dilluns, 31 de març de 2008

Laïcitat futbolera

Vull un estat laïc futbolísticament parlant i començo a entendre els agnòstics, ateus i d’altres religions que es neguen a viure en un bany maria catòlic, perquè és el que a mi em passa amb el futbol en general i amb el Barça en particular.
Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes: discurset de Joan Laporta. Enterrament de Cassià M. Just, més Joan Laporta. Telenotícies de sempre i a tot arreu, totes les incidències futboleres, del Barça i d’altres, tant si hi ha alguna cosa en joc com si no. Declaracions i contradeclaracions dia sí i dia també en una nova –o no tan nova– religió, no sé si gaire alliberadora, i que a més sol funcionar amb poc sentit crític. O el sentit crític es limita a les qüestions tècniques de si cal posar aquest jugador o destituir l’entrenador, però no hi ha debat sobre el funcionament econòmic, social i polític d’aquests grans equips. Segur que el Barça és més que un club, però segur també que el nostre món és força més que el Barça. De fet m’alegra quan guanya, perquè m’estimo més estalviar-me el conjunt de planys i retrets que ens anem empassant estoïcament a tot arreu quan perd.
De fet el Barça és un bon exemple de com la sobreabundància pot generar ineficàcia, i de com una atenció desmesurada acaba perjudicant les persones, com el Ronaldinho i tants d’altres. Un joc que pot ser divertit és considerat un afer nacional. Però jo, que d’esports no hi entenc gens, m’imagino que hi ha d’altres esports i altres equips, que moltes persones no es limiten a mirar, sinó que juguen en llocs modestos, que estaria bé que algun dia fossin també notícia, o que compartissin recursos.
En fi, reconec que estic una mica desesperada perquè em veig a venir una llarga temporada de llàgrimes culés i una altra mica perquè, com deia algú, el sentit de pertinença a un equip de futbol desvetlla molta més fidelitat que el partit polític o la parella. Si almenys pogués apostatar d’alguna manera, però no puc estripar un carnet que no he tingut mai!

diumenge, 30 de març de 2008

Participació (i 3). Cultures associatives

En els dos posts anteriors ha sortit la part municipal dels consells de participació ciutadana, però ara voldria parlar de la cultura de les associacions. Val a dir que no estem en un moment de gran participació ciutadana i que tots fem el que podem, que sovint són les mateixes persones les qui estiren del carro a diversos llocs, però penso que el món associatiu té bons reptes al davant:

– La participació interna. He pogut veure que coses bàsiques com tenir uns objectius clars, explicar-se bé als propis associats i a la resta d’entitats o de ciutadans costa molt. De fet, quan una entitat participa en un consell, per exemple, si no és que es tracta d’una qüestió de vida o mort, difícilment el o la representant transmeten als membres de la pròpia associació què s’ha tractat a la reunió ni els demanen parer sobre allò que poden aportar a la propera reunió.
– El paper dels membres de la junta. De fet, els papers que la llei considera fonamentals en qualsevol associació són el de president(a), secretari(a) o tresorer(a) i tots tenen una durada temporal. Però observo que la renovació costa no només perquè no surti gent sinó perquè hi ha qui es resisteix molt a posar el càrrec a votació. El món està ple del que jo en dic “presidents de canapè”, una mena de presidents honoraris que no deixen la cadira, a qui els encanta la representació institucional, però que difícilment assumeixen el paper de fer funcionar l’entitat. Tot allò que tant critiquem dels partits polítics sovint passa també a les entitats. Per no parlar d’un altre tema sensible: els diners. Els comptes no sempre són clars, transparents o documentats i de vegades a algunes associacions els costa de veure la relació entre l’activitat que fan i l’imprescindible pressupost per fer-la.
– La necessitat de formació és molt important, en camps tècnics mínims (fer una acta, portar una assemblea, fer un balanç…), però també a saber motivar la gent, parlar en positiu, afrontar els conflictes..
La veritat és que crec que arrosseguem un dèficit de cultura participativa i associativa i que en aquest tema sovint veiem la palla a l’ull de l’altre i no la nostra biga. Ens posem sovint amb els partits polítics i amb l’Església, per la seva manca de democràcia, però penso que també moltes entitats necessiten una renovació de fons. Altrament és difícil plantejar-se nous reptes com l’acollida d’immigrants, el relleu generacional, la transformació de la societat, en definitiva. De fet, dins de l'Església, tendim a situar la manca de democràcia en el sistema d'elecció dels bisbes, però en el funcionament habitual dels grups de treball (litúrgia, catequesi, càritas...) hi ha qui manté determinades responsabilitats com si fossin personals i intransferibles fins a la vida eterna, cosa que no afavoreix gaire ni la corresponsabilitat ni la participació de tercers. (Mercè Solé)


dissabte, 29 de març de 2008

Participació (2). Un altra manera de fer participar



Un pas més és implicar la gent en la marxa del propi consell, donar-los responsabilitats concretes, treballar per cohesionar el grup (que la gent es conegui, que les persones a qui costa més expressar-se vagin agafant confiança, que hi hagi comissions de treball de mides raonables…). Això és possible i dóna bons resultats si més que per mantenir una estructura formal, reglament en mà, s’està per crear dinàmiques motivadores. Però no serveix si, per exemple, en el Consell municipal hi ha un enfrontament fort entre oposició i govern (en els consells qui sempre té representació són els partits i això és un condicionant si tenen molt de pes), perquè aleshores es tendeix a la crispació i no a la confiança; o si es vol mantenir un protocol excessiu que faci que el regidor o l’alcalde manin molt, molt evidentment i davant dels mitjans de comunicació. Una altra cosa de què cal desprendre’s és de la por i de la necessitat compulsiva d’agradar a qui mana per part dels tècnics i dels polítics que no són l’alcalde. Si has de valorar que cada paraula que tu o algú altre diu ha de ser de lloança envers l’autoritat o ha de merèixer l’acceptació de qui mana, no vas enlloc.
Aquest sistema té l’avantatge que es treballa més a fons i es van transformant més coses i amb més gent, però l’inconvenient que cal anar al ritme de la gent i que potser els resultats no són tan a curt termini, ni tan novedosos ni tan brillants. I sobretot que és més difícil atribuir-se’n el mèrit a nivell tècnic o electoral. De fet, m’ha sorprès força l’altíssim nivell de competitivitat i d’adulació que hi ha dins l’Administració Pública.

divendres, 28 de març de 2008

Participació (1). Els Consells municipals

L’altre dia em van preguntar per la meva experiència a l’ajuntament de Viladecans –tot just dos anys– en temes de participació ciutadana i de convivència. La veritat és que el primer és creure’s que la gent pot aportar alguna cosa valuosa i positiva per a la ciutat. De fet hi ha una notable distància entre creure-s’ho de debò i entre viure la participació com un maquillatge a suportar, perquè un és un tècnic o un polític fantàstic i competent que ja sap què cal fer i on vol arribar.
Vaig poder observar que a la pràctica la postura majoritària és pensar que fer participar la gent és una bona manera de “vendre el producte”, o, en els termes de moda, d’assolir una òptima “governança”, en què la gent se sent escoltada. Pot ser una manera d’evitar-se oposicions i recels inútils. És cert que això comporta fer l’esforç d’explicar-se, cosa que massa sovint els polítics obliden. Però aquest a mi em sembla un objectiu molt minso.
De fet els termes en què es presenten les opcions de participar solen ser confusos. De vegades, les reunions estan mal convocades i els participants de les entitats no acostumen a tenir-hi responsabilitats concretes, amb la qual cosa tendeixen a inhibir-se’n. Em sembla que aquestes coses passen perquè qui convoca ho fa com un tràmit a complir i espera poc del resultat. Es pretén més convèncer de la pròpia idea que no pas recollir propostes.
S’intenta també que no siguin només els representants de les entitats qui participa en aquests Consells, i es fa un sorteig entre el ciutadans, amb escàs èxit, per cert. De vegades es fan reglaments de participació ciutadana altament elaborats que contemplen una casuística extensíssima…i que a la pràctica resulta inaplicable. (Mercè Solé)

dijous, 27 de març de 2008

Lourdes i el miracle ciutadà

Acabo de llegir el llibre Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll, premi Sant Jordi 2007. És una aproximació novel·lada i crítica a la història de Bernardette Soubirous i a les aparicions de Lourdes que m’ha agradat molt. Pep Coll no només no és creient sinó que és molt crític amb la institució eclesiàstica, però la visió que dóna de Lourdes i del seu entorn m’ha semblat molt respectuosa: la religiositat popular, la teologia catòlica de l’època, la misèria de tanta gent, l’entramat polític, els interessos econòmics, personals i professionals…
Potser l’aspecte que no acabo de compartir és que suggereix que la major part de la gent que avui s’atansa a Lourdes estigui motivada per l’espera d’un miracle. La veritat és que a mi m’ha semblat que més aviat la gent hi va per altres motius més tranquils, per compartir la fe, per viure d’una altra manera la seva malaltia. De fet a mi les aparicions en si mateixes, i els miracles que se’ls atribueixen, no em diuen gran cosa, però en canvi Lourdes em sembla que desenvolupa una altra mena de miracles que ja m’agradaria que s’estengués a totes les ciutats del món.
Les persones malaltes són protagonistes: se les veu, se les respecta, poden passar desapercebudes. La seva situació no és “anormal”. Patir moviments convulsos, anar en cadira de rodes o en llitera passa a ser acollit amb normalitat. Esdevenen visibles realitats que sovint en el món estan amagades o en situació vergonyant.
Les persones malaltes disposen d’un recinte, i d’una ciutat, adaptades. On poden moure’s amb facilitat. A les celebracions litúrgiques tenen reservats sempre els llocs preferents. També els edificis estan molt adaptats.
Les persones malaltes disposen d’atenció mèdica durant la seva estada i del suport de molta gent voluntària. A Lourdes se senten acollides tal com són, acompanyades, valorades. També hi ha estades per a totes les butxaques.
I a més tot això es dóna en un clima de serenitat i d’alegria, no pas d’histèria o de tristesa. I en un ambient de respecte per les diverses sensibilitats cristianes. A Lourdes, les pregàries tenen colors molt diferents, no només pels colors culturals i de pell, sinó per diverses maneres de viure la fe.
Això sí, surts del recinte i et trobes amb una immensa fira “kitsch” espantosa. Però aquest és un altre tema. (Mercè Solé)

dimecres, 26 de març de 2008

Cita amb Venus

La d’ahir al vespre, al Liceu. Vaig anar a veure el Tannhäuser i em vaig recordar molt d’una pel·lícula que en el seu moment em va encantar: Cita amb Venus (István Szabó, 1991), una al·legoria de d’una Europa que reconstrueix la seva identitat. A partir de la preparació d’un Tannhäuser a l’Òpera de Paris es va manifestant l’abundància de recursos i la riquesa cultural europees especialment després de la caiguda dels països de l’Est, paral·lelament a l’individualisme, la superficialitat i la buidor que impedeixen construir un projecte comú amb cara i ulls.
La veritat és que la representació d’ahir enllaça bé amb la pel·lícula: una obra magnífica, molt bons músics… però una escenificació que anava a la seva bola i que es permet canviar el final de l’obra (com va fer Núria Espert amb Turandot fa uns anys), ambientar-la en una altra època amb un text que no ho resisteix, i convertir Tannhäuser en pintor en lloc de poeta-músic. És curiós veure com s’ha posat de moda dins de l’òpera una mena d’esquizofrènia progressiva entre allò que diuen el text i la música i allò que veus a l’escenari, tot amb grans recursos i molt treballat. De fet suposo que hi ha moltes ganes de novetat i molta convicció que el públic no som capaços d’anar al fons de l’obra, o d’actualitzar-ne els continguts, i molt poc interès per transmetre què volia realment Wagner, en aquest cas. Em sembla curiós que en la música barroca, per exemple, s’estigui per la reconstrucció històrica i en la romàntica justament per al contrari.
A mi la veritat és que quan vaig a veure un espectacle em sol interessar l’obra en si mateixa i agraeixo els muntatges –clàssics o contemporanis– que es fan transparents, que són facilitadors perquè tu puguis aprofundir, i que deixen espai per a la llibertat de qui ho contempla. A mi m’agrada més, per exemple, imaginar les delícies eròtiques del Venusberg, que tenir Venus en pilota picada al davant com era el cas (mentre els ballarins, per cert, portaven una mena d’eslip que els tapava; almenys podrien donar-nos una alegria a les dones!). Poder seguir el text d’allò que estan cantant, cosa que al Liceu és possible, ajuda a això, però posa en evidència totes les contradiccions escèniques.
En fi. Deu ser que em faig gran. O que no segueixo la moda. O que m’he tornat molt carca. (Mercè Solé)

dilluns, 24 de març de 2008

Jesús, les cures pal.liatives i la mort digna

Ho vaig llegir dissabte, però m’he estimat més deixar passar el dia de Pasqua per parlar-ne. És sobre el que va dir l’arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernando Sebastián, en una predicació del Divendres Sant a Valladolid. Segons els diaris, va dir això: “Jesús no va tenir cures pal.liatives però la seva mort va ser absolutament digna, perquè la va mirar de cara, amb confiança, perquè la va acceptar per amor, perquè la va viure descansant en els braços del Pare celestial. ¿Algú pot dir que la mort de Jesús no va ser una mort digna?”
Darrere aquestes paraules sens dubte hi plana la recent mort de la mestra francesa Chantal Sébire i la por dels bisbes davant tot el que soni ni de lluny a eutanàsia. Però, ¿com pot arribar un bisbe fins i tot a tergiversar el sentit de la mort de Jesús per defensar les seves posicions? Jesús, evidentment, va tenir una mort digníssima. Com tanta gent ha tingut també una mort digníssima sense cures pal.liatives. Per exemple, tots els qui donat la vida per una causa valuosa, com Jesús. O tots els qui s’han trobat amb el dolor de la mort sense poder-hi fer res i han sabut assumir-lo tan bé com han sabut. Però alhora, Jesús va deixar clar tota la seva vida que el dolor no era mai de per si mateix una cosa bona, sinó una cosa que calia evitar i combatre.
Jesús no va buscar el dolor ni la mort, sinó que els va assumir per la causa del Regne de Déu. I al llarg de la seva vida va fer tot el que va poder per alleujar tots els dolors. Més encara, com explica molt bé José Antonio Pagola en el seu magnífic llibre Jesús. Aproximación histórica, per a Jesús el pecat principal és provocar el sofriment dels altres i, juntament amb aquest pecat principal, ho és també no fer res per combatre aquest sofriment. I les cures pal.liatives són exactament això, combatre el sofriment. ¿Com pot Fernando Sebastián dir el que va dir, precisament en un dia com aquest, en què commemorem la mort d’algú que, en nom de Déu, va lluitar tota la seva vida contra el sofriment? ¿Què n’han fet, de la bona nova de Jesús? (Josep Lligadas)

diumenge, 23 de març de 2008

Bona Pasqua!!!!

"Et resurrexit", de la Missa en si menor de Bach. Versió Karl Richter...

divendres, 21 de març de 2008

Tantes coses a transformar...

He anat a la celebració de la parròquia i m'ha anat bé. Potser per la seva senzillesa i perquè convidava al silenci. He pensat en els amics que han mort aquests darrers mesos: la Montse, en Puxan, en Rafa, la mare d'en Josep... I en la gent propera que pateix, perquè està malalta, perquè ha perdut algú molt estimat, perquè està passant un mal tràngol... En les dones de la borsa de treball de Càritas (penso en elles amb nom i cognom), que tenen la família tan lluny, que fa anys que no veuen els fills. I en les dures feines que moltes fan: tenint cura de gent amb Alzheimer de nit i de dia, vivint amb ells, fent molta feina que els delega la família d'aquesta gent per no gaire diners. I en el que significa tenir cura d'una persona, agafar-li afecte, veure com mor... I tornar a començar amb un altre, sense suport. I tot és tan petit al costat dels patiment de molts altres que ni tan sols conec... La pregària universal dels cristians és un bon invent.
I penso també en els mals rotllos que portem tant en la política com en l'Església i que ens distreuen d'allò que és fonamental: estar al servei de la gent. I, més positivament, penso en aquesta mena d'estranya comunitat blogosfèrica que no està gens malament.
Mercè Solé

dijous, 20 de març de 2008

De nit


Com deia sant Joan de la Creu, la cosa és buscar “la fonte que mana y corre / aunque es de noche”. Se m’acudia pensar novament, aquests dies centrals cristians, en la molta gent, normalta i honesta, que, de tant diverses maneres, mira de breure de la font cristiana. De fet n’hi ha molta. Gent que busca aixopluc i mira de ser bona persona, la qual cosa ja és molt important. I gent que hi posa més ànim i la fe li serveix d’empenta per a un treball més intens per al col.lectiu. Déu n’hi do, tot plegat. Jo crec que aquest conjunt forma un moviment social certament peculiar i poc classificable, però valuós.
Aquests dies són dies forts, per a aquest col.lectiu. Aquest any els celebrarem, almenys avui i demà, amb la gent de la parròquia aquí a Viladecans. Altres anys, anàvem a l’ACO. La celebració pot ser més o menys ben feta, però en tot cas és una manera de recordar on tenim aquesta font. Avui recordarem aquell gest tan sorprenent de Jesús rentant els peus a la seva gent. D’això es tracta la vida, i per això és valuosa la vida. I demà, Pilat el traurà a la porta del palau tot fet un nyap i dirà allò de “Aquí teniu l’home!”. Aquesta imatge humana tan desgraciada, totes les imatges humanes així de desgraciades, són les que cal tenir sempre a la vista. És l’única manera que, de nit, la font brolli i corri. (Josep Lligadas)

dimecres, 19 de març de 2008

Aunque es de noche...


Hem estat uns dies a Segovia, de vacances. Entre els molts tresors trobats hi ha el del monestir dels carmelites descalços, fundat per sant Joan de la Creu. De fet és un edifici a tocar de la ciutat. No sé com seria a l'època del sant, però ara tot i comptar amb un magnífic jardí és en un paratge àrid, però molt evocador, potser també perquè porto uns quants dies llegint coses piadoses: el llibre sobre Jesús del Pagola, les entrevistes de Monges, publicades per l'editorial Fragmenta, i en Josep va pensar a agafar la història de sant Joan de la Creu, d'en Gerald Brenan.
Sóc una mena de desastre, que resa poc i a qui la litúrgia costa, però cada dia veig més clar que sense ni una espurna de mística realment res no s'aguanta. Us deixo una altra petita joia: el "cantar del alma" amb música de Frederic Mompou i la Victòria. (Mercè Solé)


divendres, 14 de març de 2008

Els 400

“Oye, ¿tú sabes cuándo vamos a cobrar los 400 €?” Això va ser el primer que em va dir una companya de treball, a les 8 del matí de l’endemà de les eleccions. Ahir vaig llegir als diaris que la cosa sembla que es tramitarà aviat via reducció de la retenció de l’IRPF, la qual cosa vol dir que de moment ho notarem a la butxaca, però caldrà veure si la reducció serà real en el conjunt de la declaració, perquè la retenció només és un pagament a compte.
La veritat és que em sembla una mala mesura. D’una banda per la manera tan electoralista com s’ha formulat. D’una altra perquè si no és compleix d’una manera clara generarà frustració en molta gent i contribuirà al descrèdit general de la política. Però no m’agrada gens perquè em sembla que les persones que se’n beneficiaran són els que tenen prou renda com per ser “contribuents”, mentre que els que cobren pensions minses o sous de pena no hi tindran accés. I encara més, perquè tots aquests diners que es retornaran amb tanta prodigalitat als qui fan declaració de la renda deixaran d’anar destinats als equipaments i serveis per a les persones amb menys mitjans. I més, en un moment en què sembla que arriben les vaques flaques.
No em sembla que això ajudi a fer una societat més corresponsable i amb menys desigualtats.
(Mercè Solé)

dimecres, 12 de març de 2008

Una de Schubert...

Que m'agrada molt. També la versió de l'Elisabeth Schwarzkopf (tot les pegues tècniques de ser molt antiga), i, posats a fer, la lletra i tot. En aquest blog se suposa que tocarien els temes polítics i eclesials i socials... Però amb això sol no anem gaire lluny. Potinejant el youtube he trobat aquesta cançó, que té un text de Hölty irònic: "tothom parla de les delícies celestials, però jo m'estimo més la mirada de la meva xicota...". Confio que també us agradi! (Mercè Solé)

dimarts, 11 de març de 2008

Algunes coses a fer

La torrentada bipartidista se’ns ha endut. La campanya d’en Joan Herrera ha estat magnífica i, sobretot, les coses que s’hi han dit continuen essent coses imprescindibles i a les quals no hem de renunciar de cap manera. Però no servirà de gaire buscar culpes en el que fan els altres i no buscar maneres d’enfrontar-nos a l’allau de vot anomenat útil que, d’altra banda, no té cap pinta de disminuir en el futur, sinó més aviat al contrari. Estem en un món cada cop més de blanc i negre, i costa d’introduir-hi altres plantejaments.

Jo crec que, davant d’això, és bàsic reforçar el partit, cohesionar la gent, avançar en un estil al màxim de compartit, d’il.lusionat per la feina a fer. I per fer-ho, hi ha algunes coses concretes a potenciar. Jo en dic dues.

La primera, vetllar seriosament pel funcionament de les agrupacions, i especialment, crec, en les ciutats de l’entorn metropolità. Crec que tant l’organització nacional com la comarcal (almenys la meva, la del Baix Llobregat) estan poc al cas del que passa a cada lloc, dels problemes, de les tensions, de les males pràctiques. I estic segur que, si hi estiguessin més al cas, amb esperit de proximitat, s’evitarien anquilosaments esterilitzants, inèrcies que ofeguen, ruptures perfectament evitables, i es potenciaria el bon treball i les moltes possibilitats que hi ha. A ICV hi ha molta riquesa, i n’hi podria haver molta més. La que hi ha no s’ha de deixar perdre, i la que hi pot haver s’ha d’aconseguir que realment hi sigui. Però cal que la direcció es posi més les piles.

I la segona, aprofitar tots els àmbits que puguin crear cohesió. En aquest blog ja s’ha dit alguns cops que el món cristià present a ICV hauria de fer alguna cosa, perquè aquest pot ser un bon espai per pensar, dir i actuar. Alguns ja ho hem parlat, i ara toca posar-s’hi. O sigui que ja en rebreu notícies. (Josep Lligadas)

diumenge, 9 de març de 2008

Ara, a treballar

Escric això mentre només hi ha un 9,7 % de les dades. Sembla que el PP s'ha vist aturat. Un descans. I sembla que la participació ha estat alta, està bé. Però em sembla que ara que s'obre un llarg període de "descans" electoral convindria posar-se les piles, tots els partits, per unes quantes coses:
  • L'abandó de la demagògia. Vivim en un moment de forta crispació. D'acord que hi ha un principal responsable, però no són els únics. El terrorisme, la immigració, el nacionalisme... són qüestions que fàcilment es "visceralitzen" i costa veure'n la complexitat i mantenir el diàleg. Recuperar els matisos, dignificar les persones... és fonamental.
  • La pedagogia política. Explicar el perquè de determinades decisions, com afecten o poden afectar la gent, els efectes perversos i les millores, el finançament...
  • Un finançament transparent i més auster. Em sembla que els partits polítics -tots- viuen massa del diner públic. Realment l'aportació econòmica dels militants és la "calderilla" al costat dels ingressos institucionals. Em sembla que això fa un flac favor a la democràcia. A part, és clar, de les aportacions dels grups econòmics que afavoreixen els més poderosos. Però els partits petits també haurien de canviar un sistema que genera molts efectes no desitjats i que resulta un engany respecte a totes les entitats, per exemple, que cobren subvencions, les quals han de justificar fins l'últim cèntim.
  • Una revisió dels càrrecs de confiança i acabar amb l'acumulació de càrrecs polítics sobre una mateixa persona. Em sembla que tots els partits que tenen l'oportunitat de governar cauen fàcilment en allò de col·locar-hi amics de vegades per fer feines incertes. Almenys que els que hi siguin, treballin.
  • Un increment de la participació. I no de la participació "maquillatge" que s'ha estès força. Tenir en compte la gent, tot i que sóc conscient que això té limitacions, és important.
  • Mantenir les formes. Sembla una recomanació de casa bona, però em crida l'atenció que com més de casa bona són els polítics més recorren a la desqualificació més grollera. La gent hem de poder parlar, conviure i relacionar-nos sense insultar-nos.
  • La coherència entre allò que es diu i allò que es fa. És una obvietat, però fa molta falta.
  • Consensuar un sistema de votacions que respongui més al nombre de vots obtinguts.
Fet el sermó, vaig a veure què diuen les xifres. Per cert, també, deixeu-me felicitar Joan Herrera per la seva campanya. És molt difícil que algú t'escolti en mig de tant de soroll. A mi m'ha agradat. M'ha semblat honest. Però el cert és que una altra cosa que convindria canviar és el sistema de precampanyes i campanyes. En fi, bona nit!
Mercè Solé

dissabte, 8 de març de 2008

8 de març. Dones. Treballadores. Amigues (i 3)


X i Z (o, millor dit, X i X), per no comprometre ningú. Una parella que fa anys que funciona, acollidora, equilibrada, militant des de tots els punts de vista: l’ecològic, el feminista, el consumista, el social. Ser amiga seva et posa al dia de tot el que convindria fer del món. Molt imaginativa. Apòstata en el seu 50 %. Decididament sortida de l’armari, amb naturalitat i sense estridències. Aprofito aquestes ratlles per animar-les a casar-se, bàsicament perquè m’agrada anar de casament. Jo, malgrat els escàndols episcopals, les veuria perfectament responsables i capaces de tirar endavant una família. La seva mútua estimació és la seva (i la nostra) força.
(Mercè Solé)

divendres, 7 de març de 2008

8 de març. Dones. Treballadores. Amigues (2)

La Salo, l’Helena, la Irene, la Maria, la Sandra. Aquestes són les meves companyes de treball, en una empresa que sembla destinada a ser dirigida per homes, tots molt savis. No són gent d’estudis, però són persones molt preparades per a la vida, molt més preparades que si tinguessin doctorats i màsters. M’agraden el seu bon humor, la disponibilitat, la capacitat de treball, la flexibilitat, la capacitat d’aprenentatge i l’interès per la feina que fan, encara que de vegades els deu resultar d’allò més exòtic. Les “nenes” són les que fan funcionar amablement la màquina. La seva flexibilitat és la seva (i la nostra) força. (Mercè Solé)

dijous, 6 de març de 2008

8 de març. Dones. Treballadores. Amigues (1)

L’Anna. Veïna i amiga, que va morir la vigília de Nadal. Jubilada, 79 anys, tota la vida havia estat soltera i vivia sola. L’estereotip ens portaria a pensar en una dona-pollet, poca cosa. Feble per dona, feble per gran, feble per no tenir parella coneguda. Però el seu enterrament va ser un acte multitudinari on hi havia la gent més activa del Poblenou. Perquè l’Anna des de la senzillesa de la seva feina a la fàbrica, de tenir cura de la família, de tenir un dels primers carnets de l’Associació de Veïns, de pertànyer a l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de ser sindicalista a l’USO, de ser voluntària de Càritas, de tenir la casa oberta a tothom qui ho necessitava, d’acompanyar la gent gran –de vegades més jove en edat que ella- allà on convingués, d’estar al peu del canó en totes les lluites veïnals era una persona amb una gran capacitat de relació, d’estimació, d’obertura. Sense cap protagonisme. La seva senzillesa era la seva (i la nostra) força. (Mercè Solé)

dimecres, 5 de març de 2008

Rouco


He de dir que no m’ho esperava. Que les simples ganes de guardar les formes haurien portat a reelegir Blázquez com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, seguint la tradició del doble mandat. I que les ganes de treure millors avantatges davant el govern hauria aconsellat també l’elecció d’un president “moderat”. Al capdavall, a més, el cardenal Rouco ja manava tant com volia, tot i no ser president.

Però no. L’integrisme episcopal ha optat per no deixar cap escletxa oberta. Prefereix que quedi nítid i clar el seu enfrontament amb qualsevol govern democràtic que no vulgui ajupir el cap davant els seus criteris i exigències.

Com a cristià, ahir va ser un dia molt trist. Haurem de continuar vivint la nostra vida cristiana molt al marge del que digui la jerarquia, i mirant de mantenir la fidelitat a l’Evangeli amb ganes i bon humor.

Però com a ciutadà, i ciutadà d’esquerres, el que caldrà és empènyer el govern que surti de les eleccions de diumenge a mantenir una actitud molt clara davant les pretensions d’aquesta jerarquia tan desitjodsa de manar i de dirigir la vida de la gent. Caldrà, efectivament, posar els punts sobre les is, sense més concessions.

I els cristians que estem a ICV crec que haurem de plantejar-nos ja de veure com ens podem agrupar i empènyer en aquesta línia. (Josep Lligadas)

dilluns, 3 de març de 2008

Immigrants, eleccions, Església...

És una mica llarg, però a continuació us transcric el manifest que ha fet la plataforma d'entitats cristianes amb els immigrants. Sempre fa mandra llegir manifestos, però tal com està el pati entre la majoria de partits que es presenten a les eleccions i en vista que normalment els cristians que fan feina queden invisibles als ulls mediàtics, em sembla que val la pena llegir-lo.

Davant la convocatòria d’Eleccions Generals, la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració, amb el desig de contribuir al debat social i polític sobre els reptes que planteja el fenomen migratori al nostre país, vol proposar les següents consideracions:

1. Creiem que és fonamental que no es perdin mai de vista les arrels econòmiques i polítiques del fenomen migratori, principalment la pobresa i les enormes diferències econòmiques que encara persisteixen a escala mundial. És per això que demanem, un cop més, que els poders públics i la ciutadania multipliquin, en quantitat i qualitat, els esforços de cooperació al desenvolupament dels països més pobres i corregeixin aquelles polítiques que contribueixen a la generació de pobresa, desigualtat i guerra (deute extern, regles injustes del comerç internacional, exportació d’armes....).

2. La immigració no hauria de ser contemplada en els programes i actes de campanya electoral dels partits polítics com una eina de pura confrontació partidista, ni com una forma de captació fàcil de vots mitjançant l’explotació d’algun malestar social, ni simplement com un problema, sinó com un fenomen que, malgrat les dificultats, genera importants beneficis de tota mena per a les societats d’acollida i per als nouvinguts, sempre i quan es gestioni adequadament.

3. Amb tot, és essencial fugir de la tendència actual a fer un tractament purament utilitarista i mercantilista de la immigració, que la considera com a simple mà d’obra al servei de les necessitats econòmiques i dels interessos polítics del país o de càlculs electorals d’un govern, utilitzant els migrants com a boc expiatori quan disminueix la bonança econòmica i oblidant que es tracta de persones, amb els seus drets i la seva dignitat.

4. En aquest sentit, cal tenir sempre present que les problemàtiques que s’associen habitualment a la immigració són sempre mancances socials que ja existien abans de l’arribada d’immigrants. La immigració el que fa és posar de manifest aquestes mancances, que es poden agreujar quan els poders públics no prenen oportunament les mesures polítiques adequades.

5. Ens cal una altra actitud i una altra política d’immigració, diferents de la predominant actualment a Espanya i Europa, que mostra una tendència preocupant cap a l’enduriment del control de fronteres i la seguretat com a obsessions. Creiem necessari, en benefici del conjunt de la societat, una política que tingui com a veritable prioritat, més enllà de la retòrica, el respecte dels drets humans, la prevenció de la guetització, la promoció de la integració i la cohesió social, dedicant-hi els recursos econòmics necessaris.

6. Ens cal una política migratòria que, més enllà del combat contra la immigració il·legal, faciliti vies legals i segures per a l’entrada al nostre país, actualment molt restringides, per tal de reduir la mortalitat en les fronteres, evitar l’acció nefasta d’organitzacions que trafiquen amb éssers humans i reduir el volum de persones en situació irregular, condemnades a l’explotació laboral o l’exclusió social.

7. Així mateix, ens cal una política que prioritzi el respecte íntegre dels drets fonamentals de tota persona, sigui quin sigui el seu origen i la seva situació administrativa, que garanteixi la subsistència o el dret a treballar a tota persona mentre es trobi al nostre país, avanci cap a la igualtat en el tracte de nacionals i estrangers, i faciliti l’accés a la plena ciutadania als estrangers residents, incloent el dret de sufragi.

8. Finalment, com a Plataforma d’entitats cristianes, som molt sensibles a la llibertat religiosa, la qual comporta el dret a manifestar públicament les pròpies creences, com també a exercir amb llibertat i en condicions dignes les pràctiques corresponents a les diferents tradicions. Per això, demanem que es faciliti a les diferents comunitats religioses l’accés a llocs dignes dedicats al culte i la pregària. Ens preocupa, d’una manera especial, la instrumentalització política que sovint s’ha fet de les resistències que una part de la població ha manifestat vers aquests nous centres de culte.


Barcelona, 26 de febrer de 2008



La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA, ASOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).



diumenge, 2 de març de 2008

Dones amb incomoditat

En aquest post, us poso el video de campanya de les dones d'ICV i EUiA. M'ha agradat, sobretot perquè eixampla horitzons: dones amb discapacitat, dones joves, dones esportistes, dones migrades....
Em decideixo a posar-lo en el bloc tot i que he de dir que la demanda d'un avortament lliure i gratuït com un dret de la dona sempre em crea incomoditat.
Incomoditat perquè jo crec que només pot considerar-se un tema exclusiu de la dona en la mesura en què els homes se'n desentenguin, quan de fet m'agradaria que els homes es fecin càrrec de les conseqüències dels seus actes i penso que hem d'acabar aconseguint-ho. La dura realitat, però, mostra com en una majoria de casos les conseqüències de l'avortament o de la criatura recauen exclusivament en la dona. Però penso que fem mala pedagogia.
Incomoditat perquè no deixa de tractar-se d'una vida nova, d'una tercera persona. Jo no hi entenc gens sobre quan un embrió pot considerar-se o no persona, i no goso entrar-hi. Però penso que de vegades ens espantem molt davant d'una discapacitació o d'un mal moment per acollir una nova persona. Jo m'ho miro amb confiança i amb esperança i penso que es pot lluitar perquè la vida de la gent amb disminucions de qualsevol tipus rebi el suport social que necessita i perquè tots els nens i nenes puguin disposar d'afecte, de mitjans... En aquest sentit us recomano la lectura de dos articles interessants: Baby Down, la nina amb síndrome de Down, de Paquita Montaner, publicat a la revista l'Agulla, i el de Montse Sintas publicat a Foc Nou. Però he de reconèixer que és fàcil opinar sense trobar-se en la disjuntiva i no em sento amb autoritat per jutjar ningú. De fet, la meva feina com a treballadora social m'ha situat davant d'unes quantes dones que es qüestionaven si tirar endavant l'embaràs i no ho feien precisament per raons frívoles.
Incomoditat perquè un avortament no deixa de ser una agressió a les dones, sobretot.
Incomoditat perquè quan defenses que les dones que ho vulguin puguin avortar sembla que defensis que l'avortament és l'única sortida davant un clau amb conseqüències (i perdoneu l'expressió). I a mi el que em sembla és que no s'han de penalitzar els avortaments, perquè les conseqüències serien molt pitjors, com ho són i ho han estat a les societats on no era permès de fer-ho. I també em sembla que l'actual llei és força hipòcrita i poc objectivable i a més no evita coses tan indesitjables com l'avortament als set mesos de gestació.
Jo estic contenta que hi hagi menys tabús sexuals, que les mesures per evitar embarassos no desitjats estiguin molt més esteses, que hi hagi més possibilitats per a les dones de tirar endavant amb els seus fills, que també hi hagi homes (poquíssims) que s'ho plantegin, que els nens i nenes puguin créixer amb persones que se'ls estimen, encara que siguin parelles del mateix sexe. I crec que tot això, justament, hauria de reduir recórrer a l'avortament.
I, per cert, a nivell particular afegiria un altre dret als que es posen al video i que no s'ha de treballar tant des de la política com des de les diferents confessions religioses: que ningú no utilitzi arguments religiosos per discriminar les dones dins i fora de les seves confessions.
Mercè Solé

dissabte, 1 de març de 2008

Herrera, president

Jo vull que, després de les eleccions del proper dia 9, en Joan Herrera sigui president del govern espanyol. Ja sé que hi ha poques possibilitats que això passi, però, com que és el que jo vull, ho dic i en faig propaganda. I per això el votaré.

Jo vull que sigui president del govern espanyol, perquè és ell, i el seu programa (que no és que sigui personal d’ell: és de tot un munt de gent, però ell el representa), són els qui millor expressen el que jo vull per mi, i per la meva gent, i per tot Catalunya, i per tot Espanya.

I és que, encara que sigui un eslògan electoral, jo, efectivament, vull solucions justes, lògiques i valentes per als problemes que tots plegats tenim. I la veritat, no veig ningú que les ofereixi com Joan Herrera i el programa d’ICV-EUiA les ofereix.

Per exemple, jo vull que els immigrants siguin tractats com a persones de primera classe, igual que jo, i per tant es deixi de jugar, en cap sentit, a afavorir els temors de la gent, i sobretot de la gent dels sectors populars. Cal una gran feina pedagògica, certament, però per fer-la cal tenir d’entrada clar que tothom, hagi nascut on hagi nascut i hagi vingut com hagi vingut, ha de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. I això l’únic que ho diu sense cap reticència ni reserva, és Joan Herrera. Els amics socialistes també ho diuen bastant, però en el seu moment, per exemple, van firmar aquella declaració de Berlín de la Unió Europea que deia que combatrien “el terrorisme, la delinqüència i la immigració il.legal”, posant-ho tot en el mateix sac, i encara no s’han desdit d’aquesta nefasta assimilació.

O per exemple, jo vull que quedi clar que no podem lluir d’AVE i alhora mantenir el trajecte de tren de Barcelona a Vic igual que fa setanta anys.

O per exemple, jo vull que els impostos als rics pugin, i s’aboquin molts més diners per a la sanitat, l’educació, els serveis socials. I em sembla una insensatesa això de repartir diners “a voleio” en comptes de destinar-los allà on hi ha més necessitats.

O per exemple, jo vull (i ho vull perquè em sembla un bé per a tots els ciutadans i d’una manera especial em sembla un bé per als cristians) que es denunciïn els acords entre Espanya i la Santa Seu, perquè privilegien l’Església catòlica i no afavoreixen la laïcitat necessària en un estat democràtic.

O per exemple, jo vull que tot treballador i tota treballadora pugui cobrar almenys 1.000 € al mes, perquè pugui viure amb la dignitat i el benestar que tothom mereix.

O per exemple, jo vull que es potenciï al màxim el transport públic, perquè és una eina bàsica tant de cara a la sostenibilitat com de cara al benestar col.lectiu.

O per exemple, jo vull que a Espanya es potenciïn totes les cultures, totes les llengües, totes les possibilitats de bon govern, proper i financerament equilibrat.

Jo vull tot això, i moltes més coses que aquí no hi caben. Són coses justes, lògiques i valentes, i sé que en Joan Herrera se les creu. I per tant sé que, encara que no es puguin realitzar el primer dia a cop de vareta màgica, ell, si és president del govern espanyol, les buscarà, hi posarà els mitjans, no es farà enrere per quedar bé amb no sé qui o per por de no sé qui altre, i trobarà les maneres viables de tirar-les endavant.

I també sé una altra cosa. I és que, si el voto a ell, i si aconsegueixo que el màxim nombre de gent el voti, encara que aquest cop no pugui ser president i li calgui triar entre Zapatero i Rajoy, en el debat d’investidura votarà, naturalment, a favor de Zapatero i en contra de Rayoy. Però no serà un xec en blanc. Sinó que la seva acció parlamentària, i la del seu grup, servirà per fer tota la força que calgui per tirar endavant aquestes solucions justes, lògiques i valentes que jo vull. (Josep Lligadas)