divendres, 21 d’abril de 2017

Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d'ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l'editorial Fragmenta, n'és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l'església, perquè vam ser prop de 200 persones. L'acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l'esplèndida biografia novel·lada de Pablo d'Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l'abandó.
Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l'impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d'exemplars d'aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes. 
L'altre punt fort de l'acte era la intervenció d'en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n'envegem la naturalitat i l'entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d'Ors: l'important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l'aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'"Al·la" quan ens admirem d'alguna cosa i oblidem que l'Islam forma part també de la nostra història.
En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l'acció i en l'espiritualitat. Hi van sortir des de l'Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l'envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L'acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d'escoltar: predisposa d'una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l'abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l'església. Vam comptar també amb la presència d'unes quantes persones vinculades a la "família" de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d'Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l'abandó per a tota la concurrència.
Tot això va ser possible gràcies a l'amabilitat tant de la Delegació d'Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.
Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Aquesta és la nit

La primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però, em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui, en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari, ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a la natura transformada per la resurrecció.
Ens submergim després en la litúrgia de la Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes: només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la Resurrecció de Jesús.
La tercera part de la celebració, la litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians. S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La Vetlla finalitza amb la litúrgia eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina, ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.

Sense alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Estrenant passió a Sant Feliu

Doncs sí. Aquesta tarda he pogut assistir a l'estrena al nostre país de la St. John's Passion de Bob Chilcott, una obra escrita el 2013 i que han interpretat la Coral Sant Esteve, l'Escolania i Cor Jove d'Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí, dirigits per Eduard Vila, un ex-escolà de Montserrat. Un concert que ha tingut lloc a l'església-catedral de Sant Llorenç, a Sant Feliu de Llobregat.
He de dir que m'he sentit transportada a algun d'aquells "college" de Cambridge o d'Oxford, amb la música de Chilcott, un compositor que es va formar musicalment ja de petit al Kings College de Cambridge i que d'adult va cantar amb els King Singers, un conjunt tot terreny que m'encanta, perquè són capaços de cantar la polifonia més complicada amb tot rigor, i d'alternar-ho amb musica contemporània, o lleugera, o senzillament de fer el gamberro.
He de dir que el concert m'ha agradat moltíssim. La passió té una estructura semblant a la de les grans obres de Bach: la lectura dramatitzada de l'evangeli, amb un narrador, un personatge que fa de Jesús i el cor i alguns solistes encarregats de la resta. Tot plegat alternant amb un himnes a què un públic una mica més format musicalment ens hi haguéssim pogut afegir amb facilitat, i sobre textos antics com el Pange lingua de Venanci Fortunat o diversos autors de la tradició anglicana. Els cors i els solistes estaven acompanyats per un conjunt d'orgue, violoncel, viola, percussió i un quintet de vent. 
Crec que tots plegats n'han fet una gran interpretació. És d'agrair que s'hagin arriscat amb una obra contemporània, de bon pair però que segur que cridarà poca gent (de fet, els assistents potser hem omplert mitja catedral, si hi arribava), que els deu haver costat de preparar. I és d'agrair també que hagin trobat prou complicitat com per poder-la estrenar i a un preu tan assequible per al públic com 10 €, un regal. La interpretaran també demà a Sant Esteve Sesrovires, el dia 7 a Vilafranca del Penedès i el 9 a Olesa. Han tingut l'encert -i la feinada- de facilitar al públic un programa com cal: amb la lletra original i la traducció i amb la partitura de les parts cantables pel públic. 
Us la recomano molt.


dijous, 9 de març de 2017

Quaresma: el camí de l’aigua, de la llum i de la vida


Associem la Quaresma a la penitència, al dejuni, i a l’almoina. Tres bons mitjans per sotraguejar la nostra responsabilitat personal i col·lectiva, posar en valor allò que és important i desfer-nos de l’ accessori, i revisar si som al costat de les persones vulnerables. Revisar, en definitiva, com acollim Déu a les nostres vides. Un procés que la nostra comunitat cristiana sol reforçar amb la reflexió i la formació, les col·lectes extraordinàries (la solidaritat més real és la que ens afecta la butxaca), la litúrgia –expressant l’austeritat en els ornaments, els cants, les pregàries i el color morat- i la reconciliació. Un temps d’atenció especial al patiment: al de Jesús a la creu, però també al de tanta gent que viu situacions de malaltia, de violència, de fam, de solitud, de desarrelament, d’allunyament de les persones estimades. No pas per masoquisme, sinó per moure’ns a fer-los costat, i per recordar-nos (re-cordar= fer passar pel cor) que no hi ha altra resposta a la mort que l’amor i que, al final, és Déu qui fa néixer una vida nova.
Les lectures de Quaresma d’aquest any (cicle A) dediquen dos diumenges a dos temes comuns a tots tres cicles i a l’experiència cristiana: les temptacions de Jesús i la transfiguració. Les temptacions de construir el Regne de Déu amb vanitat, amb poder o amb riquesa les continuem tenint nosaltres. Veiem com Jesús rebutja el camí de l’èxit fàcil per emprendre el camí de morir per donar fruit. I de fet també nosaltres vivim petits tastets de la presència de Déu, per limitats que siguin, que ens han posat al camí on som. En els altres tres diumenges, els evangelis (de Joan) ens parlen de les fites d’aquest camí, marcat per la set, la ceguesa i la mort.
En l’evangeli de la samaritana (Jo 4,5-42, tercer diumenge de Quaresma), Jesús ofereix “una font que brollarà sempre” dins cadascun de nosaltres. En l’evangeli del cec de naixement (Jn 9,1-41, quart diumenge de Quaresma), Jesús es revela com a “llum del món” que és capaç de donar la vista als cecs i de fer-nos veure la realitat amb uns altres ulls. I en l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,1-45, cinquè diumenge de Quaresma), Jesús plora amb nosaltres per la pèrdua i per la mort, i la seva paraula té la facultat de treure’ns de sobre llosa i mortalla per tornar a la vida. Tres evangelis potents que en la tradició de l’Església han configurat el camí catecumenal, és a dir, el camí dels qui desitgen el baptisme, que troba la seva màxima expressió simbòlica a la Vetlla Pasqual. El darrer diumenge de Quaresma és, de fet, el diumenge de Rams o de la Passió: el moment de recapitular tot el camí, l’hora de la veritat, la porta del misteri que traspassa la realitat de la mort.

Mentre escrivia això, em venien al cap les escenes dels tres nois de La Flauta Màgica, de Mozart, que acompanyen els protagonistes en el seu camí, i els aporten la flauta i les campanetes que els permetran superar les proves. En cert sentit, les lectures de l’evangeli de la Quaresma, aquest temps de recordar-nos que la fe no és fugida de la vida, sinó tot el contrari, ens aporten també pistes per tirar endavant: una forma de fer, el reconeixement de sentir-nos acompanyats, l’aigua per la nostra set, la llum per a la nostra vista, la força de Jesús que ens estira cap a ell, si ho volem. Ens deixa a punt per viure intensament la Pasqua.
(sortirà diumenge vinent a Catalunya Cristiana)

diumenge, 12 de febrer de 2017

I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko 
Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.
Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.
De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en  tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc. 
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Comencem a fer silenci, uns a terra, els altres en bancs

Ens movem, en una lenta dansa, per no quedar encarcarats.


Pablo d'Ors

La junta

Treballant en grups




Aparcar com a tasca espiritual

Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe, l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals, banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera del davant. Per  a qualsevol amb més traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués: aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i davant de mi mateixa. No les puc amagar.  Actuen com a mirall que tossudament retrata una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa.  I per continuar, la sensació que hi ha coses que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a prop, que sé que  no té reflexos per protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les. Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em “ratllo” és que estic viva i em moc.  Quan en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que deixin marca i encara que siguin molt evidents.  Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic guanyant a marxes forçades.

Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)