dilluns, 26 de setembre de 2011

M'has seduït i m'he deixat seduir

És el que m'ha vingut al cap fa un moment, en acabar de veure el programa de l'Albert Om, que s'ha presentat com a convidat a les Benetes de Montserrat. M'ha agradat l'enfocament del programa i m'ha agradat també la comunitat. Ha estat una bona manera d'explicar qüestiones bàsiques de la fe i, com sempre, la Teresa Forcades ha desplegat tot el seu encant comunicador, que és molt. Sempre em sorprèn la seva capacitat d'explicar qüestions complexes com si res, amb una pau considerable. Em sento reconfortada quan la veig com a imatge de l'Església: perquè és una dona, perquè s'explica bé, perquè no és arrogant.
Una vegada va venir a l'ACO a fer-nos una xerrada i recordo que a mi el tema em va semblar d'allò més espès. Però ella comunicava amb gran facilitat i a la gent de l'ACO, que sempre crida l'alto quan algú s'enfila gaire intel·lectualment li va encantar. No hi ha com saber-ne.
La veritat és que aquest vespre això de la vida monàstica semblava realment senzill i a l'abast. No ho deu ser tant, però jo cada dia estic més segura que la renovació de l'Església passarà pels monestirs i per algunes congregacions. Perquè hi veig gent lliure, preparada, capaç de fer comunitat, d'elegir els seus responsables, de rellevar-se en les tasques, d'obrir-se al món. Un espai de llibertat. Mercè

dissabte, 24 de setembre de 2011

La Mercè dels mercedaris

Avui el dia m'ha regalat una nova gotera. I la caldera ha decidit espatllar-se. I internet funciona quan vol. Però per sort la calidesa dels amics em retorna el bon humor. Us deixo amb un conte preciós que m'ha enviat l'Ignasi Riera.

Barcelona ja no ha de fer novenes a la Mare de Déu de la Mercè per aconseguir el ‘Premi’   --amb trampa!--  de la celebració d’uns Jocs Olímpics. És una condemna que no es pot repetir. I potser per això ara promou, de franc, a carrers i places, escenes de barbàrie sota el signe d’un nou Rei Felip, de batusses contra manifestants de tota mena: si abans l’olimpisme premiava la pau i la treva dels pobles, ara les ciutats, per sort desheretades, han de triar, per a batlles, entre metges que les anestesiïn o metges que les colpegin.
Amics madrilenys em demanen talismans, amulets i sortilegis per tal d’evitar que Madrid sigui designada seu olímpica  l’any 2092. “¿No hemos pagado nuestra maldición de capital del Reino con la visita papal del pasado agosto?”. Com que em sento solidari de ciutats fatalment orientades per fatalismes inapel.lables, els he recomanat que dediquin un Santuari luxós, per exemple: en els terrenys abocats a la catàstrofe com l’estadi ‘Santiago Bernabeu’, a la Mare de Déu de la Mercè, que esmerça un alt percentatge del seu pressupost taumatúrgic a la redempció de captius... i potser així evitaran un futur olímpic, catòlic i, sobretot, español.
Els he explicat l’origen de l’Orde religiós de Santa Maria de la Mercè. I m’escoltaven com qui sent un conte màgic que va començar fa 791 anys, el 1218, gràcies al bon joc d’equip d’un jurista com Raimon de Penyafort, d’un centrecampista eixerit, en el ‘dream-team’ de la santedat catalana homologada, com Pere Nolasc, i d’un rei carregat d’urgències corporals i àdhuc espirituals: Jaume I el Conqueridor. Els he dit que la gesta mercedària va començar com comencen les iniciatives serioses: com a col.lectiu militar. I que el 1317, que els anys pesen qui sap lo, es van reciclar tot convertint-se en Ordre Religiós Mendicant.

El programa de treball d’aquells abnegats mercedaris garantia, mitjançant un quart vot religiós especial, l’alliberament de captius cristians, segrestats per musulmans sense escrúpols, substituint els detinguts per un religiós de l’Orde de la Mercè. Van ser milers i milers els cristians que van tornar a passar el Nadal a casa, gràcies a la generositat cristiana d’aquella gent de bé. Noms importants de la milícia i de les lletres i del comerç dels Països Catalans van poder salvar la pell gràcies al bescanvi amb un d’aquells fills del més generós, i desinteressat, dels invents barcelonins...

... amb el temps, i quan la preeminència i la supremacia àrab al Mediterrani va canviar de signe, els mercedaris s’han dedicat a un altre rescat de gent emmanillada o no gens lliure: els presos. El 24 de setembre de cada any, a les presons, cada cop més en estat d’atapeïment més espès  --perquè la crisi i els fluxos migratoris tendeixen a afavorir penes de pèrdua de llibertat--,  tornem a recordar aquesta història generosa dels mercedaris.

Quan he acabat la meva explicació, en un centre cultural de la perifèria madrilenya, ha estat, precisament, un xicot berber, que seia al banc al costat d’una noia de Guatemala, qui m’ha preguntat, amb els ulls esbatanats, si tot allò que els deia era part d’un conte: que ell el volia llegir, que el volia traduir, que el volia contar a conveïns que havien nascut al Magrib que, temps era temps!, hi havia gent generosa, en una banda del Mediterrani, que treballava a l’altra riba d’aquell Mare Nostrum, o sigui: Mar Casolà, perquè volien que les persones recuperessin la capacitat de moviment, de lliure circulació. Li he dit que no, que no era un conte. La seva companya, de Guatemala, m’ha contradit: “¿Desde cuándo, en el mundo que no es de los cuentos, hay gente que acepte la esclavitud para librar a otro de su humillante condición de esclavo?”. M’he quedat i m’he limitat a demanar un reconeixement públic, de creients i de no creients, per la feina feta, al llarg dels segles, sota el signe de la Mare de Déu de la Mercè.
Heus aquí un gos, heus aquí un gat:
 aquest no-conte  s’ha acabat.


divendres, 23 de setembre de 2011

Santa Helena, a lloc

Fa un temps a la feina vam quedar sorpresos de veure volar santa Helena, de dalt de tot de la Catedral de Barcelona. Avui l'hem vista de nou a lloc. Renovada i de tamany "kingsize". Com si fos una pel·lícula de Fellini.  Visca Barcelona!

dilluns, 19 de setembre de 2011

Ho volem tot, ho volem ara

"Ho volem tot, ho volem ara"  són les paraules amb què TV3 fa publicitat d'un dels seus programes. Crec que és el que fan als matins. 
La veritat és que aquesta expressió resumeix bé la nostra manera de viure: tot i ara. Com si la realitat es pogués captar al 100 %, en la seva totalitat. Sense matisacions, sense consensos, sense complexitats. Em fa gràcia perquè a mi cada cop les coses em semblen més difícils d'entendre i d'abastar. I em sembla que la veritat té colors i prismes, interpretacions... I el tot se'm converteix en un lent procés d'aproximació a una part. Perquè ni que algú aconseguís posar-me al davant el 100 % del que està passant, jo crec que no podria pas pair-lo en la seva totalitat. Necessitaria anar a pams i encara passaria pels meus propis filtres i manies.
I  aquest "ara" més aviat em sona a estirabot adolescent, a exigència prepotent. Perquè les coses canvien, maduren, de vegades són tossudament lentes. I està bé rumiar i fer passar les coses una vegada i una altra pel païdor.
Potser és conseqüència de tants anys de fer revisió de vida. T'acostumes a veure les coses amb lentitud, des d'angles diferents i, sobretot, a anar veient com es transformen i si de debò t'hi impliques, o no. També és aquest costum que tenim els cristians de buscar Déu en els fets, i, és clar, mai no sol presentar-se així. Cal educar la mirada, cal deixar-se sorprendre, cal no pensar que tu tens totes les claus de tot i que les tens ja.
"Tot" i "ara" són expressions que s'adiuen amb el tarannà de TV3, amb permís de la Mònica Terribas. Aquest programa del matí l'he vist molt poc, perquè normalment treballo. Però quan han tractat temes delicats m'ha semblat més aviat destraler. Recordo un programa sobre educadors i llars d'infants i em van semblar deplorables els fàcils judicis que s'emetien. I, és clar, és el programa dels matins-punt-sí, matins-punt-no, on l'opinió es ventila amb preguntes estereotipades que donen, sí, bons rèdits econòmics a la cadena.
Per cert, he mig llegit el llibre de Joaquim M. Puyal sobre la televisió (Aicnàlubma) i m'ha semblat excel·lent. Això sí, quan descriu males pràctiques mai no posa exemples de TV3. Aquest regust tendenciós m'ha portat a deixar-lo sense acabar. Hi he trobat a faltar una reflexió una mica agosarada sobre l'abús de l'esport per damunt de la cultura, o sobre el fet que molts dels programes són produïts pel Terrat (i molt ben produïts, tot s'ha de dir), però em pregunto si és bo aquesta mena de monopoli.
En fi, cada cop veig menys TV3 perquè no aconsegueixo interessar-me pels esports-centrifugadora ni pel Barça. Ja em va bé. Faig altres coses. Ja era hora. Mercè

dimarts, 13 de setembre de 2011

La tele i les emocions

No sé si us passa, però a mi m'encanta mirar segons quins canals de segona fila de televisió perquè reemeten sèries que m'havien agradat molt. En això potser noto que em faig vella. Perquè m'agraden més que les que fan ara (us sona aquesta mena d'argument?). Les dels anys vuitanta tenen un altre ritme, i al meu parer, presenten situacions més complexes i solen estar ben ambientades. A més a més, tenen l'encant de fer-te recordar quan les vas veure per primera vegada i com ho vivies. I amb qui ho vivies. Jo penso sovint en la meva mare, que n'era una apassionada i em va deixar una bona colla de videos d'A dalt i a baix, Els Borja, la duquessa de Duke Street, i unes quantes més.
Aquest estiu, he tingut ocasió de tornar a mirar Tenko, una sèrie que tracta de la vida d'una colla de dones tancades en un camp japonès. M'ha sorprès com m'ha enganxat, també a nivell emocional. Potser ara revisar-la (en el sentit literal del terme) en un altre moment de la meva vida m'ha servit per entendre-la d'una altra manera. No sé si són inversemblants les situacions que es plantegen, però m'agrada veure que no hi ha  bons ni dolents, que la colonització europea a l'Àsia és contemplada amb sentit crític, que els japonesos no són vistos únicament com el mal, que es qüestionen els judicis de guerra dels aliats, que la religió no hi apareix d'una manera superficial, que temes com l'avortament són tractats amb delicadesa, i que els personatges mantenen una coherència interna, tot i els canvis que van patint, coherència que ha desaparegut totalment de sèries com La Riera o Vent del Pla, si és que es poden comparar. Ah, i el nucli de la sèrie no és qui s'ho fa amb qui, sinó altres qüestions molt més diverses, que existeixen.
Total, que he fullejat el llibre de la sèrie que corria per casa i m'he deixat portar fins al punt de somniar-hi unes quantes nits. M'ha sorprès aquest interès i la manera com em sentia lligada a uns personatges inexistents. Això no em passa només amb la tele, m'ha passat també amb alguns llibres o fins i tot amb la música. Notes que connectes en profunditat, a un nivell desconegut. I et sents una mica estúpida.
Potser m'ha passat perquè tot plegat em situa davant de qüestions que no sé com resoldre i que em preocupen: vaig descobrint que a la vida real també hi ha molta complexitat, que jo mateixa cada dia sóc una mica més intolerant que l'anterior, cosa que em sap greu però que no sé com evitar, que aberracions com el feixisme o el nazisme no són lluny de la vida quotidiana i de vegades són invisibles i ben reals. O potser deu ser perquè estic llegint una història de Rússia i em fascina la maldat d'Stalin i la seva capacitat manipuladora. O la celebració de l'11 de setembre als Estats Units, on només es parlava de les víctimes de les torres (que em mereixen tot el respecte), però no dels efectes col·laterals de la reacció del govern nord-americà, ni de la gent que ha patit la guerra per la mentida, l'ambició, la cobdícia i la voluntat d'uns quants, ni de la pèrdua dels drets civils... Les coses, d'un color i prou. Tenko m'ha recordat que es poden veure també d'una altra manera. Mercè

dilluns, 12 de setembre de 2011

Un bon missatge

La Grego, de la GOAC, que sempre m'envia coses interessants, m'ha fet arribar aquesta fotografia. És l'església gran de Santa Coloma. Sembla ser que Càritas ha promogut la pancarta. M'agrada molt. 
I també m'agrada com a mostra de bona comunicació: un missatge clar, curt, en un lloc visible per a tothom, ben fet i que s'entén fàcilment. Que no va adreçat només a la gent de missa, que molta altra gent pot fer seu,  i que a més ve acompanyat d'una pràctica, com és la de Càritas, que és coherent amb això que aquí es predica. I un missatge provocador en els temps que corren.
Em sembla que n'hauríem de prendre exemple. De fet moltes campanyes de Càritas tenen lemes clarament provocadors, que solen quedar aparcats dins la rutina de la mateixa Càritas i de la parròquia. Com el de "la fraternitat està per sobre de la llei". Felicitats, Santa Coloma! Mercè

Dies de Festa Major


Ja està. S'ha acabat. Han estat uns bons dies, tot i la modèstia de Viladecans. Val a dir que, com tot, la Festa es valora per com hi participes. I enguany ha tornat a tocar mamut, molt de mamut. Fa unes dies us comentava que no sabia com aniria això de la venda de mocadors. Cap problema. Els hem exhaurit. És clar que hem fet el negoci d'en Robert i les cabres, perquè els hem venut a meitat del seu cost. Però ara ja sabem que és possible fer-ho, cosa que ens dóna un respir considerable de cara al futur.
Molta gent al pregó, moltíssima gent a la Mamullada: festa gran, gent de totes les edats, gent provinent de la comarca. Sol·licituds per entrar a la colla del mamut. I, com l'any passat, el millor: la cara de felicitat de la gent i especialment de les criatures.
Us deixo amb un parell d'imatges. Una, una fotografia presa per pura casualitat, però que m'agrada. L'altra, el mamut corrent per Viladecans mentre ruixava la gent. L'únic que cal esperar és que no tinguem festes majors amb sequera. Mercè

divendres, 2 de setembre de 2011

Comerç adotzenat, comerç arrelat


Els Amics de les Arts amb els mocadors del Mamut
S'apropa la Festa Major de Viladecans, i les entitats que hi treballem tenim un munt de feina. Jo ja no tinc gaire clar si visc amb el Mamut de Viladecans o amb en Josep i en Jordi.
Una de les tasques que ens hem proposat és omplir els comerços de Viladecans de mocadors de la Festa Major no pas perquè els venguin, sinó perquè els posin a l'aparador, per crear ambient. A cada botiga, els en regalem un. Hem dividit la ciutat en tretze zones i ens les hem repartides. A mi m'ha tocat, entre d'altres botigues del barri de Sant Jordi i de Sales, el centre comercial Vilamarina, que deu tenir tres o quatre anys d'antiguitat a tot estirar. M'hi he passat la tarda, i els peus ja no sé si són meus o del veí, però m'ha resultat força instructiva la passejada per les botigues. He pogut fer unes quantes constatacions:
1. Certament moltes botigues han plegat. La crisi es nota.
2. Hi ha molt personal estranger com a dependent o com a propietari del comerç. Cal explicar-los quan és la Festa Major, què se celebra... A parlar de la Coordinadora del Mamut ja ni tan sols hi arribem. Molts botiguers desconeixen força la ciutat on viuen. Certament seria una bona iniciativa de l'Ajuntament ajudar-los a fer-se-la seva. I estic segura que tant clients com comerciants també hi sortirien guanyant. En general es mostren interessats, jo no he percebut cap rebuig, ben al contrari.
3. L'excusa del mocador m'ha permès entrar en bars freqüentats gairebé exclusivament per homes marroquins, que m'han mirat més atentament que els "chicos Martini del Vaticà", que et revisen de cap a peus per veure si l'escot, les mànigues i la mini -qui en porti- són correctes, que ja és molt. Alguns han quedat descol·locats.
4. A Vilamarina hi ha botigues de tota mena, però són majoria les botigues "xic" de grans cadenes. Amb les botigues petites no he tingut problema. Les grans no volen acollir cap publicitat (no és pas el nostre cas!) ni trencar la imatge corporativa, per tant els Zaras i Tous de torn m'han donat carabasses. A mi em fa pensar que totes aquestes botigues vulguin mantenir-se tan impermeables a l'entorn on treballen. Francament, no m'ha agradat gens. En el seu moment els vam demanar suport econòmic i no el vam obtenir. Però ara només demanaven que s'afegissin a la festa posant quatre dies un mocador a l'aparador. Ja sé que no és un mocador de seda o d'un dissenyador de moda, però encara és prou digne. Ells ens van enviant missatges sense parar i ens volen configurar com a clients, però en canvi no volen saber res de nosaltres que no tingui a veure amb el seu negoci. No deu tocar guanyar-se enemics, però la veritat és que m'han agafat ganes de publicar la llista dels qui s'han negat col·laborar en una cosa tan senzilla.
5. M'ha fet la sensació que molta gent amb qui he parlat tenia contracte temporal, perquè per a molts aquesta era la primera Festa Major a Viladecans i diguem que s'acaben d'assabentar que dijous és festa a la ciutat. Tampoc això no deu ajudar gens a un comerç de qualitat.
6. M'ha deixat parada veure tantíssimes botigues de roba... De debò aconsegueixen vendre-la? 
En fi, "patejar-se" la ciutat sempre és interessant i sorprenent. Ho hauria de fer més sovint. Mercè