dijous, 30 de juny de 2011

Bones pràctiques

Ara que està de moda considerar que tots els polítics són iguals: tots són corruptes, tots s'aprofiten del càrrec, em ve de gust esmentar dues situacions que he conegut de prop i que m'imagino que no són pas les úniques. Es tracta de dues persones vinculades a ICV-EUiA. L'una ha estat regidora durant aquests quatre anys, amb responsabilitats de govern. L'Ajuntament només li pagava la meitat de la jornada, perquè el soci majoritari considerava que ja n'hi havia prou. Ell ha estat, doncs, treballant a dedicació completa cobrant-ne la meitat. Perquè sí, perquè pensava que s'hi havia de dedicar a totes i que abans de dedicar-se a la política ja havia pogut estalviar perquè feia una feina molt ben pagada. No es va posar en política, doncs, per tenir un bon sou. L'altra fins a les passades eleccions era tinenta d'alcalde i ara ja està treballant com a administrativa en una feina temporal. Sense fer escarafalls. Ha buscat feina i n'ha trobat. 
D'acord que hi ha gent que només vol pujar, o que, un cop acabada la seva tasca rep alguna feina "fantasma" com a compensació. En conec casos. Però no tothom és igual. Cal dir-ho i repetir-ho. Perquè això també és democràcia real. Dic jo. Mercè

dimecres, 29 de juny de 2011

Asdivi fa 20 anys. Balleu?


I per celebrar-ho conviden la gent que hi ha passat, nois i noies, monitors, pares, mares i, glups, cunyades, a prendre part en un "flash mob"(es diu així?) que es farà un dia de juliol. I per preparar-nos adequadament, ens envien aquest video en què quatre dels monitors (Núria, Sara, Cristina, Raúl) ens ensinistren adequadament. Gran idea... però em sembla que servidora hi anirà a fer-ne un reportatge gràfic, perquè em grinyolen les frontisses i perquè sempre desplego tot un ventall d'inhibicions quan es tracta de cantar o de ballar en públic. Però ho poso aquí perquè si algú de vosaltres vol venir, hi està convidat. Ja us diria el lloc i l'hora.
De tota manera, és una gran idea. I vint anys d'entusiastes "Asdivins" s'ho valen.  Mercè


Per cert, i posats a fer, aquí teniu el magnífic Lip dub per la llengua, que l'he trobat genial, per qualitat, dimensions -fins i tot sobreïx del blog- i per l'esfprç d'organització!

dilluns, 27 de juny de 2011

Religió -cristianisme- i salut mental

Aquest és l'escrit d'un religiós camil, amb molt de prestigi, un gran professional, José Carlos Bermejo (doctor en teologia pastoral sanitària, màster en bioètica i counselling i professor de diverses universitats europees) que m'ha enviat una amiga. És un bon retrat de la religió-caricatura que en molts àmbits continua existint. I està fet amb una gran llibertat. No us el perdeu! L'escrit ha estat publicat a la revista Humanizar i el podeu trobar a la seva web. A mi, potser el que m'ha agradat més és la síndrome de l'estruç religiós, que em sembla un veritable virus de què molta gent d'Església pateix, com aquest costum tan clerical de citar l'autoritat papal fins i tot per dir bon dia... Una vegada vaig llegir una recomanació d'estimar perquè no sé quin papa deia que "Déu és amor". I sí, però abans n'hi va haver un de Natzaret que, curiosament, deia el mateix...

SINDROMES RELIGIOSOS
Cristianos

Dice el diccionario que un síndrome es un conjunto de síntomas y signos que existen a un tiempo y definen un estado morboso determinado. Obviamente, es un concepto relacionado con la salud y la enfermedad. Pero salud y enfermedad no se encuentran sólo en el cuerpo y en la mente. También en el ámbito de las creencias se producen manifestaciones de enfermedades vistas por el observador (signos) y fenómenos indicativos de patología percibidas por el mismo creyente (síntomas).
Nada nuevo bajo el sol. Las religiones son propuestas humanizadoras, que se sitúan en el ámbito de la adhesión libre a un modo de buscar la felicidad adhiriéndose a un grupo y a una Persona que nos trasciende. Pero también pueden ser fuente de patología, de sufrimiento. Sólo el ciego no vería diferentes conjuntos de síntomas y signos indicadores de patología en el creer cristiano.

Síndrome del milagrero
Lo padecen aquellas personas que viven la religión como el ámbito en el que el devenir de las cosas puede cambiar sin que sea esperado ni explicable. Quien lo padece, entiende el milagro como una excepción de las leyes de la naturaleza y se olvida del sentido de la palabra “miraculum”, que en latín significa hecho admirable, algo digno de ser admirado.
El que padece este síndrome piensa en Dios sobre todo, manifestándose quebrantando las leyes de la naturaleza, y apoya su esperanza en intervenciones especiales como signos aparatosos y prodigios que violan las leyes naturales.
Se olvidan de que más que el hecho en sí, es el modo de realizarlo lo que da carácter de milagro a un determinado hecho y, sobre todo, el simbolismo o significado de dicha actuación que el protagonista reivindica o los presentes deducen.

Síndrome de sobre- culpa religiosa
Padecen este síntoma aquellos creyentes que viven la religión sobre todo como fuente de culpa. Alcanza el máximo nivel el escrupuloso, contemplado en la teología moral. Los escrúpulos son un trastorno de la conciencia que san Alfonso definía como aquella "que por motivos leves, sin causa o fundamento razonable, a menudo teme el pecado donde de hecho no existe". Y esto se manifiesta tanto en el discernimiento que precede a la acción como luego, en el miedo de haber cometido pecado mortal.
Es siempre muy importante la distinción entre la escrupulosidad verdadera y la transitoria (que puede ser sólo un momento del crecimiento de la persona) y, sobre todo, de la conciencia timorata, que intenta evitar el mal incluso en sus formas menos graves.
La conciencia timorata está libre de la angustia y de la incapacidad de conseguir la paz interior, que distingue, en cambio, a la conciencia escrupulosa.

Síndrome del fanatismo
El fanatismo es un concepto que suele llevar “apellido”. Hablamos de “fanatismo religioso”, “fanatismo racial”, “fanatismo político”, etc. El fanatismo es, básicamente, un ahorro de energía psicológica, es decir, de ahorro de las sensaciones que producen las dudas. Una persona que experimenta dudas en una situación determinada se encuentra en la necesidad de realizar una elaboración compleja: ha de buscar las distintas posibilidades, estudiarlas, sopesarlas, calcular los factores que pueden intervenir, mirar el problema desde distintos puntos de vista, calcular las posibilidades de éxito/fracaso... Durante ese proceso el psiquismo trabaja mucho, se experimenta una sensación de inseguridad, las acciones son más lentas y la incertidumbre produce cierto temor (al fracaso, al error, a las consecuencias, etc).
El fanatismo religioso elimina la incertidumbre propia de la fe. El fanatismo religioso esconde terribles efectos secundarios: limita la libertad, empobrece el psiquismo, incomunica, limita la autocrítica y el afán de superación, reduce la riqueza de matices de la vida y en muchos casos desemboca en la negación de la dignidad humana.

Síndrome fundamentalista
La palabra fundamentalismo nació en EEUU y, curiosamente hoy los dirigentes de la nación más poderosa del planeta se muestran orgullosos de ser los bendecidos por Dios. Más aún, y es ése el auténtico rostro, su fundamentalismo se manifiesta en la obcecada concepción que tienen de su misión en el mundo, en la arrogancia de sus actos, en la mirada entre protectora e imperial al resto de los humanos.
Un fundamentalista es alguien que niega todo discurso, alguien con el que no se puede hablar, un hombre para el que algo es sagrado, y que no está dispuesto a negociarlo. El fundamentalismo cristiano es un fenómeno en gran medida protestante.
La historia enseña que de tales lecturas literales de determinados textos siempre han emanado impulsos de revitalización y renovación de tradiciones. La ortodoxia, en cambio, es una construcción intelectual católica. Presupone una instancia legitimadora de la evolución de la doctrina, es decir, una instancia que se remonte al origen y la tradición.

Síndrome del dolorismo
El dolorismo identifica una tendencia caracterizada por la exaltación del valor del dolor, y que tuvo una repercusión social, sobre todo en el periodo entre las dos guerras mundiales, al ser aceptada por un gran número de intelectuales y una amplia variedad de grupos sociales.
El término apareció en Francia, en 1919, creado por Paul Soday y difundido por Julián Teppe. Se considera al dolor, y sobre todo al dolor físico, un medio de autodescubrimiento, un camino para entender la verdad básica en relación a uno mismo, un medio de purificación y liberación del individuo de las ataduras terrestres que podía hacerle más compasivo hacia los demás y más lúcido hacia uno mismo.
La tendencia dolorista persiste todavía, pero no sólo en el ámbito intelectual, sino que con frecuencia encontramos personas que a nivel espiritual identifican el sufrimiento con virtud y el placer con pecado. Asimismo, quien sufre este síndrome, es capaz de realizar sacrificios en términos de intercambios con Dios de dolores (ofrecimiento), con objeto de conseguir alguna ventaja.

Síndrome de la ob-sexión
Este síndrome consiste en un conjunto de signos y síntomas en el pensamiento y en la conducta que polarizan las implicaciones religiosas a nivel ético en el ámbito de la sexualidad.
No es indiferente, por ejemplo, la escasez de pronunciamientos y parece también que de interés generalizado por el fenómeno del sida cuando en Europa parece haberse congelado y convertido en una enfermedad crónica y en Africa continúa siendo una enfermedad que mata. Inicialmente se reclamaba la responsabilidad individual, particularmente en el ejercicio de la sexualidad y hoy, que sería necesario reclamar cada vez más fuerte valores de justicia, nos encontramos más silencio.

Síndrome del avestruz religioso
El síndrome del avestruz religioso lo padecen aquellas personas que, por pertenecer al grupo de creyentes, no se permiten ver problemas existentes a nivel tanto teórico como práctico en el grupo. Pensemos, por ejemplo, en aquellos teólogos que, en su trabajo, parten del punto de llegada con el que quieren oficialmente estar de acuerdo y acomodan sus investigaciones y sus reflexiones al mismo, en lugar de partir de tesis abiertas a su verificación o no por los caminos propios de la investigación teológica.
El avestruz religioso no ve que el hecho de que la mujer no tenga acceso al sacerdocio sea un problema, por ejemplo. Como tampoco ve que el celibato obligatorio de los presbíteros sea un problema. O que las cuestiones más importantes en el ámbito de la moral relacionada con el VIH estén en el ámbito de la moral social y del principio de justicia. El avestruz religioso sólo ve lo “políticamente correcto” y se instala en la defensa de la ceguera evitando el compromiso de pensar y ser coherente con los descubrimientos personales y comunitarios.

Síndrome del marianismo
El marianismo define el papel ideal de la mujer tomando como modelo de perfección la Virgen María. De este modo, se concibe a la mujer como un ser sacrificado y sumiso, cuya misión es dar todo sin recibir nada a cambio, viviendo, tanto literalmente como metafóricamente, a la sombra del hombre (padre, marido, hijo) y de la familia.
El marianismo es la otra cara del machismo. La obligación de las mujeres que lo padecen es sobre-proporcionar atención y placer, sin recibirlos, sobre-vivir a la sombra de sus hombres, engendrar niños, vivir como una monja de convento de hace siglos pero “la orden del matrimonio”.
En nuestra realidad cultural latina, la opresión y la exclusión de la mujer se manifiestan, en la construcción social, en por lo menos los dos postulados del machismo y del marianismo.
Ambas adversidades -el machismo y marianismo- tienen como meta final organizar y justificar la opresión y la exclusión de la mujer en el núcleo familiar, centros de trabajo, organizaciones políticas, lugares de adoración, o sea, en nuestra sociedad en general. La manifestación de la opresión y la exclusión en todo momento se da, por lo menos, en dos niveles: en lo personal y en lo estructural.
Estoy convencido de que las religiones son propuestas sanas de humanización, pero vulnerables. Y como tal, susceptibles de desarrollar algunos síndromes necesitados de atención. También la religión necesita ser humanizada.
José Carlos Bermejo

diumenge, 26 de juny de 2011

En record d'en Bartolo Millán

M'hagués agradat ser aquí, ahir, a Maria Auxiliadora, per celebrar els 20 anys de la mort del Bartolo. Però com que no m’és possible, deixeu-me ser-hi almenys una mica present a través d’aquestes ratlles.
Per a mi, el Bartolo és un dels millors símbols d’allò que vam intentar fer en aquelles èpoques. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, no he pogut resistir la temptació de repassar papers i m’he adonat que precisament aquest mes passat va fer 25 anys que vam decidir, els Joves Cristians del Maresme, integrar-nos a la JOBAC i constituir la Federació de Mataró, amb la Carme Sellarès i la Kitty Guirao de responsables, i la Mercè Gallifa de secretària. I cito aquests noms i aquell moment en què vam fer aquell pas com a estructura, perquè no es tracta només d’uns noms i una estructura, sinó perquè, realment, tot allò tenia molta veritat, molta consistència. Era la voluntat d’una colla de gent molt diversa, de dir-nos que volíem avançar plegats, des de les nostres riqueses pròpies, de cada grup, de cada parròquia, de cada barri, per treballar, units en la fe de Jesucrist i amb un esperit molt obert a tothom, per construir, amb totes les nostres febleses i inseguretats, una vida més digna per als joves, per a la ciutat i per al món. El Bartolo, ja dic, va ser un esplèndid símbol de tot això. En aquells moments en què hi havia qui dubtava que els joves del centre i dels barris poguéssim entendre’ns amb normalitat i sentir-nos formant una mateixa cosa, ell, des del seu estil tan propi, tan poc convencional, tan de clara extracció obrera, tan apassionat en tot, va demostrar que, efectivament, el projecte conjunt, la voluntat conjunta, la il·lusió conjunta, no era alguna cosa que venia de fora, sinó que venia de dins de tots nosaltres. Quan el dia del seu enterrament cantàvem “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, el que dèiem era que tot el que estàvem fent era veritat, i era veritat per a tots.
Però no voldria acabar aquí. Perquè podria semblar que el Bartolo era només un símbol. I no, el Bartolo era, sobretot, un jove, un jove que va morir d’accident als 22 anys. Un jove concret, ple d’il·lusons i contradiccions, amb una història personal complicada, amb una gran voluntat de fer i de ser, amb una gran capacitat per ser proper… Segur que tots en recordem històries, moments, actuacions, detalls. Jo, si em permeteu, diré que recordo molt especialment quan l’estiu de 1989, en tornar de la Jornada Mundial de la Joventut de Santiago de Compostel·la, que no sé amb qui hi havia anat, va venir al despatx parroquial a portar-me una xapa de record i a renyar-me perquè jo no havia anat a Santiago. Era immensament sincer, i les coses se les creia de veritat. Bo serà, avui, que cadascú recordem el nostre Bartolo, que segur que n’aprendrem coses.
I deixeu-me acabar dient que recordar avui el Bartolo, i pregar per ell, i pregar amb ell, segur que serà una bona manera de valorar el camí que hem fet, i de dir que aquell camí, malgrat que ara tot sigui infinitament més complicat, volem continuar fent-lo.
 Josep Lligadas

dijous, 23 de juny de 2011

Intel·ligència ètica

Gràcies a l'estimació tossuda i explícita que em manifesten els mosquits (per sort els camells encara no han entrat en acció!), ahir, cap a les dues de la matinada, tipa de gratar-me totes les butllofes, vaig tenir l'oportunitat de veure una nova edició de Respira, aquest programa de què ja us he parlat un parell de cops i que m'agrada tant. Aquest cop parlen de la prosocialitat, "un sistema de pensament que recull i orienta les actituds i que actua per beneficiar els altres sense que existeixi una recompensa prevista". De fet, aquesta definició del psicòleg Robert Roche és una forma sofisticada de dir allò que l'Evangeli (no pas en exclusiva) de Jesús promou. Són actituds positives, de confiança, de compartir, d'escoltar, que, segons Roche, generen salut física i psíquica. Iniciativa, assertivitat, creativitat... ajuden.
M'ha agradat molt tenir l'oportunitat d'escoltar novament Mercè Riera, la del Xiprer. El Xiprer és una mena de menjador social que hi ha a Granollers. Dic menjador social, però la definició no s'ajusta gens a la realitat. És un lloc d'acolliment de les persones, on, si els fa falta, se'ls dóna menjar. He tingut ocasió de menjar-hi un parell de cops i de parlar amb la seva mestressa. Ja fa molts anys, però em sembla que l'esperit es manté igual. M'encanta seure en una taula -la mateixa taula per a tots- i compartir l'àpat i la conversa amb gent que no saps si són voluntaris, si són malalts mentals, si són treballadors socials, o indigents. Veure que el servei que s'hi fa és respectuós, de qualitat. I sempre m'ha frapat la Mercè Riera, que em sembla una persona extraordinària que sempre me desconcerta. A la gravació no s'aprecia gaire, però viu la seva fe cristiana d'una forma molt explícita i amb una confiança en la providència digna d'elogi (jo, reconec que en el seu lloc, ja hauria desenvolupat una úlcera d'estòmac per si la Providència em feia el salt i, per exemple, passava de fer-me arribar el menjar necessari per a la gent que ha de dinar aquell dia). I viu la fe disposada a compartir-la amb qui sigui, amb gran naturalitat i sense forçar ningú. He de reconèixer que hi ha coses que jo no les visc pas igual, però en ella hi veig una gran autenticitat que m'admira.Segons diu, tan ella com el seu marit -que fa anys que va morir- van canviar el xip arran de pujar quatre fills, dos d'ells amb discapacitat. Això els va transformar en positiu els valors i la vida.
Les persones prosocials donen un gran espai als altres, diu Begoña Odriozola, una altra psicòloga del programa, que valora el fet "d'obrir-nos a les dimensions més espirituals dels éssers humans". En una època en què tot justifica l'abús de l'estima't a tu mateix i d'un fort individualisme fan de bon sentir aquestes paraules. "Hauríem de començar a parlar d'intel·ligència ètica, que és respondre a les preguntes de què ens fa viure millor en societat als éssers humans. Tot comença per tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Quan un rep ajuda queda en deute amb la societat que li ha prestat aquesta ajuda. Els actes prosocials són actes d'agraïment. Si la nostra societat fes això, es transformaria de forma molt més ràpida. No és altruísme ni tampoc caritat. Escoltar el camí que assenyala el cor". Són paraules del programa.
He de dir que quan vaig veure parlar la Mercè vaig pensar, primer, que el programa eludia el tema religiós, que en el cas de la Mercè és cabdal. Després, però, m'ha agradat molt aquesta forma de trobar amb un embolcall ètic, compartible per tothom, un contingut que jo associo a la fe. Crec que és un bon camí l'anar posant de manifest els valors ètics, comuns, a totes les persones, de totes les tradicions, de totes les cultures.
Us el recomano, perquè penso que en temps d'indignació també hem de cultivar l'agraïment. Mercè

divendres, 17 de juny de 2011

JOBAC, l'aperitiu

Rosa Saragoosa, Jordi Porta, Montse Sintas i Pep Fernández


No sé si es van vendre llibres, però xerrar, vam xerrar pels colzes

Els consiliaris generals del moviment: Pep Soler, Xavier Morlans, Josep M. Fisa i Josep M. Domingo. Al mig, Josep Hortet, l'animador de tots ells. I falta Josep M. Puxan, mort el 2008.

Presentació ahir al vespre del llibre de Montse Sintas La JOBAC (1974-1992). Desencís i utopia de la joventut a Catalunya, publicat per Edicions Saragossa. Com sol passar en aquests casos, la presentació va ser, d’entrada, un bon pretext per al retrobament d’exjobaqueros, amb les canes de rigor… i amb el mateix bon humor i ganes de gresca de costum. La JOBAC va sorgir en un moment en què la JOC havia estat decapitada per la jerarquia eclesiàstica i tractava de recuperar-se. A les dificultats de tirar endavant un moviment no vist precisament per bons ulls pels qui manaven, s’hi afegien els molts canvis socials, l’ebullició del final del franquisme i l’inici de la transició, per la qual cosa, al costat de la JOC que reneixia, va sorgir la JOBAC, amb els mateixos objectius però amb clara consciència de: a) molts treballadors accedien a la Universitat i per tant l’opció de classe canviava de context i per tant s’havia de formular d’una manera que no acabés excloent els mateixos treballadors ; b) les parròquies i els moviments podien ser realitats complementàries i per tant tenia sentit oferir a joves de parròquia la JOBAC, sense perdre l’extensió del moviment a través del lloc de treball i d’estudi; c) el sentit de festa és cohesionador, cosa que no sé si ja anava en el “pack” d’inici o bé si se’n va anar prenent consciència a partir de la marxeta del personal. Tot plegat, per la diversitat de criteris dels consiliaris que en aquell moment s’interessaven per la JOC, va acabar sorgint la JOBAC… amb clara voluntat, és clar, d’acabar sent, al final, una sola cosa. Perquè no tenia cap sentit mantenir dos moviments que es fessin mútuament la competència. I per tant, tot i que va ser un procés difícil –aquestes coses sempre ho són- i que alguna gent potser hi va patir massa, finalment JOC i JOBAC es van unir. Jo crec que per a bé. I jo he arribat a la conclusió que el bon tancament de la JOBAC ha donat fruit dins de l’ACO, on convivim exjocistes i exjobaqueros amb gran harmonia. De fet, la JOC tenia fama de més rigor, la JOBAC de ser una mica més “patxangues”, però a la pràctica servidora va coincidir molts anys al sindicat (CCOO, Assegurances), amb molts membres de la JOC de Collblanc i al cap a la fi tots fèiem la mateixa feina, el mateix tipus de militància. I això és el que compta. Tinc moltes ganes de llegir el llibre. I ja n’aniré parlant, també perquè el 16 d’octubre aprofitem l’avinentesa per retrobar-nos tots seguint l’estil d’aquelles memorables trobades que aplegaven centenars –i un parell de milers en alguna ocasió- de militants. Ahir rememoràvem batalletes, i preparacions de vagues generals junt amb els sindicats, i convocatòries i campanyes massives als barris i ciutats on vivíem , sobre l'atur, la precarietat, el lleure dels joves. L'única pega que hi vaig trobar és que  la paraula "desencís" del títol del llibre no lliga gens amb allò que va ser la JOBAC. Mercè

diumenge, 12 de juny de 2011

En Quim, a la tele

A la parròquia del Gornal tenen un bon bloc i una bona web. I bones relacions amb els mitjans de comunicació locals, pel que es veu. 

En Quim s'expressa amb la serenitat i la llibertat que el caracteritzen. No us ho perdeu! Mercè

dissabte, 11 de juny de 2011

La taula parada

Aquestes estovalles -la fotografia no els fa justícia- van acompanyar-nos ahir al vespre durant la celebració de l'Eucaristia i el sopar, a ca'ls Mapis. Me les mirava i em semblaven eloqüents: una obra d'enginyeria casolana, feta per la senyora Melchora, que segurament allà on sigui deu estar ben satisfeta amb l'ús que hi vam donar. Precisió i puntades minúscules, amb ganes, amb la dificultat d'encaixar el punt de ganxet amb la rigidesa del teixit, amb moltes hores de feina. Deuen ser, també, difícils de planxar. Una obra, com la de tantes dones, d'intel·ligència, gust, paciència..., que sol passar gairebé desapercebuda a sota dels plats i de les safates d'una taula ben parada i que fàcilment és objecte d'un tracte despreocupat, que s'acaba traduint en aquelles taques que costen tant de treure...
Quan vam arribar ja estaven posades. Hi havia també una copa de vidre, una llesca de pa i una bíblia. Tot a punt per a la celebració, que tenia un tarannà probablement poc ortodox litúrgicament, però que connectava perfectament amb el sentit d'un sopar que va ser el darrer d'un grup d'amics angoixats pel que els venia a sobre. Perquè la d'ahir també va ser una trobada d'amics que s'estimen, dos dels quals han d'entomar una greu malaltia amb què no comptaven.
Va ser una celebració esperançada, de fet, d'acció de gràcies. Els Paquitos porten gairebé un mes de diagnòstic (un càncer d'una mena estranya, distribuït en diversos nòduls, per al qual encara no s'ha pogut prescriure el tractament), i un mes d'innombrables mostres d'afecte. N'han pogut parlar entre ells, amb els fills, i compartir l'impacte de la notícia. Tots dos són persones molt valorades en els seus ambients: bons companys, bons professionals, bons amics... I ens explicaven que se senten escoltats, estimats, respectats. I que això es manifesta de maneres molt diverses, tan diverses com el conjunt d'amics i companys, encara que sovint els qui els envoltem no sabem gaire què hi podem fer.  
Aprendre a expressar l'afecte i les emocions (en això estem el grup de revisió de vida), nous gestos ("mai tants homes m'havien saludat amb petons i abraçades", deia en Ramon), veure com el fill amb Down ho va paint (amb la delicadesa pròpia de l'Andreu i el suport de l'amiga Lourdes, que sap escoltar-lo i orientar-lo amb un llenguatge entenedor). La sort de poder-ne parlar sense embuts, de saber compartir el desconcert i el dolor, acaben generant un sentiment no pas de resignació sinó de confiança i d'esperança. El que hagi de venir, bo o dolent, ja arribarà. De moment, fruïm d'allò que tenim. Podem riure i alegrar-nos per tot el que hem rebut de positiu, que és molt, al llarg de la vida. I, en moments privilegiats com els d'ahir, podem reconèixer Jesús que ens acompanya i que ens renta els peus una vegada i una altra.
Perquè la lectura triada ahir (Jn 13,1-20) era justament aquesta, Jesús introduint un signe nou, incomprensible per als amics: rentar-los els peus. Un gest propi no pas de qui té autoritat sinó dels servents que sovint esdevenen invisibles. Com les estovalles de la senyora Melchora, que després de la nostra missa van servir per al pa amb tomàquet (mmmm i moltes més coses) que la va seguir.
Vaig pensar en els amics "tocats" ara mateixa pel càncer, i pels que em consta que es passaran el cap de setmana patint per la ressonància magnètica que tenen programada.Que puguin viure-ho amb la mateixa pau i esperança, acompanyats de la gent que els estima. Mercè

dijous, 9 de juny de 2011

Trias BCN: Pasqua abans de Rams

Ahir en Jordi va anar a la primera Fira de discapacitat i Ocupació. Es feia a Monjuïc. Hem estat xafardejant la documentació que li van donar i flipem: en el comitè d'honor hi consta "Excmo. Sr. D. Xavier Trias, Alcalde de Barcelona", amb fotografia inclosa (això sí, la foto no és del despatx de l'alcalde!). No em queda clar si estan desinformats, o si tenen moltes, moltes ganes de quedar bé amb el poder emergent, però realment resulta curiós. Han defenestrat l'alcalde en funcions sense posar-s'hi pedres al fetge. D'això se'n diu sentit pràctic.
El que ja m'empipa una mica més és que tot el fulletó, llevat de la carta de presentació del president de la Generalitat, i d'alguna altra petita aportació institucional, és únicament en castellà. Com ho són darrerament algunes comunicacions de l'Ajuntament de Viladecans, de la Biblioteca, del Consell Comarcal i del taller d'en Jordi. Com que en Jordi és com una esponja i és extremadament sensible a allò que es viu en el seu entorn, està començant a abandonar la seva pràctica natural d'escriure en català per passar-se al castellà.
Jo, que no sóc gaire nacionalista i entenc que a la gent li sigui més fàcil expressar-se en la llengua materna, estic pel bilingüisme, i procuro que tota comunicació escrita de l'associació de pares estigui en català i castellà. Però tal com està el pati no sé si m'he convertit en una perillosa radical lingüística!
Mentrestant, els nacionalistes més nacionalistes de la meva ciutat dediquen els seus esforços a treure's mútuament els ulls i sembla que no serà possible una iniciativa que es posava en marxa a favor de la cultura catalana (i que jo em mirava una mica des de la barrera, perquè últimament sembla que es confongui catalanisme amb independentisme). Em sembla que se'ns gira feina i que hem d'aprendre a treballar més en conjunt. Mercè

dimecres, 8 de juny de 2011

Toxicitats

M’ho fa pensar tot aquest afer del PP i els comptes de Castella. No sé qui té raó, però desconfio del PP per la seva tàctica, aplicada sempre i a tot arreu, d’intoxicar relacions i confiances.
He patit coses semblants diverses vegades i em crea una sensació d’angoixa molt notable perquè em fa sentir molt impotent. En una ocasió va ser mentre era en un comitè d’empresa. La direcció mentia sistemàticament sobre unes quantes coses i resultava molt difícil d’evitar. O bé t’havies de passar l’estona justificant-te, o bé, si callaves, la gent donava per suposat que atorgaves. Al final, la reacció de la gent va ser distanciar-se d’uns i altres. Estratègia suficient perquè el comitè perdés suports, perquè la gent ja no sabia a qui creure, i partida guanyada per la Direcció. Va ser amarg. També ho va ser comprovar que hi havia gent, com el cap de personal, ben jove, capaç de dir el que fos sense cap plantejament ètic. “A mi em paguen per això, per ser lleial a la Direcció”, em va dir una vegada. I vaig flipar.
Ho he viscut menys amargament, gairebé amb sentit de l’humor, a l’associació de pares del taller d’en Jordi. Hi ha una persona  de la junta que s’inventa coses i les deixa anar davant de qui sigui, inclosos els nois i noies discapacitats. Des d’increments imaginaris de la tarifa del menjador fins a afirmar que jo com a tresorera em quedo diners. Sort que tothom ja el coneix i ningú no li fa cas. I que, evidentment, a l’associació portem una economia transparent amb tota la documentació que cal. Anava a unes llistes del PP a les darreres eleccions. No m’estranya. Però així com els pares i mares podem discernir aquesta toxicitat fàcilment, els nois i noies no. I de vegades es creen uns malentesos que costa molt i molt aclarir.
I veig que en el fons és el que passa amb la rumorologia sobre immigrants. La gent parlar per parlar, ningú no demostra res, però les falsedats sobre el col·lectiu roden i es fan grans. I tampoc no sé si té gaire sentit aportar dades objectives sobre una qüestió que és de fe. Perquè estic arribant a la conclusió que ens creiem allò que ens volem creure i no té gaire a veure amb la raó. Trobo que la gent que afirma que els immigrants no paguen impostos, ho hauria de demostrar fefaentment. O que reben la major part d’ajuts de les administracions pel fet de ser estrangers.
El que més mal em fa és comprovar com aquestes estratègies van guanyant adeptes, perquè tenen èxit. Difama i embolica, que alguna cosa queda, i l'ètica va quedant arraconada! Mercè

dilluns, 6 de juny de 2011

Bufff! Ja està!

És el que vaig pensar ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, després d'una sortida amb l'associació de familiars del taller on va en Jordi, que d'una banda m'il·lusionava poder fer, però de l'altra em feia una mandra espantosa.
Al principi, se'n feien un parell l'any, d'aquest tipus de sortides. De fet els pares més veterans estaven acostumats a fer aquestes excursions amb una molt sucosa subvenció de la Generalitat o d'algun ajuntament. I les sortides giraven al voltant d'un esmorzar entaulats, un dinar suculent i alguna visita turística. Val a dir que això de la visita turística havia degenerat en visita a un "mercadillo", que de fet és el que més agrada a la gent. Perquè allà on hi hagi la possibilitat de comprar, els pedrots perden interès. Aquest estil s'ha anat reduint, crec que amb bon criteri.
D'una banda, perquè les institucions, per sort, ja no apliquen aquella política tan populista del conseller Comas, d'anar pagant despeses que acontenten el personal però que no resolen els problemes. I també perquè a l'associació ens estimem més dedicar els diners a millorar la formació dels pares o l'atenció dels nostres nois i noies discapacitats. De fet, quan fem una sortida, és gratuïta per als usuaris del centre, però els acompanyants paguem la nostra part.
I hem optat també per fer una sortida lúdica una mica més modesta: endur-nos el bocata al matí (i l'associació hi posava la beguda i el cafè, que aquesta vegada em va tocar preparar a mi, posant en tensió totes les cafeteres de casa a les 6 del matí), visitar alguna cosa interessant, fer un bon dinar, ball i cap a casa. L'altra sortida l'hem convertida més aviat en una jornada de reflexió sobre alguna qüestió. També ens trobem que les famílies noten la crisi i no els va bé fer despeses tan fortes. Però no tothom està d'acord amb aquest criteri. Alguns pares se'ns han revoltat contra la proposta d'endur-se l'esmorzar. En fi, tot costa. Potser estem equivocats.
La sortida de diumenge va començar amb mal peu: plovent a bots i barrals. Va venir un autocar amb goteres, no adaptat (tot i que l'havíem demanat perquè una persona va en cadira), que es va perdre i que va acabar per espatllar-se. Tot un repertori!
De fet, alguns membres de la junta portàvem dies fent trucades, preparant coses. Perquè aquesta manera de fer ens comporta pensar una mica més on portem la gent, què volem veure, preveure que els discapacitats que vindran sols es trobin acollits i no es puguin perdre o desorientar. Enguany vam acordar anar al matí al Miracle, esmorzar allà, visitar el santuari, dinar a Calaf, a la sala Bogart i tornar cap a casa. L'esforç fa una certa mandra: era molt més fàcil buscar una agència, però em sembla que d'aquesta manera anem definint millor quin és el sentit d'aquestes sortides i n'anem aprenent.
El primer escull és adonar-se que a mi totes les propostes interessants -i barates- per veure em surten d'església i que hi ha gent a qui això no agrada... Però és clar, si bé d'aquí a dos-cents anys la gent podrà visitar les runes del Camp Nou amb gran devoció, de moment la majoria de grans monuments existents tenen a veure amb el fet religiós... I jo, després del patiment del bus, em vaig sentir reconfortada quan vaig veure com ens acollien els monjos quan vam visitar el Miracle. Com si ja hagués arribat a casa.I em va sorprendre l'alt nombre de persones que es van voler quedar a missa.
Per sort, el dinar i l'espectacle (a la sala Bogart, a Calaf)) va anar bé. I, tot i els successius ensurts de l'autocar, la setantena de components del grup es va comportar amb serenitat i bon humor. Cosa que m'anima per a la propera. De fet, malgrat el cansament de fi de curs, jo ja estic pensant en quina en podem fer, en benefici de tots els nois i noies del taller, amb els diners de la factura del bus que no pensem pagar... Ja us en faré cinc cèntims. Mercè


dissabte, 4 de juny de 2011

La indignació tranquil·la


Ahir em vaig arribar a visitar els indignats de Viladecans. Fa dies que ho volia fer, però no havia trobat el moment. Vam estar xerrant una bona estona, em van ensenyar el campament (insistint en la bona organització i la neteja, em deurien veure "marujona" i, certament, en puc donar fe). Em va agradar la tranquil·litat i l'esperança que mostraven. Quan dic tranquil·litat no vull dir panxacontenta, vull dir no agressivitat. Els únics gestos agressius que es veien eren les fotografies de l'assalt dels mossos a la Plaça Catalunya. Algunes veus m'havien parlat de porros i alcohol. Quan hi vaig ser jo, no m'ho va semblar, com tampoc no em sembla la tònica de Plaça Catalunya, que conec millor perquè cada dia alguna comissió es reuneix just a la sortida de la meva feina. 
No reneguen exactament de les organitzacions existents, sinó que pensen que s'han de renovar i que cal articular un treball conjunt. I ho demostren prenent part activament de mobilitzacions, com la defensa de l'hospital i de la sanitat pública o la moguda d'educació, que no han convocat ells. Deien que els veïns els porten menjar i els cuiden força, tot i que sovint no accepten el menjar perquè estan acampats per dormir, però no és que exactament hi facin vida a totes hores. 
Se senten protagonistes i m'agrada que sigui així. Perquè és gairebé impossible que en l'entorn laboral  hi tinguin espai, ara ja ni estable ni precari. 
Debaten molt i comenten que el sol fet de tenir espais per pensar ja és molt. I que carrers i places són dels veïns i no només elements decoratius. No hi puc estar més d'acord, tot i que jo penso que caldrà trobar una continuïtat més normalitzada i sostenible i una bona articulació amb l'entorn. Ja faran, al seu ritme. Jo em sento incapaç d'incorporar-m'hi, tot i que estic disposada a donar-los suport en allò que pugui, com la difusió de la seva tasca. 
Dic que em sento incapaç, en primer lloc perquè més aviat intento deixar coses i no agafar-ne més, si no vull acabar feta un embolic. En segon lloc, perquè sí que crec que hi ha un salt generacional i que és bo que siguin ells els qui marquin pautes, a la seva manera. I en tercer lloc perquè l'assemblearisme no és per a mi. Descoberta de ja fa molts i molts anys: em perdo en discussions i matisacions, em costa expressar-me en grups grans (jo crec més en allò més tronat del "treball de grups" amb bons secretaris i portaveus), m'agrada anar per feina, arribar a síntesis i prendre decisions, i no puc evitar de sentir-me manipulada en les grans assemblees. D'altra banda, en alguns grups assemblearis (el "Mamut" té de vegades aquest to), crec que aquesta horitzontalitat assembleària aporta frescor i naturalitat, però a la pràctica no evita que la feina recaigui sempre en la mateixa gent, la qual a més a més de treballar-hi molt mai no pot prendre decisions per fer front a imprevistos sense ser sospitosa de manipulació. I jo això ho entenc, però m'esgota. M'agrada més que la delegació en determinades persones s'expliciti, es comparteixi -és a dir, que les responsabilitats no s'eternitzin-, s'abordi amb sentit crític i es valori en la seva mesura. 
En fi, l'acampada ha posat en primer pla l'esqueixada social (i el tema nacionalista ha passat a segon termini, cosa que a mi ja m'agrada) i la necessitat que tots ens fem responsables i partíceps de la democràcia. És un bon signe d'esperança, que a mi personalment m'anima i molt. Mercè

divendres, 3 de juny de 2011

Tireu confits, que són podrits!

Tireu confits que són podrits, tireu “vellanes”, que són corcades. Si no en voleu tirar, el nen es morirà.
Amb aquest bon rotllo i clar sentit pedagògic els nens i nenes de Viladecans tradicionalment reclamaven confits a les famílies que sortien de bateig a l’Església de Sant Joan. Un crit de guerra que, amb algun petit canvi en la lletra (“si no en voleu tirar, el llibre no es vendrà”), va cloure molt animadament i amb èxit (i sense ferits amb les “peladilles”, que ja és molt, perquè com a projectils no estan gens malament!) la presentació del llibre d’en Jaume ahir, al Centre Cultural Sant Joan. Al voltant d’un centenar de persones, molt bon humor, intervencions de qualitat i el retrat de Magdalena Modolell i de Mn. Samaranch presidint l’acte.
Presentaven el llibre Joan Pidelaserra, regidor a punt de deixar de ser-ho pel PSC, clarament defenestrat de la llista amb aquell “savoir faire” tan propi de l’arrogància del poder, José Luis Atienza, regidor electe d’ICV i vice-president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, i Victòria Herrero, vice-presidenta del Grup Tres Torres, editor de la publicació. I en Jaume, és clar. Va exercir de claca amb el tema dels confits, en Joan Bonich, un altre exregidor, aquest d’ERC, que tampoc no anava a les llistes d’aquestes darreres eleccions.
Deu ser que això de la cultura queda per als perdedors. Perquè de fet, l’actual regidora de cultura tampoc no va venir. En fi.
A mi em va agradar l’acte, els discursos, els llibres, la coca i el cava. I veure com en Jordi dels Nou Rals feia una mica de calaix, que ja s’ho mereix, pobre. Però no sóc gens objectiva, si és que mai podria arribar a ser-ne, amb tants amics i familiars implicats. De tant en tant està bé, oi, deixar-se portar i disfrutar del moment? Doncs això. Mercè

dimecres, 1 de juny de 2011

Cireres per super-viure

M'agraden molt les cireres: dolces, sucoses, vistoses, un regal per al gust i per a la vista. També m'agrada molt el blog de la Maria Escalas. Potser per això, per associació d'idees, a l'hora de pensar una portada per a l'edició en paper del seu blog (o d'una part del seu blog), hi he posat cireres. També perquè els escrits d'un blog són com a cireres: sovint enllaçats, però petites unitats que formen un conjunt acolorit: en Jordi, en Miquel, en Mateu, la música, Mataró, la revisió de vida, la feina, els veïns, la parròquia, els amics, Mallorca, el mar...
El blog de la Maria és dels que creen addicció: perquè està molt ben escrit, perquè traspua espontaneïtat, música, sentit positiu de la vida, i una manera sincera i gens carrinclona de viure la fe, que fa estalviar moltes paraules a l'hora de descriure què vol dir ser creient. En fi, que el llibre acaba de sortir, en català i en castellà, publicat a la col·lecció Emaús del Centre de Pastoral Litúrgica. I que us el recomano molt. I no només perquè visc d'això, dels llibres, sinó perquè hi passareu, segur, una molt bona estona. Mercè