dimarts, 27 de desembre de 2011

Vels, collets...i tolerància

Com és costum, el darrer dissabte abans de Nadal, l'ACO de Mataró es troba a Vespres a les Tereses, o sigui al monestir de les carmelites de Mataró. És una tradició que es remunta a l'època de la JOBAC, fa uns  vint-i-cinc anys. De vegades és senzillament una trobada informal i els qui ens apleguem ens saludem afectuosament i potser anem a prendre alguna cosa en acabar. Sovint és una trobada amb un afegitó d'algun tema "seriós" i una mica de cava i torrons. Enguany l'Albert Dresaire, bon pessebrista, va demanar a la germana Carmel que ens expliqués el seu pessebre, artesanal, que és digne de veure's i de què ja us he parlat alguna vegada.
Però jo us volia comentar una cosa que va sortir a l'hora del cava. Les carmelites van amb hàbit i vel. Una cosa discreta... però sempre xocant per a la gent "normal". Vist des de fora, he de dir que a mi els uniformes i els hàbits no m'agraden gaire (i els collets "espantaputes", i perdoneu el masclisme de l'expressió, els detesto). Sobre els collets hi he pensat sovint, però sobre els hàbits, la veritat, no gaire. El porten moltes dones cabals, suposo que per a elles té sentit. I per a elles, al contrari que per a molts capellans, no és pas fer mèrits o carrera portar-los. Doncs bé, les monges ens van explicar que cada dia més és un perill posar-se'l pel carrer. Reben tota mena d'insults i obscenitats i alguna vegada l'agressivitat s'ha mostrat més perillosa, com algun intent d'acorralament i assetjament amb cotxes.
Els estereotips sobre monges són cruels. Sovint provocats per un sector eclesial i les seves obsessions "virginals" i masclistes, que són lluny del sentit de la vida monàstica, i mantinguts per la ignorància general sobre el tema. Però avui dia -de fet, mai- no té cap justificació que s'escarneixi ningú per la forma com va vestit. Hi ha molta superficialitat, i molta agressivitat. Paguen les dones -sempre les dones- amb vel, tant si són de cultura magribina com si són monges. Però queda clar que ficar-se amb elles sempre és barat. No ho és tant ficar-se amb els monsenyors, però aquests quan van vestits de randes solen anar ben acompanyats.
De tota manera, estic disposada a defensar fins i tot els del collet i les randes, que ja és dir. Com a cristiana, em sembla que el seu missatge és poc evangèlic, però com a ciutadana em sembla que poden anar com els doni la gana. O és que la tolerància només funciona amb els sectors fashion?
L'anticlericalisme tronat i decadent continua vigent i a algú li deu fer gràcia. A mi em sembla una forma de feixisme. I si no, llegiu la pintada que hi ha a la façana de la basílica de Santa Maria de Mataró: l'única església que il·lumina és la que crema! Mercè

dijous, 22 de desembre de 2011

Nadal, amb Foix


És un desig que enguany costa de pronunciar, perquè sembla que anem enrere com els crancs i perquè veiem trontollar coses que fins ara semblaven inamovibles, coses greus que faran patir els més vulnerables. Però el Nadal és justament això: celebrar que des de la petitesa es poden transformar absolutament les coses. Més que mai, doncs, que passeu bones festes i que aconseguim viure d'acord amb allò que proclamem. Aquesta és la nostra felicitació d'enguany, i si cliqueu aquí, podreu sentir el poema recitat pel mateix  J.V. Foix. En Josep M., un bon amic que jo crec que ho sap tot de tot, ens l'ha fet arribar.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Graneros y pesebres


Ja ha arribat: la felicitació nadalenca de la Dolores Aleixandre, que m'agrada compartir amb tots vosaltres.
Vivimos atemorizados por los mercados, esa especie de ogro corporativo y siniestro al que hay que tener contento aunque nos esté asfixiando y triturando. Giramos en torno a sus estados de ánimo y al punto de la mañana ya estamos pensando: ¿cómo se habrá despertado? ¿estará irritado y nos pegará un zarpazo? ¿qué podemos hacer para que no frunza el ceño?  Bramamos contra él y lo colmamos de vituperios sin darnos cuenta de que, en el fondo, nos está prestando el servicio impagable de que como “el malo” es él con su codicia insaciable y su carencia absoluta de ética, no necesitamos mirarnos al espejo y preguntarnos: “Espejito, espejito ¿no me estará contaminado  a mí el estilo mercado, aunque sea en talla junior?”
En una de sus parábolas, cargada de cierto humor negro,  Jesús cuenta la historia de un hombre que tuvo una gran cosecha (o se apañó un retiro millonario) y se puso a echar cálculos: “¿Qué puedo hacer? Ya sé lo que voy a hacer: derribaré mis graneros y construiré otros mayores para meter mi trigo y mis posesiones (o conseguiré un ERE)  y después me diré: Querido, tienes bienes acumulados para muchos años; descansa, come, bebe y disfruta ( y búscate un paraíso fiscal…). Pero Dios le dijo: ¡Necio!, esta noche te reclamarán la vida (estás al borde del infarto…). Lo que has guardado ¿para quién será? (se lo va a llevar Hacienda…) (Lc 12,16-21). Es curioso que el reproche merecido no sea de índole moral sino intelectual: más que como un sinvergüenza aparece sencillamente como un imbécil.
Aquellos graneros son el símbolo de ese modo de vivir que tan bien conocemos: hay que defender “el grano” de lo que poseemos de cualquier tipo que sea  y, para eso,  hay que levantar muros protectores que lo pongan a salvo. Si no estamos con cien ojos, nos comportaremos como clones del personaje de la parábola y su modelo granero: “Ya sé lo que hacer” , repetimos como él,  “blindaré los accesos a “mi grano”, que ya está bien de tanta solidaridad;  protegeré mi sensibilidad y cambiaré de canal en cuanto empiecen esos documentales espantosos de niños famélicos;  buscaré los informativos que refuercen mis convicciones: “a los que piden en las calles los ponía yo a asfaltar carreteras”, “los parados que espabilen”, “los inmigrantes, que se vuelvan”…
Pero, aunque  estamos para pocos villancicos y bombillitas de colores, llega la Navidad con su modelo pesebre: sin puertas,  sin alarmas, sin defensas, abierto a  cualquiera que quiera acercarse y llevarse  ese “grano” que descansa sobre él.  Es la otra manera de vivir inaugurada por Jesús que intenta seducirnos con su estilo alternativo. Hay que reconocer que él llevaba ventaja porque  nacer en un establo en vez de en una casa como Dios manda, lo marcó para siempre y con poco remedio. Y es que como te descuides en la elección de relaciones y se te arrimen peones agropecuarios no cualificados, ya no te vas a quitar nunca de encima a esa gente: te rodearán, te empujarán y te incordiarán a todas horas: “Tengo a mi hijo endemoniado con el paro”. “No tienen vino ni papeles tampoco”. “No soy digno de que entres en mi casa, que tengo alquiladas todas las habitaciones para pagar la hipoteca”. “Señor, que vea cómo llegar a fin de mes”;  “Aumenta mi fe que todos mis amigos son de los “indignados” y no entienden que yo sea creyente”…  Y detrás de todo eso, un deseo desvalido y acuciante: si rozaras mi vida, si me hablaras, si te sintiera cerca, si me dijeras por qué vale la pena vivir…
Y él ahí, entonces y ahora, tan a la intemperie como en Belén, tan expuesto como un pan que se parte. Acogiendo todos los gritos y todas las lágrimas de un gentío abatido y derrotado: “Ánimo, no tengas miedo, yo no te condeno, vente conmigo,  tus pecados te son perdonados, levántate, sal fuera, vete en paz.  Mi vida es para vosotros: tomad, comed…

No sabemos ser como él, pero si su existencia nos sigue deslumbrando, podemos dejarnos caer esa noche por las afueras de Belén, contemplar un rato el pesebre y repetirnos de nuevo la pregunta: “¿Qué puedo hacer?”
Quizá la respuesta no nos resulte cómoda ni placentera, pero es de las que llegan al corazón y lo desbordan con esa alegría que nadie puede arrebatarnos.

(Dolores Aleixandre ALANDAR Diciembre 2011)

dijous, 15 de desembre de 2011

El PSUC i sant Joan Crisòstom


Va ser un cartell i un eslògan dels que queden gravats. Diu la recordada frase: “Mis manos: mi capital. Mi partido: PSUC”. Doncs mireu ara aquest altre text: “El que per als rics són les seves cases, els seus camps i les altres fonts d’ingressos, ho és per als pobres el seu propi cos. Totes les seves fonts d’ingressos són les seves mans; no en tenen cap més”. Que de qui és? De sant Joan Crisòstom, bisbe de Constantinoble, mort l’any 407. Ves per on. (Josep Lligadas)

diumenge, 11 de desembre de 2011

Rossets i blanquets

No fa gaire va ser el meu aniversari i, arran de les recents gestions administratives que hem fet a casa vaig rebre un regalet amb una certa conya: un exemplar de la revista "Ser padres". Com que jo sóc una persona seriosa i formal, que vol estar al dia de les seves obligacions, encara que la nostra criatura ja tingui 46 anys, m'he llegit la revista. 
I m'he quedat parada. En primer lloc, pel nom. Es diu "Ser padres" però potser hauria de dir "Ser madres", perquè tota la funció de tenir cura dels infants la revista la col·loca gairebé exclusivament a les dones. Els pares reforcen: "Después de un día cuidando al bebé, mamá está agotada. Es el momento de que papá tome en brazos al niño y le calme". Només faltaria. Però jo conec pares que, per sort, s'ocupen molt més dels seus fills, encara que siguin nadons, que no pas aquests de paper couché.
I en segon lloc, he descobert que gairebé tots els nens que surten a la revista, tots preciosos, són "rossets i blanquets", ulls blaus per golejada, encara que en permeten algun amb fulls foscos, però de pell ben blanca. És una forma subtil de discriminació, aquesta. Avui, els nostres nadons són multicolors. I tots són bufons (o no ho són, també hi ha nens lletgets, que en això no són diferents de la resta des mortals). Passa el mateix si poseu la paraula "bebé" al google.
És una pena que es desaprofiti una forma de desvetllar tendresa cap a les noves realitats i és una pena que no es reforci una mica més la coresponsabilitat masculina en la paternitat.
Per cert, he descobert que una de les col·laboradores és sor Lucia Caram. Òstres! Mercè Solé

dimarts, 6 de desembre de 2011

Una deessa que exigeix sacrificis humans

En D. és el marit d'una amiga. Viu a Barcelona i treballa en una fàbrica d'un poble del Baix Llobregat. No té cotxe. Per arribar a l'hora -comença a les 6 del matí- es lleva a les tres. Agafa metro, tren i bus. Les gairebé tres hores de trajecte les necessita també a la tornada si no és que algú l'acompanya un tros en cotxe. Per aconseguir aquesta feina ha fet tots els tests de rigor inclòs el curset on line de prevenció de riscos laborals. i va ser escollit entre diversos candidats per una empresa de selecció de personal. La seva pell és molt fosca i per aquest motiu ha costat que alguns companys -no pas tots encara- li dirigeixin la paraula. Com si hagués robat la feina a algú. Fa les feines que no vol ningú i no sembla que l'encarregat estigui disposat  a facilitar-li un aprenentatge que podria afavorir la seva promoció o, senzillament, la seva permanència en el lloc.
En aquest context em sap greu que polítics, editors i analistes es dediquin a recordar-nos com en som de mandrosos, poc motivats i poc esforçats els treballadors en comparació a Alemanya. La deessa economia exigeix reorganitzar calendaris, endurir condicions de treball, reduir el transport públic, limitar l'accés dels immigrants als permisos de treball, enviar molta gent a l'atur. Ser bons ciutadans no consisteix a ser generosos, solidaris i participatius. Consisteix a comprar sempre i a tot arreu, a votar qui li convé, a no qüestionar els preceptes econòmico-consumistes. I la deessa economia decideix que avui ens necessita per treballar a totes hores i en pitjors condicions, i que ja veurem quan i com ens jubilarem, i que demà s'instal·larà en un altre lloc més barat o amb menys exigències mediambientals. Els treballadors som com els kleenex: d'usar i llençar.
Jo crec que potser sí que s'haurien de revisar algunes festes. La Immaculada Concepció m'hi sobra, i el 12 d'octubre. Però no em sembla que els criteris de productivitat siguin els únics a tenir en compte. Sobretot perquè quan l'economia és més especulativa que productiva, no sembla pas que cap poderós hi hagi posat pegues, i així ens va. Potser em ve de la mediterranitat, però a mi m'agrada que les festes arribin desendreçades i cada any d'una manera diferent. M'alegra poder fer pont i no em sento obligada ni a consumir més ni a sortir forçosament. Després de 43 anys de treball (vaig començar als 12) tinc clar que no vull viure per treballar en una empresa, i això que la meva feina m'agrada molt. Potser convindria revisar moltes altres coses en relació a la productivitat: l'organització de les empreses, la competència professional dels qui remenen les cireres, la formació i l'actitud d'alguns treballadors. Però penso oposar resistència a canvis motivats exclusivament per la productivitat, que no tinguin en compte el rerefons cultural, tot i ser conscient que avui deu ser molt difícil posar-nos d'acord sobre celebracions d'origen religiós o patriòtic. Amb tot, em nego a quadricular la meva vida segons la racionalitat econòmica. Mercè Solé

dissabte, 3 de desembre de 2011

Reset

Fa setmanes per no dir mesos que m'escaquejo dels temes polítics. Amago el cap sota l'ala: no llegeixo diaris ni miro els telenotícies (els serials, sí). Em fa mal de debò la política de retallades, em fa ràbia i tot plegat em desvetlla molta agressivitat. No puc evitar de sentir-me molt menyspreada pels nous governs i estafada per un sistema que ara ens culpabilitza a tots per l'ambició desmesurada i el poc seny d'uns quants que han abusat i molt de la seva situació de privilegi. M'empipa que totes les respostes passin per la tisora i no per combatre el frau fiscal o l'economia submergida. M'irrita que les banderes (catalana o espanyola, tant se val) serveixin per despistar dels temes socials. Començo a estar farta de sentir-me dir "bonista" i "perroflauta". I no acabo de trobar quina és la manera més eficaç de lluitar en contra de la pèrdua de drets de la gent més vulnerable. No participo en les manifestacions, entre d'altres coses perquè l'agenda i la salut no m'ho permeten gaire. O potser perquè per primera vegada a la vida no em semblen gaire útils. El meu sentiment és d'impotència. I m'adono que ho visc amb moltes contradiccions.
Encara d'algunes retallades penso que en pot sortir per exemple una forma més sensata de valorar i d'utilitzar la sanitat pública (malgrat aquests anuncis perversos d'Assistència Sanitària Col·legial, que em semblen un insult a la intel·ligència), però en d'altres casos tinc la sensació que anem enrere com els crancs. Per exemple, quan es redueix el transport públic. Ja costa prou mentalitzar-nos que anar en cotxe privat és pitjor per l'economia del país, per la contaminació, per la capa d'ozò, per la seguretat... com perquè el seu ús quedi justificat perquè desapareix l'alternativa pública. Tot plegat em sembla que en lloc d'anar a les causes dels problemes i intentar construir una societat des d'uns paràmetres diferents als que ens han conduït on som, continuem tossudament reblant els mateixos valors d'individualisme i malbaratament a costelles dels més pobres. Ja tremolo quan toquin la llei de la dependència. I amb tot,  malgrat la duresa de la crisi que vivim aquí, a la major part del món hi ha qui fa molts anys que la viu, i molt pitjor.
En fi, paro de gemegar. En aquest context m'ha tocat preparar tot un treball sobre espiritualitat en la crisi. I aquí he pogut constatar que realment la fe m'ajuda a percebre-ho tot plegat d'una altra manera i francament m'aporta una certa pau. Encara que no me'n surto gaire. Avui sentia a missa allò de "Consoleu, consoleu el meu poble", i m'ha semblat molt adient. Perquè això sí que és qüestió de fe, i perquè en el fons és el que celebrem per Nadal: que malgrat la crisi continua manifestant-se el Regne de Déu. O, dit d'una altra manera, que potser l'opulència no deixa espai a Déu ni a la generositat ni a la solidaritat. Qualitats totes que no ens poden arrabassar i que ens fan més humans.
La clau de tot plegat jo la trobo en la revisió de vida i en fòrmules semblants: intentar contemplar la realitat: a) en la seva complexitat de causes i conseqüències; b) des de la perspectiva dels més febles, que és la perspectiva de l’opció preferencial pels pobres; c) buscant-hi la contemplació del Déu que ens estima, i que segur que hi és; d) sentint-nos implicats en l’acció transformadora que se’n derivi.
Insistint, doncs, en allò que no es veu, que només s'intueix. A mi aquesta manca d'evidència de Déu em recorda allò de l'esbarzer: "Jo sóc el que sóc", que és una presència sense explicació, que no es deixa categoritzar ni tancar en un nom. Doncs bon Advent. Intentaré fer un reset per mirar-me la realitat des de la fe. Per ser més lúcida i més lliure. Mercè Solé

El "incapaz"

Tot llegint aquest article, que us recomano, m'he adonat que ha arribat el dia de les persones amb discapacitat i jo estava despistada. Vol dir que no el celebrem prou o prou intensament. Si més no, les persones que vivim amb altres persones etiquetades oficialment com a discapacitades.
I m'ha vingut al cap un episodi que vaig viure la setmana passada i que si no he comentat abans ha estat per manca de temps.
Doncs resulta que el dia 24 vam anar al jutjat, ben endiumenjats, la família al complet: en Pepito, als seus 88 anys i dues crosses, en Josep, en Jordi i servidora, de comparsa. Anàvem a formalitzar el traspàs de la tutela d'en Jordi, que fins ara tenia el seu pare i que demanàvem que passés a en Josep per la comoditat de no haver d'estar empipant en Pepito cada dos per tres amb qüestions diverses. Comú acord total per part de tots, en Pepito el primer, que opina que a la seva edat bé mereix un cert descans. I comú acord també amb la resta dels germans. Un bon amic, en Josep Maria, ens va fer els tràmits i deu mesos després ens van cridar.
De fet, és tot un espectacle litúrgic, això dels jutjats. Primer la disfressa que s'han de posar els advocats, després el llenguatge i les formes. Jo ja entenc que cal mantenir el ministeri fiscal en aquests casos, justament per protegir els més febles. Però resultava una mica grotesc tot plegat. Van ser amables però distants. Van fer algunes preguntes de pur tràmit, i la fiscal semblava que s'ho prenia amb molt d'interès, però jo penso que si de debò volia protegir en Jordi, no feia pas les preguntes adequades: sobre què opinava la resta de la família en prevenció de possibles conflictes, si en Jordi estava ben atès (sobre això el taller hi podria dir moltes coses), si rebia l'atenció familiar, social, mèdica que necessitava, si tenia o no béns, quins ingressos tenia ell i quins teníem nosaltres... Van preguntar-li, això sí, si se sentia bé vivint amb nosaltres. I, per sort, va dir que sí. Encarcarat, i em va semblar que amb un punt d'ansietat anava dient: "estic molt content". Això sí, la jutgessa i el ministeri fiscal es van entestar a parlar d'en Jordi com si no hi fos present i a dir-li "el incapaz", cosa que a mi em feia mal a les orelles.
En Jordi, però, no es va deixar intimidar gaire. Va agafar el procurador pel seu compte i li va preguntar -i fer repetir- quina era la seva funció. Cosa que jo també em preguntava i no gosava expressar. Aquell dia vam aprendre un parell de cosetes. 
En fi, tots plegats vam viure un dia memorable. A la sortida, en Pepito, amb  un somriure d'orella a orella ens va dir: "Felicitats, ja sou pares". Doncs això. Un nen refetet, però encantador.