diumenge, 30 de novembre de 2008

Noves famílies


  1. La petita J. (set anys) acaba de passar la varicel·la. Els seus pares treballen. ¿Amb qui s’ha quedat la J. mentre els pares eren a la feina? Doncs amb els avis. Els propis? Doncs depèn de com t’ho miris. És que la J. té tres parells d’avis. Els pares del pare, els pares de la mare i els avis de la seva germana. La –en el seu moment- dura separació dels pares de la seva germana, amb el temps, no ha comportat una divisió familiar, sinó un mena de multiplicació. I un dels millors amics de la J. és el germà de la seva germana, que té més o menys la seva edat, i a qui pot trobar sovint a casa els tercers avis.
  2. L’A. (sis anys), va anar no fa gaire al casament d’unes amigues de la mare. Entre elles. I això li ha provocat una mena de desconcert. Sobretot amb el joc de les parelles. Quan la seva mare li demana que l’endreci i que guardi les cartes aparellades, l’A. aviat acaba: és que els protagonistes d’algunes cartes són gais, i per tant és una feina enutjosa i inútil buscar-los necessàriament parella de l’altre sexe.
  3. La P. (50 anys) s’ha quedat sense feina. En mig de la crisi va buscant una mica angoixada. Ara té una oferta al damunt la taula. De l’exdona del seu company i per treballar amb ella, en el mateix local i el mateix horari. No sap si acceptarà o no. Però l’oferta hi és, sense ressentiments.
Facilitat i naturalitat per assimilar noves situacions. En positiu i amb estimació.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Mossos i mosses

Em semblen impresentables les declaracions de la Montserrat Tura en relació al procés als mossos per indicis de tortura. Per molts motius.
En primer lloc, perquè no em sembla que faci cap favor als mossos intentant defensar-los perquè "els coneix bé". Em pregunto si és que té ulls al clatell o si la seva impressió ha de prevaler per damunt dels elements presentats en el judici. Els mossos, com tothom, mereixen un judici just que ha de seguir el seu curs, a poder ser sense manipulacions polítiques pel mig. És un col·lectiu ampli. Molta gent deu fer bé la seva feina, però és un tipus de feina que es presta tant a l'abús com a la desqualificació. En aquest sentit crec que posar càmeres a les comissaries no ho deu resoldre tot, però pot ajudar en molts casos. La politització del tema i segons quines defenses sindicals contribuirà sens dubte a estendre la impressió de corporativisme, de cos tancat, d'abús de força que em sembla que caldria evitar.
En segon lloc, perquè com a ciutadana no em refiaré d'un cos policial que no actuï amb la transparència desitjable. I en aquest sentit voldria fer referència a un comentari sobre el tema d'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, que em sembla una entitat solvent. Jo crec que cal treballar per eradicar actituds dubtoses dels mossos, tot i que sóc més optimista que l'Eduard i penso que és probable que hi hagi gent que no actuï correctament, però la majoria penso que sí que ho fa.
En tercer lloc, perquè desqualificar l'actuació d'un company de govern sense proves (és a dir, contrastant les acusacions només amb la seva intuïció) i pretendre treure profit polític d'una situació delicada, em sembla d'una deslleialtat i prepotència notables, perquè aquesta no és només una qüestió d'opinió, sinó de delictes en procés de judici. Saura ha fet el que havia de fer: actuar amb contundència i defensar simultàniament mossos i mosses.
És com el tema de les bosses de plàstic. No sé si ICV ha actuat o no amb precipitació formal respecte a les bosses de plàstic. Però no entenc perquè tanta resistència per part del PSC i d'ERC. Que potser ens traumatitzarem si no continuem omplint el nostre entorn català d'uns residus indesitjables que ens podríem estalviar?

dijous, 27 de novembre de 2008

Sense cera

Aquests dies vaig amunt i avall, força cansada, perquè, per no perdre el costum, m'he embolicat amb més coses de les que puc fer i això acaba passant factura, si més no, en l'amanida mental que tinc, més de l'habitual, que ja és dir. És com rebre diversos estímuls que no saps gaire com encaixar els uns amb els altres. I per tant no sé si aconseguiré expressar allò que voldria.
1. Cap de setmana a l'assemblea d'ICV. Contacte amb molta gent. El tema del grup de cristianes i cristians van endavant... Després de l'assemblea ja som gairebé una trentena, cosa que no està gens malament. Tot xerrant amb una companya em diu que li fa una certa angúnia "visualitzar-se" com a cristiana, perquè sembla una mica pretensiós permetre que els altres et puguin veure com una part de l'Església, bàsicament perquè la nostra vida no sempre reflecteix allò que ens agradaria fer i ser. De fet em sembla que això ja ho deia Pau amb allò dels vasos de terrissa que porten tresors...
2. Llegeixo el darrer número de la revista Valors sobre la sinceritat. I diuen una cosa que jo no havia sentit mai: l'etimologia de "sincer" té a veure amb "sense cera", és a dir, sense la pàtina que fa lluir els objectes de terrissa o d'altres materials i que també n'amaga els defectes. Em sembla una gran definició.
3. Se m'acut que el comentari de la companya, que puc entendre molt bé, no sé si acaba de ser pertinent. De fet, l'Església no és pas perfecta, ni crec que ho sigui mai, senzillament perquè està formada per persones que, en el millor dels casos, són benintencionades però no sempre encertades, i de què passa en el pitjor dels casos, ja en tenim moltes experiències al llarg de la història. Però penso que val la pena mostrar-la "sense cera". Al cap i a la fi, en d'altres aspectes, nosaltres no som perfectes i ens enamorem de persones que, per sort, tampoc no ho són. De fet, la cera proporciona enlluernament però no pas solidesa.
4. Crec que la "sinceritat" entesa com a honestedat no és un obstacle. M'ha agradat aquest cap de setmana l'autocrítica d'ICV i em sembla que ens ajuda més a avançar que una altra cosa. I en el cas de l'Església, és l'Esperit qui s'ha de posar les piles... (I nosaltres, per ser-ne sensibles...). Al cap i a la fi, a nosaltres la fe ens ha arribat fins i tot en mig del nacionalcatolicisme. Gaire pitjor no podia ser...

dimecres, 26 de novembre de 2008

La tristesa sobiranista

Vaig sortir notablement content de l’Assemblea d’ICV del cap de setmana passat, però ara, a mesura que passen les hores i els dies, noto que m’estic entristint. Perquè m’adono, per alguns comentaris que vaig llegint, que s’ha destapat una capsa dels trons que ens pot fer molt de mal. I em refereixo als avanços en retòrica sobiranista que han aparegut a l’assemblea i que sembla que els seus promotors volen convertir en un tema central de futur. Que no es conformen amb allò que tan divertidament va proclamar en Joan Boada: tornar a obrir el tema, per tornar-lo a discutir, i per acabar tornant a dir el mateix. Segurament que sí que tot plegat acabarà així, però intueixo que pel camí ens hi farem mal.

Perquè hi ha una cosa clara: Esquerra Republicana ha aconseguit els seus objectius de fer que sembli que la cosa “normal”, la cosa “bona”, l’única manera “autèntica” de defensar la llengua i la cultura i l’autogovern de Catalunya és ser sobiranista. Que no ser-ho és sinònim d’adhesió a l’espanyolisme ranci. I sobretot de cara a la gent jove no gaire formada (quan recuperarem una mica de marxisme, per favor?) aquest és un plantejament simplista que enganxa molt fàcilment. I que fa posar els ulls en temes que no sé jo si serveixen gaire per tirar endavant polítiques d’esquerres. Penso en aquell company de Nissan que va parlar el primer dia de l’assemblea, i que ens demanava que no oblidéssim en quin bàndol havíem d’estar. Voleu dir que, si ara ens posem a debatre de sobiranisme, ens quedarà temps per recordar en quin bàndol hem d’estar? Això de les divinitats pàtries agafa moltes energies i obnubila molt!

Jo, sobre tot això, voldria fer primer una petició i després una pregunta.

La petició és a la direcció d’ICV. I és que, a l’hora de muntar aquestes famoses jornades de principis del 2009 per debatre aquest tema, siguin unes jornades realment de debat. Vull dir que els que no estem d’acord amb la deriva sobiranista tinguem ocasió de discutir-ho en peu d’igualtat amb el sector sobiranista. Que no hi hagi una ponència central sobiranista, sinó dues ponències, una que defensi el catalanisme popular que no vol tenir aquest tema com a central, sinó que creu que els temes centrals són uns altres, i una altra dels que creuen que la sobirania de Catalunya és una qüestió decisiva.

I la pregunta és als companys i companyes sobiranistes. Segons sembla, ara es tracta de deixar de pertànyer a Espanya i passar a formar part d’uns estats federals europeus, o cosa equivalent. La pregunta és quins passos té, tot això. Penseu, potser, en un referèndum d’autodeterminació en què es proposi la independència respecte a Espanya? I si va per aquí, heu pensat en l’esquinçament social que semblant proposta significaria? Creieu que les classes obreres i populars, que un partit d’esquerres ha de defensar, es mereixen un enfrontament d’aquest tipus? (Josep Lligadas)

dimarts, 25 de novembre de 2008

Catalunya enllà

Em llegeixo el post d'avui d'en Pere Nieto, que s'alegra de la resolució sobiranista de l'Assemblea d'aquest cap de setmana. A mi, que no me n'alegro tant, em fa adonar de com ha anat canviant la percepció del nacionalisme al llarg del temps i de com han calat alguns missatges que em semblen distorsionadors.
Jo no recordo pas, per exemple, o si més no, no ho vivia així, que al principi de la democràcia els partits es dividissin en "nacionalistes" i "sucursalistes". Dins de l'esquerra hi havia molta gent que se sentia nacionalista i la reivindicació per la llengua i la cultura catalanes era comuna i àmpliament estesa, fins al punt que hi va haver total consens en qüestions que ara semblaria impossible reclamar conjuntament. Els partits amb consciència de classe teníem clara l'imprescindible treball conjunt de tots els treballadors i treballadores i d'alguna manera no preocupava gaire la forma d'articular-ho tot plegat.
Amb el temps, però, la necessitat de "marcar perfil" dels qui no tenien altres referències que la pròpia i potser la complexitat del tema han portat a un gran reduccionisme. Sembla que la defensa de la realitat nacional sigui patrimoni només d'uns quants. I quan formes part d'un conjunt més ampli, et diuen "sucursalista" sense més, sigui quina sigui el tipus de relació amb els companys de formacions germanes, i com si des de formacions que ara no porten el títol de "nacionalistes" no s'hagués aportat res. O pertanys a un partit que es digui "nacionalista" o reps la denominació de "botifler".
L'altra distorsió que no m'agrada gens és la desqualificació de tot el que ve d'Espanya (o de l'estat espanyol, si a algú li molesta la paraula). Una cosa és el govern, una altra és l'actuació de determinats partits, i una altra encara la pluralitat d'opcions, de grups, de persones, d'identitats. Francament tinc bons amics, molt lluitadors, amb els quals compartim molts projectes i em dol que se'ls assimili amb segons quines polítiques. Molta gent va patir durant el franquisme, no només nosaltres. I el que ara ICV en diu "precariat" no és pas patrimoni exclusiu de Catalunya. Tenim, doncs, interessos comuns i recursos comuns, i també deutes mutus i comuns.
I encara hi ha un tercer aspecte que em sembla distorsionador. Sens dubte ens agradaria una Catalunya molt diferent. I sens dubte, hi ha una part de les Espanyes que no ho entèn i que esdevé un obstacle dur. Però crec que ens mirem molt el melic, de vegades, quan pregonem la nostra opressió. Jo no gosaria pas afirmar això davant, posem per cas, dels sudanesos, o dels kurds..., tot i ser conscient de la pobresa i desigualtat que també hi ha a casa nostra.
Per tot això a mi em sap tant de greu que Izquierda Unida estigui en situació lamentable. Continuo pensant que ens necessitem mútuament, que podem fer moltes coses junts. I penso que estaria bé una relació fluïda i orgànica amb l'esquerra també europea, i, posats a fer, amb el món sencer.
Jo crec que no ens alliberarem fins que no ens alliberem tots i totes, i per tant em sembla molt pertinent la lluita política pels drets de la gent que viu a les zones més vulnerables del planeta. Quan pensem en la solidaritat amb el Tercer Món hi pensem en clau d'ONGD, perquè certament són els que veiem fer coses més concretes, però convindria pensar-hi, i molt, en clau política i d'igualtat. Perquè les causes de la seva explotació (l'armamentisme, la política proteccionista dels nostres productes, la contaminació a gran escala, el rebuig de la migració...) són en el nostre món i perquè a ells, si volen, els cal treballar per tenir una xarxa democràtica i redistributiva de riquesa en el seu propi país. Tots tenim feina a fer-hi en mútua col·laboració i sense paternalismes.
Mercè Solé

dilluns, 24 de novembre de 2008

Quotes i mèrits

Em va satisfer el to general de l'assemblea d'ICV i el debat que hi va haver. Es van fer crítiques, algunes força contundents, però es van formular sense l'acritud i l'agressivitat que de vegades es manifesta en aquestes ocasions. I van ser escoltades i incorporades al discurs oficial.
Les noves llistes de responsables (Consell Nacional i Comissió Executiva) es van fer amb criteris de pluralitat i de paritat entre gèneres. És a dir, procurant que hi hagi gent de tots els territoris, de tots els àmbits, de diverses sensibilitats, i, naturalment, de tots dos gèneres.
Una amiga, però, va haver-se de sentir encara allò de "ets a l'executiva només per la quota". De fet és el que no m'agrada de les quotes, que sempre sembla que hi siguis no pas per mèrits propis sinó perquè algú, amb condescendència, ho permet, mentre altra gent -homes en aquest cas- queda discriminada. I en el cas d'aquesta amiga jo crec que de mèrits en té moltíssims: de treball polític, d'honestedat, de dedicació, d'intel·ligència, de sensibilitat.
El mateix, però, podríem dir a tants i tants homes: sou o heu estat a les llistes no pas per mèrits propis, sinó perquè es considerava natural que la meitat de la població no hi tingués accés i, per tant, teníeu menys competència.
És sorprenent que algú faci aquest mesquí comentari i no tingui en compte, per exemple, que alguna gent amb grans mèrits podria quedar fora de l'executiva senzillament perquè tota fos de la mateixa localitat, del mateix gènere, del mateix sector... ¿O no tenim l'experiència, en una llista electoral, per exemple, d'haver d'incorporar gent d'una determinada tendència política encara que sigui una nul·litat mentre d'altres de valuoses queden fora?
M'agradaria saber per quin motiu només veiem les "quotes" quan afecten les dones i considerem naturals les quotes de corrents polítics, de sectors, de territoris, d'edats...
Mercè

divendres, 21 de novembre de 2008

Sense sostre


Transcric part de la nota de premsa que han elaborat diverses entitats que treballen amb gent que viu al carrer, entre les que es troba Càritas. És que el dia 23 se "celebra" (quina paraula més poc adequada) el dia de la gent que no té on acollir-se.

Cada vegada més joves

Segons les dades recollides en els materials editats amb motiu del Dia de les persones sense sostre, el 82,7% són homes, d’una mitjana d’edat de 38 anys i els seus ingressos estan en torn dels 302 euros al mes. Gairebé el 30% està format pel grup d'edat entorn dels 18 als 29 anys. Un terç de les persones sense llar són abstemis i mai han consumit drogues, i la meitat de la població sense llar busca treball. El 51,8% són espanyols i el 48,2% són estrangers. El 27,3% dels sense llar té com a principal font d'ingressos la seva pròpia activitat: treball, venda d'objectes, serveis… El 13% ha rebut educació superior i el 63,9% ha acabat l'educació secundària. Les causes són múltiples i tenen les seves arrels en situacions diverses (desnonaments, joves que abandonen la llar familiar sense els recursos adequats, persones que surten de la presó o que trenquen vincles amb serveis socials o sanitaris. Encara que és important hi ha circumstàncies derivades de ruptures familiars, o dificultats i abandons de la feina que poden dur al viure al carrer.

El valor de la llar

L'habitatge digne és el primer pas per a construir una llar, per a teixir vincles i afavorir xarxes familiars i socials que ajuden les persones a desenvolupar-se humanament i socialment. En el Dia de les persones Sense Sostre, Càritas, Faciam i Feantsa recorden que la llar vol dir tenir un espai, intimitat, allà on ningú pot entrar arbitràriament. “Suposa parlar del meu barri, dels meus veïns, dels amics”, d'un lloc on compartir, on donar i rebre”.

El problema de l'habitatge

Les entitats recorden que en l'actualitat pràcticament no existeixen polítiques d'habitatge per a persones sense llar, i l'accés a les de protecció pública es prohibitiu per les condicions que es demanen(sóu estable, empadronament durant temps perllongat . A les Administracions públiques se'ls demana mesures fiscals que afavoreixin el lloguer i programes de rehabilitació d'habitatges que impulsin una política adreçada a la creació d'habitatge social i orientada a la inclusió dels col·lectius i grups més vulnerables, especialment de les persones sense llar. I criden també l'atenció sobre la necessitat de coordinació entre els serveis socials autonòmics i locals als quals pertoca l'atenció i seguiment de persones sense llar, sobretot pel que fa als temes de salut. Aquesta mateixa coordinació és necessària entre els serveis socials i els d'habitatge.

Crida a compartir

En el Dia de les persones sense Sostre les entitats fan una crida a tota la societat perquè “s'obri a compartir els seus béns i a la participació en el foment del lloguer i a la inclusió de les persones sense llar en les xarxes socials del barri”. I també als ciutadans, que no es deixin influir per estereotips que redueïxen la mirada “només al que volem veure” i aportin a les nostres comunitats veïnals, culturals, socials, parroquials o recreatives una veritable capacitat d'acollida i d'apropament als qui estan en situacions més vulnerables”.

dijous, 20 de novembre de 2008

Organització


Vaig fer una brevíssima incursió en la responsabilitat d'organització de la meva agrupació local, que em va servir per adonar-me que el que jo entenia per organització no coïncideix gaire amb la cultura del partit. Jo provinc més aviat de moviments culturals, sindicals, eclesials on potser es funciona d'altres maneres. Penso que l'organització només serveix per greixar la maquinària per assolir els objectius finals de l'entitat o el partit, que no és poc. I en aquest sentit convé que sigui una organització flexible, que pot tenir formes molt diferents, i adequada a cada realitat: que garanteixi una participació real, que tingui en compte totes les persones i allò que poden aportar, que intervingui en moments de crisi evitant que els conflictes acabin en desercions, que estigui al cas d'anar renovant responsabilitats, que formi militants en l'acció i en la ideologia, que vagi elaborant criteris comuns davant de situacions difícils (pactes de govern, contractació de personal, i tantes altres coses)... i, naturalment, que tingui a punt els mitjans que calen per fer les coses quan toca fer-les. En aquest sentit penso que a ICV s'ha avançat molt amb els responsables d'economia, per exemple, però no gaire en d'altres coses. La rutina pesa molt i també alguns vicis de funcionament observats en diferents àmbits i moments del partit: resoldre les coses importants -urgències a part- entre dues o tres persones, per telèfon i en privat i no aportar-les al conjunt; incomplir els acords presos a les reunions; fer arrels en les responsabilitats; no saber integrar la gent que se'ns apropa...
D'altra banda, venim d'una generació molt generosa en els seus plantejaments. Ara, en canvi, ens trobem en un moment de professionalització de la política. Hauríem d'evitar caure a promoure "el carrerisme" professional. Equilibrar el voluntarisme i la professionalitat no és fàcil.
Crec que el context associatiu tampoc no està en el seu millor moment i que justament per això convindria dedicar energies a fer cultura associativa i de partit seriosament, perquè podríem ser un punt de referència. Tenim entre nosaltres gent molt valuosa. Per aprofitar totes les sinèrgies i per crear una nova cultura participativa ens cal una bona organització. No és un tema secundari.
Mercè Solé

dimecres, 19 de novembre de 2008

Por de morir vestits


Aquest cap de setmana tenim l'esperada assemblea d'ICV. M'agradaria que hi hagués debat a fons i sobre qüestions que no fossin electorals. Que hi hagués pensament i propostes agoserades, que eixamplessin l'horitzó i aportessin punts de vista diversos, encara que fossin contradictoris. A l'esquerra ens fa molta falta veure la complexitat de les coses i anar adquirint uns objectius clars de llarga volada, cosa que no és gens fàcil. Abans semblava que el socialisme, o el comunisme, per si sols, havien d'arreglar el món. Ara aquesta funció idealitzada l'hem col·locada en l'independentisme. Serem independents i la RENFE funcionarà per si sola. O això diuen alguns d'ERC però també d'ICV... A mi m'agradaria que també anessim entenent millor el món des del punt de vista de l'antropologia i de l'ètica, de la solidaritat internacional, d'una forma de vida menys consumista i més confiada en la gent. Amb menys paraules, potser, i amb més fets.
Tornant a l'assemblea, de fet jo m'estimo més que les esmenes de gruix no es consensuïn abans, perquè quan passa això el debat no sol ser sobre allò que realment és important, sinó sobre la lletra petita o sobre aspectes secundaris. Penso que és bo que hi hagi confrontació d'idees, perquè ajuda a formular les coses, i estimula, i més si es pot fer sense trencadissa. I tant de bo els delegats i delegades pensin per si mateixos i no votin mecànicament d'acord amb els condicionaments del seu corrent polític. Això no sol agradar mai a qui mana, sigui qui sigui, però la "ventilació" és bona per a les organitzacions.
La por a la trencadissa -em sembla que estem més aviat traumatitzats, perquè venim d'una tradició en què cada vot és una escissió- o la por a perdre la cadira són igualment estèrils. De fet l'única cosa que m'ha agradat de l'assemblea d'Izquierda Unida és que aquesta vegada la dificultat perquè sortís un responsable general ha quedat clar que es deu a la lluita pel poder i no a no sé quin peregrí corrent ideològic. Estaria bé poder expressar la pluralitat de manera clara i poder conviure dins d'una institució amb els corrents que no són el propi, majoritaris o minoritaris. Aquest deu ser el moll de l'ós de la qüestió.
De tota manera, l'altra institució a què pertanyo, l'Església, tot i comptar amb allò del "La veritat us farà lliures" darrerament està fent gala també de la por. Justament unes quantes persones d'entre les que se'n diuen més responsables, el clergat, parlen a la xarxa amagant-se en l'anonimat i es desqualifiquen mútuament d'una manera molt més bèstia que els polítics, (poca feina, penso) i els bisbes miren a una altra banda i sembla que la història no vagi amb ells. Sembla que durant anys els seminaris han propugnat mètodes de delació i de desconfiança mútues. Quina pena. I dins dels partits, en general, creix el "rajar" entre passadissos, però que no es noti el dia de les votacions.
Em pregunto si, tants anys després de la dictadura, hem arribat a entendre què és la democràcia: ens costa molt pair la discrepància, tenim por a no sé què com si ens hi anés la vida (¿ja hem oblidat que molta gent va passar anys a la presó senzillament per repartir octavetes o per assistir a reunions? perquè, nosaltres, ¿què hi tenim a perdre exactament si diem què pensem?). La meva mare diria que tenim por de morir vestits.
En fi. Espero l'assemblea amb il·lusió: retrobar gent, discutir apassionadament, agafar embranzida per al futur... Ja us en farem cinc cèntims
Mercè Solé

dimarts, 18 de novembre de 2008

Església -petita- del futur


Transcric les conclusions d'un dels documents preparatoris del IX Consell de l'ACO que segurament no descobreix la sopa d'all, però que resumeix bé tal com veig la feina que els cristians tenim per davant. On diu ACO es pot llegir també Església.

Més que mai ens cal sostenir, buscar, alimentar la crida de Déu a través de la pregària, de la contemplació, de la revisió de vida de la confiança en Déu. I simultàniament ser dones i homes del món, capaços d’entendre’l i d’estimar-lo, des de la perspectiva dels més pobres, dels exclosos. En aquest sentit, faríem bé de:

  • Continuar compromesos a favor dels més pobres, des de les organitzacions de classe, des de la vida als nostres barris, des de la política en llocs que valguin la pena, a les entitats, a les ONG, a les escoles, al costat de la gent, amb la llibertat de Jesús.

  • Fer més explícit el per què del nostre compromís, és a dir “sortir de l’armari cristià” amb convenciment i humilitat. Fer visible una Església dialogant no pas perfecta, però sincera en la seva recerca i compromís pel Regne de Déu.

  • Consolidar la nostra espiritualitat, treballar-la més. Ser conscients que hem de pouar l’aigua de la vida i que ens ho hem de treballar: a través de la pregària, de la formació, de la revisió de vida ben feta, de l’animació mútua com a cristians. Revisar a fons els nostros compromisos per evitar-nos temptacions, amb sinceritat davant Déu i davant nosaltres mateixos.

  • Anar renovant l’Església: per animar-nos mútuament, per ser-ne més corresponsables com a laics, per introduir altres formes de relació i de tenir responsabilitats, per donar més protagonisme a les dones, per aprendre a formular la nostra fe d’una manera intel·ligible. Això ens demana més participació real en el moviment.

L’ACO ens ha de ser estímul, lloc de confrontació de la nostra vida amb l’Evangeli, diàleg, qüestionament, suport, acompanyament: empènyer-nos a viure una fe lliure i oberta al món, de manera que en aquesta nostra nova societat poguem transmentre l’Evangeli.



Mercè Solé

dilluns, 17 de novembre de 2008

Altes temperatures a la biblioteca

Com podem apujar la temperatura sense haver d'engegar l'estufa? Trobareu la resposta, molt interessant, per cert, al blog de la Biblioteca de Viladecans. És una bona iniciativa això d'obrir blogs per informar de la cultura, i per comentar la jugada.
Em sembla que avui les biblioteques tenen l'encert d'estimular realment la lectura, l'audició musical, l'accés al cinema. No només perquè han crescut en nombre, compten amb un espai agradable de lectura, van incrementant -menys del que convindria- el seu fons, faciliten extraordinàriament el préstec, sinó perquè permeten allò que anys enrere estava mal vist en un sagradíssim espai de silenci: la comunicació entre lectors, ara també virtual.
La minúscula sala d'actes de la biblioteca també demostra ser un espai realment obert a la ciutat, on tota entitat sap que pot organitzar activitats gratuïtament. Les persones estrangeres hi troben connexió amb la seva cultura d'origen, i servei d'internet. Les persones amb dificultats de comprensió hi troben clubs de lectura fàcil. Les personetes en procés d'aprenentatge hi troben suport a l'estudi. Els més petits hi poden escoltar contes. Els més grans llegeixen la premsa i gaudeixen d'un espai fresc a l'estiu i prou calent (no en el sentit amb què començava aquest post) que segur que els estalvia energia a casa.
Tot al servei de la cultura i del coneixement. Què més es pot demanar?
Mercè

diumenge, 16 de novembre de 2008

El drama de l'ós, entre l'Aran i Collserola

No sé jo que mai hi hagi hagut plantígrads a Collserola. En canvi, eren habituals al Pirineu. Sí, abans que la depredació de l'espècie humana matés el darrer cadell. Després d'aquell combat desigual (llaços metàl.lics, armes de foc) els óssos van extingir-s'hi. També s'extingeixen els llops, les guineus, el gat fer, el gall silvestre. I les àligues. A les planes nostres, s'acaben les últimes aloses, les puputs, la ganga. Sòn a punt de fer-ho els xuts, les òlibes, les falcies, les grives... A l'espècie humana li fa nosa tot allò que fa nosa als seus interessos ràpids, cecs. Es fàcil disparar, enverinar, caçar amb trampes... Es fàcil extingir una espècie, esborrar-la del mapa i, després, de la memòria. Qui ens jutjarà? Podem fer-ho en la terra llaurada, a Collserola, o al Pirineu. O a la sabana i a les selves d'Africa. Es fàcil fer de l'Amazonia el paradís de la soja transgènica, immenses pastures per a vaques amb vocació aliena d'hamburguesa. La ira i la cobdícia del sapiens sapiens!

No podem dir que s'han re-introduït els óssos al Pirineu. S'hi han introduït, car mai fins ara no es va provar de fer-los viure en el lloc mateix d'on van ser extingits. Els hi van dur els francesos, emparats en el programa "Life" de la U.E. per a projectes de biodiversitat. Volien fer possible una il·lusió més que noble. En van parlar -poc- amb el Govern espanyol. I no en van parlar -gaire- amb el català. No en van parlar -gens- amb els governs locals de la serralada. Tot això és veritat. I ho és que l'ós va tornar sense que els humans de la muntanya ho haguessin explícitament consentit, ells que l'havien extingit. Que les coses no es fan així, és veritat. Però aquesta veritat és menor -molt menor- respecte de la veritat que significa un exemplar d'una espècie animal que va ser present en el territori i que en va desaparèixer estultament abatuda a trets, amb trampes, amb verins... per odi cerval o per la indiferència emperesida en les neurones.

Que els rinoceronts desapareguin (les aloses, les volianes, els tigres de bengala) importa menys que no pas que en desapareguin els seus caçadors (majorment mascles, vestits sovint de guerra). Deixarà la terra de ser terra si no hi ha óssos al Pirineu, perdius als sembrats o panís del queixal a les finques? Deixarà la terra de ser terra si les orquídies no rodegen els vastos troncs dels arbres amazònics? Passa res si no hi ha cuques de llum assenyalant les vores dels camins en la nit tancada? Què hi fa que als ametllers no sonin les cigales? La terra segueix fent gra, i bolets el bosc. La muntanya segueix engendrant cabirons als quals abatre des de lluny. Els nostres fills no han conegut l'ós (pirinenc o balcànic) sobre la nostra terra, i no ha passat res: els tenim al zoo. A Lleida, n'hi ha al Centre de Vallcalent: ballen, rere les reixes, la dansa de la malenconia, de l'avorriment, de la mort en vida. Que tristos els óssos del zoo, o de Vallcalent, rescatats de les urpes d'empresaris de circ sense treves! Hi ha tantes espècies a la terra (vegetals i animals) que què ha d'importar-nos que se'n vagi al carall el centenar i mig que ens importunen? Al cap i a la fi, la terra segueix essent espai per caçar-hi a trets (animals de granja, si convé), per especular amb els totxos de les cases.

A Collserola o a Beseit potser mai no hi ha hagut óssos. Necessiten altures fredes, neus d'hivern. No sé quins animals són en risc a Collserola o a Beseit. Segur que n'hi ha d'haver, perquè hem posat al disparador tot allò que es mou i que no aprofita els nostres residus, la nostra brossa. Hi ha orenetes, a Collserola? A penes si en veiem a Lleida. Hi ha xoriguers, a Collserola? A penes si en veiem a casa nostra.

A Cantàbria i Astúries, els óssos es van acabar. S'hi han introduït de nou. No sé si amb prou consens. Però no hi fan nosa. Diuen que són font de turisme. Es converteixen en un dels símbols de les seves muntanyes. Seran un recurs econòmic més. Ja és pena que els hàgim de sostenir perquè facin rajar euros. Tot té un preu. Val la pena pagar-lo perquè els óssos sobrevisquin. Perquè campin les gangues, les falcies, les orenetes i les puputs. Es tan difícil d'entendre -almenys- que no hi ha mal que per a bé no vingui?

Hvala va actuar violenta (instint de supervivència que ella comparteix amb els caçadors i amb qui no en som). Què podia fer, espantada pels trets d'arma que buscaven (Hvala no ho sabia) porcs senglars? Què podia fer, aquissada pels gossos que buscaven (ni ells ni Hvala no ho sabien ben bé) porcs senglars? Va tenir mala sort de ser allí, tan gran com és la muntanya! El gest del seu instint, la voluntat d'arrapar-se a la vida, la fa reu de mort? Els óssos maten algunes poques ovelles i esquincen ruscos, sí. Molt de tard en tard, diguem-ho clar. Que no hi ha compensacions públiques per a això? No hi ha remeis, altrament, per evitar-ho, ara que hem arribat a Mart amb la tècnica electrònica?

No sé per quina raó no pensem com la tecnologia fa possible tenir tothora localitzats els óssos. I que ha de ser fàcil dir als caçadors -als autoritzats i no als furtius, és clar- i als boletaires i turistes de muntanya, en quina zona pot ser que hi topin. Si fa no fa, com tenim informació de l'estat del trànsit o de les recomanacions meteorològiques. Oh! ja sé que tindria més trempera autoritzar una batuda contra els óssos balcànics introduïts en aquest món de l'home caçador i recol·lector, constructor d'urbanitzacions i de parquets de borsa, per eliminar-los d'una vegada! Però sense óssos, sense orenetes, la terra és més pobra i més petita; i nosaltres, més sols.

Iahvè va dir a l'home "Pobla el món i governa sobre els animals que s'hi mouen". Mai no va ser dit per boca seva: "Extingeix allò que viu, car en tens el poder i la força".

Francesc Pané, diputat al Parlament per LLeida (ICV)

Publicat al diari Segre el 6 de novembre del 2008

dissabte, 15 de novembre de 2008

Laudes i Vespres "para torpes"


Continuo amb la meva propaganda del CPL. Acaben de sortir uns llibres de Laudes i Vespres pensats per a persones cristianes normals, és a dir: gent que s'estima més un llibret petit que un llibràs gros, gent que fem Laudes i vespres dalt del bus o del metro, gent que no sabem gaire o gens de litúrgia, gent que sospitem que A Dalt no hi deuen donar massa importància a si ens equivoquem o no de salm o de pregària, però que posats a fer ens agrada seguir el batec general de l'Església.

Doncs han sortit tres llibres: Advent, Nadal i Temps durant l'Any I. Són petits, senzills i barats. Molts segles de pregària per poc preu. A veure si us animeu.

divendres, 14 de novembre de 2008

ICV: Més il.lusió i més ànim, si us plau!

A mi m’agradaria que de la propera assemblea en sortíssim amb més il.lusió i més ànim, perquè em sembla que ens fa falta. No, no estic dient que estiguem fent les coses malament, i que la nostra tasca de govern no funcioni. Sí, en general ho fem bé. Però no fem la sensació d’estar convençuts que els nostres projectes, les nostres propostes, els nostres criteris, són realment els millors per al bé col.lectiu, per fer possible una societat d’homes i dones lliures i iguals.

Crec que ens falta ambició, ens falta voluntat de liderar una transformació de la nostra vida col.lectiva. Com si estiguéssim ja fets a anar treballant en un espai petit, sense voler més. I no. No pot ser així. Perquè si continuem així, tenim tots els números per anar perdent progressivament credibilitat, per anar deixant d’interessar a la gent, començant per la nostra mateixa.

En dir això, no és que estigui somiant truites. No penso que, a base d’ambició voluntarista, capgirarem de cop la truita i serem el partit majoritari. No, lamentablement difícilment serà així. Però això no treu que el nostre treball no hagi de pretendre això: fer que les nostres propostes, d’esquerres i ecologistes, dites de manera constant i amb tot el convenciment, puguin anar calant cada cop més. Puguin tenir posicions de lideratge en el pensament col.lectiu.

Aquesta assemblea no pot ser l’assemblea de la continuïtat, de les inèrcies, de la por davant el canvi. La mateixa crisi econòmica, que per a alguns és un argument per tenir encara més por de canviar res, ha de ser un esperó de valentia i de mirada cap el futur. Perquè la continuïtat i la por del canvi és una garantia segura d’anar cap avall. I això no ho volem ningú.

Ens cal, doncs, canviar rel to, aprofitar totes les energies d’idees i de persones, fugir de la famosa temptació de canviar alguna cosa perquè res no canviï. Ens cal ser més presents a tot arreu, elaborar més les nostres propostes i dir-les, fer servir tots els rostres i totes les veus que poden donar imatge d’afany transformador de la societat, crear una organització de partit que sigui als llocs per estimular el treball en aquesta línia, treure’s de sobre les mandres, els conformismes i les desídies...

Ara que s’ha mort el Miquel Núñez, penso que si tota la gent de la seva generació i de les generacions posteriors que van haver de lluitar en condicions tan difícils haguessin actuat amb el nivell d’il.lusió, ànim i ambició que nosaltres exhibim en aquests moments, no haurien fet tot això que van fer i que a nosaltres tant ens admira i ens enorgulleix. A l’assemblea, segur que tots plegats ens emocionarem en l’homenatge que li farem al Miquel Núñez. Doncs aquesta mateixa emoció és la que hauria de guiar el nostre treball, ara i en el futur. (Josep Lligadas)

dijous, 13 de novembre de 2008

L'Evangeli al mig de la vida


Avui faig publicitat gens encoberta del CPL, pensant que d’aquí a quatre dies serem a l’Advent i que aquesta sol ser època de bons propòsits per als cristians: de fer més pregària, de viure més intensament la litúrgia…
Hi ha dues publicacions que em semblen particularment interessants. Una és un llibre de Josep M. Romaguera, actual consiliari de la JOC internacional (i que també té un blog, per cert: http://fentcami.bloc.cat/). És una proposta d’anar treballant diumenge rere diumenge les lectures de la missa en un estil proper a la revisió de vida i a l’estudi d’evangeli. Cada diumenge hi trobareu el corresponent fragment de l’evangeli, unes notes que l’expliquen en un llenguatge entenedor des d’un punt de vista exegètic i un qüestionari per fer-ne pregària des de la situació de cadascú. Es pot fer servir a nivell individual, però també en grup. Com a efecte col·lateral, em sembla un excel·lent instrument de formació.
De fet, l’origen de la publicació es troba en els correus electrònics que en Josep M. enviava a la gent de la JOC per ajudar-los a preparar millor l’Eucaristia i per tant té tot un estil jocista, de llenguatge senzill i de contacte amb la realitat més quotidiana.
Com tots els llibres del CPL a sobre és barat: per 10 € tens a mà tot un cicle litúrgic.

Mercè

dissabte, 8 de novembre de 2008

La crisi, des de Càritas de Viladecans


No fa gaire Locàlia es va interessar per com vivíem des de Càritas de Viladecans tot això de la crisi. Vaig pensar que benvingut reportatge, però que potser era una mica prematur. Perquè parlem molt de la crisi, però em semblava que els efectes no es notarien d’una manera immediata: el còctel d’atur, hipoteques impagades, lloguers endarrerits, deutes, penso que segurament es notarà més d’aquí uns mesos, quan les famílies ja no puguin fer de coixí, quan la cadena d’empreses “tocades” s’hagi eixamplat com una taca d’oli.

Doncs bé, ja veig que no em guanyaria pas la vida com a sibil·la, perquè m’he equivocat de mig a mig. No sé què passarà més endavant, però de moment a Càritas ho hem notat de ple.

En primer lloc, pel col·lapse dels Serveis Socials: dos mesos de llista d’espera quan demanes hora.

En segon lloc, per la realitat que ens arriba: moltes més demandes d’aliments, moltes més demandes de feina, moltes més demandes de pagament de rebuts d’aigua i de llum.

En tercer lloc, per la disminució de donatius i pel retard de les administracions a pagar les subvencions, de tal manera que si continuem amb l’increment de despesa i la manca d’ingressos ens veurem impossibilitats de donar resposta a una població que es troba en situació molt vulnerable.

Hem notat el retorn de molta gent. En els darrers anys, les persones que ateníem eren bàsicament situacions molt cronificades –algunes famílies a la frontera de la marginació, jubilats amb pensions sota mínims-, persones estrangeres recent arribades i encara no situades. La gent que no tenia impediments legals per treballar, anava fent, potser en precari, però amb força autonomia. Avui tornen, perquè han perdut la feina. Tornem a atendre famílies treballadores amb pocs recursos.

De les persones demandants de feina, nosaltres ateníem les que no poden anar enlloc més perquè sense papers no poden obtenir un contracte de treball. Ara ve molta gent amb permís de residència i de treball que acaba de perdre la feina. L’increment és notable. I el que nosaltres els podem oferir no és gens adequat, perquè no és bo que, qui té alternatives legals, incrementi el gruix de l’economia submergida.

En un mes i mig hem gastat tant en subministraments com en els set mesos anteriors. ¿Per quan les famílies tindran garantit un subministrament mínim d’aigua i de llum? Aquesta hauria de ser una mesura a adoptar si es vol garantir els drets dels infants i de les persones amb dependència.

Amb aquest panorama, necessitem efectius: més diners i més persones voluntàries. Més diners per fer front, des de la solidaritat, a les necessitats socials que van sorgint. Molta gent està afectada per la crisi, però encara som molts més els qui comptem amb feina fixa i habitatge segur. Faríem bé de tenir present la gent que no arriba a fi de mes, amb un donatiu o fent-vos socis de Càritas amb la quota que vosaltres mateixos considereu oportuna.Hem de ser tan exigents com calgui amb les administracions públiques, però això no treu que nosaltres no puguem col·laborar-hi d’alguna manera. Si hi esteu interessats, podeu escriure a caritas@viladecans.net o bé fer algun ingrés al compte 2100 0280 16 0200126714 de Càritas de Viladecans. Tot ajut serà benvingut.

I necessitem també més persones que puguin donar-nos un cop de mà en les classes de català i de castellà per a persones estrangeres: fent alfabetització, però també ajudant-nos a mantenir converses per practicar la llengua o tenint cura dels nadons mentre les seves mares són a classe. És una feina gratificant de veritat. Podeu trucar al 936301166 (Aurora).
Mercè

dijous, 6 de novembre de 2008

Una campanya contundent


El que li fas a Viladecans, t'ho fas a tu. Ja tenen raó, ja, però la veritat és que veure tota la ciutat plena d'aquests cartells fa una certa impressió. Tant de bo serveixin d'alguna cosa. Perquè a part de tenir Viladecans fet una porqueria, comença a cansar que a totes les reunions sobre la convivència les caques dels gossos es converteixin en l'únic tema, quan hi ha qüestions molt més de fons que convé abordar. I, malgrat els desitjos d'alguns veïns, no és possible posar un municipal al darrere de cadascun...

dimecres, 5 de novembre de 2008

Compartir espais


Primer dia de la catequesi de primera comunió a la parròquia. L'enrenou habitual. Nens i nenes nous, catequistes per conèixer, mares també noves.
Simultàniament, dia de distribució d'aliments a Càritas. Es fa de manera prou digna, però també hi ha molt de moviment: moltes famílies -unes quantes de magribines-, molta canalla, corredisses pel passadís, voluntàries desbordades... "Vidilla", vaja.
El que les voluntàries de Càritas no s'esperaven és l'amotinament de les mares de la catequesi. Una mare ho formula de manera prou clara i contundent: "Si els meus fills s'han de barrejar amb aquesta gentussa, no vindran a la catequesi". S'aconsegueix posar pau. S'aconsegueix començar la catequesi. Es mirarà de millorar l'organització.
Però és evident que les catequistes ja tenen un molt bon tema per començar a treballar. Amb la canalla i amb els seus pares. Segurament alguns d'aquests pares procuren que els seus fills mai no es barregin amb "la gentussa". M'alegra infinitament que almenys a l'església hagin de compartir espais i que puguin saber que aquests altres existeixen i que, com ells, són estimats per la comunitat.
Mercè

dimarts, 4 de novembre de 2008

5 idees contra la crisi


1. Defensem els drets socials. Necessitem pressupostos socials.
La crisi no pot servir d'excusa per retallar les prestacions socials. Cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació. La solució a la crisi no ha de ser menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadaments.
2. Diners no només per als bancs, sinó també per a les persones.
Cal garantir no només l'estabilitat del sistema, sinó l'accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits dels ciutadans, però aquests ajuts no poden anar a fons perdut. S'han aprovat mesures per valor de 50.000 milions d'euros destinats als bancs i només 1,200 milions d'euros a la llei de dependència.
3. Davant la crisi energètica, modernització ecològica.
Un dels origens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Cal lluitar contra el canvi climàtic, apostar per l'energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària.
4. No als acomiadaments massius i indiscriminats.
Les administracions no han d'acceptar aquells acomiadaments que les empreses multinacionals plantegin de manera injustificada per reduir la plantilla, especialment en empreses altament competitives, tant a nivell productiu com de qualitat, i amb importants índexs de beneficis.
5. Controlar l'economia i el mercat
Cal una refundació de les institucions internacionals que han actuat com agents del capitalisme: el Banc Mundial, el Fons Monetari Interncional i l'Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud. Cal la impleentació de la Taxa Tobin.


dilluns, 3 de novembre de 2008

Confiar en la gent

Com els blogs companys, també vull donar suport a l'Andreu Oliveras, al qual no conec personalment. L'acompanyament de presos deu ser una tasca dura, i només per això ja mereix tot el meu respecte.
De fet, segurament hi ha incompliment de normes, però segur que no és pas ell sol qui les infringeix. Penso que aquesta confiança en la gent que ara se li ha girat en contra perquè algú n'ha abusat, en molts d'altres moments deu haver estat un element important d'apropament als presos. que segur que els ha fet sentir com a persones. Tots ens sentim valorats quan algú fa confiança en nosaltres. I els presos deu ser dels col·lectius de qui la nostra societat menys es refia. Des d'aquí molts d'ànims a l'Andreu Oliveras i a tota la gent que treballa d'alguna manera a la presó.
Mercè Solé

diumenge, 2 de novembre de 2008

Sentiments contradictoris


Aquest matí me l'he passat intentant fer un cartell per a la campanya de Càritas de Viladecans de recollida d'aliments a les escoles. He fet obedientment el cartell que em van demanar, però amb sentiments contradictoris.
D'una banda, perquè encara recordo els temps en què des de Càritas intentàvem anar substituint aquestes pràctiques per una millora dels ingressos de les famílies que no arribaven a fi de mes,. Ens semblava més digne i més respectuós amb la gent. Però la distribució d'aliments estava molt arrelada a les parròquies i costava de modificar tot el sistema.
L'intent va fracassar estrepitosament quan els excedents alimentaris de la CEE es van canalitzar a través de la Creu Roja. Hi havia molt de menjar que s'havia de repartir. De fet sembla que importava més desfer-se dels excedents d'una manera políticament correcta que estar al cas de les necessitats reals de la gent i sovint aquests aliments responien a uns costums alimentaris que no eren els nostres.
Després el Banc d'Aliments va posar en circulació tot el menjar a punt de caducar.
Durant tot aquest temps no sé com no s'ha intoxicat molta gent, perquè estic segura que molt menjar no es conservava de forma adient a moltes parròquies. De vegades també allò que es donava a les famílies es pegava bufetades amb el treball educatiu que s'intentava fer amb qui no sabia administrar-se o no tenia bons hàbits alimentaris. Després de repetir mil vegades que millor un entrepà que la "bolleria industrial", carregàvem les famílies de donuts.
Ara m'ho miro més positivament, entre d'altres coses perquè el sistema de distribució d'aliments ha millorat moltíssim, però sovint em fa la sensació d'"efecte placebo". D'una banda placebo per a molts treballadors socials i voluntaris, que, quan veiem que no podem oferir a la gent allò que realment necessita (una feina, papers, un sou digne...) almenys els podem "donar" alguna cosa. De l'altra, a la gent. Sempre és benvingut el menjar i sempre ajuda, encara que no sigui allò que ben bé necessitem.
He de dir que quan era petita, a les èpoques de vaques flaques, i en vaig passar unes quantes, alguns veïns ens portaven menjar. La senyora Josefina, testimoni de Jehovà, ens deixava a la porta de casa, discretament, ampolles d'oli d'oliva. La senyora Maria, quan els diumenges comprava croissants per als seus fills, es recordava sempre de la veïneta del sisè primera. No ens resolien la vida, però ens expressaven la seva solidaritat. I per a nosaltres això era important, era sentir-nos acompanyats.
De tota manera, sempre em sorpren que hi hagi partits d'esquerres que promoguin això, sobretot si no va acompanyat de propostes polítiques per acabar amb la pobresa.
Mercè

dissabte, 1 de novembre de 2008

La llibreta per recordar persones


Tots, totes, sants i santes. És un dia de comunió, avui, de sentir-me enfortida pel bon treball dels altres, creients o no, coneguts o no, morts o no. Dels sants i santes que no surten a la foto, de la gent més senzilla. Un bon dia, sens dubte. Un dia en què es llegeixen les benaurances. Una bona declaració de principis.
Avui m'he entretingut amb la meva "Llibreta per recordar persones". És un dels regalets que han sortit d'un grup de Mataró, que cada any ens trobem per celebrar el Nadal amb un petit obsequi. La llibreta portava aquesta inscripció: Es tracta d'apuntar a cada pàgina el nom d'una persona coneguda i anar-hi escrivint coses: què n'he après, quins desigs té, quins problemes, en què m'alegra i en què em fa patir... De fet, aquest exercici no em fa menys desagradable o malhumorada, com bé saben els qui em pateixen, però certament m'ajuda a veure les persones des d'una altra perspectiva i a retenir-ne el bo i millor. El punt de comunió, el reflex de Déu.
Mercè