dilluns, 29 de setembre de 2008

Les Nacions Unides i els pobres

La immensa hipocresia dels països rics, que parlem i parlem, però mai no arribem a concretar les mesures que caldrien per eradicar la pobresa, ha hagut, almenys, d'escoltar la veu del cardenal hondureny Óscar Rodríguez Madariaga, president de Càritas Internacional, que el passat dia 25 de setembre va fer aquesta intervenció a l'assemblea de les Nacions Unides:

“Los Objetivos de Desarrollo del Milenio son herramientas maravillosas. Son catalizadores para la acción, un punto de referencia para que los Gobiernos puedan contrastar sus palabras con sus hechos, así como un recordatorio de los millones de personas que sufren, viviendo en la extrema pobreza.

Es evidente que la mayoría de nosotros no necesita los ODM para saber lo que significa la pobreza. En Honduras, de donde yo vengo, sufrimos cotidianamente sus limitaciones. Sin embargo, necesitamos los ODM para impulsar a los Gobierno a la acción urgente, para que cumplan sus promesas pasadas respecto al desarrollo.

Muchos de nosotros creemos que la M de las siglas ODM debería significar “Mínimos”. Queremos ver a nuestros Gobiernos llegar más allá, sobre todo respecto a medidas sostenibles para el medio ambiente. Todo eso porque el cambio climático está destruyendo los numerosos progresos realizados en los países en vías de desarrollo.

En octubre se cumplirán diez años del huracán Mitch, que devastó Centroamérica, destruyendo 50 años de progresos, sólo en Honduras. Mitch fue considerada entonces la cuarta tormenta más fuerte que se había registrado en el Atlántico. Pero ese temporal, que parecía poner fin a todos los demás, era sólo el principio. En pocos años, Mitch ha bajado el séptimo puesto.

Los científicos nos dicen que las inclemencias del tiempo serán cada vez más frecuentes y podemos ver esas palabras hacerse nefasta realidad, hoy en día, en India y Haití. Sin embargo, aunque el cambio climático es un problema mundial, que nos afecta a todos, los pobres lo sufren de manera desproporcionada, mucho más que los ricos. La paradoja es que ellos son los menos responsables de esa contaminación que provoca el calentamiento mundial.

Los países industrializados deben respaldar sus compromisos con los ODM, reduciendo la emisión de gases de efecto invernadero, de al menos el 25-40 por ciento antes del 2020, y al menos del 80 por ciento para 2050, respecto a los niveles de 1990, con el fin de evitar la catástrofe.

Los pobres de los países en vías de desarrollo necesitan también que la ayuda financiera se incremente respecto a los actuales compromisos, con el fin de hacer frente a las consecuencias del cambio climático.

Los daños que hemos provocado a nuestro planeta y que ahora estamos sufriendo nosotros mismos deberían servirnos como señal de alarma, porque no se puede jugar con la avaricia sin pagar las consecuencias, no sólo porque es injusto, sino también porque es insostenible.

Yo he visto la avaricia muy de cerca en mi propio país, cuando algunas compañías mineras internacionales llegaron a nuestras minas para extraer sus riquezas, dejando luego la tierra envenenada y la población local en condiciones mucho peores que antes. Somos testigos de la construcción de un mundo en el que la avaricia de pocos, está dejando a la mayoría al margen de la historia.

Si fracasamos porque no alcanzamos los Objetivos de Desarrollo del Milenio, no es sólo por la falta de recursos o porque no mejoramos la manera de emplear la ayuda, ni tampoco por no reducir ulteriormente la deuda exterior, o porque carezcamos de un sistema comercial que sea más justo.

Sufrimos de una grave pobreza de imaginación. Es necesario que nos veamos a nosotros mismo no en un “Tercer Mundo" y en “Primer Mundo”, sino en un mundo en el que nuestra obligación para con los pobres sea compartida.

Tenemos que imaginarnos un mundo en el que las muertes innecesarias de casi 10 millones de niños al año sean una abominación intolerable.

Todos tenemos que imaginarlo y ustedes, Jefes de Estado, deben hacerlo realidad, trabajando en cooperación con la sociedad civil y las organizaciones confesionales, que están arraigadas en las comunidades de base. Alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio es una buena manera de comenzar.

Ha habido un fracaso en la política y en el liderazgo. Exhortamos a los líderes presentes hoy aquí para que en futuro tomen decisiones valientes, por el bien común, por toda la humanidad.”
Mercè

diumenge, 28 de setembre de 2008

Dues reflexions davant l'assemblea d'ICV


Primera reflexió. Nosaltres som un partit que està pels drets dels treballadors, per una societat igualitària, per una distribució de la riquesa que permeti viure dignament a tothom, aquí i al Tercer Món, perquè tots els serveis arribin a tothom i en bones condicions, per un desenvolupament sostenible, per la protecció del medi ambient, per un estat federal... Nosaltres som un partit que està per tot això, i per tot d’altres coses en la mateixa línia, però que ho diem poquíssim. I aquí ens hi va la vida: hem d’espavilar-nos per dir aquests objectius nostres, o passarem a ser, realment, allò de què tant ens acusen: una “marca blanca” del PSC.
Estem al govern, i governem en general amb força bon encert. Fem avançar valors democràtics i progessistes, i mirem d’explicar-ho, i això està bé. Però ens cal donar imatge de lideratge transformador, i això no ho aconseguim. Fins i tot sembla que ni ho intentem. Cal pensar, i amb urgència, com cal fer-ho i qui ha de fer-ho. És la nostra gran assignatura pendent.
Segona reflexió. Crec que hauríem de reflexionar també sobre la nostra organització interna. Les agrupacions dels diversos llocs van treballant, més bé o més malament, segons les seves possibilitats i capacitats. Però fa la sensació que per part dels responsables del partit tant a nivell nacional com a nivell comarcal, no hi ha prou interès per vetllar aquest funcionament. Almenys això és el que jo he experimentat en algunes situacions que m’ha tocat viure. Suposo que en els llocs més determinants això no deu ser així, però en molts d’altres, que no semblen tan rellevants, sí que passa: hi ha com una desídia, un deixar que funcionin simplement les inèrcies, que no em sembla gens bo, i que malbarata moltes possibilitats.
No pretenc, és clar, que des de la direcció s’exerceixi un control d’aquests que ofeguen, però sí que, simplement, s’estigui al cas del que passa als diversos llocs. Perquè el fet és que, pel que jo he viscut, no s’hi està prou. (Josep Lligadas)

divendres, 26 de setembre de 2008

Déu, no el pots fer catòlic

És una afirmació de Carlo M. Martini, jesuïta, i ex arquebisbe de Milà, que a molts ens hagués agradat que hagués estat Papa, el "Martini bianco", que deien. Ara, un cop jubilat, viu a Jerusalem, en una residència dels jesuïtes.
M'acaben de regalar el llibre "Coloquios nocturnos en Jerusalén" (San Pablo, Madrid 2008), una conversa de Martini amb un altre jesuïta, Georg Sporschill... que m'està agradant molt. Us en transcric un petit tastet:
No puedes hacer católico a Dios. Dios está más allá de los límites y de las delimitaciones que establecemos nosotros. Naturalmente, las necesitamos en la vida, pero no debemos confundirlas con Dios, cuyo corazón siempre es más amplio. Dios no se deja domesticar. (Pl. 34)

dijous, 25 de setembre de 2008

Moltes Mercès

M'agrada celebrar el dia del sant. Encara que estigui empiocada i al llit, com és el cas enguany.
En això de celebrar els sants sí que es nota el pas del temps... Quan era petita se celebraven sobretot el sants, més que no pas els aniversaris, encara que tots plegats no fóssim gaire conscients del tema religiós que implicava. O potser n'érem conscients però ho trobàvem natural. De fet no n'és tant de natural. Ara estic segura que molta gent agrairia poder canviar-se el nom i deixar el seu sant aparcat, sobretot els partidaris de la laïcitat total. Però ho tenen difícil, pobres.

A mi m'agradava coincidir amb la Festa Major de la ciutat. Feia festa a la feina, i el sant era més notori que d'altres i per això suposo que molta gent em felicitava, gent propera i gent que no ho era tant, perquè el "sant", al contrari del que passa amb els aniversaris, és públic. M'agradava també el fet que fos una festa col·lectiva, de totes les Mercès.

I m'agrada la feina dels mercedaris, la seva proximitat a les persones preses, per causes justes o injustes.

Avui dia se celebren sobretot els aniversaris. És cert que és una festa més personal, però no té el caire popular dels "sants". De fet, ara aquest tipus de celebració no s'acompanya ja d'evocacions religioses, però sovint ve acompanyada d'horòscops i prediccions. De fet entre la fe en els sants i la fe en l'astrologia, em sembla que m'estimo més els sants...

De fet, cada cop valoro més celebrar alguna cosa i tant me fa que siguin sants o aniversaris...
Mercè

dimecres, 24 de setembre de 2008

De pobres i rics


Preguntes a qui ofens retenint el que és teu. Però digues: quines coses són teves? Les vas agafar d'algun lloc, o vas venir a la vida amb elles? És com si algú, havent ocupat primer que ninú un seient en un teatre, en fes fora tots aquells altres que hi volguessin accedir, convertint en propi allò que està previst com a bé comú. Doncs així són els rics: per haver atresorat primer allò que és comú, se n'apropien després amb aquest títol d'"ocupació primera". Però si cadascú prengués únicament allò que necessita i deixés la resta, supèrflua, per als altres, ningú no seria ric, però ningú no seria pobre, tampoc.

Sant Basili, Homilia sobre el ric insensat, n. 7; PG 31, 276.

Citat, junt amb d'altres textos semblants, a Cap a una visió cristiana de la propietat. Demetrio Velasco. Quaderns Cristianisme i Justícia 156.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Biocombustibles, oportunitat o amenaça?

Cristianisme i Justícia ha editat un fulletó molt interessant, en la seva col·lecció Papers en què fa una anàlisi dels biocombustibles, signada per Maria Hidalgo, d'Intermón. Em sembla d'allò més oportú la seva publicació. Us en transcric la conclusió:
Les polítiques dels països industrialitzats sobre biocombustibles no ofereixen mitjans efectius per a combatre el canvi climàtic o per a millorar les reserves de combustibles. Però sí que permeten que els governs s'evadeixin de prendre decisions urgents sobre com reduir el consum. Alhora, el cost real d'aquestes polítiques aprofundeix els efectes de la pobresa i de la degradació mediambiental i accelera el canvi climàtic. En molts països del Sud, s'està produint una carrera sense precedents per a subministrar el mercat europeu, i la població pobra en resulta trepitjada. En aquestes circumstàncies, la UE s'ha de replantejar la seva política de biocombustibles: eliminant la meta del 10%, invertint en tecnologies més eficients les enormes quantitats previstes per al subsidi de la producció de biocombustibles a través dels aliments, i promovent les condicions socials i ambientals que permetin que l'ús de biocombusibles redueixi efectivament les emissions, ofereixi oportunitats de desenvolupament rural i permeti als països productors desenvolupar una tecnologia que els ajudi a reduir la dependència del petroli.


Així, els biocombutibles continuaran sense ser la panacea, però hauran deixat de ser una gran amenaça afegida als riscos que pateixen les persones més pobres. I fins i tot podran comportar alguna aportació positiva.

dilluns, 22 de setembre de 2008

El bus

Em sap molt de greu això de l'accident del Carmel. Perquè és un barri on ja els han tocat diverses "grosses". Per la gent morta i la ferida (una nena i la seva mare, veïnes de Viladecans, per cert), i molt, pel conductor de l'autobús, un home que feia bé la seva feina i que era a punt de jubilar-se. Fa uns quants anys em va impressionar una altra notícia semblant: una conductora de bus es va empotrar contra l'aparador d'una botiga i es va endur algú per davant a Sant Cugat. Una furgoneta mal aparcada va fer fer a la conductora una maniobra arriscada amb conseqüències fatals. Sembla que ara també n'hi ha dues, de furgonetes implicades.
Veient els carrers del centre de Viladecans, estrets i sempre amb cotxes mal aparcats, penso sovint que conduir un autobús urbà és una feina ben ingrata. Si trobes un cotxe mal aparcat -i n'hi ha molts!- i t'atures reps la pressió dels passatgers i probablement els insults de la resta de conductors. Si t'arrisques a fer alguna maniobra estranya, la responsabilitat del que pugui passar serà teva i només teva.
A casa sovint no podem entrar-hi el cotxe, perquè el gual està ocupat. Com que l'aparcament no és al nostre costat sinó al de davant, tampoc no cridem la grua. Perquè és cert que un bon conductor l'entra sense gaire problemes. Però jo no sóc bona fent maniobres i m'estimo més deixar-lo fora (ocupant innecessàriament una altra plaça d'aparcament o, de vegades, pagant) que arriscar-me a redecorar el meu cotxe i el mal aparcat. Penso quanta gent opina que quan ell fa una infracció els altres estan obligats a ser conductors de primera, o a no posar-se mai nerviosos o a no fer coses semblants...

Mercè

diumenge, 21 de setembre de 2008

Percepcions


Ahir em vaig arribar a un dels actes del Correllengua de Viladecans. Va venir la Isabel Clara Simó, que m’agrada molt com escriu, encara que no comparteixo gaire els seus punts de vista polítics.

De fet em vaig sentir fatal en sentir el manifest que va llegir. No m’agrada gens aquesta visió de Catalunya com a país oprimit que té com a única sortida la independència política. I tampoc no em sembla gaire assenyat fer front a les demagògies espanyolistes amb demagògies catalanistes, perquè em sembla que no ajuda gens a objectivar les coses, sinó que fa més profundes les esquerdes. Isabel Clara Simó va prendre com a punt de referència, com a interlocutor en el seu discurs els comentaris erràtics, agressius, injustos i cretins que reben els seus articles a Internet. Comparteixo el dolor i la crítica, però pensar que tothom que no s’identifica amb el que escriu és aquest interlocutor, és un error. És com pensar que tota l’Església que no és l’ACO, és Rouco i els seus acòlits internautes.

Ja fa temps que em sento com atrapada en el tema nacionalista. Quan una de les nostres nebodes –excel·lent militant d’ERC- afirma que “com que amb la Renfe arriba tard a la feina, vol la independència”, jo penso que vull que la Renfe funcioni i no en trec les mateixes conclusions.

Intento formular-ho, perquè és una qüestió que sovint visc d’una manera visceral

  • Sembla que posar fronteres i obstacles administratius ens farà més lliures. Sobretot tenint en compte que les fronteres i els obstacles atrapen sobretot a la gent que té vincles molt vius amb la resta d’Espanya, que és gran part de la població immigrada. Potser perquè el somni col·lectiu de la meva generació estava més en la supressió de fronteres que en la seva creació, m’incomoda tot plegat.
  • Sembla que quan només depenguem de nosaltres mateixos (¿podem dependre, en un món globalitzat només de nosaltres mateixos políticament, econòmicament, ideològicament, socialment?) tot anirà molt bé. Però la meva experiència no corrobora això, precisament. El Servei Local de Català a Viladecans, si més no fa un parell d’anys, estava dotat de molt pocs recursos i no sembla que hagi millorat gaire. I això no depèn de Madrid. L’aparador que la Generalitat té a Paris, i que no sé si ja han tancat, feia pena el dia que el vaig veure. Quatre fulletons turístics i res més. I això no depèn de Madrid. En els meus tràmits en entitats, sempre m’han atès molt millor a la teòricament desagradable i centralista Hisenda que no pas a les oficines de la Conselleria de Justícia. I això tampoc no depèn de Madrid. Jo defenso el Tripartit, però cal reconèixer que la seva actuació a l’hora de col·locar el propi personal en llocs ben pagats i poc productius no té res a envejar a ls anteriors governants. I això tampoc no depèn de Madrid. Són només petits exemples.
  • Òbviament la relació de Catalunya amb la resta de les Espanyes ha de millorar i molt, també en el finançament. Però d’aquí no es desprèn que siguem un país absolutament oprimit. No vivim en el millor dels mons possibles, però crec que no s’ha de jugar amb les paraules. Tampoc no comparteixo el discurs de la solidaritat catalana, perquè penso que qui més ingressos té ha de pagar més, a nivell personal i a nivell col·lectiu. Una altra cosa és com s’utilitzen aquests diners, quins models hi ha de desenvolupament… Aquí segurament ens posaríem molt d’acord en les crítiques.
  • La meva identitat passa per Catalunya, però també passa per ser dona, treballadora, baixeta, urbanita i moltes coses més. L’internacionalisme proletari continua fent-me més goig que la independència nacional.

A Viladecans hi ha un barri, el barri de Sales, que va ser un dels primers a Catalunya a rebre població magribina. I això va marcar la percepció que tenim d’aquest barri: és el barri dels moros. Hi ha gent que està convençuda que Sales és un món marginal i que, per això, ha de rebre més ajuts de Càritas i de les administracions públiques i que sobren els magribins que hi viuen… Greu error que prové de la impressió dels primers anys. Avui dia Sales, segons el padró, està lluny dels percentatges de població immigrada d’Hospitalet, de Barcelona… Per sota la mitjana del Baix Llobregat. I a Viladecans mateix altres barris suporten avui el pes de la gent recent arribada. Sales té un oratori musulmà, en molt bones condicions, i té un bon desenvolupament urbanístic i una població magribina que fa vida normal. La prova és que tres tinents d’alcalde s’hi han comprat un pis. I aquests no han fet opció pels pobres, precisament.

Tot plegat per dir que hi ha percepcions que enganyen i que m’agradaria que els debats a favor de la llengua i la cultura catalanes fossin un pèl menys demagògics i oferissin més punts per fer front comú davant els reptes que tenim, que són molts.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Aficionats?


Ahir vaig assistir a un acte del Grup Tres Torres de Viladecans, una associació que treballa per al reconeixement i conservació del patrimoni històric de la ciutat. De fet, el Grup va néixer fa quatre o cinc anys, preocupat per l’actitud negligent de l’Ajuntament respecte a la conservació d’edificis que formen part de la identitat de Viladecans. I no només dels edificis, sinó de la cultura popular, en general. De fet és curiós, perquè el departament de Patrimoni de la ciutat funciona, i molt bé, perquè té uns molt bons tècnics, però la valoració que en sol fer l’autoritat política competent (competent?) és més aviat fluixeta. I els projectes sense suport i pressupost polític no solen funcionar. I, en el cas de la cultura, sense participació ciutadana i difusió, tampoc.

Viladecans compta amb tres edificis de relleu, tres torres: la Torre Modolell, d’estètica modernista, on hi ha actualment la seu principal de l’Ajuntament, la Torre del Baró i la Torre Roja, totes dues d’origen medieval. També hi ha una ermita mil·lenària, dedicada a la Mare de Déu de Sales i que pateix una restauració que, quant a rapidesa, no té res a envejar a la construcció de la Sagrada Família.

L’acte d’ahir va consistir, en primer lloc, en recordar que l’any 2011 es complirà el primer mil·lenari de la inscripció més antiga que es conserva amb el nom de Viladecans i en explicar bé l’origen i les diverses reformes que ha sofert la Torre Modolell. Tot plegat molt interessant. Però el que em va cridar més l’atenció, és que els dos temes van ser exposats per dos membres del Grup Tres Torres, la Vicky i en Jaume, sense gaire títols universitaris però amb un gran rigor i inquietud de recerca, que s’ho van preparar a consciència i que en van fer una molt clara exposició. Sense cobrar ni un duro, més aviat al contrari. D’algun em consta que hi va posant diners de la seva butxaca per a comprar materials i desplaçar-se on calgui.

L’esforç que ells fan d’aprenentatge i de divulgació em contrasta amb cert savi amb molt de nom que no fa gaire va ser a Barcelona, on va presentar, sense preparar-se-la, una ponència que ja havia fet en d’altres llocs i que feia temps que rondava per Internet I que va cobrar degudament com a nova. Aquests savis que de vegades pensen que com més paraules tècniques facin servir, millor, per demostrar al món com és de difícil el que ells fan. Aquests mèrits universitaris que es fan servir com a garantia de qualitat i que sovint semblen més aviat garantia de pedanteria.

En fi. Molt bona feina la del Grup Tres Torres.
Mercè Solé

dijous, 18 de setembre de 2008

Caminar, llegir, resar


No aconsegueixo fer totes tres coses. Si camino, no llegeixo. Si llegeixo, no reso. Tot just he iniciat un intent de lligar-ne almenys dues: per raons de pes, faig una caminadeta abans d'entrar a la feina. I mentre camino intento escoltar les laudes des de Montserrat, a dos quarts de vuit del matí. De fet em costa mantenir-me connectada, perquè em distrec amb qualsevol cosa, però més val això que res. Ara bé, no estaria gens malament que la ràdio que ho emet (Ràdio estel) fes una molt breu nota litúrgica d'introducció, dient almenys els salms que es llegeixen o la setmana i el cicle que toquen. Perquè a més a més se sent força malament. De fet, de tant en tant faig una altra cosa, que és escoltar les vespres que els monjos i l'escolania van gravar en un CD. Sempre les mateixes, de dissabte i de diumenge. I a tothora, perquè estan molt bé. Els liturgistes es posarien molt nerviosos amb mi. Però sospito que al departament corresponent de dalt tant els fa.
Ara només em falta llegir. De fet, passejar els llibres amunt i avall sí que ho faig. I l'estoneta de Renfe, si aconsegueixo una certa comoditat intento aprofitar-la.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Voluntariat


Ahir vaig anar a una molt interessant taula rodona que es va fer a Viladecans en el marc d’una exposició sobre els valors del voluntariat i en la qual prenien part diverses entitats de la ciutat.
De fet, a Viladecans, de voluntariat no se’n parla gaire. Val a dir que la posta en marxa del Consell de la Convivència i l’actual regidoria de Ciutadania i Cohesió social, totes dues en mans d’ICV-EUIA, ha posat el tema damunt la taula.
De fet la jornada va posar de relleu qüestions interessants. Una d’elles, la dificultat d’alguns voluntaris per explicar bé què fan, quines realitats troben, quins objectius té la seva entitat. Potser de vegades tots plegats fem feines interessants però hi pensem poc. El treball dins les entitats de vegades és rutinari. Fem el dia a dia i oblidem per què ho fem. De tota manera alguna gent transmetia tant d’entusiasme que això sol ja resultava contagiós. Però va bé aprendre a explicar-se.
D’altra banda he de reconèixer que, tot i fer de voluntària en diversos camps, em resulta sempre incòmode aquesta mena d’almíbar que fàcilment recobreix el tema del voluntariat i que contraposa la tasca dels voluntaris a la dels professionals, i la de les ONG a la de les administracions públiques, com si només uns treballessin bé i amb convenciment.
Jo crec que de tasques desinteressades i generoses se’n fan en molts àmbits i de gent amb ganes de protagonisme, també n’hi ha a tot arreu. La majoria d’entitats funcionen perquè hi ha gent que hi dedica moltes hores sense cobrar i sense treure’n cap benefici directe. Tant si es tracta d’una associació de veïns com d’una coral com d’un esplai. I això també passa, encara que els estereotips diguin el contrari, en l’àmbit polític i sindical. És cert que hi ha gent que viu del “cuento”. Però hi ha molta més gent que ho sosté amb voluntat i que hi col·labora. I alguns han passat anys a la presó per fidelitat a la seva lluita per la justícia. De vegades ho oblidem.
Dit això és cert que les entitats socials solen tenir més proximitat, més agilitat, més capacitat de donar respostes noves, mentre que les institucions són lentes. El repte per a les entitats socials és fer visible a la societat tantes realitats invisibles, formular propostes polítiques i, quan és possible, demostrar que es poden tirar endavant. La seva mateixa feina els dóna credibilitat davant les institucions. Jo crec que entitats i institucions es necessiten i es complementen. I s’han d’articular d’alguna manera. Altrament sí que hi ha el risc de caure en la beneficència.
Mercè Solé

dilluns, 15 de setembre de 2008

Un acte peculiar



Dimecres passat vam fer la presentació del llibre d’en Josep, La política dels cristians. L’acte es va fer a l’aire lliure, com un acte més de Festa Major i en el marc de la presentació d’una entitat cultural (Viladecans, Punt de Trobada) de què tots dos formem part.
De fet em va semblar una situació ben singular. En primer lloc, per la composició del públic: hi havia gent de la parròquia, uns quants capellans, però vam identificar-hi militants de CiU, PSC, ERC, ICV i EUiA. Majoria d’esquerres, sens dubte i alguns gens simpatitzants de l’Església, si més no de la institució eclesial. Van venir per l’amistat que ens uneix i sospito que també per una certa curiositat, perquè el tema els semblava molt exòtic. Certament valoro molt el gest, perquè a mi em costa molt anar a actes d’altres partits o d’entitats amb què no sintonitzo. Ja sé que queda fatal dir això … però és veritat. Aquest fet, que ja he vist que passava altres vegades, diu molt a favor de la política de carrer, sovint tan desprestigiada. HI ha molta gent oberta a escoltar altres discursos que els propis.
En segon lloc, em va semblar singular pel contingut de les dues principals intervencions. D’una banda, Salvador Milà, polític professional i agnòstic… que va captar molt bé el fons del llibre. Tenia la seva gràcia sentir-lo allà, al mig del carrer, parlar d’un Jesús que actua amb coherència amb allò que diu, parlar dels cristians i de l’aportació positiva del fet religiós i dels cristians en concret, a la lluita per la justícia i per les llibertats democràtiques. Cal sumar esforços, deia, i aprofitar totes les energies per un món més just, vinguin d’on vinguin, i hi ha molts punts de confluència i valors comuns. Va saber distingir bé entre la institució i l’evangeli, i entre la necessitat d’un estat laic en què les institucions religioses estiguin desvinculades del poder polític, i el laïcisme bel•ligerant que considera un mal general l’existència de les confessions religioses. S’ho va preparar a consciència i va filar prim.
La intervenció d’en Josep es va adreçar més aviat al públic cristià i es va remetre sobretot a l’Evangeli, a les actituds de Jesús i a la visió esbiaixada que de vegades n’ha transmès l’Església, que ha centrat molt el seu missatge en el naixement, la mort i la resurrecció de Jesús i en canvi s’ha fixat poc en la seva manera de viure, en allò que el preocupava i en la forma d’atansar-se a la gent. En temps de Jesús, va dir, l’opció política era impensable, perquè la manera de governar no admetia cap tipus de participació. Ara el context és diferent i ´s important que els cristians vegin que la política amb tota la seva complexitat té molt a veure amb el benestar de la gent, sobretot de la gent més pobra. Directament a través dels partits o, senzillament, en el moment de votar, podem incidir en la redistribució de la riquesa, en l’atenció educativa, social i sanitària… Cap pretensió, però, de pressionar al govern institucionalment a fer allò que els responsables eclesials consideren millor . Entre altres coses, perquè poden haver-hi opcions molt diferents i fins i tot contradictòries a l’hora d’interpretar les prioritats de l’Evangeli, i perquè la societat civil ja té els seus propis mecanismes. En fi. La cosa anava per aquí… L’ètica cristiana va molt més enllà de la moral sexual i d’una determinada posició, més aviat opinable, respecte a la regulació de l’avortament o a l’ús dels condons.
Era curiosíssim veure la cara de la gent que passava per la plaça i que sentia parlar de Jesús i els leprosos o de les curacions en dissabte. A estones allò semblava una mena de sermó al mig del carrer.
En fi. No els van tirar res pel cap i algunes converses sobre el tema van continuar una bona estona acompanyades de cava i coca.
Mercè Solé

dilluns, 8 de setembre de 2008

Identitat i identificacions

Me refiero al tema complejo, y a la vez de profundas consecuencias, de nuestra libertad de elegit la manera en que nos vemos a nosotros mismos –nuestras afiliaciones, nuestras asociaciones, nuestras identidades.
(…) Muchos de nosotros, con edad suficiente para haber vivido en los sangrientos años cuarenta, podemos recordar vívidamente la facilidad con la cual los disturbios que antecedieron a la partición (
de la India) se alimentaron de los contrastes de identidad que acababan de ser creados, que transformaron a amigos de antes en nuevos enemigos, y convertieron a asesinos en camaradas putativos. La carnicería que sobrevino luego tuo mucho que ver con la imposición de una nueva identidad, carente de humanidad razonada o de una elección derivada de la reflexión.
Carnicerías similares han venido ocurriendo más recientemente en el mundo en Ruanda, Congo, Bosnia, Kosovo, y en otros lugares, bajo el hechizo de identidades recién impuestas. Por ejemplo,amplificar en forma dramática la presunta gravedad de la línea divisoria entre, digamos los Hutus y los Tutsis (“Nosotros, Hutus, siempre hemos odiado a los Tutsis”), mientras se obvian otros principios de clasificación vinculados con, por ejemplo, clase, ocupación o ubicación.
Amartya Sen

diumenge, 7 de setembre de 2008

Cent claus


"Tots els llibres del món no valen un cafè amb un amic". Aquesta és la conclusió a què arriba el protagonista de la pel·lícula "I cento chiodi", d'Ormanno Olmi, que acaba de rebre un premi a tota la seva carrera al Festival de Venècia.
He tingut ocasió de veure la pel·lícula, que em sembla encantadora. Ja em va agradar molt "La llegenda del Sant Bevedor". És una mena de pel·lícula contemplativa, des de la gent senzilla. On els llibres i la cultura no surten gaire ben parats. Com diu Olmi, si els llibres no et serveixen per canviar la teva vida, no et serveixen per a gaire. Les cites de l'evangeli, el contacte amb la natura, la recerca de l'autenticitat, vaja. A mi se'm fa estrany, perquè gairebé venero els llibres i gairebé em fa mal el comportament tan agressiu del protagonista. Però és cert que el món és ple de savis, que no sembla que hagin assimilat gaire les coses fonamentals de la vida. Segurament tots i totes ens ho podem aplicar.
És una pel·lícula per veure més d'una vegada, per assaborir a poc a poc, per comentar.
Mercè

dissabte, 6 de setembre de 2008

Xoc de civilitzacions, estereotips i generalitzacions


La debilidad fundamental de la tesis del “choque entre civilizaciones” radica en su programa de dividir a la gente del mundo en categorías en función de un sistema –presuntamente rector- de clasiicación. (…)Esta visión particular de clasificación por categorías resulta a la vez un serio error epistémico y un enorme riesgo ético y político, con consecuencias de largo alcance en materia de derechos humanos. La gente se visualiza a sí misma de múltiples y diferentes maneras. Un musulmán de Bangladesh es, además de musulmán, bengalí y ciudadano de su país, a lo cual cabe agregar las otras identidades vinculadas con clase, género, ocupación, ideología política, gustos, etc.
(…)
Centrar nuestra atención únicamente en esta clasificación en virtud de las grandes religiones, además de no tener en cuenta otros intereses e ideas que motivan a las personas, tiene también el efecto de reducir la importancia de otras prioridades al amplificar la voz de la autoridad religiosa. Ocurre entonces que los clérigos musulmanes, así como a otras autoridades religiosas, se las considera como los portavoces del ex oficio del así llamado “mundo islámico”, a pesar de que un número importante de musulmanes pueda albergar profundas diferencias con los propósitos sostenidos por uno u otro de dichos representantes religiosos. Lo mismo es válido también para los líderes hindúes o cristianos, a quienes se considera como los portavoces de sus respectivos “rebaños”. La singular clasificación, además de convertir las distinciones provisionales en barreras rígidas e inflexibles, confiere también una voz de mando al “establishment”, las figuras más representativas de dichas categorías, a la vez que acallan y silencian a otras. Debemos luchar por los derechos humanos que resultan denegados por esta actitud con claridad intelectual, así como con determinación política. Son muy pocas las cosas que tienen tanta importancia en el mundo contemporàneo.

Amartya Sen

divendres, 5 de setembre de 2008

Globalització i xovinisme occidental

Estic llegint un interessantíssim llibre d’Amartya Sen (Premi Nobel d’Economia) i Bernardo Kliksberg, que se’n diu “Primero la gente. Una mirada desde la ética del desarrollo a los principales problemas del mundo globalizado”. N’aniré transcrivint alguns fragments que em semblen molt significatius i que posen de relleu el simplisme amb què de vegades ens mirem la història i el món.
La globalización no es ni nueva ni necesariamente occidental, y tampoco es una maldición. A través de miles de años, la globalización ha contribuido al progreso del mundo a través de los viajes, del comercio, de las migraciones, de la difusión de influencias culturales y del conocimiento y la comprensión entre ellas (…). La alta tecnología en el mundo del año 1000 de la era cristiana abarcaba, entre otras cosas, el papel, la imprenta, la ballesta, la pólvora, los puentes colgantes, las cometas, la brújula magnética, la carretilla y el ventilador giratorio. Hace mil años, estos inventos, de uso difundido en la China, eran prácticamente desconocidos en otros lugares. La globalización los diseminó por todo el mundo.
(…) Los agentes de la globalización no son ni europeos, ni exclusivamente de Occidente; tampoco están necesariamente vinculados a la dominación occidental. De hecho, Europa hubiese sido mucho más pobre –tanto económica, como cultural y científicamente- si hubiese opuesto resistencia a la globalización de las matemáticas, de la ciencia y de la tecnología en ese momento. (…) Rechazar la globalización de la ciencia y de la tecnología por estimar que representa la influencia e imperialismo occidentales no solamente implicaría desconocer las contribuciones globales –tomadas de muchos lugares diferentes del mundo- que apuntalan las así denominadas ciencia y tecnología occidentales, sino que constituiría igualmente una decisión práctica poco sabia, habida cuenta de la posibilidad que podría tener el mundo entero de beneficiarse con el proceso.
(…) La impresión del primer libro del mundo constituyó un acontecimiento maravillosamente global, (…) en el que estuvieron involucradas China, Turquía y la India, en el año 868 de la era cristiana, constituye, sin duda, un claro ejemplo de globalización, pero Occidente no figura para nada en el mismo.
(…)
El capitalismo global está mucho más centrado en ampliar el dominio de las relaciones de mercado que, por citar un ejemplo, en el establecimiento de la democracia, en la expansión de la educación primaria o en mejorar las oportunidades sociales de los menos favorecidos de la sociedad.
Mercè Solé

dijous, 4 de setembre de 2008

Ens presentem

Dimecres vinent, 10 de setembre, fem una doble presentació a Viladecans. D'una banda, la d'una entitat que fa poc més d'un any que funciona: Viladecans Punt de Trobada. És una revisteta modesta, distribuïda per correu electrònic, que també compta amb un blog. És més o menys de l'estil de L'Agulla, però centrada en Viladecans, on no hi havia, en el moment de fer-ho, cap publicació independent (ara ha sortit un diari gratuït). De fet, té la peculiaritat justament de no perseguir una professionalització, sinó d'ajudar a expressar allò que pensa la gent senzilla.
Estem envoltats de mil-i-un mitjans de comunicació, però ens comuniquem poc i malament. Voldríem que fos un espai que ajudés a pensar i a fer visibles opinions que, potser perquè no estan gaire ben expressades, potser perquè no sempre agraden al poder, potser perquè tenen a veure amb la petitesa de la vida quotidiana i no amb esdeveniments enlluernadors, gairebé mai no surten a la premsa "normal". Vivim en un món que fa "invisible" molta gent, o que valora poc les experiències positives que són al nostre abast, que tendeix a simplificar i a no voler veure la complexitat de les coses i que sovint es mou per modes i molt superficialment. De fet, fem el que podem, que no sempre és gaire, però ens ho prenem com una eina educativa. De l'equip que en formem part, hi ha gent de diverses militàncies polítiques i gent "no alineada", que convivim força pacíficament. De fet vam sobreviure a unes municipals en què alguns de la redacció anaven en tres candidatures que s'enfrontaven. I vam sobreviure sense tirar-nos els plats pel cap. Cosa que té mèrit.
L'altra presentació que fem el dia 10 és la del llibre "La política dels cristians", d'en Josep. Serà el primer acte cultural organitzat per la revista i ens proposem de fer-ne d'altres. La presentació del llibre, pròpiament, la farà en Salvador Milà, polític prou conegut, que es defineix més aviat com a agnòstic. Tinc ganes de saber què dirà.
Mercè Solé

dimecres, 3 de setembre de 2008

Feia temps que no em passava


A l’ACO estem preparant el nostre IX Consell. Bé, de fet, és l’actual equip responsable qui hi està treballant més, equip que ens va convocar l’altre dia a uns quants que ja havíem passat per aquesta complicada experiència, bàsicament per contrastar idees. La reunió va anar bé, però tot de cop em vaig trobar defensant amb vehemència no sé quina cosa, que jo no veia clara i que es plantejava diferent de com ho havia fet jo en el seu moment. Em sentia tant dins de l’organització que vaig haver de fer-me la reflexió que eren unes altres qui ho havien de fer, que ho farien a la seva manera i que, no en tinc cap dubte, se’n sortirien. De fet, ens demanaven l’opinió justament perquè féssim d’advocats del diable, o sigui que no calia patir. Però vaig sortir de mal humor.
Després, a casa, hi vaig estar donant unes quantes voltes. Realment sóc massa vehement i cabuda, i em costa posar-me a la pell de l’altre. Sembla que em vagi la vida en una cosa que generalment no té gaire importància o que es pot resoldre de moltes maneres. Em fa ràbia perquè feia temps que no em passava, però continua passant. Una de les tres mil pedres amb què vaig ensopegant una vegada i una altra. I el sentiment que deixa és de manca de control sobre mi mateixa, i de pensar que deu resultar poc agradable per a la gent que m’ha d’aguantar. Això deu ser una de les mil manifestacions del pecat: l’amor propi ferit i,de vegades (penso que en aquesta ocasió no és el cas, però en d’altres sí) l’altra gent, també ferida, que al cap i a la fi és el que té més importància. Vull dir que no val la pena amoïnar-se gaire per la pròpia imatge, que de fet el que compta és si matxaques algú.
L’endemà ens vam trobar casualment amb algun dels convocants a la reunió. I em vaig disculpar. La resposta, amb una rialla, va ser “Ja ho sabem que ets així. Si no, no series tu. Ja ens està bé”.
Va ser una bona resposta. D’una banda, perquè no negava una realitat ni la minimitzava i, de l’altra, perquè l’acollia. Per tant, em vaig sentir entesa i disculpada simultàniament. Em va fer pensar que aquest també és el sentit alliberador de l’Evangeli: un Déu que ens estima, no pas a la versió ideal que de vegades tenim de nosaltres mateixos, sinó a allò que som. Un Déu que anima a avançar, però que no fa un drama de les passes en fals que fem.

Mercè Solé

dilluns, 1 de setembre de 2008

Baixets. Baixetes.

Jo trobo que deu ser inconstitucional. Servidora no arriba al metro i mig d’alçada (ja veieu, no tinc “talla” europea), i pertanyo al club dels gruixuts i poc àgils. Avui he pogut constatar-ho tres (3) vegades.

Una. Estrenem tren nou a la nostra línia de la Renfe (la de Vilanova). Són de “look” tipus Ave, d’una sola peça i amb menys seients. Per agafar-se quan va ple (i a les 7 del matí hi va), compten amb una barra al sostre. Jo no hi arribo. Sempre pots arrambar-te a algú interessant, però francament no és la meva intenció lligar al tren.

Dos. El mateix tren, però de tornada des del Passeig de Gràcia. El tren porta inscrit a tot arreu que és un vehicle adaptat per a minusvàlids. I efectivament una de les portes s’obre a menys alçada de l’andana (un parell de pams). Sort, perquè per les portes normals, jo no hi arribo. És una escena tendra comprovar com la gent s’ajuda mútuament a pujar maletes. I com alguns viatgers pugen a pes, estirats per gent que corre el risc d’herniar-se.

Tres. Vaig a comprar. Al super del barri. I tampoc no arribo a les prestatgeries de dalt. Decididament no és el meu dia.

Ja em va passar temps enrere. Volia unes sabates (35) i em van dir que on anava amb uns peus que no tenien mida europea (¿?) i que per això no em podien servir. Vaig pensar que quan m’haguessin crescut ja tornaria a aquella sabateria. Però no puc entendre per quin motiu els responsables del transport públic no pensen que hi ha usuaris petits, grans, joves, vells… i que estaria bé no convertir el tren en una activitat de risc.

Mercè Solé