dijous, 25 de desembre de 2008

Bon Nadal!


Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra,
ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.

Cadascú podrà seure a l’ombra
de la seva parra o de la seva figuera,
sense haver de tenir por de ningú.


I nosaltres continuem en la recerca del sol que ho il·lumina tot. És Jesús nascut a Betlem, i és el desig mateix de trobar, ho anomenem com ho anomenem, tot allò que la seva figura significa.
Josep i Mercè

dimarts, 23 de desembre de 2008

Paraula de Déu i vida quotidiana


Acaba de sortir el número de la Revista Catalana de Teologia que recull els treballs presentats al Congrés Internacional de Teologia "Paraula de Déu, paraula sobre Déu", que es va fer ara fa un any a la Facultat de Teologia de Catalunya. Servidora va participar en una taula rodona del Congrés i, tot i que jo de Teologia no en sé gens, han inclòs també la meva intervenció. Aquí la teniu.


Bona nit, a tots i a totes,
Vull expressar-vos en primer lloc el meu agraïment per haver-me convidat a prendre part en aquest congrés i per la confiança que els organitzadors heu dipositat en mi, perquè jo només us puc parlar des de la meva experiència com a cristiana i com a militant de l’ACO i no pas des de la Teologia.

1. Què és l’ACO?


a. La continuïtat de la JOC en la vida adulta
Servidora pertany a l’Acció Catòlica Obrera, un moviment d’adults nascut a Barcelona fa una mica més de 50 anys, amb la finalitat d’evangelitzar el món obrer. De fet, l’ACO dóna continuïtat a l’experiència de la JOC, moviment que segurament tots coneixeu i que, per cert, enguany compleix els seus 75 anys de vida a Catalunya. Els joves que ja anaven deixant de ser-ne, doncs, de la JOC, els anys 50, inspirant-se en el model francés, van decidir-se a fundar l’ACO a Barcelona, a fi de poder continuar en la seva vida adulta l’estil, el mètode i les orientacions de la JOC.


b. La revisió de vida com a eix vertebrador
El nostre mètode de treball fonamental és la revisió de vida. És a dir, la nostra vida és el lloc de trobada amb Déu i el lloc de construcció del Regne de Déu. I el discerniment de tot plegat es fa contrastant aquesta vida, per pobra que sigui, amb l’Evangeli. En l’acció de mirar, de qüestionar i d’encoratjar a la conversió i a l’actuació concretes que es dóna dins la revisió de vida, hi veiem l’Esperit del Senyor.
Amb la vida i només la nostra vida, però, no n’hi ha prou. A poc a poc en la vida dels grups i dels militants s’han anat introduint altres elements com l’estudi d’evangeli, els recessos i la formació en general. La lectura de la paraula de Déu, sobretot dels evangelis, doncs, apareix en el cor de la revisió de vida, en l’estudi d’evangeli, en la pregària personal i, naturalment, en tot allò que configura la vida dels cristians.


c. El compromís evangelitzador
“Un jove treballador val més que tot l’or del món”, deia la JOC de Joseph Cardijn. L’ACO avui potser diria “Una persona immigrada sense papers val més que tot l’or del món”.
Del que es tracta és de valorar i de donar protagonisme a les persones més senzilles, que pateixen la injustícia, l’atur, feines mal pagades, la pobresa… Es tracta de treballar en un doble vessant: fer que les persones se sentin estimades i valorades, que puguin desenvolupar–se al màxim com a tals, i lluitar contra les causes de la injustícia i la desigualtat. Una tasca educativa i una tasca social en definitiva, a través de les associacions polítiques, sindicals, socials, de barri, etc. Al costat d’això també molts militants de l’ACO estan compromesos a nivell de parròquia o d’Església. Val a dir que els militants de l’ACO tendim a això, si més no aquesta és la teoria. A la pràctica fem el que podem, cadascú al seu ritme, en el seu moment vital i potser no acabem d’arribar on diem que volem arribar.

2. La paraula de Déu com a pregària. De l’acció a la contemplació.

L’ACO, con la JOC i els moviments semblants, és un moviment educatiu que té molt present l’acció. Els moviments de joves es basen molt directament en l’acció col·lectiva com les campanyes. Vas aprenent a concretar compromisos i a treballar amb els altres. Entre els joves tendeixes a pensar que ets tu que estàs prenent decisions sobre la teva vida, “optant” pels pobres, triant professió, consolidant parella… Vas educant la teva llibertat.
En la vida adulta, vas veient que la llibertat no rau tant en el fet de triar, sinó en el d’acceptar lliurement allò que Déu, la vida, et posa per davant. M’explico, pots triar anar-te’n a fer un servei a Moçambic però no pots triar tenir un fill disminuït o que els pares t’agafin Alzheimer, o patir l’atur o perdre la parella. La vida adulta és més vida de debò.[1]
D’aquí que l’element reflexió, pregària, contemplació sigui més fort que no pas en un moviment de joves. També perquè rarament ens comprometem en bloc, com a col·lectiu, sinó que cadascú de nosaltres viu una realitat que li és pròpia, la del seu entorn i la dels seus compromisos concrets.
La lectura de l’Evangeli esdevé aquí motor, inspiració, pregària, seguiment de Jesucrist, paraula directa, autèntica, acompanyada de la comunitat i amb el do de l’Esperit, comunió amb l’Església. Descoberta de Déu a la vida quotidiana: en els altres,creients o no, en l’amor, en les dificultats… De vegades des de la impotència de no poder resoldre les coses, des de l’agraïment…
A poc a poc vas passant de la “imitació de conductes” a les actituds de fons, i et vas despullant de l’anècdota. En aquest sentit de vegades correm el risc d’abordar l’evangeli com una mena de receptari. A la llarga anem veint que l’evangeli és una trobada amb Jesucrist, una trobada que prové de l’Esperit[2].

3. La paraula de Déu com a eina per donar a conèixer Jesucrist.

L’ACO és un moviment volgudament de “frontera” que vol fer arribar Jesucrist al món dels treballadors, que històricament ha sentit l’Església distant, propera als poderosos, de vegades enfrontada a les seves lluites, i que en certs moments ha vist el cristianisme amb recel i amb desconfiança. De fet, d’aquesta visió negativa, que persisteix i jo diria que gairebé s’ha incrementat, qui en surt mal parada és l’Església, no pas l’Evangeli, perquè el retret que ens fan sol ser que l’Església no som coherents amb allò que prediquem, millor dit amb allò que Jesucrist vivia, deia, feia. Però contra Jesucrist i l’evangeli mai no he sentit res ni en el sindicat, ni en el partit ni en cap associació. I això és important de cara al tema que avui ens ocupa.
Des de l’ACO aquests reptes s’afronten amb el convenciment que el testimoni cristià de coherència entre allò que fem i allò que creiem és imprescindible. I durant molts anys aquest testimoni s’ha valorat com un testimoni silenciós. Potser perquè durant molts anys l’Església ha parlat amb autoritat i ha parlat molt i des de posicions de poder, els militants de l’ACO hem optat per anar fent calladament, perquè de paraules se’n deia massa i no sempre comprensibles.
De fet l’evangelització passa per una relació d’amistat amb la gent, de manera que sigui possible compartir allò que vivim més profundament. Quan arriba aquest moment, la lectura de la bíblia i de l’evangeli en particular poden tenir un pes important, perquè:
1. Tenen una credibilitat, com he comentat abans, que de vegades l’Església no té.
2. Són a l’abast de tothom.
3. El llenguatge de l’evangeli en general s’adreça a persones senzilles i això el fa molt més comprensible que les elaboracions teològiques o piadoses posteriors.
Sobre la recepció que la gent en fa, no sabria dir. No es pot valorar amb immediatesa. Però això ja no és feina nostra, sinó de l’Esperit i de la llibertat de l’altre.
Jo diria, però, que som davant de nous reptes i que ens cal anar una mica més endavant.

4. Conèixer la paraula de Déu per donar raó de la nostra fe

a. Els valors del món[3]. Pluralitat, indiferència, prejudicis
De fet, l’entorn dels treballadors està format sovint per persones més aviat crítiques amb l’Església i amb la seva tradició, o gens creients. Ens movem en un món de vegades hostil amb qualsevol qüestió religiosa, de vegades indiferent, de vegades molt ignorant o, el que és pitjor, amb moltes coses mal apreses o amb molts prejudicis, de manera que la ignorància és gairebé un mal menor. En qualsevol cas, i a diferència de temps anteriors, ens movem en un món plural també religiosament, cosa més aviat positiva i que ens esperona a trobar la pròpia identitat.

b. Donar raó de la nostra fe. No n’hi ha prou amb el testimoni
Això comporta noves exigències. Abans callàvem prudentment davant d’algunes observacions, perquè compartíem la crítica o perquè simplement es tractava d’un intercanvi d’opinions en un context més o menys clar per a tothom, encara que segurament entenguéssim la fe de maneres molt diferents. També perquè, jo crec que una mica il·lusòriament, pensàvem que el testimoni parla per si mateix, però això no és tan clar: el que nosaltres fem amb una intenció, de bona fe, les persones que ens envolten poden veure-ho d’una manera absolutament diferent.
Penso que ha arribat el moment de reprendre la paraula, de “sortir de l’armari”, i perdoneu l’expressió. Ara sobretot ens toca fer una funció d’aclarir moltes coses bàsiques, conceptes. Hem d’aprendre a donar raó d’allò que creiem: per a la gent que desconeix el cristianisme, o que el té mal entès[4], o per nosaltres mateixos en relació a les persones d’altres creences.
Això comporta una exigència de formació bíblica, sobretot, i l’exercici d’aprendre a explicar-nos. No de fer tesis doctorals, sinó de formular les coses de manera senzilla. I, importantíssim, comporta no fer-ho des de cap posició de poder ni d’imposició.


5. Transmetre l’Evangeli en una Església renovada (per la força)
Finalment, encara hi ha un altre aspecte bàsic amb què ens trobem en els moviments i és la manca de consiliaris. De fet, la gent de la meva generació vam tenir la sort de comptar en el seu moment amb uns magnífics consiliaris, capellans diocesans la majoria encara que també hi havia religioses i membres de diverses congregacions, que es van lliurar amb molta generositat a acompanyar-nos, formar-nos, educar-nos. Aprofito aquest espai per agrair-los públicament la seva tasca, una tasca segurament amagada i poc reconeguda. Avui aquests capellans estan absolutament xuclats per la vida parroquial, que comparteixen amb la fidelitat als moviments. Però el cert és que no hi ha gaire relleu i si pensem en un futur a deu, quinze, vint anys vista, ja es veu que ens cal espabilar-nos per trobar noves sortides.
En el nostre cas, optem per potenciar la figura del consiliari laic o laica. I això sí que requereix una bona dosi de formació. De l’ACO francesa hem après que més val no formar “fotocòpies laiques de capellans” sinó una altra figura, en cert sentit nova. Algú que sigui un bon testimoni de Jesús en la seva vida, que aprengui a acompanyar persones i a portar grups, que tingui una bona formació, que sigui persona de pregària. A l’ACO ho vivim amb esperança, perquè potser hem perdut en preveres, però hem guanyat en corresponsabilitat, i en una corresponsabilitat palpable, on a més hi són presents tant la sensibilitat masculina com la femenina. I aquí em sembla que la formació, no només nodrida de la teologia, sinó també amb aportacions de la pedagogia, del treball social o d’altres disciplines –de fet més del 50 % dels nostres militants treballa en salut, ensenyament o serveis socials–, és el veritable repte, com ho continua essent arribar a la gent més senzilla, fer participar els immigrants dels nostres moviments, continuar prenent part en la vida social, política, sindical, des dels valors de l’evangeli. O sigui convertir en vida quotidiana la Paraula de Déu.


[1] Anem assumint que som servents del Regne. : ¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: "Vine de seguida a seure a taula"? ¿No li dirà més aviat: "Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu"? ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer." (Lc 17,7-10)
[2] La interiorització a través de la pregària personal, de la formació o simplement de llegir l’evangeli “que toca” i no el que tu busques, ajuden a aquesta maduració.
[3] Òbviament, el món ha canviat molt en els darrers anys. Avui, però, continuem observant que l’ambient on ens movem, on vivim, on treballem, on ens associem, està allunyat de l’Evangeli. Ho està en el mateix sentit que ho està en general un món de consum, de banalització, d’individualisme, d’indiferència davant del patiment de la gent que constitueixen els valors socials en alça. A més d’aquesta distància de fet, n’hi ha una altra de més explícita.

[4] De tant en tant ens atropella algun Codi da Vinci que ens obliga a adquirir, refrescar o reforçar la nostra formació bàsica com a cristians, cosa que no està gens malament i que, a mi almenys, m’ha donat l’oportunitat de parlar força a fons amb unes quantes persones.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Flors de xamfrà (o de rotonda)


Llegeixo l'escrit del Joaquim sobre la prostitució. Dissabte, a Mataró, vam poder contemplar aquesta figureta del pessebre, feta per una de les Tereses, que un dia també va quedar commocionada de veure unes dones fent el carrer en una rotonda.

Espectacle terrible, el de la prostitució, quan és forçada, en dures condicions, explotada; quan s'ha de fer amb engany. Espectacle desconcertant quan es fa com una feina qualsevol. En qualsevol cas, diu que elles i ells ens precediran al Regne. I m'agrada que tinguin ja el lloc fet en un pessebre. Mes val que estigui clar.

I els clients? La majoria de vegades deu ser el desig, d'altres la solitud. En alguna, fins i tot la timidesa o la la dificultat per establir relacions normalitzades. Deu ser alguna cosa molt profunda, perquè la demanda de l'ofici més antic no disminueix al llarg dels segles i perquè no s'atura malgrat el risc de malalties, les crisis, la trencadissa de parella, la consciència que la diversió no és compartida, perquè molt probablement l'altra persona ho fa per la força.

En tot cas, no m'agrada que sempre es penalitzin les dones. I he recuperat com a títol d'aquest post un sinònim que va sortir en un curs de català ja fa molts anys i que m'agrada: flors de xamfrà.
Mercè Solé

diumenge, 21 de desembre de 2008

Complicar-se la vida


Aquests dies, que anem rodolant de celebració en celebració de Nadal, he pogut assistir a la del taller ocupacional d'en Jordi. Bé, pròpiament he anat a la "copa" compartida dels nois i noies amb l'associació de pares, mares i, en el meu cas, cunyades. Per motius laborals no he pogut assistir a cap dels dos festivals que ells han fet i que han sortit, segons tots els testimonis, la mar de bé.
Una d'aquestes trobades, però, ha estat ben especial: una escola pública de Viladecans, la Martí i Pol ha decidit convidar al seu espectacle nadalenc, d'una banda a un grupet dels nois de Caviga, aquest taller ocupacional per a discapacitats psíquics adults, i de l'altra a un grupet de músics de l'IES Torre Roja. En Jordi va tornar tot emocionat de l'experiència, que van fer, a més a més, a l'Àtrium, el teatre emblemàtic (que anem pagant a poc a poc... entre tots els viladecanencs i viladecanenques). Amb els seus companys havia preparat un número de "Mamma mia" a consciència durant unes quantes setmanes. Només sortir van ser molt ovacionats. I la representació va anar d'allò més bé. D'altres, de parla castellana, (mooolt castellana) van fer l'esforç d'aprendre's i de recitar uns quants poemes de Martí i Pol, acompanyats pels músics de secundària. Té mèrit, perquè aquest és un exercici que els costa molt. I tots junts van gaudir de l'actuació dels nens i nenes del CEIP.
Una experiència de convivència molt reeixida, estimulant per a tothom, realista, que crea lligams, que desfà clixés... Jo ho agraeixo moltíssim a tots aquests mestres i monitors que han fet l'esforç de sobreposar-se a l'estrès del Nadal escolar i de complicar-se la vida amb coordinacions extraordinàries. Estic orgullosa d'una escola pública capaç de fer això. Ha estat un bon exercici d'igualtat i d'exigència, de confiança i de col·laboració mútues.
Mercè Solé


dissabte, 20 de desembre de 2008

De parte de Pablo, ¡felices fiestas!


Acabo de tornar ara mateix del monestir del Carmel de Mataró, de Les Tereses, vaja. Ja és una tradició de trobar-nos la gent de l'ACO -abans de la Jobac i de la JOC- a vespres el dissabte abans de Nadal. Fem petar la xerrada i contribuïm obedientment a aquest empatx massiu de torrons que tots plegats ens regalem per Nadal. Enguany, l'Àngels, de la comunitat i de l'ACO, ha triat aquest text que hem comentat entre tots, de la Dolores Aleixandre, que em sembla fantàstic i que no em puc estar de transcriure-us, tot i que és una mica llarg per un blog. A més és una bona celebració de l'any de sant Pau:

DE PARTE DE PABLO, FELICES FIESTAS

En su tiempo no se habían inventado los nacimientos, ni los crismas, ni la misa de gallo, ni los regalos de empresa, ni los valores tradicionales de la Navidad y además a él no se le daba bien, como a Lucas o a Mateo, lo de escribir relatos sobre la infancia. pero llevaba el nombre de Jesús tatuado a fuego en su corazón y las cossas que decía de él son un vendabal que nos arrastra con su fuerza en Navidad:

"...Envió Dios a su hijo, nacido de mujer, nacido bajo la ley" (Gal 4,4). Sin nimbo dorado, dignidades, poderes ni títulos sacrales. Sometido a la precariedad, al calor y al frío, al cansancio, al sudor y al sueño. Amando este mundo nuestro: sus gentes, su proximidad, su conversación, sus manjares, sus vinos, sus perfumes, sus fiestas, sus paisajes. Desprovisto de influencias, de respaldos y de estudios superiores. Vulnerable ante la descalificación y la censura. Traído y llevado por los vaivenes de la economía y las regularizaciones de empleo, desplazado por las guerras y por las corrientes migratorias, expuesto a cualquier saqueo, usura o expolio.

"... Apareciendo en todo como un hombre cualquiera, tomó la condición de esclavo" (Fil 2,7). Ndie le llamará nunca "Eminencia", "Santidad" o "Ilustrísima". Domiciliado del otro lado de la valla, mezclado con los que no pueden ocultarse de los radares anti-patera, afectado junto a tantos otros por los expedientes de crisis, las deslocalizaciones de capitales, el Euribor y el Ibex 35. Haciendo cola como uno más en el centro de salud; volviendo a casa de madrugada después de haber echado siete horas limpiando oficinas; vendiendo La Farola bajo la lluvia o durmiendo en un sofá en el pasillo de un piso compartido con otras 13 personas y un solo baño.
"... Siendo rico, se hizo pobre para enriquecernos con su pobreza" (2Cor 8,9). Tercamente empeñado en que desaprendamos nuestro viejo lenguaje de siempre, atrapado por las apariencias de las cosas, para adentrarnos en esa manera de hablar suya, en la que casi nada coincide con lo que nosotros pensamos y que a todo le da la vuelta, poniendo lo de arriba abajo y lo de abajo, arriba. Inaugurando ese galimatías al que tanto nos resistimos de que la pobreza enriquece, las pérdidas son ganancias, los insignificantes resultan ser los que importan y los que de verdad tienen suerte no son los que nos enseñan sus casas fastuosas en las revistas del corazón, con cara de que a ellos esto de la crisis ni fu ni fa.
"... Olvidando lo que dejó atras continúo mi carrera por si consigo alcanzar a aquel por quien he sido alcanzado" (Fil 3,12). No viene a impartir doctrina, ni a establecer normas, ni a proclamar dogmas, ni a corregir errores. Viene a alcanzarnos allí donde estamos y a abrazar nuestras heridas, viene a contarnos historias de pastores que buscan y de hijos que vuelven a casa. Viene a querernos tal como somos y a ponerse a nuestro lado para llevarnos más allá de donde estamos, hacia esta vida buena y abundante de la que afirma poseer el secreto.
Nace a la intemperie para que ninguna puerta cerrada le separe de nosotros y para que todos nuestros miedos se disuelvan en contacto con su carne frágil de niño. Va a morir fuera de los muros de la ciudad y desde entonces todas las periferias guardan la huella de su presencia de Resucitado.
"Estáis llamados a la comunión de vida con él" (1Cor 1,9) afirma Pablo con rotundidad. Navidad es el mejor punto de salida para emprender de nuevo nuestra carrera por ver si llegamos a alcanzarle.
Dolores Aleixandre RSCJ ALANDAR Diciembre 2008

divendres, 19 de desembre de 2008

Desencarcarar-se


Aquest matí, festa a la feina. Bé, de fet esmorzar generalitzat a Rivadeneyra, un gran bloc, la "casa de l'Església" (i de la Caixa i del Mont de Pietat, jo diria), compartimentada en deu pisos i molts organismes treballant-hi.
Cada any hi ha qui ens fa un magnífic pessebre a l'entrada. I ja és tradició que uns dies abans es fa un esmorzar conjunt, amb pregària, nadales i cantada al pessebre. Resulta una cosa una mica exòtica per molts motius: la gent del carrer que passa i els clients de l'entitat bancària ens miren atònits; alguna de la gent que treballem en aquell immens edifici no ens coneixem pràcticament gens i a més pertanyem a col·lectius degudament compartimentats, amb estils molt diferents.
He de confessar que a mi aquest acte de vegades em fa més por que goig. Si la pregària és molt sentimental o si qui ho prepara vol fer-nos fer segons quines animacions, jo m'hi trobo molt incòmoda, encarcarada. Vés a saber per què, quan baixo sempre em sento com un alumne a qui la senyoreta pot fer sortir a la pissarra sense tenir la lliçó apresa.
Avui, però, tot ha anat la mar de bé. La JOC ha preparat una magnífica pregària (ja us n'aniré oferint trossets per capítols), els del cinquè, amb en Toni al capdavant, ens han fet cantar... I un cop ja portàvem un parell de copetes de cava entre cap i coll, hem ballat i tot. Jo, però, necessito el cava pel mig. Això sí, no em pregunteu què he fet de bo després a la meva taula de treball...
Mercè Solé

dijous, 18 de desembre de 2008

Les antífones de la "O"


M'encanta la litúrgia d'aquesta setmana d'abans de Nadal. De fet, pròpiament hauria de dir que m'encanta la "lit..." perquè no tinc temps de res i no arribo al final de la paraula. Però de la festa que la tradició adjudica al dia d'avui, la Mare de Déu de l'Esperança (o de l'Expectació del Part, que ja és un nom complicadet), m'agrada aquesta imatge de la Mare de Déu amb un gran "bombo", com aquests dies estan les meves amigues Idoia i Irene.
Aquesta festa d'avui ha donat origen a la Mare de Déu de la "O", perquè del 17 al 23, a vespres, es resen unes antífones antiquíssimes al Càntic de Maria que totes comencen amb "o". Si llegiu el post de Juan Masià ho explica molt millor que jo. I podeu trobar, a la web de les benetes de Montserrat, una versió de les antífones musicada per Arvo Pärt, un compositor d'Estònia que ha fet moltíssima música religiosa, una mica espessa si no hi esteu acostumats.
De fet, a la Idoia, a la Irene (i a la Mare de Déu), aprofitem per desitjar-los "una hora curta" quan arribi el moment.
Mercè Solé

dimecres, 17 de desembre de 2008

Prevencions



Sobre el paper qui més qui menys estaria d'acord que les polítiques preventives són les millors. Però tenen un problema: de vegades és molt difícil demostrar que realment són eficaces. M'ho fa pensar la notícia que acabo de llegir al diari sobre la promesa electoral de CiU d'eliminar les restriccions a la velocitat a l'entorn de Barcelona si governa la Generalitat.
A mi, que visc a Viladecans, també m'afecta i molt la limitacions dels 80 quilòmetres. Penso inevitablement en en Pérez Moya cada vegada que agafo el cotxe. Però certament una mesura que ha reduït notablement la taxa d'accidents i de morts, que ha fet baixar la contaminació i que, a més, ha fet més fluïd el trànsit em fa pensar que és bona, per no dir molt bona. A mi el que em dol és que el transport públic no sigui prou eficaç, però no pas que els cotxes trobin cada cop més restriccions, en l'aparcament, en la velocitat i en el preu del combustible. Una altra cosa són els professionals del transport, però l'ús de vehicles per a qüestions privades hauria de ser molt esporàdic.
El problema deu ser que és poc lluït que no hi hagi els mateixos morts que abans de la mesura. Com que no tenen identitat no impacten. Mai no sabrem si sóc jo l'afortunada o una persona propera a mi. Si la situació fos a l'inrevés, els familiars dels accidentats ens farien arribar la seva protesta. Però així tot queda, per sort, en un immens anonimat.
Entenc que a nivell de carrer costi d'entendre, però em sembla impresentable que els polítics professionals no sapiguen o no vulguin interpretar una estadística i juguin a fer demagògia, afavorint les ganes que molts tenim de pitjar l'accelerador.
La prevenció de vegades juga males passades: una bona educació, una bona sanitat, uns serveis socials de qualitat són cars però estalvien molts problemes a persones concretes. i, de retruc, a tots plegats. Però quan no veiem els problemes tendim a pensar que no existirien encara que rebaixéssim la qualitat dels serveis públics. I no reclamem fins que, per manca d'atenció, els problemes tornen a sortir. És allò dels estalvis que foraden les estovalles.
Mercè Solé


dimarts, 16 de desembre de 2008

La Barca



A través d'un comentari posat a un post de l'Agulla sobre el recent llibre del cardenal Martini he conegut aquest blog, La Barca, fet des de l'Argentina, fet i pensat per persones separades, divorciades i de nou fent vida de parella, que se senten rebutjades per l'Església. Promouen que el primer diumenge de Maig del 2009 sigui proclamar el Dia Internacional dels catòlics divorciats en nova unió.

Em sembla una molt bona iniciativa, també perquè es fa amb tranquil·litat i sense insultar ningú. De fet no puc entendre com és que les autoritats eclesiàstiques tracten aquest tema dels divorciats i tornats a casar com un gran problema. No deixa de resultar curiós que sigui de les poques coses en què a la pràctica es pot excomunicar la gent i per una qüestió gairebé burocràtica. Perquè si la gent s'estima o no, si actua amb lleugeresa o no, ningú no ho pot saber. De la mateixa manera com els qui proposen aquestes mesures no saben per quin motiu la gent s'havia divorciat o havia estat abandonada... Se sap si s'han casat o no per l'Església. I prou. De vegades s'invoca la possibilitat de demanar l'anul·lació del matrimoni, però això no deixa de ser un procés de divorci encobert. I sempre és un cost burocràtic i emocional (i potser econòmic) afegit a les parelles. Cal afeixugar la gent amb això, si a més ha de passar pel procés civil?

S'invoca no donar la comunió als divorciats perquè és una mesura fàcil. No té importància en canvi, si menteixes, si explotes el veí, si maltractes la dona, si li fas el salt, si et fas d'or venent armes, o si, com en Pinochet, tortures mig país.

Tots coneixem persones de provadíssima integritat, compromís, fe, que han viscut processos de separació i de divorci, i no sempre per pròpia iniciativa. Per què han de quedar bandejats de l'Església si tenen l'oportunitat de tornar-se a casar? En canvi, quan hi ha poder pel mig, i quedaria fatal una reprovació pública per part l'Església, s'opta per, per exemple, facilitar una sobtada "conversió" mitjançant cursets matrimonials de la dona del príncep, o per felicitar públicament i expressar els millors desitjos per a la parella en el cas de la Bruni i del Sarkozy, com he sentit dir a algun bisbe.

Sort que a les parròquies, als moviments i a la vida normal, guanyen l'acollida i el sentit comú.

Mercè Solé



dilluns, 15 de desembre de 2008

Els pares de l'Alba


Vaig seguint amb una certa incomoditat, perquè em saben greu, les notícies sobre el judici a la mare i al company de l'Alba, aquella nena que va patir greus lesions pels maltractamens dels adults que se n'ocupaven. De fet em fa la impressió que aquests adults pagaran els plats trencats per tota la deixadesa i la negligència dels dispositius que hi han intervingut, o més ben dit, per tractar-se d'un cas que ha obtingut un gran ressò mediàtic. Hi ha algunes coses que em criden l'atenció.
1. Que a aquests pares se'ls facin un judici. Jo no sóc especialista en el tema, però he vist al llarg de la meva experiència laboral pares als quals haguessin pogut imputar-se moltes coses, però sempre s'intentava ajudar el menor i no s'actuava amb els pares. Els fets són molt greus i hi ha responsabilitats penals. Però no em sembla habitual. A aquests els ha tocat perquè ja tot era molt escandalós. No hagués estat tan escandalós si tothom hagués fet bé la seva feina.
2. L'atenció se centra molt en la mare i el seu company, mentre que el pare de l'Alba en queda a part. Potser no sabia què li passava a la seva filla, potser va intentar evitar-ho, o potser se'n va desentendre. No sóc jo qui ho ha de dir. Però em volta la sospita que sempre rep la dona, per acció o per omissió, mentre que les omissions masculines es deixen passar.
3. Penso en com deuria ser la infantesa d'aquesta dona. I penso en com hagués estat la vida adulta de l'Alba, que segurament reproduiria amb els seus fills la manca d'afecte, el tipus de relació violenta que ella ha rebut. Els judicis per transgredir la llei, són una cosa, però el patiment o la desatenció que hi ha al darrere no els podem jutjar. He vist sovint la rapidesa amb què es reprodueixen les pautes de desestructuració i de misèria. I he vist nens maltractats convertir-se en pares maltractadors.
4. Crec que els serveis socials, en general, han actuat amb negligència. Però també sé que no és fàcil la intervenció en aquests casos. Que intueixes coses, però no et pots deixar portar només per la intuïció, perquè et pots equivocar i molt. Que no saps bé què passa en els domicilis. Que quan es retira un nen de la seva família no és perquè el nen comenci una experiència "Disney" amb una nova família: hi ha molt de patiment pel mig i molta incertesa. Que els pares i mares que no fan bé el seu rol de vegades porten una motxilla molt pesada. Quan segurament no tens feina, no ets valorat, no vals per a res, només et queda ser pare o mare... Si et treuen això, t'ho treuen tot. I per als nens que no han conegut uns altres pares, l'atenció dels seus, per dolenta que sigui, és tot el seu punt de referència.
5. I crec sobretot que és una vergonya que els serveis d'atenció al menor estiguin col·lapsats tan sovint, que de vegades comptin amb professionals sense experiència, que hi hagi una tan gran descoordinació i burocràcia.

Mercè Solé

diumenge, 14 de desembre de 2008

El nostre bisbe i la crisi


Em sento afortunada de pertànyer a la diòcesi de sant Feliu. L'Agustí Cortés, el nostre bisbe, acaba de publicar una carta pastoral sobre la crisi que esdevé una crida a la solidaritat i una bona i fonamentada reflexió sobre les causes d'aquest ensurt col·lectiu que estem vivint de dimensions globals. El document és massa llarg per posar-lo en aquest blog, però podeu accedir-hi des d'aquí.
En la seva anàlisi, el bisbe Agustí parteix de l'Evangeli i de la Doctrina Social de l'Església. Però em consta que també parteix de l'observació de la realitat i de les converses, d'una banda amb persones que pateixen la crisi en primera persona, i d'una altra amb diversos grups diocesans de treball, un dels quals és l'equip de pastoral obrera del qual formo part.
La veritat és que al llarg dels anys he anat formant part de diferents "consells" i grups de treball, tant en el món eclesial com en el civil com en el polític. I poques vegades he tingut tant la impressió que m'escoltaven. Tot i que això no significa que el bisbe faci seu tot allò que escolta, que, a més, és força plural. Significa senzillament que intenta entendre allò que dius, encara que no necessàriament ho comparteixi. I després pren la decisió que li sembla. Aquest és un joc honest que a més et compromet a l'hora de fer la teva aportació quan te la demanen, perquè no et permet fer demagògies, sinó que t'has de mullar argumentant les coses.

Us transcric un fragment del document:
És per això que, tant les causes com el remei de la crisi econòmica afecten a àmbits profundament humans on l'ètica juga un paper imprescindible, com ara l'educació, la convivència social, la cultura o la política. Els creients hem après de la Paraula de Déu que la inversió en justícia, honradesa, veritat, treball, creativitat humana, respecte, drets, fidelitat... és la inversió més rendible.
I encara avui, respirant l'ambient del Nadal, cal recordar una altra virtut absolutament necessària, que no demana altre endeutament que el de amb un mateix: la solidaritat amb els més pobres. Tot i les dificultats econòmiques que tots patim, més que mai hem de ser solidaris amb els qui encara tenen menys recursos.
Mercè Solé

dissabte, 13 de desembre de 2008

De Toldrà a Mompou

Avui és Santa Llúcia. Un dia que sempre m'ha agradat. Perquè és a prop de Nadal, perquè he treballat molts anys al costat mateix de la Fira de Santa LLúcia i perquè m'agrada molt la Romança de Sant LLúcia, de l'Eduard Toldrà, que a casa era llegenda cantada per l'Emili Vendrell. En buscava una versió per internet i no me'n feia el pes cap. Però en justa compensació he trobat aquesta gravació, esplèndida de la cançó de Josep Janès i Frederic Mompou Damunt de tu només les flors, amb la Victòria...
No ve gens a tomb amb Santa LLúcia, però m'agrada tant... Per cert, és una gravació de l'any 1971 feta a casa d'en Frederic Mompou, que toca ell mateix el piano.

divendres, 12 de desembre de 2008

Objectes inútils


No només consumim massa. Vivim sepultats de coses no volgudes que són una manera estúpida de malbaratar recursos.
Aquest any se celebra el 25è. aniversari del Col·legi Professional d'assistents socials (o de treballadors socials, perquè, glups, encara no m'he après el nom políticament correcte de la meva professió). I per celebrar-ho ens han enviat a tots una estoreta-calendari per a ratolí, que no em servirà de gran cosa, perquè ja en tinc, d'estoreta i de calendari. I un objecte que no havia vist mai: una mena de punt de llibre amb llum incorporada, que porta quatre piles de botó. I que segurament tampoc mai no utilitzaré. Si aquí hi afegim els CD, llibres, suplements de diaris, plàstics i andròmines diverses publicitàries que anem rebent d'aquí i d'allà, fa por pensar de quantes coses inútils vivim envoltats.
Agraeixo la bona intenció, i felicito el Col·legi. Però francament, servidora amb una postaleta de Nadal passava... I encara...
Mercè Solé

dijous, 11 de desembre de 2008

Bones iniciatives


Demà, divendres, s'obre a Badalona una casa de Càritas per a persones sense llar. Acollirà vuit homes. La casa portarà el nom de Joan Carrera, el bisbe Carrera, tan estimat, tan auster, tan lluitador a Badalona. Un encert posar-hi aquest nom.
I certament una bona iniciativa la d'aquesta casa. A Viladecans Càritas compta amb un pis de tres o quatre places. És un pis de lloguer. La mestressa l'ha cedit a Càritas per un preu raonable. Hi viuen homes sols que cobren pensions ridícules i que no poden accedir de cap manera al mercat de lloguer. Ells fan una petita aportació i Càritas hi posa la resta. També hi posa la feina d'una treballadora familiar que va tenint cura de la convivència i la salut dels estadants, i de la conservació del pis.
De fet és un projecte barat i que resol realment el tema de l'habitatge per a unes quantes persones. No entenc gaire com és que les administracions públiques no s'hi posen més. M'imagino que encara que el preu sigui assequible les novetats sempre topen amb la cursa d'obstacles burocràtica. De fet, quan vaig entrar a treballar a l'ajuntament de Viladecans, un tinent d'alcalde em va dir: "Ja veuràs que costa d'engegar les coses. L'administració és com un gran elefant que costa de moure... i, un cop en marxa, costa igual d'aturar". Deu ser això. Per aquest motiu entitats socials i administracions públiques fan bé de complementar-se.
Però els elefants s'han d'anar movent...
Mercè Solé

dimecres, 10 de desembre de 2008

Els reis en campanya


Els d'Orient. De fet el dia de Reis em porta dos tipus de bons records: la meva pròpia il·lusió, de petita, sobretot quan això dels regals al llarg de l'any era una cosa molt més escassa del que és avui, i la il·lusió dels meus pares un cop ja vaig estar degudament assabentada de qui hi havia al darrere dels reis. Una il·lusió viscuda a posteriori, rememorada en família una i altra vegada: la mare cosint fins a les tantes els vestits de la nina, el pare recollint de les escombraries una cuineta i restaurant-la, aquell Nadal de l'atur llarg en què els reis van fer una dieta ferotge, la recerca tossuda de tal o qual cosa que sabien que m'agradava...

Potser per tot plegat no m'agraden gaires les campanyes de recollida de joguines per a Reis. No pas perquè no vulgui que tots els nens i nenes puguin tenir una cosa o altra, sinó perquè de vegades aquestes campanyes substitueixen excessivament el paper dels pares. I et deixen el regal però no aquesta il·lusió "rememorativa" amb els de casa. A veure si em sé explicar.

Les campanyes sovint es fan amb precipitació i es fa difícil personalitzar els regals o senzillament fer que siguin adequats per aquell nen i nena. I sovint pot més la il·lusió del voluntari o voluntària que pensar què pot agradar o convenir més a la família a la qual es vol ajudar.

Quan una família senzillament no té ingressos, aniria molt bé que els pares poguessin anar a comprar a baix preu o a triar allò que ells pensen que agradaria als seus fills. Aquest seria un procés normalitzador i gratificant en la quota de reis que els toca als pares. I és el que durant uns anys va fer Càritas de Barcelona a través de la Fundació Formació i Treball. La gent sense recursos hi accedia a través dels Serveis Socials i podia triar, assessorar-se, mirar... a partir de la seva pròpia iniciativa. Per al nen o nena, petit o gran, els reis eren els mateixos reis que per a la resta de la ciutadania.

I sobretot la gent amb més problemes de relació o de desestructuració podien, amb el suport d'un educador, aprendre a fer regals, posar-hi un aspecte més personal, pensar en el joc del nen... I ells també tenien protagonisme. És una forma d'enfortir lligams.

Perquè jo crec que això és el que queda, passat reis i passats els anys. La il·lusió compartida, el valor de les relacions i de l'estimació. Per això penso que les campanyes de Reis s'haurien de fer de tota una altra manera...

(i també penso que amb menys regals passaríem tots plegats, i que això de donar les joguines usades als pobres s'hauria de convertir en aprendre, tots, a jugar amb joguines reutilitzades...). És que el tema dóna molt de si

dimarts, 9 de desembre de 2008

Ètica


Un company d’ICV em plantejava no fa gaire el buit que ell troba dins del partit al voltant d’una ètica de consens. Fem anàlisis de la situació actual, plantejaments de futur, propostes generals… però hi troba a faltar la solidesa d’un pòsit ètic sobre el qual construir. Em comentava que només trobava inquietuds ètiques en l’àmbit cristià i en l’àmbit filosòfic. L’ètica, em deia, “ha quedat en mans de la pseudoreligiositat ultraconservadora”.
La veritat és que fa dies que hi rumio i no sé gaire què dir.
En primer lloc perquè sóc una nul·litat per a la filosofia. Després perquè jo també trobo a faltar, no només una ètica, sinó també una ideologia clara i àmpliament consensuada. De fet, una de les propostes de l’assemblea em sembla que era elaborar un codi ètic d’actuació política. Això em sembla imprescindible i m’alegro molt que es formuli. Però crec que faria falta un pensament més ampli i alguna dinàmica que ajudés a la coherència entre allò que diem i allò que fem. En el món de la política hi ha una gran pressió (dels mitjans, de l’oposició, de les dificultats pròpies de govern…) que sol comportar posar-nos a la defensiva amb facilitat, actuar discretament perquè qualsevol cosa pot ser (mal) utilitzada en contra teu i això no ajuda gens a avançar. I el poder pot tenir efectes molt perversos.
De fet els cristians tenim com a punt de referència bàsic l’Evangeli, però després l’Església ha desenvolupat multituds de normes i criteris, que jo tampoc no sem sento obligada a seguir si no és en consciència. Perquè tampoc no crec gaire en "gurus", civils o religiosos, que ens marquin des de fora les línies d'actuació. Em sembla que sempre cal un treball personal.
De fet el que m’ajuda més és la revisió de vida. És a dir, el contrastar, en grup, amb altra gent, allò que visc amb allò que voldria viure segons l’Evangeli. I contrastar-ho per canviar-ho. Jo mateixa i allò que puc transformar en el meu entorn.
Correm el risc de fer-nos una ètica a la carta, però l’obediència cega no m’ha agradat mai, potser perquè a més dins de l’Església no me’n refio gaire de la gent que va marcant les regles del joc. Si més no, la revisió de vida m’ajuda a veure les coses en la seva complexitat. És que en el fons, es parteixi d’on es parteixi, els plantejaments ètics reclamen una postura d’honestedat personal imprescindible i córrer el risc d’equivocar-nos. Això sí, assumint-ne les conseqüències.
Perquè sovint els altres es pregunten què caram fem els cristians, amb tanta revisió de vida o tanta pregària, si després actuem com actuem. De vegades és perquè no hi ha una única resposta davant d'una situació, de vegades perquè no ens expliquem gaire, i, massa sovint, perquè anem a la nostra bola malgrat tot... Ai!
Mercè Solé

dissabte, 6 de desembre de 2008

El Nadal més trist

He seguit amb atenció això de Masia Espinós, a Gavà, per la proximitat geogràfica (és relativament a prop de casa) i també perquè recordo quan, ja fa molts anys, Càritas va iniciar allà la seva intervenció, en un context molt desestructurat i marginal, un barri certament allunyat de la vida ciutadana de Gavà. Veig que amb el temps s'hi han construït habitatges, de poca qualitat, per cert, segons el que s'ha vist a les fotografies, i que la major part de gent que hi viu és gitana.
Fa mal això que els ha passat. En sento parlar al bus, quan vaig a treballar, perquè alguns dels qui l'agafen són veïns de Gavà i hi tenen coneguts, famílies amb tres, quatre dels seus membres amb gravíssimes cremades. Gent que ho ha perdut tot. Penso en aquest dolor que sembla gratuït i que costa d'entendre. I penso en el Nadal, en el que significa en relació a tot això.
Avui he llegit un resum d'una pel·lícula d'aquestes nadalenques que fan per la tele sobre algú malcarat, que no "vivia l'esperit del Nadal". I em pregunto quin és l'esperit del Nadal: fer-nos molts regals? viure en un pot d'almíbar quinze dies l'any? estar content encara que tot et vagi a la contra? convidar un pobre un dia l'any? El dolor i el mal sembla que facin nosa per celebrar el Nadal, quan potser hauria de ser tot al contrari.
Costa de dir, sobretot des de fora, però jo en el Nadal, hi veig el signe d'algú que no amaga ni evita el dolor, sinó que el comparteix, i que tot compartint-lo el supera. Algú que sap mirar el patiment i sap acompanyar les persones. Tant de bo que nosaltres també en sapiguéssim... Potser no podem entendre el Nadal sense haver fet experiència, ni que sigui a través dels altres, del dolor. Masia Espinós és signe, per a mi, d'aquest altre Nadal més autèntic.
Mercè Solé

divendres, 5 de desembre de 2008

De camells i agulles

"Recordem-nos del camell que no passa per l'agulla". És la sorprenent tornada d'un himne de vespres. De fet no ve gaire a tomb respecte al sentit general de l'himne, que va recorrent diverses paràboles, però allà s'està i se suposa que molta gent el farà servir per resar.
De vegades penso que A Dalt es deuen fer un fart de riure amb nosaltres i les nostres normes, resos i estils, que sovint agafen el rave per les fulles. Potser per això hem avançat tan poc, perquè ens preocupem més pels camells que pels rics i les seves dificultats per entendre això del Regne de Déu, o, dit d'una altra manera, perquè ens costa molt veure els aspectes deshumanitzadors i insolidaris de la riquesa. Perquè el text original diu "és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Lc 18,25).

Aquest tipus de pregària i de manera d'entendre l'evangeli em recorda molt un encertadíssim gag de La vida de Brian: el protagonista arrenca a córrer perseguit per la multitud que l'adora, li cau una sandàlia... i la multitud, sense plantejar-se res més, es treu també la sandàlia amb l'argument que si ell ho ha fet, deu ser que vol que tots nosaltres ho fem...

Una singular manera d'entendre les coses.

Mercè Solé

dijous, 4 de desembre de 2008

Bon veïnatge


La veritat és que sempre he tingut la sort de viure en àmbits parroquials que han estat bons espais de cohesió social: llocs no excloents, connectats més o menys amb els respectius barris, formadors de militants d’associacions veïnals i en alguns casos oberts durant la dictadura a partits i sindicats com a llocs clandestins de trobada. Va bé fer-ne memòria en un moment en què sembla que és més rendible a alguns sectors civils i eclesials tirar-se els plats pel cap mútuament que veure en quins aspectes es complementen o poden treballar plegats.
Darrerament he pogut observar algunes experiències curioses, i us prometo que ben reals, que, francament, m’encanten.
Parròquia a): és la primera vegada que hi poso els peus en una ciutat que no és la meva. Entrem als locals parroquials i escoltem una música sensual… “És el taller de dansa del ventre”, ens aclareix una feligresa. Se m’obren uns ulls com a plats. És que el Centre Cívic del barri és tancat temporalment per obres i la parròquia obre els locals al barri perquè les entitats puguin continuar amb les seves activitats.
Parròquia b): un grup de joves d’ERC demana els locals per fer-hi unes pancartes. Se’ls hi deixen. A les pancartes hi ha dibuixos contra la COPE, amb imatges força anticlericals en general. El vicari els fa broma: “¿Voleu dir que no hauríeu de posar en algun racó de la pancarta que s’ha fet en els locals d’una parròquia? Perquè l’Església no és només la COPE”. Els joves admeten matisacions en les seves crítiques fetes pel broc gros.
Parròquia c): els locals parroquials solen acollir els àpats de celebració dels casaments de les famílies marroquines, perquè ningú més no els el deixa a un preu raonable.
Parròquia d): el pica-pica de la Missa del Gall el posa l’Ajuntament i es fa als locals municipals en sortir de la celebració.
Bé. Cadascú a casa seva, però és una bona cosa visitar sovint la casa els altres i sentir-s’hi ben acollit.
Mercè Solé

dimecres, 3 de desembre de 2008

Fent la pilota...

Avui sí. Avui toca unes paraules per fer la pilota al nostre "jefe", que dissabte va marxar a fer les Amèriques i que "es va quedar" amb tots nosaltres quan dilluns al matí vam arribar a la feina i vam trobar unes ponsèties amb un cartell que deia "Des de Mèxic, bon Nadal!" . Un detall que, sí, de debò que ens va fer molta il·lusió. I així ho fem constar, tot desitjant-li una bona feina a la Fira de Guadalajara..., un viatge tranquil (sense segrestos, pèrdues de maletes, endarreriments, accidents...), un "jet lag" moderat ... i que quan torni se'n recordi dels lots de Nadal. Una abraçada, escrivint aquest "post" en hores de feina, però com que està lluny per renyar-nos...

dimarts, 2 de desembre de 2008

Rosa Sabater



Aquests dies he pogut llegir al diari que s'havia fet un homenatge a la pianista Rosa Sabater, morta fa 25 anys en un accident d'aviació. Certament havia tingut l'ocasió d'escoltar-la algunes vegades i m'agradava molt com tocava. Com podeu veure, fins i tot, en conservo un autògraf (jo era una pesadíssima perseguidora d'autògrafs als meus tretze i algun més anys).
Recordo que em va impressionar la seva mort. I recordo encara una altra cosa que no he llegit, aquests dies. Potser és un record distorsionat. Em sembla que en la seva última actuació amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona va tocar el concert número 3 de Beethoven. Després de la seva mort se li va organitzar un homenatge, em penso que amb un jove pianista sud-africà, que va tocar el concert número 4 de Beethoven i que al cap de molt poc temps va morir també en un accident d'aviació crec, com ella, a Madrid. Vaig pensar que seria perillós tocar el concert Emperador...
La mort de Rosa Sabater, sens dubte, va ser una pèrdua gran per a la música catalana.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Cap de setmana intens


Aquest cap de setmana en Jordi no ha parat. El dia mundial de les persones amb disminució (dimecres vinent, de fet) s’ha celebrat el cap de setmana i tot plegat ha coïncidit amb la Fira Medieval (tipus Parc Temàtic, cal dir-ho tot, de Viladecans). Total: dissabte al matí sortida amb els companys del Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca. Tenien un acte central a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya: visita a la biblioteca i teatre en viu. Els clubs de lectura fàcil, adreçats no només a disminuïts, són un bon invent per promoure la lectura i per ajudar a entendre el món. El grup es fa trobant cada quinze dies per llegir i comentar una obra senzilla. Bona oportunitat per trobar-se, per sortir de casa, per fer alguna cosa que no sigui enganxar-se a la tele. I és d’agrair que les persones que treballen a la biblioteca, que no és pas personal especialitzat en disminuïts, hagin tingut l’encert i les ganes d’endur-se’n el grupet a Barcelona i fer-lo participar de la festa gran.
A la tarda, celebració amb els companys d’Asdivi, l’esplai per a persones amb disminució de Viladecans. I al llarg de tot el cap de setmana, paradeta de Caviga, el taller ocupacional, a la Fira, on els mateixos nois i noies venien les coses que pacientment havien fet ells mateixos.
Més aviat solem queixar-nos de com van les coses i de fet crec que encara queda molt de camí a recórrer en el tema de l’atenció a persones disminuïdes. Però francament em sento molt satisfeta de poder comptar amb el suport de monitors, voluntaris, professionals, que més enllà de les seves estrictes obligacions laborals, els han dedicat un temps i una atenció de qualitat.

Mercè Solé

diumenge, 30 de novembre de 2008

Noves famílies


  1. La petita J. (set anys) acaba de passar la varicel·la. Els seus pares treballen. ¿Amb qui s’ha quedat la J. mentre els pares eren a la feina? Doncs amb els avis. Els propis? Doncs depèn de com t’ho miris. És que la J. té tres parells d’avis. Els pares del pare, els pares de la mare i els avis de la seva germana. La –en el seu moment- dura separació dels pares de la seva germana, amb el temps, no ha comportat una divisió familiar, sinó un mena de multiplicació. I un dels millors amics de la J. és el germà de la seva germana, que té més o menys la seva edat, i a qui pot trobar sovint a casa els tercers avis.
  2. L’A. (sis anys), va anar no fa gaire al casament d’unes amigues de la mare. Entre elles. I això li ha provocat una mena de desconcert. Sobretot amb el joc de les parelles. Quan la seva mare li demana que l’endreci i que guardi les cartes aparellades, l’A. aviat acaba: és que els protagonistes d’algunes cartes són gais, i per tant és una feina enutjosa i inútil buscar-los necessàriament parella de l’altre sexe.
  3. La P. (50 anys) s’ha quedat sense feina. En mig de la crisi va buscant una mica angoixada. Ara té una oferta al damunt la taula. De l’exdona del seu company i per treballar amb ella, en el mateix local i el mateix horari. No sap si acceptarà o no. Però l’oferta hi és, sense ressentiments.
Facilitat i naturalitat per assimilar noves situacions. En positiu i amb estimació.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Mossos i mosses

Em semblen impresentables les declaracions de la Montserrat Tura en relació al procés als mossos per indicis de tortura. Per molts motius.
En primer lloc, perquè no em sembla que faci cap favor als mossos intentant defensar-los perquè "els coneix bé". Em pregunto si és que té ulls al clatell o si la seva impressió ha de prevaler per damunt dels elements presentats en el judici. Els mossos, com tothom, mereixen un judici just que ha de seguir el seu curs, a poder ser sense manipulacions polítiques pel mig. És un col·lectiu ampli. Molta gent deu fer bé la seva feina, però és un tipus de feina que es presta tant a l'abús com a la desqualificació. En aquest sentit crec que posar càmeres a les comissaries no ho deu resoldre tot, però pot ajudar en molts casos. La politització del tema i segons quines defenses sindicals contribuirà sens dubte a estendre la impressió de corporativisme, de cos tancat, d'abús de força que em sembla que caldria evitar.
En segon lloc, perquè com a ciutadana no em refiaré d'un cos policial que no actuï amb la transparència desitjable. I en aquest sentit voldria fer referència a un comentari sobre el tema d'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, que em sembla una entitat solvent. Jo crec que cal treballar per eradicar actituds dubtoses dels mossos, tot i que sóc més optimista que l'Eduard i penso que és probable que hi hagi gent que no actuï correctament, però la majoria penso que sí que ho fa.
En tercer lloc, perquè desqualificar l'actuació d'un company de govern sense proves (és a dir, contrastant les acusacions només amb la seva intuïció) i pretendre treure profit polític d'una situació delicada, em sembla d'una deslleialtat i prepotència notables, perquè aquesta no és només una qüestió d'opinió, sinó de delictes en procés de judici. Saura ha fet el que havia de fer: actuar amb contundència i defensar simultàniament mossos i mosses.
És com el tema de les bosses de plàstic. No sé si ICV ha actuat o no amb precipitació formal respecte a les bosses de plàstic. Però no entenc perquè tanta resistència per part del PSC i d'ERC. Que potser ens traumatitzarem si no continuem omplint el nostre entorn català d'uns residus indesitjables que ens podríem estalviar?

dijous, 27 de novembre de 2008

Sense cera

Aquests dies vaig amunt i avall, força cansada, perquè, per no perdre el costum, m'he embolicat amb més coses de les que puc fer i això acaba passant factura, si més no, en l'amanida mental que tinc, més de l'habitual, que ja és dir. És com rebre diversos estímuls que no saps gaire com encaixar els uns amb els altres. I per tant no sé si aconseguiré expressar allò que voldria.
1. Cap de setmana a l'assemblea d'ICV. Contacte amb molta gent. El tema del grup de cristianes i cristians van endavant... Després de l'assemblea ja som gairebé una trentena, cosa que no està gens malament. Tot xerrant amb una companya em diu que li fa una certa angúnia "visualitzar-se" com a cristiana, perquè sembla una mica pretensiós permetre que els altres et puguin veure com una part de l'Església, bàsicament perquè la nostra vida no sempre reflecteix allò que ens agradaria fer i ser. De fet em sembla que això ja ho deia Pau amb allò dels vasos de terrissa que porten tresors...
2. Llegeixo el darrer número de la revista Valors sobre la sinceritat. I diuen una cosa que jo no havia sentit mai: l'etimologia de "sincer" té a veure amb "sense cera", és a dir, sense la pàtina que fa lluir els objectes de terrissa o d'altres materials i que també n'amaga els defectes. Em sembla una gran definició.
3. Se m'acut que el comentari de la companya, que puc entendre molt bé, no sé si acaba de ser pertinent. De fet, l'Església no és pas perfecta, ni crec que ho sigui mai, senzillament perquè està formada per persones que, en el millor dels casos, són benintencionades però no sempre encertades, i de què passa en el pitjor dels casos, ja en tenim moltes experiències al llarg de la història. Però penso que val la pena mostrar-la "sense cera". Al cap i a la fi, en d'altres aspectes, nosaltres no som perfectes i ens enamorem de persones que, per sort, tampoc no ho són. De fet, la cera proporciona enlluernament però no pas solidesa.
4. Crec que la "sinceritat" entesa com a honestedat no és un obstacle. M'ha agradat aquest cap de setmana l'autocrítica d'ICV i em sembla que ens ajuda més a avançar que una altra cosa. I en el cas de l'Església, és l'Esperit qui s'ha de posar les piles... (I nosaltres, per ser-ne sensibles...). Al cap i a la fi, a nosaltres la fe ens ha arribat fins i tot en mig del nacionalcatolicisme. Gaire pitjor no podia ser...

dimecres, 26 de novembre de 2008

La tristesa sobiranista

Vaig sortir notablement content de l’Assemblea d’ICV del cap de setmana passat, però ara, a mesura que passen les hores i els dies, noto que m’estic entristint. Perquè m’adono, per alguns comentaris que vaig llegint, que s’ha destapat una capsa dels trons que ens pot fer molt de mal. I em refereixo als avanços en retòrica sobiranista que han aparegut a l’assemblea i que sembla que els seus promotors volen convertir en un tema central de futur. Que no es conformen amb allò que tan divertidament va proclamar en Joan Boada: tornar a obrir el tema, per tornar-lo a discutir, i per acabar tornant a dir el mateix. Segurament que sí que tot plegat acabarà així, però intueixo que pel camí ens hi farem mal.

Perquè hi ha una cosa clara: Esquerra Republicana ha aconseguit els seus objectius de fer que sembli que la cosa “normal”, la cosa “bona”, l’única manera “autèntica” de defensar la llengua i la cultura i l’autogovern de Catalunya és ser sobiranista. Que no ser-ho és sinònim d’adhesió a l’espanyolisme ranci. I sobretot de cara a la gent jove no gaire formada (quan recuperarem una mica de marxisme, per favor?) aquest és un plantejament simplista que enganxa molt fàcilment. I que fa posar els ulls en temes que no sé jo si serveixen gaire per tirar endavant polítiques d’esquerres. Penso en aquell company de Nissan que va parlar el primer dia de l’assemblea, i que ens demanava que no oblidéssim en quin bàndol havíem d’estar. Voleu dir que, si ara ens posem a debatre de sobiranisme, ens quedarà temps per recordar en quin bàndol hem d’estar? Això de les divinitats pàtries agafa moltes energies i obnubila molt!

Jo, sobre tot això, voldria fer primer una petició i després una pregunta.

La petició és a la direcció d’ICV. I és que, a l’hora de muntar aquestes famoses jornades de principis del 2009 per debatre aquest tema, siguin unes jornades realment de debat. Vull dir que els que no estem d’acord amb la deriva sobiranista tinguem ocasió de discutir-ho en peu d’igualtat amb el sector sobiranista. Que no hi hagi una ponència central sobiranista, sinó dues ponències, una que defensi el catalanisme popular que no vol tenir aquest tema com a central, sinó que creu que els temes centrals són uns altres, i una altra dels que creuen que la sobirania de Catalunya és una qüestió decisiva.

I la pregunta és als companys i companyes sobiranistes. Segons sembla, ara es tracta de deixar de pertànyer a Espanya i passar a formar part d’uns estats federals europeus, o cosa equivalent. La pregunta és quins passos té, tot això. Penseu, potser, en un referèndum d’autodeterminació en què es proposi la independència respecte a Espanya? I si va per aquí, heu pensat en l’esquinçament social que semblant proposta significaria? Creieu que les classes obreres i populars, que un partit d’esquerres ha de defensar, es mereixen un enfrontament d’aquest tipus? (Josep Lligadas)