divendres, 24 d’octubre de 2008

Fa trenta anys, la JOBAC

De part vostra em diu el cor,
"Busqueu la meva presència"
Salm 27

Tal dia com avui fa trenta anys que vaig fer el pas d’entrar a la JOBAC. Tenia 21 anys, venia d’un ambient familiar agnòstic i clarament crític amb l’Església, per no dir directament menjacapellans. De fet, feia pocs mesos que se m’havia desvetllat una gran inquietud per la fe cristiana arran de la classe de religió. Jo treballava i feia el COU nocturn i vaig intentar escaquejar-me de fer religió, eren els primers temps de la transició i semblava que a poc a poc s’anava esvaint l’obligatorietat de menjar-te la religió amb patates. Jo sempre havia anat a escoles públiques laiques, però tot i això hi havia el rosari i el mes de maria a primària. I religió a secundària, com una “maria” més, junt amb la “Formación del Espíritu Nacional” i alguna altra. Però el curs 1977-78 per renunciar-hi em feien signar un paper declarant-me atea. Vaig pensar que ni l’Església catòlica podia obligar-me a fer semblant cosa i que a classe el o la profe en qüestió ja pagaria aquesta obligatorietat.
I em vaig trobar que la profe era una persona intel·ligent i parlava d’una fe que a mi no em semblava que tingués gaire a veure amb el catecisme après abans. I vaig començar a sentir una mena d’interès que no sabia gaire d’on venia. Primer vaig provar sort amb la filosofia, però jo sóc negada per a aquestes coses. Després vaig obrir una etapa de recerca secreta. Els diumenges anava a missa. Em posava al darrer banc i escoltava i em semblava curiós tot aquell ritual, que no sabia com lligar amb el que havia après de petita. Per sort ningú no em va dir res ni va intentar donar-me la benvinguda, perquè hagués arrencat a córrer. Finalment vaig acabar claudicant i preguntant directament: “Què s’ha de fer per tenir fe?”. I la Roser em va parlar de posar-se en contacte amb algun grup de cristians. I va facilitar-me el contacte amb dos grups de tarannàs força diferents.
Va resultar tot un esforç això d’anar a entrevistar-me amb un capellà i desconegut. Mentre m’esperava vaig tenir la intuïció que allò acabaria bé. Pensava, mira que si el capellà en qüestió és un “capullo”? Però tot de cop vaig pensar que si havia arribat fins allà i tota jo m’havia deixat qüestionar, el de dalt respondria com cal. És a dir, respondria, senzillament, a la meva espantada trucada.
I va respondre, ja ho crec que ho va fer. I vaig entrar a la JOBAC.
La JOBAC es trobava en un moment d’eufòria, de creixement, de consolidació. De fet, aquest sentiment també era el de la recuperació de la democràcia. Per a mi va significar moltes coses.
D’entrada, em va permetre canalitzar tot aquella inquietud per la fe. Vaig tenir la sort de trobar un molt bon consiliari, que, com la Roser, em va escoltar amb una paciència infinita, pobre. Va ajudar a aclarir dubtes, a facilitar lectures, a orientar compromisos, a interioritzar coses. De fet em sembla que jo tenia una mena de set que no s'acabava.
Després va enllaçar amb la tradició obrera, que en el meu cas, era sentida, però molt poc treballada. De fet, ja m’havia afiliat a CCOO feia uns mesos a instàncies dels delegats sindicals –del sindicat vertical- de la feina. Però no tenia ni idea de què era un sindicat i ho vaig deixar córrer. Quan sentia parlar a la gent de les militàncies polítiques i sindicals jo em perdia amb tants grups i tendències i avorrides discussions on tothom donava per suposat que jo sabia de què parlaven. La JOBAC em va aportar formació sobre la història obrera, una formació elemental, però un bon canemàs on subjectar tota la posterior militància sindical en el meu cas i política, molt posteriorment.
Des del punt de vista educatiu, la JOBAC em va obrir moltes portes. Jo era bona estudiant, tenia amics i interessos propis (la música, sobretot). I tenia també una llarga experiència laboral. La JOBAC mai no va pretendre tancar-me o substituir el meu petit món per un altre, al contrari, em va rellançar a totes aquestes realitats amb una altra mentalitat, més activa. I també em va oferir la possibilitat de prendre part en moltes coses del propi moviment. Vaig aprendre moltes coses útils de les que no s’ensenyen a escola i hi vaig fer molts amics que encara em duren. De fet, el component afectiu era i suposo que continua sent important en qualsevol activitat amb joves, per més que les disfressem amb ideologies o fes diverses.
Vaig tenir la sort, a més, de poder viure simultàniament la JOBAC i la parròquia, com a dues realitats complementàries i no contradictòries.
Mentrestant, tant a casa com a la feina “al·lucinaven”, però em veien contenta. De fet va ser una època de descoberta, de mirar-me la gent d’una altra manera, de sentir-me molt estimada. Després l’eufòria va passar, i de vegades la vida es va complicar, però de tant en tant encara la recupero.
I des del punt de vista celebratiu, la JOBAC també va fer una bona aportació, perquè tenia la gràcia de fer una litúrgia ben feta i simultàniament prou connectada amb allò que vivíem com perquè ens la féssim nostra. De fet sospito que alguns consiliaris tenien un cert sentit de l’espectacle en el millor sentit de la paraula. Molts cants, que s’han fet extensius a molta altra gent. Encara recordo la meva primera Vetlla Pasqual al Bagís. No vaig entendre res, però vaig quedar commocionada. De fet jo encara estava convençuda que la festa grossa del cristianisme era Nadal i no sabia amb prou feines què era la Pasqua. Tanta religió franquista per una tan escarransida formació cristiana!
En fi, segurament ho tinc una mica idealitzat tot plegat, però no va estar gens malament. I de fet jo, a l’ACO, hi trobo ben bé la continuïtat…
Mercè Solé

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Mercè. Sòc una lectora del vostre blog, però la veritat és que no dono l'abast de llegir. Fins avui no m'havia atrevit a fer cap comentari. Però el teu escrit, m'ha fet sentir-me identificada en molts aspectes, i a fer present vivències similars i compartides a la JOBAC,que vàrem fer possible descobrir una manera concreta de viure la fe enmig de la vida. Es bo recordar les nostres arrels que han fet possible moltes coses, i concretament que poguem continuar compartint actualment a l'ACO. Gràcies Mercè!!! i felicitats pels 30 anys de ser militant!!!

montserratqp ha dit...

Jo, com l´altra Montserrat, també us vaig llegint i vaig seguint moments, propostes, trobades, compromisos,denúncies, celebracions, etc. Gràcies, Mercè, per compartir-ho.Des de lluny m´hi sento molt aprop.I avui amb el teu escrit no m´he pogut reprimir de felicitar-te pel bloc i per l´aniversari. Endavant.
montserrat queralt

Maria Escalas Bernat ha dit...

Els que a la Jobac hi vam entrar més tard, tenim tendència a pensar que els que ha hi eren "sempre hi havien estat"
M'ha agradat molt saber el camí que t'hi va portar, tan diferent al meu, per cert.
Apa, felicitats.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Per cert, us faig notar que la h i la j estan juntes al teclat. Ho dic per aquest "els que ha hi eren...."

Mercè Solé ha dit...

Moltes gràcies a totes tres. Montserrat Sidera: tu i jo hem juntes, en el mateix grup, molta part d'aquest camí... i molt d'aprenentatge. Després he anat veient que a l'ACO també seguim una mena de "vides -o responsabilitats-paral·leles" que té la seva gràcia.
Montserrat Queralt: em fa moltíssima il·lusió que ens llegeixis, i més des de tan lluny... Aprofito l'avinentesa per "punxar" el teu blog. I felicitats per en Marçal!!!
i Maria, si m'arriben a dir a mi en un cert moment que faria aquest pas d'entrar a la Jobac, segurament no m'ho hagués cregut... I també tendeixo a pensar que els més grans que jo també hi eren des de la creació del món...
Un petó a totes tres.
Mercè

Clarós Sidera ha dit...

Per llegir l'escrit de la Mercè s'ha d'haver sopat, eh??. Mercè, no sé quina mena de vitamina et donen, però vaja marxa!!.
Jo m'apunto a això de quedar conmocionat, o emocionat, a les celebracions, perquè era a on veiem que erem i som molts compartint elmateix, i que val la pena. Bé, el que crec es que les coses han de ser vives per poder-les viure amb intensitat i la fè, com que es una cosa trascendent, cal que sigui ben viva. Jo sempre donaré gràcies a Deu per haver-me dut a la JOBAC i a l'ACO, ha valgut la pena.

Pere Clarós

Anònim ha dit...

Aquest blog vostre és una passada!
Moltes gràcies per compartir amb tots nosaltres les inquietuds.
Tots som Església!
Loulou