dimarts, 29 de desembre de 2009

Escenes de perruqueria


Aquesta tarda hi he anat, disposada a passar-hi moooolta estona. I no m'he equivocat gaire: han estat tres horetes ben bones, acompanyada de cinc dones més, totes enclaustrades tota l'estona en un espai petit. Potser jo era la més jove.
La perruqueria sol fer-me mandra. No sé mai què he de demanar i per sort la meva perruquera, que en sap molt i em coneix de fa molt de temps, miraculosament fa i desfà de manera que sempre m'hi acabo trobant bé. De fet és l'únic servei, junt amb el dentista, que no he traspassat a Viladecans.
També és la meva estoneta de xafarderia a través de les revistes del cor, i de converses que de vegades m'he mirat des d'una certa distància. De fet la perruquera em té catalogada com a dona-casada-amb-un-capellà i per aquest motiu moltes vegades treu a la conversa temes relacionats amb el cristianisme. De vegades em sento damunt les espatlles tot el pes de l'Església Catòlica, de vegades em diverteix i en més d'una ocasió ha donat peu a una tertúlia interessant.
Avui la conversa ha girat a l'entorn de tres eixos:
1. la relació entre àpats, fills i néts. És a dir, la constatació de les meves contertulianes que havien malcriat els fills, que els havien acostumat a menjar malament i a ser desagraïts. S'ho han dit elles mateixes, penso que amb raó. I la seva dependència d'aquest tipus de relació que les feia a elles sentir-se útils, però que tenia un preu car: una feinada immensa per a elles i la manca d'autonomia dels fills. Situació que esdevenia greu quan elles tenien, com era el cas, problemes de salut que les feia passar de cuidadores a cuidades...
2. El càncer. Tres de les dones presents havien passat el mal tràngol de la químio, de la pèrdua de cabells, de la baixa autoestima, de la por davant de la mort i l'alegria del suport famillar i de l'anar trobant nous estímuls: des de l'arribada d'un nét a l'aprenentatge de la dansa del ventre, que tenia bones conseqüències rehabilitadores per al moviment del braç, curiosament. En parlaven amb unes ganes encomanadisses de viure i totes deien que el càncer els havia canviat els valors i que ara apreciaven tot allò de positiu que se'ls posava per davant.
3. El tarot, la màgia, el mal d'ull... Un pessic de fe en les cartes, però no tanta com per dipositar-hi les decisions importants. Han sortit a la conversa algunes "bruixes" poblenovines que segons sembla feien diners a base de la por i el patiment de la gent...
Converses de dones, converses de perruqueria, en les quals no he participat gaire. Però m'ha semblat intuir-hi càrregues de fons i una complicitat agradable. La comunicació m'ha semblat sincera. Quan és així, la perruqueria esdevé un espai privilegiat. O no?
Mercè

dilluns, 28 de desembre de 2009

El mestre us convida a un concert


El vaig trobar a la llibreria del Teatre Nacional: un llibre que recull les "lliçons magistrals" de Leonard Bernstein per a joves, editat per Siruela. Són algunes de les lliçons transmeses via televisió els anys 60 i principis dels 70 i pensades per aclarir qüestions bàsiques sobre música: el significat de la música, què és l'orquestració, què és un concerto? què és la forma sonata? què és un mode?, entre d'altres. Qüestions molt bàsiques, que, almenys quan jo estudiava al conservatori, mai no s'abordaven (també és cert que en aquells anys la pedagogia musical "oficial" feia pena). És també una bona guia per escoltar determinades obres, que ve acompanyada de notacions musicals i que pot trobar-se "a trossos" al youtube. Desconec si està editada en DVD. He passat una bona estona amb ell. Mercè

divendres, 18 de desembre de 2009

Competencia navideña


Em fa il·lusió compartir amb vosaltres la felicitació que hem rebut de la Dolores Aleixandre, que és una magnífica reflexió sobre el Nadal.

Mercè

Competencia es una palabra de moda y el último grito en el lenguaje educativo. La definen como: “la capacidad de responder a demandas complejas” y la traigo a colación porque cada vez me convenzo más de que nos lo jugamos todo en la “competencia básica” de irnos pareciendo algo a ese Dios de quien, si algo sabemos, es de su poderosa corriente de aproximación y cercanía. Esa que nos alcanza en Jesús y nos hace felicitarnos en Navidad porque Él nos contacta y nos roza, conecta con nosotros, se nos pega, se inscribe en nuestro censo como uno de tantos, se apellida “Hijo del hombre” en su DNI, se mezcla con nuestros sudores, olores y lágrimas, con nuestra saliva, barro, sangre y sueños. Se presentó en sociedad expuesto e indefenso sobre un pesebre, sin protección de tapias, alambradas o alarmas, y por eso pudieron acercársele aquellos pastores que apestaban cabra y a humo sin que se lo impidieran carteles como los que hoy los detendrían: “Propiedad privada”,” Recinto sagrado”, “Prohibido el paso”, “Perro peligroso”, “Avisamos grúa”.
Ser cristiano consistiría en tratar de coincidir con Dios en ese “instinto básico” de simpatía incondicional ante todo lo humano: “Ha aparecido la bondad de nuestro Dios y su filantropía…, no por méritos nuestros sino por sola su misericordia.” (Ti 3,4). La filantropía evoca una predisposición “por defecto” de estar a favor de cualquier persona, más allá de sus desvaríos, aciertos, descalabros, heroísmos o mezquindades, con esa mirada de infinito respeto y reverencia que comunican por ej. las fotos de Sebastiao Salgado o Gervasio Sánchez .
Doy vueltas a todo esto desde una parada de autobús, y me sobresalta de pronto darme cuenta de que estoy emparedada entre dos anuncios: CK a mi derecha y D&G a mi izquierda. Al mirarlos, se me frena en seco la “simpatía incondicional” y me invaden sentimientos de extrañeza, distancia y “ajenidad”, algo que los antiguos llamaban xenosía (de xenos, extranjero). Miro a sus modelos en posturas inverosímiles, poseíd@s de su belleza, adust@s y hermétic@s, haciendo visible la infelicidad y la estupidez del mundo que representan, ese que, encerrado en su burbuja, se cree el culmen de la civilización mientras impera en él la barbarie de la indiferencia ante lo ajeno. Y me encuentro de pronto presa de la xenosía en vez de la filantropía y escapando de las noticias que me lo recuerdan: huyo para no enterarme de los sueldos de futbolistas y banqueros, de las sobornías y corrupcionosis de los políticos, de la alta cosmética, de los vampiros y los góticos, de la “Trilogía de culto”, de los avatares afectivos de la duquesa de Alba, de las pantallas de plasma, la nouvelle cuisine y la pasarela Cibeles. Y de vivir todo eso bajo las guirnaldas de las calles que alumbran a miles de ciudadanos en paro que ya no pueden pagar la factura de la luz.
Intuyo que voy por mal camino y me agarro como a un salvavidas a la escena del nacimiento, a ver si descubro el secreto de reunir lo aparentemente inconciliable: luz y noche, gloria e intemperie, ángeles y pastores, cielo y tierra, himnos y silencio, Mesías y pañales. Miro a los curritos de siempre desplazándose a merced de un gobernante (¿con túnica a medida regalada como pago de algo?), y al posadero colgando el “Completo” en su puerta, lo mismo que nosotros en nuestras fronteras. Y en medio de todo eso, el anuncio asombroso de que Dios está de nuestra parte, le caemos divinamente, está encantado ser vecino nuestro y da por supuesta nuestra capacidad de cambiar.
Y pienso ahora que la verdadera “competencia navideña” es la que nos capacita para vivir a la vez la filantropía y la xenosía, el embeleso y la indignación, la canción y la crítica, el realismo y la esperanza.
Y como nos resulta tan difícil de adquirir, el Evangelio nos señala a la mujer que, en medio de la noche, daba vueltas en su corazón a lo que estaba pasando, reunía lo disperso y concertaba lo discordante (Lc 2,19).
Santa María, Experta en Competencia Navideña, ruega por nosotros.


Dolores Aleixandre RSCJ , ALANDAR Dic.2009

dimarts, 15 de desembre de 2009

Messies participatius


Acabem d'arribar del Palau de la Música, d'escoltar el Messies de Händel, versió participativa. Participativa a molts nivells: gràcies al poc espai entre les fileres del Palau, participes dels genolls de qui seu al darrere, participativa per la quantitat impressionant de gent que canta (i que canta molt bé, tot sigui dit) i participativa perquè els espectadors també s'hi afegeixen i els costa contenir-se. En aquest sentit, m'he recordat de les representacions de sarsuela a què em portaven els pares quan era petita, a la Formiga Martinenca: la gent cantava dalt de l'escenari i cantava a la butaca, amb gran afició.
Bromes a part, m'ha agradat que enguany hàgim pogut recuperar aquesta tradició d'anar a escoltar el Messies. La música és tan bonica i els textos estan tan ben trobats que esdevé una mena de catequesi sobre el que celebrem al Nadal. Si la centrifugadora pre-nadalenca ho permet l'escoltem al Palau, i si no, com a mínim, la vigília de Nadal abans d'anar a la Missa del Gall, sempre l'escolto.
La versió d'avui m'ha meravellat en relació als cantaires "solts". Més de quatre-centes persones fent pianíssims que sonaven com a tals i amb un so que m'ha semblat molt rodó. En canvi, l'Academy of Ancient Musica m'ha semblat una mica desgavellada i he trobat que el director de vegades forçava una mica els temps. Però vaja, tot plegat no ha reduït en absolut l'emoció de la música.
Em sentiré molt decebuda si, quan em moro (comptant que no m'enviïn a la meva caldera que suposo que ja dec tenir reservada) això de la glòria no està a nivell de Händel.
Mercè

dilluns, 14 de desembre de 2009

La música del segle XX


A mi sempre m'ha costat la música mal anomenada clàssica des d'Stravinsky cap endavant. Vaig fer uns quants esforços, de molt jove, per anar a concerts de música contemporània, però no hi acabava de connectar i de vegades em sabia greu com tractaven els instruments musicals. Val a dir que a casa vaig haver d'estalviar molt per accedir a un piano de lloguer (havies de fer un dipòsit de 3000 pessetes i per a nosaltres eren una petita fortuna) i em semblava que se'n reien quan en un concert veia colpejar un piano o posar uns platerets dins d'un gibrell o coses semblants.
Aquests dies, però m'he trobat comprant música del segle XX, després de llegir el llibre d'Alex Ross, El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música. M'ho he passat molt bé llegint-lo. M'ha agradat perquè relaciona música i història (política, cultural...) i perquè esdevé una bona guia per aproximar-se millor a les grans obres, algunes ben dissonants, del segle passat. Té un bon índex, amb la qual cosa es pot convertir fàcilment en un llibre de consulta. I a més té una plana web pròpia on pots anar escoltant les vegades que calgui les cites que fa. És un goig escoltar Béla Bartok, Xostakovitx, Ives, Bernstein, Webern, Cage, Schönberg i veure'n també les vinculacions amb la música pop i el rock. Molt interessant, de debò.
Mercè

diumenge, 13 de desembre de 2009

Doncs ha anat molt bé


L'assemblea d'aquest matí, vull dir. Per si algun lector o lectora del post d'aquest matí patia... Una assemblea inicialment complicada en què totes les decisions s'han pres per unanimitat, en què hi ha hagut molt bon rotllo, en què s'ha acordat treballar en ferm per a la nostra formació com a familiars de persones amb discapacitat, en què la junta s'ha renovat amb la incorporació de tres dones, alguna d'elles molt jove. En fi, "dos orejas, rabo y vuelta al ruedo", en termes taurins. De fet crec que la clau ha estat assolir un to positiu i no abocar tots els greuges acumulats, que n'hi havia. I hem evitat renyar el personal perquè no ha vingut gaire gent. És aquella contradicció que, a sobre, els pocs que vénen només senten queixes. Hem sortit animats.
I està anant molt bé la consulta per la independència, que jo sàpiga. M'agrada l'exercici, perquè és democràtic, perquè és pacífic i perquè se surt del guió de la política habitual, deixant descol·locada molta gent. Encara que jo, si en tinc ocasió votaré que no, perquè encara sóc de l'època en què suspiràvem per abolir fronteres i no per crear-ne de noves i perquè m'agradaria un futur que ens vinculés més a Europa i desdibuixés altres fronteres. Intento defugir segons quins estereotips d'Espanya que em semblen injustos i m'hi sento vinculada de moltes maneres. Jo vull un bon govern que avanci cap a mesures redistributives de la riquesa , que es decanti a favor dels més febles, i que promogui la cultura catalana. I crec que cal tenir en compte en positiu la resta del món. Era allò de l'internacionalisme proletari que està tan passat de moda...
Per cert, l'altre dia em vaig assabentar que no és al mercat l'obra completa de l'Espriu, perquè d'Edicions 62 ha passat a Planeta i aquesta editorial considera que no és rendible i per això no la reedita. I jo em pregunto si el fet que la Generalitat tingui competències en cultura canvia alguna cosa. Perquè no només es tracta de tenir un marc competencial, i un pressupost i, si convé, la independència, sinó de defensar de debò la cultura catalana... Com, en el cas dels bisbes, no es tracta només de tenir una conferència episcopal catalana amb plens poders, sinó bàsicament que els bisbes vulguin treballar de debò en conjunt, cosa que no fan tot i que podrien, perquè legalment res no els impedeix de fer una pastoral conjunta i en equip.
Ja veieu que estic una mica caòtica... Deu ser Santa Llúcia...
Mercè

Conflictes i Advent


Aquest matí, d'aquí una estoneta, tinc l'assemblea anual dels pares (mares i cunyades) del taller on va en Jordi. De fet estic força contenta del que anem treballant i penso que es presenten bons temps per a tots: d'implicació de més gent, d'una mentalitat més positiva i creativa, de més col·laboració mútua... Però de tant en tant salten vells dimonis de la història d'aquesta associació i hi ha qui se sent agreujat i va creant mal rotllo. Es veu clarament que és perquè en algunes persones la mateixa dificultat per entendre les coses, la manca de contenció i la necessitat de sentir-se reconegut, creen una mena de desconfiança crònica que costa de remuntar i que de vegades es tradueix en allò tan humà d'anar "rajant" de l'un i de l'altre i desqualificant-ho tot. Amb sentit comú, valorant allò de positiu que tothom pot aportar i de tant en tant fent baixar el sant cristo gros, la cosa es va arreglant, i confio que avui l'assemblea anirà molt bé. Comporta un desplegament d'energies que jo preferiria dedicar a d'altres coses, molta transparència i un bon tros de pedagogia. Una mena de "caldo" que espero saber fer sense perdre els papers.
Observo que aquests dies això ho visc en aquest centre, però que també es produeix en d'altres llocs on em moc. Com una onada de mal rotllo, d'abús de poder en alguns casos... Però en el fons hi veig la mateixa insatisfacció, la mateixa por a perdre el control de tot, la mateixa baixa autoestima. A la nostra associació això passa en persones molt, molt senzilles, que han tingut una vida molt dura. En altres passa amb persones amb autoritat i reconeixement social i amb més capacitat d'entendre's a si mateixos i d'entendre les raons d'altres, cosa que em sap més greu.
Fa dies que hi penso i que voldria saber lligar-ho molt amb l'Advent. Celebrem que ve -que ha vingut i que continua essent-hi-, algú a qui no li importa confiar-se absolutament als altres, que no busca el poder i que porta una Bona Notícia: tothom té un espai al món, tothom és estimat per Déu, tothom és valuós, Déu hi confia. Algú que ens recorda que no val la pena deixar-se emportar per petiteses i que conserva el bon humor. I que ens diu ben clar que per damunt de tot hi ha l'atenció als més petits.
Espero pair-ho bé. I me'n vaig cap a la reunió...
Mercè

dilluns, 7 de desembre de 2009

Irritació econòmico-administrativa de Nadal


Aquests dies jo hauria de posar un cartellet a la porta de l'habitació on estic treballant que digués: compte, estic de mal humor! És que aprofito el pont per fer les gestions de tancament econòmic i justificació de subvencions d'algunes de les entitats on sóc ficada . I la veritat és que, és com quan t'ha de venir la regla: desenvolupes una irritabilitat considerable.
En primer lloc, perquè constato que de dues d'aquestes entitats encara no han rebut la subvenció de l'any 2009, cosa que em sembla lamentable, sobretot a Càritas, on ja estem una mica sota mínims i on els diners no són precisament per fer sopars de carrer. De fet, en el cas de Càritas no es tracta d'una subvenció, sinó d'un conveni. Si no recordo l'any passat van fer l'ingrés l'últim dia de l'any. Confio que arribi.
El Punt de Trobada avui he constata que encara no hem rebut ni rastre dels diners... Quant a Caviga, on van pagar quan tocava, tot s'ha de dir, constato algunes coses que em resulten curioses. L'Ajuntament tant quan demanes la subvenció com quan l'has de justificar et fan omplir diverses fitxes per cada projecte de cada entitat on cal fer constar tots els ets i uts econòmics, els objectius, avaluació, etc. El problema és que ells quan concedeixen la subvenció no et diuen a què els has de destinar, ni com valoren ells el que tu has escrit... Fan un paquet únic i ja t'apanyaràs. Segons com, millor, però no deixa de ser força contradictori. Això sí a hores d'ara, a part de les cinc fitxes per projecte a retornar, ja ens han demanat la memòria i els comptes del 2009. No sé per quin motiu a l'època de la informàtica hem d'anar omplint tanta fitxa. N'hi hauria prou que ens fessin fer la comptabilitat d'acord amb uns paràmetres determinats. També passa que si subvencionen fulletons que quan s'han de fer encara no saps si són o no subvencionats, s'enfaden si no hi fas constar el seu logo... Però aquest és certament un problema de la seva eficàcia. No pas de la nostra...
En fi.
Una altra cosa que aquests dies em sap una mica de greu és constatar aquesta mena de competència entre entitats a l'hora de buscar donatius. Es dóna dins l'Església. Als mossèns no els fa cap gràcia que promoguem que la gent es faci sòcia de Càritas interparroquial perquè diuen que els treu donatius a les parròquies, i si fem una campanya de donatius d'un diumenge d'Advent, entrem en conflicte amb la Càritas Diocesana. I es dóna també en relació a les campanyes escolars, cosa que ja estem intentant arreglar entre les entitats implicades.
Potser tot plegat és fruit que fem unes campanyes de solidaritat escanyolides: la solidaritat econòmica amb els més pobres hauria de ser al llarg de l'any. I, sobretot els cristians, que som qui prediquem més aquestes coses, faríem bé de discernir bé amb qui i per què volem compartir la nostra bossa i no actuar a cop de sentiment o de mala consciència, sinó d'acord amb les necessitat que veiem. Ben repartits segur que arribem a molta gent.
Ens costa molt als cristians, parlar dels nostres diners. En un grup de revisió de vida no és fàcil dir què guanyes i a què destines els diners. Som molt gelosos de la nostra intimitat, aquí. A l'ACO ja fa temps vem fer una pauta de revisió de vida sobre el tema. Però sempre cal tornar-hi. Deu ser que no ens acabem de creure això de l'Evangeli.
Mercè

divendres, 4 de desembre de 2009

La lògica (?) dels concursos

Cada vegada em resulten més difícils d'entendre les mesures que s'utilitzen a les administracions públiques per acabar, en teoria, amb corrupteles i privilegis. Potser són els sistemes menys dolents, com allò que diuen de la democràcia, però certament generen molts efectes perversos.
Ahir m'explicaven que al taller on va en Jordi canviarien de companyia de busos per fer un transport que ha de ser adaptat, perquè havia guanyat el concurs una empres diferent de la que ara ho està fent. Que canviarien de companyia, vol dir que presumiblement també canviarien de monitors de transport, que fins ara feien molt bé la seva feina. En aquest cas es donaven diverses circumstàncies:
  • les condicions del concurs d'entrada havien estat mal formulades, és a dir, el consell comarcal s'havia equivocat a l'hora de descriure el servei a fer, cosa que havia provocat que les empreses a l'hora de presentar els seus projectes ho fessin amb criteris diversos: uns segons la literalitat de les condicions, d'altres segons el sentit comú;
  • ha guanyat l'oferta més barata: el fet de la satisfacció dels usuaris respecte a l'anterior servei prestat no compta per res; tampoc el fet que s'està parlant de serveis que comporten relació entre persones i entre persones vulnerables: els canvis representen un trasbals que tots plegats es podrien estalviar;
  • no hi ha clàusules que tinguin en compte aspectes socials: ocupació de persones discapacitades, reinserció laboral, etc...
  • el sistema genera precarietat laboral, que recau sobre el més febles: l'empresa que feia el servei acomiadarà les quatre dones (dones, naturalment) que el feien; la nova empresa, amb bona voluntat, es plantejarà si les contracta, però en quines condicions? el canvi d'empresa i la inseguretat generada també és un cost a tenir en compte.

Total, hi ha estalvis que cremen les tovalles, diuen. Jo crec que és el cas. Ja ho havia vist en els serveis a domicili, fa temps. Uns canvis de concessió que solien implicar la precarització de la vida laboral de moltes persones (dones) treballadores familiars, que anaven passant d'empresa en empresa i, sobretot, canvis no desitjats en persones molt fràgils, com són els ancians. Posar una persona en el domicili per fer l'atenció més personal de la gent no és una tasca mecànica. Els canvis necessiten acceptació de l'usuari, temps per acostumar-s'hi i han de ser el menys traumàtic possible.

El mateix he vist en serveis com els de mediació, en què cal un bon coneixement de la ciutat i de les entitats que costa d'assumir. Si l'opció més barata representa un canvi sobtat, sol representar també una pèrdua d'efectivitat llarga i notable. La insensibilitat administrativa davant la qualitat dels serveis és força notable.

Però tots aquests trasbalsos no impedeixen que determinades empreses, algunes amb el mateix carnet polític que el govern de torn, vagin fent tots els papers de l'auca en algunes administracions públiques. Casualitat?

Mercè

dijous, 3 de desembre de 2009

Classe obrera

Aquest matí se m'ha escapat l'autobús que agafo habitualment. Quan em passa això n'agafo un que fa un recorregut per la zona agrícola de Viladecans. Pels camins dels camps, sempre hi pugen treballadors immigrants a parades inconcebibles, enmig del no res. No acabod e saber mai si van o vénen. Avui, quan hem passat per davant del Mercat de la Flor, s'ha omplert de paquistanesos, carregats de bosses amb roses, i també d'algun home gran que portava caixes amb vesc. La imatge, en un temps en què molts tenim cotxe i l'agafem per qualsevol tonteria, m'ha frapat i m'ha transportat a d'altres èpoques.
Durant tres o quatre anys vaig estar treballant durant les vacances en una botiga de roba. La jornada laboral era aleshores de 54 hores setmanals (nou hores diàries, 6 dies a la setmana). Quan la botiga feia grans comandes els majoristes enviaven el gènere. Però per comandes més petites em tocava a mi anar a comprar i portar-ho. Recordo les peces de llençol, que ocupaven poc espai però pesaven com un mort o aquesta sensació d'anar arrossegant enormes paquets pel bus o pel metro.
Avui deuria estar especialment nostàlgica, perquè he fet un cafè abans d'entrar a la feina, i m'he fixat més en els homes que feien la barreja que en els que es prenien el cafè. M'ha recordat el meu pare. Aquest era un dels rituals del matí. Un ritual que a mi em tombaria...
De vegades pensem que això de la classe obrera ja no existeix. Però potser és que no la sabem veure perquè vivim molt acomodats...
Mercè