divendres, 21 de maig de 2010

Continuar caminant com a diaques permanents


Acabo d'arribar de la celebració en què en Pere Pujol i en Miquel Angel Jiménez han rebut de mans del bisbe Agustí, de Sant Feliu, el ministeri de lectors. Un dels primers passos que, si Déu vol, els acabarà portant al diaconat permanent. De fet, quan ja estem acostumats a veure molts homes i moltes dones (per sort, això encara ens ho deixen fer, a les dones) llegir i fer diversos serveis en les celebracions litúrgiques, es fa una mica estranya una celebració tan solemne amb alba inclosa per unes tasques que sovint veiem "poc sacralitzades" (ara bé quan algun liturgista m'estira les orelles). A mi m'ha recordat els temps en què poca gent potser sabia llegir, i tenir un lector laïc en una comunitat era un fet especialment important. Avui aquests ministeris formalment només es donen als homes que fan camí cap al diaconat o cap al presbiterat.
Però estranyeses a part, m'alegro molt d'haver-hi anat. Tinc la sort de compartir comissió de pastoral obrera del bisbat amb tots dos: en Pere és fuster, està casat i té tres filles encara molt petites. En Miquel Àngel és prejubilat, per gràcia de la deslocalització de la Braun (bé, l'empresa al final ja tenia un altre nom, després d'haver patit diversos processos de compra) i ha estat molts anys membre del comitè d'empresa. Amb la Maria formen un tàndem ben avingut i tenen quatre filles i un nét. Me n'alegro per l'Església, així, en majúscula. Sens dubte és una sort que persones com ells, que es prenen el diaconat realment com un servei, que són bons companys, (recordo amb molt d'agraïment el suport d'en Miquel Àngel des de l'ACO quan servidora tenia greus problemes laborals) amb molta experiència eclesial, que saben què és la vida laboral , i què vol dir una responsabilitat familiar, puguin rebre l'encàrrec de celebrar (alguns sagraments), predicar, fer determinats serveis.
Està bé a més que puguin fer aquest camí quan ja tenen uns anys. Em sembla que poden aportar una experiència de vida i una forma d'acompanyar les persones que no s'aprén als seminaris ni a les facultats de teologia. En fi, em vénen al cap encara unes quantes coses més sobre l'ordenació i els costums eclesiàstics i l'enriquiment que suposaria si es plantegessin uns quants canvis. Però deixem-ho aquí. Ja espero amb ganes el següent pas d'en Pere i d'en Miquel-Àngel.
Per cert, en la mateixa celebració ha fet el seu primer pas, com a acòlit, en Joan-Lluís Salas, a qui no conec que comença a preparar-se per esdevenir també diaca permanent, al Prat.
Mercè

dimecres, 19 de maig de 2010

Pagant la crisi

Acabo de penjar el manifest que Càritas ha enviat sobre les retallades anunciades pel govern. No hi puc estar més d'acord.
De fet queda clar que quan cal retallar sempre es va a parar a allò que resulta més fàcil, sobretot quan, com és el cas, sembla que hi ha una escassa capacitat de resposta col·lectiva. I no ho dic pas perquè pensi que no m'he d'estrènyer el cinturó. O que els que tenim -de moment- feina fixa no hem de ser solidaris. És que el més fàcil sempre és recaure sobre el més feble o el més indefens.
Però la retallada l'han de pagar les persones amb dependència? Per què fan una llei que garanteix drets si al cap de quatre dies preparen una altra llei que retalla aquests mateixos drets? Per què "regalen" 400 € de l'erari públic indiscriminadament (o, millor dit, a gent que té un mínim d'ingressos, no pas als més pobres) per després descobrir que no arriben a fi de mes? Per què s'acaba amb tanta lleugeresa amb l'impost de successions, que, certament, jo crec que s'havia de modificar molt, com heu pogut veure els que llegiu aquest blog, però que potser s'havia de mantenir en molts altres aspectes? Per què no es revisen algunes pensions, com la de viduïtat, que sovint s'aplica fraudulentament (i sóc conscient que és un tema delicadíssim però que sembla que ningú no gosa tocar)? Per què han de pagar més la crisi els treballadors que fan serveis públics i no paguem tots a través d'impostos que afectin més a qui més té? per què es carrega contra l'arribada d'immigrants i simultàniament es redueixen els ajuts al desenvolupament als països més empobrits?
Mentrestant, estem exultants per la victòria del Barça. D'això se'n diu alienació. Mercè

Càritas davant la retallada

Davant de les mesures que el Govern espanyol ha fet públiques en un intent de contrarestar els efectes de la crisi, i les anunciades retallades que el Govern de la Generalitat i els governs locals es disposen a aplicar, Càritas vol fer arribar a la societat la seva reflexió. Aquesta reflexió neix del contacte i del treball diari amb alguns dels sectors més fràgils d’aquesta societat. Alhora, Càritas –diòcesi de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa- subscriu el recent comunicat, crític amb les mesures, de la Taula del Tercer Sector, de la qual fa part a través de la xarxa de Càritas Catalunya.

1. Des de Càritas assistim diàriament al patiment de les persones que porten molt de temps vivint en una situació de precarietat econòmica continuada. Aquest patiment emocional està arribant ja a extrems insostenibles per a un sector important de les persones ateses. Els retalls previstos no faran sinó incrementar aquest patiment.

2. A Càritas hem assistit en els dos darrers anys al procés de deteriorament viscut per moltes persones i famílies. En els anys 2008-2009 vàrem constatar l’alarmant augment de persones que s’adreçaven a Càritas i també a les parròquies, bé per primera vegada, o perquè -novament- no podien fer front a les necessitats més bàsiques. La seva principal demanda, però, era feina. Un lloc de treball per poder guanyar-se la vida dignament.

3. Ara, en els primers mesos de 2010, és la pèrdua de l’esperança el que constatem a diari. Per això no podem callar. El cost social i humà que generen la fragilitat i la feblesa continuades en la vida de les persones pot arribar a ser irreversible i fa especialment vulnerables els infants i els joves que són el futur de tota societat.

4. Hi ha, tossudament, a la nostra societat, una pobresa estructural que manté les persones sota el llindar de la pobresa (8.748€ total ingressos anuals, el 2008 Idescat/INE). Aquesta és una pobresa coneguda, i consentida, pels Governs, que segueixen acceptant que la gent percebi pensions i prestacions per sota d’aquest llindar de pobresa. Milers de persones a Catalunya i entre 3,3 i 3,6 milions a l’Estat espanyol es troben en aquesta situació.

Càritas creu que:
• Cal evitar que la retallada en la despesa social recaigui un cop més en els de sempre: els pensionistes, els treballadors/es amb salaris precaris, els joves en període de formació sense accés a la primera feina, les famílies amb greus dificultats per subsistir. I és moralment injust que no es contempli per ara un augment d’impostos a les rendes més altes.
• És inadmissible que es retalli l’ajuda als projectes de desenvolupament en països empobrits quan sovint és la vida de les persones el que en depèn.
• Els dret al treball i a l’habitatge digne, que estan explicitats en la Constitució espanyola, segueixen essent, per a moltes persones a la nostra societat, paper mullat. L’acció política dels Governs, sigui quin sigui el partit polític en el poder, no pot endarrerir per més temps l’efectivitat d’aquests drets. Són els dos factors claus que sustenten o poden ensorrar l’economia familiar.
• És urgent la reforma d’un sistema econòmic allunyat de valors ètics que pot afavorir –i ha afavorit– el màxim lucre d’uns pocs i que oblida que el primer deure de l’economia és administrar els recursos i transformar-los, per tal d’obtenir béns i serveis que satisfacin les necessitats humanes del conjunt de la societat.
• Càritas, tot i les seves limitacions, seguirà acollint les persones que no poden cobrir les seves necessitats més bàsiques, però, és molt conscient que cap acció social, pública o privada, pot substituir l’acció política dels Governs, veritables responsables de treballar pel benestar social de la comunitat.

dilluns, 17 de maig de 2010

Menjar flors


Fa molts dies que no escric al blog. Un mes de maig atapeït i força feixuc per motius que no vénen al cas m'ha fet deixar-lo de banda. Però aquesta vegada no me n'he pogut estar. D'una banda, he rebut alguna enèrgica protesta tipa de "motxo", i tampoc no voldria perdre les amistats amb en Jaume per aquest motiu. I de l'altra, voldria agrair amb aquest escrit el pastís de patata, farcit de tonyina, que l'altre dia ens va regalar l'Anna, amiga i cuinera extraordinària. L'obra d'art ha estat boníssima i també m'he estrenat menjant flors...
Ha estat casualitat, potser. Però quan et trobes una mica cansat o davant d'algunes coses difícils de resoldre que t'agafen més energia de la convenient, un pastís així t'alegra la vida. Potser perquè els problemes no són gaire greus. O perquè les flors són terapèutiques... O perquè un gest gratuït sempre apuja la moral. Gràcies, Anna!
Mercè

dissabte, 1 de maig de 2010

¡Ea, ea, ea, el mocho se cabrea!

, Com a eslògan no és gaire políticament correcte, però d'expressiu sí que n'és, sí... Aquest matí he assistit al ritual anual del Primer de Maig. Trobada esperada amb molts amics, homenatge als homes i dones gràcies als quals els treballadors gaudim d'una colla de drets sovint no prou valorats per nosaltres mateixos, reivindicació de la dignitat de les persones que no comptem amb altres mitjans per viure que els provinents del nostre treball.
És un espai també de trobada de les moltes iniciatives polítiques i sindicals que sempre penses que són residuals, però que es mantenen i amb un bon nombre de joves. Pots col·leccionar manifestos amb una estètica d'octaveta gairebé de "vietnamita", inacabables i repartits com si en depengués la revolució del món. Però intueixes l'esperança i la bona fe que hi ha al darrere.
Sempre em fa la sensació que hi anem més els convençuts que no pas els precaris, però avui he trobat a faltar més empreses concretes amb dificultats (sempre és una bona forma de donar-se a conèixer i de visualitzar de quina manera ens afecta la crisi) i, sobretot, els aturats. En aquesta democràcia poc participativa que vivim i en un moment en què tot allò que és col·lectiu va de baixa, és una pena que costi tant d'articular un moviment obrer que és imprescindible per fer front a la crisi a què ens ha portat no només el capitalisme sinó una colla d'irresponsables i ambiciosos especuladors. Ja sé que els sindicats, com qualsevol altra institució (política, eclesial, jurídica...) tenen encerts i errades i alguns tics i abusos que convindria canviar, però també és cert que mai no han gaudit de l'apreci dels mitjans de comunicació i de que molts treballadors els critiquen... des de la passivitat més absoluta. Ser sindicalista en una empresa és mullar-se, i molt, tant davant dels treballadors com davant de l'empresa. És complicar-se la vida, sovint per problemes que no són els propis, és col·locar-se a la llista dels perdedors.
Alguns grups reclamaven la vaga general contra la crisi, i argumentaven que els sindicats són uns venuts perquè no la convoquen, però jo no veig que les "masses" estiguin reclamant precisament això en aquests moments. Ja m'agradaria, ja, poder fer una vaga general, perquè crec que de motius no en falten, però no ens cal cremar cartutxos inútilment. En fi. Visca el Primer de Maig, visca la Classe Treballadora! Mercè