divendres, 29 d’octubre de 2010

Trenat de solcs d'argent


És el títol del llibre que l'Oriol va presentar l'altre dia a la parròquia de Santa Maria del Taulat. Un recull de poemes forjats durant molts anys, molts silencis, molta vida, molts amics, molta pregària i alguna enrabiada eclesial. Em va saber greu no poder anar-hi. Però ja l'he estat xafardejant i em sembla que m'agradarà. És que he de reconèixer que com que sempre vaig esverada em costa molt llegir poesia. No entenc com m'agrada tant la música i en canvi em costa tant aturar-me a contemplar un text. En fi, tot no es pot tenir.
Us en transcric un, que m'ha agradat especialment:

El traspàs

Merescut repòs,
tot just acabar-se,
d'angoixes i plors,
la llarga jornada.

Saber ja exhaurits,
mentre l'avui visc,
dolors d'ahir
tensament patits.

Fruir a pleret
d'aquella gaubança
que amb somnis i anhels
ja paladejava.

Oriol Garreta: Trenat de solcs d'argent. Col·lecció Ritmes 7. Edicions Saragossa. Barcelona 2010.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Algunes propostes polítiques


El Secretariat de Marginació de l'Arquebisbat de Barcelona ha elaborat una colla de propostes relacionades amb polítiques socials amb l'esperança que els partits polítics se les facin seves. Em sembla un document excel·lent, que podeu llegir en la seva totalitat aquí. En transcric una part:

Proposem que en l'elaboració dels pressupostos es prioritzin les partides destinades a polítiques socials eficaces. Encara que això sigui en detriment d'altres àmbits. Veiem amb preocupació que la quantitat de diners destinats al "quart món", no s'incrementa en aquest temps de crisi amb el mateix percentatge que han augmentat les persones excloses.

Concretament:

1. En l'àmbit dels sense sostre

a) Destinar persones i s’habilitar llocs per atendre a les persones que viuen al carrer. No tant sols se’ls ha de facilitar més llocs per dormir, sinó que es disposin d’organismes i mitjans per atendre i guarir les patologies que molts d’ells pateixen: depressions, malalties mentals, alcoholismes, drogoaddicció etc
b) Col.laborar amb mitjans, diners i recursos amb les moltes entitats nascudes gracies a la iniciativa privada (confessionals i laiques) que fa anys que treballen per ajudar als més necessitats
c) Facilitar locals on puguin trobar-se, rentar-se, menjar les persones “sense sostre”
En l’àmbit de les persones grans i malaltes
a) Incrementar de manera substantiva les pensions no retributives que perceben moltes persones grans. Malgrat els problemes de tresoreria que pateixen les nostres institucions, aquestes pensions hauria d’arribar a la mateixa quantitat del salari mínim interprofessional
b) Augmentar la plantilla de professionals dedicats a l’atenció de les persones grans i que viuen soles
c) Destinar partides a la rehabilitació de cases i pisos deteriorats, sovint sense ascensor on viuen moltes persones grans o impedides. I posar més mitjans per combatre “ el mobbing” mobiliari.
En l’àmbit dels infants
a) Revisar la llei del menor. Que el primer objectiu sigui el bé de l’infant. Quan aquests objectius estan en conflicte amb altres drets, com poden ser els dels pares o institucions, sempre fer prevaldre els del menor.
b) Fer una política educativa on tots els adolescents trobin un lloc per formar-se, els més idoni possible a les seves característiques
c) Perseguir i castigar les màfies que utilitzin menors per la mendicitat, la pornografia infantil, o la prostitució
d) Augmentar els educadors de carrer, i dotar-los de mitjans per complir la seva funció de detectar i acompanyar els infants en risc d’exclusió
En l’àmbit de les persones explotades sexualment
a) Dedicar per part de les institucions, mes recursos humans i econòmics per tal de facilitar l'eradicació o la disminució de la prostitució. Que les alternatives que se’ls ofereixen siguin vàlides i realistes
b) Cal que les institucions trobin sortides, com poden ser pisos d’acollida, per les ex-prostitutes grans, que molt sovint es troben soles i desemparades
c) Que es persegueixin les màfies, i totes les persones que es lucren explotant aquestes dones.
En l’àmbit de la sensibilització a la responsabilitat
a) Promoure campanyes per fomentar el voluntariat
b) Fer conèixer, d’una manera objectiva i sense sensacionalismes la realitat de marginació que hi ha en la nostra societat per mitjà dels serveis d’informació institucionals (televisions i ràdios públiques, butlletins d’òrgans oficials,…) i també en campanyes pels mitjans de comunicació.

Mercè

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Cura d'humilitat


Ja ho diu en Josep P., un bon amic que fa molts anys que treballa en el món editorial: aquesta professió et fa humil. Avui, per enèsima vegada, ho he pogut constatar: una errada -una falta d'ortografia!- en una portada que havia fet jo. Ho havíemm escrit, corregit, mirat, remirat... un munt de persones, algunes de força "sàvies". I fins i tot venut uns quants llibres. I fins avui, i encara perquè algú de fora ens ho ha dit, no ens n'hem adonat. I no és una errada petita. Glups. M'he quedat molt escorreguda i encara m'ha costat prendre-m'ho amb un cert bon humor. Perquè és un llibre (un dia us en parlaré) que m'agrada molt.
Els meus companys, que hi estan més avesats, s'han esforçat a trobar-hi la punta: "algú serà feliç trobant l'errada"; "si ho féssim tot bé, els altres s'acomplexarien, i així poden conservar l'autoestima alta gràcies a nosaltres"; "Vés-t'hi acostumant, que això passa moltes vegades". I ha sortit una llarga llista d'errades anteriors, algunes no pas inferiors a la meva, no. Encara hem rigut força.
Per als qui tenim massa amor propi, està bé poder-se equivocar i saber que continuaran confiant en tu. I està bé tenir bons companys. Com els meus. Mercè


dimarts, 26 d’octubre de 2010

De senyeres, barres i estrelles

Us deixo amb un article de la Roser Tey, una dona fascinant... i la meva tieta (que no en té la culpa, pobra, de tenir semblant neboda!). Va escriure aquest article que acaba de sortir a l'Agulla. I no em puc estar de compartir-lo amb vosaltres, perquè em sembla esplèndid.

Per motius obvis, sobretot el passat mes de juny, vam tenir ocasió d’observar un gran desplegament de senyals que presentem com identificatius dels nostres drets nacionals com a catalans. I això està molt bé, però tanmateix ens ha d’induir a reflexionar sobre el significat dels símbols i la seva correcta utilització, avui força desnaturalitzada per raons històriques i polítiques de tots conegudes.
En primer lloc, per què diem senyera a la bandera catalana? El terme senyera correspon a l’emblema o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra agrupació, però mai al d’un país, que només té la seva representació internacional en la bandera. Els símbols propis d’una bandera nacional es poden reproduir en altres objectes distintius d’entitats o corporacions, de cossos de funcionaris públics, etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms de senyera, estendard, banderí, o altres segons correspongui.
Atès que la utilització reglamentada de les banderes estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII, a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem pogut hissar-la amb propietat més que en períodes molt curts (República de 1931), que no han arribat a deixar empremta en l’imaginari col·lectiu de les generacions posteriors: en temps ben recents, els nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a la popularització dels versos de Maragall dedicats a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés popularment la part en lloc del tot, una definició de menor rang per substituir la veritable de bandera que ens correspon com a nació. És cert que si els catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que es tracta de l’altra, però hem de ser conscients que acceptant per a la nostra una denominació subordinada contribuïm a aquells vells objectius d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que és veritat que cal menys esforç per dir «senyera» que «bandera catalana», però crec que aquesta petita especificació addicional val la pena per no minvar la categoria que li correspon de dret.
En segon lloc, toca parlar de les barres: aquest és un assumpte més complicat perquè antigament no sempre es diferenciaven les franges dibuixades sobre els escuts amb noms diferents segons la seva posició; en descripcions dels heraldistes antics és tant o més freqüent trobar l’escut dels comtes-reis catalans descrit com a barras o bastones si és en castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya, en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge heràldic propi, la confusió en la terminologia i la dependència d’altres llengües quan s’havia de recórrer modernament a descriure banderes i escuts es va accentuar: només a partir de la creació de la Mancomunitat i en paral·lel amb l’interès per fixar les normes ortogràfiques del català i recobrar la toponínima pròpia, es va iniciar també un moviment de recuperació dels símbols representatius i ara, amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís i normalitzat gramaticalment per descriure amb la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic (escuts) i vexil·lològic (banderes). Així que ja no tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les franges verticals dels escuts són anomenades pals, les horitzontals són faixes i les inclinades reben els noms de bandes si les veiem començant des de dalt a l’esquerra (\), i barres només si comencen a dalt al costat dret i acaben a baix l’esquerra (/).
En el nostre cas, com que la nostra bandera té l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals, caldrà que a les franges les anomenem pals; també les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que el millor és mantenir la denominació de pals perquè denota clarament que és una bandera d’herència heràldica i no la bandera improvisada d’un estat de nova creació.
Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o estel, és la figura més representada en els escuts catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició heràldica mundial, amb escasses excepcions. De forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declarar-se aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana.
Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada. Roser Tey

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Ja tenim casa, al bisbat de Sant Feliu



Gentada a la jornada de portes obertes del Bisbat de Sant Feliu: a la missa a la catedral (que estrany que em sona, això) i a la nova Casa de l'Església, un edifici nou de trinca construït en un solar propietat d'una comunitat de religioses. La veritat és que els set milions d'euros que ha costat (i que l'Església anirà pagant religiosament a terminis en forma d'hipoteca a l'entitat bancària corresponent...) els dono per ben gastats. Sembla que a les economies eclesials els passa com a les domèstiques: hi ha lloguers que et fan passar a desitjar convertir-te en un capitalista propietari per més que t'angoixi hipotecar-te fins a la vida eterna, i en aquest cas mai millor dit. El procés ha estat transparent i sembla que les instal·lacions s'han fet per estar al servei de la gent, que d'això es tracta. Hi havia tal gentada que he renunciat a visitar-les. Ja les veuré el dia que tingui reunió de pastoral obrera. He gaudit d'una missa viscuda, de saludar la gent i de viure un ambient eclesial relaxat, de poc protocol, gens obsessionat per jerarquies i prohibicions. Com un parèntesi. M'agrada molt la vida diocesana, però sempre em fa sensació de provisionalitat. Potser per això procuro disfrutar-la al màxim mentre sigui possible.
A la porta ens esperava una pancarta que ens recordava que l'Església no sempre és benvinguda, i jo crec que en alguns dels arguments que exhibien tenien raó. No hi he trobat cap persona coneguda, però. Començo a estar esgotada de polèmiques, però em sembla que més val que m'hi acostumi. El problema és que tal com es presentava, la gent ho ha viscut més com un atac que com un qüestionament. Ens cal avançar en aquest sentit. Mercè

Oleguer Bellavista


Aquest matí he anat a l'homenatge que es feia al barri de l'Almeda, a Cornellà, a l'Oleguer Bellavista. L'acte s'ha fet coincidir amb el 50è. aniversari de la parròquia de Sant Jaume, tot i que ja fa temps que a iniciativa de l'Associació per a la Memòria Històrica de Cornellà l'Ajuntament havia decidit posar el nom de l'Oleguer a la plaça que hi ha just davant la parròquia.
Jo només vaig tenir ocasió de saludar un parell de cops l'Oleguer, que va morir als 77 anys el 2005. Era una persona d'una peça, que va escriure força i que a l'ACO -d'aquí ve la nostra coneixença- va escriure junt amb en Joan Bada la història del moviment des de la seva fundació el 1953.
Oleguer Bellavista va néixer a Sabadell el 1928, fill d'una família treballadora. Es va ordenar capellà i va ser el primer rector de la parròquia de l'Almeda. M'ha sorprès constatar que hi va ser només uns deu anys (del 62 al 71, més o menys). Però en canvi la seva empremta al barri encara es fa notar. Us transcric algunes de les dades que són en el fulletó que avui es repartia:
Va obrir les portes de la parròquia per tal que es poguessin reunir els treballadors, els veïns, les organitzacions clandestines, els col·lectius de joves... Això va permetre que l'any 1965 es poguessin fer les reunions que van permetre fundar les Comissions Obreres del Baix Llobregat. Defensor incansable dels drets humans i els drets de reunió i afiliació dels treballadors va contribuir a la lluita per les llibertats democràtiques, sindicals i nacionals de Catalunya, posant-se ell mateix i els medis de què disposava al servei dels menys desafavorits (...). Va testificar en favor dels 16 treballadors jutjats pel Tribunal de Orden Público que van ser detinguts junt amb altres 26 companys el 22 d'abril de 1967 a la sortida d'una reunió a l'església d'Almeda. L'any 1970 li van retirar el passaport per unes declaracions que va realitzar en contra de la dictadura a la Televisió Francesa i que van emetre diferents televisions europees. Oleguer Bellavista va ser, entre altres dedicacions, fundador i director de la revista "Correspondència" entre els anys 1963 i 1977; secretari del grup dels no alineats de l'Assemblea de Catalunya; fundador i secretari de "Trobada permanent d'entitats d'església" durant els anys 1975-1981; consiliari de la JOC, ACO i GOAC; director de l'Arxiu Històric Municipal de Centelles des de la seva fundació el 1988 fins al setembre de 1999. L'any 1982 es va secularitzar i va contreure matrimoni amb Pilar Martí, de qui va enviudar. Va morir a Centelles el 29 de novembre de 2005.
A l'acte d'avui, obert amb el "Somos" del Labordeta, s'ha llegit un poema d'ell, hi han intervingut Toni Mora, Secretari General de les Comissions Obreres del Baix Llobregat, Oriol Xirinachs, actual rector de la parròquia, un representant del moviment veïnal del qual no recordo el nom (en la meva afició a fer de reportera, hauré de recordar de prendre algunes notes...), un familiar de l'Oleguer i la regidora de cultura, a la qual no he pogut escoltar perquè he hagut de marxar.
Hi havia molta gent de l'ACO i de la GOAC. M'he recordar de l'emoció de l'Oleguer quan CCOO en el 40è. aniversari de la seva fundació va fer un homenatge als capellans obrers. Em va agradar molt en el seu moment que pogués viure aquest reconeixement. Avui es deia que potser el que li agradaria més a ell és veure com havia evolucionat el barri de l'Almeda. Amb tot, l'Oriol Xirinachs es preguntava si tots nosaltres estàvem a la seva alçada, en llibertat, en dedicació, en participació, en discreció... Una bona pregunta. Mercè

Amb ganes de mirar-s'ho en positiu...


Divendres vam tenir reunió del grup de revisió de vida. Fet: el meu progressiu desencís polític. Ens vam adonar que era un sentiment col·lectiu i que si fa no fa la meitat del grup en aquest moment es plantejava votar en blanc. Atenció, que són persones actives, no gens passotes!
Van anar sortint algunes valoracions en la línia de les cavil·lacions que he anat posant darrerament al blog. Però us n'afegeixo d'altres:
- Els polítics han renunciat a fer pedagogia. La resposta a qüestions complexes sovint és demagògica i això no ajuda gens a motivar la gent per interessar-se per la "res publica".
- Els canals de participació i de democràcia interna dels partits no són adequats o estan embussats. Decisions importants no es discuteixen prou a les bases i ni molt menys es voten. L'excepció és la política local, si té una dimensió humana. A ciutats com Barcelona la proximitat costa molt.
- Governar costa, i les coses sovint no surten ni com un voldria ni amb la immediatesa necessària. Això en lloc de formular-se amb una certa dosi d'humilitat es formula com un atac al contrari, que de fet quan governa sol tenir problemes molt semblants. Seria més interessant que tots plegats posessin determinades qüestions damunt la taula i miressin com resoldre-les, en lloc d'atacar-se mútuament.
- Les opcions reals de govern posen l'accent en qüestions diferents, però a la pràctica tampoc no són tan antagòniques, perquè una cosa és allò que es diu, i una altra allò que es fa realment. Hi ha debats polítics en què la sensació és que t'estan prenen el pèl.
- Alguns hem fet l'experiència, des d'entitats i de llocs de responsabilitat, que com més t'expliques, més reps. I que la temptació de no donar explicacions i de posar-se a la defensiva hi és, sobretot quan reps crítiques excessives, poc fonamentades o amb poca implicació. Això, als polítics, segur que els passa.
- Els mitjans de comunicació busquen el titular i la confrontació. De vegades l'esforç que duen a terme moltes escoles, per exemple, perquè la gent s'escolti, per aplicar tècniques de mediació, per eixamplar la mirada, topa amb programes televisius o amb determinats plantejaments editorials. Fem per una banda i desfem per l'altra.
- La campanya electoral és viscuda entre el fàstic i l'angoixa per molta gent. I més, campanyes que són agressives o desqualificadores com la que sembla que ens arriba. És un escàndol que s'hi dediquin tants mitjans.
- Els partits polítics tradicionals no agraden, però els que van sorgint nous accentuen encara alguns defectes, d'excessiu personalisme, d'arrogància, de menyspreu de les dificultats. Són com caricatures dels anteriors.
- Canviar la mentalitat des de dins dels partits és lent i difícil, però és bo continuar treballant-hi.
Dit això, però, que forma part del "corpus" de queixes generalitzades sobre el món de la política, sortien algunes propostes, millor dit, algunes actituds a considerar:
- tendim a no valorar els esforços per tenir un món millor: cadascú des del seu entorn més proper (ensenyament, salut, universitat, serveis socials) podia constatar millores que s'havien desenvolupat en els darrers dos anys; si les sumavem, el canvi era substancial respecte als sistemes públics de fa vint anys. I això malgrat els canvis socials i la crisi. Això sí, els canvis s'evidenciaven si hi havia una bona voluntat de veure'ls i de fer-te'ls teus. Una crítica constant des de la barrera no permet avançar. I el comentari no es referia només al govern del tripartit, sinó a la política en general.
- Hi ha gent que fa bé la seva feina en el camp de la política. I és la que no fa soroll. Van sortir alguns noms d'opcions diverses. De fet podríem concloure'n que els esforços de campanya política en lloc de posar de relleu la bona feina feta desvien l'atenció cap a qüestións de lideratge que, si més no a nosaltres, ens interessen ben poc. L'afany per aconseguir el vot no aconsegueix connectar amb la gent de forma motivadora per a la participació.
Vam concloure que havíem d'aprendre a "mirar" millor la realitat i que ens havíem d'implicar més en les organitzacions ciutadanes, si no trobàvem un espai adequat a les polítiques.
Vam llegir l'evangeli d'Emaús (Lc 24,13-35), per acabar. I amb ganes de reconèixer l'Esperit de Jesús, que segur que també es manifesta en la política, en el nostre caminar de cada dia.


dissabte, 23 d’octubre de 2010

Atenció: el català i el valencià ja són una sola llengua!


Sí senyor. Així ho diu un ens tan rellevant i indiscutible com la Direcció General de Trànsit del Ministeri de l’Interior espanyol. Jo ho he descobert aquesta setmana anant a renovar-me el carnet de conduir, i aquí us ho explico.
Si mireu la imatge de dalt, veureu que sota el títol “Autorización temporal para conducir”, diu, en català: “Autorització temporal per conduir”. I, al costat, “Autorització temporal per a conduir”. I us podeu preguntar, fent servir la lògica: ¿I per què dimonis ho repeteixen, aquesta gent? Sota d’aquesta primera línia, veureu la mateixa frase en gallec i en basc. Després, si mireu la part de sota, després del text en castellà “Válida para conducir por España…”, trobareu una repetició semblant, amb alguns errors tipogràfics i algunes lleus modificacions en les dues frases repetides. I us continuareu preguntant: ¿I per què dimonis ho repeteixen, aquesta gent?
I bé, després de fer-vos aquestes preguntes, ara mireu la imatge de sota. Aquí ja no hi ha repeticions. Sota el text castellà, el podeu trobar en català, gallec i basc, però el català només una sola vegada.
I ara us explico l’origen dels dos documents. El de dalt és l’autorització temporal per conduir que em van donar fa cinc anys, el 2005. I la de baix és la que m’han donat aquesta setmana. La de dalt la vaig conservar preguntant-me si la propera vegada que em renovés el carnet continuarien amb la mateixa bajanada de posar el text, a més d’en català… en valencià! Perquè, per si encara no ho havíeu endevinat, aquella repetició no és una repetició: és la versió valenciana del text. Que no deixa gaires dubtes sobre l’evident diferència entre les dues llengües, que fa que els parlants de l’una no es puguin entendre de cap manera amb els parlants de l’altra.
Però, pel que es veu, algú amb suficient intel·ligència a la Direcció General de Trànsit ha corregit la bajanada, i ha optat per considerar que el català i el valencià són la mateixa llengua. S’han resolt, doncs, les preguntes que he plantejat més amunt. Però ara me’n ve al cap una altra: ¿Com és possible que el Francisco Camps i la Rita Barberà encara no hagin aixecat el crit al cel davant aquesta nova mostra de l’imperialisme català? (Josep Lligadas)

dijous, 21 d’octubre de 2010

Pactes i primàries

D'aquí a quatre dies a la meva agrupació d'ICV es faran les primàries per elegir cap de llista a les properes municipals. En David ho deixa, després d'un munt d'anys (12 o 16?) de ser regidor. No sempre hem estat d'acord, però la veritat és que és innegable que és una persona molt treballadora i molt honesta, a la qual cal agrair la feina feta.
No sé quins plans hi ha. No m'han arribat els noms (o nom) de qui es presenta. No sé si hi ha diversos candidats. A les darreres eleccions hi va haver fortíssimes disputes i he oblidat si aquestes disputes van cristal·litzar finalment en dues llistes o no.
De fet això de les primàries no és mal sistema, però és una qüestió molt formal que pot resoldre conflictes... o crear-ne de nous. El problema és que només pel fet de plantejar l'existència de dos candidats, la tensió puja, i de quina manera, i que algun candidat es pot trobar que de cop i volta, des que comunica que es vol presentar, deixin de parlar-li. En general, la meva impressió és que s'intenta no arribar-hi. I que moltes primàries es resolen als passadissos i no pas amb una votació participada.
Trec el tema perquè penso que a ICV-EUiA com m'imagino que passa a d'altres coalicions, es produeix una situació contradictòria. Des de les últimes eleccions, a Viladecans, tenim dos regidors: el primer d'ICV, la segona, d'EUiA. La Idoia, d'EUiA, ha fet una molt bona feina. Ha passat pel rodatge de quatre anys d'aprenentatge: del funcionament polític i de la gestió de la seva àrea. En una lògica que valorés estrictament la seva feina, el millor seria que anés ella en primer lloc a les llistes. Però no crec pas que ICV vulgui, perquè els pactes comarcals amb EUiA li reserven el segon lloc. I els pactes són els pactes. Però tot plegat, com a sistema, és una manera de desaprofitar el capital col·lectiu, sobretot tenint en compte que no és que treiem vint regidors, no. Qui vagi com a cap de llista tindrà feina per posar-se al dia, per aprendre a moure's en un terreny gens fàcil.
Francament, penso que en aquests casos valdria la pena deixar-se estar de pactes i mirar què és el millor per a tots, i agrair també una feina ben feta. No es podria entendre un pacte com un criteri a aplicar amb flexibilitat? És difícil això, en la vida política, però és una llàstima. En fi, tant de bo ens en sortim dignament! Mercè


dimarts, 19 d’octubre de 2010

L'anar fent


Veig que en Ricard Gomà ha fet l'esforç d'explicar-se una mica més, cosa que certament li agraeixo. Jo continuo amb la meva incomoditat eclesial. De fet, de vegades penso que la imatge que donem com a organització és que, com que és una institució fortament jerarquitzada, a dalt manen, i a baix obeïm, més o menys. De fet com a organització he de dir que, per sort o per desgràcia, anem més aviat a la nostra. O sigui que a la pràctica les directrius passen pel sedàs de la pròpia consciència. Això és una sort, però també va acompanyat del risc de ser molt acomodaticis. De fet en moral sexual intueixo que la gent fa el que li sembla, però en canvi això de compartir més els calers, que també ho diuen des de dalt, ens costa força més...
També perquè als laics se'ns fa molt difícil canviar res de l'organització eclesial. En una parròquia, només pots actuar si el rector t'ho permet. I en d'altres nivells es fa molt més difícil, de manera que jo prefereixo destinar els esforços a intentar que el meu trosset d'Església sigui fidel als inicis, perquè crec que els ho debem a la gent que ens envolta, i miro de no pensar gaire en allò que des de dins difícilment canviaré sense molt de desgast. Espero que caigui pel seu propi pes. No sé si faig bé, però és una opció.
A mesura que passen els anys, també em costa més, malgrat els meus exabruptes de tant en tant, dir tantes pestes dels bisbes. Sobretot perquè per als cristians de base laics això ens és fàcil i barat ja que, si no és que treballes dins l'Església i pots trobar-te amb indesitjades conseqüències laborals, avui ja no et poden fer a la brasa amb aquella facilitat de la Inquisició. I de vegades jutgem molt durament la gent i fem servir per a nosaltres mateixos uns criteris molt més flexibles. Un exemple: aquests dies de les jornades organitzades per la Comunitat de Sant Egidi, vaig observar que justament els pobres que són a la plaça de Santa Anna havien estat bandejats per instal·lar-hi una carpa-menjador per a tots els "gurus" espirituals. Pel que es veia quan hi passaves, les taules estaven molt ben parades i el càtering venia d'Itàlia. Em va venir al cap una imatge potent: la del pobre Llàtzer a la porta de la casa del ric, menjant-ne les engrunes. Em va costar resistir-me a fer el post. Però vaig pensar: i jo, què? i els que treballem aquí, què fem perquè els llàtzers de torn s'asseguin a les nostres taules? Doncs ben poca cosa.
D'altra banda, estic convençuda que la duresa engendra duresa, i aleshores parlar esdevé més difícil.
Veig que en Ricard Gomà parla en el seu escrit de tres capellans emblemàtics (bé, un frare i dos capellans): Adrià Trescents, Pere Relats i Manel Pousa. Tres bons exemples. Però és que jo crec que l'Església fa un paper interessant més enllà dels temes estrictament socials, i més avui que tot estira cap a casa i que costa molt trobar espais senzillament de convivència. Per això sempre que puc taladro el personal amb aquesta idea que és bo que les parròquies i els moviments siguin poroses, estiguin obertes, i que a part de les activitats estrictament de culte o cristianes, ofereixin conversa, reflexió, intercanvi, i es vinculin també a la ciutat, com qualsevol altra entitat. Observo que sovint les parròquies tenen una quota de "friquis" més elevada del normal. A mi m'agrada: és signe que poden acollir persones que difícilment tenen cabuda en altres espais.
En fi. Anirem fent. Mercè

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Esqueixada


No és la de bacallà. No, no. És com em vaig sentint jo cada cop més. Ahir vaig escriure un post que ha desvetllat més interès de l’habitual. Voldria explicar-me una mica més.
En primer lloc, he d’aclarir que ahir vaig expressar una opinió absolutament personal, no pas del grup de Cristians amb ICV. També dir que justament en Ricard Gomà em sembla un bon regidor de Serveis Socials i una persona que no sol parlar per parlar, tot i el lloc que ocupa i les municipals que s’acosten. També entenc que aquesta és la línia de la majoria del partit, però, vaja, em sembla que ICV pot tolerar una discrepància sense arrugar-se i que està bé poder-la expressar, encara que sigui molt minoritària.
Dit això, és que darrerament em sento com esqueixada. Penso que una persona no es defineix únicament per un tret de la seva vida, sinó per molts simultàniament. D’altres vegades ja ho he expressat: sóc dona, sóc baixeta, parlo més d’una llengua, sóc de Barcelona i visc a Viladecans, sóc treballadora social i filòloga i no treballo ni d’una cosa ni de l’altra, sóc cristiana, em sento formant part de la classe obrera, estic afiliada a CCOO i a ICV, pertanyo a l’ACO i col·laboro amb entitats diverses, entre les que hi ha el meu bisbat. Si passéssim llista dels amics, n’hi ha de pelatges, edats i situacions molt diverses. Res d’estrany, doncs, si de tant en tant alguna cosa grinyola.
Però és que som en un moment en què tothom accentua més el que separa que el que uneix, insisteix més a marcar perfil que no pas a crear consens, fins al punt que els que participem de col·lectius que aparentment –només aparentment- són contradictoris, ens sentim esqueixats, perquè es tendeix a polaritzar. A mi em fa mal el rebuig que detecto en gent que es diu progressista (no només d’ICV) a tot allò que té a veure amb la religió. Però encara em fa més mal quan sento la Conferència Episcopal Espanyola, la qual crec que és responsable de bona part d’aquest progressiu trencament. Amb tot, de vegades quan escolto els més progres dir penjaments de l’Església, penso que potser no coneixen (tot i que això forma part de la realitat de Catalunya, i és una parcel·la més del país que tot polític hauria de conèixer si vol tenir en compte en la seva actuació totes les variables) tota una altra realitat de cristians normalets, de tendències polítiques molt plurals, que treballen per la solidaritat amb més o menys encerts i que a les seves parròquies no fan cursets de cremar heretges, sinó que, per exemple, acullen molta gent que pateix: des dels immigrants que acaben d’arribar –les parròquies són, segur, un dels llocs on abans s’integren- a persones que es troben en dificultats. Res de nou. Res d’heroic. Però a mi em sembla que és valuós. Tant, com a mínim, com dedicar-se a fer política.
Esqueixada em sento també en el tema nacional. Haver defensat el català tota la vida no significa necessàriament ser partidària de l’independentisme i això em dificulta d’afegir-me per exemple al Correllengua a Viladecans, que té un color polític inequívoc i que sol presentar uns manifestos amb què no em sento identificada. I penso que és una llàstima. A un lloc com Viladecans aconseguir consens al voltant de la llengua no estaria gens malament. No un acord de màxims, sinó de mínims.
No sé. Potser és problema meu, però hi pateixo. Tinc la impressió que cada cop es van trencant més ponts. I no em digueu que hem vingut al món a patir, que no m’ho crec… Mercè

dissabte, 16 d’octubre de 2010

La frivolitat d'ICV en matèria religiosa


Llegeixo al Periódico de Catalunya que Ricard Gomà incita les masses a xiular el Papa quan vingui. Certament no m'ha sorprès gaire, vista la trajectòria del partit en matèria religiosa en els darrers temps. Però he de dir que m'ha sabut molt de greu i m'he posat a escriure un post francament indignada amb ICV. Després he de dir que m'he llegit el seu article al butlletí municipal de Barcelona i m'he quedat alleujada: estic força d'acord amb el que diu, tot i que penso que omet en les seves consideracions molts altres discursos de la jerarquia eclesiàstica sobre temes com la immigració, la necessitat del compromís polític pel bé comú que probablement el sorprendrien. De fet el tractament sensacionalista que ha rebut l'article de Ricard Gomà no difereix gaire (potser és més discret) que el tractament sensacionalista i reduccionista que reben últimament alguns documents de l'Església.
No és pas que m'hagi tornat papista de cop. No m'agrada com s'ha plantejat la visita de Benet XVI, perquè no m'agraden gaire els xous de masses (del Barça, de la Roja o del que sigui), i perquè crec que és un frau de l'Església promoure aquesta mena de divinització en vida dels papes. Cada cop em costa més trobar el lligam entre Jesús i la institució d'un estat vaticà que cada cop "canta" més si prenem com a punt de referència un Evangeli que és Bona Notícia per als pobres. En aquest sentit trobo interessant la iniciativa de reflexionar sobre la institució papal que han pres algunes entitats cristianes de base. Quant als diners que costa, no veig per què s'apliquen criteris diferents al futbol que no pas a una expressió religiosa. Des d'un punt de vista laïcista, justament, crec que s'haurien de valorar amb els mateixos criteris: qui se'n beneficia (o a qui agrada, dit d'una altra manera), què costa, quines contrapartides té. Una altra cosa és que com a cristiana em posa nerviosa aquesta manifestació pública de l'Església, però com a ciutadana no em sembla tan diferent de les altres.
Tampoc no m'agrada com se sol expressar la jerarquia eclesiàstica sobre uns quants temes. Segurament, amb matisacions, estic molt més d'acord amb ICV. Per exemple en el tema dels homosexuals o de l'ús dels condons. En la qüestió de l'avortament penso que cal filar molt més prim que no pas es fa en el partit, tal com ja vam expressar en el grup de cristians d'ICV.
Però cada cop tinc més la sensació que a ICV el tema religiós es frivolitza molt. En lloc d'entrar a treballar seriosament per la necessària desaparició, per raons d'equitat, d'alguns privilegis de l'Església Catòlica, s'opta per fer afirmacions de vegades poc fonamentades o molt superficials, que, francament, de vegades m'avergonyeixen pel desconeixement del fet religiós que denoten, cosa que no ajuda gens a anar al fons del tema. És el que passa sovint quan es parla de l'apostasia. O de Benet XVI i la pederàstia. Malgrat les aparences, crec que hi ha una distància considerable entre el tractament que n'ha fet i el del seu antecessor.
Penso que ICV s'equivoca quan, posem per cas, es nega a assistir a actes protocolaris de l'Església Catòlica o als actes litúrgics que acompanyen -i sovint des dels seus origens- a les Festes Majors, perquè en moltíssims aspectes la cultura (popular o no) i la tradició cristiana es barregen. I si hi renunciem per raons religioses, estem tirant a la bassa molts elements culturals que hi són estretament lligats. Perquè les persones i els pobles no som estances compartimentades. Penso que hi ha d'haver distància crítica, però no un rebuig frontal. I crec més en el diàleg que en les "plantades".
Penso que ICV s'equivoca també quan es fan propostes molt poc respectuoses, com seria el cas si realment Ricard Gomà propugnés xiular el Papa. Es poden fer molts actes públics de desacord amb el papat, però no cal anar a xiular ningú, sobretot si es forma part del govern d'una ciutat i d'un país del qual el Papa és convidat encara que la iniciativa de portar-lo no hagi sorgit d'un.
És barat i agraït ficar-se contra l'Església. I hi ha moltíssimes crítiques que jo comparteixo i faig meves públicament. Però a mi m'agradaria que l'aparell d'ICV estigués una mica més disposat a escoltar allò que diuen els cristians, ja no de Roma, sinó del mateix partit sobre el fet religiós. Per exemple, que la jerarquia catòlica és només una part de l'Església catòlica. I que molts cristians treballen per la cohesió social, per la justícia, perquè els pobres tinguin un protagonisme, per la pau... Estaria bé ser crític amb la jerarquia i simultàniament mostrar-se proper als cristians que treballen en una línia social i política que ICV comparteix.
La qüestió religiosa és complexa i delicada. I hi ha prou instruments de reflexió des de les ciències socials per adonar-se'n.
I també convindria, per cert, a l'esquerra un cert "aggiornamento" com el del Vaticà II per posar-se al dia. Segurament Marx avui quan parlaria de l'opi del poble no es referiria tant a l'Església com a l'esport de masses. I sobre aquest tema tots els partits, muts i a la gàbia! Mercè

divendres, 15 d’octubre de 2010

Puiggraciós


Tot just acaben de començar les celebracions dels 300 anys de vida del Santuari de Santa Maria de Puiggraciós. El Santuari és a l'Ametlla del Vallès, en un lloc privilegiat, des d'on es pot veure el Montseny amb el Tagamament a primer terme. Els Cingles de Bertí són a tocar (a mi sempre em recorden les il·lustracions de Les memorables aventures d'en Roc Gentil (Folch i Torres) que havia llegit de petita. I els dies clars no sé si es veu Mallorca, però sí que hi ha una magnífica panoràmica del Vallès fins arribar a Barcelona i al mar.
Per a mi, Puiggraciós és un lloc arrecerat on vaig a passar la meva ITV espiritual de tant en tant. Hi ha un petitíssim grup de tres o quatre monges benetes, que, a part de fer la seva feina de pregària i de moltes altres coses, s'ocupen molt especialment de l'hostatgeria. La veritat és que amb elles s'aprén bé el significat de la paraula acollida, perquè certament el personal que hi anem passant som de pelatges ben diferents: persones de totes les edats, de sensibilitats pròpies, amb objectius i interessos diversos. N'hi ha de creients, que hi anem sobretot a resar; d'altres que aprofiten l'espai i el silenci per estudiar; alguns reposen o treballen... Sempre hi ha un espai per parlar si et ve de gust o si tens una especial dificultat o un problema, i mai ningú no hi és forçat a parlar de res si no ho vol. Pots fer ús de la biblioteca, passejar, gaudir del seu jardí... i de la muntanya sencera.
Amb elles, si vols (el respecte a la llibertat de cadascú és fonamental), pots compartir la pregària i per descomptat la taula (i la feina de parar, desparar i arreglar la cuina: no és un hotel). Elles, els dies de cada dia, dinen i sopen en silenci, amb música de fons. Però les he vistes parlar si s'han adonat que algun hoste se sentia incòmode o estrany amb aquest costum.
L'hostatgeria és petitona i per tant no sempre hi trobes lloc, però la veritat és que val molt la pena. Per cert, la paraula "monges" sovint evoca no sé quines coses encarcarades. No és pas el que trobareu a Puiggraciós: la pregària monàstica està plena de vida, elles estan ben al dia del que passa, i ben a prop de moltes persones. Saben bé què és la informàtica, la interculturalitat, la vida política i la festa... per dir algunes coses. I s'hi respira autenticitat, compromís i esperança. Per molts anys, Puiggraciós!

dimarts, 12 d’octubre de 2010

ACO, Simón, Labordeta


Dia d'emocions, avui. Jornada General de l'ACO a Horta. Ocasió de retrobament amb molts amics. Molta canalla (a l'ACO queda clar que el món no s'acaba). Xerrada (Pepe Rodado, Delegat de Pastoral Obrera de Catalunya) sobre l'opció pels pobres i la classe obrera. La veritat és que de la classe obrera avui no sembla que en parli ningú. Però el cert és que la precarització continuada de les condicions de treball va posant afectant dia a dia la vida de moltes persones, amb o sense estudis: contractes permanentment temporals, economia submergida, atur, situació irregular dels sense papers, dificultats d'accés a l'habitatge... Tot plegat mentre es va desballestant l'Estat del Benestar. Però el que em sembla més greu és la pèrdua de consciència que les coses poden i han de canviar. Aquí també tenim la motxilla ben carregada: manca d'utopia i d'alternatives i aquesta mena de fatalisme que fa que acceptem com si fos paraula de Déu, la paraula d'assessors i economistes que parlen com si només hi hagués una solució per sortir de la crisi (per sortir, qui?, perquè hi ha "solucions" que l'únic que fan és col·locar-hi més gent, en crisi) però que han oblidat absolutament que el consumisme, l'especulació, i l'avaricía d'uns quants ens han portat fins aquí. I el que és més greu, continuen portant a la més absoluta misèria a mig món.
En un altre ordre de coses, en Pepe ens deia que el vicari de Crist no és pas el Papa, sinó els pobres. I que si sovint els pobres ens incomoden tant és perquè són el mirall del nostre sistema de vida. Em sembla que té raó.
En aquest context, a la missa hem fet una pregària per en Simón Rosado, sindicalista de CCOO, militant d'ICV. Jo el coneixia molt poc, però sempre em va semblar una persona honesta, compromesa, sense afany de poder i poc complicada. Sens dubte ha estat un bon punt de referència per a molta gent. Segurament des de punts de partida ètics diferents dels de l'ACO ha estat un bon company de viatge en la lluita pels drets de les persones i contra la pobresa. pel seu tarannà i pel coneixement exhaustiu que tenia del món empresarial. S'ha de dir, ara que arremetre contra el sindicalisme sembla que estigui de moda, que la lluita per la qualitat de la feina és important i és difícil. I que hi ha molta gent, com el Simón, que desplega tota l'energia possible per estar a prop dels treballadors.
I hem acabat la jornada, com a tàcit homenatge, amb l'Habrá un día en que todos al levantar la vista... recordant Labordeta.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Fent taules rodones


Va ser ahir. Una setantena de persones al Centre Cultural Sant Joan de Viladecans. El Punt de Trobada havíem convocat els cinc partits més votats a la ciutat i amb ells vam fer un debat amb el títol "Anar a votar, per què?". Podia ser un debat per a convençuts, perquè, és clar, la majoria dels assistents estaven afiliats a algun partit i acompanyaven els membres de la mesa, però per sort encara va venir gent "no alineada". Nosaltres ens plantejàvem dos objectius: motivar la gent per anar a votar (si és que arribava a participar en l'acte gent que no ho tenia clar) i en qualsevol cas "llegir la cartilla" als partits i fer-los pensar sobre unes quantes coses. No sé si vam assolir cap dels dos objectius, però com a mínim vam posar unes quantes qüestions damunt la taula. El video que us he posat, en què les declaracions dels polítics estan gravades just abans d'entrar, és prou clar sobre les opinions i el tarannà dels participants. Com va dir algú a la sala, algun partit va confondre això de "Aneu a votar" amb "aneu a votar-me a mi" i ho va plantejar en el més pur estil que nosaltres justament criticàvem.
Algunes de les intervencions dels asistents van ser molt crítiques amb els partits en general, i sembla que propugnaven l'abstenció. De fet nosaltres amb el debat preteníem qüestionar coses... i promoure la participació política activa, però de cap manera no volíem contribuir al desencís general. Entre d'altres coses perquè jo penso que en el fons les actituds d'alguns partits (la seva frivolitat, demagògia, abús de poder...) són un reflex dels valors i principis en què en general ens movem els ciutadans. Un dels assistents va dir allò que hem passat de ser ciutadans a ser consumidors, i crec que té tota la raó. El consum, l'excessiu individualisme, el poc associacionisme, la baixa qualitat i renovació democràtica que de vegades traspuen algunes entitats són al rerafons de tot plegat. El que jo entenc per "radicalitat democràtica" (el concepte l'he sentit a ICV, però no sé si l'entenc igual) passa per promoure la participació real en molts àmbits de la vida, i no només amb el vot. Per tant som tots nosaltres que hem de canviar el xip i potser ser més participatius i exigents. És a dir, exigir des d'un compromís personal. Actuar dins l'estructura d'un partit, però, costa molt. Ja n'he fet l'experiència. Cal trobar escletxes i, a males, altres formes de participació en la vida ciutadana, ni que sigui a través d'altres entitats. Però no podem deixar que la vida política quedi en mans d'una minoria.
Això sí, en el debat la capacitat de fer propostes sobre com millorar la democràcia va ser més aviat minsa. L'autocrítica va passar per reconèixer falles en la imatge d'alguns líders (un per massa agressiu, un altre per poc pròxim a la gent, per millorar la comunicació -el PP afirma que té tota la premsa en contra, cosa que va provocar una riallada general-, per millorar la participació o per fer una contundent afirmació que mai ningú d'aquell partit seria acusat de corrupció.) Però no es va parlar del finançament dels partits, ni de l'endeutament de les administracions públiques, de l'abús dels càrrecs de confiança, dels problemes i perversions que comporta el poder, de com evitar la corrupció... Tothom va parlar d'incrementar l'Estat del Benestar, però tret d'ICV ningú no va tocar els impostos. Ni tampoc no es va parlar de l'economia submergida...
En fi, nosaltres estem engrescats a continuar burxant en la mateixa línia. En vam sortir contents i creiem que val la pena d'insistir. Mercè

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Defensar Catalunya a la plaça de toros


A mi els toros no m’agraden, no hi he anat mai, i tinc clar que és un tipus d’activitat que hauria de desaparèixer. No tinc tan clar, en canvi, que hagi estat una bona idea prohibir-los per llei: ja haurien desaparegut tots solets, crec. I també penso que és lamentable l’exercici de doble mesura que han fet els partits que van votar l’abolició de les corrides de toros i en canvi han “blindat” una pràctica similarment bèstia com són els correbous…
I bé, un cop dit tot això, em permetreu explicar una història de fa 128 anys, o sigui del 1882, que he tret del llibre “L’integrisme a Catalunya”, de Joan Bonet i Casimir Martí. És un tema que hi surt de passada, a les pàgines 123-125 i 149. Resulta que, en aquella època, el govern espanyol va signar amb França un tractat de tendència lliurecanvista, que donava facilitats als productes manufacturers francesos a canvi d’avantatges per als productes vinícoles espanyols. Aquestes facilitats, com és fàcil d’entendre, anaven en contra dels interessos de la indústria catalana. A Catalunya hi va haver una gran mobilització contra el tractat, i es va organitzar una campanya per evitar que el parlament espanyol el ratifiqués. Com a representant dels parlamentaris catalans per explicar els motius de l’oposició catalana es va designar el bisbe Urquinaona, que era senador, el qual va tenir una intervenció molt brillant, començant per parlar dels molts treballadors que es quedarien sense feina, la misèria que s’abatria sobre tantes famílies… i reclamant, en definitiva, protecció per a la indústria catalana. De fet, el tractat es va aprovar, però Urquinaona va aconseguir un gran prestigi. Per això –i per altres actituds d’integració al país, ell que era de Cadis– quan va morir li van dedicar una plaça.
Doncs bé. Paral·lelament als debats parlamentaris, a Barcelona es va iniciar una peculiar forma de protesta que es va estendre com una taca d’oli: la gent va començar a posar-se barretina, i a anar amb barretina a tot arreu. Deia el diari “El Correo Catalán” el 2 de maig, molt divertit: “La moda de la barretina, o gorro catalán, se va generalizando cada día más. Ya no son sólo los de Olot los que se llevan, sino que los hay de merino color de grana, guarnecidos de terciopelo negro, y en algunos se lee, en caracteres de oro, “¡Visca Catalunya!”. Desde el que viste humilde blusa, al que usa elegante chaqué, levita o sobretodo, vimos ayer a barceloneses de todas las clases de la sociedad con la característica barretina, y hasta se paseaban por las Ramblas algunas mozas de rompe y rasga que las usaban, llevando admás una falda de grana en lugar de sayas. También vimos con ellas niñas de corta edad, y hasta a criaturas envueltas con mantillas en brazos de sus nodrizas”. Però és que un parell de dies abans, el 29 d’abril, el diari ja havia començar a parlar del tema, i havia acabat la seva crònica amb una frase que és el motiu d’aquest escrit. I és que resulta que “la mayor parte de los que cubrían sus cabezas con la barretina llevaban cobatas en forma de escudo con las cuatro barras catalanas, de color encarnado sobre fondo amarillo, las cuales producían muy buen efecto. En la plaza de toros eran casi contadas las personas que no usaban esta clase de gorras”. Els assistents a les corrides de toros, unànimes defensors dels interessos nacionals. I la plaça de toros, lloc de demostració de catalanitat. Com canvia la percepció de les coses! (Josep Lligadas)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Queixar-se o lluitar


Acabo d'arribar d'una reunió d'Asdivi (Associació de disminuïts de Viladecans), l'associació que acull l'esplai on va en Jordi. Com sempre ha resultat una reunió estimulant: bon rotllo, ganes de fer coses i una colla de gent (monitors i pares) que certament dediquen moltes hores a fer més feliços aquests infants, joves i adults que pateixen una discapacitat i que sovint són vistos com a "marcians" per la nostra massa acomodatícia societat.
Aquest estiu van iniciar una experiència de casal per als més grans, amb una certa voluntat "d'envair" espais públics: d'utilitzar els equipaments de la ciutat, de passejar pels llocs més concorreguts, de fer-se visibles i d'exhibir en certa manera la seva capacitat de relació, d'atenció, de fruir de les coses. Era una activitat semidirigida: ells van triar què volien fer i els monitors senzillament els acompanyaven. Van practicar tot tipus d'esports, van visitar un company a l'hospital, van fer ús d'internet i de la biblioteca i van prendre la fresca en molts parcs de Viladecans. De fet van mostrar un bon ús del temps lliure i van abandonar el sofà davant la tele, que és més del que es pot dir de molts de nosaltres.
Us deixo amb una entrevista, publicada en el primer número de la revista Carakter de Viladecans, amb la Mercè Ginés, la presidenta d'Asdivi. Escoltant-la a ella ja es pot veure de quin peu calça l'associació. Per cert, els falten monitors. Ningú no s'animaria? Mercè

divendres, 1 d’octubre de 2010

Anar a votar, per què?

És un debat que ens plantegem la revista Viladecans Punt de Trobada. Fa dies que hi rumio, perquè em toca moderar-lo a mi i perquè no m'hi acabo de trobar còmoda i de seguida em surt l'agressivitat, que algú de bona fe intenta frenar... perquè així no es pot anar pel món.
De fet, estic farta del format dels partits polítics, tot i que mantinc la meva militància a ICV. Potser, encara que cada dia me'n sento més distant, és on em trobo millor, tot i que a la pràctica m'agrada més EUiA. Estic tipa de demagògies, personalismes, adhesions cegues (de vegades els blogs dels militants polítics semblen un altaveu de repetició, absolutament acrític, del que diuen els seus dirigents), dubtoses democràcies internes, amiguismes, acaparament de càrrecs, trepes, corrupteles i corts celestials. En lloc d'enraonar (és a dir, de posar una mica de raó en el diàleg) s'apel·la a la visceralitat i sembla que desvetllar els dimonis de la pròpia clientela és el més barat: atiar el foc de la llengua, de la identitat, de la història, de la immigració, d'Espanya o de l'Església catòlica surt barat per a qui tira la pedra, i caríssim per al país. Tot sigui per no parlar seriosament de la corrupció, del finançament dels partits (també els de l'esquerra), de la venda d'armament, de la qualitat i dignitat de les condicions de treball, de la política fiscal, de l'escalfament del planeta o de la solidaritat internacional. Després caldrà inventar paraules noves (com la governança) o buscar tècnics en cohesió social per intentar recompondre allò que alegrement s'ha esquinçat. Cap polític al govern s'equivoca mai. Cap polític a l'oposició reconeix que qui governa pot haver fet bé alguna cosa. Un dia donen llonguets al drac i l'endemà invoquen Sant Jordi sense parpellejar. Em sembla que ja ho vaig posar en un altre "post": llegir Guerra i Pau m'ha resultat terapèutic perquè Tolstoi, en un context molt diferent, descriu perfectament tot el mostruari d'actituds humanes.
Bé, ja he abocat la bilis. Ara intentaré preparar la meva intervenció en positiu. La Laia, una bona amiga, qüestiona si fer aquest debat aportarà alguna cosa perquè la gent que no pensa votar perquè està decebuda no vindrà a escoltar els de sempre. Potser té raó. Però crec que serà bo també fer pensar els polítics sobre aquests temes, en un ambient on es puguin dir unes quantes coses, però amb una certa amabilitat. No fos que nosaltres també ens acabessim comportant com els polítics professionals. Mercè