divendres, 21 d’octubre de 2011

Violència

Molt bona notícia això d'ETA. No tan bona la mort de Gaddafi, no pas perquè ell no fos un assassí, sinó perquè la violència només genera violència. 
Aquests dies he estat llegint un llibre que també he deixat inacabat, aquest cop per K.O., perquè em sembla que ja m'estava començant a deprimir: Después del Reich. Crimen y castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Descriu moltes coses que no ens han explicat gaire: el comportament dels aliats a l'Alemanya de després de la guerra, les deportacions massives d'alemanys a través d'Europa, les brutals revenges a Txèquia i a Polònia... El desordre, l'arbitrarietat i el buit legal a Europa. 
De fet, hi ha coses que ja les podem suposar després d'una guerra. I certament, l'Alemanya nazi deuria desvetllar moltes ànsies de venjança, però tolerar certes actituds no ajuda a construir la pau.
Però el que més em fa pensar és que, en general, la memòria de la guerra que es va transmetent de forma popular a través de la literatura i del cinema és molt poc crítica amb la violència. Tot el mal queda dipositat en els alemanys (o en els japonesos), i tot el bé en l'exèrcit. No es parla gaire de la incompetència d'alguns militars, de la crueltat de bombardejos com el de Dresde, dels abusos dels vencedors.
Recordo una sèrie de televisió, ja fa anys, sobre la resistència a Bèlgica que almenys es plantejava els dilemes ètics que sorgeixen en una lluita armada, encara que sigui contra els nazis: les víctimes innocents, la necessitat de "fer callar" les persones que poden posar en perill una organització clandestina, etc. D'aquesta sèrie, que no recordo com es deia, curiosament n'ha quedat una altra sèrie que n'és una divertida paròdia: Allo, allo. De l'original ja no n'hem sentit a parlar més, però aquesta, que està molt bé, l'han repetida sovint a les televisions.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

L'eternitat de la JOBAC


















I ara, la intervenció de Josep Hortet.
Agraeixo a la comissió la invitació a dir unes paraules i desitjo que visquem una trobada esplèndida  tots plegats, d’una manera especial ho desitjo a les persones fundadores de la JOBAC, militants, consiliaris, amics i amigues dels inicis. La JOBAC va ser  per definició una obra col·lectiva, com ho continua sent la JOC, on finalment va poder confluir la JOBAC, i l’ACO on una part hem anat arribant.
Amb cinc minuts vull presentar tres punts.

Primer punt: La intuïció jocista

A la meva agenda de l’any 1973, al diumenge segon d’Advent, dia 9 de desembre, tinc escrit: “a les sis de la tarda, JOC a la residència de la Sagrera”. Al magnífic llibre de Montserrat Sintes sobre la JOBAC  es parla d’aquesta reunió prehistòrica, i de les següents, a la pàgina 39. Què intentàvem, què preteníem?

Jo ho vaig viure d’aquesta manera: al costat de diversos impulsos psicològics, socials, epocals, juvenils, eclesials, que hi eren, crec que tot  quedava penetrat i enriquit per un focus lluminós, que en podem dir la inspiració jocista. Aquesta inspiració va portar a  trobar-nos en aquella reunió, a militants d’ACO, amb consiliaris i consiliàries, capellans i religioses, que cercaven donar a la seva presència i acció als barris i pobles un sentit col·lectiu de xarxa voluntària, fent equip i amb moltes ganes de treball i esforç al costat de la joventut.

Per a mi, el nucli fort d’aquesta inspiració jocista era i continua sent el seguiment afectiu i efectiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes, amb paraules del salm 45. El seguiment de Jesús a qui val la pena escoltar, estimar, deixar-se omplir del  seu Esperit per viure i actuar a la seva manera fent comunitat, fent Església convocada i animada pel mateix Esperit.

Deficiències i mediocritats n’hi van haver, dificultats i obstacles de fora i de dintre també, no tot van ser flors i violes, però totes i tots sabem que va valdre la pena i per això estem ara aquí. I en donem gràcies a Déu i mútuament a la jobaqueria reunida, i ho volem celebrar.

Segon punt: La barreja

Crec que no exagero quan considero que un dels aspectes més admirables de la nostra aventura va ser la barreja entre barris diferents i pobles, entre diverses sensibilitats del món juvenil, entre diversos accents i ideologies de compromís social i de vivència eclesial, la barreja entre moviment i parròquies i diòcesi, la barreja entre iniciativa personal i grupal i l’adhesió al moviment amb el seu mètode i disciplina, entre saber aportar i saber aprendre a la vegada.

Com sol passar en les agrupacions socials, hi havia persones i grups que se sentien més majoritaris en les seves idees o formulacions, o intentaven ser-ho, i persones i grups que se sentien més minoritaris en les seves. Però a la JOBAC es va anar mantenint un equilibri savi i respectuós per a tothom, sense manipular l’Evangeli en  aquestes contingències.

Les barreges i equilibris aconseguits exigien  molt bona voluntat, respecte i comunió de part de tothom,  exigien a voltes morir per a ressuscitar.  Sabem que no és fàcil però és fantàstic quan de veritat se sap fer. Crec que  hi vam trobar goig i enriquiment. La JOBAC, obra de totes i tots, va ser un gran tresor del qual vam gaudir. 

Amigues i amics, apliquem també aquest llegat tan positiu a les realitats que vivim avui en el camp social, familiar i eclesial.

Tercer punt: L’eternitat de la JOBAC


Els anys de la JOBAC,  entre 1974 i 1992,  queden ja endarrere, han passat bastants anys,  formen part del nostre passat, de les batalletes de joventut per explicar. Però,  oi que hi ha quelcom dintre nostre que ens fa sentir encara de la  JOBAC?.

Ho podem ventilar del nostre imaginari com una sensació ridícula o nostàlgica o ens podem preguntar si això de la JOBAC és d’aquelles coses que imprimeixen  caràcter a la vida, com es diu d’alguns sagraments, en llenguatge eclesial.

Certament l’experiència d’aquells anys, en una etapa eminentment formativa de les vostres vides, està donant fruits abundants i diversos en l’actual fase adulta.
Però em sembla que d’una manera, encara més rotunda, podem dir també que la JOBAC  és quelcom etern per a tots nosaltres. I que tenim aquesta sort!

Sabem que una cosa és el temps matemàtic, el temps del rellotge i altra cosa és el temps viscut per cada persona, família  o comunitat. Una hora plena d’un sentiment intens no ens resulta igual que una hora buida. La plena ens passa molt ràpidament, i l’hora avorrida sembla que no s’hagi d’acabar mai més, però, després d’un temps, en el nostre record l’hora avorrida és com un no res i l’hora plena en canvi ens deixa una sensació de plenitud, que continua present encara ara a la nostra existència. És allò que expressa Joan Maragall al cant espiritual:  “voldria aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns dintre el meu cor”.

Això és el que ens passa amb la JOBAC, i no només perquè érem joves, sinó per alguna cosa més profunda, perquè l’experiència de la JOBAC va ser de temps ple, de temps viscut vivament, de fruits d’amistat i de dedicació de la nostra vida cap a l’amor i el compromís social i eclesial.

La JOBAC va ajudar a enfocar l’adolescència i joventut com un èxode que ens feia sortir de nosaltres mateixos i trobar la salvació de les nostres vides en l’amor, que és el camí de salvació proclamat per l’Evangeli.

Tan de bo que també amb Joan Maragall experimentem: “Ja ho sé que sou, Senyor, però on sou qui ho sap? Tot el que veig se vos assembla en mi. Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”.

Des d’aquesta perspectiva afirmem, doncs, modestament però amb convicció, l’eternitat jobaquera, el pòsit meravellós d’esforç personal i comunitari, de gràcia de Déu i de testimoni, d’amistat i de comunió que continua dintre nostre.


La densitat existencial que vam viure a la JOBAC, no la pot ferir ja el pas del temps. Com creiem que no l’ha ferit en els companys i companyes que han passat pel trànsit de la mort, entre els quals vull fer memòria de l’entranyable company consiliari Josep Maria Puxan.

Per tot plegat, permeteu-me expressar el sentiment més personal i íntim d’aquests moments, amb una forma ritual, plena de sentit i de vida ara i aquí: “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén”.
 Josep Hortet

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Au, Jobac, un pas endavant...


Aquesta és la meva aportació a la festa de diumenge passat. De fet, ja està recollida també en un escrit que vaig fer fa tres anys, o sigui que em repeteixo. Però aquí la teniu.
La meva aportació és, sens dubte, molt personal. Amb l’esperança que us hi sentiu reflectits i reconeguts d’alguna manera.  Vaig entrar a la Jobac l’any 1978. Tenia 21 anys. Vivia al barri del Poblenou de Barcelona, en una zona que avui és molt cèntrica, però que aleshores era una mena de terra de ningú entre el Clot i el Poblenou. A casa no eren creients. La inquietud per la fe se’m va desvetllar una mica per casualitat (o no!) i algú em va derivar cap a la JOBAC. Treballava, amb un contracte indefinit, en una mútua, com a administrativa, i tot just acabava de començar a estudiar a la Universitat.
La  JOBAC em va aportar moltes coses valuoses:
*     L’oportunitat d’aprofundir en aquella fe que neixia, de consolidar-la, d’adquirir un sentit d’Església, un sentit d’Església crítica, però d’Església. La revisió de vida, l’acompanyament del consiliari, la lectura, els recessos, les Eucaristies, la pregària, les celebracions pasquals... tot ajudava. Val a dir que al costat de la JOBAC també la parròquia hi va tenir un paper important. Es complementaven sense antagonismes, cosa que no a tot arreu ni sempre va passar. Recordo la participació en l’Assemblea Diocesana, que es va clausurar un 22 de febrer de 1981. El 23-F ja sabeu què va passar. I el 24 va caure un llamp a la meva parròquia. Naturalment, el full diocesà del diumenge següent no va esmentar cap de les tres coses. Va ser un tastet d’aquest tant complicat engranatge que és la institució eclesial.

*     La revisió de vida em va aportar una inquietud per esbrinar les causes i les conseqüències de les coses. Una mirada sobre la realitat, crítica i esperançada. Bé, dit així, sembla pretenciós. Però em va ajudar a entendre que hi havia també una implicació personal i un compromís. Si vols que les coses canviïn t’has de posar en marxa. Encara m’ho crec... tot i que sóc més realista respecte a les limitacions personals i col·lectives, començant per mi mateixa.. Però l’esperança persisteix. També perquè m’he tornat més fresca en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, he après que les coses no depenen solament de mi. També dels altres. I que l’Esperit bufa quan vol. Cosa que em fa sentir més lliure i més tranquil·la.
*     La revisió de vida (i la crida a fer o a demanar articles per al butlletí, a preparar trobades, material de formació, taules rodones...) em va ajudar també a pensar, una cosa que amb el temps m’he adonat que és menys comuna que no semblaria. Atrevir-se a no donar per fetes les coses, a no deixar el pensament en mans dels experts. A creure’m de debò que l’aportació de la gent més senzilla és molt valuosa.
*     Jo venia d’una família treballadora i en principi tenia ben clar això de la classe obrera. “Clar” és una manera de dir que en tenia una vaga consciència. La JOBAC em va ajudar a donar-ne raó, a conèixer la història del moviment obrer. Em va ensenyar què era un sindicat i el valor de l’associacionisme. Em va fer concretar les coses. De fet va ser una formació que no vaig rebre al sindicat i que per tant em va ser molt útil.
*     La JOBAC em va fer valorar molt el món del treball i les persones que eren les meves companyes. No només a través de la feina sindical, que també, sinó senzillament la feina va adquirir una altra dimensió. De fet, jo tenia la dèria d’estudiar i vaig acabar la carrera. Però la JOBAC i el convenciment que això de l’opció pels pobres valia la pena, però que m’hi havia de preparar, em va portar a estudiar treball social, i a treballar a Càritas...
*     La JOBAC em va fer sortir del meu ambient habitual. Jo era una bona noia, seriosa. Que estudiava i treballava. De tant en tant anava a algun concert. Tenia uns quants bons amics. I prou. A la JOBAC vaig tenir ocasió de conèixer i fer amistat molta gent d’altres barris, pobles i ciutats, però jo valoro molt el fet de tenir tants amics al Bon Pastor i a Nou Barris. Això em va aportar una dosi considerable de realisme i una bona aproximació a la classe obrera immigrada, que vivia en condicions força diferents a la de Poblenou. També em va aportar gràcies al Fisa i a l’equip del butlletí, un coneixement intens d’algunes Festes Majors. I gràcies al Quim i amics, un altre bon coneixement de “fiestas y festejos” diversos.
*     També valoro de la JOBAC la llibertat. La JOBAC no era una secta, encara que els meus companys del sindicat, que a més a més de suportar-me a mi, suportaven mitja JOC, de tant en tant em deien que els cristians érem una “secta” (també em deien, afectuosament, altres coses, menys políticament correctes). La JOBAC, deia, m’impulsava a anar més enllà en allò que jo considerava important, però l’opció era meva, els amics de tota la vida hi continuaven. No em va apartar, sinó que em va implicar més.Per cert que a mi aquesta coincidència militant amb gent de la JOC, de la qual tinc un molt bon record, em qüestionava l’existència de dos moviments tan semblants i em va portar a veure com un bé la fusió de tots dos moviments.
*     La JOBAC em va aportar grans dosis de transcendència. Però per damunt de tot, em va aportar grans dosis de bon humor, d’estimació, d’amistat. Són impagables els acudits que van sortir a la primera època del Marxem. I els records que tinc de les trobades. Molta gent de la JOBAC continuem sent amics, dins o fora de l’ACO, que ens ha donat continuïtat. I amb molts ens hem embolicat en d’altres magnes obres.
*     A la JOBAC vaig aprendre a actuar, a fer coses, a treballar en equip, a valorar el moviment associatiu, a adquirir una identitat de barri. Vaig descobrir habilitats desconegudes. També vaig ensopegar amb coses de mi mateixa que no m’agradaven. Però fonamentalment vaig aprendre a contradir el guru dels nostres dies, en Pep Guardiola, que amb molt de treball, uns valors constructius i l’equip dels millors va d’èxit en èxit. Jo en canvi a la JOBAC vaig aprendre que un jove treballador val més que tot l’or del món i que tothom, vingui d’on vingui, és Fill de Déu i bon company de viatge. I que els fracassos de vegades no ho acaben de ser, perquè la lluita, l’acompanyament, l’amistat són signe d’alguna cosa més gran i contenen una gran força de transformació que es manifesta quan vol. I que els èxits mai no són individuals ni de per vida.
*     El tema de l’evangelització potser és per a mi l’interrogant més gran, encara avui. Em sembla que jo tenia una visió molt proselitista de la qüestió. Avui ho veig senzillament com un compartir a fons, de forma explícita, sense amagar res,  allò que vivim, allò que dóna sentit a les nostres vides amb la gent que ens acompanya. I que Déu hi faci més que nosaltres. Que és la seva feina.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Quan encara no existien els mòbils ni el correu electrònic...















... existia la JOBAC. Aquesta tarda ens hem retrobat un munt de gent. Trobada emotiva, reconeixements incerts entre nosaltres (ai, les canes, el pes...!), hem rigut moltíssim (aquell impagable trio jordi-joan francesc-juanjo, amb guió de luxe de Francec Orteu); hem tingut música amb grup coral i instrumental amb en Xavier Morlans i hem tornar a gaudir de les cançons de sempre. Fotografies, parlaments (Joan Batlle, servidora, Josep Hortet, Joan Enric Vives, Salvador Clarós i Montse Sintas, amb un record especial per en Josep Maria Puxan), abraçades, alegria. Algú -crec que ha estat en Salva- ho ha dit: la JOBAC va ser una gran, activa, esperança, en temps de crisi i de canvi. Avui tornem a viure una crisi intensa. Potser aquest esperit de la JOBAC ens ajudi a viure-la amb compromís i creativitat. A mi, realment, m'ha animat a fer-ho. Ah, i esperit profètic. Ja hem vist que d'aquí vint anys l'Higini serà el Molt Honorable, i en Quim ocuparà el màxim càrrec  a Roma, mentre que un cert arquebisbe serà a Can Brians per haver fet contraban abusant del seu càrrec a Andorra. En fi, la Trobada d'avui mereix una valoració millor i més reposada. Però ara estic massa cansada, ja em perdonareu. Mercè

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Va pensiero...


No us perdéssiu pas aquest video que m'ha enviat la Maria Dolors. Aquí en teniu una petita explicació. De debò que és molt emocionant:

El pasado 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentarse a la realidad. Italia festejaba el 150
aniversario de su creación y en esta ocasión se representó en Roma la ópera Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti.
Nabucco evoca el episodio de  la esclavitud de los judíos en Babilonia, y el famoso canto "Va pensiero" es el canto del coro de esclavos oprimidos. En Italia, este canto es un símbolo de la búsqueda de la libertad (en los años en que se escribió la ópera, Italia estaba bajo el imperio de los Habsburgo).
Antes de la representación, Gianni Alemanno, alcalde Roma, subió al escenario para pronunciar un discurso en el que denunciaba los recortes del presupuesto de cultura que estaba haciendo el Gobierno, a pesar de que Alemanno es miembro del partido gobernante y había sido ministro de Berlusconi. Esta intervención del alcalde, en presencia de Berlusconi que asistía a la representación, produjo un efecto inesperado.
 Ricardo Muti, director de la orquesta, declaró al "Times":
 "La ópera se desarrolló normalmente hasta que llegamos al famoso canto "Va pensiero". Inmediatamente sentí que el público se ponía en tensión. Hay cosas que no se pueden describir, pero que uno las siente. Era el silencio del público el que se hacía sentir hasta entonces, pero cuando empezó el "Va Pensiero", el silencio se llenó de verdadero fervor. Se podía sentir la reacción del público ante el lamento de los esclavos que cantan: "
Oh patria mía, tan bella y tan perdida." Cuando el coro llegaba a su fin, el público empezó a pedir un bis, mientras gritaba "Viva Italia" y "Viva Verdi".
 A Muti no le suele gustar hacer un bis en mitad de una representación. Sólo en una ocasión, en la Scala de Milan, en 1986, había aceptado hacer un bis del "Va pensiero".
 "Yo no quería sólo hacer un bis. Tenía que haber una intención especial para hacerlo" - dijo Muti -.
En un gesto teatral, Muti se dio la vuelta, miró al público y a Berlusconi a la vez, y se oyó que alguien entre el público gritó:
 "Larga vida a Italia!".
 Muti dijo entonces:
 "Sí, estoy de acuerdo: "Larga vida a Italia", pero yo ya no tengo 30 años, he vivido ya mi vida como italiano y he recorrido mucho mundo. Hoy siento vergüenza de lo que sucede en mi país. Accedo, pues, a vuestra petición de un bis del "Va Pensiero".  No es sólo por la dicha patriótica que siento, sino porque esta noche, cuando dirigía al Coro que cantó "Ay mi país, bello y perdido" , pensé que si seguimos así vamos a matar la cultura sobre la cual se construyó la historia de Italia. En tal caso, nuestra patria, estaría de verdad "bella y perdida".
 Muchos aplausos, incluidos los de los artistas en escena. Muti prosiguió.
 "Yo he callado durante muchos años. Ahora deberíamos darle sentido a este canto. Les propongo que se unan al coro y que cantemos todos el "Va pensiero"
 Toda la ópera de Roma se levantó. Y el coro también.
Fue un momento mágico. Esa noche no fue solamente una representación de Nabucco, sino también una declaración del teatro de la capital para llamar la atención a los políticos.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Amb impotència i esperança


Us deixo amb el comunicat de Càritas de Barcelona amb motiu del 17 d’octubre, Dia mundial per a l’eradicació de la pobresa


i  Càritas. Barcelona, 13 d’octubre de 2011.- Davant del Dia mundial per a l’eradicació de la pobresa i donada la situació social duríssima que viuen actualment moltes persones i famílies en el nostre país i en el Tercer món, des de Càritas volem manifestar que la situació actual l’estem vivint amb impotència i esperança.

Amb impotència perquè ja fa molts mesos, inclús anys, que denunciem que estem assistint impassibles a dues crisi i mitja (l’econòmica-financera, la de l’habitatge com a factor d’exclusió social, i una mitja crisi social). L’altra mitja, que encara no està en crisi, és la que eviten –fins quan?– familiars, entitats i serveis socials.

Amb impotència quan veiem, amb alarma, les conseqüències que l’atur te en el col·lapse de la vida de moltes persones, joves i grans, sense que s’actuï. No és una emergència econòmica i social tenir 5 milions de persones sense feina? Moltes d’aquestes persones les deixem –com a societat– als vorals i s’hi quedaran per sempre, inclús quan comencem a repuntar d’aquesta virulenta crisi.

Amb impotència quan es diu que falten tants anys per arribar a la situació de partida de la crisi, la del any 2007, quan teníem prop de 2 milions d’aturats. És aquesta la fita? Constantment 2 milions de persones, abocades a no treballar? Cap a on anem?

Amb impotència quan recordem les persones que en els països empobrits del Tercer món malviuen en permanent pobresa, mancats de drets i de llibertat, víctimes de la corrupció dels seus governs i d’altres governs que els neguen tota esperança. Sabem que la seva és una crisi molt més dura i sense un horitzó visible.

Amb impotència assistim, avui sí i demà també, a continues reduccions del poder adquisitiu de les pensions o prestacions de les persones pobres i sense endevinar on volem arribar (augment regressiu d’impostos com l’IVA, congelació prestacions/pensions o retallades en prestacions socials).
  
Amb impotència perquè Càritas ha de cobrir moltes necessitats bàsiques -que no cobreix l’Estat del Benestar- quan la gran majoria de les persones pobres que atenem no volen subsidis, sinó que volen feina, feina i feina.

Però a Càritas mantenim l’esperança

L’esperança que la societat civil sabrà donar un pas endavant amb iniciatives socials (p.ex Cooperatives) i que tots els que no estem directament afectats per la crisi ens sabrem contagiar de confiança, optimisme i compromís.


L’esperança que després de tantes retallades sabrem actuar sobre les causes de la crisi cercant un Consens sobre l’ocupació de totes les forces polítiques, econòmiques i socials.
  
L’esperança que els Estats sortiran al rescat de les persones en risc sever d’exclusió per la pèrdua de l’habitatge (la part senzilla i inexperta de les operacions hipotecàries) de la mateixa manera que ho han fet amb les Entitats Financeres (la part forta i experta).

L’esperança que entre tots evitarem que les retallades recaiguin un cop més en els més fràgils.

L’esperança que els països del Nord (els rics) renunciïn (renunciem) a una part del que tenen (tenim) en benefici del Sud.

L’esperança que el neoliberalisme doni pas a una economia social de mercat, caracteritzada pels valors que tenen en compte el factor humà.

I amb l’esperança que la Història no ens hagi de jutjar durament.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Escarxofes i embarassos

"Les dones que mengin aquestes escarxofes quedaran prenyades!" Així s'exclamava un pagès de Viladecans, ja fa molts anys, abans que es posés en marxa la Depuradora de Viladecans-Gavà-Castelldefels. Perquè abans l'aigua dels usos domèstics i industrials anava a petar a les corredores, el canal de rec dels fertilíssims camps del delta, cèlebres per les seves carxofes. I és que l'aigua portava de tot, fins i tot un carregament considerable de condons usats. No sé si s'ha notat en la demografia. Vosaltres mateixos! Mercè

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Una tarda a l'Escolania

Els discos de l'Escolania que tenia de petita, alguns comprats de segona mà
En el darrer post parlava de coses que em feien contenta. I he decidit dedicar a aquesta visita, que m'ha encantat, un post a part. Perquè l'ocasió de visitar l'Escolania de Montserrat, que em va oferir en Sergi d'Assís, antic bloguero -d'això ens vam conèixer- (i ara yotubaire i tuitero, em sembla) és tot un regal.
De fet, de petita, a casa l'Escolania era l'únic punt de connexió que teníem amb Montserrat, que sentíem força distant. Tanmateix, la música ens entusiasmava i les veus blanques, també. He de confessar que jo posava tots els anhels al cor dels Wiener Sänger Knaben, perquè el repertori m'agradava més. I els anava a escoltar quan venien a Barcelona, i els dibuixava, i me'n comprava discs. Era una certa obsessió. 
L'Escolania, per contrast, em semblava molt seriosa. D'una banda les harmonitzacions de cançons catalanes que cantaven em semblaven molt sofisticades i la música religiosa em quedava una mica lluny. Un dels primers discs que vaig tenir, però, era un disc gravat els anys 50 per solistes de l'Escolania, en què cantaven música de Schumann i de Mendelssohn. Fa gràcia perquè tota la portada del disc és en castellà, i també el nom dels solistes, i en canvi els duets i trios estan cantats en català. Aquest sempre ha estat un punt de referència a casa. I encara l'escolto.
Amb els anys he anat valorant molt més l'Escolania de Montserrat. Vaig anar descobrint que tenien una gran personalitat cantant, amb aquella impostació de la veu que els feia singulars, de manera que quan engegaves la ràdio, els podies reconèixer a la primera. Després les modes han canviat i aquest estil sona una mica engolat. Ara canten amb més naturalitat. Però sempre han cantat de forma excel·lent, al més alt nivell. En valoro la seva fidelitat al repertori montserratí, que van difonent per tot el món, i també el fet que mantinguin aquest objectiu final de servei al monestir per damunt de la seva òbvia capacitat de viatjar i fer concerts. I, per cert, malgrat les meves manies, sí que mantenen un amplíssim repertori.
L'Escolania és l'escola de música en actiu més antiga d'Europa i, sens dubte, ha aportat i continua aportant un gran bagatge musical a Catalunya. De fet em va sorprendre molt, en el seu moment, que la mort d'Ireneu Segarra, director que fou de l'Escolania durant molts anys i creador d'un mètode musical per als nois que va obtenir una gran difusió, obtingués tan poc ressò en els mitjans de comunicació.
Doncs bé, amb tot això, ja us fareu el càrrec que vaig gaudir molt de la visita. Sobretot perquè el projecte que hi ha al darrere no tant de formar grans músics sinó de formar persones, bones persones, amb sensibilitat social, lliures, amb responsabilitat, que puguin dedicar-se amb solvència a allò que desitgin un cop hagin crescut. I vaig valorar molt la voluntat del monestir de dedicar-hi tants recursos, humans i materials, per fer més accessible l'Escolania a totes les famílies, evitant que acabi convertint-se, pel seu elevat cost de manteniment, en una escola elitista. 
Res més. Us deixo amb l'Escolania, com és natural, aprofitant un dels seus videos penjats al seu canal del youtube. Encara que estigui en francès, és ben fàcil de seguir. I explica bé com és la vida d'un escolà:


Perdó, me n'oblidava. A partir d'ara, l'Escolania té un mosquit i un camell com a amics, entre molts d'altres. Per tant, aprofitarem per difondre la seva activitat. Amb molt de gust.Mercè

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Dies d'agraïment

Aquests tres dies passats a les Benetes m'han servit per moltes coses: per descansar, per treballar, per desencallar un parell de feines que tenia molt, molt rovellades, per posar ordre. Però enguany m'han servit bàsicament per deixar de rondinar una estona i adonar-me de les moltes coses que vaig rebent. Ja sé que queda carrincló, però no em puc estar de dir-ho: hi ha gent molt generosa i som molts els que ens en beneficiem. Penso en l'Anna i en Quico que ens estan ajudant a l'associació de familiars del taller d'en Jordi a preparar una jornada de treball que farem el diumenge 6 de novembre; en l'Ignasi Riera, que vindrà a celebrar amb la gent del Punt de Trobada el cinquantè número de la nostra revista (i ens farà una xerrada que durà per títol: Que ens volen deixar incomunicats? Reinventem la comunicació), i molta altra gent que potser és menys coneguda, però que cada dia posa molt d'ella mateixa amb absoluta gratuïtat perquè les coses funcionin. I en un altre pla em fa il·lusió que hagi nascut en Daniel, que viurà al pis on vaig créixer i es farà gran a la meva antiga habitació, estic contenta de tornar a estudiar (tot i que, glups, em costa agafar el ritme), faig llista de persones estimades...  I després, així de cop, m'adono que dos dels fracassos que jo he viscut més malament, en negatiu, han acabat donant fruits que em satisfan molt. Un és el fracàs personal, laboral i professional en una empresa en què portava prop de disset anys i que jo valorava molt, que en el seu moment va ser força traumàtic. Vaig decidir marxar i canviar de xip. El bagatge après allà m'ha servit molt en altres àmbits i sempre he trobat feines interessants, algunes de millor pagades i tot. I ara gaudeixo d'estabilitat laboral, de bon ambient, d'una feina creativa que m'encanta i d'uns horaris que em permeten fer moltes coses a Viladecans. I conservo les amistats de l'antiga feina, és clar. 
I de l'altra banda, també amb ICV vaig tenir els meus alts i baixos. I en un cert moment vaig dir prou. Passat el temps, m'adono que aquest tall m'ha permès treballar en coses interessants que des de l'Ajuntament difícilment haguessin estat possibles. I estic contenta de continuar en sintonia (sintonia crítica, no fos cas) amb ICV-EUiA i de treballar en la mateixa direcció, i sovint en companyia, però des d'altres espais. No sé què hi hauria si hagués continuat vinculada laboralment al partit, però segurament no hi hauria ni Punt de Trobada ni potser Mamut, tot i que aquesta iniciativa de revitalització de la Festa Major que va sortir del Punt de Trobada és probable que s'hagués manifestat igualment d'altres maneres. No depèn pas de nosaltres! Amb això vull dir que de vegades vols controlar molt tots els fils, t'obsessiones a caminar per un determinat sender i no t'adones que hi ha moltes més possibilitats. En fi, que estic contenta, vaja! Mercè

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Cireres d'arboç


Ja fa unes quantes setmanes que tenia previst venir a treballar uns dies en aquest monestir. El que no sabia és que poc abans es convertiria en un dels més mediàtics de Catalunya. Però encara hi ha tranquil·litat, poca gent (són dies feiners) i la bona acollida de sempre, per tant n'estic ben contenta.
M'estic dedicant a enllestir una feina que m'avergonyeix haver endarrerit tant i de què un dia ja us parlaré. I a estones vaig treballant en alguns "bolos" que he acceptat una mica temeràriament (en tinc cinc d'aquí a final d'any i vist en perspectiva em sembla una exageració). Em va bé que em demanin algunes coses. Sempre et fan pensar i treballar, al marge de si la teva feina servirà als altres o no. Però aquest any m'acabaré fent un embolic perquè a més m'he animat a matricular-me virtualment en un parell d'assignatures a l'Institut de Ciències de la Religió (Iscreb). O sigui que no sé si tindré gaire temps per escriure, o si tindré alguna cosa a aportar, perquè de vegades em sento espremuda com una llimona. Però em fa molta il·lusió tornar a estudiar. No sé si perquè em rejoveneixo, si és que m'agrada exercir d'alumna o si tot plegat m'estimula. Fa molt de temps que tenia ganes de fer aquest pas. Hi sortirà perdent alguna altra de les activitats que faig, perquè tot no es pot mantenir. 
Em debato interiorment. No acabo de saber si és que necessito aquest activisme desaforat per ser feliç o bé si estic defugint responsabilitats. Ai, la meva consciència queda decididament tocada quan penso que hauria de fer uns quants arranjaments a casa, que vaig deixant de banda sistemàticament i que acabaran, sens dubte, passant factura en forma de goteres o de qualsevol altra desgràcia casolana!
Suposo que el punt de referència de debò és estar prou per la gent de casa i no esgotar-se en tasques inútils. Però a mi tot m'atrau, des de les cireres d'arboç a les reunions del partit (vés qui ho havia de dir!). Definitivament he de triar. Però em costarà. Mercè