dilluns, 17 de desembre de 2012

Genéricos


Voy a decir lo que sigue en voz baja y a escribirlo con lápiz y letra pequeña para que quede entre nosotros: me parece que Dios es un genérico. Voy a repetirlo de otra manera aún más discreta para evitar posibles represalias mafiosas de alguna  multinacional farmacéutica: Dios ha elegido estar entre nosotros en formato de genérico. En vez de incorporar el principio activo y la biodisponibilidad  de su presencia  a alguna corporación reconocida y poderosa (fariseos,  sacerdotes o escribas que  eran entonces las Bayer,  Merck o Roche de hoy), prescindió de la protección de sus patentes y, para  estar al alcance de todo el mundo, corrió el riesgo de comercializarse a precio ínfimo y con margen cero de beneficio. (Si a alguien le escandaliza esto de la comercialización, le recuerdo aquella antiquísima antífona de la liturgia navideña que llama a la encarnación  admirabile commercium entre Dios y nosotros).
Hoy resulta decisivo el lanzamiento promocional de lo que sea: un medicamento, un famoso, una película o un libro y de cómo se haga esa campaña dependerá la clave de su éxito y su prestigio futuro. Se supone que para promocionar el “evento Jesús” habría  que cuidar al máximo las estrategias: cuál iba a ser la población diana, qué  emociones despertar, qué sueños poner en marcha, cómo presentar sus rasgos más seductores y lo más impactante de su mensaje.
Al evangelista  Lucas le tocó hacer de cronista de la campaña y dada la rareza de las cosas que pasaron, va preparando poco a poco a los lectores para que no se le desquicien:  presenta primero al venerable Zacarías con todos los atributos y cachiperres  de la más rancia estirpe: de casta sacerdotal, residente en Jerusalén,  con su barba y su incensario y oficiando solemnemente en el templo. A continuación aparece María, genérica total,  diminuta e insignificante: joven, pueblerina y domiciliada en una aldea perdida de Galilea,  comarca cuajada de indignados y de rebeldes anti-sistema. Pero, mira por dónde, es ella y no el honorable Zacarías la inundada de gracia y la elegida para vivir a la sombra del Espíritu; es ella la primera en escuchar el nombre  de Jesús y la invitada a presenciar y participar en la primera mañana de la nueva creación. Ya empiezan a descolocarse las cosas para nuestros ordenados criterios.
Luego llegó la “operación lanzamiento” del Dios-con-nosotros. Qué desatinado y desconcertante resultó su diseño: por qué Belén, por qué un pesebre en una cuadra;  por qué en medio de la oscuridad y el anonimato de la noche. Por qué en la peor franja horaria en vez de en el cenit  resplandeciente del mediodía y la audiencia; por qué en el extrarradio y no en Eurovegas o en el World Trade Center de Jerusalén. Por qué recibieron su anuncio unos indocumentados y no la gente con glamour,  la clase docta, religiosa, pudiente y refinada, capaz de influir en el vulgo. Sin consultar al G8, ni a los lobbies de poder, al FMI  o al Banco Mundial.  Sin hacer un cálculo del daño irreparable que iba a sufrir la marca Emmanuel y de sus consecuencias en la reacción de los mercados.
Aquella noche fue un “especial genéricos”, destinado a los que nunca verán su foto en  el Huffington Post o en la revista Forbes; a los que nunca se sentirán aludidos al leer: “Marca la diferencia. Haz un master”, o “Acostúmbrate a sentirte único”, porque su destino no es ser ni diferentes ni únicos, sino rellenar estadísticas: el 25% en situación de riesgo, el tercio que no llega a fin de mes, los amenazados por desahucio o que ya han perdido la tarjeta sanitaria. 
Los signos de la gloria del Emmanuel serán también para ellos: apiñados en torno a Jesús le escucharán proclamarlos “dichosos”, probarán el mejor de los vinos en una boda de pueblo, se sentarán en la hierba y comerán sardinas y pan hasta saciarse.
Estaba con ellos el que no había retenido ávidamente su denominación divina de origen, el que se había despojado de todo prestigio, el que había elegido estar entre nosotros como uno de tantos, como el último del ranking. Y por eso recibió el Nombre sobre todo nombre y la Marca sobre toda marca.
(Dolores Aleixandre, ALANDAR,  Diciembre 2012)

diumenge, 16 de desembre de 2012

Un retallable per al pessebre



L'equip de Pastoral Obrera i Càritas del bisbat de Sant Feliu hem estat tractant de sensibilitzar el nostre entorn durant aquests dos darrers mesos sobre el tema de l'habitatge: des de les persones sobreendeutades per poder pagar el lloc on viuen, fins els que ja s'han convertit en "sense sostre". 
La nostra darrera acció ha estat la publicació d'un retallable, que podeu obtenir aquí.
És una acció modesteta però un bon instrument per sensibilitzar-nos tots plegats. Es tracta de posar una casa al pessebre (o a l'arbre, o a qualsevol tauleta) per als qui no en tenen. Un record per a cadascuna de les persones afectades i també un record que ens cal posar-nos en marxa des d'allà on siguem (com a ciutadans, com a membres d'entitats, sindicats i partits, mobilitzant els nostres recursos personals i la nostra butxaca).
El retallable va acompanyat d'una pregària: un parell de textos molt significatius (la veritat és que el de Mt 18, 23-35 sembla escrit pensant en l'actitud dels bancs "rescatats") i una colla de pregàries ampliables i modificables.
En fi. El Nadal no és només consum ni tradició. Per als cristians és animar i renovar les nostres consciències per posar-nos al servei de la gent. A l'estil de Jesús.

dimecres, 12 de desembre de 2012

El pessebre de Rivadeneyra





Al carrer Rivadeneyra, 6, hi ha la casa de l'Església. És un edifici que pertanyia a l'arquebisbat de Barcelona, molt ben situat, amb deu plantes, que acull molts serveis diocesans i d'àmbit català: el Tribunal Eclesiàstic, delegacions diverses, el Centre d'Estudis Pastorals, el Centre de Pastoral Litúrgica, OBA (Obra benèfico-assistencial), Justícia i Pau, moviments (de mestres cristians, Vida creixent, ACO, JOC, GOAC i un llarg etcètera). L'edifici necessita urgentment reformes, però té unes vistes fantàstiques i sobretot permet una col·laboració mútua ben interessant.
Com a conseqüència de la divisió del bisbat en tres diòcesis, la Casa de l'Església va ser també dividida entre els bisbats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu (no deu ser una decisió salomònica, precisament, perquè en aquest cas han optat per trinxar la criatura en tres trossos). Just abans de l'estiu el responsable d'economia del bisbat de Barcelona, assegurava als moviments d'Acció Catòlica que no calia que es preocupessin perquè cap dels tres bisbats no tenia previst fer canvis en els seus llogaters. I algú fins i tot s'ho va creure i va pintar els seus locals.
Passat l'estiu, sorpresa: cal buidar tot l'edifici abans del 31 de març perquè l'han cedit en règim de lloguer per 30 anys (no han dit a qui) i tots els estadants han de marxar. De fet, Barcelona ho va dir clarament als seus llogaters. Pel que fa als altres dos bisbats han hagut de ser els llogaters els qui s'han mogut perquè ningú no els deia res. De fet, els mesos van passant i no està gens clar cap on anirà bona part de la gent. Ni tan sols la portera, que no només veu incerta la seva feina, sinó també el seu habitatge.
Queden clares dues coses: el bisbat de Barcelona no té cap mena d'interès per agrupar serveis, més aviat al contrari (sospito que si en aquesta bugada es perd algun llençol ja li deu estar bé) i les formes amb que tot plegat es du a terme són molt poc respectuoses, ni amb els llogaters, ni amb la feina que fan, ni tan sols en relació als contractes que hi ha signats. Val a dir que alguns "alts càrrecs" del bisbat no han estat consultats ni tan sols informats del tema. Segurament tots podem entendre i acceptar que es facin determinades operacions, encara que no ens agradi gaire, però no costa gaire ser una mica amable.
Total, que vivim una mena de desnonament o diàspora involuntària, que no és res comparat amb el que viuen moltes famílies, i que està assolint formes curiosament cohesionadores: ens sentim part del mateix, de l'Església i igualment maltractats. D'aquí ha sortit la iniciativa de guarnir el pessebre amb un camió de mudances, amb els paquets de tots, i amb uns quants cartellets indicatius. Com a mínim és terapèutic!

dijous, 6 de desembre de 2012

CCOO i la desigualtat

L'altre dia vaig tenir ocasió de prendre part, convidada per la CONC a una mena de seminari-taula rodona sobre la desigualtat i la pobresa. Era un acte a porta tancada amb gent molt diversa (des de la Fundació la Caixa, a Càritas, als capellans obrers, als col·legis d'educadors i de treballadors socials, a entitats de tota mena del Tercer Sector), que s'inscrivia dins el procés congressual del sindicat, que es pregunta quina ha de ser la seva actuació per evitar l'exclusió social.
Agraeixo molt la reflexió i el to amb què va anar tot plegat, tot i que l'assistència va ser tant nombrosa que ens va deixar a tots amb les ganes de continuar. Dic que em va agradar el to, perquè va ser un acte on els convocants no es van menjar els convocats (bé, és que encara recordo una reunió del PSC, fa temps, en què van convidar empreses d'economia social i no ens van deixar obrir la boca en tota l'estona a còpia de donar-nos la benvinguda) i on es va poder criticar, també, el sindicat en el seus vicis propis d'una gran institució.
A mi em va fer pensar que el sindicat hauria de fer un esforç per estar al costat de la gent aturada. Ja sé que el gruix de la tasca sindical ja camina en aquesta direcció i sé també que si hi ha algun ase dels cops en la nostra democràcia són els sindicats. És una tasca complexa i esforçada ser delegat sindical, i es valora molt poc.
Però penso que mai com avui s'ha tractat tan malament els aturats: més facilitats per a l'acomiadament,  menys per a la contractació de col·lectius amb dificultats, menys indemnitzacions, menys prestacions, menys formació, menys informació i a sobre se'ls revesteix amb una mena de culpa per no trobar feina. Al costat d'això pren relleu la figura de l'emprenedor, que ja em sembla bé, però que tendeix a desplaçar la responsabilitat social de l'ocupació a les espatlles dels aturats i no dels empresaris.
Les persones en atur necessiten espais on poder pensar, comunicar-se, organitzar-se, formar-se. On es confiï en ells i on puguin sortir totes les seves habilitats, qualitats creatives, imaginatives, solidàries, tan menyspreades per aquesta mena de monstre anònim (no perquè no tingui nom, sinó perquè ens l'amaguen) que es diu "mercat". Perquè la persona té moltes més necessitats que no pas les econòmiques i perquè crec que la confiança en els socialment petits pot generar grans canvis socials, de valors, d'alternatives. Si els sindicats i els partits dels treballadors no s'arrelen aquí no anirem endavant. Més enllà de manifestacions i vagues, cal escoltar molt, cal afavorir la participació, cal ajudar a organitzar (no liderar, que odio la paraula, perquè li trobo ressons manipuladors!), cal donar un cop de mà.
I si els més pobres no se senten reconeguts ni valorats, ni necessaris per a la construcció de la nostra societat, s'obren dos camins: l'un els porta cap a la més absoluta marginació i l'altre ens porta a tots al feixisme. 
Dit això, tan solemne, em sento fatal perquè no acabo de trobar el meu lloc i em sembla que no faig res per contribuir a fer una societat millor. Em passo l'estona pensant què haurien de fer els altres i em costa pensar què hi puc aportar jo. En fi, tant de bo tots acabem trobant camins...