dimarts, 24 d’abril de 2012

Tastet d'Eurovegas

El va trobar la Maria, que deu ser la veïna de Viladecans que més es pateja els carrers de la ciutat, sempre incansable. Ja ho veieu: voleu treballar a Eurovegas? Només cal trucar a aquest número.
Desconec quina mena de picaresca hi ha al darrere. Però està clar que possiblement s'abusarà de la bona fe de qui necessita angoixadament treballar.
 De moment, el full ja s'ha fet arribar a la policia. Però Déu n'hi do, oi? És ben bé un tastet dels negocis d'Eurovegas.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Sis autors en busca de compradors

Aquesta tarda, nova experiència per Sant Jordi: els autors que viuen a Viladecans i que han publicat algun llibre el darrer any, han estat convidats per l'Ajuntament a signar llibres. De fet, a mi no em tocava, però m'hi he colat, com a autora del disseny del llibre de Nadal que va sortir a finals d'any i de què us he parlat. 
Al meu torn (n'hi havia dos), estàvem en família: en Josep i en Jaume Lligadas, més en Manel Simó, en Jordi Mazón i la Mireia Comas. D'èxit, èxit, més aviat cap (en Jordi Mazón ha signat un parell de llibres, en Manel m'ha semblat que també, en Jaume ha signat un llibre d'en Jordi, que ha decidit demanar-li un autògraf al seu germà), i en Josep i jo, sniff, no ens hem menjat un rosco (bé, de fet, els amics i coneguts ja tenien el llibre, i per als altres, comprar un llibre de Nadal a l'abril tindria un cert mèrit). Però ha estat bé el dia de glòria, i contemplar la plaça còmodament des del seient reservat a la tarima. De fet, la gent ens mirava amb cara d'esperar que féssim un espectacle i en aquest sentit més aviat els devem haver decebut. No hi ha hagut cap presentació ni parlament. De fet fins i tot en Jordi ens ha preguntat quan començàvem!
El segon torn, que incloïa un bon nombre de poetes, s'ho han muntat millor: han llegit poesies i em sembla que deuen haver tingut una estona més animada.
Bé, però ha estat el primer any que l'Ajuntament feia un acte d'aquest estil. I em sembla una bona cosa. Segurament que cap de nosaltres guanyarà el Nobel de Literatura, però està bé que la gent s'animi a escriure, a publicar i, si és possible, a llegir. També penso que a Viladecans la festa ha millorat força en aquests darrers deu anys: hi ha més activitat, més participació, més animació per a la lectura. Visca Sant Jordi!

dijous, 19 d’abril de 2012

Roses en bus

Alguna vegada ja us he comentat que al matí hi ha dies que agafo un autobús que passa pel Mercat de la Flor, al Prat. Solen pujar-hi una colla de paquistanesos (si més no, ho semblen), ben carregats de roses. Les porten en caixes, però sobretot lligades en farcells i cartrons que arrosseguen amb cistells amb rodes.
Avui hem tingut conflicte. Com que Sant Jordi s'apropa, s'havia incrementat notablement el nombre de venedors de roses i el volum dels seus paquets.
El xofer del bus s'ha empipat i s'ha passat l'estona rondinant i avisant que demà no els pensa obrir la porta, que allò és un bus i no una furgoneta. Els homes callaven, somreien nerviosos i miraven a terra. M'ha sabut greu i no he sabut com reaccionar. M'he autojustificat "in mente" pensant que si el xofer no es calmava una mica era inútil mirar d'intervenir.
M'imagino que el xofer té raó: tanta caixa i tant d'embalum poden provocar algun petit accident. Però em sembla que la majoria dels passatgers estàvem amb els paquistanesos: s'ha de ser molt pobre per anar a comprar a l'engròs en autobús. I si tenen ocasió de fer uns calers, doncs ben fet que fan. Jo m'he recordat de quan tenia tretze o catorze anys. Als llargs estius treballava (54 hores setmanals, jornada habitual aleshores) en una botiga de roba, i m'enviaven a comprar als majoristes. Tornava carregada com un ruc, de vegades amb unes peces de llençol que pesaven com un mort. I anava en metro pujant i baixant escales amb aquells paquets... Ara segurament em costaria molt més fer-ho.
L'esforç d'aquests treballadors és la millor poesia que m'aporten les roses. Tant de bo se'n surtin i tant de bo trobi maneres de ser solidària amb ells.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Pasqua i atur

La llum només pot ser perceptible i valorada realment enmig de la fosca, m'escrivia un amic que va llegir el post més aviat pessimista d'ahir. Doncs crec que té raó. Bona Pasqua a totes i a tots!
Avui us deixo amb un cartell que hem fet l'Equip de Pastoral Obrera de Sant Feliu i que s'enviarà a totes les parròquies del nostre bisbat. És una pregària sobre l'atur, pensada per al Primer de Maig i pensada també des de la Pasqua. Perquè ens cal abordar tot aquest patiment que la crisi genera en positiu, des de l'acció, la imaginació, la solidaritat, la generositat, la lucidesa. No n'hi ha prou amb lamentacions; d'alguna forma aquesta mena de llosa pesada que és damunt de tanta gent, s'ha de veure transformada, alleugerida, il·luminada (a poder ser no per iniciatives tan funestes com Eurovegas!).
Total, que per inspirar-nos, proposem a les parròquies que, si volen:
a) pengin el cartell
b) el 29 d'abril llegeixin la pregària que hi ha a totes les misses
c) si en tenen ganes, recullin totes les "intencions" per a la gent concreta de la comunitat que pateix l'atur.
d) si s'animen, muntin una pregària sobre el tema...
I a partir d'aquí tirin endavant totes les iniciatives que se'ls acudeixin: des de fer un fons de solidaritat, a coordinar-se amb altres entitats del barri, a contribuir a la inserció social o laboral, a fer presents els sindicats, a crear ocupació, a crear consciència que la feina és un bé a repartir, etc. 
Durant el duríssim atur dels anys 70 i 80, l'Església va muntar associacions de joves, cooperatives, entitats d'inserció laboral... i van ajudar molta gent sense caure en la beneficència. Tant de bo ho sapiguem fer.


dissabte, 7 d’abril de 2012

Tot negre

Aquesta Setmana Santa ha quedat marcada per la mort d'en Pepito. Descansi en pau. Tot plegat és com una sacsejada que, encara que sembli contradictori, no m'ajuda gaire a viure aquests dies des d'un punt de vista litúrgic. Hi ha massa emocions pel mig.
Em costa recuperar la normalitat, fer el munt de feina que, amb tot això, m'ha quedat endarrerida. I em costa sobretot viure la Pasqua com a esperança. Em sento cansada i ho veig tot negre i em sento una mica hipòcrita quan vaig predicant pel món que el gra de blat que mor acaba donant fruit. Costa d'assumir això del "és quan sóc feble que sóc fort" i que la felicitat no consisteix en l'èxit, ni personal ni social. En lloc d'èxit cal pensar en solidaritat, sempre menys brillant, però més real. Potser ha arribat el moment de buidar-se del tot, cosa de tot menys gratificant, i confiar que tot plegat servirà per alguna cosa que se'ns escapa. La cosa deu anar per aquí.
Penso en la gent que pateix. L'A., una amiga, acaba d'estrenar-se en la reforma laboral. Trenta-set anys treballant en una empresa i han aprofitat per fer-la fora només canviar la llei, amb una indemnització reduïda. Són els mateixos que van trigar anys a assegurar-la i que li han promès que quan s'acabi l'atur tindran feina per a ella com a autònoma. 
I penso en els beneficiaris de la Llei de la Dependència que a la pràctica resulta que estan finançant la Generalitat per la via que qualsevol canvi de situació comporta la interrupció de la prestació. Els més febles paguen.
I em sap greu que la Fundació Jordi Pujol posi d'exemple un monjo de Montserrat (crec sincerament que Montserrat faria bé de distanciar-se de semblant apropiació) pels valors que representa, i simultàniament CiU estigui disposada a vendre's el país a un personatge com el promotor d'Eurovegas. Ja es veu que això de la sobirania simbòlica té poc a veure amb la sobirania real. Ja podem ser independents políticament de totes les espanyes, si el model de país el marca Sheldon Adelson. I ja podem parlar d'espiritualitat, si el que compta de debò són els beneficis del joc i la prostitució, l'explotació laboral i el diner pur i dur.
Bé, Jesús va viure en la duresa del domini romà, en una religió encarcarada i nacionalista, en un context on els pobres eren multitud sense esperança. Ell va creure que Déu volia un altre món i hi va confiar prou com per ser conseqüent fins al final, per negres que fossin les conseqüències per a ell mateix. Pensant que tot allò bé deuria servir per alguna cosa. Des de la foscor potser ho entenc més. Tant de bo sàpiga seguir, modestament i en allò que pugui, el mateix camí.