dilluns, 6 d’octubre de 2008

Un jove treballador val més que tot l'or del món

Aquest és el lema de la JOC, sorgit en un moment en què els joves treballadors, majoritàriament a la indústria, pràcticament no tenien estudis, començaven gairebé quan eren nens a treballar com a aprenents. Eren no res, socialment no tenien cap valor. Treballaven de forma deshumanitzada i això era el que s'esperava d'ells tota la vida.
Era també un moment en què l'Església estava molt distanciada del món obrer. Cardijn, un capellà belga, va intuir que només els joves podien tenir credibilitat per transmetre als seus companys els valors de l'Evangeli i va veure que això només es podia aconseguir si els joves se sentien valorats i estimats. D'aquí aquesta frase. Però aquesta valoració i estimació necessitava també d'un compromís per millorar les condicions de treball, per fer un món on cada persona, també l'últim de la cadena de muntatge, pogués desenvolupar totes les seves capacitats i habilitats. En la confiança que els mateixos joves serien capaços de treballar-hi, sense paternalismes. Ningú els vindria a "salvar" des de fora. Ells mateixos són portadors de la llavor que els allibera.
I d'aquí la revisió de vida. Contrastar vida i evangeli en petits grups. respectant el ritme de la gent. Aprendre a reflexionar, a veure la causa de les coses, a prendre decisions, a treballar en col·lectius socials, polítics, sindicals; fer Església des del compartir la vida. Fer realitat la solidaritat. Una pedagogia, la del "Veure, jutjar i actuar" que ha fet fortuna també en altres àmbits.
La realitat social ha anat canviant molt, però el fil continua. La JOC de Catalunya celebra la seva assemblea nacional el proper 26 d'octubre a la parròquia de Sant Pacià, al barceloní barri de Sant Andreu. Serà una jornada de treball, de celebració, de festa, per continuar amb la campanya "Contra la precarietat, anem per feina!". La JOC no està de moda, i no agrada gaire a les "altures" eclesiàstiques, que la toleren, però es guarden prou de potenciar-la. Però jo crec que continua fent-nos molta falta...