dimarts, 30 de juny de 2015

Cura sindical d'humilitat


No fa gaire vaig tenir ocasió de prendre part en una de les reunions de CCOO dins del procés d’Assemblea Oberta.  La reunió s’adreçava a persones de diverses creences religioses, militants o no del sindicat (CCOO, a diferència d’ICV, sempre s’ha mostrat sensible en aquests temes i conscient que les qüestions religioses són importants i no han d’enfrontar la gent). Es tractava d’opinar sobre la tasca del sindicat, cadascú des de la seva experiència, propera o llunyana. Van sortir coses interessants. De fet resulta molt terapèutic tenir uns quants responsables sindicals davant i poder abocar-hi tot el que penses. Per a ells sens dubte és un bon exercici, tot i que es deuen haver de sentir coses que potser no els agraden. Jo vaig insistir en la imprescindible pedagogia del sindicat respecte als treballadors immigrats, en la necessitat de renovar i fer més proper un llenguatge massa ideologitzat  que no reflecteix ni de bon tros la cruesa de la realitat que el sindicat viu en el dia a dia, en l’acollida de les persones en situació precària o sense feina, i en la creació d’una xarxa sindical propera als delegats i delegades, perquè sovint el sindicat només respira en moments electorals i no s’ocupa gaire de fer formació als comitès d’empresa o d’escoltar-los en les seves lluites quotidianes.
Amb una de les persones assistents, no sindicades, havíem estat companyes de treball i em va fer molta gràcia retrobar-la perquè és una persona que valoro i aprecio, i crec que el sentiment és mutu. Vaig poder constatar que tenia una visió força negativa dels sindicats en general, visió que el fet de tenir un comitè d’empresa ben actiu al lloc on totes dues treballàvem no havia assuaujat gens, més aviat al contrari. Qüestionava un plantejament massa simplista de lluita de classes que no contemplava, per exemple, els autònoms (crec que tenia raó); qüestionava que la feina que no feien els alliberats sindicals en el seu lloc de treball l’acabaven pagant els seus companys i no el sindicat, perquè no eren substituïts (també deuria tenir raó, això jo ja no ho vaig viure); qüestionava que no hi havia renovació de persones en la tasca sindical de l’empresa. No va fer cap referència positiva sobre el tema.
Tenint en compte que durant un temps jo vaig formar part d’aquest comitè que ella criticava, em va saber greu. D’una banda perquè clarament no ho vam saber fer millor. De l’altra, perquè l’estada al comitè en aquells temps va ser de tot menys fàcil: costa trobar gent que s’hi vulgui mullar; costa entendre’s amb la resta de companys encara que hagis anat a la mateixa llista; costa satisfer les expectatives de la gent, que de vegades demana coses contradictòries; i encara hi afegiria que és molt pesat fer tota aquesta feina en condicions, com era el cas, de toxicitat de la direcció de l’empresa en aquella època, que procurava enterbolir tant com podia qualsevol procés negociador fent córrer informacions falses. Òbviament no hem sabut “vendre” tot això en positiu.
Jo entenc el sindicalisme com una baula imprescindible en la cadena democràtica, per difícil que resulti, per això hi he estat durant tants anys. No pas per gust. Recordo que una companya ja em va anunciar que ella no s’hi posaria mai perquè tenia aspiracions a fer carrera (i n’ha fet, i és una gran professional, per cert).  Tot plegat resulta una cura d’humilitat. Vas fent, pensant que fas qui sap què, i ja es veu que no aconsegueixes ni tan sols fer-te entendre, encara que els treballadors solen beneficiar-se de la tasca realitzada pels sindicalistes de la seva empresa, amb o sense consciència de l’esforç realitzat per part dels qui hi ha treballat. Però crec que s’ha de fer. Encara em penedeixo quan en alguna ocasió he fet veure que no veia un problema per no ficar-me en embolics sindicals.
No tot és negatiu. Estic contenta d’haver mantingut, al llarg de la meva vida sindical, bones relacions amb els meus caps (hi ha alguna dolorosa excepció, però). Agraeixo el gest solidari d’alguns companys quan jo he tingut problemes. Potser he viscut més fracassos que èxits, però darrerament penso que, amb l’Evangeli a la mà, el que compten són els fruits i no els èxits. Les petites morts del fracàs donen fruits col·laterals i inesperats. I, què caram, quan trobo algú que s’ha beneficiat d’alguna millora obtinguda pel comitè o pel sindicat, jo me n’alegro i ho sento com un petit èxit, en faci la valoració que en faci l’interessat.

Em dol, en canvi, la infravaloració social del paper dels sindicats des de la transició fins avui o actituds que a mi em semblen sobrades per part de gent que potser a la pràctica no es mou en aquest camp, però que troba que tot és fàcil, ràpid i expeditiu... des de la barrera.

diumenge, 28 de juny de 2015

Mandarines

Aquest any que tinc un curs una mica més tranquil m'he pogut organitzar per anar al cinema. Feia molts mesos que no ho feia. I he vist tres pel·lícules que m'han agradat molt: La professora d'història (més aviat una mica previsible), National Gallery (una molt estimulant i apassionada aproximació a l'art) i Mandarines, una pel·lícula de Zaza Urushadze que transcorre enmig d'un conflicte bèl·lic, els anys 90, entre georgians i txetxens (crec). De fet el de menys és la clau històrica concreta, perquè la qüestió de fons és l'absurditat i la desolació de la guerra. Un pagès i el seu veí, acullen a casa dos soldats ferits de bàndols oposats. El dolor, la convivència, la tensió, van desactivant l'odi i els prejudicis entre els dos soldats que han d'aprendre a mirar-se amb ulls nous i que no poden sobreviure sense la mútua col·laboració. Els protagonistes es mouen entre la por i la mort que genera la guerra i la quotidianitat de les mandarines que han de ser collides: la vida, en definitiva.
És una reflexió pausada, tranquil·la, sense gaires discursos ni pretensions. Que tampoc no aborda els greuges nacionals que porten al conflicte. 
Com que tendeixo al pessimisme, vaig pensar que la pel·lícula recollia bé allò que em preocupa: la construcció cultural, nacional, visceral de l'enemic fins a justificar la violència, una construcció fàcil de fer i difícil de desactivar. Penso en els meus propis prejudicis, que sovint no em permeten veure l'altre com a company i tendeixo a veure'l com a adversari. Sóc poc sensible a les sirenes nacionalistes, però sí que porto molt arrelats endins els prejudicis de classe. I em costa molt desprendre'm d'un cert menyspreu respecte la gent de casa bona. Com si jo mateixa no fos afortunada, no em sentís prou valorada o estimada, no hagués pogut gaudir d'una vida plena. També se'n diu enveja, d'això, crec. Tot plegat no m'amarga pas l'existència, però de tant en tant em sorprenc a mi mateixa amb un llampec despietat contra un tercer. No m'agrada. I mentre no aconsegueixo fer neteja dins meu, carrego contra els prejudicis (nacionalistes) dels altres. Quanta hipocresia.

dissabte, 20 de juny de 2015

El CIE, de la Zona Franca a la fi del món


M'ha sorprès i emocionat la quantitat de gent que avui ens hem trobat davant del CIE. Certament és la primera vegada que em mobilitzo pel tema, perquè fins ara mai no havia pogut fer-ho tot i ser una qüestió que em sembla importantíssima. No pot ser que aquí i avui mantinguem centres opacs on la gent pot ser molt arbitràriament tancada -potser maltractada- i expulsada sense defensa possible.
La veritat és que només pel fet d'anar fins al centre d'internament d'estrangers -en mig de la zona franca, o sigui gairebé del no res- ja t'adones de fins a quin punt allò és la perifèria en tots els sentits reals i simbòlics de la paraula. Ben lluny perquè no es vegi.
No pot ser que fardem de democràcia i cada cop més estiguem construint una Europa (una Espanya i una Catalunya, i una Barcelona) on hi ha ciutadans amb drets (que prou feina tenim perquè els drets es compleixin!) i, com deia un "raper" que ha intervingut en l'acte del CIE, "metecos", o sigui perpetus estrangers que no són considerats ciutadans i que en la pràctica exerceixen d'esclaus: sense papers, sense advocats, sense feina, sense diners. Però, exactament com nosaltres, amb dignitat, amb expectatives, amb família, amb necessitat de viure en plenitud.
No pot ser que se'ns trenqui el cor davant el "mare mortum" que els telenotícies ens posen davant del nas cada dia; que plorem pels ofegats, grans i petits, i que no siguem capaços de veure la relació claríssima entre aquestes morts i els sistemes d'estrangeria europeus. Les màfies hi són perquè Europa vol que hi siguin: les fa imprescindibles per entrar.
No pot ser que ens escandalitzem davant la crueltat de la guerra, d'algunes ideologies i d'algunes formes fonamentalistes de la religió, i deixem a l'estacada la gent que ho pateix.
No pot ser que avui continuem explotant d'aquesta manera, força frívolament, els països africans i llatinoamericans, o que no siguem prou sensibles a la col·laboració dels nostres països en la fabricació i venda d'armes.
No som propietaris del món ni de les nostres petites parcel·les. És un bé comú a compartir.  I la pregunta de Déu a Caín continua vigent: ¿què n'has fet del teu germà?
Per cert, m'ha emocionat també la presència -silenciosa- de l'Ada Colau i d'alguns membres del seu equip de govern. Hi haurà qui dirà que és demagògia, però el que em semblaria demagògic de debò és fer veure que aquest problema del CIE no existeix o no té res a veure amb nosaltres.

divendres, 19 de juny de 2015

Rumiant sobre l'ACO (2)

Josep Pascual, Marc Andreu, Montserrat Milà i Pere Nieto, en la taula rodona celebrada a la Castanyada de l'ACO a la nostra zona, sobre el tema dels "nous" i els "vells" moviments socials.

L'acte el vam fer en un centre cívic, obert a tothom
Aquesta vegada m'ha costat més de resumir el que hem treballat en el grup (continuo afegint-hi coses de collita pròpia). 
Potser hem estat més dispersos que l'altre dia: sempre costa més fer propostes que no pas opinar o criticar. D'entrada potser hem limitat una mica més la dificultat, perquè hi ha coses que no sabem si són extensibles a tot l'ACO. 
D'entrada veiem que potser les reunions de zona podrien agilitzar-se més, reinventar-se de zero per veure com poden ser més àgils i sobretot més participatives. En aquest sentit, desprendre's de rutines pot anar bé i pot ajudar a tornar als orígens. Caldria preguntar-nos, sobretot, com és que a la gent més jove li costa tant venir a les reunions de coordinació. 
La Marília, secretària de l'ACO, eficaç com n'hi ha poques, comenta en el meu post anterior que avui costa trobar gent que vulgui dedicar esforços a l'ACO i que a més hi ha una certa resistència a prendre decisions o a reconèixer-se com a "responsable". Quan vaig ser presidenta del moviment (1999-2003), hi havia qui ens veia com a "casta", encara que en aquell moment el terme no s'utilitzava. Em va sorprendre anar parar a un grup (vaig canviar de grup de revisió de vida perquè vaig canviar de ciutat on vivia), a Molins de Rei, molt crític amb el secretariat. A les reunions sortia que no coneixíem la realitat del moviment o que preníem decisions de "bombero" (amb perdó dels bombers). A mi més aviat em divertia recordar-los que aquests presidents-casposos-distants érem en Miquel Àngel -veí de Molins de Rei- i jo, tots dos persones ben properes al grup. Però no sé si vaig aconseguir guanyar-me'ls. Amb tot, aquest grup finalment es va desfer i vaig tornar als origens, o sigui al Poblenou. Al darrere de tot això jo hi veig una certa confusió entre el que significa participació, poder, servei, que és, amb raó o sense, també en el fons de totes les crítiques als polítics. 
Hi ha un cert debat en el grup sobre la presència pública de l'ACO al barri. Ens movem entre la discreció i un cert "pudor", no sé si es pot dir així. Jo, en canvi, penso que estaria bé que sistemàticament les entitats sabessin què fa l'ACO i hi estiguessin convidades (potser no cal en les jornades més internes, però la major part de coses que ens qüestionem a nivell social, segur que les comparteixen, entre d'altres coses perquè la gent de l'ACO ha estat sempre molt present, per exemple, a l'associació de veïns). Jo penso que l'ACO és, a més d'un grup eclesial, una mena d'entitat amb més de 50 anys al barri, que sempre ha estimulat la cohesió social, el valor de les coses col·lectives i el compromís. I no veig per quin motiu no ho celebrem entre tots. És una forma també de donar a conèixer que l'Església hi és. Sobre això, però, em sembla que tenim visions diferents. No n'hem parlat gaire en profunditat. Difícilment pot haver-hi diàleg amb l'altre si nosaltres mateixos no existim com a col·lectiu. 
De tota manera em sembla que el que ens fa por a tots és qualsevol signe de prepotència eclesial, que la jerarquia no en té l'exclusiva :), i en això sí que estem tots d'acord. De tota manera, constatem que el nostre grup no tenim gaire presència a les entitats del barri, potser perquè de fet la meitat del grup no vivim al Poblenou. 
Una altra qüestió que ha sortit és el de les perifèries. De què parlem quan parlem de perifèries? Algú diu que abans en dèiem "fronteres". L'Oriol, el consiliari, ens recorda que les perifèries són allà on és Déu. Fem uns quants tombs sobre l'evangelització, que és l'objectiu dels moviments com l'ACO. També l'Oriol ens recorda que sempre que ens plantegem "evangelitzar" acabem descobrint que no estem per donar gaires lliçons i que som nosaltres qui aprenem qui és Jesús a partir dels altres. En aquest sentit, m'ha enviat un resum del document de síntesi del Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats (Barcelona, 20-22 de maig 2014), que us transcric perquè em sembla encertadíssim. M'agradaria treballar-lo en el grup.


LA COMPRENSIÓ DE LA MISSIÓ EN LA GRAN CIUTAT COM A SORTIDA 

Testimoni de la missió de Jesús i de les primeres comunitats apostòliques. La pastoral de les grans ciutats parteix de la descoberta de la presència de Déu en i entre els qui hi viuen La missió no és una opció pastoral entre d’altres, és la forma de ser Església que hem rebut de les primeres comunitats apostòliques. Jesús obre el seu ministeri itinerant a Galilea. La missió galilea de Jesús s’assembla a una missió urbana perifèrica, ja que es realitza en una àrea que no inclou centres de poder. Jesús surt, camina, parla del Regne, guareix, s’atansa als pobres, lluita contra el mal, recorre la perifèria i té cura de les perifèries. Després de la resurrecció de Jesús, la comunitat naixent continua caminant, des de Jerusalem. En una gran ciutat, Antioquia de Síria, els seguidors del Ressuscitat rebran el nom de “cristians”. Així, la ciutat reconeix una de les seves “ciutats invisibles”, la que formen els qui segueixen Jesús. I serà Pau qui es convertirà en el gran missioner urbà del cristianisme dels inicis, fins arribar a Roma, la gran ciutat per excel·lència. Pau parla el llenguatge i la llengua de la ciutat, fa servir la xarxa de comunicacions, s’acompanya d’un equip missioner, funda comunitats, i la seva sol·licitud no ofega la llibertat de les persones que evangelitza sinó que les empeny cap a l’amor. 
L’Església es cridada a sortir a les perifèries. La sortida missionera cap a les perifèries humanes i urbanes depèn de la mirada de fe i és la forma pastoral més pròpia de la pastoral urbana. Quan se surt a les perifèries, es descobreix el dolor de moltes persones i la lluita per la supervivència que sovint acompanya el seu camí. Atansar-se a la ciutat vol dir saber-hi reconèixer les perifèries que s’hi troben: perifèries religioses (els qui no creuen en l’Evangeli), urbanes (els qui viuen als barris allunyats del centre, sovint privats del necessari per a viure amb dignitat), socials (els qui són considerats “sobrants urbans”), existencials (els qui viuen en situacions límit, com ara els infants i els ancians, o bé els malalts i els abandonats). 
Una Església en sortida, no pot ser sedentària, temorenca, tancada en ella mateixa, sinó una Església que comunica misericòrdia i que sap que pot patir accidents o ferides. La gran ciutat imposa per la seva magnitud i per la complexitat dels seus teixits socials, per la riquesa dels seus “mons” interiors i per les dificultats d’acolliment amb què el missatge es pot trobar. Cal acceptar la crida a deixar la pròpia comoditat i sortir per tal de descobrir Déu, fins i tot quan sembla absent. En la ciutat, lloc de solitud i de companyia, les preguntes existencials pel sentit són significatives i la missió les ha de recollir sempre, es facin des d’un horitzó transcendent (la pregunta pel més enllà de la mort), transcendental (els valors humans sacralitzats) o bé immanent (les ciències o les paraciències que sovint exclouen una transcendència de tipus personal). 
Cal anar en compte amb la categoria de “secularització” aplicada a les grans ciutats. El fet que una part de la població de les grans ciutats resti indiferent als valors religiosos, no és sempre signe de secularització. Que el sagrat ja no pertanyi a la vida pública i que l’Estat ja no sigui una realitat sagrada, no vol dir que l’Església no tingui cap paper a jugar en la gran ciutat. Una missió atenta descobrirà que el ciutadà necessita experiències, esdeveniments interiors que el sacsegin, llocs i escenaris aptes per el silenci i el recolliment. 
Trobar-se amb els pobres. Un element definitori de la pastoral de les grans ciutat és trobar-se amb els pobres. Ells són el lloc on Déu es fa present, on el podem descobrir i trobar. Ells són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i a la vegada ens evangelitzen a tots nosaltres. Els pobres, que constitueixen la meitat dels habitants de les ciutats de l’hemisferi sud, han de ser sostrets a la seva ubicació perifèrica i han de ser col·locats al centre: aquesta és una de les tasques essencials de la missió cristiana. De fet, els pobres, que són “una categoria teològica“, han d’ocupar el centre de la vida cristiana, com a subjectes actius d’una relació d’amistat: som cridats a ser els amics dels pobres, escoltar-los i interpretar-los. Aquesta relació, que té en compte les necessitats espirituals dels pobres com a element prioritari, va més enllà dels mecanismes assistencials garantits per una adequada organització.. L’Església no ha ser una gran ONG dedicada als serveis socials. L’Església ha de ser “Església samaritana”, que uneixi en un tot els missatge i el gest, que explica allò què és mitjançant allò que fa. Els pobres, als ulls humans, no acostumen a estar de moda però, als ulls de Déu, són benaurats, objectes de la seva benedicció. Si en el cor de Déu els pobres ocupen un lloc privilegiat, tant que fins Ell mateix es va fer pobre, l’Església ha de tenir en el seu cor els pobres, estar al seu costat, i fer-se pobre entre els pobres. 
Déu viu en els pobres, en les perifèries de les grans ciutats. En la gran ciutat els pobres són sovint considerats una nosa, una incomoditat, que fins i tot s’intenta amagar o bandejar amb motiu dels grans esdeveniments. L’Església afirma que Déu viu en la ciutat i que, per tant, viu en els pobres, en els barris marginals i oblidats, en les perifèries més llunyanes... en el camí ple de perills que baixa de Jerusalem a Jericó. Cal tenir una gran atenció als oblidats de la gran ciutat, on hi ha dues categories de ciutadans: els “ciutadans” i els qui no poden portar plenament aquest nom, els “no ciutadans” o “ciutadans a mitges”. Entre aquests s’hi troben grans masses de població que es veuen excloses i marginades. Aquesta gran quantitat d’éssers humans són tractats com un bé de consum, que es pot usar i després tirar. Els exclosos, són els qui de fet deixen de pertànyer a la societat urbana en que viuen, ja que no tenen accés als béns compartits, i per això es converteixen en “rebuig”, en “sobrants”. La gran ciutat, filla d’un món globalitzat, no és capaç de tractar com a ciutadans tots els qui la conformen. 
L’alternativa al rebuig és la misericòrdia, la tendresa. L’Església que té cura de la fragilitat del poble i del món, ha d’esdevenir una llum en la megàpolis, que trenqui moltes tenebres. Incloure els exclosos, recordar els oblidats, recollir i acollir els sobrants, estimar els invisibles, equival a descobrir Jesús ens els pobres. Aquesta és la descoberta fonamentat que ha de fer l’Església de la gran ciutat. Els pobres li mostren el Crist sofrent i per això l’evangelitzen, i rep d’ells aquest mateix Evangeli, en un intercanvi extraordinari que fecunda la gran ciutat en el seu conjunt. 
En la gran ciutat la missió es planteja com a contagi. L’Evangeli s’ha transmès des dels seus inicis per impregnació, per contacte personal, per una apel·lació al cor. Jesús no fa proselitisme, sinó que cerca de moure els cors amb un missatge i una praxi carregats d’atracció. “Tothom et busca”...”Anem a altres llocs que per això he vingut”. Una missió es torna capil·lar quan no s’autolimita, quan abandona les pors i les precaucions. Llavors produeix una “irradiació” en el si de la comunitat humana –la gran ciutat- perquè apareix el grup de cristians –l’Església- que manifesta una comunió de vida i de destí amb els altres –amb tots els ciutadans- i escampa d’una manera espontània la seva fe i la seva esperança. L’Església ha de ser una mare que surt a l’encontre, una casa acollidora. En les grans ciutats l’ésser humà es cridat constantment a caminar sempre mes a l’encontre de l’altre, a conviure amb el diferent, acceptar-lo i ser acceptat per ell. La convivència és el somni de tota gran ciutat i alhora la traducció concreta de la fraternitat, un dels pilars de la proposta cristiana. Viure conjuntament en la barreja i en el mestissatge, és el destí ineludible de la ciutat que globalitza les grans energies d’amor i de compassió que hi ha dins de cada home i cada dona. La cultura del trobament i de l’encontre, de la proximitat i de la companyia salvarà la gran ciutat dels seus enemics proverbials: la por, la violència, la desconfiança, l'aïllament. Els cristians hem de tenir un gran desig de brindar misericòrdia i d’agenollar-nos davant dels altres, hem d’involucrar-nos en la vida quotidiana dels qui poblen la ciutat, hem d’acompanyar els processos dels altres, amb paciència i perseverança, hem de donar fruits de vida nova ni que siguin inacabats. 
Una missió per contagi no es refia de fórmules prefabricades, sinó que es posa a la recerca de la innovació i la creativitat. Una pastoral de pura conservació o manteniment no respon als desafiaments plantejats per la gran ciutat. La missió a les grans ciutats demana una conversió personal sòlida i fidel, allunyada de tota introversió eclesial: 
  • Quina mirada tinc davant les persones i la gran ciutat? 
  • He fet la descoberta de Déu en les persones, especialment en les més pobres i excloses de la societat?
  • He agraït a Déu l’haver respost a la seva crida de viure a la perifèria de la nostra ciutat? - En què m’han evangelitzat les persones dels nostres barris perifèrics? 
  • Quina característica té la pastoral que realitzo: pastoral de manteniment o creativa, d’acompanyament, de contagi, d’amistat? 

 (Resum de la 2ª proposta a treballar del document de síntesi del CONGRÉS INTERNACIONAL DE PASTORAL DE LES GRAN CIUTATS, primera fase: Barcelona 20-22 maig 2014) L’Hospitalet de Llobregat 27 de maig de 2015 oriol

dilluns, 8 de juny de 2015

Caminant en castellà
















Ahir va tenir lloc a Viladecans una caminada popular organitzada per l'Escola Sant Gabriel, una escola concertada de molta tradició a la ciutat. La veritat és que va ser un èxit. Sembla que hi van participar unes 6000 persones, que amb la seva inscripció han contribuït a finançar el Punt Solidari de Viladecans. M'hagués agradat participar-hi, perquè certament és una festa ciutadana, però l'agenda cap a final de curs es va complicant per si sola.
Només volia posar en relleu un parell de coses. Les samarretes de la caminada, amb el logo dels patrocinadors, de l'escola i de l'Ajuntament és en castellà: "Caminata solidaria". Diu molt poc a favor de l'estimació de l'escola i de l'ajuntament per la llengua catalana. Perquè, certament, si l'haguessin escrit en català, no hi ha pas perill que algú no n'hagués entès el significat. I encara més, els cartells que l'anunciaven, també signats per l'ajuntament i per l'escola, en català, han sortit amb una falta o almenys a mi m'ho sembla: "Caminada popular. Uneix-te!". Potser volen dir una altra cosa, però jo hi hagués escrit "uneix-t'hi!".
En fi. Ganes de posar-hi pegues per part meva. El fet m'ha recordat un article d'Antoni Puigverd que vaig llegir fa poc en el qual comentava que una escola d'elit com és Aula (on va anar el mismísimo Artur Mas) ja fa temps que aplica els criteris que Ciutadans promou i no sembla que la Generalitat s'hi hagi oposat.
Fa ben bé la sensació que quan ideologitzem alguna cosa i la convertim en projectil polític perdem la noció de realitat i funcionem en dos compartiments totalment estancs. No puc entendre com en un moment en què el ministre Wert fa el possible per combatre la normalització lingüística, públicament es faci un discurs a favor del català i alhora es desaprofiti l'ocasió de fer ús de la llengua en una activitat tan popular. I tampoc no puc entendre que, si és veritat això que es diu a l'article de La Vanguardia, l'escola privada pugui seguir criteris propis en aquest tema. Bé, reconec la meva total ignorància sobre el funcionament del sistema educatiu a Catalunya. Però si més no, em sembla xocant.
A banda de tot plegat, la caminada és una bona iniciativa.

dilluns, 1 de juny de 2015

Al futbol, amb l'Antoni Puigverd

Doncs sí. Ahir vaig acompanyar en Jordi al futbol. Quatre entitats de discapacitats del Baix Llobregat feien un petit torneig: Adisga, Asdivi, Tots som santboians i l'escola d'educació especial Maria Felip. Reconec que vaig haver de superar moltes mandres per anar-hi, i em vaig alegrar d'haver-ho fet.
Encara que cada dia sóc una mica més conscient de la meva mesquinesa. Acompanyar en Jordi a tots els serveis sanitaris i socials que toca sempre ho he considerat una obligació. Acompanyar-lo a les activitats de lleure sempre em costa més i està supeditat a no tenir cap feina urgent de les mil en què a casa estem embolicats. I en aquest sentit tinc mala consciència de no fer-me prou amb la gent d'Asdivi (l'esplai) i de Caviga (l'associació de familiars del taller). Hi col·laboro en algunes coses, em cauen bé, sento una admiració gran i sincera pels monitors d'Asdivi, que fan una feina de voluntariat excel·lent, però continua costant-me dedicar-los l'atenció que mereixen. L'altre dia van haver de suspendre una "Pachimo" (una activitat de "padres, chicos y monitores"), bàsicament perquè els pares, mares i cunyades en el fons estem contents que ens cuidin els nostres familiars, però ens costa més implicar-nos-hi i només hi havia dues famílies apuntades. Em va saber greu. Sé molt bé què vol dir preparar una cosa amb ganes i que la gent no s'hi apunti.
Atribueixo a les meves anades al Miracle i al meu grup de revisió de vida el fet d'haver-me anat estovant i obrint una mica més: en Jordi és força autònom, però no sap moure's en transport públic i es desorienta fàcilment. De manera que de tant en tant l'acompanyem a veure alguna de les seves nòvies, a veure algun espectacle que li fa il·lusió, o a algunes activitats de l'esplai o del taller fora d'hores. A mi sempre em costa i d'entrada rondino. Val a dir que l'autonomia d'en Jordi de vegades és un bon pretext, també és bo que allò que pot fer sol ho faci sol. Encara hi ha un altre factor, que és que els pares i mares no actuen com els germans i cunyades: són molt més proteccionistes i de vegades van permanentment enganxats als seus fills i filles. M'ho deia una mare: "no lo entiendes porque no llevas su sangre". I deu tenir raó, però cadascú ha de fer el seu paper i, en qualsevol cas, cal fer-los autònoms i no depenents.
Diumenge, però, em vaig fer conscient de la il·lu que li feia el partit i poder lluir-se davant d'algú de casa. La veritat és que en Jordi en acció té el seu punt. Li agrada tant fer de porter-que-es-tira-per-terra que de vegades s'oblida d'agafar la pilota. Però va fer un bon paper i en un dels partits el seu equip va guanyar per 7 a 0. Em vaig alegrar d'haver-li regalat pels seus 50 anys l'equipació de porter de futbol i, com el qui diu, de viure amb un Messi viladecanenc que no fa xuts sinó parades, però que sembla que manté l'autoestima al mateix nivell que el del Barça.
També em vaig alegrar del torneig en si mateix. L'alegria dels protagonistes, que a més ho viuen amb més ganes de jugar que no pas de competir, val un imperi. I em vaig alegrar que Gavà tingués unes instal·lacions com les de can Tintorer i que els nostres nois les puguin gaudir. 
Em va fer gràcia veure com, malgrat les seves dificultats per jugar, tots tenien tan assimilats els rituals del futbol, gestos i paraules.
Jo, però, hi vaig anar ben acompanyada: estic llegint un llibre fantàstic, d'Antoni Puigverd: La finestra discreta, molt acuradament editat i molt, molt ben escrit, amb una gran delicadesa. Veia el futbol, era allí, però de tant en tant llegia alguna plana del Puigverd. I així em sentia on havia de ser... però ben acompanyada. És un llibre estimulant, on trobo la referència a moltes coses que per a mi també són molt estimades. Llegir-lo és un cert viatge interior per indrets de la vida i de la cultura, amb serenor i una mirada que recull tots els matisos. M'encanta.