dilluns, 25 de setembre de 2017

Ballant amb la més lletja

L’Agulla em demana que faci un paper poc agraït: explicar-vos com veig l’1-O des d’una perspectiva gens independentista. A més a més, és possible que quan llegiu aquest article hagin canviat moltes coses, perquè en aquests moments som dins la centrifugadora.
1. Per bé o per mal, no sento els colors ni les banderes. Per mi estimar Catalunya sempre ha estat treballar-hi a favor de la gent més pobra, de la llengua, de la cultura, de forma participativa i descentralitzada. Em molesten els supremacismes i penso que, a banda i banda de l’Ebre, hi ha gent de tota mena, i que ens assemblem força. La gent com jo, que estima Catalunya i que no desitja un trencament amb Espanya, som invisibles potser perquè no tenim bandera. L’enfrontament entre indepes i peperos els ha reforçat mútuament i dificulta una millor comprensió de Catalunya dins el territori espanyol. Els estereotips creixen.
2. Els problemes del nostre món cal abordar-los comptant amb tothom. Fer front als grans reptes és urgent i requereix un treball conjunt de tota la gent de bona voluntat, visqui on visqui: des dels temes ecològics al comerç d’armes, al maltractament de les dones, a la fam i a l’explotació dels més pobres, o al racisme i l’obligat exili de tants refugiats. Cal promoure allò que ens uneix. Una patada als morros del veí no ajuda.
3. Cap frontera no pot substituir el diàleg. Sempre he pensat que les fronteres sobren, sobretot perquè incomoden els més senzills i els més pobres. No veig cap sentit a fer-ne de noves: més control, més paperassa, més inconvenients. Amb o sense independència, tocarà dialogar amb els veïns i compartir-hi infrastructures.
4. Trinxar políticament la llengua catalana no la beneficia. I cal imaginació i seducció perquè la gent que viu a Catalunya i té altres llengües maternes s’avingui a fer-se-la seva. Prou que ho sabem, que la sola obligació provoca rebuig.
5. Amb Espanya compartim tant problemes com oportunitats de canvi. Jo veig patiment, contradiccions i lluites a Espanya i a Catalunya. Tots patim una reforma laboral votada pel PP i per CiU, un dèficit democràtic, una reculada de l’estat del benestar, una desigualtat social creixent i un llarg etcètera. De corruptes n’hi ha a tot arreu, i no sembla pas que la gent deixi de votar-los, ni aquí ni allà. Hi ha molts greuges acumulats, de moltes menes, però no únicament en som víctimes els catalans. I independentistes i no independentistes estaven ben disposats fa quatre dies a vendre la sobirania del Baix Llobregat a un mafiós nord-americà amb la construcció d’Eurovegas. La sobirania és al mercat, es veu.
6. Vull un referèndum com cal, pensat, dialogat, pactat i legal. Un referèndum fet mig d’estranquis i controlat per voluntaris d’una de les parts no és transparent, ni democràtic ni pot ser vinculant. Per això no votaré.
7. La democràcia, a més del què, és el com. En Joan Coscubiela va expressar bé com em vaig sentir en les sessions parlamentàries. El driblatge parlamentari i el menyspreu per l’oposició no ha estat una bufetada a Espanya, ho ha estat sobretot a la meitat dels catalans. Si així serà la república catalana, no em sembla cap millora. I per l’altra banda, les bestieses anteriors i posteriors del PP poden ser infinites i desmesurades. ¿O potser algú esperava una altra cosa?
8. Vull cosir i no esquinçar. Estic farta d’etiquetes, d’insults, manipulacions, assetjaments i ofenses de totes bandes, que provenen dels polítics i dels mitjans de comunicació oficials i oficiosos i que troben altaveu a les xarxes socials. És material inflamable. Em nego a veure el meu veí com a enemic perquè començo a entendre els mecanismes de la guerra civil. Si no contenim el llenguatge, prendrem molt de mal.
Fins aquí el que vaig escriure abans del 20 de setembre. Tot el que ha fet el govern del PP a les institucions de Catalunya a mi no m’ha sorprès i m’imagino que als impulsors del procés, tampoc: d’assessors no els en falten. I per tant entenc que volien provocar la resposta que han obtingut: en el PP i en la gent. Em sento agredida per diverses bandes: sobretot per l’actuació parlamentària de l’independentisme, per la seva decisió de posar en risc unes institucions catalanes, patrimoni de tots, institucions que ja han utilitzat reiteradament en benefici propi, i, és clar, per la resposta autoritària i desproporcionada del PP. Estic disposada a defensar el que calgui les institucions de Catalunya, però no penso pas anar a votar l’1-O, que visc com una gran manipulació. Espero el dia que puguem fer-ho democràticament.
Dic tot això conscient de la meva petitesa, de la meva vehemència i de les meves contradiccions. Però ho veig així.
Publicat a la revista L'Agulla, 104

dissabte, 23 de setembre de 2017

Església: dins d'un ordre

En general, em sembla molt encertat el to dels manifestos que l'Església, en els seus diversos grups, va deixant anar aquests dies. S'invita a la pregària i no es pren partit per res més que no sigui la defensa del dret d'autodeterminació, de les institucions i la pau, esdevenint acollidors, per tant, de la meitat de catalans que estan per la independència i de la meitat que no hi estem. Agraeixo que bisbes i abats aguantin la pressió, perquè bona part de l'Església catalana, i d'ells mateixos, és indepe i deuen tenir ganes de dir la seva, però mantenen el respecte, mentre els acusen de tebis i indecisos.Crec que fan bé: a nivell personal votaran o no, o s'afegiran a les manis o no, com qualsevol altre ciutadà amb drets i deures, però quan tenen un paper institucional són conscients que prendre partit divideix una comunitat de creients que és plural.
Això sí, tothom ho fa dins d'un ordre: bisbes amb bisbes, abats amb abats, abadesses amb abadesses... i capellans amb capellans. Els laics ja ens busquem la vida. És un clar signe de l'estratificació eclesial, per més que ens omplim la boca de poble de Déu. Intentem canviar el concepte i l'organització de l'Església, però en moments de tensió acaba sortint el de tota la vida.
L'excepció en el to general és el sindicat de ministres ordenats a favor del referèndum. Ho dic així perquè m'ha fet gràcia que molts dels capellans que en el seu dia a dia manifesten que són un membre més de l'Església i que voldrien que l'organització fos menys jeràrquica, en moments de crisi treuen la seva autoritat de l'armari, i actuen amb un notable esperit de cos. Això sí, dins del manifest, ben separats capellans (primer) i diaques (després). Farien pedagogia si recordessin que els diaques hi van ser abans que els capellans. No deixa de ser curiós que tot i dient que segueixen l'esperit dels seus bisbes, fan tot el contrari, és a dir, prendre partit. Em sap greu perquè conec i estimo molts dels firmants, però el seu document el trobo excloent i clerical. Aquí si que em sembla que podrien manifestar-se com a cristians, o com a veïns, o com a ciutadans a favor de la independència, junt amb altres dones i homes, perquè en matèria política no tenen més autoritat que qualsevol altre ciutadà. Altrament, crec que afavoreixen una fractura també eclesial. La social a hores d'ara ja la tenim.
Val a dir que espero que es manifestin ben aviat a favor de la igualtat de les dones dins l'Església, perquè el proper manifest d'aquest sindicat almenys sigui compartit per tots dos gèneres.

dimarts, 12 de setembre de 2017

El nom de Déu... en va?

M'ha arribat la convocatòria d'una vetlla de pregària organitzada per Cristians per la independència. A mi ja em sembla bé que s'agrupin, tot i que reconec que em feia més peça allò de Cristians pel Socialisme. 
Em sembla més aviat xocant, però, que organitzin una vetlla de pregària pel referèndum. Bé, em corregeixo. Jo m'apuntaria a una vetlla de pregària unitària pel respecte mutu, per una democràcia de millor qualitat, perquè no hi hagi violència, perquè la convivència no es vegi afectada per aquesta maror que ens va envaint...
Però sembla que aquesta pregària és clarament perquè Déu tingui ben present l'opció del sí.
Deu ser perquè només és cristiana aquesta opció i els no independentistes, a més a més de totes les coses que ens arriben a penjar sobre el nostre escàs sentit democràtic, el nostre lamentable paper durant la transició, i la nostra adhesió a l'estat de dret, tampoc no podem ser cristians. 
Em fa pensar en els culés que esperen que la Mare de Déu de Montserrat els salvi la lliga, mentre que els "merengues" s'adrecen a la de l'Almudena. No sé com porten això del xoc de trens a la vida celestial.
A mi em sap greu. Crec que és molt legítim voler la independència de Catalunya. Com també ho és no voler-la. Crec que es pot opinar que aquest referèndum s'ha de fer com sigui o que cal respectar les formes parlamentàries (que és el que penso jo). Però em sembla que tal com ho plantegen és clarament prendre el nom de Déu en va.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Redescobrir el llatí

Estic atabalada amb la quantitat de contrasenyes que em demanen totes les aplicacions i estris informàtics. Cada vegada més llargues i més complexes, que m'exigeixen o bé una memòria que no tinc o un fitxer de contrasenyes que m'he fet, a dues columnes i (de moment) cinc planes. Si mai me'l troben, em buidaran tots els comptes, els meus i el de les entitats on tinc responsabilitats, i coneixeran totes les meves intimitats. Res de nou.
Per consolar-me he decidit que a partir d'ara faré servir com a contrasenyes textos llatins. Remenant llibres per casa vaig trobar el Diccionari de locucions i frases llatines de l'Enciclopèdia Catalana. Una petita joia, molt útil per citar correctament i per mantenir un petit contacte, ni que sigui superficial, amb els clàssics. Almenys m'ho passaré bé triant-la i aprendré alguna cosa.
Ja hi he trobat algunes frases ben encertades i ben actuals. La primera: tantum religio potuit suadere malorum. (tan grans iniquitats pogué aconsellar la religió).És de Lucreci, sobre el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, immolada per tal d'obtenir dels déus vents favorables a l'estol que havia de salpar cap a la guerra de Troia. Frase que continua sent vigent, per desgràcia.
La segona: Sit humus cineri non onerosa (Que la terra no sigui feixuga a les teves cendres, d'Ovidi) o, en versió més popular i actual: sit tibi terra levis (que la terra et sigui lleu), molt utilitzada per estalviar-se el cristià "Al cel sigui" o el més neutre "Descansi en pau". No sabia que l'expressió tenia unes arrels tan profundes.
En fi, contenta de tenir un pretext per retornar al llatí.