diumenge, 28 d’octubre de 2012

Els fills dels meus amics


Fa dies que vaig preguntant a amics i amigues que fan els seus fills. Majoritàriament ja som en una edat en què els fills han deixat de ser nens. Allò que en un principi era una pregunta de cortesia que sempre m’havia permès seguir la seva evolució a distància s’ha convertit en una mena d’inquietant enquesta que poc o molt deu ser representativa de com viuen els joves.
La major part dels meus amics solen estar motivats per la qüestió dels estudis. Això significa que els seus fills han anat a la universitat o han intentat formar-se bé per exercir una professió. Alguns  tenen masters o estan preparant el doctorat. Però la qüestió laboral és sagnant:  la major part (amb 24, 26, 28 anys) tenen contractes laborals temporals i estan en precari. Sovint sota la disfressa de beca.Els contractes per un terç o un quart de jornada amb horaris suïcides i salaris impossibles són habituals. Alguns han marxat a l’estranger, d’altres reclamen el seu dret a viure al seu país, però això significa passar llargues temporades depenent dels pares. Hi ha parelles que viuen juntes mentre tenen feina, tornen cadascú a casa seva quan es queden en atur. D’altres viuen per torns a casa seva i a casa de la parella. De manera que algunes famílies tenen formes de convivència discontínues i apretades. Sembla que els pares ho viuen amb angoixa pels fills, però bé pel que fa a la convivència. Una mare em deia sobre la seva filla gran: “no et sabria dir si viu amb nosaltres o no. Fa mesos que no dorm a casa, però ve a sopar sovint i encara li rentem la roba.”
Molta dificultat per fer projectes de futur: projectes de feina, projectes de parella, de fills, d’habitatge. Dificultat per fer una cosa que a la meva època era ben habitual: estudiar i treballar o senzillament comprometre’s de forma estable en alguna entitat. Ja entenc que en aquest context casar-se és fora de lloc i que probablement quan vulguin o puguin tenir fills se’ls haurà passat l’hora biològica i potser caldrà medicalitzar el procés. Incertesa també de cara a la seva jubilació (si a nosaltres amb 40 anys de cotització ens posen pegues per jubilar-nos, què els passarà a ells?).
Certament la família està substituint l’Estat del Benestar. Em pregunto fins quan, perquè això és possible perquè una certa generació hem assolit un cert grau de benestar i d’estabilitat, però els fills dels fills ho tindran més magre. Preocupant. Una altra cosa que em sembla observar és que malgrat que els intel·lectuals de torn han anat enterrant les classes socials, i que quan parlaves de la classe obrera tothom et mirava malament, es va veient en els fills dels amics que els de les famílies benestants se’n surten molt millor que les altres perquè compten sens subte amb un millor coixí. Potser hem viscut en un miratge.
Són els joves els qui hauran de construir la seva pròpia utopia, perquè ja es veu que les nostres no han reeixit. Nois, noies, compteu amb el suport de molts encara que potser no sabem gaire com ajudar-vos més enllà de la lluita de sempre.

divendres, 26 d’octubre de 2012

En Josep Maria Fisa té més d'una idea, certament...

Però al programa "Tinc una idea" de TV2 han decidit fer un reportatge sobre la seva sempre sorprenent, interessant, creativa, compromesa, persona. És el primer dels següents reportatges:

divendres, 19 d’octubre de 2012

La política com a tasca educativa, creativa, impulsora d'utopia

Lluís Tejedor, José Luis Atienza, Lorena Vicioso
Ahir vaig a un acte d'ICV-EUiA a Viladecans, amb la participació de Lluís Tejedor i de Lorena Vicioso, d'Alternativa Jove (EUiA). Tenia ganes de sentir els ponents i sobretot de veure quins aires corrien de cara a les properes eleccions. Mentre escoltava les seves intervencions i el debat posterior, en què es posà molt l'accent en les retallades i en la qüestió nacional, se m'acudia que ens cal una renovació forta i a llarg termini. Que és important assegurar la presència al Parlament però que sobretot és important treballar amb objectius de llarg abast. De fet, en José Luis ho va expressar bé quan deia que ens hem quedat sense utopia i que la independència potser actua com això, com a utopia per a molta gent davant l'absència de projectes generals prou engrescadors. Va posar l'accent en la necessitat, amb independència o sense, d'actuar per tal que els treballadors avancem units. Totalment d'acord.
Jo penso, però, que faríem bé d'abandonar arguments ja una mica tronats i reiteratius, que potser són certs, però que ja han  perdut la frescor necessària com perquè senzillament entenguem què volen dir. Ahir semblava que tot quedava en el debat dreta/esquerra, retallades/qüestió nacional, i les manifestacions i vagues generals com a únic instrument de lluita. Jo crec que, sense renunciar a tot això, caldria posar l'accent a:
1. Aproximar-nos a la gent (a les persones concretes, no a les idees que en tinguem) que està patint més la crisi, escoltar-los, ser solidaris amb ells, pensar sortides amb ells, reprendre la política entesa com a tasca mobilitzadora i organitzadora per buscar respostes. Ja ho fan, per exemple, les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca. Bàsicament ser-hi com un més entre els aturats, els sense llar, els joves, els estudiants, oblidant les sigles. No es tracta de fer proselitisme, sinó de donar un cop de mà.
2. Pensar, formar-nos, fer anar la imaginació i la creativitat. Explicar-nos i escoltar. Utilitzar els mitjans de comunicació al nostre abast. Ens trobem en una societat complexa, on costa identificar responsabilitats concretes i fer propostes noves, valentes i a l'abast. De vegades sembla que esperem lideratges i ideologies vinguts de l'estratosfera. Som gent senzilla, però això no significa que no puguem posar els ciments de noves utopies. És allò d'aplicar el "veure, jutjar i actuar", la recerca activa, vaja. Ja arribarà qui ho sàpiga formular de forma fantàstica. Però la feina de base és imprescindible.
3. Promoure -començant per dins del partit i continuant pel nostre entorn- la participació democràtica, l'interès per allò que és col·lectiu, la gratuïtat del bé comú. La vida associativa fa aigües. La gent d'una certa edat podem aportar solidesa, d'altres frescor. Però cal que les entitats es renovin, siguin creatives, tinguin voluntat d'arribar a d'altres, ens eduquin col·lectivament en el diàleg, en la responsabilitat, en la valoració de les persones, les mateixes persones que el mercat considera obsoletes i prescindibles.
4. Fer, com a partit, algun gest profètic. Els nostres regidors, els nostres parlamentaris, són gent generosa i treballadora. Però cal anar més enllà: renovar càrrecs, promoure primàries (no de maquillatge, sinó de debò), renunciar a part del finançament institucional. Ser molt transparents en l'economia, aprendre a funcionar amb menys.
No res. Ja es veu que és un sermó, però crec que estaria bé anar per aquí.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Evangelització "express"

Ara que en els ambients eclesials es parla tant de "Nova evangelització", fins al punt que em sembla que hi ha bisbats que ja tenen a punt un programa informàtic per poder comptar les masses que tornaran  a les Esglésies, vista la campanya que estan fent, jo tinc la sensació que aquest concepte se m'escola entre els dits.
Fa gairebé 35 anys que formo part de moviments que es diuen "evangelitzadors", és a dir, que tenen com a objectiu fer saber a la gent, a la gent propera, treballadors com jo, que Déu els estima i els vol lliure i feliços en un món de justícia on cada persona té un espai de dignitat. I això malgrat el patiment, les pors, la mort, que són vençudes des d'una altra dimensió. Una bona notícia, certament.
Jo al principi això ho vivia amb una certa ingenuïtat. Pensava que la gent, senzillament pel meu testimoni (un testimoni més aviat discret, d'altra banda), es faria preguntes i s'acabaria apuntant al mateix que jo, a un grup de revisió de vida. De fet, un parell de persones, en aquests 35 anys ho van fer i després han seguit camins diversos. 
Més endavant em vaig adonar que això del testimoni és molt subjectiu, que al marge que la teva acció sigui o no valuosa (la meva no ho és gaire), pot ser insignificant per als altres o pot tenir moltes interpretacions, fins i tot per a mi mateixa. Total, que tornem a un punt de partida de relativització, tot i que sense testimoni no hi ha res, en el sentit que cal coherència entre allò que es diu i allò que es fa. I que aquesta coherència és el que dóna credibilitat al missatge.
En un altre moment vaig veure clar que a més a més de "fer" hem d'explicar molt. En un principi, com que l'Església jo trobava que ja havia parlat massa, i massa durament i amb prepotència, pensava que més valia el silenci. Avui, però, ja no hi ha referents cristians per a molta gent i la imatge eclesial en el nostre món és molt negativa, per tant convé aprendre a expressar-se de forma que els teus companys et puguin entendre quan parles de la teva vida cristiana, cosa que no sempre és fàcil. Al cap i a la fi, nosaltres també som Església i cal fer-la visible, encara que estiguem lluny de la perfecció.
Però aquesta comunicació profunda es pot donar un dia "de gràcia" en una conversa, en un grup, en un gest potser de seguida o potser després de molt de temps de relació. Cal complicitat, gratuïtat, entesa i amistat. I llibertat per a l'altre. Jo no veig l'evangelització com a proselitisme, sinó com a acollida mútua. Un trio (l'altre, tu i el de Dalt), amb tot el que tenen els trios d'agosarat. 
Total, que a força d'anar "despullant" l'evangelització, em queden les mans buides. Veig que cal treballar molt perquè evangelització en definitiva també és crear les condicions perquè la gent visqui amb la dignitat de fills de Déu, veig que l'èxit en la pròpia acció no té massa a veure amb tot plegat. Això de l'evangeli no aplega precisament un grup de guanyadors, més aviat al contrari. Com més perds més hi trobes el sentit (potser som una colla de masoques!). De fet cada dia veig que la meva acció en cert sentit és esperança, és creure que les coses es poden canviar amb la voluntat i el treball i que cal intentar-ho. I simultàniament veig que l'eficàcia més aviat és escassa. Això em fa valorar més la vida contemplativa, en el sentit que sovint anem atrafegats amunt i avall i ens sembla que fem molt, però de fet ens movem d'una banda a l'altra i poc més. Perquè el més fonamental sempre és en un fons inabastable. I  potser Déu no ens demana tant que "fem" tal i com nosaltres ens exigim, sinó més aviat que "siguem" amb qualitat i allà on hem de ser. Potser aquí pren sentit allò de la "càrrega lleugera". La Dolores Aleixandre ens alertava un dia dels perills de sentir-nos "secretaris generals de l'evangelització". De fet, la feina la fa l'Esperit, nosaltres només som transmissors, intermediaris.
Crec que cal crear espais de relació entre les persones, espais de qualitat que permetin escoltar i comunicar. I crec que cal vetllar per la coherència, fins i tot en mig del desconcert. 
Tantes voltes que hi estic donant potser per dir que m'admira que hi hagi qui pensa que això d'evangelitzar és bufar i fer ampolles, que només cal adoctrinar el personal i fer-lo passar per la taquilla del confessionari. No ho sé, ja veurem. Perquè no es tracta pas que vingui molta gent a l'església ni que es torni a la religiositat de les formes, sinó que tots plegats en la nostra vida deixem passar la llum de Déu, visquem segons les benaurances, siguem capaços d'estimar la gent que ens envolta i la que és lluny. Que visquem amb llibertat i amb alegria sense falses seguretats.
M'agrada pensar en l'Evangeli amb els termes del lema de la universitat de Barcelona: "libertas perfundet omnia luce". Un lema escapçat, perquè durant el franquisme la paraula "libertas" va ser suprimida i només ens quedava el "perfundet omnia luce", que jo sempre havia interpretat com "ho il·lumina tot amb la seva llum". Ja m'agradaria poder aportar una mica de llum en aquest món! 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Segur que es va trencar el motllo...

No sé si la fotografia fa justícia al finíssim brodat d'aquesta peça per a batejar criatures. Tota una filigrana que jo no sabria ni com posar-me a fer. Obra de l'àvia? de la tieta? 
Doncs no, és obra d'un eclesiàstic, doctor en teologia que va preparant el segon doctorat alhora que, com si res, va fent la seva llicenciatura en químiques i fa classes de llengües diverses. A més a més de cosir bé, és un excel·lent cuiner que té documentadíssimes totes les seves receptes, entre les que n'hi ha de força complicades, que manté en format virtual i amb una detallada descripció de cadascuna de les variacions que hi ha fet. El noi, a més, fa la feina de casa, fa esport, fa classes a la universitat, escriu, té una responsabilitat eclesial d'una certa rellevància i fa de mainadera a hores lliures amb el nebodam. Bona presència i simpàtic. Està al dia de cinema i de lectures de vampirs. En fi, una joia. Segur, segur que després d'ell s'ha trencat el motllo. Una pena per a les futures generacions...