dimarts, 29 d’abril de 2008

Elegy

Acostumo anar sola al cine. De fet, posats a escollir, ho prefereixo. Si vaig acompanyada no passa res en absolut, però el fet d’anar-hi sola em permet endinsar-me molt més en la pel.lícula, estar-me l’estona que vulgui fins que em fan fora de la sala….. Quan he tingut un dia molt intens i dur a l’Hospital me n’hi vaig.

És un espai on descansa el meu cos i també el meu cap. El cor ja no m’atreveixo a afirmar-ho ja que acostumo a veure pel.lícules amb molta emocionalitat. Quins criteris prenc a l’hora de decidir una peli? Doncs més o menys com en els llibres: l’autora, l’autor, el gènere, la temàtica… Em deixo guiar força pel què diu la contraportada…

Doncs en el cine també em deixo guiar per la directora (Isabel Coixet, Gracia Querejeta, Iciar Bollaín,…) pel director (Almodóvar el meu favorit), per la temàtica.

Però al que anàvem. Vull compartir en el blog del Mosquit i el Camell la darrera peli que vaig anar a veure: Elegy, de la Isabel Coixet.

Aquell vespre, excepcionalment, vaig anar acompanyada d’un amic. Jo tenia moltes expectatives posades. Vaig anar el mateix dia de l’estrena. Sóc així d’impacient. Volia veure a en Ben Kingsley i Penélope Cruz actuar junts. Ell és un professor avançat d’edat que li agrada seduir a alumnes desitjoses de provar experiències noves…. però mai permetent-se enamorar-se i ser enamorat. Però apareix Ella. De mica en mica el va seduint, captivant, eclipsant. La vida interior d’aquest home va trontollant fins al punt de quedar molt “pillat” d’aquesta noia. Hi ha una separació. Dos anys més tard hi ha un retrobament que capgirarà inesperadament el rumb de les seves vides.

Miro de no donar massa detalls per si alguna persona té la intenció d’anar-la a veure.

La Isabel Coixet m’encanta. M’apassiona les seves pel.lícules. Són intimistes, introspectives, amb pocs personatges (no li cal omplir de personatges secundaris les seves pelis). Són personatges complexos, no simplistes, amb vides interiors amb molt contingut.

Vaig quedar molt pillada del darrer diàleg de la pel.lícula:

Ella: Et trobaré molt a faltar

Ell: jo estic JA amb tu

Fora de context potser queda un diàleg com un més, superficial… però és brutal el contingut d’aquestes dues frases. I això em va connectar amb la meva vida… Em reconec amb ella pel fet de no assaborir ja el present que tinc, de les persones que m’acompanyen, de les que acompanyo… m’enfilo massa en el futur no permetent disfrutar el present.

[Elegy és un subgènere de la lírica (poemes de lament o de tristesa). L’actitud elegíaca és lamentar-se de qualsevol cosa/situació/persona que es perd]. Marta Digón

dilluns, 28 d’abril de 2008

Les nostres meravelloses onze torres

La secció de Catalunya de “El País” d’avui s’obre amb una gran foto, de mitja pàgina, en què es veu el magnífic paisatge de deu immensos blocs de pisos que ens estan fent a Viladecans, en una zona prop de l’estació i que rep el nom de Vilamarina. El titular diu: “La crisis destapa fiascos urbanísticos”. I el subtítol afegeix: “Los nuevos desarrollos son ‘barrios fantasma’ por el parón de ventas y obras”.
De fet, la major part de la informació no està dedicada a la nostra joia urbanística, sinó a una promoció de Roda de Barà. Però la foto és ben representativa de l’obsessió per créixer i créixer que té el nostre ajuntament, segons sembla perquè això és el millor signe de modernitat i perquè així arribarem a ser una ciutat importantíssima, tota plena de gent. Si això comporta que la ja difícil cohesió social actual encara ho sigui més, és igual. L’important és créixer i la resta són minúcies i manies. Per exemple, que el tema dels Serveis Socials estigui ficat dins una àrea de Serveis Personals sense ningú que se’n cuidi específicament. I a Viladecans aquest és un tema que necessita una empenta forta que l’ajuntament no sembla que tingui gaire interès a donar... O que cada cop tinguem l’hospital més col.lapsat, sense personal i sense espai. Però això també és igual: com més siguem, més podrem lluir davant no sé qui.
Amb la promoció de les torres de Vilamarina, que ara són deu i és previst que siguin onze, a més de promoure un Viladecans cada cop més atapeït i més descohesionat, han aconseguit destrossar-nos el paisatge. I el paisatge és també una forma de fer que la vida sigui amable, propera, assumible col.lectivament. Doncs no. Ara tenim unes torres altres, lletges i buides, perquè els pisos no es venen: uns esquelets al mig de la plana que passaran a ser el punt de referència visible de Viladecans.
Un desastre. I el que menys entenc és que ICV de Viladecans no s’hagi desmarcat d’aquest projecte. (Josep Lligadas).

La feina que no es veu

Diumenge vam celebrar una festa a la parròquia de la Montserratina, a Viladecans: a la nova parròquia van començar a sonar les campanes; també era la festa major del barri i la cosa va acabar amb un magnífic àpat popular als locals parroquials. Un centenar de persones vam desafiar el colesterol a base de butifarra. Això va ser possible perquè un grup sobretot de dones va dedicar-hi moltes hores. No són tècniques en en cohesió social. Ni han cobrat un duro per fer això. Però han contribuït no sé si a "fer país", però sí a "fer barri" i fins i tot a "fer Església". Moltes gràcies a totes, i a tots.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Parsifal

Després de llegir Les Senyoretes de Lourdes he tingut una certa curiositat per llegir més coses de Pep Coll. A la biblioteca hi he trobat Per les valls on es pon el sol. M’ha fet gràcia constatar que la novel·la recrea la història de Parsifal. De fet, el protagonista és un jove que inicia una llarga caminada travessant els Pirineus a la recerca del llegendari castell de Montsalvat on hi havia el Sant Graal. I la recerca es converteix, com en el cas de Parsifal, en una recerca de la pròpia identitat i del sentit de la vida, encara que la pròpia realitat sigui dolorosa.

He de dir que el mite del Parsifal m’agrada molt i sempre em resulta suggerent: aquest heroi una mica totxo i sense arrels que és induït per altres a la recerca del Graal, que no sap gaire què busca, que quan ho té a l’abast no ho reconeix i que, finalment, només ateny de nou el Graal quan dins seu s’ha desvetllat la compassió pel patiment de l’altre. I, junt amb Parsifal, aquest Rei Pescador que pateix les conseqüències de la seva irresponsabilitat -o del seu pecat, en altres termes– i que, malgrat el seu poder, necessita del més senzill dels passavolants per curar-se.
I un mite tan diferent del de Superman troba en canvi molts “remakes”, des de l’òpera de Wagner a la pel·lícula “El rei pescador”, o, més superficialment l’Indiana Jones i el Codi da Vinci, que s’esplaien en el Graal. De ser que Parsifal pot aportar encara alguna cosa al nostre desballestat món d’avui. Potser perquè ve a ser una mena de negació de l’autosuficiència. Mercè Solé

dissabte, 26 d’abril de 2008

Aprendre a morir

Portem uns quants dies entrant i sortint de l’hospital acompanyant gent gran. Portem uns quants mesos convivint amb les xacres de la vellesa i la proximitat de la mort. Tot plegat em fa pensar en fins a quin punt hem “medicalitzat” i “professionalitzat” els actes més importants de la nostra vida. Per néixer sembla que és imprescindible la medicina, si més no, per controlar el procés, encara que primer es van inventar els parts i després els metges i les llevadores. És una bona cosa si tot plegat acompanya i ens fa més sans, i no ens substitueix.
La mort també la tenim medicalitzada, però cada vegada tinc més clar que deu ser més profitós aprendre a morir en pau que no pas entestar-se a voler viure eternament. És que una cosa és una malaltia en una persona jove, i una altra de molt diferent és el procés de deteriorament del final de la vida. Quan veig la gent que hi ha als hospitals, a Urgències, o a les sales no em puc estar de pensar si l’atenció que reben és realment la que necessiten. Penso en dues persones que vaig conèixer no fa gaire. Totes dues passaven dels 80 i un d’ells patia una demència des de feia molts anys. A totes dues els acabaven de tallar una cama. Estaven lligats a la cadira i s’escolaven. Patien i feien patir. La veritat és que no semblava que les seves expectatives de vida fossin gaire grans i les de qualitat de vida més aviat molt minses. Però el seu evident procés terminal anava acompanyat exclusivament d’atenció mèdica i de l’afecte de les seves famílies, però com si la mort no existís.
Tothom mereix la millor de les atencions mèdiques i aquí jo no parlo pas d’eutanàsia. Però penso que arribat cert moment més val prepar-nos per afrontar la mort i deixar d’aplicar remeis que de fet no ho són, que de vegades resulten traumàtics, i que només endarrereixen un procés que és inevitable i que forma part de la vida. Amb els avenços de la medicina segur que podem estalviar-nos patiment, ¿per què no apliquem aquest darrer benestar a preparar-nos per assumir el darrer pas? Mercè Solé

divendres, 25 d’abril de 2008

Primer de Maig:elogi de la cuidadora (o del cuidador)


El Primer de Maig és un dia per mirar la realitat dels homes i dones que viuen del seu treball. Mirar és fer-nos conscients de les condicions laborals que marquen les seves vides i comprometre’ns a treballar perquè siguin dignes.
De les moltíssimes realitats on podem adreçar les nostres mirades podem fixar-nos enguany en les persones, majoritàriament dones, que treballen fora de casa tenint cura de la gent gran, perquè fan una feina molt poc valorada, potser perquè tradicionalment l’han fet dones, potser perquè té a veure amb un envelliment que no agrada a la nostra societat.
És una tasca que requereix paciència i amabilitat, on les emocions juguen fort: la relació amb la persona, de vegades amb una persona desorientada o amb signes de demència, és fonamental per poder fer bé la feina, i la capacitat d’escoltar; la relació amb una família de vegades angoixada, de vegades despreocupada, de vegades, simplement amb tarannàs molt diversos. El contacte continuat amb la dependència, la malaltia i la mort, i la pèrdua que això significa requereixen no només una certa maduresa personal, sinó formació i suport continuats. No tothom hi pot comptar. I és una tasca que demana també bones condicions físiques: per moure la persona, de vegades per fer la feina de neteja o la compra…
El marc institucional on es treballa és important: en molts casos a la dificultat de la feina s’afegeix la massificació i la manca de personal de residències,hospitals o serveis socials, o la poca estona que s’hi pot dedicar si es treballa en el domicili del vell. No hi ha res pitjor que veure amb impotència que has de deixar una persona mal atesa un dia rere l’altre.
I les condicions de treball solen ser dolentes. Els convenis col·lectius de les residències assistides solen ser molt baixos: horaris llargs i irregulars, sous baixos, més feina de la que es pot fer. A això cal afegir que moltes persones fan aquesta feina sense cap tipus de cobertura social ni laboral perquè no tenen papers i, per tant, no poden ser contractades. O que moltes d'altres treballen subcontractades amb les repercussions que això comporta: anar passant d'empresa en empresa, tenir sempre contracte temporal, cobrar menys que els companys d'equip (pertanyents a d'altres empreses)...
Els diaris reflectien no fa gaire la queixa de moltes persones que treballen en aquest àmbit. Millorar les seves condicions de treball és també millorar les condicions de vida de la nostra gent gran. Mercè Solé

dimecres, 23 d’abril de 2008

Bon Sant Jordi!

Moltes felicitats a tots els Jordis i Jordines! Avui, concert de la Coral Sant Jordi, dirigida encara per l'Oriol Martorell: D'un temps, d'un país.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Cap al Primer de Maig: Deslocalitzacions en primera persona

Aquest és el testimoni d'una noia de la JOC que està vivint en primera persona la deslocalització de la Mercedes Benz
Trabajo en una multinacional (Grupo Daimler, Mercedes-Benz) que está situada en Buen Pastor, justo delante del centro comercial de la Maquinista.
En la empresa se desarrollan tres tipos de proyectos:
- Piso centro de la furgoneta Vito y Viano (serie)
- Fabricación de recambios
- Embalaje de recambios.
Te levantas un día, y te dispones a ir a trabajar, todo transcurre como siempre, excepto que cuando llegas a tu puesto de trabajo, te dice una compañera, ¿te has enterado de los rumores?
¡¡Es que dicen que van a cerrar, que nos vamos a la calle!! Vaya, otro más, es que la gente no para. No te lo crees (o no te lo quieres creer), luego llegan las especulaciones, las hipótesis, las opiniones de la gente y el “me han dicho que…”. Yo de verdad pensaba que era una “terapia del miedo” porque claro, en junio acabábamos de firmar el convenio para tres años más y el plan industrial del vehículo que estamos fabricando se termina en el 2014.
Durante tres días escuchas y das tu opinión, mientras tanto, la empresa nos dice que el viernes hay una reunión donde se explicará todo. Total, que llega el día maldito y ¡zas!, jarro de agua fría, resulta que sí que era verdad todo lo que habíamos escuchado. Te lo intentan vender como un traslado, pero sin serlo (más bien una subrogación). Hay que partir de la base que esta empresa ocupa 90.000 m2, un suculento terreno para especular…
¡Ay! Qué listos, te lo dicen un viernes para que te lleves todo el fin de semana el problema a casa y no puedas casi ni dormir.
El martes se realiza una reunión entre el comité de empresa y la empresa y en la hora de la pausa de producción, se decide ir a pitarles a la puerta. Nunca en mi vida, había visto tantas emociones juntas, tanto las mías como la de los demás, realmente fue muy bonito.
Después de toda una semana de salir a la hora del bocadillo a la calle, nos pasan el calendario
de huelga de Octubre, nueve días.
Durante todos los días de huelga y manifestaciones, todos nos sentimos comunidad, es decir, UNO. Aunque también te vas enterando de que “compañeros” tuyos han cogido la baja para poder cobrar los días que no trabajemos, muy solidarios, sí señor, luego ellos se aprovechan de lo que se consigue.
Fuimos al Consulado Alemán, al Departament del Treball, al Parlament, a l’Ajuntament, a donar sangre al Hospital Clínic (realmente un acto muy significativo), etc. Llegabas cada día a casa esperando que en las noticias saliera nuestro caso y el de otras cuatro empresas que estamos pasando por la misma situación y lo único que encontrabas era millones de sucesos macabros y los problemas de RENFE.
La verdad, es que la impotencia que puedes llegar a tener por la ignorancia de los medios es increíble, te da la sensación de que no les importamos nada (y probablemente sea esa la razón).
Podríamos también hablar de los políticos: ¡Qué grandes hipócritas! Bajan de sus asientos a saludarte y a darte la mano, ¿para qué? Para nada, porque te dan “su apoyo” y luego te meten una puñalada por la espalda.
Terminamos los nueve días de huelga del mes de Octubre y programamos diez más para Noviembre, de los cuales sólo hicimos cuatro porque la empresa decía que si no parábamos la huelga, no negociaba. En Asamblea, la mayoría cedió para conseguir mayores beneficios.
La empresa como “ratas” que son, empezaron desde muy, muy abajo y fueron subiendo poquito a poco. Total, que un día dicen, señores, hasta aquí podemos llegar, o lo toman o lo dejan. La gente se asusta, unos están a favor, otros en contra, choque de emociones y reivindicaciones, nervios….
Es duro ver cómo durante dos meses habíamos podido estar todos tan unidos como si fuéramos
una sola persona y que de un día a otro todo se vaya al garete. Una parte del comité queríafirmar ya el preacuerdo, sin pasar por el proceso democrático de la asamblea y otros luchar hasta el final con todo lo bueno y lo malo que se podría conseguir.
Se hizo la Asamblea el sábado 24 de noviembre, salió que SÍ. Se han desconvocado todos los días de huelga y hemos vuelto a trabajar con una “normalidad” un poco extraña, yo tengo la sensación de que estamos esperando en una fila para pasar por el matadero y de que no sabes cuándo te llegará el día.
¿Hasta cuando vamos a permitir que los gobiernos y los empresarios mangoneen a la clase obrera y hagan con ellos lo que quieran?
Yo no lo sé, pero necesito creer que con la lucha grupal el futuro de los obreros cambiará, y espero que cambie pronto.
Merche Caballero (militante de la Joventut Obrera Cristiana, de la federació de Besòs-La Pau)

dilluns, 21 d’abril de 2008

Jo m'anava fent secretament, com un brodat...

Festa grossa ahir, al Carmel de Mataró: professió solemne de la M. Àngels. Una església plena a vessar, moltes criatures, persones molt diverses. Costa d'explicar avui a la gent que sempre anem tan atrafegats i que sempre busquem l'eficàcia i a poder ser els resultats immediats, el sentit profund d'una vida tan aparentment inútil com la contemplativa. Però cada vegada estic més convençuda que l'aportació de la gent que s'hi dedica i que, a més, està tan connectada amb les angoixes i patiments del món, és molt important. Sobretot perquè quan et mires a tu mateixa i veus els tràfecs que portes t'adones que la teva capacitat de transformar realment la societat és molt minsa.
Per als qui no la coneixeu, la M. Àngels va decidir entrar al monestir als 30 anys, més o menys, psicòloga, gegantera de caps de setmana, formada a Taizé i a la JOC-JOBAC i, més tard, a l'ACO. O sigui que sabia què es feia i on es ficava. Els amics la veiem immensament feliç. Quan, fa set anys, va entrar al monestir, els gegants la van acompanyar a la porta. Ahir els gegants no hi eren, però tothom hi tenia el seu espai. Els nens i nenes es movien amb llibertat davant de l'altar ("com en una peixera", ens va dir en Teodor Suau, que celebrava). La litúrgia era plena de sentit i molt senzilla. I les paraules finals del pare de la M. Àngels l'encoratjaven a continuar formant-se i estudiant. No fos cas que això de les dones canviés dins l'Església i ella hi pugués fer un altre paper. Tant de bo! Mercè Solé

diumenge, 20 d’abril de 2008

Congestions

En Pepito és a l'hospital. Als seus 84 anys de tant en tant necessita una ràpida ITV que el posi al dia. La veritat és que divendres al matí, per recomanació del metge, vam portar-lo a visita i van decidir quedar-se'l a l'Hospital de Viladecans, no va ser pas iniciativa nostra, entre altres coses perquè temem anar d'urgències. El van tenir quatre hores assegut a la cadira de rodes sense mirar-se'l. Van decidir que li farien una transfusió, que van iniciar al vespre cap al tard. Mentrestant ni va menjar ni va prendre la medicació que necessita. Ens van dir que tenia una infecció provocada per una llaga. Després va resultar que era una infecció d'orina. Finalment, l'han deixar ingressat.
Res de nou. Però la sensació és que el personal de l'hospital està absolutament col·lapsat i que no dóna l'abast, cosa que repercuteix en el tracte amb el malalt, potser no tant en les atencions estrictament mèdiques que necessita. Pot estar-se, com la darrera vegada, seguint una dieta errònia, o sense menjar res, sol, amb una sensació d'abandó força notable. També nosaltres acabem una mica marejats, perquè cada professional que passa ens dóna instruccions diferents: "esperin aquí", "no veuen que aquí fan nosa?", "vagin a casa que ja els avisarem", "aquest senyor no es pot estar sol..." Vas mirant, impotent, pensant que segurament la situació del Pepito no deu ser de bon tros la més greu ni la més urgent, però que t'agradaria que tot plegat anés d'una altra manera. De fet això passa amb una persona atesa regularment a l'hospital, amb diagnòstic fet i medicació clarament posada -suposem- al seu expedient.
Si a això li sumem el fet que les famoses mesures de la llei de la dependència que, valorades al mes d'octubre, encara estem esperant que es concretin, doncs, això, t'agafa una mena de mal de ventre... i penses en la gent que no té família que se n'ocupi o diners per pagar una persona que en tingui cura a casa seva.

divendres, 18 d’abril de 2008

La porta oberta. Per marxar.

Porto uns quants dies força atrafegada i no miro gaire la televisió. He vist, per pura casualitat i sense haver pogut acabar d'escoltar la notícia, Francesc Baltasar dient que la gent d’ICV que discrepés de les decisions que la Direcció del partit havia pres en relació a la sequera tenia la porta oberta per marxar. Em pregunto si això de la “radicalitat democràtica” que surt a tants papers nostres deu anar per aquí. Jo em creia que era una altra cosa.

No sé si la decisió del transvasament-fantasma és correcta o no, o si a l’Ebre fan corporativisme o no. Em sento inclinada a donar la raó a ICV: és una situació d’emergència, s’estan prenent ja fa temps mesures alternatives en la direcció correcta, la mesura seria provisional, segons sembla. Però en qualsevol cas el que és cert és que no hi ha capacitat (ni voluntat, potser?)ni d’explicar-se ni de consens, en un partit que justament s’omple de boca d’una altra manera de fer política, més participativa. La reacció del conseller no es diferencia en res de la que els sindicalistes hem sentit tantes vegades en les converses amb les empreses: “Si no t’agrada, porta!” Deu ser perquè anem sobrats de personal, perquè a les darreres eleccions ens ha anat molt bé, o perquè en un tema tan sensible no val la pena dialogar, no pas amb els que no són de la nostra corda, sinó amb els propis.

Certament som en hores baixes. I, posats a no trobar-nos, no només existeixen les portes per als militants de base, sinó la possibilitat de dimitir per als càrrecs del partit. Mercè Solé

dijous, 17 d’abril de 2008

Barbablava

Ahir vaig anar a veure El Castell de Barbablava, òpera de Béla Bartók, en un muntatge magnífic al Liceu. M'ha agradat constatar que dec haver evolucionat perquè fa uns anys Bartok em costava força i ahir senzillament em va emocionar. Us deixo amb una mica de música, que no té res a veure amb Bartok, en homenatge a la Maria Escalas, que avui tocarà la Creació de Haydn, i a qui no podré anar a escoltar... (Mercè Solé)

dimecres, 16 d’abril de 2008

Explicar-nos

Diumenge vam fer una sortida amb l'associació de pares del taller d'en Jordi al santuari de Sant Ramon Nonat, a la Segarra. Durant el viatge, la guia ens va explicar la molt peculiar manera de "no néixer" del sant i la no menys peculiar de ser enterrat . Ens va dir també quatre coses de l'estil arquitectònic del convent i de l'església. De fet ni la guia ni el frare mercedari que ens va acollir un cop a lloc no ens van explicar res del que sant Ramon va fer en vida ni de per quin motiu se'l considera sant ni de qui són els mercedaris, a què es dedicaven i què fan avui. Res tampoc sobre Pere Nolasc o Maria de Cervelló.
De fet, ens van acollir cordialment, però tampoc no hi va haver cap mena d'interès pel nostre grup. Ningú no ens va preguntar qui érem i què fèiem o què ens semblava tot plegat.
Vaig pensar que era una oportunitat perduda d'explicar-nos mútuament experiències valuoses. (Mercè Solé)

dimarts, 15 d’abril de 2008

Celestino Corbacho, quina pena


Doncs mira que bé. “Si antes había 10 personas con derecho a una beca de comedor y ahora son 20, no podemos llevar la política de dársela a los últimos que han llegado”. O també: “El fenómeno de la inmigración no puede funcionar nunca con la norma del último que se empadrone”. El senyor Celestino Corbacho, fins ara alcalde de l’Hospitalet i ara ministre de Treball i Immigració, està en la millor línia de les mamografies del senyor Arias Cañete. No tan barroer, però el discurs és exactament el mateix.
Els immigrants, com tothom sap, són uns personatges que vénen aquí a treure’ns el pa de la boca: concretament, ens vénen a treure les beques de menjador, i vénen a gastar-se els diners de la sanitat per fer-se mamografies d’urgència i de franc. Aquest serà a partir d’ara, el criteri i el punt de vista que guiarà la política immigratòria del PSOE, i estarà portada per un ministre del PSC.
O potser no. Perquè, diu el diari, els dirigents del PSOE, incloent-hi el senyor Rodríguez Zapatero, estan la mar de contents amb aquest discurs perquè així podran fer la política mateixa que feien fins ara, però sense tenir el PP acusant-los constantment de concedir “papers per a tothom”. Perquè es veu que el PSOE sí que vol fer una política solidària, però per poder-la fer cal que el seu discurs sigui clarament antisolidari. O dit d’una altra manera: la condició per fer una política solidària és anar enverinant la gent i la societat perquè cada cop vegi més els immigrants com una enemics. Realment, és admirable.
Però el més admirable, per a mi, és una afirmació que potser no sembla tan impresentable com les anteriors, però que de fet ho és més, i que diu: “En este país, todos los inmigrantes que sean necesarios, pero todos con contrato de trabajo”. Perquè també, com tothom sap, els immigrants, a més de ser un perill, són una mercaderia que es ven als mercats i que es pot comprar a kilos en funció de les necessitats que cada país tingui.
Confio que al PSC hi hagi prou gent que pensi diferent del senyor Corbacho i li pugui explicar que aquesta no és manera d’anar per la vida. (Josep Lligadas)

dilluns, 14 d’abril de 2008

Estrenem govern


No puc pas dir que m’hagi deixat indiferent. La imatge d’una ministra de defesa embarassada i catalana m’encanta, tot i que he de confessar que m’hagués agradat més que hi hagués hagut la Magdalena, per veure si amb el seu magnífic estil de gestió acabàvem amb l’exèrcit i encetàvem una era pacifista. Però les imatges són només això, imatges i cal dotar-les de contingut.
De fet no m’ha agradat gens la continuïtat de la Magdalena, em sembla una burla a tots nosaltres perquè ha estat altament incompetent i prepotent. Estic segura que a Catalunya més que el PSC va guanyar la por al PP, carta que el mateix PSC va jugar obertament. Interpretar que l’increment del PSC a Catalunya és una validació a la gestió de Foment és una presa de pèl, senzillament. És una mala manera de fer política, aquesta, que recorda molt allò dels “hilillos de plastilina” del Rajoy i del Prestige.
I tampoc no m’agrada encetar un equip de treball on sembla que ja hi ha mal rotllo entre dos dels pesos pesants, com el Solbes i el Sebastián. Bé, de fet el que comptarà són els resultats. Ja veurem.(Mercè Solé)

dissabte, 12 d’abril de 2008

"Amor libre" ?


De fet sempre he viscut de forma molt propera la meva Església i el meu comunisme, encara que la meva manera d'entendre l'una i l'altra no sigui gaire ortodoxa i encara no entenc com no m'han fet fora de tots dos llocs. Perquè a la Jobac (moviment d'Església actualment integrat dins la JOC) vaig aprendre a concretar tota la inquietud social que em voltava pel cap en forma de compromís, sindical en aquest cas. La Jobac em va aportar formació, anàlisi i acompanyament en les meves decisions, de manera que tota la implicació en temes socials i sindicals es va anar consolidant de manera força pedagògica. Al sindicat (CCOO en el meu cas) vaig aprendre que hi havia moltíssima gent amb qui potser no compartia la fe, però sí el compromís per millorar les condicions de treball i de vida dels companys i que aquí no es feia teoria sobre com millorar el món sinó que es passava a l'acció. Hi havia una munió de gent que hi aportava hores, esforç, que estava mal vista dins l'empresa i que intentava pensar noves propostes i noves relacions de treball. Molts companys provenien de les 25.364, pel cap baix, opcions comunistes, totes barallades entre elles. Segurament m'hagués animat a afiliar-me a alguna si hagués sabut a quina, perquè certament no s'explicaven gaire bé. Vaig estar a punt d'apuntar-me al PSUC, però aleshores hi va haver la gran escissió que va repercutir molt en la vida sindical i ho vaig deixar córrer. He estat delegada d'empresa durant tretze anys i continuo afiliada. Més tard he acabat afiliant-me a ICV, tot i que em trobo molt bé amb la gent d'EUiA. Però l'entorn més o menys comunista m'ha acompanyat durant molts anys d'una manera natural.
Per això em va sorprendre tant, en plena transició, que una companya de facultat, mestra i no pas joveneta precisament, en un cert moment, s'escandalitzés de la meva militància a CCOO i em digués molt enfadada: "Pero los de CCOO no son los del "amor libre"? I vaig haver de respondre, amb la sensació d'haver-me perdut alguna cosa interessant, que potser sí, però que jo al sindicat l'únic que feia eren avorridíssimes reunions...
M'ha vingut al cap aquesta anècdota en llegir un article crític amb la gestió de Baltasar que associava els comunistes amb les "txeques" i oblidava l'aportació comunista a la democràcia i ja fa temps que em ronda també la mateixa idea quan es parla de l'Església com si només fos el Rouco i s'oblida l'aportació cristiana a la democràcia. Ara que parlem tant de memòria històrica estaria bé fer l'exercici de veure i valorar les persones reals i no els estereotips.
Mercè Solé


dijous, 10 d’abril de 2008

Els diners dels partits


Penso que un dels problemes de la política al nostre país és que hi ha poca gent que participa en la vida dels partits. De fet potser una major afiliació i una autèntica participació democràtica (anàlisis i debats seriosos, elaboració de propostes polítiques en positiu més que càrregues de profunditat contra l’adversari, renovació periòdica de càrrecs i responsabilitats, connexió amb entitats i veïns, corresponsabilitat en les mesures de govern quan s’hi està…) evitarien molts vicis i molta demagògia de l’actual funcionament. Sovint, des de la barrera, la crítica és fàcil i potser merescuda, però sense una implicació ciutadana tot plegat difícilment canviarà si no és a pitjor.
Aparentment la mesura que s’ha pres d’afavorir la donació de particulars via quotes i aportacions mitjançant descomptes en el pagament de l’IRPF s’encaminaria a promoure l’afiliació, però a mi em sembla fatal. Abans d’arribar aquí caldria exigir als partits uns comptes molt més clars i, francament, així com penso que els partits pateixen escassedat de treball polític, a molts els sobren diners, diners que, sobretot, surten de l’erari públic, de vegades encoberts com a donacions de particulars. No veig per quin motiu els partits han de comptar amb molts més ingressos que altres entitats ni per què se senten menys obligats a donar-ne comptes. Cadascun ja té la seva fundació, dedicada en teoria a no sé què, però a la pràctica a facilitar descomptes fiscals a la pròpia economia.
La veritat és que com que porto tant de temps acostumada a economies precàries (Càritas, l’ACO… on has de mirar cada cèntim i on tot es reaprofita) sempre em sorprèn que una organització (una, no pas totes, per sort) es pugui gastar tranquil·lament més de 2.000 euros per posar una paradeta un cap de setmana, paradeta no aprofitable per res més. Això sí, de disseny.
De vegades els partits (polítics) i el Barça tenen en comú el malbaratament de recursos, cosa que no porta necessàriament als èxits ni electorals ni esportius. (Mercè Solé)

dimecres, 9 d’abril de 2008

Professionals i voluntaris

Estic molt contenta d’haver treballat uns quants anys de la meva vida a Càritas, que han estat marcats sobretot per la gestió de dues persones: Mn. Ventosa, que quan vaig entrar n’era el director, i la Pilar Malla, que n’era la secretària general i més endavant va substituir Mn. Ventosa.

Era el moment en què els Serveis Socials municipals començaven a desplegar-se amb força i en què hi havia un cert optimisme social, de manera que semblava que les entitats com Càritas acabaríem desapareixent del mapa per sobreres. La realitat ha estat tota una altra, però tot plegat va obligar a reformular l’acció de Càritas. Vaig aprendre que és bo que l'atenció social que es fa des de l'Església combini una atenció professional de qualitat i el suport de voluntariat, amb funcions diferents i complementàries, i hi vaig aprendre també que cal ajustar els projectes socials a les necessitats de la gent i no al revés. I també que els pobres mereixien la millor atenció possible. Això comportava no tant pagar molt els professionals, sinó motivar-los per a la seva feina i no deixar-se temptar per agafar gent sense cap experiència perquè agafessin pràctica a baix cost per a l’empresa, que és el que alguns aconsellaven per abaratir costos. Quant al voluntariat, s’insistia molt en la necessitat de formació perquè duguessin a terme la seva feina amb la màxima qualitat. I és veritat que els voluntaris sovint arriben on no poden arribar els professionals: acollir una persona al barri, fer un bon veïnatge, acompanyar la gent... no es pot pagar i és una tasca importantíssima.

Un altre tema és el finançament. Els convenis laborals de la gent que treballa a les institucions socials eclesials sempre està per sota del que cobren a les Administracions Públiques, cosa que no sempre és bona, perquè hi ha llocs on la gent realment treballa molt en precari i això s’aguanta uns anys, però no gaires. I, bàsicament, Càritas i moltes altres institucions tenen caixes a part dels bisbats i viuen dels donatius que els fa directament la gent i de subvencions. Per tant els diners que l’Estat dóna a l’Església repercuteixen només indirectament en la seva acció social: els locals, la sensibilització que es fa, el reclutament de voluntaris, les campanyes, que no és poc però que no ho és tot ni de bon tros. De fet quan la creueta d’Hisenda era a l’Església o a l’acció social –ara pots posar-la a totes dues- si volies que els diners anessin a parar a Càritas, l’havies de posar a “acció social” i no a “Església”.

I finalment vaig aprendre que la pobresa té causes polítiques i que per tant una manera de lluitar contra les seves causes és la tasca directament política. I per això sóc on sóc.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Privilegis de l'Església?

“S’han d’eliminar tots els privilegis que té l’Església:..” , si fa o no fa així s’expressava el Joan Herrera després de les declaracions de la Conferència Episcopal. D’entrada vaig pensar que tenia raó i que com a titular no estava pas malament, però després de reflexionar-hi, em va semblar que podia fer-hi algun matis.

D’entrada, parlant amb més exactitud, Església som tots els creients, de dretes o d’esquerres, conservadors o progressistes, acomodats o compromesos. Altra cosa es pensar quin model d’Església s’acosta més al que hauria de ser el compromís cristià. I així, ara penso en tantes organitzacions cristianes que treballen per un mon més just i solidari, i penso també en aquell sacerdot que viu sol, amb un sou de 600 € al més, amb un horari de 24 hores diàries d’atenció a parroquians i no parroquians per cobrir enterraments, fer de funcionari de l’estat (sense tenir-ne ganes) en tots els matrimonis de practicants i no practicants, de mestre de cerimònies d’actes socials que a vegades no tenen res a veure amb la religió (primeres comunions o batejos de gent que se’n fot de la religió...) i amb la porta de casa oberta a malalts de sida, immigrants sense papers, persones sense recursos sortides de la presó... Si això es tenir privilegis!...

Confonem Església amb jerarquia eclesiàstica conservadora. Però perquè?., de qui és la culpa?. No és culpa de la dreta político-religiosa. Ells han fet el que volien fer en els darrers trenta o trenta-cinc anys: han ocupat el poder. Els altres, els creients progressistes, hem anat cedint acovardits davant l’embranzida, i hem anat vivint amb resignació la paradoxa que expressa tant bé el títol d’aquell llibre de l’Alfons C.Comín: “Cristians al partit i marxistes a l’església”, tot intentant mantenir les ganes de transformar el mon. I tot s’ha de dir, almenys jo i la meva parella, sovint ens hem sentit més compresos com a marxistes a l’església que com a cristians al partit...

Mentrestant, les forces polítiques d’esquerres han oblidat els temps en que els llocs segurs per a les reunions clandestines eren les parròquies. Mentrestant aquells vicaris dels anys setanta, que van ser criticats per que feien política, ara els ha arraconat la jerarquia que ostenta el poder, i que no fa política, sinó que, segons ella, només vetlla per la integritat moral de tots. Mentrestant també, les forces progressistes tenim dificultats per fer arribar el missatge de l’esquerra transformadora a la societat...

Potser es hora doncs, de que polítics de l’esquerra transformadora i cristians amb voluntat de construir el Regne de Déu a la terra tornem a trobar noves formes de col·laboració.

I finalment, des del punt de vista polític, crec que ens enganyem si pensem que les declaracions dels bisbes compliquen la vida al PSC-PSOE. Ans al contrari, vistes les polítiques de redistribució de la renda promeses pel govern, es a dir, xecs a dojo per a tothom i rebaixes d’impostos similars a les que pot prometre el PP, la polèmica dels bisbes, confrontant-los amb la dreta, els dona una pàtina d’esquerranisme que no és mereixen. Albert Farriol i Isabel Cruells

dilluns, 7 d’abril de 2008

Més sobre la moral

Continuo l’article d’ahir. Certament que els plantejaments i les actuacions de les jerarquies catòliques sovint són un desmentiment flagrant de tot això que vull plantejar, però jo estic amb tot el dret de pensar-ho i de dir-ho.
El punt de referència de la moral per a un cristià és l’evangeli, l’actuació i l’ensenyament de Jesús. De fet, per als seus primers seguidors, l’afirmació de la resurrecció del seu mestre significava això: que Déu garantia allò que Jesús havia anat dient i fent al llarg de la seva vida. I el que Jesús havia anat dient i fent era molt clar. Jesús ensenyava que la voluntat de Déu era que tota persona pogués viure amb dignitat, de manera que ningú no quedés exclòs d’una vida mínimament feliç. I el criteri bàsic d’actuació ètica que transmetia era aquest: estar atent als altres, buscar el bé de tothom i sobretot dels qui més necessitats estaven... Ell deia que la voluntat de Déu sobre el món era aquesta, i que això passava pel davant de qualsevol normativa religiosa o civil. I de fet va ser per dir això, que va començar a fer nosa a les autoritats tant religioses com civils, i el van acabar matant.
¿Com se sap, doncs, a cada moment concret, quina és la voluntat de Déu? Doncs és bastant obvi: fent servir la pròpia raó, la pròpia sensibilitat, la pròpia capacitat de mirar al voltant. I aquesta obvietat en porta a una altra: al capdavall, Jesús el que propugna és una moral que podríem anomenar, seguint la terminologia actualment més estesa, laica. No és Déu qui dicta lleis per a l’actuació, sinó que convida a viure com a criteri la recerca del bé de tots. I a partir d’aquí, que cadascú tingui l’esperit prou obert per trobar les millors maneres de dur a terme aquest criteri.
¿Déu, aleshores, no serveix per res, a l’hora de concretar l’actuació moral? Depèn de com això s’entengui. Déu és un impuls, un punt de referència, una crida constant a no oblidar quins són els criteris bàsics, una invitació a avançar en sensibilitat i en humanitat, una reserva crítica contra la temptació de l’autoengany, un refugi també quan les coses van mal dades... Però a l’hora de concretar les actuacions, serà cosa del seny de cadascú, dels sentiments de cadascú, de les anàlisis de cadascú, i del que cadascú sigui capaç d’escoltar i aprendre de la gent que té a prop o de la gent que té lluny. O sigui que, a l’hora de les concrecions, jo diria que la moral cristiana és una moral laica. I que la majoria de cristians, en el fons, és així com la viuen.
Fet i fet, a l’escena del judici final de Mateu 25,31-46, els “beneïts” que Déu rep en el seu Regne era gent que feia el bé als altres per raons de sensibilitat humana, sense ser conscients que actuant així estaven fent el bé a Jesús mateix. Josep Lligadas

diumenge, 6 d’abril de 2008

Moral laica, moral cristiana

Divendres va aparèixer a “El País” un llarg article de Francisco Laporta, catedràtic de l’Autònoma de Madrid, reivindicant la moral laica enfront del que ell anomena la “moral religiosa”. L’article es titula “Moral de laico”, i, realment, he de dir que estic d’acord amb moltes de les coses que diu. Però n’hi ha una, la bàsica, amb la qual no puc estar-hi d’acord de cap manera.

Laporta critica que la jerarquia catòlica es passi l’estona dient que si no se segueixen els seus dictats en temes de moral anem a la perdició, i que els que opten per una visió agnòstica o atea de la vida no poden tenir una moral autèntica i seriosa. I diu també Laporta que, malgrat tants escarafalls d’autenticitat moral, de fet, les religions en general i la religió catòlica en particular, no han demostrat al llarg de la història gaire dignitat moral en les seves aliances amb tota mena de poders, ni han estat capdavanteres en la defensa dels drets humans sinó tot el contrari, ni han acceptat la llibertat religiosa fàcilment, ni són encara ara gaire exemplars en la manera com continuen tractant la dona. I té raó.

Després, però, fa un últim pas en el qual ja no puc seguir-lo. I és quan diu que la moral laica, és a dir, la moral que busca els camins d’actuació humana a partir de la realitat humana mateixa i no a partir de les normes donades per Déu o pels seus representants, és més madura i seriosa que qualsevol moral religiosa. I és més madura per això: perquè parteix de la realitat humana i no de criteris aliens a aquesta realitat. I recorda aquella ironia que Plató posa en boca de Sòcrates, quan pregunta si determinades actuacions són bones perquè els déus ho han volgut així, o bé és al revés, que una cosa és volguda pels déus perquè de per si mateixa és bona. En el primer cas, la moral religiosa seria simplement una arbitrarietat, sense arrelament humà; en el segon, seria una inutilitat, perquè fa que siguem nosaltres els que hàgim de veure si una cosa és bona, i els déus només certificaran aquesta bondat. Per tant, conclou Laporta, la cosa sensata per als que no volen una moral arbitrària és, simplement, pensar per si mateixos, ja que la certificació posterior dels déus no aporta res a l’hora de decidir. De manera que l’única moral seriosa i vàlida és la moral laica.

No està malament, la reflexió. Però jo no estic d’acord en el plantejament de fons. Jo crec que la moral cristiana s’assembla molt a això que l’autor anomena moral laica, i que no s’hi contraposa. Per aquí anava Jesús, em sembla. Encara que després tot plegat ha quedat molt desfigurat. Però com que l’article està resultant ja molt llarg, en continuaré parlant demà. (Josep Lligadas)

dissabte, 5 d’abril de 2008

Càrrecs de confiança

L’altre dia llegia al País, suposo que amb ganes de matxacar una mica més ICV per si no ens automatxaquéssim solets amb tot això de l’aigua, dues notícies gens neutres: el nomenament de Núria Bonaventura com a directora general dins la Conselleria de Medi Ambient i la promoció de Lluna Baltasar dins de Presidència, com a periodista.

No conec les protagonistes de la notícia ni tinc cap motiu per pensar que no són competents o que la feina que se’ls encomana no és molt necessària. El cert, però, és que m’agradaria molt que els partits polítics actuessin d’una altra manera amb els càrrecs de confiança a com s’està fent en general: que hi haguessin els càrrecs de confiança imprescindibles per fer la feina, que no estiguessin sobrevalorats econòmicament encobrint el finançament del partit (que hauria d’anar per vies més transparents), que l’accés no fos ni per pagar favors, ni per amiguisme ni per garantir als professionals de la política la seva continuïtat si no surten elegits, que les seves tasques estiguessin ben definides, que tinguessin la preparació necessària per dur-les a terme i, naturalment, que, un cop nomenats, fessin la feina que se’ls ha demanat. Tot això es dóna per suposat, però no sempre s’ajusta a la realitat. Les administracions són plenes de gent sobrera: la gent que ja no compta amb la confiança dels càrrecs polítics, però a qui no es vol destituir, que ocupen càrrecs de bon sou i buits de contingut; gent que anhelava el càrrec com a premi per la seva feina en altres àmbits; gent que cobra de l’administració i treballa per al partit…

Si no s’adopten criteris ètics seriosos, la política va perdent credibilitat a marxes forçades .

divendres, 4 d’abril de 2008

Polítics honestos, bisbes senzills

Aquests dies passats de furibundes campanyes electorals i no menys furibundes notes episcopals amb tots els apassionats debats que han suscitat he pogut constatar com costa de no fer generalitzacions i de mantenir un cert equilibri, perquè tendim a veure la realitat pel broc gros: els polítics ens enganyen, són trepes i corruptes. Els bisbes porten una vida regalada que els paguem entre tots. Doncs per incordiar vull portar aquí dos exemples del contrari.

La Idoia Baixench és regidora per ICV–EUiA a Viladecans. És una noia de 30 anys, llicenciada en biologia, que està alliberada a mitja jornada per dedicar-se a la seva feina en el govern de la ciutat (temes de ciutadania i cooperació). Cobra per mitja jornada, i en fa una de sencera, i més. Escolta tothom que se li adreça. És molt treballadora, disposada a aprendre i gens arrogant. Té altres responsabilitats polítiques a EUiA, com a coordinadora del Baix Llobregat, però tot plegat no l’impedeix de fer esport, de cantar a la coral i de fer vida normal. Jo no l’he vista mai trepitjar ningú per pujar ni enganyar ningú. Em consta que n’hi ha molts com ella, en el partit on sóc i en d’altres partits.

Agustí Cortés és bisbe de Sant Feliu. Un amic m'explicava que l’any passat havien anat plegats a un concert al Palau de la Música. Entrada pagada per la pròpia butxaca –no pas el regal de cap institució–, segon pis –preu modest. Tornada en cotxe compartit. Ni xofer ni aparcament pagat pel bisbat. Res semblant al protocol que gasten alguns polítics. Senzillesa de tracte i discreció.

Els polítics honestos i els bisbes senzills existeixen. De debò. Ens hem d’educar la mirada per veure’ls.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Monges


Acabo de llegir un llibre que us recomano, que es diu Monges, publicat per l’editorial Fragmenta. Fa referència a un conjunt molt plural de dones, que de fet són molt poc valorades en general dins i fora de l’Església. Sospito que bàsicament perquè són dones i perquè es mantenen uns estereotips que no corresponen a la realitat. El llibre consisteix en entrevistes a una vintena de monges de “marques” molt diferents: gent que es dedica a la contemplació, gent que fa vida activíssima allà on és, gent d’escoles, gent que viu entre els més pobres (fins i tot sense casa, entre cartrons), gent senzilla i gent intel·lectual, n’hi ha un parell que practiquen zen, dues o tres enamorades de l’Islam. M’han sorprès algunes coses. En primer lloc, la seva enorme llibertat, que els permet afirmar com volen viure i ser conseqüents; en segon lloc el constatar una cosa que jo subscric a la meva vida en molt petita escala, que és que l’acció política i social en el nostre món, funciona millor si està fonamentada i acompanyada per una mística (en el sentit més purament contemplatiu de la paraula); després la pluralitat d’opcions: des de la que es fa monja quan ja és doctora en medicina, a la que fa el noviciat en una haima al desert d’Algèria, o la que treballa fent feines. I finalment, la seva manca d’inquietud i la seva esperança davant un futur incert amb molt poques vocacions. Si la seva congregació té poques possibilitats de sobreviure, pensen que ja sortiran altres coses i no en fan en absolut una prioritat. Es dediquen a la pregària, o a la gent, o al que creuen, i prou. A mi la seva feina m’anima a fer la meva com a ciutadana i, en el meu cas, com a cristiana.

Mercè Solé

dimarts, 1 d’abril de 2008

Escriure

Ara resulta que la gent ja no fa un pas endavant quan es mostra decidit a fer una determinada cosa, sinó que el que fa és una passa endavant. El motiu és, naturalment, que “passa” és més diferent del castellà que “pas”. I com que els nostres estimats hipernacionalistes han aconseguit crear el clima que la llengua catalana com menys s’assembli al castellà millor, doncs apa. I ves per on, així és com es fa malbé la llengua. Perquè “passa” és, sobretot, una mesura de longitud (“d’aquí fins allà hi deu haver unes cinquanta passes”), mentre que el gest de posar una cama davant l’altra per caminar, és un pas. O sigui que fem un pas endavant, no una passa!

Bé, i resulta que quan publiques alguna cosa, et trobes un corrector hipernacional que et canvia “arreglar una aixeta” per “adobar una aixeta”, quan les dues coses són igualment correctes, o no et deixa anar a un determinat lloc, sinó que t’obliga a anar a un determinat indret, perquè, evidentment, sona més diferent del castellà.

Hi ha una fauna de correctors lingüístics realment perillosíssima. Per a ells, la llengua és una mena de deessa que té unes normatives superintocables, que riu-te’n de les del Vaticà. Prefereixen una llengua avorrida però estrictíssimament correcta, abans que una llengua viva, creadora, amb capacitat d’expressar nous matisos o de buscar formes d’expressió més intenses. Aquestes llibertats els semblen gravíssimes heretgies.

Però el fet és que, sense aquesta llibertat, la llengua no tira. Quan escrius, tan important de cara a transmetre el teu pensament és el que vols dir com la manera com ho dius. I elaborar aquesta manera amb tota la riquesa possible, només es pot fer si no estàs obligat a dur un munt de cotilles engavanyadores. La Patrícia Gabancho, per cert, en un article publicat a l’Avui del 20 de març deia una cosa semblant a tot això que estic dient jo. Me n’alegro...

Bé. De tot aquest tema se’n podrien treure diverses conclusions. Però aquí en vull apuntar només una. I és que això dels blogs és un magnífic invent, perquè així tots plegats cultivem més aquest estimulant art de l’escriptura. Cal escriure bé i sense errades innecessàries. Però cal escriure lliurement, perquè així la llengua es reforça i avança. O sigui que n’estic molt content, d’aquest espai. (Josep Lligadas)