dijous, 29 d’abril de 2010

Mamut amb premi, a l'ombra de García-Nieto

Acabo de tornar del lliurament dels premis de l'aula de formació Joan N. García Nieto, de CCOO del Baix Llobregat. Una Festa de celebració del Primer de Maig a la qual enguany ha assistit Joan Saura com a Conseller d'Interior (l'any passat va ser el president del Parlament, em penso). La colla del Mamut hi havíem presentat el nostre projecte, que ha guanyat el segon accèsit dotat amb 500 €, que certament necessitem per fer realitat la bèstia, una bèstia que volem que faci crèixer la participació, el sentit identitari de la ciutat, la imaginació, la creativitat, la cultura popular, el bon rotllo entre els veïns; una bèstia que volem accessible a tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, cultura, discapacitat, nivell d'estudis, club esportiu, edat, pes i alçada. Ens està costant molt trobar finançament, o sigui que el premi és un molt bon suport i ens anima a continuar treballant.
A mi m'ha emocionat especialment que el premi sigui a l'empar d'un home bo com va ser Joan N. García Nieto. Aquest sí que creava cohesió i compromís. I va esdevenir una peça fonamental per a les lluites sindicals i polítiques del Baix Llobregat, des de CCOO i el PSUC, i per a la configuració d'una Església més sensible al món del treball com a jesuïta. A part de coincidir amb ell amb molts espais, vaig tenir sort de ser alumna seva a l'Escola de Treball Social de l'ICESB, en una assignatura sobre història del moviment obrer (si no recordo malament, compartia "cartell" amb Salvador Carrasco i Casimir Martí, cosa que no estava gens malament, no). I recordo les seves múltiples intervencions a favor d'una redistribució del treball. Allò del "treballar menys per treballar tothom". Gràcies, CCOO, per conservar la seva memòria i per mantenir el seu sentit de la solidaritat.
Mercè

dimecres, 28 d’abril de 2010

Estupefacte

Així va aconseguir la Loli ahir que es quedés el seu marit quan va rebre a la feina aquestes orquídies com a "detallet" d'aniversari de casament. Té mèrit aconseguir deixar K.O. el marit després de 19 anys de matrimoni. No resulta fàcil la sorpresa, i encara menys trobar una sorpresa que potser vol dir moltes coses sobre els rols familiars... i sobre algunes polèmiques casolanes en relació a qui estén la roba. No sé si el seu marit li regalarà una caixa d'eines el dia de la mare... És un suggeriment. En qualsevol cas, felicitats a tots dos i visca la Loli!!!
(Les companyes del marit en qüestió lamentem no haver pogut veure la seva cara amb les flors en el viatge en metro...; llàstima de foto!)
Mercè

dimarts, 27 d’abril de 2010

Alguna cosa es va esquinçant


Feia molts anys que no anava a la Vetlla de Montserrat. Em va agradar, tot i la forçada immobilitat de moltes hores al raconet que vaig trobar. Com sempre, Montserrat em provoca sentiments una mica contradictoris. D'una banda m'agrada la solemnitat i la bona litúrgia (i el nou orgue), però de l'altra hi trobo a faltar una presència més gran dels pobres. I ahir era un dia molt solemne, amb un percentatge d'autoritat eclesiàstica per metro quadrat molt notable. Autoritats mitradíssimes (no sé pas què hi veuen a lluir tants estris que avui resulten tan estranys i tan allunyats de l'evangeli), i alguna amb força randes. De fet hi havia el cardenal Bertone (Secretari d'Estat del Vaticà, crec), i es notava.
Amb bon criteri, retiren els bancs a un costat i la major part del personal seu al mig, a terra. Per la gentada, a les set ja no quedava cap seient "normal", però la gent més gran hi arriba amb cadires plegables. Un monjo ple de bona fe es dedica a anar fent fora la gent dels espais que han de quedar lliures i dels seients reservats. Tasca àrdua i ingrata. Si la gent pogués s'asseuria a la falda dels escolans... No em va agradar, però, això dels seients reservats a les autoritats (Marta Ferrusola, Oriol Pujol, Artur Mas...). Per tres motius: perquè en un acte així, no veig perquè les autoritats civils hagin de tenir un relleu especial; perquè servidora sóc molt sectària, ho reconec, i no em va fer cap gràcia que mentre que l'Oriol Pujol estigués ben repapat mentre la dona que jo tenia al costat, que deuria tenir ben bé 80 anys, feia tres hores que s'estava asseguda a terra, i és que el fet que jo només hi reconegués gent de CiU em va fer sentir molt incòmoda; i en tercer lloc perquè a més les autoritats van arribar tard, van fer moure la gent i es van permetre fer-ho destorbant la pregària que havien muntat un grup de joves. Cinc minuts més i haguessin pogut entrar sense fer nosa a ningú.
Dit això, el cardenal Bertone va sortir aplaudit per la gent. Va parlar en català i, sobretot, va ser amable i comunicatiu, cosa que no s'estila gaire a certs nivells de cúria i que s'agraeix.
A mi, això de CiU em va incomodar molt, i vaig haver de fer l'esforç de reconèixer que no sóc gens objectiva, que la vetlla és oberta a tothom i que en el fons el que em passava és que hi trobava a faltar altra gent de la política, no pas exercint protocols, sinó participant d'una festa cristiana com un més. Això sí, sense seients reservats.
Em fa mal la progressiva distància entre el fet religiós i la societat civil. No la laïcitat i la pèrdua de privilegis eclesiàstics: això em sembla que és el que ha de ser. Però sí aquest posar sota sospita i enterrar en la privacitat qualsevol manifestació religiosa. De vegades tinc la sensació que alguna cosa es va esquinçant, i em sap molt de greu. Mercè

diumenge, 25 d’abril de 2010

Un poder no democràtic pot anul•lar decisions democràtiques i jutjar actuacions polítiques?

Jo crec que el lamentable espectacle del Tribunal Constitucional amb l’Estatut i l’igualment lamentable espectacle del Tribunal Suprem amb el jutge Garzón ens hauria de portar ja d’una vegada a replantejar el poder dels jutges en els temes polítics.
Allò famós dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial), per mi, cada cop s’aguanta menys. Perquè mentre el poder legislatiu prové de la votació popular democràtica, i el poder executiu prové de l’elecció que fa el legislatiu, el judicial és predemocràtic: són uns senyors i unes senyores que, per una mena d’unció sacramental (els seus estudis, les seves oposicions, els seus cops de colze per col•locar-se) tenen dret a dictaminar si el que ha estat decidit democràticament, com és el cas de l’Estatut, pot continuar endavant o deixa de tenir vigència. I poden dictaminar també si una determinada actuació que té connotacions clarament polítiques, com és el cas de Garzón, pot ser aturada liquidant el qui la duu a terme. És cert que en part aquests membres dels tribunals són triats pels òrgans de sobirania popular. Però després de tants filtres i tan estranys mecanismes que afavoreixen el partidisme més irresponsable, que poc en queda, d’aquesta sobriania originària… I a més, vista la seva actuació, ja queda clar que, de sintonia amb la voluntat popular expressada en el parlament, ben poqueta en tenen, i no mostren cap interés de tenir-ne…
Aquest carácter predemocràtic i suposadament sagrat del poder judicial queda molt clar quan el senyor Mariano Rajoy i els altres predicadors del PP surten dient que no és lícit manifestar-se contra aquests tribunals, ni “presionar-los”, mentre que sí que ho és fer-ho contra el govern, o contra lleis aprovades pel parlament… Els jutges, l’únic dels tres poders que no prové de la sobirana popular, resulta que són intocables i no se’ls pot criticar! Doncs sí que anem bé!
Això no funciona, i s’ha de canviar. Els jutges no poden ser més que unes persones a qui la societat encomana de decidir, per la seva competència en temes legals, què fer davant actuacions delictives o conflictives. Però no té cap sentit que puguin tombar decisions democràtiques. Ni tampoc en té que puguin liquidar actuacions de caràcter polític: en el cas de Garzón, si algú ha de dir-hi alguna cosa, haurien de ser si de cas les instàncies polítiques democràtiques, no els jutges. Com molt bé va dir Santiago Carrillo a “El País” de divendres, el Tribunal Constitucional simplement hauria de desaparèixer. I jo hi afegiria que també hauria de desaparèixer la possibilitat que el Tribunal Suprem o altres tribunals dirimeixin qüestions polítiques.
Sí, ja ho sé que segurament cal que hi hagi algun lloc on dirimir conflictes que es produeixin amb determinades decisions democràtiques o amb determinades actuacions polítiques. Però aquesta possibilitat ha d’estar molt més ben acotada i, sobretot, no pot estar en mans d’un poder no democràtic. (Josep Lligadas)
(La foto ens l'acaba d'enviar la Marta, que va prendre part en la manifestació d'ahir a Madrid)

divendres, 23 d’abril de 2010

Mar de color de vi


De fet m'agradaria saber-ne molt per posar tal dia com avui un "post" per caure d'esquena, que expressés el que em fa sentir Sant Jordi, però no tinc gaire imaginació i acabaré deixant-t'hi tan sols una petita reflexió arran d'un parell de converses d'aquests dies.
Parlàvem sobre l'interès que en Jordi mostrava per anar a veure Electra, si era convenient portar-l'hi, s'hi avorriria o no, si podria entendre'n alguna cosa.
La veritat és que penso que és bo escoltar els clàssics sense prejudicis ni barreres, i sense gaire adaptacions ni presentacions pel mig, perquè justament crec que són clàssics per la seva universalitat i perquè tenen moltes lectures i que per això mateix es deixen descobrir i entendre amb relativa facilitat. Hi ha qui pot viure Homer només com una novel·la d'aventures o l'Electra com un culebrot, però no hi ha cap garantia que l'erudit que s'hi apropa des de molts anys d'estudis en capti més l'essència que qui es deixa captivar per ells la primera vegada.
A casa ens agradava Homer, però he de reconèixer que ens agradava perquè la mare era una admiradora d'en Kirk Douglas, i, de la pel·lícula que va fer sobre Ulisses, ella va passar a la font original, com solia fer, i em va transmetre aquest interès. Vull dir que la cultura popular (del cinema, del còmic, del teatre de carrer) no en queda lluny i si s'encén una petita guspira no és difícil passar d'un lloc a l'altre, encara que se sigui molt jove, o discapacitat, o que es tinguin pocs estudis. I de fet, al darrere pel·lícules com Apocalypse Now es poden trobar moltíssimes referències literàries, però es pot disfrutar a fons de la pel·lícula sense necessitat de detectar-les explícitament ni de fer l'autòpsia del guió.
L'any passat, un amic em va regalar la Introducció a la Ilíada d'en Jaume Pòrtulas, que va merèixer el Premi Nacional de Literatura, i encara em vaig tornar a emocionar, tot i que això d'Homer ja es veu que és complicat. Us deixo amb uns versos de l'escena entre Príam i Aquil·les, quan Príam va a demanar-li el cos del seu fill Hèctor per enterrar-lo dignament:
Quan s'hagué sadollat del plany, el diví Aquil·les, i el desig de plorar va deixar el seu cor i els seus membres, s'aixecà del setial tot d'una, alçà el vell per la mà, compadint aquell cap canós, i la barba canuda; llavors se li adreçà, li va dir unes paraules alades: "Desgraciat! Quants mals el teu cor no ha hagut d'endurar! ¿Com t'has atrevit a venir tot sol a les naus dels aqueus, i mirar-me a mi a la cara, a un home que tants fills coratjosos t'ha massacrat? Deus tenir el cor de ferro..."
Mercè (i perdoneu la pedanteria)

dijous, 22 d’abril de 2010

Abusar dels immigrants

Veig que ara que van venint les eleccions, el tema de la immigració es va convertint en una sucosa arma electoral, que el PP i CiU no dubten a utilitzar, cadascú a la seva manera i segons el seu tarannà.
No entenc gaire tota aquesta polèmica dels vels i els espais públics si no és per crear mal rotllo. Una cosa és que hi hagi un símbol religiós que "presideixi" l'aula, i en aquest sentit penso que no són adequats els crucifixos a les aules de les escoles públiques (a les concertades cristianes, jo no l'hi posaria, però no entraria en batalles per unes escoles que de fet són confessionals), però em sembla que no és pas dolent que els nois i noies portin, si volen, un signe de la seva identitat cultural o religiosa (jo continuo pensant que els vels són més culturals que religiosos). Sobretot perquè la nostra societat paeix sense problemes que anem carregats de tota mena d'andròmines com menys significatives millor, i com més cares, encara més. I en canvi no veu amb bons ulls que expressem coses que per a la gent són valuoses. Prefereix la moda i l'esport que no pas l'ètica, la religió o la política.
I sobre el tema del padró, no entenc gens la pretesa dificultat que la gent sense papers s'empadroni des del punt de vista de les Administracions Públiques. Sí que entenc que fan falta més recursos municipals per entomar l'arribada de nous veïns, però justament per això, crec que és bo objectivar la situació per poder exigir aquests recursos: qui arriba, d'on arriba, què necessita ell i què necessita el municipi a nivell educatiu, sanitari, de serveis. Evitar l'empadronament és crear un vel (aquest sí) de confusió. Potser hi ha gent a qui li està bé. A la gent que fa córrer que els immigrants no paguen impostos (els sense papers, òbviament, no paguen impostos directes, ja els agradaria poder fer-ho, voldria dir que estan en igualtat de condicions!) a les seves botigues, o que un oratori musulmà és un perill, ja li està bé certament que els números no es puguin demostrar. A Viladecans hi ha gent entestada a dir que estem "sepultats" sota els immigrants, quan, amb els números a la mà, queda clar que estem molt per sota de la mitjana de Catalunya i del Baix Llobregat. No empadronar és obrir portes a la fabulació interessada i a la manipulació fàcil. I crear la por d'una expulsió per una falta administrativa, amb tot el que suposa, em sembla que és crear una fractura que dificulta molt la convivència i que pot tenir repercussions indesitjables per al futur.
Això sí, mentre parlem de la immigració, no parlem de la corrupció, o de les subvencions legals però ilegítimes del Millet a CiU o de l'embolic de l'independentista Colom. Mercè

dimecres, 21 d’abril de 2010

Burques occidentals


Fa tants dies que tinc ganes de parlar-ne, que ja no recordo si ho he arribat a fer. O sigui que pot ser que em repeteixi. Sembla que hi ha gent que continua escandalitzant-se del vel i de la burka. A mi el vel tant me fa, en sembla un ornament més aviat innocu que a mesura que se senti perseguit s'anirà reforçant amb un fort sentit identitari. La burka em sembla una altra cosa, una peça molt incòmoda, que deu ser font de problemes a la vista com a mínim... però francament no gaire més que algunes de les nostres modes occidentals que em semblen altament insanes. Hi penso quan em depilo (i hi ha gent que es depila tot el depilable, glups!), hi penso quan veig les sabates amb un altíssim taló, o excessivament estretes, o en risc de torçar fàcilment el turmell. Hi penso quan veig els pantalons hiperestrets que la gent s'ha de posar estirada o, al revés, tan amples, que han de caminar vigilant de no quedar-se en calces, cosa que requereix fer unes passes del tot menys naturals. Hi penso també quan veig els piercings, els tatuatges o quan vaig a la pelu i em sotmeto a aquella llarguíssima sessió que de fet em tenyeix alguns cabells... i sospito que també me'ls fa malbé. Hi penso quan veig gent prenent el sol fins a quedar escaldada. I en el record històric hi guardo una mena de faixes que eren realment torturadores i que no sé si hi ha dones que continuen portant.
Vels i burkes semblen una imposició masclista o religiosa. Jo crec que sobretot és un costum (i en alguns casos una imposició) més aviat cultural, molt masclista en el cas de la burka i pel que significa. Però crec que deu ser difícil que les dones que el porten se n'alliberin si nosaltres no ens alliberem també d'unes quantes coses. O no és imposició social, també, estar tot el dia pendent d'agradar a costa de matxacar-se el cos? O molts d'aquests hàbits no tenen més a veure amb el consum provocat per les grans empreses (de cremes, de maquillatges, de robes, d'accessoris) que amb la nostra llibertat?
Mercè

dimarts, 20 d’abril de 2010

La política, una qüestió de pros i contres

Diumenge, en un dinar amb amics (o, més exactament, amigues: jo era l’únic home), sortia la conversa sobre la situació política. La majoria érem gent propera a ICV, però la sensació era de desconcert sobre què calia fer. Concretament, sobre què fer a les properes eleccions. O sigui, sobre qui o què votar

De fet, la sensació que un treia de la conversa era que ningú no vivia ja la política com l’adhesió a un projecte concret, que era com molts la vivíem abans, sinó com la pregunta sobre què pot anar millor en les circumstàncies actuals. I sortien paraules com cansament, vot útil, o vot en blanc. També sortia, i molt, la idea que l’acció política s’ha convertit en cosa d’uns professionals més o menys preparats i eficaços, i d’unes cúpules de poder dedicades a vetllar per assegurar aquest poder, convençudes que així és com es poden fer les coses que es consideren convenients de fer. I això a tots els partits, ICV inclosa. Vull dir que a ICV, d’allò de la radicalitat democràtica, poqueta cosa....

Jo penso que la situació, efectivament, va per aquí, i per moltes voluntats de canvi que s’expressin, difícilment serà d’una altra manera en el futur. Els que tenen el poder dels partits no ho permetran pas.

Llavors, davant aquesta situació, i si no ets dels que, per vocació i per sort, tenen un espai polític directe on treballar, l’única possibilitat que queda és, crec jo, prendre’t la participació política com la recerca de l’oferta més adequada a cada moment en funció de com vegis les coses. Els qui no estem, pel motiu que sigui, directament implicats en l’acció política, crec que més val renunciar a la il·lusió de trobar un projecte polític prou estimulant per adherir-nos-hi globalment, i valorar, en canvi, les ofertes polítiques com una cosa que uns que s’hi dediquen ens ofereixen. I, segons vegem, triar la que ens sembli més convenient, o sigui la que propugni els valors que més s’adiguin amb el que nosaltres voldríem, més capacitat mostri per tirar-los endavant i més seriosos i honestos semblin els seus dirigents.

Sí, per mi acceptar això és rebaixar molts plantejaments. Però és que si no, si el que vull és un partit al qual adherir-me globalment, com que em sembla que ara no el trobaré, puc acabar votant en blanc. I si voto en blanc, el que faig és afavorir la possibilitat que els criteris que més detesto (els de la dreta, per dir-ho ràpid) puguin triomfar. I no ho vull, de cap manera. (Josep Lligadas)

dilluns, 19 d’abril de 2010

Assetjament sexual, reaccions sense sentit

Divendres vaig rebre una trucada de no sé quin organisme de la Generalitat. Em van fer una enquesta sobre la violència de gènere, preguntant-me si mai havia estat o m'havia sentit agredida i com havia reaccionat. Mai no m'ha passat res greu, però jo mateixa em vaig sorprendre de veure que sí que havien passat coses, que ja tenia oblidades o coses a què en el seu moment no havia donat importància i que ara miro amb altres ulls.
Vaig recordar-me de l'ambient de quan era petita. Nosaltres vivíem al Poblenou, a la Diagonal "dels pobres", dos números abandonats en mig d'un munt de fàbriques. Un entorn que es prestava a l'exhibicionisme en el camí a l'escola (Clot) i a l'institut (Verneda). La veritat és que a força de veure-ho, no hi donàvem cap importància, sobretot perquè els exhibicionistes no tocaven ni s'apropaven, senzillament s'exhibien a una certa distància. Un altre tema era el cinema. Hi anava amb la mare cada setmana, en algun cine o altre del barri. Calia vigilar on seies (a poder ser a costat del passadís), perquè no era infreqüent sentir una mà a la teva cuixa. Deien que hi havia homes que pagaven als acomodadors perquè els busquessin llocs fàcils on posar mà. Si això passava, nosaltres ens limitàvem a canviar de seient. Això sí que ho recordo amb angoixa, perquè em feia vergonya fins i tot dir-ho a la meva mare, que seia al costat.

Un altre episodi va ser un diumenge al migdia. Deuria tenir uns vint-i-pocs anys. Tornava cap a casa (els pares no hi eren) i no passava ni una ànima. Un home se'm va tirar a sobre, vaig córrer fins arribar al portal de casa i em va perseguir. Amb l'home a sobre vaig anar trucant als timbres fins que algú va contestar. Per sort, ell va sortir corrent. No vaig presentar denúncia ni em va passar pel cap. De fet no m'havia passat res ni sabia com identificar-lo.

I l'episodi més sorprenent va ser fa uns vint anys. Anava a peu des de Girona fins a Cadins, que és a sis quilòmetres. I un exhibicionista em va estar perseguint tot el recorregut amb el seu cotxe. Es parava davant meu, despullat, es tocava, jo passava com si res. Ell tornava a pujar al cotxe, i al cap d'una estona me'l tornava a trobar al davant. Vaig caminar a tota velocitat, però vaig reaccionar molt estúpidament: no vaig demanar ajut als pocs cotxes que passaven (tenia la sensació que em prendrien per ximple), no vaig prendre nota de la matrícula (em sembla que ni tan sols aconseguia veure-la amb claredat), no vaig fer denúncia quan vaig arribar a lloc.

No me'n sento gens orgullosa, és possible que aquest exhibicionista hagués molestat moltes altres dones i si totes van reaccionar com jo, encara hi deu ser.

Tot plegat m'ha fet pensar que el valor o la percepció de tot plegat ha canviat molt amb els anys. I que les reaccions de les víctimes (si és que em puc incloure en aquest grup, perquè res no ha anat més enllà d'un ensurt) de vegades són imprevisibles. Mercè

diumenge, 18 d’abril de 2010

Les cendres d'un volcà


En Salva Clarós ens ha fet arribar aquesta reflexió, que comparteixo plenament:


Per a un que no està familiaritzat amb les xifres de l’aviació civil, assabentar-se de que cada dia hi ha 29.500 vols a Europa no deixa de representar un impacte emocional, a més es clar de l’impacte ambiental. Que el 60% d’aquests avions restaven a terra per culpa d’un volcà és un alleujament. El volcà maleït que ha sembrat el caos en el cel europeu, almenys això manifesten la majoria de diaris i altres mitjans d’informació, està ocasionant unes pèrdues estimades en 150 milions d’euros diaris. Però aquesta és una manera de veure les coses. N’hi ha una altra: el caos en el cel no és quan els avions son a terra sinó precisament quan volen i el tràfic és frenètic. Les pèrdues de les companyies aèries son guanys per a les ferroviàries, línies d’autobús i hotels, sense comptar altres beneficis co-laterals que son conseqüència de l’erupció del Eyjafjalla.

El que realment impressiona més no pas la fumera del volcà és que cada dia a Europa hi hagi més de tres milions de persones viatjant pel cel. És com un altre núvol en aquest cas de partícules de major dimensió que les cendres volcàniques que aparentment resta invisibles a les nostres consciències. La globalització ens ha fet extraordinàriament dependents de l’avió, i per tant del petroli. Potser hauríem de replantejar-nos-ho. És desitjable que perquè funcioni la societat la gent hagi de desplaçar-se tant massivament? Quan temps la humanitat amb els recursos que disposa podrà suportar aquest trànsit? No he vist que des de cap instancia informativa ni governativa ni de cap mena es faci cap qüestionament.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals


Com a grup de preveres amb servei pastoral i de preveres fora d’exercici, sentim profunda pena pels menors abusats sexualment per preveres o religiosos i compartim l’íntim dolor de les seves famílies. Volem expressar la solidaritat amb tots ells, la indignació per accions tan iniqües i el rebuig del seu encobriment.

A la plaça de la Solidaritat d´Arbúcies hi ha un monument amb una frase gravada del bisbe Pere Casaldàliga: “La solidaritat ha de ser per sobre de tot la proclamació, la reivindicació i la implantació de la justícia”. Som solidaris de totes les víctimes i ens dol tan greu corrupció. El mateix Papa en el seu document dirigit a Irlanda ha dit que eren “actes criminals”… De fet, la societat civil, guiada per la valoració d’experts en psicologia i pedagogia, ha estat cada cop més sensible i més atenta als drets dels infants i ha posat en marxa dispositius jurídics i policials per protegir-los. Per tot això considerem necessari fer una reflexió en veu alta i clamar per la justícia.

1.- Ens avergonyeix com a persones i condemnem els abusos sexuals de menors. No bastaria perdonar-los en cas de penediment, cal que l’agressor pagui la pena i repari el mal causat en la mida del possible.

2.- Considerem que s’ha de separar l’agressor de qualsevol encàrrec o ofici on pugui continuar danyant els menors. Convindrà potser també exigir-li un seguiment i tractament mèdic escaient.

3.- Reprovem els qui tapen o amaguen o difereixen l’acabar amb aquests abusos. Per tant, cal també que es tinguin en compte i es defineixin les responsabilitats subsidiàries corresponents.

4.- Entenem que la contundència de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació en condemnar els abusos i el seu possible encobriment respon tant a la sensibilitat pel mal causat als nens i als familiars com a la protesta per l’escàndol d’una església sovint més inclinada a condemnar que a acollir, especialment en temes de moral sexual.

5.- Els abusos esmentats han tornat a posar en debat la llei del celibat exigit als preveres de ritus llatí. La gravetat i la bogeria de la conducta d’abús infantil, segons alguns experts, no sembla tenir relació amb aquesta condició imposada. De tota manera, hi ha molts altres extrems que demanen una reflexió i, segurament, un canvi en aquesta prescripció canònica del celibat occidental. El cardenal Martini, entre moltes altres veus, ha proposat de fer un Concili Vaticà III per replantejar qüestions com ara les que afecten als divorciats i a la gent en situació irregular dins l'Església.

5.- Ens agradaria que la Jerarquia de casa nostra digués una paraula clara i directa, i no només defensiva, en aquests moments. Certament que tots hem de fer una revisió i una autocrítica. És un problema de dignitat sacerdotal. L´abbé Pierre, el fundador d´Emaús va dir: “Si ens indignem, preguntem-nos primer nosaltres si som dignes”.

En el 10è aniversari cal posar-nos davant el mirall del nostre Joan Alsina per la seva claredat i coherència. També ens inspira i interpel•la Óscar Romero quan estem recordant els 30 anys del seu martiri. Més enllà d’ells, voldríem partir sempre del més preuat que tenim, que és l´Evangeli, les Benaurances, la Creu i el Manament Nou. Segur que Jesús no deixarà mai tranquil•la la nostra Església, urgint-li radicalment amor i justícia.

Quan floria el cirerer


Cap de setmana embolicat: Punt de Trobada, Canis Vallis (el butlletí del Grup Tres Torres), posar al dia els comptes de Càritas, preparar la renovació d'estatuts de Caviga, anar preparant l'Agulla.. Però encara hem tingut una estoneta per fer un tomb pels cirerers vora Cal Menut. I per buscar un poema (que no fos la cançó del Serrat, que m'agrada molt, però ara volia variar). Us deixo amb un poema d'Enrico Thovez traduït de l'italià per Tomàs Garcés:

Quan floria el cirerer, les primeres nits d'abril,
que ja s'allarguen els dies i ja sense llum es sopa,
i conversaven els altres en l'ombra vaga, jo, noi,
venia caute al balcó. L'aire era dolç i tebi,
la nit clara. Amagada, queia la lluna plena
pel darrera, esquifida, i blanquejava el corral.
Per ci per lla, llums brillaven, finestres eren obertes,
veia al dedins les estances. I tenia un sentit
entre dolç i trist, llangor indefinida i profunda, l'aire.
Jo era tot absort mirant-ho mut.
Mercè



dimecres, 7 d’abril de 2010

Ser creatiu, ser despistat

M'hi va fer pensar ahir en Jordi, que darrerament es despista força, fins al punt de sopar dues vegades o de no recordar en absolut què acaba de fer, cosa que ens ha portat a buscar sistemes d'ajudar-lo a pensar en les coses bàsiques com el menjar i la medicació. Com a qualsevol de nosaltres ens passaria (i de fet, en molts aspectes, ens passa), li costa de fer-se'n càrrec.
Em deia que ell és molt creatiu. I que si té prou imaginació per escriure (i escriu molt bé, com els seus germans, i hi disfruta molt), per inventar-se coses, personatges, situacions, no entén per què es despista tant. Li semblava molt poc coherent una cosa amb l'altra i em sembla que se sentia una mica estafat, com si nosaltres ens entestéssim únicament a veure-li allò que no li surt bé. Li vaig dir que hi ha gent capaç de fer grans coses i de ser simultàniament un petit desastre per a la quotidianitat. Però tot i això en Jordi es rebel·lava. Una cosa és tenir Alzheimer, com el Pasqual Maragall, deia, i una altra cosa és la seva situació.
Potser té raó. És cert que té una gran capacitat imaginativa, que a nosaltres sempre ens agafa per sorpresa. I una gran memòria, que només reserva per a certes ocasions, però que és molt més ajustada que la meva. De vegades és només qüestió de ritmes diferents. Ell és més lent, servidora massa ràpida i amb voluntat d'anar per feina. Cosa que comporta alguna espurna explosiva de tant en tant. Si aprenguéssim a escoltar-nos seria una altra cosa. Però en qualsevol cas, els "despistes" persisteixen i ens cal arribar a pactes pel dia a dia.
Això sí, m'acaba de recordar que ja fa unes quantes setmanes que m'oblido sistemàticament de demanar-li hora al dentista. Glups!!!
Mercè

dimarts, 6 d’abril de 2010

A l'Església no anem bé


Certament. Totes les forces s'han unit per denunciar els abusos eclesiàstics. I si no, mireu aquest anunci fotografiat a Salamanca, que no deu ser precisament d'Alcohòlics Anònims.
Jo m'esforço a donar una bona imatge de les monges, però ja es veu que n'hi ha algunes que es deuen haver d'animar molt per poder fer les seves "yemes"...
Mercè (i Jaume i Graci)

dilluns, 5 d’abril de 2010

Política en tres dimensions


Seguint la recomanació d'en Jordi López, em vaig comprar el llibre Sí, ministre, de Jonathan Lynn i Antony Jay, una mena de "refrito" dels guions de la magnífica sèrie televisiva britànica.
M'encanta la ironia dels autors. Ironia fina i crítica sense pietat a les paradoxes de la vida política, situada en aquest cas a l'executiu britànic, però extensible universalment.
De fet, la meva curta incursió d'un parell d'anys en la vida política municipal em va fer confirmar l'agudesa i encert de la sèrie, tot i que de vegades és més fàcil criticar que posar solucions damunt la taula. Per exemple, el tema dels funcionaris. Al llibre i a la sèrie quedar clar qui mana: els ministres duren una mitjana d'onze mesos al govern, els funcionaris hi són sempre... I és ben cert. I els ministres són inexperts, i els funcionaris no. I si els funcionaris no volen canviar determinades coses es fa molt difícil des de la via política modificar-les sense la seva complicitat. Però és clar, els polítics sovint hi són sense tenir gaire idea de la cartera que els ha tocat (el meu alcalde, per exemple, opina que és millor que el regidor de torn no sigui expert en el tema, perquè aleshores es posa a fer de tècnic, cosa que no sé exactament quines catàstrofes pot portar!); encara que en tinguin idea, costa aprendre els mecanismes administratius i costa situar-se en el nou entorn.
De fet, posar-s'hi és rebre un bany d'humilitat: has de treballar amb qui tens a l'abast, amb els diners que tens o no tens i procurant que el que fas es noti mediàticament, perquè si no la població tendeix a pensar que no estàs fent res. I els funcionaris s'han de protegir de l'arbitrarietat de qui mana, que sovint s'entesta a col·locar-hi amics, coneguts i favors diversos com a càrrecs de confiança o pretén acabar amb programes que funcionen o comença aventures incertes.
Jo em vaig quedar parada que el govern municipal fos una cosa tan poc coordinada entre regidories -gens coordinada, ni tan sols dins la mateixa regidoria-; en perpetu autoincompliment de terminis, en competència mútua. I, naturalment, si el govern és en coalició, "ni un cafè" per al membre més petit. Ordres que havien rebut alguns funcionaris, i que després, quan ja hi havia més confiança, van acabar confessant...
Realment els mecanismes interns del temps que hi vaig treballar no contemplaven cap cohesió entre els regidors amb responsabilitat de govern, cap contacte personal periòdic amb l'alcalde per anar revisant la feina... ni a l'hora de fer pressupostos. Una participació molt minsa (tot i ser l'àrea de participació ciutadana!). Sospito que la Generalitat va igual i és de pena. Perquè no cal crear solemnes comissions interdepartamentals (l'eficàcia de les quals, segons el Sí, ministre, és inversament proporcional a la seva "pompa"), sinó voluntat de fer equip i hàbits saludables de treball. Ai, la política, que difícil que ens ho posen! Mercè
Us deixo amb un fragment del Sí, ministre dels que fan història: un eficientíssim hospital... sense pacients..

diumenge, 4 d’abril de 2010

Bona Pasqua!

Vaig fruir intensament de la Vetlla Pasqual, tot i que enguany no la celebrava a l'ACO, sinó en una parròquia, en un clima més solemne i menys familiar. Però em va agradar veure encendre el Foc Nou (no la revista, el foc de debò), fer el recorregut de les set lectures (uff) que de fet són nou. I la renovació de les promeses del baptisme i les lletanies dels sants que aquí prenen tot el seu sentit. A l'ACO és costum d'invocar també els nostres sants particulars, no canonitzats ni beatificats: aquelles persones que han estat significatives per a la nostra fe i per a la nostra vida. No deu ser gaire ortodox, però a mi m'agrada pensar-hi. En el context d'aquest any no ho hem pogut explicitar, però m'he recordat especialment del Puxan i de la Montserrat Casas (i de l'Òscar Romero, i de l'Ellacuría, entre d'altres), i també de dos "sants" que van morir la mateixa setmana d'aquest novembre passat: l'Albert Roldán i en José Luis Buil, dues persones autènticament bones, que han estat un regal.
Potser pel fet de treballar al CPL vaig aprenent a valorar una mica més la litúrgia. De fet la meva feina és de matxaca total, perquè jo de litúrgia no hi entenc gens, però sovint em passen textos per les mans, per maquetar o per corregir i sempre hi acabes descobrint aspectes interessants. El problema de la litúrgia és quan es torna fonamentalista i posa més l'accent en el gest que en el contingut, que també passa. O quan esdevé inintel·ligible o quan sacralitza coses que no toquen. Però col·locada a lloc pot ser esplèndida per vehicular qüestions difícils d'expressar.
En fi. No us empatxeu de mona i passeu una molt bona cinquantena de Pasqua!
Mercè

dissabte, 3 d’abril de 2010

La Pasqua de la Joc

Aquest matí hem tret el cap, amb en Josep M. Domingo, delegat de Pastoral Obrera del nostre bisbat, a la trobada de la JOC. Hi havia uns 140 joves a Begues disposats a celebrar conjuntament la litúrgia d'aquests dies i a formar-se com a militants cristians en el món del treball (o de l'atur i la precarietat de l'ocupació dels joves, per ser més exactes). Hem pres part de la pregària del matí on hem coïncidit també amb la visita del bisbe Agustí. La pregària ha tingut un bon to, certament, de silenci i de contemplació que amb joves no sempre deu ser fàcil d'assolir. Vol dir que hi havia feina al darrere.
M'ha agradat saludar un munt d'amics que en són consiliaris, i de militants fills de gent de l'ACO. La veritat és que la JOC (la JOBAC en el meu cas) per a molts de nosaltres ha estat escola de formació i de vida: de presa de consciència que les coses han de canviar i poden canviar si ens ho proposem, ni que sigui molt modestament; també ha estat aprenentatge d'Església, en el meu cas una realitat més aviat difícil de pair perquè no m'era una institució gens simpàtica.
Avui la JOC ho té potser més complicat per molts motius. Els joves són joves durant més temps, són menys treballadors que en èpoques passades (ep, no són més vagos, és que el mercat de treball no els obre les portes fins molt més tard), la consciència de classe queda molt desdibuixada i el consum se'ns menja a grans velocitats. Viure amb austeritat i amb solidaritat, comprometre's en el món laboral, veïnal i polític costa com mai. Però els joves acaben trobant les seves pròpies sortides i propostes, que de vegades a nosaltres ens resulten estranyes, però que hi són. En fi, la frase d'en Joseph Cardijn: "un jove treballador val més que tot l'or del món" continua vigent i l'orientació que ningú no pot transmetre als joves la fe en Jesucrist millor que els mateixos joves, també.
Mercè

divendres, 2 d’abril de 2010

El camí que jo he de fer...


Acabo de tornar de la celebració de la parròquia. Ben preparada, de les que ajuden a interioritzar les coses.Un dels cants ha estat "El camí que féu Jesús..." i m'he recordat que fa pocs dies una persona que estimo molt i que ja té molts anys em deia que s'havia espantat de pensar què significava de debò això del "camí que jo he de fer". Perquè a certa edat els camins es van trobant cap a una única porta. I fa por la mort, i tot el que l'envolta: la malaltia, el dolor, la pèrdua de facultats, la dependència... Em va agradar poder tenir aquesta conversa en el seu moment; crec que és una bona cosa compartir aquestes inquietuds, però, com avui, no vaig saber pas què dir.
La fe és confiança per damunt del dolor i no pas un analgèsic. M'ho repeteixo quan veig les imatges d'Haití (algunes de ben colpidores), quan penso en la gent de Masia Espinós, l'any passat, que es va despertar envoltada de flames, o quan penso en els infants que pateixen abusos, ara que se'n parla tant. O quan veig que "el camí que jo he de fer" per alguns passa per enfrontar directament la violència o la mort.
Ho vaig pensar també quan va morir la meva mare. A la làpida li vam posar "que visquis en Déu!", convençuts que Déu l'acolliria d'una manera que a nosaltres se'ns escapa. Però de tant en tant no em podia estar de pensar que aquest mateix Déu no evitava que a no sé quin lloc de l'Àfrica, en mig de no sé quina confrontació, tallessin les mans als infants.
Em sembla que el mateix Jesús, lúcid com era, va passar per això sense reserves,en un doble sentit: va passar pel dolor que li va tocar (i que li hagués agradat estalviar-se) i va passar per la por i l'angoixa. I dins d'aquesta extrema feblesa és on Déu es manifesta amb més força.
A mi intentar viure segons la fe (amb moltes més errades que encerts, a la pràctica) em fa pregonament feliç i crec que val la pena. Però em sembla que la por no me l'estalvia gaire.
En fi, que el Senyor ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada. I si no pot ser així, que ens continuït acompanyant.
Mercè