dimarts, 19 de juliol de 2016

Capellans de curt recorregut

Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes  i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.
Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.
El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.
També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida.
D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els capellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny.
Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent.
(Publicat a L'Agulla núm. 97)

dissabte, 9 de juliol de 2016

La paràbola de l'apallissat

Dels molts comentaris que he escoltat la paràbola dita del "bon samarità", n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció: tendim a identificar-nos amb els qui fan el camí de Jerusalem a Jericó, i en qualsevol cas veiem clar que en el samarità actua Crist, fent realitat la misericòrdia de Déu. Però el rostre de l’apallissat també és el rostre de Crist. Eduard Sala, cap d’Acció Social de Càritas, ho feia notar arran de la icona de la Misecòrdia de Taizé, on el ferit vesteix amb els mateixos colors que el Crist, que també comparteix una altra tonalitat amb el samarità. L’apallissat adquireix així un gran protagonisme. De fet sospito que aquests mesos en què parlem tant de les obres de misericòrdia, tendim a fixar-nos més en la nostra pròpia acció i responsabilitat (o sigui en nosaltres, en definitiva), que no pas en els més vulnerables, els apallissats que ens envolten. I si no parem atenció a veure’ls, difícilment podrem actuar. No deixa de resultar curiós, perquè tots nosaltres, en un moment o altre de la vida, som igual de vulnerables.
Posar l’apallissat com a protagonista dins la celebració litúrgica em fa pensar en quina és la litúrgia dels pobres, o de les perifèries. No se’n parla gaire, però crec que donaria molt de si. En primer lloc, per preguntar-nos si els més pobres participen de les nostres celebracions. Com molt bé subratlla Oriol Xirinachs en un llibre que acaba de publicar el CPL (Tornem Jesús als pobres), als pobres i marginats els oferim de tot... menys compartir la nostra fe. Per tant si no hi són ens hauríem de qüestionar moltes coses. En segon lloc, perquè crec que estaria bé recollir sense obsessions puristes quines són les bones pràctiques litúrgiques més habituals i adequades perquè tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies, se senti acollit a les nostres comunitats, encara que contradiguin determinades rúbriques. Fa la sensació que hi ha dues litúrgies en paral·lel:  l’oficial, amb tendència a ser aplicada tenint més en compte l’abstracció del ritual que les circumstàncies de la comunitat, i la més habitual, flexible però gairebé clandestina, perquè sovint és vista més com una anomalia que cal corregir que com a una encarnació de l’esperit litúrgic en una comunitat viva i dinàmica.  A casa tenim una persona amb una discapacitat. Hi va haver una temporada que anava a missa amb la seva guitarra i prenia part del cor parroquial. M’imagino que hi afegia un munt de dissonàncies i que d’alguna forma “espatllava” la bona feina dels altres, que sonaven molt pitjor amb ell que sense ell. Però jo crec que eren unes dissonàncies molt evangèliques... De la mateixa manera que també a la parròquia, a l’hora de la pau, es produeix un guirigall notable, amb la visita de molta gent al racó on es posen les cadires de rodes. Un abús, diuen a Roma, però que et fa sentir molt estimat quan ets tu que hi vas, en cadira de rodes, com no fa gaire he tingut ocasió de comprovar.

El crucificat i ressuscitat és el centre de la nostra assemblea cristiana, i amb ell tots els ferits i apallissats del món, que s’hi haurien de trobar bé, encara que això comportés algunes distorsions litúrgiques. Si de debò som Església “en sortida”, si de debò anem a les perifèries existencials, si de debò anem convertint-nos, per diverses circumstàncies, en Església empobrida, tot plegat hauria de tenir repercussió en una litúrgia que al cap i a la fi és ressò de la Bona Notícia per als pobres.
(publicat a Catalunya Cristiana)