dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

diumenge, 14 de maig de 2017

Et trobarem a faltar, Gus

El Gus amb el Moyano. Hi faltava el "Toron", que viu a Madrid
Vaig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona.
Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies...
A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri.
El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero.
L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compartíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental.
El joc de la corda, amb el Mamut de Viladecans, després d'haver deixat la gent ben xopa
Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. 
Preparant-se per a la cavalcada de Reis
De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell. 
Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys.
Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres.
(Publicat al Punt de Trobada 110, maig 2017)