dimecres, 31 d’agost de 2011

Vocacions desaparellades

Llegeixo algunes coses sobre la JMJ i l'allau de vocacions per a la vida religiosa, per al sacerdoci (masculí i cèlibe, és clar) i per al matrimoni, que alguns diuen que sens dubte hi haurà després de la trobada. 
La veritat és que quan em parlen de vocacions alguna cosa em grinyola i em fa mal. Tinc molts amics capellans, però he de dir que em sembla que aquesta tasca, i tota l'organització eclesial, necessita que hi treguin els munts de pols acumulada. Moltes coses rutllen amb el sobreesforç d'alguns clergues que fan una tasca magnífica (d'altres estan pendents que els planxin les piadoses randes), esforç que no va acompanyat de mesures organitzatives que facilitin les coses. Si això no canvia, encara mataran els pocs que queden: a disgustos i a feina.
De fet, tal com estan les coses no em faria gens feliç que les dones fossin ordenades (algun dia ho seran) si no canvia el model actual. Com que els qui tenen poder a l'Església no se'n refien ni dels laics ni, molt menys encara, de les laiques, van sobrecarregant el sistema sense obrir ni simplificar l'estructura. Però ja s'ho faran. El meu desacord l'expresso per la via econòmica, perquè tampoc no hi ha altres vies. Jo col·laboro amb diners en moltes coses d'Església, menys amb la creueta de la renda. L'Església hauria de gestionar i de viure dels seus propis recursos sense ficar-hi l'estat pel mig. I si alguns capellans -i alguns bisbes- han de treballar a fora, també ho fem els laics i sobrevivim, sense deixar els nostres compromisos socials i eclesials. Fins i tot sant Pau ho deia: qui no vulgui treballar, que no mengi.
Però aquesta incomoditat de la vocació me la produeix el fet que sembla que no existeixi la vocació laical desaparellada. És a dir: o fer-te monja o capellà, o casar-te. Però quan no optes per això sembla que res més no valgui la pena. Hi va haver un temps que una mena d'institut seglar em "perseguia" i quan jo els deia que això del celibat no era per a mi, em deien que era una incoherent perquè aleshores m'havia de casar. I jo ja els demanava un nòvio guapo i ric, però no hi van ajudar, no. Encara vaig trigar moooolts anys a casar-me.
Sembla que en els ambients eclesials més ortodoxos, la salut eclesial es mesura pel nombre de seminaristes. Són els mateixos ambients que defensen els sarcasmes sobre la gent en l'anonimat de les webs, o la delació entre companys capellans, o l'adulació, o el retorn al llatí, perquè si la gent no entén què es diu s'apropa més al misteri (?), o l'ús dels sagraments com una mena de màgia, gent que considera (com he llegit no fa gaire) que els laics amb voluntat de participar en les celebracions són uns fracassats en altres àmbits. En aquest context, em sembla molt sa que els seminaris estiguin buits. Potser així s'obrin camins més assenyats. Ja ho diu la il·lustració que us he posat: qui vol fer una cosa troba un camí, qui no vol fer res troba una excusa. En aquest cas, menys diners, menys "vocacions" potser acabin sent més camins. Mercè

dissabte, 27 d’agost de 2011

Els treballadors socials i els pobres sota sospita

Pel que llegeixo als diaris de la intervenció dels dos consellers del PIRMI sembla que:
a) els treballadors socials són incompetents
b) els treballadors socials prevariquen, no sé si es diu així, però distribueixen conscientment recursos que no són adequats.
c) els treballadors socials actuen sota consignes polítiques, i canvien el seu procedir segons el color del govern seguint ordres inconfessables.
Guai. És clar que els pobres:
a) són pobres perquè volen, si volguessin treballar no estarien d'aquesta manera,
b) treballen en l'economia submergida, i només és culpa seva. Forcen els seus empleadors a tenir-los sense assegurar, tot i que les empreses i els particulars s'hi resisteixen.
c) a més de pobres, molts són estrangers (aquests dies jo he sentit dir l'Artur Mas exactament el mateix que diuen els de PxC: la RMI per a la gent d'aquí. Deuria ser un tall de veu fora de context, però jo ho vaig sentir així, amb totes les lletres).
d) els pobres gosen moure's i fer vida al marge del que expliquen als serveis socials. I surten i entren del seu domicili sense permís. I alguns fins i tot s'ho passen bé quan haurien de vestir una roba de sac i tirar-se cendres damunt del cap.
e) són els pobres els qui decideixen quina documentació i quina informació necessita la Generalitat per concedir un ajut o no.
f) els falta dir una cosa que, per sort, l'Església no diu: és que els pobres són pecadors i la situació que viuen és el càstig diví.
g) els pobres sempre menteixen. Els consellers de la Generalitat, mai. 
Això sí. No expliquen, els consellers, que:
a) els serveis socials, a la Generalitat i als ajuntaments, solen ser la ventafocs del sistema. Al meu Ajuntament hi va haver un temps en què un estudiant en pràctiques (amb carnet del partit, això sí) tenia un ordinador propi, mentre que els treballadors socials no tenien ni ordinador -un per equips de set o vuit persones- ni tan solscorreu electrònic.
b) les administracions públiques volen treballadors socials a baix preu. Per això col·loquen, als llocs més complicats, gent sense experiència o en contracte en pràctiques. I això els treballadors socials: les treballadores familiars viuen en la subcontractació i són clarament explotades. Tot plegat té conseqüències per als usuaris dels serveis i per als seus treballadors.
c) moltes vegades la documentació que les administracions demanen no és adequada, gens ni mica. I sovint sospito que té més a veure amb posar obstacles a la gent (per veure qui se'n cansa i ho deixa córrer) que amb aconseguir una informació clara. I això no ho dic com a treballadora social, és el que visc com a familiar directa d'una persona amb discapacitat.
d) hi ha dos grans obstacles per a la transparència de les situacions familiars: 1. l'economia submergida -que ningú no es pren la molèstia d'abordar. 2. la llei d'estrangeria, que dificulta enormement el procés d'inserció personal i laboral de les famílies i fa que en els nuclis familiars no puguis saber mai exactament qui hi viu.
e) per a la gent que no té res, de vegades es faciliten recursos inadequats. Però la responsabilitat última d'això no és de qui ha d'atendre cada dia situacions d'extrema pobresa, sinó de qui no preveu mesures i recursos socials adequats a la realitat social.
f) M'agradaria saber quants equips de Serveis Socials s'han reforçat arran de la crisi, i quants se n'han reduït.
I em preocupa que aquests missatges dels consellers van calant. Vaig provar de parlar-ne a la "pelu", que és un bon termòmetre de la consciència social general. I tothom coneixia marroquines que guanyaven 2000 euros al mes fent neteges sense està assegurats i que eren beneficiàries de la Renda Mínima d'Inserció i ens estafaven. I també coneixien molts comerciants estrangers que no paguen cap impost, perquè els estrangers mai no en paguen, sembla. Vaja, que el govern dóna ales a la rumorologia més estúpida, difícil d'eradicar i perillosa.
Trobo a faltar una actuació més decidida del Col·legi Professional de Diplomats en Treball Social.
En fi. Tenim feina.
Mercè
Per cert: que ningú no pensi que no crec que s'hagi de combatre el frau. Al PIRMI, com a qualsevol prestació pública o que afecti la hisenda n'hi ha. Però no s'hi val a enfocar, i encara d'una forma deplorable, només aquesta. 



divendres, 19 d’agost de 2011

Les minyones catòliques, les processons de Lourdes, el franquisme que no és franquisme, i el govern anticristià d’Artur Mas


He estat un parell de dies a Lourdes. De fet, una tarda i un matí, perquè l’altre matí i tarda van estar ocupats pel viatge.
A mi Lourdes és un lloc que m’agrada especialment, i era una bona manera de cloure les vacances…
M’agrada, sobretot, perquè deu ser l’únic lloc del món on milers de malalts estan permanentment ben atesos i es poden sentir estimats i protagonistes. No, per favor, no dic que als hospitals no els atenguin. Però això és tota una altra cosa. És una gran operació de servei gratuït…
I m’agrada, també, perquè tota l’activitat de pregària, de celebració litúrgica, d’espiritualitat, malgrat ser certament de to clàssic, té una dignitat, una senzillesa i una seriositat que ja la voldria jo, per exemple, al Vaticà.
Doncs bé. El segon dia, iniciant la tornada, vaig passar pel poble de Bartrès, on Bernardeta va passar els primers dos anys de la seva vida amb una dida (a la seva mare se li havia cremat un pit i s’havia quedat sense llet), i després, als 13 anys, l’hi tornen a enviar, ara com a minyona. La seva família ha quedat en la misèria, segons sembla perquè el pare, que treballa de moliner, té un sentit de l’acolliment tan irresponsable que s’ho gasta tot convidant els qui li vénen a portar farina per moldre. Han de deixar el molí, i es refugien en una presó abandonada. I decideixen enviar la filla amb l’antiga dida, perquè així tindran “una boca menys per alimentar”. Allà Bernardeta ha de fer de tot, de pastora, d’encarregada dels fills de la casa, de netejadora… El que més greu li sap és que no la deixin anar al catecisme per preparar-se per a la primera comunió. La mestressa diu que no cal, que ja li ensenyarà ella el catecisme. Però no hi ha manera: Bernardeta no sap francès (ella parla occità, en la variant gascona), i el catecisme està en francès, i la mestressa no té cap paciència, i la tracta de tonta. Fins que la noia decideix fugar-se. Un matí demana als amos que la deixin anar a Lourdes a veure la família. Li diuen que sí, però que a la nit estigui de tornada. Però no tornarà aquella nit. Tornarà al cap d’uns dies per dir-los que s’ha acabat, que prefereix compartir la misèria familiar. I tres setmanes després, l’11 de febrer de 1858, començaran les aparicions…
Bé, explico tot això perquè, a la paret de l’església de Bartrès hi ha una làpida que commemora la peregrinació que hi van fer l’any 1934 les minyones catòliques de França per venerar la Bernardeta i demanar-li que els infongui les virtuts que ella va exercir mentre va fer de minyona a Bartrès: la pietat, l’obediència i el treball. Home, d’això jo en diria manipulació descaradíssima. Pietat sí, treball segurament que també, però obediència, doncs no gaire, o més aviat gens. Fugar-se no sembla una actitud gaire obedient… Ara difícilment s’escriuria un text com el d’aquella placa, però realment, quina vergonya!
I bé. Continuo amb Bartrès. No gaire lluny de l’església, hi ha una creu que recorda la “santa missió” de l’any 1924. I he pensat que, no fa gaire, un polític d’aquí, no recordo qui era, reclamava que, dins el procés d’eliminació de símbols franquistes, calia treure les creus que recordaven les “santes missions”. Doncs no. Les “santes missions” és una pràctica religiosa que ve del segle XIX, i no té res a veure amb el franquisme. A Catalunya també hi havia creus d’aquestes d’abans de la guerra, que durant la guerra es van destruir. I, després de la guerra, el que van fer va ser simplement continuar la pràctica anterior. No tot el que es feia durant el franquisme era franquista. Estava condicionat pel fraquisme, evidentment, però com qualsevol altra cosa.
Un altre exemple són les processons de Lourdes. He assistit, naturalment, a la processó nocturna que es fa cada dia per l’esplanada dels santuaris. No hi he participat, l’he mirat, però m’ha agradat molt veure la seriositat i dignitat de l’acte. I he recordat que aquí Viladecans, des de fa pocs anys, els de l’Hospitalitat de Lourdes també munten una processó d’aquest tipus pel voltant de l’església el dia de la festa. I un amic que la va veure s’exclamava: “Quina por que feien!” Li sonava a retorn del franquisme. Doncs, novament, no. Aquestes processons es feien abans del franquisme, durant el franquisme, i ara torna a haver-hi gent amb ganes de recuperar-les. I ho fan molt discretament, molt pacíficament, i també, sens dubte, molt contents d’estar allà junts. Els qui vulguin conèixer seriosament la nostra història haurien de canviar el xip i saber distingir les coses. Perquè, ho torno a dir, no tot el que es feia durant el franquisme era franquista. A veure si algú acabarà pretenent prohibir l’actual revival del Duo Dinámico perquè el grup va néixer durant el franquisme!
I per acabar, l’Artur Mas. A Lourdes, mirant-me tants malalts i tanta gent feble, i recordant també la història de la Bernardeta, no he pogut deixar de pensar-hi. El govern de l’Artur Mas és un govern d’allò que se’n diu “favorable a l’Església”. Doncs no. Jo crec que és el govern més anticristià que hem tingut des que existeix la Generalitat. Si alguna cosa és prioritària des del punt de vista cristià són els pobres. I ja se sap que això es pot entendre de moltes maneres i tothom acaba fent el que li sembla. Però amb això del PIRMI no han deixat de fer tal o tal altra política que hauria estat bé fer. Aquí no. Aquí els han pres als pobres l’única cosa que tenien. Els han fet la vida molt més difícil. S’han burlat d’ells. El president Mas n’ha parlat com si es tractés d’una mera qüestió administrativa, sense cap interès per les persones. I a sobre, el conseller Mena (aquell que va dir que li semblava molt bé que la Yamaha deixés un munt de gent al carrer) diu que la culpa és dels marroquins. A mi m’agradaria que els bisbes catalans en diguessin alguna cosa, d’això. (Josep Lligadas)

Pagar el mocador?


Avui és el darrer dia de les meves vacances, sniff. He fet un viatget. He reposat força, gràcies també a la Sexta3 que han fet molt bon cinema, que m'encanta. He fet molta menys neteja a casa de la que hagués fet falta. He endreçat armaris i papers. M'he embolicat en un canvi d'ordinador que se m'ha endut massa hores. He fet algun arranjament que feia falta sense prendre mal. I ara estic comptant mocadors del mamut i preparant tota la difusió del Mamut a la Festa Major.
El Mamut en realitat és una coordinadora d'entitats (ara en som vint-i-tres) amb ganes de donar vida a la Festa Major. I el Mamut ha pres cos en forma d'una bèstia encantadora que vam presentar a la Festa Major de l'any passat i que treu aigua per la trompa. D'aquí que el gran espectacle del mamut sigui la Mamullada. 
Un dels elements que dóna més caràcter al mamut és la distribució de mocadors, com el que veieu a la foto. Els dos anys anteriors han obtingut un gran èxit. Els hem regalat a l'hora del pregó i hem anat passant per les botigues perquè ens ens posessin algun a l'aparador. El primer any em vam fer mil i van volar. L'any passat 2000 i van continuar volant (de fet em vam reservar uns quants per als actes del mamut de durant l'any). I enguany n'hem fet 2500. Havíem pensat fer-ne cinc mil, però ho hem deixat estar per motius econòmics.
De fet nosaltres ens financem amb subvenció municipal i amb la recerca de "mamutaires d'honor", o sigui entitats i comerços disposats a col·laborar econòmicament. Cada cop costa més, òbviament. I a més dues de les empreses que l'any passat van fer més aportacions, enguany ja estan tancades. Fem alguna cosa de "merchandising"  més per donar a conèixer el mamut que no pas per obtenir-ne gaires guanys econòmics, ja que tot just cobrim les despeses dels objectes que venem. I cada dos per tres ens surt el debat: hem de fer pagar els mocadors? 
D'una banda, ens agradaria que el mocador s'acabés convertint en un signe identitari de la Festa Major i per tant que arribés a molta gent. I regalar una cosa en el pregó, és un gest d'abundància que lliga amb el sentiment de festa. De l'altra, veiem que la gent no el guarda o que els acapara i no queda gaire clar quin ús en fa. Si els compra, ni que sigui a un preu simbòlic, segur que els valorarà més. 
I hi ha també aquesta cultura de voler-ho tot gratis. A Viladecans, com a molts altres llocs, els partits fan actes polítics amb menjar gratis, perquè és l'única manera que la gent vingui. I hi ha un cert clientelisme en les coses. Tot el que és col·lectiu s'exigeix que sigui gratis. Pagar un mocador (50 cèntims, la meitat del seu valor real, amb descomptes per a grups) pot desvetllar un gran rebuig. I això és el que ens fa dubtar. 
Però potser valdrà la pena provar-ho. Fa poca festa però no és dolent que ens adonem que les coses tenen un cost. Un cost econòmic, i un cost de moltes hores de preparació.
D'altra banda, també hi ha un tema que faríem bé d'encetar: fer socis a nivell individual. Els de la cultura catalana ens queixem sovint de l'oblit institucional en llocs com a Viladecans. I no ens adonem que les entitats andaluses, sovint tan bescantades, tenen centenars de socis que estan disposats a cofinançar la seva festa i la seva cultura. A mi són temes que em resulten molt ingrats, però que també cal vetllar i treballar. 
Els del Mamut volem que sigui una bèstia de tots, sigui quina sigui la seva cultura i procedència. I volem que vagi a més. Tant de bo aconseguim més participació (a l'hora de pensar i de treballar, i en els actes que muntem) i més compromís (a l'hora de pagar). Coses, totes dues, que et donen més llibertat. Mercè

dijous, 18 d’agost de 2011

Èxit, diners, esport

Un encertat comentari de Jordi Llisterri al seu bloc, tot parlant de les despeses de la JMJ, m'anima a parlar d'un tema que em manté estupefacta des de fa dies, tot i que potser acabi perdent algunes amistats.O potser digui uns quants disbarats, perquè de fet em fico en un tema que no conec gaire.
Servidora esportivament sóc, per motius sentimentals, del Deportivo de la Corunya, tot i que no tinc ni idea de què fa. Però havia tingut un nóvio que ho era. Ja veieu que al final vaig canviar de nóvio, però el super-depor es va quedar. Per tant no em sento gaire culé. Entre d'altres coses perquè tampoc no m'interessa el futbol, que em sembla senzillament un joc més o menys divertit. Més aviat darrerament estic desenvolupant anticossos futbolers perquè estic farta de menjar futbol a totes hores i perquè em sembla que al darrere del futbol no ens preocupem de coses més serioses (ja ho sé, ja ho sé, que és integrador i que dóna identitat i totes les qualitats que els amics de bona fe em van repetint amb esperit educatiu). Potser la meva actitud obeeix al meu trauma de no haver aconseguit mai entendre allò del fora de joc.
Però em fa pensar que en mig de la crisi que estiguem vivint no es qüestionin les desorbitades quantitats de diners que es mouen en el futbol. No només el preu de compra-venda dels esclaus-futbolistes, sinó la quantitat ingent de paràsits que sospito que mantenen al seu voltant. I d'altra banda, la gent està disposada a pagar com a mínim100 euros per veure un partit i hi ha bufetades.
El Barça és un bon equip, ho guanya tot. I ho celebro. Però això sembla que no serveix per a coses que a mi em semblen importants. No comporta per exemple que els seus aficionats de la ciutat que, com deia en Núñez porta el nom del club, puguin veure'n els partits en un horari raonable que permeti conciliar la seva vida personal i laboral. Ni permet la continuïtat dels esports minoritaris que el Barça cultivava (a Viladecans hi ha ànimes sensibles commogudes per la supressió de l'equip de beisbol, oi Andreu?). Ni fa més comprensibles i intel·ligibles els seus comptes, de manera que no es posen d'acord a interpretar-los. Ni més democràtic el funcionament intern de l'elecció dels seus directius. Ni sembla que li permeti triar entre dur propaganda d'Unicef i una fosca fundació com la Qatar. Ni serveix per projectar els esports femenins al mateix nivell que els masculins. Ni tampoc perquè els fitxatges nouvinguts parlin necessàriament català. És un altre món, on els valors que compten són bàsicament els econòmics.
El Barça és al capdamunt del capdamunt. Si tot l'èxit aconseguit i els diners que mou no li serveixen per permetre's actuar amb llibertat és que alguna cosa falla. O és que el club no és més que un gran negoci? Decididament l'acumulació de diners i l'èxit professional no et fa lliure. Mercè

dimecres, 17 d’agost de 2011

Turisme de borratxera i turisme de qualitat

M'empipa quan es parla amb menyspreu del turisme que no gasta i quan se'n parla gairebé en els mateixos termes que el turisme "de borratxera".
Els meus pares no fan començar a fer vacances gairebé fins que no vorejaven els cinquanta anys. Òbviament per raons econòmiques (de fet durant molts anys el meu pare treballava durant les vacances), i potser per tradició -o manca de tradició- familiar. Jo mateixa a partir dels dotze anys em buscava feina per treballar a l'estiu i per Nadal, durant les vacances. L'economia familiar ho necessitava i de fet per a mi l'estiu era avorridíssim, perquè la major part de les meves amigues marxava al poble, lluny de Barcelona i em sentia molt sola. De fet, si no tens un poble on anar o una casa fora, i tampoc no tens diners per sortir gaire, l'estiu i la calor es poden fer molt llargs. Amb la meva mare ens muntàvem unes maratons estiuenques de cinema de barri, matí i tarda. Hi anàvem amb un entrepà especial: compràvem panets de viena i els omplíem amb tonyina o sardines de llauna. Anàvem de sala en sala i ens menjàvem l'entrepà en una placeta pública al costat d'una font. 
El meu pare, amb alguna sortideta de diumenge ja en tenia prou. A la meva mare li feia il·lusió conèixer món i quan va poder fer viatges, s'hi va apuntar de seguida. Allò significava molt d'estalvi previ, i poques compres. I moltes, moltíssimes visites culturals. Ma mare no deixava res per verd: cap museu o monument. Explicava d'un viatge a Andalusia en ple agost. Mentre tothom feia la migdiada, a les 3 de la tarda, ella recorria una altra vegada els carrers, els llocs que li havien agradat i els que no entraven en la visita turística. Era una màquina. Ella hi anava en viatges organitzats. Jo, amb els amics, també intentava sortir, però amb la menor despesa possible: portant menjar d'aquí, dormint en llocs barats (jo no ho havia fet mai, però alguns amics van recórrer Itàlia dormint al carrer, cosa que no és necessàriament sinònim d'embrutar res). L'interès per veure les meravelles del món suplia qualsevol incomoditat.
Per això em sap greu que avui es parli igual del turisme que s'allotja en llocs barats que del turisme que es planteja sortir per poder fer les bestieses que a casa seva s'avergonyiria de fer. Quan es parla del turisme "de qualitat" es parla del turisme disposat a deixar diners. No importa que les visites a determinats llocs siguin simples rituals per poder dir "hi he estat", encara que sigui amb un sentit de mortificació. Ni que les compres a Barcelona siguin típics barrets mexicans. Ni que la visita acabi sent una mena de colonització tipus "Calella dels alemanys". 
I si això significa convertir les muntanyes en un parc temàtic per a urbanites (és que les deuen trobar avorrides. així, al natural), tant és. O convertir el que podria ser un lloc pacífic ran de mar en una discoteca continuada "amb classe", tant és també.
Doncs a mi continua agradant-me el turisme de qualitat cultural i natural. Baratet i accessible a tothom. Respectuós. I crec que com més equiparin qualitat amb despesa menys es veurà la necessitat de preservar els espais i la seva identitat, de fruir-ne al natural, d'entendre la cultura i la tradició de l'altre.
I aquest afany pel diner no deixa de ser el mateix que hi ha al darrere del turisme de borratxera. Per cert, m'agradaria saber qui paga de debò el cost d'aquests serveis tan barat que s'ofereixen. M'ho imagino: la gent que hi treballa, la gent que proveeix els productes bàsics.Mercè

dimarts, 16 d’agost de 2011

Debats estèrils

Avui no tinc un bon dia. A primera hora he tingut una topada -sense cap importància- amb un cotxe que corria més del que tocava, i m'he endut un bon ensurt, que no sé si m'ha acabat de marxar. Potser per això m'he enganxat en un debat més aviat inútil sobre la JMJ al Facebook. M'he mostrat excessivament dura i agressiva amb l'Església potser per reacció a aquesta mena d'embolcall meliflu que traspua la JMJ i que em posa de mal humor.
La sensació és que hi ha molts falsos debats. Els mitjans s'entesten a enfrontar indignats i JMJ, com si no hi hagués molts indignats creients, que n'hi ha. O com si una trobada de joves que no sigui només per anar de festa o per algun esdeveniment esportiu no fos una bona oportunitat per pensar sobre la situació mundial . I quan arribem al tema econòmic hi ha qui retreu que s'hi hagi dedicat cap cèntim públic i hi ha qui s'entesta a dir que encara farem negoci. 
Jo no faria una trobada així, com la que es fa. M'hi sobren la parafernàlia institucional i tots els pactes econòmics que envolten la trobada, però m'agrada que vinguin joves cristians. Sobretot perquè a través del facebook també he vist que la major part no són frikis, sinó gent normaleta. Que només fa turisme religiós, o que es planteja les coses a fons, però que segur que viurà coses interessants si no es limita a repetir consignes, i realment obre els ulls. Alguns han fet camps de treball, d'altres han participat en debats socials, han conegut una mica millor Catalunya, han resat molt (molta missa, uff, però també molt compartir amb la gent del lloc). Al facebook he pogut anar seguint el que feien al bisbat d'Urgell i, la veritat, m'ha semblat ben interessant. Què fan, com ho viuen i com ho comuniquen. 
Em desvetlla certa curiositat, també, el fet que en alguns llocs hi deu haver hagut molts més joves cristians de fora que no pas autòctons. I quan dic joves autòctons, no vull dir els joves de les escoles cristianes, sinó els joves que participen habitualment de la comunitat parroquial o dels moviments, que són una clara minoria.
Visc, amb la JMJ, sentiments contradictoris. Em vaig commoure, al gener, quan vaig veure la gent de Saint Denis, a Paris, recaptant diners per poder-se pagar el viatge. Gent ben senzilla, per cert. Però em sap greu quan surt alguna monja amb cara d'entusiasme, dient que la JMJ serà la gran oportunitat de poder veure el papa (uff). I m'agradaria que els joves fossin capaços de mantenir una certa distància crítica amb tot plegat. Em fa mal sentir algun bisbe dient que, sense cristians, la societat no podria funcionar. Em sembla pretenciós i, sobretot, em desconcerta, perquè jo no m'he sentit mai gaire animada per la jerarquia en la meva pobra tasca social. Més aviat al contrari. Perquè quan el discurs dels pobres és socialment conservador (i el de la major part de la jerarquia eclesiàstica ho és) el que solem fer és perpetuar determinades situacions. I m'enfurismo quan sento en Rouco "perdonavides" amb les dones que han abortat. En fi. Igual tanta contradicció és el climateri...
Aquesta setmana em proposo fer abstinència de TV. A veure si aconsegueixo marcar distància amb la JMJ, que a Madrid i amb tanta autoritat segur que no tindrà el to amable de proximitat que ha tingut quan ha passat per aquí. I a veure si aconsegueixo sobreviure a l'allau Madrid-Barça que, als no futboleros, ens amenaça. Practicarem l'on/off de la tele. Mercè


dilluns, 15 d’agost de 2011

Superficialitat i Renda Mínima d'Inserció

Llegeixo l'editorial del Periódico de Catalunya sobre la pèssima actuació del govern català en relació a la RMI, que em sembla molt encertat i em fa pensar que, efectivament, projectar indiscriminadament sobre el conjunt de receptors de la prestació la sospita de frau deu ser rendible.
D'una banda, reforça la idea d'"ells"i "nosaltres". Nosaltres, els bons, els útils, de la "majoria silenciosa" que paguem impostos honestament i sacrificadament; i ells, que no treballen (i,s'entén, no volen treballar), molts dels quals a més pertanyen a minories socials i culturals, no sempre tindran un futur rendible, la Renda Mínima d'Inserció és crònica per a molts. També sembla que el seu frau, que no dubto pas que, com en tots els sectors socials, n'hi deu haver, ens hagi de treure de la crisi econòmica de les institucions públiques. Mentrestant a mi no em queda clar si CiU ha retornat a les arques públiques les subvencions que va mangar, legalment, això sí, per la via de traspassar les subvencions atorgades a l'Orfeó Català a la fundació del partit. Van dir que ho farien. Espero que ho hagin fet.
Quant a la revisió des d'un despatx de la Generalitat dels perceptors de la Renda Mínima, em sembla un cert disbarat, tècnicament. A mi, una de les qualitats d'aquest Pla Interdepartamental, bon fill de CiU, cal reconèixer-ho, em sembla que és la flexibilitat amb què s'aplicava. És a dir, es parteix d'un pla de treball molt individualitzat, seguit de prop pels serveis socials acreditats, on es tenen en compte molts aspectes, no només els ingressos econòmics: l'acompliment del pla passa pel bon aprofitament dels recursos socials, pel desenvolupament d'habilitats de la gent, per la promoció de les persones. I tot això és el que es valora a l'hora de mantenir o no els ajuts econòmics, que són solament una part de les prestacions rebudes. Fer el pla de treball de cada situació no és un tràmit burocràtic, és treballar, junt amb els interessats, aquells aspectes prioritaris a desenvolupar en cada cas: en una situació pot ser la recerca activa de feina, en una altra, l'actitud de participació en un curs, o la qualitat de l'atenció educativa i sanitària que demanen els infants. A mi sempre m'ha agradat més això que no pas una prestació econòmica sense més. D'acord que hi ha un control social, però si es fa bé, més aviat pot ser un bon impuls. Els ajuts econòmics sense més, en algunes situacions, em sembla que reforcen la cronicitat.
Però això ha comportat diversos problemes a la pràctica. O almenys els comportava abans, quan jo treballava en el ram.
1. Hi ha gent que està bé, que no li fa falta un suport educatiu, per dir-ho d'alguna manera, que només necessita un suport econòmic. En aquests casos, no cal tant de control. Però potser el que faria falta seria una altra mena de prestació.
2. Alguns dels serveis ofertats des de les institucions públiques generen molta burocràcia i de vegades no són adequats. Es produeix allò de fer adaptar la gent als recursos existents i no a l'inrevés, De fet caldria generar recursos adients per una situació social que canvia contínuament. Jo havia vist com després de tenir una adolescent en altíssim risc social motivada per fer un curs de perruqueria, el PIRMI l'obligava a fer una altra activitat perquè calia omplir totes les places. I naturalment al cap de dos dies l'adolescent deixava el curs en qüestió.
3. Hi ha qui treballa bé i qui no. Treballar malament un PIRMI és fatal. Cal complir els acords (també els acords de les institucions), veure periòdicament la gent, establir relacions de confiança amb els usuaris, tenir imaginació, saber convertir la relació professional amb els més pobres en una relació d'ajuda de qualitat.
4. Els Serveis Socials dels ajuntaments solen estar molt desbordats i de vegades no és que siguin mals professionals, és que és impossible arribar a tot. I això recau en els PIRMI. En aquest sentit, la repercussió del treball dels serveis municipals sobre un servei sovint complementari com és Càritas sol ser un indicador sensible de com funciona l'ajuntament. És a dir, des de Càritas de seguida es nota si hi ha un canvi positiu o negatiu en la forma d'atendre la gent des de l'Ajuntament.
5. Observo que aquest desbordament dels Serveis Socials també passa amb la Llei de la Dependència. A casa he pogut observar com s'han fet els plans de treball que donen dret a prestació de dues persones de la família sense cap coneixement directe dels interessats per part dels professionals socials. Se n'han refiat de nosaltres i això ens ha estalviat a tots molt maldecaps i ha permès agilitzar un programa que va néixer encallat. No els estafem gens. De cap manera. Però no és forma de treballar. De tota manera, si no s'amplia la plantilla dels Serveis Socials, cal prendre decisions i aquesta, segur, ha estat una decisió d'urgència.
6. El treball social té límits. Cal que hi hagi també una transformació social. El millor insertor laboral del món no servirà de res si no hi ha feina, o si no hi ha empreses d'inserció social i laboral. Sovint dipositem sobre els Serveis Socials unes expectatives impossibles. 
7. El control també té límits. Vivim en una societat amb una creixent economia submergida i sembla que les administracions públiques esperen que els treballadors socials tinguin un sisè sentit per detectar alguns fraus Mentre que aquestes mateixes administracions fan la vista grossa amb molts altres fraus fiscals i a la Seguretat Social. Una mica, sí, sens dubte, que aprens a "calar" coses. Però les varetes màgiques són per al Harry Potter. Anys enrere era significatiu demanar alguns rebuts de nòmina, alguns certificats de la Seguretat Social. Avui ja no.
7. Els Serveis Socials, i Càritas encara molt més, sovint són acusats de protegir "mangantes". Però no sé si algunes crítiques pensen en els fills dels "mangantes" en qüestió. De vegades actuar contra els pares és també actuar contra els fills o conta els membres més desprotegits de la família. Passa quan els deixes sense aigua o sense llum (bé, això de la llum, saben com arreglar-ho!). És bo que es quedin sense serveis, per manca de pagament, els nadons d'una casa, perquè els seus pares no són complidors? Quines repercussions tindrà per a ells? De què són responsables, pobres, si tot just tenen pocs mesos de vida? De què parlem quan parlem de prevenció? Jo crec que és un tema ètic per pensar-hi a fons. I no hi ha receptes fàcils.

Vist tot això, em pregunto com el tècnic de torn de la Generalitat, desbordat per la llista d'espera generada per la revisió sobtada de tots els casos, podrà fer-se càrrec de la situació de cada família. Ho dubto. Probablement la gent serà sotmesa a una mena de judici sumari a tota pastilla. Malament. Aquests sí que colen el mosquit i s'empassen el camell! Mercè

dissabte, 13 d’agost de 2011

La família cristiana no compta amb els homes

Cartell penjat a la Basílica de la Visitació d'Annecy: acollida per a mares amb dificultats. Perquè puguin rebre ajut per fer-se càrrec dels fills i, atenció!, perquè puguin assumir les seves responsabilitats, segons es llegeix, literalment, al cartell.
De fet, em sembla que és bo que hi hagi iniciatives d'aquestes. Tot el suport possible per a futures mares, tant si volen tenir cura dels seus fills com si els volen donar en adopció.
El que xoca és que aquests tipus de programes mai no parlin dels pares. No conec cap iniciativa cristiana perquè els homes assumeixin les seves responsabilitats familiars: ni amb els fills, ni amb les dones (alguna coseta contra la violència de gènere? alguna crida a compartir tasques de la casa?) ni amb els seus pares, ni amb els familiars de discapacitats.I quan parlo de responsabilitats no vull dir una cosa genèrica, immaterial, sinó eixugar llàgrimes, donar dinars, rentar culs, dedicar-hi temps, vetllar malalts, curar ferides... o rentar plats, posar rentadores, planxar, fregar, escombrar...
Si aquesta és la família cristiana oficial, a mi no m'hi trobaran. Més aviat arrencaré a córrer... 
Per cert, que parlant de famílies cristianes oficioses, avui, mentre esmorzàvem amb en Josep pensàvem en una que coneixem: parella -ell i ella- que es fan càrrec dels néts quan convé. I filles i gendres que es fan càrrec dels avis (dels pares dels pares, ja molt grans i amb dependència) quan convé. Tothom té cura de les seves responsabilitats i dóna un cop de mà perquè l'altre pugui reposar de càrregues feixugues o fer alguna activitat interessant qua li sembli. L'equilibri necessari. Aquí si que m'hi trobaran. Mercè

divendres, 12 d’agost de 2011

A l'Església de Verona ningú no és estranger

És el títol d'un fulletó, molt ben editat, que vam recollir en una parròquia de Verona. M'agrada. El títol és contundent i sense ambigüitats, cosa que s'agraeix en els temps que corren.
El títol es reforça, a la portada, amb dues aportacions més: una reproducció -comentada a l'interior- d'un quadre del 1620 que és una al·legoria de les set obres de misericòrdia, realitzades per turcs i per cristians i acollides indistintament per la figura de Jesús, i una cita de la carta de Pau als Gàlates (3,28): Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.
I a l'interior hi ha reflexions cristianes sobre la necessària acollida dels immigrants, orientacions pastorals sobre l'ecumenisme i l'acollida dels nouvinguts, criteris pràctics a l'hora de compartir locals amb altres confessions cristianes, quatre dades sobre l'abast i la composició de la immigració a la diòcesi, l'explicació dels projectes de Càritas sobre immigració i les adreces d'on s'apleguen dins de la diòcesi els cristians catòlics  de diverses nacionalitats i de diversos ritus (i Déu n'hi do, la diversitat).
Una molt bona iniciativa. Miraré de fer-lo arribar a la Delegació de Pastoral Social del nostre Bisbat. A veure si el bisbe s'anima, i si nosaltres també ens animem. Mercè

dijous, 11 d’agost de 2011

Llimbs socials i sanitaris

Sanitat respon?
En Josep pateix com cada estiu un lleu afecció, lleu però que requereix visita mèdica. Té el costum de demanar hora per telèfon. Però, ai,s'ha trobat amb uns quants canvis:
1. Han suprimit l'operadora-persona, cosa que vol dir que manté una inacabable conversa telefònica amb una màquina on li pregunten unes quantes dades i van demanant confirmació per si ho han entès bé. Un llenguatge indesxifrable probablement per a moltes persones grans (que mereixen, em sembla, una certa consideració) o persones amb poca habilitat telefònica, o persones amb dificultats lingüístiques. 
2. Va trucar dilluns i li van donar hora per al 5 de setembre sense cap explicació.
3. Fent teràpia amb els amics ens hem assabentat que a l'agost, personant-te a l'ambulatori et donen hora per al mateix dia. Problema resolt, doncs.
Ens preguntem per quin motiu el contestador automàtic de la Generalitat no avisa d'això. Després he comprovat que almenys la web et remet a l'ambulatori.
A part d'això fa mesos que tenim un company de feina encallat, de baixa. S'ha quedat als llimbs sanitaris. El van operar i li van posar un catèter. Ara, com estava previst, li han de retirar. Però al mig hi ha hagut la intervenció de l'inefable Boi Ruiz. I s'ha quedat en una inacabable llista d'espera. I no pot treballar, perquè allò que li han de retirar li produeix dolors i molèsties. I perquè la llista d'espera ha crescut com a conseqüència de les mesures adoptades. El dolor que ell pateix, les conseqüències per al lloc on treballa i el pagament de la baixa de la Seguretat Social no deuen ser indicadors a tenir en compte. 
A l'estiu, tota cuca viu?
"Però no eren de missa aquests del govern? Ningú no ho diria!" M'ho deia una companya, treballadora social, tot comentant la mala jugada que els han fet als beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, que sense previ avís -ni per als interessats ni per als professionals- han vist canviar el sistema de pagament de la seva pensió. I en ple agost, vés a reclamar! Els Serveis Socials són probablement els que han hagut d'entomar la crisi amb menys recursos i molta més demanda. Amb personal justet. I ara, en període de vacances, i amb poques explicacions, cal atendre i explicar a molta gent que ja ha de fer miracles per arribar a fi de mes que el sistema ha canviat: que cobraran més tard i amb més molèsties. Ells i les persones que els han llogat habitatge o que els fien a la botiga. 
La meva experiència anys enrere és que a l'estiu la gent es busca més la vida i desapareix. Alguns troben feinetes d'estiu, d'altres tornen al seu poble. Però enguany és el caos. Els pobres, com sempre, paguen.
La llei és igual per a tothom?
No ho crec. Probablement molts d'aquests beneficiaris del PIRMI seran controlats i tothom malfia que no cometin frau. Però en el darrer any he visitat uns quants professionals que d'entrada no m'han fet factura i que dubto molt que declarin a Hisenda la major part de la seva activitat: un arquitecte, un podòleg, dos dentistes, un gestor administratiu... L'únic que ho ha fet ha estat un paleta. Algú es planteja que aquests professionals tinguin el mateix tractament fiscal que la resta de treballadors?
Si podem estalviar, per què no ho fem?
M'ho preguntava quan vaig llegir l'estalvi que s'havia produït, de no sé quants milions, en relació al carburant, quan es va limitar la velocitat a 110 quilòmetres hora. Resulta que com que la prioritat és anar de pressa per  carretera  (i la llibertat, i el bé suprem), aquesta mesura d'estalvi s'ha suprimit. Jo em pregunto, si hi ha una mesura que es mostra eficaç econòmicament, que genera menys contaminació i menys accidents, per què no es manté i es dediquen els recursos estalviats a finalitats socials. No ho puc entendre.
Tot plegat, que no és una exclusivitat dels nostres governs, ja fa temps que passa a molts llocs d'Europa. Acompanyat d'unes lleis restrictives per als immigrants (quants anys necessitaran per deixar de ser-ne considerats), d'una major diferència entre rics i pobres, d'una escassa qualitat de l'ocupació, de la manca de connexió entre la gent (especialment els més joves) i les institucions. Perquè sembla que és millor mantenir a l'atur (fins i tot cobrant subsidi) professors, educadors, treballadors socials, infermeres, metges, que fer que la gent estigui ben atesa. Perquè el model de fons no és mantenir un sistema d'igualtat en la bona qualitat per a tothom, sinó que cadascú es busqui la vida i els pobres disposin dels mínims més mínims.
Després, Londres crema. I descobrim que se'ns ha acabat l'aigua. Crec que estem posant les bases perquè Europa sencera cremi. Només és qüestió de temps si es continua amb les mateixes polítiques socials.Mercè




dimecres, 10 d’agost de 2011

Bolonya, trenta-un anys després de l'atemptat

Hem passat uns dies de vacances a la ciutat de Ferrara, a l'Emilia Romagna. Una ciutat preciosa i, per sort nostra, poc turística. Res a veure amb la propera Verona i, ni molt menys, amb Venècia. Paradís de ciclistes i de llibreters, ciutat amb una rica vida cultural, neta i tranquil·la.
Un dia vam fer una escapada a Ravenna (que em té el cor robat). Mentre reposàvem al costat de l'església de Sant'Apollinare in Classe, vam veure una moguda considerable, sobretot de gent gran. Es tractava d'una marxa que es fa cada any i que té el seu final a Bologna junt amb d'altres "columnes" procedents de diverses poblacions. En commemoració de l'atemptat de l'any 1980 a l'estació de tren de Bolonya. "Refusar la por per no oblidar", una frase que ja es veia que es prenien amb sentit militant... i que no acabava de connectar amb els joves vista la composició de la columna. Ni amb el govern Berlusconi, que no havia enviat cap representant a l'acte institucional. Veig que a Itàlia, com a Espanya, el color de segons quins morts no motiva gens la dreta. 
Algunes persones corrien amb aquesta mena de carretó, que a nosaltres ens va fer pensar en el delta del Llobregat: són el símbol de com els pagesos del Po van anar arrabassant camps al mar: a còpia d'abocar-hi terra portada amb carretons. I hi han convertit en un símbol perquè no se'n perdi la memòria. Potser a Viladecans podríem fer el mateix. No estaria gens malament!!! Mercè

Pessimisme

Acabo de llegir el llibre de Vasili Grossman Tot flueix, en una traducció al castellà. Ve a ser una síntesi de Vida i destí, una novel·la extraordinària que vaig llegir fa uns mesos i que no es va poder publicar fins molt després de la mort del seu autor. Vasili Grossman va ser dels primers a entrar a Auschwitz, va viure intensament des del front la batalla d'Stalingrad; d'origen jueu va perdre la seva mare i altres familiars en l'ocupació nazi d'Ucraïna, i encara va suportar la desil·lusió d'un socialisme que va derivar en estalinisme. Va viure molts anys i amb culpabilitat en aquella grisor de les denúncies, les desaparicions i les deportacions a camps de treball. Les dues obres que he llegit d'ell són duríssimes, però encara m'ho semblen més després d'haver llegit la seva biografia.
Em sembla que m'agrada tant perquè connecta bé amb el que sento darrerament.
D'una banda, la satisfacció d'haver viscut una vida sense gaires conflictes, de millora econòmica i realització personal. Un fet que cada cop em sembla més estrany i insòlit quan penso en el conjunt del món. Ucraïna, per exemple, en quaranta anys va viure de tot: una guerra mundial, la revolució bolxevic, grans canvis i deportacions, una fam brutal i provocada que fa causar milions de morts, l'ocupació nazi, la brutalitat amb els jueus (jo diria que els jueus van pagar la factura dels greuges que Ucraïna tenia amb Stalin), desplaçaments de la població, més estalinisme i antisemitisme discret... I fa pocs anys, encara,  Txernòbil. 
De totes dues novel·les em criden l'atenció dues coses: la capacitat de l'autor per no jutjar ningú sense justificar tampoc res. Com Primo Levi o Etty Hillesum és capaç de passar per l'horror més absolut mantenint la pròpia llibertat de pensament sense deixar-se portar ni per l'ira ni per la venjança. Encara que aparentment aquesta trajectòria sigui la del fracàs humà més absolut. Em sembla que de fet és una perspectiva molt cristiana, encara que no sigui la voluntat de l'autor, en la línia d'un llibre magnífic de Teodor Suau que és a punt de publicar-se al CPL, en què parla també d'Auschwitz i del sentit (?) del patiment. I l'altra cosa que no només em crida l'atenció sinó que m'espanta és la fragilíssima frontera del bé i del mal en la vida de cada dia. La capacitat de la gent "normal", amb virtuts i defectes, per denunciar el veí, per mirar a una altra banda quan algú pateix, per adular el poder, per posar al davant la possessió de determinats béns o posicions socials, per modificar la percepció de la realitat.
Ja fa temps que penso que som massa indiferents a la situació dels immigrants (cada dia una mica més demonitzats), dels pobres (tan incòmodes, sobretot quan protesten), a la diferència creixent entre rics i pobres. I m'espanta el PP (García Albiol), Plataforma per Catalunya i fins i tot CiU, que es mostra arrogantment implacable amb la gent que menys té. I em pregunto quan trigarem a trobar normal l'asfíxia social dels elements que destorben. Tot en un moment de crisi de les institucions polítiques: de com s'ha governat fins ara, de qui mou realment els fils, de la baixa qualitat dels partits polítics en general (baixa qualitat que està, al meu parer, en relació amb la poca participació de la població i a l'individualisme acceptat i imperant!).
En fi, crec que ens hem de preparar per a temps difícils. No ho penso només arran de la crisi econòmica, ja fa temps que em costa viure amb optimisme, cosa que no vol dir en absolut tirar la tovallola. M'agradaria tenir lucidesa, constància i generositat i no deixar-me portar per les emocions. En fi. Això de l'esperança ja es veu que no ho regalen. Mercè