diumenge, 31 de març de 2013

Bona Pasqua!



  • La Pasqua no és només un esdeveniment que li va passar a Jesús i que nosaltres recordem i celebrem. La Pasqua és, ara, la nostra vida.
  • Pasqua és quan, cada dia, alcem els ulls i el cap i mirem endavant, més enllà dels dolors i les foscors que puguem portar dins nostre, i més enllà dels dolors i les foscors que omplen el nostre món.
  • Pasqua és quan ens sentim acompanyats de Déu, i podem reposar en ell quan ens sentim cansats, i demanar-li refugi quan estem abatuts.
  • Pasqua és quan estem contents per alguna cosa bona que ens ha passat a nosaltres, o que li ha passat a algú altre, o que ha passat en el nostre món.
  • Pasqua és quan donem la mà a algú que, a costat nostre, pateix per anar endavant a la vida.
  • Pasqua és quan sabem perdonar el qui ens ha ofès, i fem tot el possible per refer relacions trencades.
  • Pasqua és quan lluitem perquè, al nostre voltant i arreu del món, hi hagi més dignitat i més justícia, i no estem disposats a acceptar que les coses són com són i no cal preocupar-se’n, perquè no hi ha res a fer.
  • Pasqua és quan estem atents al que passa, i ens informem, i tenim esperit crític, i no ens empassem les coses sense pensar-les.
  • Pasqua és quan a casa manifestem el nostre amor a la nostra parella, i als nostres fills, i als nostres pares, i volem fer de la vida de família una vida valuosa i plena de riqueses, malgrat totes les dificultats i entrebancs.
  • Pasqua és quan a la feina, i al lloc d’estudi, i al veïnat, i amb tothom qui tenim a prop, mirem de crear bona relació, i estimació mútua, i goig, i confiança.
  • Pasqua és quan dediquem temps i esforç personal a les coses col·lectives, a les entitats, a les associacions, a tot allò que ajuda a una vida millor.
  • Pasqua és quan donem diners per als pobres, o per a les organitzacions que treballen per bones causes, o per a la nostra parròquia o comunitat eclesial.
  • Pasqua és quan ens esforcem per combatre les nostres males inclinacions, allò que és contrari al camí de Jesús, i ens reconeixem pecadors, i en demanem perdó.
  • Pasqua és quan, enmig de tot el que vivim, dediquem estones a la pregària, a la conversa amb Déu el nostre Pare, a l’amistat amb Jesús.
  • Pasqua és quan cada diumenge ens reunim amb la comunitat cristiana per celebrar l’Eucaristia.
  • Pasqua és quan busquem estones per llegir personalment l’Evangeli i per deixar que amari la nostra vida.
  • Pasqua és quan dediquem temps a formar-nos, per tenir una fe més profunda i sòlida i per poder-ne donar un bon testimoni.
  • Pasqua és quan participem d’un grup de revisió de vida, o de reflexió cristiana, o de formació.
  • Pasqua és quan col·laborem en les activitats de la parròquia.
  • Pasqua és quan transmetem el goig de ser cristians, i quan procurem que la gent que tenim al voltant i no comparteix la nostra fe, pugui arribar a conèixer-la.
  • Pasqua és quan tenim present, ben endins de nosaltres mateixos, amb pau i esperança, que la nostra vida no s’acaba en aquest món, sinó que tots estem destinats a viure per sempre, més enllà de la mort, en la vida eterna de Déu.
(Text de Josep Lligadas, a "El llibre de la Pasqua", col·lecció Festa, 14, CPL editorial)


dissabte, 30 de març de 2013

L'espera

Foto: Toni M.C.Canal
El dia que avui celebrem els cristians, és a dir, el no res, el silenci després de la mort, és el que em sembla que defineix millor el meu estat d'ànim últimament. 
Sembla que la crisi pugui amb tot. Quan acabi (quan?) no reconeixerem les nostres ciutats, els nostres drets, les nostres institucions. Haurem retrocedit en moltes coses i segurament ens esperarà afrontar l'actual manca de prevenció en temes educatius, sanitaris, de cohesió, de previsió social. La veritat és que sóc més optimista en termes purament econòmics que en el tema dels valors amb què volem refer la nostra societat. No sembla que el poder econòmic ni polític vulgui canviar els paràmetres d'avarícia i ús del poder en benefici propi que fins ara l'ha caracteritzat. Un exemple, per sort ja caducat, és la peregrina idea de posar un Eurovegas al Baix Llobregat per tirar endavant. Per sort nostra, no es farà aquí, però es farà igualment, cosa penosa. Ens ha servit, si més no, per posar damunt la taula la mena de projectes que alguns polítics continuen defensant, projectes que es mengen els drets dels treballadors, l'entorn natural i que juguen amb la llibertat de les persones.
Jo em defenso de tot plegat amb una mena de cuirassa. Penso: cal continuar treballant encara que no en vegis els fruits, i alguna cosa o altra en sortirà. Probablement no exactament la que esperaves. Pot ser molt millor i tot. 
Per això he quedat tan descol·locada amb l'elecció del nou bisbe de Roma (quin gust no sentir tant a dir "Papa", que té unes altres connotacions). Reconec que esperava el pitjor. De fet alguns amics jesuïtes no les tenen totes, perquè coneixen el nou Francesc d'altres coses, però a mi m'encanta el pensar quina nova sorpresa ens trobarem cada dia. De fet, fins ara han estat gestos encertats i a favor dels més vulnerables (consti que alguns periodistes han confòs els gestos litúrgics com estirar-se en iniciar la celebració de Divendres Sant amb una humilitat específica de Francesc!), però la feina grossa està per fer. Confiem que la farà. En qualsevol cas, la renovació eclesial haurà de venir de baix, facin el que facin els de dalt.
No m'ha agradat descobrir-me tan desesperançada. La Pasqua que esperem no té només una dimensió escatològica, volem el Regne de Déu. Ja és aquí, deia Jesús. De vegades no sabem veure'l, probablement perquè no sabem mirar. Veiem la mort al nostre voltant. Estem dolguts i ens costa trobar-hi signes de vida. Que la Pasqua ens ajudi a trobar la llum i la sal, per il·luminar la crisi i els qui pateixen. I alegrar-nos una mica la vida, que som una colla d'entristits de forma desmesurada. Ens falta confiança i en lloc d'alegrar-nos per allò que tenim, gemeguem per allò que ens falta. Jo, de moment, avui vaig a dos casaments. Ja us ho explicaré!

divendres, 29 de març de 2013

La dignitat de la persona

Quim Cervera, Montse Ribas, M. Victòria Molins i Xavier Such
Aquest matí m'he arribat a la trobada de l'ACO, a Can Bajona, al Solsonès. La xerrada central del dia la feia M. Victòria Molins, sobre la dignitat de la persona. I m'ha semblat esplèndida. Amb els seus 77 anys, Vicky Molins uneix lucidesa, experiència i llibertat. A més a més de bon humor i d'autenticitat provada. 
La seva aportació era explícitament cristiana, però la veritat és que m'hagués agradat molt que l'haguessin pogut escoltar moltes persones que conec i que no comparteixen la meva fe. No pas per alliçonar-les de res, sinó perquè ha estat una bona reflexió sobre aquelles qualitats humanes que són universals i assumibles per tothom: la consciència sensitiva, la capacitat de donar sentit a les coses, la consciència moral, la llibertat, la sociabilitat, la capacitat de transformar les coses a través de la voluntat, l'obertura a la transcendència... Coses que són fonamentals perquè la persona realment pugui ser-ho al màxim. Certament m'agradaria molt poder parlar-ne des d'una perspectiva laica, perquè tot i que es tracta -crec- de valors universals, no és habitual explicitar-los.
I l'altra cosa que m'ha fet pensar és que sovint, quan pensem en necessitats, pensem solament en el nivell de supervivència física i tendim a donar respostes immediates de tipus material. De fet, però, la major part d'aquestes qualitats que ens fan persona tenen a veure amb el protagonisme, l'aprenentatge, la seguretat, la lluita, la relació, la reflexió, el compromís amb la pròpia vida, coses totes elles que necessiten suports relacionats amb l'educació, el treball digne i estable, el suport mutu, la confiança... Coses totes elles afectades per les retallades i de vegades oblidades a l'hora de buscar sortides. Molta gent es troba en situació desesperada i cal recórrer a sortides immediates i tangibles, però per evitar el risc de la beneficència cal que aquestes mesures vagin acompanyades d'altres a mig i llarg termini encaminades al desenvolupament ple de la persona. 
Ho subratllava l'Ernestina, que, junt amb d'altres veïns del barri del Poblenou, fa temps que acompanya el grup d'africans que malviuen a fàbriques abandonades. Reben ajuts de moltes menes, però mentre no puguin regularitzar la seva situació (amb documentació, feina, habitatge, la família al seu voltant...) caminen a grans passes cap a la marginació. 
Avui, Divendres Sant, és un bon dia per pensar en tota la gent que carrega les creus de l'atur, de la fam, de la por, del racisme, de la discriminació, de la manca de formació, del barraquisme, de la malaltia física o mental, de la dependència, de la drogoaddicció, de la pobresa severa... i tantes altres. En tot el món. I un bon dia per demanar lucidesa, disponibilitat i determinació per lluitar per ella.



diumenge, 24 de març de 2013

Reescrivint el salm

"Els ídols d'ells són plata i or, obra d'homes i res més". Escoltàvem això (salm 115) avui, a vespres, i en Josep em diu a cau d'orella: "Sembla escrit pensant en Lehman Brothers". Doncs sí.
Els nous ídols pensen només a atresorar diners. De fet han aconseguit desplaçar molts milions cap a les seves butxaques. Primer ho han fet imperceptiblement: més de mig món fa molt de temps que viu en la misèria mentre nosaltres miràvem cap a una altra banda. Per a nosaltres ha estat una forma complaent de vida. Ho veiem només quan ens hem vist afectats. 
L'Europa que semblava de la democràcia, del seny i del bon govern, ara ha quedat desdibuixada. No sé què en diuen les seves institucions democràtiques (en queden?), però només continuen escoltant-se les veus que a mi em semblen idolàtriques: doneu els diners dels pobres per sadollar el mercat. No diuen res d'incrementar la participació, d'exigir als poders polítics i judicials que facin bé la seva feina, d'acabar amb la corrupció, de recuperar uns mitjans de comunicació al servei de la democràcia i de la veritat, de treballar contra el frau fiscal, de prioritzar l'educació, la feina, el benestar dels més febles. Una Europa vampiritzada pel mercat ja no és punt de referència. 
"Tenen boca però no parlen, ulls però no hi veuen, orelles que no hi senten, i nas que no olora". Al darrere el discurs del mercat no hi ha la persona, només la cobdícia. I l'ídol aspira que nosaltres tampoc no parlem, no hi veiem, no escoltem, no olorem. Hem estat fets per comprar, per consumir, per obeir les sagrades lleis de l'economia. Quan no podem fer això, no valem res.
"Seran com ells els qui els fabriquen, i tots els qui hi tenen confiança". Si badem, ens anirem solidificant. I no ens convertirem ni tan sols en part de l'ídol de plata i d'or. Em temo que a nosaltres només ens deixaran ser el fang.
Per això és tan important afinar els sentits i deixar-nos tocar per tot allò que sembla ingrat, feixuc, que no té solució fàcil, que fa patir, que és incert, que no és perfecte. "Confien els creients en el Senyor"... i en els altres creients, perquè mútuament ens puguem ajudar i protegir. 

dijous, 21 de març de 2013

El llibre de la Pasqua


Sense embuts: aquest escrit d'avui és publicitat descarada d'un parell de llibres que acaba de publicar el CPL. Com que en vivim, doncs això, procurem per tots els mitjans que els llibres del CPL es puguin vendre. Per tant, us en cantaré els goigs. Sense enganyar ningú.
El primer és "El llibre de la Pasqua", que segueix les passes de "El llibre de Nadal", tots dos de la col·lecció Festa. No sé ben bé per quin motiu, a nivell popular se celebra molt el Nadal i menys la que en realitat és la festa grossa, o sigui la Pasqua. Fins i tot sempre sembla que adquireixen més relleu la quaresma i la Setmana Santa que no pas el nucli dur de la fe cristiana, que és la Pasqua.
"El llibre de la Pasqua" vol contribuir a fer-nos conscients de la seva importància. En Josep n'ha escrit el text, que, francament, m'agrada molt, i jo m'he ocupat del disseny i de les il·lustracions, moltes de les quals són fotografies que em porten bons records i que vénen a ser un recorregut per les nostres vacances. Crec que és una publicació molt senzilla i digna, que a més a més és barateta (8,5 €).
I l'altre llibre de què us volia parlar no és nostre. L'han fet en Natxi i la Mireia, i està adreçat als nens que es preparen per a  la primera comunió. Dibuixos i text no tenen pèrdua. De fet en Natxi és autor d'aquell llibre magnífic de què ja us vaig parlar un dia (Jonàs, vés a Nínive!). 
En fi, no estic gaire inspirada per escriure, però confio que vosaltres n'estareu per llegir!

dissabte, 16 de març de 2013

Avui, Els Nou Rals

Havia de ser un secret. Però com tots els secrets interessants, ha acabat als diaris. Una quanta gent ha preparat una sorpresa per a l'amic Jordi Vicente, propietari de la llibreria "Els Nou Rals": avui, a les 11 del matí, trobada multitudinària a la seva botiga per comprar un llibre. Un acte senzill que ens agradaria que a més fos eficaç per evitar que en Jordi hagués de tancar la llibreria històrica de Viladecans. El que segur que serà aquest acte és un reconeixement de la trajectòria personal d'en Jordi i del servei que ell i Els Nou Rals han realitzat a Viladecans des del 1979, quan va obrir.
De fet, fins no fa gaire (fa pocs anys, en un centre comercial, s'ha instal·lat una sucursal de la Casa del Llibre), a Viladecans hi havia moltes papereries, però una sola llibreria de debò. Una llibreria que complia tots els requisits indispensables (bona acollida del client, bon servei de novetats, recerca de tota mena d'exemplars estranys, assessorament personalitzat) i que a més funcionava gairebé com una entitat, perquè en Jordi és un agitador cultural nat: presentacions de llibres, concerts, qualsevol acte de la promoció de la cultura trobava el seu suport a Els Nou Rals. Si com a entitat fas un llibre, saps que Els Nou Rals el promourà. Si es crea una nova figura de la Festa Major, pots comptar amb el seu suport inestimable. Per Sant Jordi, durant molts anys, Els Nou Rals ha estat l'únic que, a més de vendre llibres, ha promogut una festa popular.
En Jordi i els seus, la llibreria Els Nou Rals, mereixen sens dubte aquest homenatge. No sé si aconseguirem evitar que tanquin. Però com a mínim serà una manera de mostrar-li el nostre reconeixement i afecte per la seva tasca cultural, de primer ordre.

dijous, 7 de març de 2013

Diàlegs. Entre el verd i el taronja

Joan Batlle, Gemma Campos, Agustí Cortés, Raquel Avilés, Carme Trilla i Joan Torrents

Taula rodona, ahir, a Vilafranca del Penedès, organitzada pel nostre equip de Pastoral Obrera, amb el títol de "Reconquerim el dret a l'habitatge". Mal títol, com molt bé va dir Joan Torrents, perquè conquerit, conquerit, mai no l'hem tingut. Ni en època de crisi ni en època de bonança.
Hi van participar el bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, la Carme Trilla (cap d'acció social de Càritas), Joan Batlle (director de Programes Socials de l'Habitatge de la Generalitat), Gemma Campos (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de l'Alt Penedès), i Joan Torrents, conseller de Càritas de Vilafranca. Va moderar amb molta traça la Raquel Avilés, treballadora social de Càritas.
La veritat és que el tema va convocar un munt de persones a Cal Figarot, la seu dels castellers de Vilafranca. Ho vam fer allà perquè, com sempre, volíem contactar amb la societat civil i no quedar-nos tancats dins l'Església. I ho vam aconseguir: va venir molta gent de les parròquies de l'arxiprestat i a més molta gent convocada pel tema, alguns polítics i sobretot persones de la PAH. 
I val a dir que a mi totes les intervencions em van semblar esplèndides: ben preparades, amb coneixement del tema i amb compromís per aportar solucions. Em van agradar especialment la Gemma Campos i la Carme Trilla. La Gemma hi posava passió, la Carme, experiència i lucidesa. En Joan Torrents ens va recordar que molta gent queda al marge i acaba sent un sense sostre. I en Joan Batlle, voluntariosament, va defensar la gestió actual de la Generalitat amb una actitud gens prepotent.
Quan va parlar el bisbe, però, va començar a sentir-se un brunzit creixent i alguns estirabots: alguns dels presents expressaven així la seva incomoditat amb l'Església, tot i que el bisbe Agustí té un to molt allunyat de la retòrica pròpia, per exemple, del portaveu de la CEE i que, francament, el que va dir a mi em sembla assumible per tothom amb una mínima sensibilitat social: que el sistema en què vivim està dominat en la seva profunditat per una estructura injusta, que cal una economia social i al servei dels més pobres i que treballar per canviar-ho és compromís ineludible dels cristians. Però l'Església ja es veu que per a molta gent no té credibilitat, tot i que a la taula s'acabava d'explicar quina és l'acció de Càritas en aquest tema, que va molt més enllà de l'assistència a la gent.
Al llarg del debat, que va ser encès i apassionat, es va anar mostrant que tampoc els partits polítics no tenien credibilitat: tots són corruptes, ineficaços, no han fet res ni en la bonança ni en la crisi. Han construït obres inútils, s'han omplert les butxaques. 
A mi aquesta anàlisi em sap greu. Perquè hi ha una part de veritat, i em dol, però també perquè és més aviat injusta. Hem arribat on som amb la inhibició de molta gent, que no s'ha preocupat gens de participar seriosament en la vida col·lectiva. Ara tothom desqualifica el veí, però quanta gent ha dedicat temps, reunió, esforços a aquests temes ingrats? En acabar, vaig poder saludar un ex-regidor no sé de quin partit, que em deia: jo no m'he embutxacat mai ni un cèntim i em sap molt de greu que em diguin corrupte dia sí i dia també. També em va saber greu que alguns dels membres de la PAH presents a l'acte no valoressin que abans d'ells ja hi havia qui treballava en la seva mateixa direcció (la conselleria de la Generalitat en època del tripartit, per exemple) i que alguns partits, minoritaris, això sí, ja alertaven de què podia passar amb la bombolla immobiliària. I és més, hi ha gent que és militant de partits que els dóna tot el suport, i les signatures que s'han aconseguit per a la ILP també s'han aconseguit amb l'esforç de moltíssima gent de molta mena.
Jo continuo pensant que és important treballar en allò que ens uneix i no en allò que ens separa. Però caldrà no tenir la pell fina i ser conscient de les diverses sensibilitats. En aquest sentit, crec que aquesta taula rodona ha estat la més reeixida que hem fet. Encara que m'hagi hagut d'escoltar coses que no m'han agradat. 
Penso, de debò, que una lleu -va ser lleu, no penséssiu que ens vam escridassar- confrontació és un primer pas de diàleg sincer. Ens convé molt en el moment en què vivim. Ja ho va dir un casteller present a l'acte: cal fer pinya i anar-ho intentant. Si no, no ens en sortirem.
Ja ho veieu per la primera imatge d'aquest post, que és ben bé un signe dels temps que vivim: la samarreta verda de la PAH (la Gemma), el vestit negre del bisbe i la samarreta taronja de la Raquel, contra les retallades en Serveis Socials. Moltes necessitats, moltes lluites.



dissabte, 2 de març de 2013

Re-creant els camins de l'experiència cristiana

Ahir van tenir lloc les jornades de què us parlava dissabte passat. No hi vaig pas poder ser tot el dia, perquè a la meva feina són molt flexibles i estan carregats de paciència, però més val no abusar. Total, que hi vaig anar a la tarda i vaig poder escoltar la intervenció del bisbe Taltavull, que em va semblar esplèndida, i vaig poder participar en la taula d'experiències, junt amb Ramon Rosal, prevere i psicòleg, de l'Institut Erich Fromm, Anna Gimeno, psicòloga, Enric Termes, prevere i delegat de catequesi de Barcelona,  i Francesc Grané, professor de la Ramon Llull.
Val a dir que em va sorprendre d'entrada l'èxit de participació: molta gent i força variada. De fet no hi va haver gaire temps per al diàleg, perquè l'horari era molt atapeït, però les intervencions de tots plegats em van remoure coses a dins, que no és poc.
D'entrada em va agradar poder parlar de l'evangelització (la nova o la vella, tant se val) fora de l'àmbit de la Pastoral Obrera i de l'ACO. I em va agradar també participar d'un àmbit "oficial", amb bisbe inclòs, encara que a mi les argumentacions teològiques i filosòfiques sempre em venen grans, perquè em costa de seguir-ne el fil.
No us faré pas una crònica del que es va dir (tot el material es publicarà), sinó de les expressions que em van ressonar dins.
La primera, el tema de l'experiència de Déu i la forma com l'expressem. Algú deia que a força de simbolisme de vegades no quedava clar de què estàvem parlant. I potser tenia raó. L'experiència de Déu sempre és personal i subjectiva, per tant em penso que no deu ser gaire "autentificable" des de fora. Vaig pensar en mi mateixa. A mi, que no em movia en un ambient gens favorable a les coses de missa, un bon dia se'm va despertar una inquietud que no sabia d'on venia, una mena de set. En tot l'itinerari que he seguit he tingut un parell de moments de certesa, d'una certesa que ve de dins. I després han estat com petites il·luminacions, i sobretot la revisió de vida, i la pregària, és clar. Experiències compartibles, celebrables, acompanyables, però sempre molt personals. Però quan intento resumir-les s'escolen com l'aigua en un cistell de vímet.
Sortia dijous la crítica a confondre el seguiment de Jesús amb una mena d'ètica: Déu és molt més que això. Suposo que sí, però la veritat és que quan el dubte arriba -que, de tant en tant, arriba- l'argument més racional que se m'acut és que, amb Déu o sense, la forma de vida que proposa Jesús és la que a mi em fa feliç.
Una altra constatació personal que el debat em va suscitar és que de vegades ens esforcem molt per transmetre una bona imatge de nosaltres mateixos (a través d'un testimoni coherent o d'un voluntarisme notable) amb la sana intenció de fer comprensible Déu, però jo cada dia estic més segura que Déu es transmet per allà on li sembla i que de vegades deu somriure davant els nostres esforços. Jo em sembla que he entès -no des de la raó- més coses de Déu a través dels meus defectes que no pas de les meves escasses virtuts.Vull dir que tinc la sensació que Déu es transmet a través de les persones, però que ell va molt més enllà de la imatge que nosaltres li volem donar. Per això em preocupa relativament si som o no bons transmissors del seu missatge. Crec que hem de fer el possible per estimar el proïsme, per ser transparents, per explicar allò que vivim, però que Ell, a través de la seva trinitat -que bé, bé, només se la deu entendre Ell- ja s'espabila.
Hi van haver aportacions molt interessants, com la de l'Ana Gimeno, que deia que no hem de donar la llauna, és a dir, d'oferir respostes quan no hi ha preguntes, que hem de procurar ser feliços (no la felicitat del satisfet, sinó la de l'esperançat), de comptar que els "altres" (no creients) tenen molts regals de Déu per oferir-nos. O la de Ramon Rosal, que havia estudiat i analitzat el procés de conversió d'un munt de personalitats i que ens advertia contra l'ús d'algunes expressions habituals en el món eclesials que desvetllen urticària en molta gent. Cal doncs aprendre a dir el mateix  amb d'altres paraules. L'Enric Termes, molt encertadament, deia que Déu es transmetia també per allò que sembla l'antítesi de la pràctica de la catequesi: "el no lloc, no hora, no inscripció".  En Francesc Grané insistia en el diàleg a fons i en la recuperació d'un Déu que es manifesta més enllà del cristianisme, ja que sovint tendim a parlar només de Jesús, cosa que és un reduccionisme.
I el bisbe Taltavull, que ens va passar els apunts d'una intervenció que només va tenir temps de desenvolupar fins a la meitat, va insistir en la necessitat de jugar en camp contrari. "Quan parles amb una parella del seu casament o del bateig del seu fill a la parròquia, parles de tu; quan ho fas a casa seva, parles d'ells". Convidava a convertir la inscripció a la catequesi en una veritable acollida, a mantenir -també en el sentit literal- les portes obertes dins l'Església i a recordar que Jesús no l'inventem nosaltres. Ja hi era abans que arribéssim i continuarà quan ja no hi siguem.
En fi, a mi em va resultar estimulant. S'hi va afegir el retrobament amb en Xavier Morlans, a qui no vaig poder escoltar al matí, però que és una de les persones que hi va ser molt present quan jo vaig descobrir la fe, i la pregunta d'una amiga que estimo molt que em va venir a saludar un cop acabada la jornada: "tot això està molt bé, però per què Déu, si ens estima tant, permet tant de patiment innecessari?" Un bon toc de realisme i una pregunta a la qual no tinc resposta (qui en té?). Però hi pensaré, perquè honestament no es pot parlar de Déu sense tenir-la en compte.

divendres, 1 de març de 2013

La litúrgia no és cosa només de capellans


He de reconèixer que durant molts anys he viscut més aviat d’esquena a la litúrgia, que em semblava una forma encarcarada de regulació de la comunicació amb Déu. Una mena de “check-point” on un tècnic eclesiàstic anomenat liturgista, inflexible i amb cara de pomes agres, permetia o no l’accés de les meves pregàries al destinatari. Com si al de Dalt o a mi ens fessin falta intermediaris.
Doncs amb els anys he anat canviat d’opinió, per diversos motius:
  • Em vaig casar amb un liturgista, que ni és inflexible ni mai no ha tingut cara de pomes agres.
  • Treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, maquetant textos i tractant liturgistes el 90 % dels quals són uns xicots encantadors (l’altre 10 % ho són menys, però això passa a totes les famílies).
  • He anat coneixent i assaborint diverses formes de pregària de l’Església. 

Veig que els gestos i els textos litúrgics ajuden a aprofundir en la fe i que no són d’efectes immediats. Sovint, per assaborir-los, calen temps, formació i rutina, aquella cosa que sempre ens sembla espantosa, però que ens ajuda a funcionar quan estem encallats, en qualsevol àmbit de la vida. 
M’agrada també compartir pregària i litúrgia amb tots els cristians del món sencer que probablement avui i ara celebren el mateix que jo. I amb els qui ens han precedit, perquè moltes pregàries tenen orígens mil·lenaris, encara que fan servir un llenguatge pel meu gust massa encarcarat propi d’una societat medieval. 
La litúrgia, doncs, ha reforçat el meu sentit comunitari i també m’ha fet anar més enllà d’on arribaria jo soleta inventant-m’ho tot de cap a peus. Val a dir que aquest gust per la litúrgia “oficial” no està exempta de crítica (em sembla que convindria revisar unes quantes coses) i continua acompanyat del gust per determinats cants, pregàries espontànies, testimonis compromesos, etc. Dit d’una altra manera, la litúrgia de l’Església catòlica de cap manera no és incompatible amb la vida ni amb la nostra forma d’expressar-nos. 
Ho comento perquè contemplo com alguns liturgistes (els del 10 % de les pomes agres, i algun més de nostàlgic) sospiren per retornar a formes anteriors al Concili, perquè la missa es faci en llatí (consideren que és una llengua “més afí al misteri”, és a dir, els sembla que no entendre el llenguatge reforça el sentit del sagrat!), perquè rebutgen la participació dels laics i perquè, en definitiva, entenen la litúrgia com una forma de poder, expressió d’una Església més vertical i masclista que mai. La majoria de congressos de liturgistes (en un 99 %, capellans), en lloc de reflexionar sobre com apropar més la litúrgia i el seu llenguatge a la vida de la gent, i de plantejar-se què cal modificar en el futur, repeteixen incansablement la història de la litúrgia i els llocs comuns. 
Però potser per això mateix em sap greu que de vegades en els ambients “progres”, la litúrgia es contempli com si estigués en contradicció amb una Església dinàmica i compromesa. Hi ha capellans que, amb una formació que molts laics no tenim, desaprofiten l’ocasió de fer pedagogia sobre el significat de l’experiència litúrgica. Sobretot perquè em sembla que en el futur comptarem amb menys capellans i que per tant el to de les celebracions litúrgiques haurà de ser més el de la comunitat que no pas el del prevere, que ara encara marca molt. I també perquè és com segrestar la connexió amb l’Església universal. Val la pena fer l’esforç d’explicar –de forma crítica, per què no!– el calendari, els gestos i els textos litúrgics.
Tots hem viscut celebracions que amb voluntat de “desmarcar-se” de l’oficialitat i d’encabir-hi una vida compromesa, de vegades es queden a mig camí: són igual o més llargues, no necessàriament més participades, estan atapeïdes de text, on sovint hi ha més anècdota que testimoni. Sortir-se del guió no sempre garanteix celebracions reeixides. Si a la llarga ens hem d’enfrontar amb intents de tornar enrere en la litúrgia de l’Església, o si senzillament volem que aquesta litúrgia sigui més adequada a la nostra forma de viure la fe, més val que tots plegats l’entenguem millor i que la nostra crítica no provingui només de la ignorància o de la superficialitat. Perquè la litúrgia no és cosa només de capellans.
Publicat a l'Agulla 83