dissabte, 14 de novembre de 2015

Un Magnificat per l'ACO

Et donem gràcies, Senyor, pel nostre moviment,
  • Et donem gràcies perquè ens ha acollit sempre, en els bons i en els mals moments. Tal com som. Respectant els nostres ritmes, les nostres circumstàncies, les nostres dèries, els nostres bloquejos, les nostres prioritats.
  • Et donem gràcies perquè ha comptat i continua comptant amb nosaltres per ser Església. No perquè siguem perfectes, sinó perquè, com Déu, l’ACO confia en la nostra capacitat d’estimar enmig del barri, de la feina, de les associacions, de la família, de l’Església.
  • Et donem gràcies perquè malgrat la nostra petitesa individual l’ACO obre les portes a l’Esperit i fa sortir el repte, l’estímul, la preocupació, el neguit pels qui no tenen poder, presència, feina, formació; els que són menystinguts, els que pateixen.
  • Et donem gràcies perquè l’ACO no és el millor moviment del món: és Església també envellida, també amb dificultats per trobar persones que hi vulguin dedicar temps i esforç, també amb tendència a instal·lar-nos en el confort, o a no escoltar la teva veu, o de vegades a creure’ns els millors, o a encarcarar-nos en la rutina de l’estructura. Malgrat tot, l’ACO ens fa pensar i ens mou a transformar-nos per transformar.
  • Et donem gràcies perquè ens ajuda a pregar i ens connecta amb l’Església universal: la de tot el món i la dels qui ens han precedit.
  • Et donem gràcies perquè ser ACO no és mèrit nostre. És encàrrec de l’Esperit i renovació continuada del nostre ser Església i del nostre ser sal de la terra.
  • Et donem gràcies perquè tossudament l’ACO ens va recordant que nosaltres no som els últims ni el centre del món, ni els únics dins i fora de l’Església que treballen per a la fraternitat i la dignitat de totes les persones.
  • Et donem gràcies perquè l’ACO ens permet compartir alegries i neguits, fracassos i dificultats; perquè ens ajuda a pensar i a discernir.








Però sobretot, Senyor, et donem gràcies perquè l’ACO ens ajuda a reconèixer-te en tanta gent que ens envolta i ens fa sentir, encara, més set de tu.
(pregària del grup, ahir a la nit)

divendres, 13 de novembre de 2015

Parar i pensar

Podeu llegir-la aquí.
Ho vam fer amb l'Agulla i jo, francament, hi vaig accedir amb molt poc convenciment, pessimista com sóc. L'Agulla és una revisteta que potser fa uns 20 anys que funciona. La fèiem en paper i la col·locàvem en un blog. Ens va passar allò que de vegades passa: alguna persona significativa havia deixat la revista, tots plegats acusàvem el cansament de tants anys i l'ofec d'agendes espesses i de responsabilitats personals ineludibles, les feines pràctiques tendien a acumular-se en una o dues persones. I les circumstàncies externes (els canvis de sistema dels bancs per fer els rebuts) convertien una feina ja de per si una mica feixuga en una cursa d'obstacles. 
I en Josep va tenir la idea: quan s'acabi l'actual tanda de subscripcions, tanquem l'Agulla un any i la repensem: per fer-la nova totalment nova, en el disseny,  la distribució de feines, el funcionament. Només hem mantingut, és clar, els objectius de fer una revista per a cristians esquerranosos. Així podríem desprendre'ns de la servitud de la impressió en paper. No pas perquè imprimir-la i distribuir-la fos gaire complicat (tot i que porta feineta) sinó perquè sense despeses d'impressió i tramesa no ens cal cobrar a ningú. D'ara endavant, l'enviem per correu electrònic.
La novetat era que en lloc de pensar i continuar fent la revista fins al moment del canvi, ens vam regalar un any sabàtic. Això va permetre: explicar-nos bé i recollir adreces electròniques dels nostres subscriptors, que ens van ajudar a arribar a més gent; que els cansats i cansades reposessin una mica; que la sensació d'afeixugament fos substituïda per una nova il·lusió; que ens reuníssim per tractar qüestions més a fons sense la immediatesa de preparar el proper número; que ens forméssim tècnicament per afrontar millor la nova etapa; i que ens distribuíssim de manera més equitativa les feines. Fins i tot vam recuperar en Josep, que ens havia abandonat temporalment.
Tots continuem enfeinats, però la revista s'ha renovat i tornem a gaudir preparant-la, editant-la i distribuint-la. Tot, jo penso, perquè en un cert moment vam fer això de parar i pensar. Si no ho haguéssim fet és probable que haguéssim acabat parant igual: amb sentit de culpabilitat i sense represa. Tendim a pensar que el que fem és imprescindible i que el món s'enfonsarà si no tirem endavant tal o qual cosa, i ho pensem encara més quan estem sobrecarregats, en aquells moments en què delegar, per exemple, sembla impossible i de fet hi ha molt poques coses que no es puguin deixar una temporadeta.
Em sembla que ha estat una magnífica experiència. 

diumenge, 8 de novembre de 2015

Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans...



Ahir l'ACO vam fer la castanyada que ja és tradició, als locals -magnífics- de l'església de Sant Pau del Camp.  Sempre tractem d'algun tema i després sopem tots junts, amb el que ens hem portat de casa.
Enguany el tema era el dels refugiats i ens hi ha ajudat en Llorenç Olivé, advocat d'una llarguíssima trajectòria en el camp de la immigració, primer a Càritas (vam ser companys!), i ara al Departament d'Immigració de la Generalitat, i membre de Justícia i Pau. Una persona compromesa, certament, en el tema, no només per la feina sinó per ben bé per convicció.
A mi em va anar bé per clarificar algunes coses. Us ho poso a mode de resum.
 - L'atenció als refugiats no és solament un deure moral. Es tracta de l'acompliment d'una llei en vigor... que els estats es resisteixen a acomplir. Vés per on, tant parlar de desobediència, i resulta que Espanya n'és pionera...
- El nombre de refugiats és molt minso respecte al total de la població novinguda cada any a Catalunya. Es parla de 15.000 refugiats (3.000 a Catalunya). L'any passat van arribar a Catalunya, que se sàpiga, 118.000 immigrants. La xifra, doncs, és irrisòria en el conjunt.
- Europa dóna voltes i voltes al tema dels refugiats. Mentre nosaltres pensem, afeixugats, els països que envolten Síria reben no milers, sinó milions de refugiats. Encara que siguin països petits, amb conflictes, i, com és el cas del Líban, amb molts altres refugiats, provinents de Palestina.
- No sembla pas que els països europeus reconsiderin les seves polítiques de venda d'armament ni que revisin quin ha estat el seu paper en l'eclosió dels conflictes bèl·lics que han causat tants refugiats.
- Els refugiats que ens arribaran (de moment de 15.000, n'han arribat 19; sí, no és un error: 19) no són els que surten per la tele. Són refugiats que fa molts i molts mesos que són en camps. La imatge que veiem per la televisió ens toca el cor, però és molt més complexa. S'estan ara distribuint els refugiats que ja han passat per totes les qüestions administratives.
- Si volem ajudar refugiats, el nostre país és ple de persones immigrades que han vingut per conflictes que potser desconeixem o hem oblidat, i que no han obtingut la condició de refugiat, però que necessiten ajut. Ser considerat immigrant econòmic o refugiat depèn molt sovint de qüestions purament polítiques o administratives. Depèn sovint de les relacions bilaterals amb el país en qüestió.
- La immigració afecta el 3 % de la població mundial. Si els consideréssim un sol país, seria el cinquè més gran del món. I més del 50 % d'aquests immigrants són menors de 18 anys.
- Els refugiats no són pas els únics que necessiten suport. Hi ha la gent d'aquí que ha perdut casa i o feina, que viu en condicions precàries; hi ha els immigrants amb o sense papers que malviuen. Estaria bé que tots plegats poguessin beneficiar-se de tots els recursos que som capaços de generar. La imatge d'Aylan mort a la platja ha estat més potent que la del veí desnonat. Però tothom necessita suport de la mateixa manera.
- Hi ha qui mira malament els refugiats perquè la llei estableix que rebran ajuts, però aquests ajuts són només per a mig any. Després hauran de passar per les mateixes dificultats que tothom.
- Molts dels refugiats que ens arriben són persones amb formació i estalvis, que es veuen despullades de tot el que tenen perquè el sistema d'accés europeu els deixa en mans de les màfies, cosa que comporta que després hagin de ser destinataris d'ajuts. Per què les ambaixades no inicien els tràmits de refugiat en el lloc d'origen?
- Sembla que alguns països es plantegen donar l'estatut de refugiat a qui estigui més qualificat o els convingui més. És una bona manera d'exemplificar que la qüestió dels refugiats és, com en tantes altres coses, una qüestió de classe.
- Cal anar amb compte amb el tipus de solidaritat que gestionem. En general el que sol anar millor són diners en mans d'entitats solvents. Donar coses (roba, estris...) no serveix de gran cosa perquè requereix una logística important aquí i allà i a més exigeix uns recursos potents per pagar el transport. Sol ser molt millor comprar el que fa falta a la zona, és una forma també de generar riquesa allà. 
- Hauríem de recuperar la memòria històrica dels exilis i migracions del nostre país...
Bé, és un resum que em faig jo mateixa per fixar una mica el que vam tractar. Estic cansada i no tinc el cap per a gaires literatures, però penso que en Llorenç ens va ajudar a fer bona feina. Ara ens caldrà ser conseqüents.