dimecres, 22 de febrer de 2012

Els valors evangèlics de l'escola pública

Aquest diumenge, un cert bisbe que recomanava l'escola concertada aprofitava per desmerèixer l'escola pública afirmant que: "l'escola catòlica ofereix una millor qualitat educativa, una millor seguretat en la transmissió de valors educatius veritables i suposa un gran estalvi per als municipis i la Generalitat, és a dir per al conjunt de la societat". S'ha despatxat bé i es deu haver guanyat uns quants amics. Suposo que rebrà les contestes adequades que segur que sabran defensar l'escola pública molt millor que no pas jo.
A mi, per contra, se m'acut que veig molts valors de l'Evangeli en l'escola pública. Fa un parell d'anys vaig assistir a la presentació de la feina que pares, alumnes i mestres duien a terme en un centre escolar de Viladecans, que acull un grup nombrós de població gitana i immigrada. I on la gent "de tota la vida" refusa enviar-hi els seus fills. Escola pública i població “etiquetada”: habitualment, poca matrícula i baixa autoestima. Però per iniciativa dels professionals, l'escola s'havia convertit en una mena de comunitat escolar que inclou veïns, voluntaris, i sobretot els protagonistes. Aquesta mena d'escola té un nom que ara no recordo.
D'entrada, tots, alumnes, pares i mestres es van permetre somniar una escola millor i posar-se en marxa per assolir-la a partir del seu propi esforç: van obtenir més recursos de les administracions públiques, els infants treballen en grups més personalitzats, presenten molts menys problemes de conducta i aprenen més. Moltes mares han fet seva l’escola: també hi aprenen i hi participen molt més. Els somnis dels infants –una mica peculiars- es van acomplint (des d’una font que arribi a rajar coca-cola, a menjar “xuxes” dins l’escola de tant en tant). El més important però és que els nens i nenes  ara ja somnien també treure un deu en un examen. El currículum acadèmic és també més valorat entre els pares. Aquesta feina de formigueta no aconsegueix véncer les resistències de moltes persones a portar-hi els seus fills, potser no gaire conscients que aprendre a conviure en la multiculturalitat és, com aprendre a participar responsablement, una assignatura molt important per viure. No sé què ha passat en el centre amb les retallades, però la veritat és que les persones que conec que hi estaven implicades traspuaven il·lusió i ganes pel projecte.
Hi veig molt l’actitud de Jesús, d’escoltar, d’apropar-se a la gent amb més dificultats, rebutjada de tothom, de confiar en les seves potencialitats, de donar-los veu. La escola va millorant sense el prestigi de la concertada, i potser sense reconeixements, però anant al fons de les coses. 
Moltes escoles concertades tenen vocació pública potser també perquè moltes van sorgir per donar resposta a una població mig abandonada. Ara sembla, segons aquest bisbe, que hi ha llocs on s'inverteixen els termes: algunes escoles concertades "trien" alumnes, pel seu rendiment, pel seu origen, per la seva capacitat econòmica. Es valora positivament la competitivitat, el rendiment escolar i es valora molt menys la capacitat de conviure, la pluralitat, l'atenció al més feble, la solidaritat entre veïns. I en època de canvis socials com els que vivim, els pares valoren la seguretat. Però jo els valors cristians els continuo veient en la pública, que és l'escola de qui no pot triar, de qui compta amb menys mitjans i motivacions. Ja em perdonaran.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Autobombo i crida a fer un curset sobre política


Tot plegat per animar-vos a prendre part en el curset que organitzem l'ACO i el Centre d'Estudis Pastorals. I que està molt bé (encara que hi surti jo!)

diumenge, 19 de febrer de 2012

Puritanisme sindical?

He anat a la mani, aquest matí. Molta gent i força diversa, en aquest sentit ha estat bé. S'ha notat ja quan ens hem enfilat al tren, que anava ben ple. No he anat a gaires manifestacions darrerament, però aquesta em semblava particularment important i tot i que he hagut de fer uns quants equilibris d'agenda, hi he anat. Dins del procés de demolició del sistema democràtic, el sindicalisme rebrà amb la nova reforma laboral un cop que pot ser mortal. M'ha cridat l'atenció, entre moltes altres coses, aquesta proposta d'acabar amb els dits "privilegis" dels delegats sindicals a l'hora dels acomiadaments. Sembla que perden la garantia que seran els últims a ser acomiadats. Però, és clar, no són pas privilegis. En diuen així i de passada es contribueix a crear la impressió que els sindicalistes només defensen condicions especials per a si mateixos. Però em pregunto qui podrà defensar els interessos comuns si pots ser el primer a ser acomiadat.
El sindicalisme sempre ha estat una mena de ventafocs democràtica. La seva imatge pública queda enterbolida pels tòpics i molta gent acusa els sindicats de baixar-se els pantalons i els comitès d'empresa, de ser uns aprofitats. El cert és que mai no s'ha fet una campanya seriosa, per exemple, per motivar la gent a presentar-se a les eleccions sindicals. Només cal comparar els mitjans institucionals que es dediquen a les eleccions polítiques i els que es dediquen a les sindicals. I quan hi ha algun delegat sindical que fa mal ús de les seves garanties sindicals, no em sembla que hi hagi bufetades entre els seus companys per fer-lo fora, que és el que hauria de ser. La gent critica fàcilment, però li costa molt més defensar la democràcia per la via de comprometre-s'hi.
El sindicalisme m'ha ensenyat com és de difícil de vegades fer complir la llei en l'entorn laboral i com és de fàcil dividir el personal, que, fragmentat, perd la seva única força.
Conec molts i molts sindicalistes que s'hi deixen la pell. I que són bons treballadors. M'agradaria que algun dia algú els ho reconegués. Com en el món de la política, a tots ens compromet molt més reconèixer que hi ha gent lluitadora, honesta i que funciona que no pas afegir-nos a la general lamentació del "no hi ha un pam de net". Per tant, ens tapem els ulls. Cosa que no significa que sindicats i sindicalistes no hàgim comès molts errors a la vida. Però cal recordar que els errors es poden imputar a qui es mou. A qui no es compromet a res, poques errades se li poden retreure.
De vegades s'espera dels sindicats solucions màgiques. Avui m'ha sabut greu observar com bona part dels manifestants els criticava durament, reclamant una vaga general. Jo em sembla que les he fet totes, les vagues generals, però no em sembla: a) que ara com ara tingui gaires perspectives d'èxit (i si no hi ha èxit, és molt pitjor) i b), si es fa vaga general... i no hi ha res més, tampoc no avançarem gaire.
Recordo una vaga general mentre jo era al comitè d'empresa. Alguns dels meus companys acusaven els sindicats de defensar privilegis i de no estar disposats a rebaixar-se el sou per crear llocs de treball. El comitè ens vam animar a fer una proposta concreta en aquest sentit: amb un 1% menys de sou aconseguíem una nova contractació: poc, però concret. Podia ser una llavor a estendre. No ens en vam sortir. Els qui parlaven, van callar, però no van moure un dit ni tan sols per aproximar-se a una proposta que, per força, era complicada. 
M'ha semblat una manifestació poc unitària i poc creativa. Tothom apel·lem a les necessitats d'organització i d'unitat, però no sembla que això comenci per nosaltres mateixos. Estem massa compartimentats i funcionem amb  massa eslògans i poc sentit autocrític. I ho dic pensant sobretot en mi mateixa. No acabo de trobar una forma de fer front a la crisi des de la política i des del sindicalisme que m'estimuli i que em faci sentir còmoda. Perquè algunes plataformes d'indignats tampoc no em convencen. Subscric les seves crítiques, però no sembla que trobin una forma d'integrar tothom ni, tampoc, d'obtenir un cert ressò en les seves protestes. Els que conec van a la seva bola. Si acabes menjant-te tu sol la pancarta, i si tu sol tens tota la raó del món, potser pots mantenir la teva dignitat, però el problema no el resols pas. Cal desvetllar complicitats, crear opinió, unir esforços, amb humilitat.
Al marge de tot plegat, és un bàlsam comprovar que hi ha molta, moltísima gent, que vol canviar les coses. Ens fa falta trobar uns camins que només apareixeran en un intens treball de base, lúcid, crític, però sobretot confiat en les aportacions de les persones. Només avançarem si creiem que som capaços de fer-ho i si valorem l'aportació de tots, encara que siguin d'una altra corda. Se'ns gira molta feina.

dijous, 16 de febrer de 2012

Mamullant...


Avui aquest bloc fa quatre anys. Els que l'heu anat seguint, heu pogut constatar com la preocupació per la Festa Major de Viladecans s'ha anat convertint en el treball de diverses entitats per assolir un signe identitari de la ciutat que sigui compartit per tothom i que promogui la convivència i la participació ciutadana. Tot just fa tres anys ens hi posàvem. Doncs aquí teniu una mostra de com va anar tot plegat a la darrera Festa Major. Traspua alegria i ganes. A mi, això de la festa cada cop em sembla més important, sobretot en temps de crisi. Doncs, apa. Confio que us agradarà.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Laïcitat i carnaval

Al taller d'en Jordi aquest any per Carnaval es disfressen de monges i capellans, la qual cosa ha donat peu avui a una interessant conversa familiar sobre els atributs (externs, no penseu malament) dels capellans, perquè se'ls pogués reconèixer amb facilitat. Jo li deia a en Jordi si recordava en què es diferenciava externament son germà quan feia de capellà. I em deia, tot sorprès, que en res, però que ara parlàvem de temps antics.
Una conversa sense més, però que m'ha fet pensar. És que en general veig que els centres públics es resisteixen a fer pessebres per allò de no entrar en el tema religiós (la veritat és que no sé si això s'ha arribat a plantejar mai en el taller d'en Jordi), però no els costa gens d'entrar-hi quan es tracta d'escarnir, ni que sigui sense gens de malícia com és el cas, el clero. En el context  d'en Jordi, a mi de fet m'agradaria que si es planteja una disfressa d'aquesta mena, la tria anés acompanyada d'algunes explicacions sobre el tema: què és una monja, què és un capellà. De fet, jo penso que explicar el fet religiós, ni que sigui amb una certa distància, és parar atenció a una dimensió important de la persona. I la persona inclou també la persona amb discapacitat.
Per fer un pessebre cal una aproximació al fet cristià, que implica un cert reconeixement o valoració positiva, per disfressar-se de monja només fa falta la distància, i per això és més fàcil. Però em sembla una falsa objectivitat.
No sé, la parròquia sempre ha acollit bé en Jordi, el qual té una relació amb l'Església tipus Guadiana, apareix i desapareix, però quan hi va, s'hi troba bé. Em sembla que vitalment té interioritzat el fet religiós en positiu. Aquesta percepció, que probablement ell no sap formular, no m'agradaria que es veiés enterbolida per una colla de tòpics exercits des de la superficialitat.
De tota manera, he de dir que la mateixa Església sovint provoca aquesta mena d'afany per disfressar-se de cosa rara. Fa un parell d'anys, a Roma, per Setmana Santa, vam poder contemplar tota mena d'hàbits estrafalaris, i un cert exhibicionisme de capellans amb sotana i capa que resultaven, com a mínim, pintorescos. No sé si és la nova o la vella evangelització, però la reacció que a mi em causaven (i em penso que no dec ser l'única) era la d'arrencar a córrer. Tenim carnaval per anys, perquè com diuen en castellà, s'ajunten "el hambre y las ganas de comer", és a dir, l'anticlericalisme més tòpic, i el clericalisme més tronat.


El Baix Llobregat, Abocador Nacional de Catalunya?


Sort que el nostre govern és nacionalista (se suposa que s’estima Catalunya, si més no sobre el paper) i majoritàriament de missa (almenys de valors conservadors). Altrament, no sé amb què més ens tocaria carregar al Baix Llobregat. La perspectiva que tres de les poblacions (Abrera, Gavà, El Prat –Viladecans queda just al mig de totes dues poblacions-) d’aquesta comarca estiguin “nominades” per al macroprojecte de l’Eurovegas senzillament m’indigna. No puc estar més d’acord amb l’expressió que surt avui al Periódico, de l’alcalde del Prat: “El nostre model de ciutat no té res a veure amb un projecte vinculat al joc, les drogues i la prostitució”. Ja ha costat prou impedir que el Barça col·loqués a tocar de la zona protegida del Delta una mena de parc temàtic, que no va ser aprovat per la Generalitat. I també ha costat, i molt, tancar els “Afters” de Viladecans, que es van fer famosos el dia que els va arribar una partida de droga en mal estat i que va disparar l’atenció hospitalària a la zona. Perquè els dies en què les partides de droga estaven en bones condicions, n’hi havia prou a veure la gent vomitant o absolutament zombie els dissabtes i diumenges al matí. Però, ai, la llibertat individual i el guany econòmic són valors sagrats en la nostra societat. En aquest país, invoquem Sant Jordi i donem llonguets al drac.
El delta del Llobregat té molts atractius turístics, tot i el seu desordre urbanístic i el deterioriament d'algunes zones rurals que malden per sobreviure: és a prop de Barcelona, a tocar de l'aeroport, i té platges. A més, des de fa alguns anys les zones del delta s'han intentat preservar dels depredadors econòmics que sempre l'han festejat.
Em pregunto si les poblacions afectades i el seu entorn (la comarca) hi tenen res a dir davant d’un projecte que pot capgirar i molt la qualitat de vida de la zona, o si el nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern, ens pren per una mena d’abocador, on no n’hi ha prou a ser una comarca amb greus problemes econòmics que ara ens hem de convertir en una mena de prostíbul a l’engròs (de cotització alta, això sí). Ja va impedir en el seu moment CiU que els vots polítics de la zona metropolitana tinguessin una mica més de valor, evitant que tirés endavant una modificació de la llei electoral. No li devem caure bé. Ni ganes. Mercè Solé

diumenge, 12 de febrer de 2012

Ens separem

Els fins ara autors del Mosquit i el Camell el dia del seu casament, notablement més joves...
Sí, el mosquit i el camell se separen (virtualment). I és que, en vista que jo he anat acaparant cada cop més aquest blog, en Josep s'ha animat a començar-ne un de nou. No som independentistes, però creiem en la independència matrimonial, si més no literàriament parlant. Hem pensat en diverses possibilitats: fer el blog del mosquit i fer el del camell. Però teníem un problema d'identitat. Qui és el mosquit? qui el camell? I és que parelles com aquesta, tan ben avingudes, fan de mal separar. Per tant, aquest blog perd la meitat de la seva autoria, però es queda amb totes dues bèsties.
El blog d'en Josep, que tot just fa cinc minuts que ha començat a caminar, passa a dir-se "El diari de Josep Lligadas". És, sens dubte, més ensopit. Però té el to seriós que convé al seu autor. 
En fi, tots dos blogs queden enllaçats. Ens llegirem mútuament. I ens posarem comentaris l'un a l'altra i a l'inrevés. I ens els comentarem mentre estenem la roba o rentem els plats. Tot un privilegi. Vosaltres, però, tindreu el doble de feina!

dissabte, 11 de febrer de 2012

Quis talia fando temperet a lacrimis?

Plaute
Plorar mentre s'expliquen històries d'herois és una cosa que m'encanta. Sempre m'ha atret molt més l'èpica que no pas la lírica. I en aquest sentit, Homer, Virgili o, fins i tot Vargas Llosa (La guerra del fin del mundo) m'han fet passar bones estones. Les guerres de més a prop en el temps o en l'espai em fan menys goig, potser perquè hi veig més clarament la violència gratuïta, el dolor, el patiment. O l'engany de les motivacions que porten a enfrontar-se, o els motius sovint inconfessables que hi ha al darrere. Però tot i això em continua agradant aquesta sensació d'enfrontar-se a l'adversitat cara a cara i fins a les darreres conseqüències. Sempre m'admira el valor que cal tenir per enfilar-se a una muralla sabent que el més probable és, o que caiguis o que t'escaldin de viu en viu. Potser té a veure amb la meva pròpia forma d'encarar els conflictes, no pas per l'heroisme de l'acció -que no en gasto- sinó per aquesta mena de tossuderia frontal i apassionada.
M'hi ha fet pensar el llibre que estic llegint i que m'encanta. És un trilogia de Santiago Posteguillo sobre Aníbal i Publi Corneli Escipió, que enganxa i que em fa recuperar les connexions amb el món grec i romà. Em sembla que està prou ben documentat i, prescindint de les errades o inexactituds que hi pugui haver i que jo no sé detectar, em fa reprendre l'interès per un món que ha deixat una forta empremta en la nostra cultura. Posteguillo té la gràcia de fer reviure el senat de Roma com si fos el Congrés dels Diputats. I d'aproximar-te al món de Plaute, de l'hel·lenisme i de la república romana. De fer-te veure l'ús actiu d'aquelles armes que sempre surten a totes les traduccions dels clàssics llatins i que et costa d'imaginar en acció. I de moure't per Roma -una Roma ben diferent, sembla, a la que s'ha conservat- en el moment en què tot just s'iniciava la seva gran expansió. M'ha fet agafar ganes de tornar a llegir Livi (Ab urbe condita) i Plaute. Ho intentaré. Mercè Solé