diumenge, 12 de febrer de 2017

I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko 
Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.
Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.
De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en  tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc. 
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Comencem a fer silenci, uns a terra, els altres en bancs

Ens movem, en una lenta dansa, per no quedar encarcarats.


Pablo d'Ors

La junta

Treballant en grups




Aparcar com a tasca espiritual

Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe, l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals, banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera del davant. Per  a qualsevol amb més traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués: aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i davant de mi mateixa. No les puc amagar.  Actuen com a mirall que tossudament retrata una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa.  I per continuar, la sensació que hi ha coses que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a prop, que sé que  no té reflexos per protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les. Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em “ratllo” és que estic viva i em moc.  Quan en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que deixin marca i encara que siguin molt evidents.  Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic guanyant a marxes forçades.

Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)