dissabte, 31 de maig de 2008

Pot semblar sense importància


He hagut d’anar a l’hospital de Viladecans perquè em fessin unes radiografies del genoll, que de tant en tant em falla i, segons la metgessa de capçalera, la causa segurament és que tinc “una artorosi de cavall”. No sé gaire quin significat mèdic té això de l’artrosi de cavall, però tot sembla indicar que hauran d’acabar operant-me.

Bé. El cas és que tenia hora fixada per a dos quarts de nou del vespre, i hi vaig arribar a les vuit. Va venir una infermera a buscar els papers dels que estàvem a la sala d’espera, i a mi em van cridar a un quart de nou, abans de l’hora fixada. Em van ficar dins un quartet petitó, i em van dir que em tragués els pantalons. Ho vaig fer i, com que trigaven, em vaig posar a llegir pacientment una revista que duia. El quartet era realment petit, i produïa una certa sensació de que podia em faltar l’aire en qualsevol moment. Segur que no era així, però la sensació la feia. I allà vaig estar uns set o vuit minuts, en una situació força incòmoda. Però heus ací que, al cap dels set o vuit minuts, treu el cap una altra infermera per la porta que donava a la sala de les radiografies, i em demana disculpes: “És que hem tingut problemes amb el pacient que hi havia abans, i s’ha allargat la cosa. Miri, ara ens queden tres o quatre minuts de feina, però li deixo la porta oberta perquè no tingui tanta sensació d’estar estret”.

Ja sé que és un detall petit, i que no m’hauria passat res si m’haguessin tingut aquells tres o quatre minuts esperant sense dir-me res. Però vaig pensar que aquella infermera tenia interès perquè els pacients estiguessin de la millor manera possible, i jo li ho vaig agrair. I vaig pensar que aquesta és una magnífica actitud davant la vida, en tots els camps i nivells. (Josep Lligadas)

divendres, 30 de maig de 2008

Realment home

Fa dies escrivia aquí sobre el Congrés que va organitzar la Facultat de Teologia de Catalunya entorn de la recerca històrica de Jesús, i destacava que el que està ara en joc és si creiem realment que Jesús va ser un home, amb totes les característiques humanes, o si més aviat creiem en un Jesús que era un Déu vingut al món amb disfressa humana. I deia que el que la fe cristiana afirma, per molt que hi hagi uns quants sectors integristes que se n’escandalitzin, és que Jesús era realment un home, i que en aquest home nosaltres hi veiem Déu plenament present.

I ara torno sobre el tema simplement per aportar una frase de la primera carta de Joan. L’autor de la carta es barallava amb els gnòstics (atenció: “gnòstics”, un grup d’aquella època; no “agnòstics”), que veien en Jesús un ésser celestial molt poc humà. I diu Joan, amb tota contundència: “Reconeixereu l’Esperit de Déu d’aquesta manera: els qui afirmen que Jesucrist s’ha fet realment home, aquests són de Déu, mentre que els qui dissolen Jesús, aquests no són de Déu” (1 Joan 4,2-3). Les bíblies acostumen a traduir “els qui neguen Jesús”, però hi ha una altra variant que diu, amb més força, “els qui dissolen”. I dissoldre Jesús és fer-ne allò que no és: un home fals, un ésser que passa per aquest món sense viure autènticament la condició humana. (Josep Lligadas)

dijous, 29 de maig de 2008

Motivar


Primera reunió d’un grup de treball de gent de diverses entitats a què vaig ser convidada: es tractava d’aportar propostes de cara a una tasca futura de coordinació. De fet, molts dels presents no teníem gaire clar què se’ns demanava. Tampoc no ens coneixíem entre nosaltres.
Després de la primera ronda de propostes, la persona que portava la reunió ens va dir que les decisions no depenien d’ella i que ho havia de consultar a les autoritats competents.
Va seguir una mena d’esbroncada general perquè les propostes, que no eren precisament noves ni originals, segurament no quadraven amb les expectatives dels convocants. El to general es va agrejar considerablement tot i els intents de tornar al bon rotllo.
Realment hi ha maneres ben curioses de motivar (¿?) el personal, de cohesionar grups diversos i d’establir estratègies de futur. Em vaig alegrar molt de ser simplement una convidada de pas…
Segurament si la persona que convocava hagués advertit prèviament i amb claredat de les limitacions del tema i hagués acollit una mica més amablement les entitats que tenia al davant tots plegats ens haguéssim estalviat un mal tràngol i s’haguessin formulat intervencions més positives.
Em sembla que m’estimo més la no participació que aquesta forma de cobrir l’expedient que es dóna en tantes instàncies polítiques, socials i eclesials. Sense una mica d'amabilitat es fa molt difícil motivar.
Mercè Solé

dimarts, 27 de maig de 2008

Els drets humans són universals. Les oportunitats també ho haurien de ser


Aquest és el lema de la campanya de Càritas per aquesta festivitat de Corpus. Es va confirmant que el perfil de les persones que pateixen la pobresa és dona, jove i immigrant.
El cartell també és ben explícit: l'única cosa que ens diferencia són les oportunitats.
És una llàstima que les campanyes de Càritas no tinguin més ressò o no siguin més utilitzades per les diverses Càritas mateixes. Perquè el contingut sol estar ben pensat, respon a una realitat constatable i arriba després d'una feina ben feta, amb limitacions, però amb dignitat.

De fet, defensar els drets humans de les persones immigrades està mal vist. Pot ser titllat de "bonista" , un adjectiu cada dia més de moda tan en àmbits polítics com eclesiàstics. Estic segura que moltes vegades les esquerres parlem frívolament de les coses, que ens passem tres pobles amb allò que és "políticament correcte", però encara em sembla més frívol l'article de Salvador Sostres a l'avui, dissabte passat. Un autor que diumenge mostra una sensibilitat exquisida en la cuina de disseny mentre que el dia abans promou sense embuts la llei Berlusconi. Ja sabem que és molt important distingir la textura i el punt de cocció de determinats aliments. En canvi, el fet que siguin maltractades persones que volen treballar i guanyar-se la vida, provinents de països on Occident des de temps immemorial en xucla tots els recursos, és un tema menor. No té cap importància que la gent no arribi a fi de mes, estigui indefensa davant la llei, hagi de treballar per cap preu a l'economia submergida, visqui amb la por al cos, pugui ser expulsada (on? perquè, de veritat pensen retornar als països d'origen la gent que ha vingut del mig de l'Àfrica o d'Amèrica Llatina? o bé pensen deixar-los en qualsevol país "contenidor de residus" que els faran desapareìxer sense preguntes?). Es parla de la necessària expulsió i d'una situació que ha generat màfies i se'n culpa els socialistes.
De fet jo cada cop tinc més clar que allò que crea màfies és la llei d'estrangeria, que no permet una regularització de la gent que arriba. Una llei que no els permet cotitzar a la Seguretat Social ni pagar a Hisenda ni que vulguin no és una bona llei. Faríem bé de preguntar-nos qui fa els immigrants il·legals i per què.
I Europa també faria bé de recordar que quan ha immigrat a Amèrica, a Àfrica, a Àsia, no ha demanat permís precisament.

dilluns, 26 de maig de 2008

Són 650.000

Dimarts vaig estar parlant amb una dona jove, d'uns trenta anys, que havia vingut feia un any i mig de Bolívia, junt amb el seu marit. Professionals qualificats tots dos, amb estudis universitaris i bona experiència laboral, s'havien quedat sense feina. I van decidir emigrar. Ella va aprendre a treballar com a cambrera en un hotel (els estudis universitaris no garanteixen pas saber fer bé la neteja o saber cuinar). La seva feina comportava cap dia festiu i un sou molt baix, amb la promesa de tramitar papers. L'empresa li va demanar documentació però mai no va arribar a lliurar-la al Govern Civil. A ell, treballant com a peó en la construcció, li ha anat una mica millor. De fet ha aconseguir papers, però només pot treballar a pagès. I ara no troba feina.
Han deixat les seves dues filles de sis i dos anys amb els avis. Ella calculava que, anant bé, d'aquí a quatre anys podrien tenir les seves filles de nou amb ells. Mentre els pares no hagin regularitzat la seva situació administrativa, però, s'han de comunicar per telèfon.
Sembla que un estudi recent sobre la immigració parla de 650.000 nens i nenes que viuen situacions semblants. Això, per a mi, és un atac directe a la línia de flotació tant de la família tradicional com de la nova família, conceptes tots dos reivindicats per grups socials molt diferents.
I mentrestant els pares d'aquestes dues nenes, per gentilesa de la Unió Europea, corren el risc de ser tancats divuit mesos per no tenir la documentació en regla. Un disbarat.
Mercè Solé

diumenge, 25 de maig de 2008

Emigració a Europa

Amb un fons de "Berlusconades" impresentables sobre el tema, us trascrivim aquí la declaració final del Seminari del MTCE (Moviment de Treballadors Cristians a Europa), tingut a Barcelona del 15 al 18 de maig de 2008 sobre "Emigració i mobilitat de treballadores i treballadors a Europa"

El MTCE en el seu Seminari del 15 fins al 18 de maig de 2008 a Barcelona s’ha ocupat del tema "Emigració a Europa". En particular ha analitzat i valorat la situació dels anomenats immigrants il·legals així com la dels refugiats i cercadors d’asil. Ja en un Seminari del MTCE del 10 al 13 de maig de 2007 a Sevilla van ser tractades i descrites (vegi’s Declaració de Sevilla del 13/V/2007) connexions i conseqüències fonamentals que es plantegen amb el tema "Emigració a Europa". Hem de recordar afirmacions centrals de Sevilla:

"El MTCE es compromet a una cultura positiva d’integració a Europa i s’oposa la imatge d’Europa com a "fortalesa" a defensar. La Unió Europea i els seus estats membres han de combatre activament, en el context de la comunitat internacional, les causes de l’emigració, la fuga i l’expulsió de gent. Un element essencial per a això és la lluita mundial contra la pobresa en ordre a aconseguir una justícia global.
- La Unió Europea ha de concebre una política unitària d’asil, immigració i visats, que respecti la norma dels drets humans.
- La convenció de Ginebra sobre refugiats s’ha de convertir en dret europeu il·limitat, exigible judicialment.
- Cada ser humà, com a persona que té una dignitat, està dotada de drets. Aquests drets han de ser reconeguts, no poden ser concedits per estats o governs.
- Les immigrants i els immigrants són, segons la nostra concepció cristiana, germanes i germans nostres. Estimar Déu amb tot el cor implica estimar el proïsme com un mateix. Acollir immigrants significa acollir Déu en mig nostre. L’evangeli de l’amor al proïsme i al foraster (Mt 22,34-40) exigeix fets decidits de solidaritat amb els forasters. La dignitat dels humans és garantida per Déu. Aquesta concepció aguditza la sensibilitat pel destí de les immigrants i els immigrants independentment de la seva pertinença religiosa i nacional."

Com a complement a les conclusions de Sevilla, a Barcelona es van acordar les següents consideracions:

- L’emigració fomenta l’intercanvi econòmic i cultural entre les diverses parts del món. És expressió de la globalització i un fenomen que en molts aspectes resulta evident i altament necessari. L’emigració ens dóna l’oportunitat de crear la consciència d’un únic món, d’una responsabilitat comuna pel desenvolupament d’aquest únic món en totes les seves parts. L’emigració crea la consciència que l’encontre amb persones d’altres cultures no és res que ens amenaci, sinó que ens enriqueix.

- Constatem l’encara creixent injustícia en la distribució de bens i d’oportunitats en tots els països de la Unió Europea i per tot el món. Aquesta injustícia obliga sovint la gent a immigrar, de manera legal o de l’anomenada il·legal; és a dir, sense documents d’entrada, sense permís de residència o de treball, per tant sense papers. Les institucions de la Unió Europea segueixen una política inhumana de seguretat, que es mostra simbòlicament reforçant les barreres en les fronteres exteriors de la Unió Europea. Amb això es cerca de compensar el fracàs en la política econòmica, exterior i de desenvolupament.

- El MTCE es manifesta contra la idea que les mesures polítiques s’han de sotmetre, com a primera prioritat, a criteris d’èxit econòmic. Això inclou també la idea que sigui prometedor fomentar una immigració que atreu treballadors especialment qualificats i tanca les portes als qui fugen de la pobresa.

- A més, el MTCE es manifesta contra la tendència a criminalitzar l’anomenada immigració il·legal i a exposar-los a sancions penals. Qualsevol llei que no doni el primer lloc a la persona, prescindint de la seva extracció social, de la seva cultura i religió, és una lei falsa. Cal que la política i les autoritats dels països receptors es preocupin de propiciar una regularització, la superació de la situació il·legal, amb la màxima rapidesa.

- En la Unió Europea es donen intents de crear reglamentacions per les quals els refugiats, els cercadors d’asil i els anomenats immigrants il·legals puguin ser custodiats fins durant 18 mesos i, en certs casos, més temps. En molts llocs, els campaments d’acollida equivalen a una presó. En lloc d’això, cal tenir una cura adequada dels refugiats i cercadors d’asil, així com de les seves famílies i facilitar la seva integració en els països receptors.

- Sovint són polítics, l’élite política i econòmica, els qui creen una sensació d’amenaça respecte de la immigració. Especialment en època d’eleccions, es fomenta la por a l’esquena dels immigrants. El MTCE es pronuncia contra el retorn continu d’aquest populisme de dretes.

El MTCE pren posició davant els següents reptes:

Recordant afirmacions centrals de la declaració de Sevilla, ens comprometem una vegada més en els següents aspectes:

- Intensificarem el treball de formació dels nostres membres i activistes. Caldrà respondre a les pors existencials mostrant les veritables causes del fenomen.

- Ens oposarem a tendències xenòfobes i desemmascararem els esquemes d’argumentació populista de dretes. Discutirem críticament amb els mitjans de comunicació i les notícies que propaguen aquestes tendències.

- Establirem aliances i confederacions amb grups cristians, la pastoral dels immigrants, ONGs i sindicats.

- Reforçarem la comunicació i el diàleg amb les organitzacions d’ immigrants, formarem grups interculturals de base, cercarem el diàleg amb les comunitats musulmanes en les nostres esglésies i en les seves mesquites.

- Ens volem familiaritzar amb la vida de les immigrants i els immigrants i amb les seves famílies, visitar-los, formar comunitats de veïns, establir contactes amb les escoles i estar els uns prop dels altres. Cerquem especialment el contacte amb grups de dones musulmanes.
- Volem oferir ajuda concreta en els llocs de treball, en la recerca de feina i de vivenda, aconsellar i indicar organitzacions que poden oferir més ajuda, com per exemple els sindicats.

- Veiem un repte important en la fase de les eleccions al Parlament Europeu de l’any 2009. Cercarem intensament el contacte i el diàleg amb polítics, candidates i candidats a Europa, per a discutir-hi les nostres posicions sobre el tema "Emigració".

Barcelona, 18 de maig de 2008

dissabte, 24 de maig de 2008

Un altaret de joguina a La Zarzuela

Quan ho vaig veure, vaig pensar que no podia ser. Com si entréssim en el túnel del temps. I de fet, l’última vegada que hi va haver presa de possessió de ministres nous també li van posar. Però deu ser que, com més temps passa, més irreals semblen aquestes coses, més fora de lloc.

Em refereixo, és clar, a aquella tauleta que posen a la Zarzuela per a la promesa del càrrec per part dels ministres, on s’apilonen una bíblia, un exemplar de la constitució i un crucifix, formant un conjunt d’un mal gust digne de millor causa. A mi em recorden els altarets de joguina que a vegades muntàvem quan érem petits...

Realment, fa pena. D’entrada, ja no entenc gaire aquesta mena de promeses solemnes, d’una sacralitat civil clarament postissa, i que deuen tenir sentit en règims autoritaris, però que en un règim democràtic no veig que en tinguin gaire: qui comença a exercir un càrrec que prové directament o indirectament d’una votació popular, ja té tota la legitimitat necessària per exercir-lo, sense necessitat de prometre no sé quines coses. Aquests càrrecs es poden iniciar amb alguna mena d’acte d’inauguració, però sense necessitat de prometre lleialtats ni fidelitats.

I el que és evident és que, es faci com es faci, no hi té cap sentit barrejar-hi elements religiosos. Aquest sí que és un cas clar en què, qui vulgui viure acompanyat de la seva fe l’inici de la nova tasca, ho haurà de fer simplement en el seu interior. En l’acte públic, l’única cosa que s’expressa és la societat democràtica, i col.locar-hi altres expressions que pertanyen a la pluralitat social no té cap sentit. I fan mal a la fe cristiana, perquè la presenten no com una oferta lliure per a qui la vulgui, sinó com alguna cosa que ha aconseguit ficar-se on no tocava.

O sigui que, com a ciutadà i com a cristià, tot el meu suport a la proposta de treure els símbols religiosos de les preses de possessió dels ministres i de tota mena d’altres càrrecs. (Josep Lligadas)

divendres, 23 de maig de 2008

El moment d'aprendre

Ahir vaig sentir la notícia per la televisió: sembla que el govern català pretén congelar la plantilla de les escoles d’adults.

Jo no hi entenc gens, però el que veig és que tant l’Escola d’Adults com el Servei Local de Català de la meva ciutat estan permanentment amb llistes d’espera i que van curts de personal.

Veig també que continua havent-hi molta gent pràcticament analfabeta (gent gran, sobretot dones), moltes persones immigrades que necessiten conèixer tan aviat com sigui possible totes dues llengües oficials, a més, en molts casos, de ser alfabetitzades i a qui aniria molt bé situar-se millor en relació a la cultura i la història del nostre país. Veig que l’índex de lectura és baix en general i que molts joves acaben l’escolarització amb greus dèficits. És probable que, passats uns anys, alguns d’aquests joves estiguin motivats per aprendre allò que no han après a escola.

Veig que les iniciatives culturals de les biblioteques (també amb un pressupost escàs, en el cas de Viladecans) són ben acollides i que tenen èxit els grups de lectura col·lectiva, els exercicis de capacitat crítica, de comparar textos, d’explicar contes. I també que hi ha ganes d’aprendre a moure’s amb les noves tecnologies, nivells bàsics d’informàtica.

Veig que la situació de les persones immigrades necessita noves respostes imaginatives, flexibles i àgils, que ara no són possibles, tal com està estructurat el curs i amb el personal que hi ha.

I veig sobretot que l’aprenentatge en general, i el de la lectura en particular, transformen extraordinàriament la vida de les persones en la comprensió del món que les envolta, en la seva possibilitat d’actuació, en la seva autoestima, en el desenvolupament de les seves activitats, en la seva creativitat, i poden transformar la de les comunitats, afavorint la cohesió social i, en definitiva, la llibertat de les persones.

Em pregunto per quin motiu un govern que es diu d’esquerres en lloc de potenciar l’accés a la cultura de les persones amb menys recursos (dones, gent gran, joves, immigrants…) congela pressupostos i restringeix, per exemple, el batxillerat nocturn. I la resposta m’espanta. Això sí, les falques dient-nos que llegim, que no faltin. Però les mesures sòlides són tota una altra cosa…

Mercè Solé

dijous, 22 de maig de 2008

Redecorant el despatx


Ahir, “zafarrancho” general a la feina. Hem canviat les prestatgeries de la biblioteca, el lloc on guardem les revistes que rebem. Qui digui que “el saber no ocupa lugar” no ha fet mai aquesta feina, que ha significat, en la nostra molt modesta biblioteca, moure de lloc i amuntegar més de 700 caixes en diversos indrets on suposadament no fan nosa, desmuntar una prestatgeria, i muntar-ne una de nova.
Segurament els executius de qualsevol multinacional pagarien per fer aquesta feina en algun centre d’aquests que ara estan de moda. Les noies de la casa vam desmuntar les antigues prestatgeries. I a patades i cops de martell vam aconseguir esmicolar-les suficientment. Una feina altament terapèutica, per treure’s de sobre tota l’agressivitat.
Ahir, el “comando Ikea” format per la Salo, la Sandra, l’Helena, en Miquel, en Jose i servidora, vam passar-nos unes quantes hores muntant (i desmuntant les que havíem col·locat del revés) les immaculades noves prestatgeries. Aquí també pagarien els executius. Hem rigut molt i segur que qualsevol psicòleg diria que ens hem cohesionat com a grup. De fet aquest ambient laboral on tots fem coses que no toquen, que no tenen res a veure amb la nostra categoria laboral i professional m’agrada molt.
Ara només ens falta tornar a posar les revistes a lloc. I llegir-les. O no?
(Mercè Solé)

dimecres, 21 de maig de 2008

El dolor i els lìmits professionals


Una amiga infermera que treballa amb malalts terminals, m’explica, desolada, que es troba amb moltes limitacions per part de la “professionalitat” en el seu tracte amb els malalts. No pot expressar sentiments, no es pot acomiadar dels qui moren, no pot consolar familiars. Entenc a què es refereix, perquè jo mateixa, quan he fet de treballadora social, he procurat mantenir sempre els límits emocionals per preservar la meva intimitat, per poder tractar la gent des d’una distància teòricament guaridora i per evitar veure’m assetjada, en la meva vida, pel patiment que jo veia en els altres.
Vist en perspectiva, no sé si m’he equivocat. Una certa distància és bona per a tothom, per als professionals i per als pacients i és convenient no identificar-se amb l’altre si realment el vols ajudar. Però recordo una persona que em va trencar aquests esquemes i, de fet, em va deixar “despullada” amb els meus prejudicis. Era una dona que havia exercit la prostitució, que va morir de Sida. Només l’acompanyava la seva filla, una adolescent i menor d’edat. La vaig visitar a l’hospital i veia que ja li quedava molt poc temps de vida. La filla la tractava amb infinita tendresa. I jo vaig fer el meu paper de treballadora eficaç, distant, incapaç d’una paraula que transgredís el marc professional. Jo no sabia tampoc gaire què dir-li, perquè no en sé d’acompanyar a la mort. Però vaig pensar que ho estava fent fatal i també que en una ocasió tan important vaig ser incapaç també d’expressar les coses que per a mi eren molt importants. La tractava com una “usuària” i no com una persona. També aquí juga el fet cristià. Penso que hagués estat bé poder-li transmetre com Déu l’estimava i que justament les prostitutes tenen la primera fila reservada allà on sigui que anem a parar. Però, ai, tampoc no vaig gosar, per por d’enviar i·lícitament un espai molt íntim. No tocava i no n’havíem parlat mai. De fet penso que la meva mala pràctica va ser a més a més mala pràctica professional, perquè segur que poden fer-se aportacions molt més positives que jo vaig fer.
I, en contrast amb aquesta fredor professional, un fenomen que a mi cada cop m’agrada menys: la “gestió professional” del dolor. La constatació que davant de qualsevol gran trauma la resposta institucional és enviar-hi el psicòleg de torn, perquè sembla que sense ell no podem plorar adequadament. No dubto gens que de vegades sigui necessari, però crec que en fem un gra massa o massa precipitadament, perquè quan passat un temps no es poden pair les coses sí que una intervenció psicològica, per exemple, és de gran ajut. M’hauré de rellegir Professions inhabilitants de l’Ivan Illich. Mercè Solé

(Per cert, la magnífica fotografia que acompanya aquest "post" l'he manllevat del blog fotogràfic de Jordi Bertran)

dimarts, 20 de maig de 2008

Mujer pa' un pobre

L’Encarnita, una bona amiga, més o menys de la meva edat, acaba d’aprovar l’accés a la Universitat. Divorciada, sense cap ajut de l’ex, amb dos fills adolescents. Naturalment, treballa. En una feina vital per a un ajuntament com és coordinar la recollida de la brossa i de les deixalles de tota mena que genera una ciutat mitjana. Militant d’ICV i de CCOO, membre del comitè d’empresa, i present de moltes maneres a algunes associacions. “Mujer pa’un pobre”, li diu sa mare. Perquè tira endavant amb poca cosa.

Vist així fa una certa impressió i tot.

L’esforç d’estudiar, diu ella, a part de retirar-la temporalment d’algunes activitats associatives, ha centrat l’interès de tots els de casa en l’estudi. Els seus fills, cadascú en el seu nivell, s’han posat les piles. Potser es veuen menys, però els espais conjunts són de més qualitat.

Ho celebro especialment, perquè després de molts anys de dedicació a la gent de Viladecans, està bé poder centrar-se en una activitat per a una mateixa. També perquè es demostra que l'exercici d'intentar pensar per compte propi, actuar, llegir... és altament formatiu encara que sigui de manera informal, i perquè no és fàcil, venint d’una formació bàsica de fa anys, tenir èxit en els exàmens. I també, com a dona, perquè estic farta de sentir comentaris d’homes savis, amb un deix una mica despectiu, que sempre pensen que no estem preparades, que ens fiquem en tasques superiors a les nostres possibilitats i que som “marujes” que fem eternament nosa. Però jo penso que d’aquí a un temps tindran feina ells per seguir les Encarnites del món.

Mercè Solé

dilluns, 19 de maig de 2008

El delta (del Llobregat)

Ahir, Fira de Sant Isidre a Viladecans. La festa té l’origen en la vida pagesa i en la veneració a un sant que va tenir un dels seus primers llocs de culte en aquesta ciutat.

Els pagesos de Viladecans se senten assetjats per terra, mar i aire, de manera absolutament literal. Tractats de vegades com si fóssin una mena de reserva índia, es veuen sovint a si mateixos com una mena més d’au o de tortuga del delta, amb qui, per cert, han de competir. Una altra espècie, doncs, (no gaire) protegida del Remolar, en una zona que havia estat de les més fèrtils de Catalunya.

La Fira conserva encara l’espai pagès de les grans paneres de verdura, de les manualitats fetes amb gra, però és sobretot un gran espai per gaudir del carrer. Oportunitat de descobrir que els tomàquets no creixen per generació espontània, de xerrar amb uns i altres, de veure què fan les entitats, d’anar teixint lligams entre persones i col·lectius. De descobrir nous espais urbanístics (uns més encertats que altres). M’agrada, tot i que acabes constatant que això de la participació a la vida de les entitats és més aviat escàs, perquè tot recau sobre un grup més aviat minso de persones, que, això sí, són capaces de tirar endavant diverses entitats simultàniament. Veig que enguany l’Església evangèlica de Viladecans ha posat, amb encert, un estand amb les benaurances. És el missatge que volen anunciar, positiu i que pot arribar a tothom. De fet per aquelles contradiccions que no s’entenen gaire, l’ajuntament les considera una entitat com qualsevol altra. En canvi, les catòliques (Càritas en aquest cas) no poden tenir parada a la fira. He de confessar que no he acabat d’entendre’n la raó, ni la lògica ni l’administrativa (Mercè Solé).

diumenge, 18 de maig de 2008

Contra la precarietat, anem per feina!


Aquest és el lema de la campanya d'enguany de la JOC, que celebra la seva festa de cloenda avui mateix, al Prat del Llobregat. Us transcrivim la seva nota de premsa:

"Contra la precarietat, anem per feina!"

el 18 de maig del 2008, al Prat de Llobregat

Prop de 200 joves, obrers/es i cristians/es d’arreu de Catalunya i les Illes Balears, i s’aplegaran el proper 18 de maig a partir de les 10 h del matí a El Prat de Llobregat (a l’escola “El Parc” i al Parc “Fondo d’en Peixo”) per celebrar la Festa de Campanya sota el lema: "Contra la precarietat, anem per feina!". Aquest any la finalitat de la Festa és denunciar les precarietats laborals que vivim els i les joves treballadors/es, compartir i potenciar les nostres accions allà som: a la feina, al barri/poble, als estudis.

La Festa de Campanya és l’acte on la JOC celebrem i compartim amb altres joves les descobertes i accions que fem. Un punt de posada en comú del treball fet a les diferents federacions que formem el Moviment, i a la vegada, un punt de partida a l’acció col·lectiva, a la posada en marxa de propostes i iniciatives que donin resposta allò que anem descobrint i volem reivindicar.

A la JOC creiem en l’acció col·lectiva, educativa i transformadora, en el protagonisme dels i les joves, en la nostra capacitat de transformar la societat, allò que ens envolta, per aspirar a un món més just, sense precarietats. I la Festa de Campanya serà el moment en que compartirem públicament tot això, el que estem fent i el que ens plantegem continuar fent durant el curs que ve, on continuarem aprofundint en aquesta campanya: “Contra la precarietat, anem per feina!”.

La Jornada començarà amb la posada en comú de les accions que hem fet durant aquest curs a les federacions, descobrirem la possibilitat de fer-les i ens donarem pistes per l'acció, tot fent propostes entre tots i totes. Seguidament, celebrarem l’EUCARISTIA per passar posteriorment al dinar, que serà facilitat per l’ACO. A la tarda, continuarem posant en comú els aspectes que hem descobert sobre la precarietat laboral, juntament amb persones d’altres col·lectius que també treballen aquest tema, amb uns tallers sobre diferents temes relacionats i que ens afecten com a joves treballadors/es: Pla de Bologna, deslocalitzacions d’empreses, compromís político-sindical dels i les joves. Després, com a testimoni de l’acció en la que creiem a la JOC, hi haurà un ACTE REIVINDICATIU per alguns carrers del Prat, que recollirà el treball fet fins ara en la Campanya de la JOC “Contra la precarietat, anem per feina!” (curs 07-09). Després hi haurà un concert, i cap les 19 hores, finalitzarem la festa amb la cloenda.

Us convidem a participar amb nosaltres de la Festa. US HI ESPEREM!

dissabte, 17 de maig de 2008

La recerca històrica sobre Jesús

Sembla mentida. Ahir i abans d’ahir vaig estar en un congrés organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya en què es debatia entorn de la figura històrica de Jesús: què pensava, què feia, què pretenia... I més encara que sobre la seva figura històrica, sobre els mitjans que tenim per conèixer-lo. Les opinions eren diverses, els criteris també, les conclusions també. I els assistents escoltaven, i en els debats de les ponències alguns manifestaven suports o discrepàncies. Tot molt pacífic. Ah, i no era un congrés clandestí ni marginal, sinó formal i oficial, inaugurat dijous per l’arquebisbe de Barcelona.

Dic que sembla mentida, perquè tothom qui parlava ho feia considerant òbvia una cosa: que Jesús era un personatge d’un temps i d’un lloc, sotmès a les influències externes, que tenia com a referència les pautes culturals del seu entorn, que pensava i es formava opinió, que anava prenent decisions... O sigui, que era una persona normal. Tots els ponents eren creients, però aquest ser creient no volia dir que pensessin que Jesús ho sabia tot i venia amb un pla de vida après i tancat de bon començament. Jesús era, per a ells, una persona tan analitzable com qualsevol altra persona. I l’afirmació de fe en la seva divinitat no afecta aquesta condició humana normal. No es va dir (no era el tema), però és evident que tothom tenia clar que la fe en la divinitat de Jesús és la fe en el fet que, en aquell home normal, els creients hi veiem la presència plena de Déu.

I hi torno: sembla mentida. Perquè mentrestant, estem assistint a l’atac furibund, per part d’alguns bisbes i alguns sectors del catolicisme més impresentable, contra un llibre que funciona amb els mateixos criteris, “Jesús. Una aproximación histórica”, de José Antonio Pagola. Sembla ser que el pecat d’aquest llibre és que creu el mateix que els teòlegs i assistents a aquest congrés, i no creu que Jesús, des que va néixer, es va passar tota l’estona fent comèdia, com si fos un home quan en realitat era un ésser diví amb disfressa humana. De l’actitud d’aquests sectors cristians se’n diu incultura, se’n diu falta de seny, i crec que també se’n pot dir falta de fe. (Josep Lligadas)

divendres, 16 de maig de 2008

Tadzio, Eros, Ganimedes




Dimarts, per fi, estrena al Liceu de l’òpera de Britten, Mort a Venècia. La veritat és que, a diferència d’altres muntatges, tot ajudava a entrar en l’atmosfera d’una òpera molt reflexiva, gairebé contemplativa. Intèrprets, muntatge, tot va anar de primera, llevat dels roncs d’una senyora que dormia plàcidament i d’uns caramels que en la foscor eren periòdicament desembolicats per algú o altre amb una lentitud exasperant.

Britten m’agrada molt i a més em resulta un personatge molt atractiu. Potser perquè té una música que no sempre és fàcil però que sol mantenir un punt de connexió amb la tradició més clàssica (segurament dec estar dient algun disbarat musical, però és tal com jo ho percebo des de la meva ignorància), perquè recull i harmonitza molt bé la música popular, perquè té molta música vocal i coral, bona part de la qual és religiosa. I perquè ha cultivat també l’òpera, fins i tot l'òpera per a infants.

En la seva vida personal va viure amb fermesa i de forma pública qüestions no gens fàcils com el pacifisme en plena guerra mundial i la seva relació de parella amb el tenor Peter Pears, que va durar tota la vida. Un personatge capaç de dedicar una òpera com Gloriana a Isabel II en no sé quin aniversari de la seva coronació té la seva gràcia. És una obra basada en el llibre de Lytton Strachey Elisabet i Essex, que presenta una reina vella, capritxosa, a les portes de la mort. No és que sigui gaire crítica amb la reialesa, però té un punt d’ironia i de distanciament no gens comuns.

(Mercè Solé)

dijous, 15 de maig de 2008

La immigració i els treballadors cristians

"Segons la nostra concepció cristiana, els i les immigrants són els nostres germans i germanes. Estimar Déu amb tot el cor significa estimar el proïsme com un mateix. Acollir els i les immigrants significa acollir Déu enmig de nosaltres. En aquest sentit, a l'Església no hi ha estrangers. (...). La dignitat de la persona és garantida per Déu. Aquesta concepció afina la sensibilitat pel destí dels i de les immigrants, independentment de la seva adscripció religiosa i nacional, així com de la seva situació jurídica". (...) "La Unió Europea està obligada a concebre una política unitària sobre asil, emigració i visats, que respongui a les exigències de la dignitat humana (...). La convenció de Ginebra sobre els refugiats s'ha de convertir en dret il·limitat i judicialment exigible. S'hauria de desenvolupar de manera que, per exemple, la persecució específica per raó de sexe fos reconeguda a tota Europa com a motiu d'asil". "Cadascú ha de ser dotat amb els mateixos drets en el lloc on resideix i viu, per tal de fundar la seva pertinença a la comunitat política i possibilitar-li una integració social i política. La societat europea està marcada per una pluralitat ètnica i religiosa. El diàleg interreligiós i intercultural, la comunicació i la mediació en cas de conflicte han de ser un component constant d'Europa".
Són fragments d'un dels documents de treball del seminari del Moviment Mundial de Treballadors Cristians que té lloc aquests dies a Barcelona (Martí Codolar) sobre les migracions. Formen part del MMTC, dos moviments catalans: l'ACO i la GOAC. El proper dissabte, 17 de maig, a les 19,30 h., celebren l'Eucaristia al Seminari de Martí Codolar. Tots hi som convidats.

dimecres, 14 de maig de 2008

Tot assajant Fauré



Fa molts anys que vaig tenir ocasió de veure aquest assaig del Rèquiem de Fauré, dirigit per Sergiu Celibidache, per la televisió. Recordo que era un dissabte a la tarda i que amb la mare vam quedar captivades pel Rèquiem, una obra que no coneixíem.

Assistir a un assaig és una molt bona oportunitat per "entrar" en una obra. T'hi fixes molt més, entre d'altres coses perquè la música es va repetint, perquè les dificultats es fan més òbvies i perquè veus més la intenció i les motivacions dels intèrprets. Et fas una mica còmplice de tot plegat.

De fet, si no recordo malament, la pel·lícula anava enregistrant diversos assajos, fins acabar amb l'orquestra. De fet, a casa, malgastadores com érem, quan es va acabar la sessió vam sortir disparades a comprar-nos el disc amb gran alegria. Amb la Victòria de solista, naturalment.

(Mercè Solé)

dimarts, 13 de maig de 2008

Novetats a TV3

Bones notícies, penso, són el nomenament de Rosa Cullel com a Directora General de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (CCMA) i de Mònica Terribas com a directora de TV3. Dues dones, davant del nomenament de les quals ningú no ha parlat de "quotes", potser perquè el seu currículum parla per ell mateix.
La Rosa Cullel només em sona de la seva responsabilitat com a directora Liceu, i la veritat és que em sembla que ha fet una molt bona gestió: qualitat de la programació, molt bona difusió dels espectacles entre persones "nouvingudes a l'òpera", increment espectacular d'espectadors i preus raonables (sí, per més que els estereotips de tota la vida diguin el contrari!). Veure una òpera avui al Liceu vol dir: introducció gratuïta a l'espectacle amb una conferència prèvia si es vol; concerts relacionats amb l'òpera per situar aquesta en el context en el Foyer; traducció simultània del que passa a l'escenari en català, castellà o anglès; pantalla individual al seient per veure l'escenari si la butaca no té visibilitat. I encara, segons sembla, els comptes surten. Discreció i bona feina. Ja m'agrada.
Quant a Mònica Terribas, una de les professionals del periodisme amb més merescut prestigi, a mi m'agradaria fer-li una carta als reis:
- que TV3 substitueixi la "crosta nacionalista" (que jo crec que efectivament hi és) per una crosta cultural catalana amb contingut.
- que TV3 substitueixi una part de l'espai dedicat a l'esport per una dedicació a la cultura. Per poc que sigui, pot ser molt, perquè el desequilibri és brutal. Que dins dels esports es parli també dels minoritaris, i dels equips femenins.
- que TV3 acabi amb aquesta política d'anar passant famosos que promocionen alguna cosa o que ja tenen altres espais per tots els programes de la casa i eixampli el ventall de la diversitat (té sentit, per exemple, que els polítics que surten cada dia al telenotícies també siguin els protagonistes de programes com "qui els va parir?").
- que a TV3 hi hagi més espais on la gent pugui expressar-se amb tranquil·litat sense estar més pendents de l'entrevistador que de l'entrevistat.
On diu TV3 llegiu tots els canals de la televisió pública catalana.
En fi. M'ho miro amb esperança.
Mercè Solé

dilluns, 12 de maig de 2008

Premsa sorprenent

Segons El Periódico d'ahir les monges de Vallbona en un acte insòlit han decidit abandonar massivament el Císter i fer-se clarisses. Una decisió singular. Perquè la notícia, sobre el monestir de Vallbona de les Monges, donava per fet que totes les monges del monestir eren clarisses. També presentava com una singularitat que reséssin en català. Vés per on!
I ahir també la portada del Catalunya Cristiana, tot informant de l'acte que va organitzar la Pastoral Obrera de Catalunya amb motiu del Primer de Maig deia que "els sindicats cristians aborden el problema de la deslocalització". Ja m'agrada aquest reconeixement públic que els sindicats a què pertanyem els cristians de les diverses comissions de Pastoral Obrera (CCOO, USOC, UGT, CNT, CGT...) siguin cristians, encara que sospito que als sindicats no els farà gaire gràcia, perquè que et diguin "groc", és a dir, "del Vaticà" és més aviat un insult sindicalista!
Ja es veu que els diaris "socials" no coneixen gaire el tema eclesiàstic i que els "eclesials" no coneixen gaire el món social. Una llàstima.

dissabte, 10 de maig de 2008

Treballar i estudiar

Això és el que vaig poder fer, per sort meva, des dels 12 fins als 30 anys. La filla d'un treballador de la construcció i d'una administrativa que treballava també fent feines de neteja va poder accedir a la Universitat perquè durant molts anys els estudis nocturns de batxillerat i universitaris ho van facilitar. Dels 12 als 16, estudiava i treballava durant totes les vacances, les d'estiu i les de Nadal, i fent classes durant el curs. Dels 16 als 30, treballava a jornada completa i als vespres estudiava. Primer al conservatori i a l'Escola Oficial d'Idiomes i després a la Universitat, primer Filologia i, en acabat, Treball Social.
Res d'extraordinari en aquells moments. Però per mi, que no podia prescindir del treball, els estudis nocturns van ser vitals. Per això entenc perfectament la protesta dels joves contra la progressiva reducció dels horaris nocturns tant en el batxillerat com en la Universitat. I per això transcric aquí el manifest elaborat per la JOC sobre la reducció dels estudis nocturns de batxillerat:

MANIFEST PER A UNA EDUCACIÓ DIGNA I DE QUALITAT
SÍ ALS BATXILLERATS NOCTURNS!

El dia 25 d’abril el Departament d’Ensenyament va fer saber telefònicament als centres que començava el procés de tancament del Batxillerat Nocturn a tot Catalunya. Aquest procés començaria suprimint el primer curs el proper curs, i acabaria suprimint el segon curs el curs següent.
Com a alternativa s’aposta per la flexibilitat que ofereix internet i la formació a distància. La forta oposició que va provocar aquesta mesura ha portat al Departament d’Educació a flexibilitzar el plantejament inicial i considerar el manteniment de l’oferta en un nombre molt reduït de centres, però deixant clar que aquest allargament tindria un caràcter transitori. És a dir, la tendència és que desaparegui.
Entre els motius presentats pel Departament hi ha l’alt grau d’absentisme al Batxillerat nocturn,
el percentatge baix d’èxit escolar i la davallada de matriculacions en els últims 5 anys (20%).
• L’accés a l’educació i a la cultura ha estat una lluita històrica del moviment obrer, que en els últims anys ha rebut serioses amenaces.Aquesta n’és una altra.
• El sistema d’educació pública hauria de tenir cura especialment d’aquells/es joves que viuen situacions més complicades, que són més febles davant la societat. Precisament, els motius que han portat a la supressió del Batxillerat nocturn (absentisme, fracàs escolar,…) haurien de motivar tot el contrari: mantenir, millorar i promocionar els Batxillerats nocturns.
Per tot això, com a joves obrers/es i cristians/es
VOLEM:
• Que es mantingui l’oferta dels Batxillerats nocturns en tots els centres:
- perquè els treballadors i treballadores puguin accedir a una educació pública i de qualitat;
- perquè l’educació és un dret universal, i volem que estigui a l’abast de tothom, sobretot dels i les més desafavorides d’aquesta societat;
- perquè estudiar i treballar a l’hora demana que hi hagi aquests horaris que facilitin poder compaginar aquestes dues activitats;
• Que l’educació tingui en compte a les persones, que sigui humanitzadora i que respecti la nostra identitat com a Classe Treballadora.
• Que el govern faci un esforç per escoltar i dialogar amb les parts implicades: sindicats, professorat, alumnat, pares i mares; perquè haurien de ser protagonistes en decisions tan importants.
• Que treballadors/es, alumnes, professors/es ens mobilitzem per aconseguir aturar aquesta retallada dels nostres drets, perquè l’accés universal a la cultura és una millora de tota la societat.
Joc Nacional de Catalunya i les Illes

Proposta inicial per a la creació d’un grup de cristianes i cristians ecosocialistes


• És una constatació òbvia que els sectors oficials i més visibles de l’Església han anat agafant posicions cada cop més conservadores, integristes fins i tot. I reivindiquen privilegis i un dret a intervenir en la vida pública més enllà del que correspon en una societat democràtica.
• Els governs, i d’una manera especial el govern socialista espanyol, adopten unes actituds excessivament complaents amb les pretensions de la jerarquia eclesiàstica, i no gosen caminar clarament en la direcció de suprimir els privilegis de la institució eclesial.
• Es fa difícil fer sentir les veus cristianes que no comparteixen aquestes actituds de la jeraquia eclesiàstica. No només les que se situen en l’àmbit progressista, sinó també la veu del cristià normal que no té cap ganes de viure la seva fe com una confrontació amb els poders públics per defensar una determinada moral o uns determinats privilegis eclesials en camps com l’ensenyament o el finançament.
• Per això, creiem que és important crear espais que puguin dir coses diferents de les que diu la jerarquia eclesiàstica, perquè el missatge evangèlic pugui ser millor conegut i no quedi “segrestat”, i també per ajudar, des de dins del camp cristià, en el camí de la transformació del món al servei d’una vida més digna per a tothom. Això, certament, ja es fa de diverses maneres i des de diversos àmbits. La nostra seria una altra aportació en aquest sentit.
• Però juntament amb això, la nostra pertinença a ICV ens fa veure també una altra cara del mateix tema. I és que, a vegades, determinats plantejaments que es fan en el partit denoten una manera d’entendre el fet cristià com si consistís només en les preses de posició dels sectors més oficials de l’Església, sense tenir en compte l’existència d’altres sectors cristians que no tenen tanta capacitat per fer-se veure i sentir, però que hi són, i fan bona feina.
• També passa a vegades que, des d’ICV, es ve a dir que això del cristianisme, o el fet religiós en general, és una cosa que ha de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. Quan de fet, ser cristià té una fecunditat social que pot ser altament valuosa, com a empenta per viure i com a factor creador d’espais de cohesió social o de potenciació d’actituds d’obertura als altres. Valorar i, diguem-ho així, “aprofitar” aquestes possibilitats, segurament seria més útil que voler silenciar-les o obviar-les.
• I finalment, cal esmentar també una determinada concepció de la laïcitat que consisteix a intentar fer com si el nostre país no tingués la tradició cultural que té, i que comporta profundes marques cristianes, començant pel calendari festiu mateix. Seria una llàstima que una concepció fonamentalista de la laïcitat pretengués fer com si això s’hagués d’amagar.
A partir d’aquí, unes quantes cristianes i cristians d’ICV hem cregut interessant d’iniciar un grup per reflexionar sobre aquests temes, amb un doble objectiu:
• Ser una veu cristiana que ajudi a fer present socialment la coherència del cristianisme amb les opcions transformadores (i si s’escau, concretament amb la d’ICV).
• Reflexionar sobre el paper que ha de tenir el fet cristià i la tradició cristiana en la vida social, i aportar-ho a la reflexió política d’ICV.


Barcelona, 27 d’abril de 2008

dijous, 8 de maig de 2008

Mort a Venècia

La setmana vinent vaig al Liceu a veure l'òpera que Britten va escriure sobre la novel·la de Thomas Mann, l'any 1973, quan ja s'havia estrenat la pel·lícula de Visconti. Això m'ha portat a intentar mirar i escoltar un DVD de l'obra per anar-m'hi preparant, perquè m'agrada molt Britten, però aquesta música en particular em sembla una mica dura, i, almenys a mi, em requereix un cert esforç previ.
Una de les "prèvies" ha estat tornar a veure la pel·lícula del Visconti, que vaig descobrir quan jo tenia quinze o setze anys i que em va impressionar moltíssim, sobretot per aquesta mena de barreja entre Thomas Mann, la música de Mahler i el mateix Visconti. Va ser com obrir una porta a una altra dimensió, que em va tenir captivada un munt de temps. Segurament no entenia res, com probablement encara no entenc, però m'emocionava. És com quan t'agrada una música, que la raó et pot ajudar a entendre-la, però segons com no hi pinta gran cosa. No cal.
De fet ara la pel·lícula m'ha continuat semblant preciosa, però aquest univers una mica asfixiant, decadent i turmentat em resulta estrany. M'agrada aquesta idea que la bellesa, com la mort, pot aparèixer sobtadament, de manera gratuïta, sense respondre exactament als esforços per crear-la, o per trobar-la. Sempre sorprenent. M'agrada la barreja d'emocions i de pulsions, sexuals o no, que desvetlla i entenc que et deixin descol·locat sobretot si apareix d'una manera inoportuna. Però no em sembla tan destructiva ni necessàriament despersonalitzadora, si més no per ella mateixa. En canvi, sí que em semblen perillosos la voluntat de controlar-ho tot, l'orgull de sentir-se creador, la pròpia imatge de maduresa perfecta, fer de la bellesa o de l'enamorament un absolut o no reconéixer-nos tan vulnerables com som.
Jo en la bellesa hi veig Déu, d'alguna manera. Encara que sigui una bellesa imperfecta o inoportuna. Mercè Solé

dimecres, 7 de maig de 2008

El segle de la llum




Continuo llegint Pep Coll, ara, després de “El Salvatge dels Pirineus”, “El segle de la llum”, que és una molt bona aproximació a tot el que va significar la construcció de les centrals hidroelèctriques al Pirineu, de la vida de pagès, a la indústria: l’obertura de camins; els nous transports col·lectius a vapor, el contacte amb estrangers, el canvi d’hàbits arran de la il·luminació nocturna, les noves professions, la comunicació, la immigració des de la resta d’Espanya, la duresa de la vida dels treballadors (sempre, tant a pagès com a la indústria)…
De fet, urbanites com som a casa, on amb prou feines arribaríem a la categoria de “pixapins”, l’estiu passat, de vacances a Bielsa, ja vam poder fixar-nos en la repercussió de tot plegat en aquelles valls de difícil accés . I fins i tot fer a peu un dels camins, el del “Canal del Cinca”, construït pels treballadors de la Hidroelèctrica. El tram de camí, que arrenca a Bielsa i acaba a Tella, va ser fet a pic i pala, amb força més rapidesa i eficàcia pel que sembla que les vies de l’AVE. Avui ofereix una força fàcil passejada amb unes vistes espectaculars.

dimarts, 6 de maig de 2008

Exemple pràctic

d’aplicació de la Llei de Dependència.
  • Juny 2007. Demanem valoració de dependència per a la Mercè.
  • Agost 2007. Mor la Mercè.
  • Octubre 2007. Arriba reconeixement ple de la dependència per part de la Generalitat. A la carta hi diu que això dóna dret a prestacions. No concreta quines. I que els Serveis Socials Municipals es posaran en contacte amb nosaltres.
  • Novembre 2007. Com que no truquen, truquem nosaltres als Serveis Socials. Ens diuen:

o L’assistent social que portava el cas ha canviat de feina

o És possible rebre prestacions des de la data en què es va demanar la valoració fins a la mort de la interessada.

o Donen hora a una nova assistent social per al 23 de gener.

  • Gener 2008. Em rep amablement una nova assistent social que m’avisa que plega a fi de mes. Hi ha possibilitat de prestacions. No concreta quines. Em diu que es posaran en contacte amb nosaltres.
  • Maig 2008. Com que ningú no ha piulat, truco als Serveis Socials. Em comuniquen que han obert un nou punt d’atenció a la dependència. Em donen el nom de la persona que m’ha d’atendre.

- AAhir truco i aquesta persona és de vacances.

Ja sé que és difícil posar un marxa un programa ambiciós, però de veritat que fa pena. I a Viladecans, el millor dels mons possibles, on viuen els més feliços i càndids dels mortals, dignes del millor Voltaire, no hi ha ni tan sols la figura del regidor o regidora de Serveis Socials, perquè el govern municipal considera que no cal. No cal malgrat les evident dificultats per posar en marxa un servei complex. No cal tot i que també s’ha aprovat una nova llei de Serveis Socials a Catalunya que obligarà a repensar unes quantes coses. Perquè la veritat és que els professionals que m'han atès, m'han atès molt bé. El problema és que estan desbordats i que es nota molt que la qualitat en l'atenció no és un tema políticament prioritari.

De fet, ens queixem de vici. Perquè de fet amb el programa “Viure en família” no ens va anar pas millor. Unitat familiar formada per tres persones: una de 78 anys, malalta, una altra de 83 anys, malalta i una de 40 amb disminució psíquica. Com que cadascuna d’aquestes minusvalideses no ho era prou per ella mateixa, no hi havia dret a cap ajut. I ni pensaments de tenir en compte el conjunt.

Sort que vivim en un estat social de dret. (Mercè Solé)

dilluns, 5 de maig de 2008

Consciència de classe


La manifestació del Primer de Maig, per als reincidents, sempre és un espai per retrobar amics i companys. De fet enguany no érem gaires i, en general, no semblàvem, tampoc, massa interessats pels discursos (per cert, estic molt d'acord amb Joan Herrera, que enguany el discurs d'en Coscubiela va estar especialment encertat en les seves referències als treballadors andorrans i als immigrants). Molta gent cristiana: les germanetes de l'Assumpció, l'ACO, la GOAC, la JOC... De vegades sospito que la consciència de classe és cultivada sobretot pels moviments d'Església.
Trobo a faltar una reflexió política sobre aquest tema. És cert que el món obrer s'ha diversificat molt, s'ha fragmentat i en alguns casos s'ha requalificat. També que hi ha gent que ha millorat considerablement les seves condicions de treball, però la precarietat afecta moltíssimes persones, sobretot joves, dones i immigrants. El terme "classe obrera" sens dubte ha quedat desfasat o és mal vist. Però d'alguna manera hauríem de recuperar el sentiment de "classe", de col·lectiu, de grup ampli, de treballadors i treballadores, és a dir de persones que només disposem del nostre treball per guanyar-nos la vida. I també la consciència que les nostres condicions de treball estan en funció, entre d'altres coses, de la capacitat de lluitar perquè siguin bones. Perquè l'única manera de poder transformar el món, si no comptem amb poder, és fent pinya.
En aquests moments el tema de la "consciència de classe" em sembla especialment rellevant per dues coses: perquè cal evitar els corporativismes i la millor manera de fer-ho és tenir en compte el conjunt, no només les condicions particulars de cada grup, i perquè em sembla un factor de cohesió social important de cara als treballadors nouvinguts. Ara el que "mola" és el nacionalisme i no l'internacionalisme proletari. I quan ets en una organització que traspassa les fronteres de Catalunya de seguida et diuen "sucursalista". Doncs a mi m'agradaria molt ser un col·lectiu més d'un moviment sindical, social, polític, fort i sostenible a favor dels pobres. Perquè la veritat és que els lligams estatals, europeus i internacionals són febles quan es tracta dels treballadors i d'acer quan es tracta dels grans grups capitalistes.

diumenge, 4 de maig de 2008

Placidesa en família

Tarda de dissabte en mig d'un pont. Havíem pensat sortir tot el cap de setmana però ens hem quedat perquè, en la distribució entre els germans, "tocava" tenir cura d'en Pepito. No sé per quin motiu aquestes tasques o aquests moments sempre fan tanta por o tanta mandra o per què els veiem sempre com una limitació... Potser perquè no els pots controlar ni programar exactament al teu aire. Però el cert és que estan essent uns bons dies.
En Pepito està millor, amb el cap clar. Ja no pot aguantar-se dret sol i passa moltes estones al llit. Però es va llevant, menja bé, frueix del sol i de la lectura. Es mostra amable i manté el seu habitual punt d'ironia. És ben clar que ha decidit no deixar-se ensorrar i plantar cara a les limitacions que li comporta la malaltia. Això que aquests dies fa quatre anys de la mort del seu fill Joan.
En Jordi està encantador. Amb la malaltia del seu pare se sent -i certament n'és- útil i valorat. Està al cas d'allò que el seu pare necessita, col·labora en allò que pot, i té ganes de xerrar. Hem aprofitat per fer neteja del seu armari, junt amb una altra de les cunyades. Una feina que no m'agrada, però que entre tots tres ha estat passadora i hem rigut força.
He posat fil a l'agulla a la declaració de la renda, vaig ordenant el cap, he pogut fer gestions i compres que fa temps que tenia pendents el dia feiner del pont. He aplegat uns quants llibres a la biblioteca que tinc ganes de llegir... I encara vam poder anar a la mani el passat dijous: un espai de retrobament amb molts amics i un estímul que ens recorda que cal continuar lluitant perquè tothom pugui treballar en condicions dignes.
Total: la placidesa de poder dedicar temps i atencions a les persones que estimes. Sense presses.
Un goig.

dissabte, 3 de maig de 2008

Treballadores de la llar

És un cartell editat per Càritas i veig que amb el suport del Govern. El seu missatge em sembla molt important: perquè les treballadores de la llar solen trobar-se en unes situacions laborals penoses o molt irregulars, perquè solen ser feines fetes per dones, i perquè moltes vegades aquestes feines són el complement de l'atenció a persones malaltes o velles, per a la qual fa falta formació. Són feines que requereixen un esforç físic que de vegades acaba en malalties professionals no reconegudes.
Ara només cal que les Administracions Públiques, a més de posar missatges, posin facilitats en la contractació, facin una campanya de sensibilització de més abast i permetin que les treballadores immigrants disposin de permís per fer aquestes feines i, per tant, per ser contractades degudament.
Mercè Solé

dijous, 1 de maig de 2008

Pobra Roma!

Aquest matí, de les coses que s’han dit a la manifestació del Primer de Maig, en destacaria sobretot dues: una, la reivindicació dels drets dels treballadors a Andorra, que és com una mena de forat negre que sembla que ningú no vulgui veure; i l’altra, l’afirmació repetida que els immigrants no són una mercaderia que quan la necessito l’agafo i quan ja no em fa servei la llenço, que sembla ser la filosofia de fons de molts plantejaments actuals.

I això dels immigrants m’ha fet tornar a recordar el meu drama polític i personal d’aquesta setmana: l’elecció d’un feixista com a alcalde de Roma, un representant de l’ala més decididament impresentable del partit del Berlusconi, disposat a destruir campaments de gitanos i a deixar clar que la culpa de la inseguretat ciutadana és tota dels immigrants.

Pobra Roma meva! Jo tinc les meves tres ciutats catalanes, que són Viladecans, Barcelona i Mataró. I després ve Roma, on tinc la necessitat vital d’anar de tant en tant. És una ciutat magnífica, insubstituïble. Però ara em fa por que ho serà menys.

L’any 1976, després de trenta anys d’alcalde demòcratacristià, va ser elegit el professor i crític d’art Giulio Carlo Argan, que era de la Sinistra Independente, associada al PCI. Alguns s’ho van prendre com un atac directe a la condició de “ciutat eterna” de Roma, com una bufetada als “sentiments catòlics”. Però no va passar res, és clar. Al contrari, el clima vital de Roma va canviar. I durant deu anys, amb Argan, Luigi Petroselli i Ugo Vetere com a alcaldes, Roma va dur endavant una bona política progressista, i sense gaires friccions eclesiàstiques, perquè al capdavall, la gent és més assenyada del que sembla. Després, quatre anys d’alcalde democratacristià, quatre d’alcalde socialista, i des de 1993, desapareguts els partits tradicionals, un ajuntament dirigit pels hereus del PCI: primer Franco Rutelli, després Walter Veltroni.

Roma ha funcionat bé, tots aquests anys majoritàriament governada per l’esquerra. Però la demagògia de la por, i uns certs desistiments i mandres de l’esquerra, han pogut més. Perquè el problema és que aquest nou alcalde no és simplement un alcalde de dretes: és un senyor que reivindica plantejaments i maneres de fer clarament feixistes. I estic segur que, davant aquest fet, des d’alguns sectors progressistes es tindrà la temptació d’assemblar-se una mica a la dreta i dir que potser sí, que cal vigilar els immigrants, perquè poden ser perillosos o almenys poden crear un clima incòmode. Sense adonar-se que, si es crea aquest sentiment, a qui s’afavoreix és a la dreta, que és qui “assegura” una “seguretat” a prova de bomba!

L’esquerra, quan governa, ha de fer que hi hagi seguretat, i posar tota la policia que calgui, i perseguir la delinqüència, siguin d’on siguin els delinqüents. Només faltaria. Però alhora ha de defensar que tothom és ciutadà o ciutadana amb els mateixos drets, i ha de defensar la dignitat dels immigrants, i ha de defensar un repartiment equitatiu de la riquesa... L’esquerra no pot, de cap manera, cedir en la lluita ideològica a favor de la igualtat de tothom i de la solidaritat amb els pobres: la igualtat i la solidaritat han de ser sempre els primers principis, el primers criteris. I això no és fàcil, perquè moure els baixos instints de la gent costa bastant menys que intentar fer pensar i intentar ajudar a obrir l’ànima. Però aquesta és l’única actitud assenyada.

Confio que l’esquerra romana i italiana la mantindrà, aquesta actitud, i que la nostra esquerra també. (Josep Lligadas)

Petita història de solidaritat laboral

Que vaig tenir la sort de viure, no fa gaires anys. Vivíem uns moments convulsos a l'empresa on treballava i a mi em va tocar el rebre: quinze dies de suspensió d'ocupació i salari. Vaig rebre moltes mostres de suport: els companys, el comitè d'empresa... Solidaritat feta de reunions, d'esforços, d'escrits, de mullar-se en temps difícils, de paraules i de molt d'afecte. En mig de tot plegat, un sobre anònim. Dins del sobre 60 € amb una nota sense signar que deia: "en lloc de quinze dies sense sou, ja només en seran catorze".
Per sort, com que a més no hi havia cap causa per part meva per a una sanció, el problema aviat es va resoldre i vaig cobrar el que l'empresa em devia. Però jo mai no vaig poder descobrir qui m'havia enviat els diners. I aquesta no va ser l'únic suport tangible amb què em vaig trobar: alguns companys va fer una col·lecta per pagar la factura de l'advocat que em va defensar davant l'empresa.
Em vaig sentir molt afortunada de tenir aquests companys, lluitadors i solidaris. Vivim en una societat escèptica. Però la solidaritat encara existeix.