divendres, 19 de febrer de 2016

Dos quilos quatre-cents grams d'història

No exagero gens. El llibre que han escrit Isabel Fargues i  Roser Tey, Sis segles d'assistència hospitalària a Barcelona: de Santa Creu a Sant Pau s'acaba de publicar i pesa això: 2,400 Kg. Té 650 planes i una mida de din-a-4. Certament no és un llibre per llegir al metro, que és el meu saló habitual de lectura.
Dos quilos quatre-cents... i més de 20 anys de recerca en la documentació arxivada a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Jo no he llegit gaire història, però sí que he observat, quan un tema m'ha interessat especialment, que hi ha qui fa història a partir de consultar les fonts de tota mena, i hi ha qui fa història a partir d'interpretar la recerca que han fet els altres (àlias refregits, de vegades!). La recerca de què us parlo, a més de ser rigorosa, s'ha presentat redactada de forma àgil i entenedora per als no iniciats, i degudament contextualitzada en la política i la societat de cada etapa.
Va sorgir amb ganes de conèixer la història de la infermeria, que totes dues autores viuen amb passió, però que ha esdevingut també història de Barcelona, de les seves institucions civils i eclesiàstiques i un bon aparador de les dificultats administratives, polítiques i econòmiques per dur a terme un projecte d'alta volada al llarg dels segles. Llegint-lo t'adones que molts dels tics de les nostres institucions vénen de molt lluny i que això dels vaivens polítics no és nou. El segle XIX n'és una bona mostra. L'altre gran tema de fons és la valoració i atenció de les persones pobres i malaltes, o discapacitades, o amb malalties mentals, o senzillament òrfenes o velles.
He quedat sorpresa de veure el patrimoni de l'Hospital al llarg de la història: des del teatre de la Santa Creu a les entitats "afillades", connectades amb l'Hospital, distribuïdes per la ciutat, i que ara tenen altres destinacions.
En fi, una molt bona feina.
Ara bé, em sap una mica de greu que un llibre d'aquesta qualitat, un veritable llegat per a les professions sanitàries, no hagi merescut una presentació i una difusió com cal. Va ser semipresentat en una conferència -esplèndida- que van fer les autores a l'antiga seu modernista de l'hospital. Em pregunto en quin país vivim quan veig que en aquesta mena de treballs els autors no cobren (ni tan sols les despeses que la recerca els ha causat) i que després l'obra queda mig arraconada. Una tasca d'aquesta mena seria digne de millor fortuna. Perquè això també és memòria històrica, memòria de l'atenció sanitària que els pobres de Barcelona han merescut al llarg de sis-cents anys i història de les persones -mooooltes dones- que n'han tingut cura.
Us el recomano!
PS (Per cert, orgullosa de la meva tieta, he, he)

diumenge, 14 de febrer de 2016

La copa i el vi

Cap de setmana d'iniciacio al desert, amb Els Amics del Desert de Barcelona i Pablo d'Ors, autor de la Biografia del silenci. Un regal immens que no sé si us sabré ni tan sols evocar.
Fa temps que, per la confluència de les activitats fetes al santuari del Miracle, la lectura de la Biografia del silenci (regal pòstum d'en Ramon C.), i el meu propi col·lapse personal (social i eclesial), vaig veient que em convé buidar-me, callar, escoltar i en cert sentit, recomençar.
A la trobada érem una trentena de persones, majoria dones, de procedències ben diverses i el mestre D'Ors. Dic el mestre amb una certa reverència, perquè la veritat és que he quedat impressionada de la seva capacitat pedagògica, de la seva acollida i atenció a les persones i, és clar, del contingut d'allò que ens ha anat exposant, preparat de forma meticulosa. I no ha estat només ell el bon acollidor: l'organització de tot el recés ha estat modèlica, tenint en compte les necessitats de cadascú. Aquella mena d'organització que, perquè funciona, no es nota: tot encaixa, senzillament.
Ha estat una trobada d'un cert impacte emocional.
En primer lloc, perquè fer silenci amb d'altres persones, per desconegudes que siguin, acaba creant uns vincles de comunió importantíssims, per damunt d'idees, sentiments, formes de ser. I sembla que tot plegat inspira: hauríeu d'haver vist la posta en comú final. La capacitat d'expressar coses ben difícils de dir habitualment -parlem no pas de l'abstracció sinó de l'inefable- superava tota expectativa.
Per a mi la cosa tenia alguns components de dificultat: no callo ni sota l'aigua (literal: a la piscina ens fan parlar sota l'aigua :)), estic enganxada al mòbil, no sé viure sense un llibre a la mà, practico la dispersió activa i em perdo dins l'activisme. En cert sentit, el rendiment i l'eficàcia han estat sempre el meu motor contra la mandra fins a l'esgotament. Al desert de Cornellà, aquest cap de setmana he aconseguit desconnectar-me, he aconseguit estar-me quieta, recitar el mantra aconsellat, posar les mans en la posició recomanada, mantenir l'esquena dreta, i encara he après el valor dels gestos (això em costa molt, sempre).
Ahir vam compartir una nova experiència: la benedicció mútua. Beneir tothom, persona a persona,  amb la imposició de les mans, el senyal de la creu i de la llum (no té sentit venerar la creu si no pensem que porta a la llum, D'Ors dixit) i la fòrmula "En nom del pare, del fill i de l'esperit sant". Els no cristians expressaven el desig d'energia per recórrer el camí que porta a la font, que, de fet, ve a ser el mateix. Es tracta de desitjar el millor per al veí/veïna, aportant-hi tot el que som i el que tenim, utilitzant unes mans que fem servir tantes vegades per a expressar l'amistat, l'acollida, l'afecte. Un gest universal, el de la imposició de les mans, del qual els capellans no en tenen el copyright i que va resultar impactant. Alguns i algunes (em temo que jo, per exemple), agafaven el cap del veí com si fos un meló al mercat, però la veritat és que va estar bé. Una benedicció que es pot expressar de moltes altres maneres a la vida quotidiana, senzillament desitjant el bé i no malparlant de ningú.
Una altra qüestió especial ha estat aquest idea (en el meu cas, encara idea i no experiència) que el patiment s'ha de travessar, s'ha de poder mirar una i altra vegada. Fa mal, però és l'única manera de curar segons quines ferides i d'alliberar-se dels desitjos de venjança.  Intueixo que és veritat.
Hem descobert també una nova manera de llegir l'evangeli, molt personalitzada, que et feia sentir que allò anava per tu, realment. La paràbola del Fill Pròdig ha ressonat com mai.Una lectura mística de l'Evangeli que m'ha resultat novedosa i que no substitueix, sinó que aprofundeix.
Ha sortit la necessitat d'occident d'arrelar-se de nou a la seva pròpia tradició, una tradició, la del cristianisme, que s'adreça a tothom, que té una clara vocació inclusiva (encara que molts l'apliquen de forma excloent). Francament, la majoria d'activitat d'Església que conec s'adreça a si mateixa, en canvi en aquesta els assistents teníem en comú que no hi havia un rebuig al cristianisme, però el grau d'adhesió expressada a l'Evangeli era molt divers: des de religioses a persones que es declaraven agnòstiques. De fet, vam començar parlant de copes i de vi: la copa és la religió; el vi, l'espiritualitat. Tant és la copa si porta a beure el vi. Doncs això.
En fi, un camí engrescador que voldria encetar. El meu grup de revisió de vida, que em coneixen prou bé, em diuen que no m'hi acaben de veure. Jo no ho sé, però m'agradaria, tot i que la meditació sempre m'ha desvetllat molts prejudicis. Em semblava una forma de fugida, allunyada dels pobres.  Pablo d'Ors diu que la prova del cotó de la meditació és la compassió i que el desert és autèntic si genera caritat. Tant de bo. Desitgeu-me encert i constància. Em faran falta. I deixar de mirar-me el melic.

divendres, 12 de febrer de 2016

Liturgia, en femenino singular

Para muestra, un botón
Jueves Santo en una catedral española. Eucaristía de la Cena del Señor presidida por el obispo, acompañado de un sacerdote, un diácono y cuatro acólitos. Liturgia bien cuidada y solemne. Monición sobre el lavatorio de pies: se insiste en el valor del servicio a los hermanos. En el presbiterio están sentados doce ancianos de edad considerablemente avanzada. El obispo comienza el lavado, que tiene un carácter obviamente simbólico. Toda la comitiva (en total, siete hombres) va deteniéndose ante cada uno de los ancianos. Tras ellos, a una distancia prudente, dos mujeres ayudan a cada anciano a ponerse el calcetín, a calzarse y a abrocharse los zapatos. Más tarde son ellas quienes los acompañan de vuelta a sus asientos en la iglesia. Tantos hombres –pensé- para que al final el servicio real y eficaz lo desempeñen las mujeres.
 
Debo reconocer que la escena me resultó chocante y que, en lugar de contribuir a centrarme en lo que estaba celebrando, consiguió todo lo contrario. Una experiencia sin embargo nada anómala: una expresión litúrgica ortodoxa, en absoluto improvisada, diría que mimada, acorde con todas las rúbricas, que, sin embargo, no solamente no consigue conectar con buena parte de los fieles, sino que se da de bruces con la cultura en la que se desarrolla.
Una celebración en cuya concepción no han intervenido mujeres
 
No cabe duda de la riqueza de nuestra tradición litúrgica. Creo que no sería deseable ni oportuno adentrarse en la liturgia ficción tratando de imaginar qué habría sucedido si las mujeres hubieran tenido ocasión de aportar a los tratados litúrgicos su experiencia, su sabiduría, su modo de vivir la fe. En cualquier caso, no se ha contado con ellas, como ha ocurrido en tantos otros ámbitos, y además se ha considerado “natural” esta ausencia. En realidad, la ausencia no ha sido percibida como tal, aún hoy, por muchos. Una primera cuestión, pues, tiene que ver con la participación de las mujeres no solamente en la práctica de la liturgia en parroquias y comunidades, sino en su concepción, revisión y elaboración. Para lo cual es necesario, obviamente, que las mujeres tengan mejor acceso a la formación teológica y que las decisiones que afectan a la liturgia se tomen de forma paritaria.
Diecinueve hombres en el presbiterio, y ninguna mujer
 
Dejando aparte la oportunidad o no de que solamente los varones puedan presidir la celebración Eucarística, cabe preguntarse por qué las mujeres no pueden ser diaconesas, ni acólitas instituidas (aunque he visto mujeres revestidas efectuando servicios al altar en lugares como la catedral de Mainz o la de Nôtre Dame de Paris), o no hayan sido consideradas dignas, hasta la reciente modificación del papa Francisco,  de que el celebrante, en la Cena del Señor, les lave los pies.
 
He vivido la humillación de algunas mujeres –de probada bondad y experimentado y discreto servicio eclesial- acostumbradas a repartir la comunión y enviadas con malos modos a sentarse cuando el celebrante pasó de ser el párroco habitual a ser otro sacerdote. Un hecho que además levantó ampollas en la comunidad cristiana en cuestión, que lo vivió con irritación, pero la norma es la norma: donde hay sacerdote, no hay laico. Ni laica, claro. Tal vez exista algún argumento teológico –lo desconozco- que impide que las mujeres colaboren en estas tareas, pero, al margen de quien presida una celebración, me parece sano y equilibrado que en el presbiterio, y en función de las tareas asignadas, se visualice la aportación de hombres y mujeres.
 
Hemos avanzado, en cambio, con la colaboración de las mujeres que se ocupan de dirigir la celebración de la Palabra en los lugares donde una Eucaristía es inviable por la carencia de presbíteros.
La excesiva timidez del símbolo
 
Otro aspecto que me llamó la atención es la distancia entre la realización del símbolo (ese verter agua en un pie, secarlo rápidamente y pasar al vecino) y su significado. Sin duda, lavar doce pares de pies en una Eucaristía requeriría mucho tiempo. Pero sin embargo, este es un símbolo potente que yo creo que se desaprovecha. La mayoría de mujeres (y por suerte cada vez más hombres) hemos experimentado que el acto físico de lavar a otro (un rol que probablemente hemos desempeñado infinidad de veces en el cuidado de las personas) comporta proximidad, contacto físico, mojarse –nunca mejor dicho-, y es expresión de afecto y de amparo. Por otra parte, llama la atención que en el lavatorio arriba descrito los elementos que son propiamente no simbólicos, sino de servicio real son los que quedan al margen, los que no son valorados... y los que realizan las mujeres. ¿Se hubiera producido un caos litúrgico si un acólito hubiera calzado a un anciano?
 
Creo que la utilización de los símbolos en nuestras celebraciones a fuerza de estilización, resulta tan abstracta, que dificulta encontrar su sentido. Ocurre con la administración de los óleos y del agua, ocurre con un pan que no se asemeja al que comemos diariamente, ocurre con un vino que la mayoría de veces los participantes en la Eucaristía no probamos, o con un fuego pascual que a veces roza el ridículo. Es como si se considerara que cuando un símbolo se hace concreto, sus aspectos prácticos (tan cercanos a la cultura tradicional de la mujer) hay que desestimarlos, cuando son un buen punto de conexión con la vida real y cotidiana.
Solemnidad litúrgica versus contaminaciones periféricas
 
La celebración perfecta a veces viene acompañada de una cierta frialdad. Ya sé que se espera de los fieles la “actuosa participatio”, pero no siempre la comunidad consigue expresarse a sí misma en la celebración litúrgica. Dicho de otro modo, debería notarse la vida de la comunidad, lo que preocupa en su entorno, sus afanes, las relaciones entre sus miembros y sus vecinos, y muy especialmente su relación con los más pobres. La Eucaristía debería reflejar el carácter y los anhelos de quienes participan en ella. Y en estos anhelos deberían estar incluidos los que viven en la “periferia existencial”, como dice el papa Francisco. Parte de esta periferia suele estar atendida por la pastoral de la salud y por las Cáritas parroquiales, servicios realizados muy mayoritariamente por mujeres. Deberíamos preguntarnos cómo hacer para descompartimentar nuestras comunidades de modo que lo que se vive en Cáritas se transmita a la Eucaristía y llegue así al conjunto de la comunidad, no como una anécdota excepcional, sino como una parte substancial de nuestra fe, lo cual, de por sí, favorecería una mayor participación activa de las mujeres. En realidad, la responsabilidad de Cáritas es claramente un servicio propio de un diaconado, que podría estar vinculado al altar, y ser realizado por una mujer (no obstante, las muy femeninas Cáritas muy a menudo son dirigidas por hombres!).
 
Y otra cuestión es cómo las personas que sienten inquietud espiritual, pero no han descubierto la fe en Jesús, las personas que padecen por cualquier causa, las que están enfermas física o psíquicamente, las que están en paro o se sienten marginadas de alguna manera, pueden sentirse bien acogidas en cualquiera de nuestras celebraciones. Esto tal vez signifique saltarse alguna rúbrica, repensar los espacios, adecuar el lenguaje... Es probable que la consecuencia sea una liturgia un poco contaminada. Pero es lo que tienen las periferias, ya en el tiempo de Jesús.
Un lenguaje litúrgico que debe conectar con el código cultural
 
Aunque la liturgia se manifiesta a través de las palabras, su fuerza radica precisamente en que es también una expresión no verbal, que conecta con facilidad con el arte y con la interioridad sin mediar necesariamente una explicación racional. El símbolo, el gesto, la acción nos acercan al corazón del Misterio. Sin duda, nuestras celebraciones conectan con expresiones universales comunes a todas las culturas, pero sin duda también se ponen en diálogo para bien o para mal con el código cultural que las acoge. Y ahí es donde se produce una gran fisura. El mero hecho de que en las celebraciones las mujeres tengan un rol pasivo o invisible, rechina en una sociedad en la que la presencia femenina se ha hecho imprescindible en todas las instituciones. Si esto, a muchos cristianos de a pie, nos incomoda, creo que se convierte en una barrera importante para la evangelización, porque, por activa o por pasiva, la liturgia no deja de expresar cómo son las relaciones entre los miembros de la Iglesia. Y estas relaciones están marcadas por una histórica desigualdad.
 
Mientras las mujeres no nos sintamos valoradas por la Iglesia, el mensaje de Cristo permanece velado. ¿Son prejuicios? Probablemente, pero bien alimentados por algunas voces eclesiásticas cualificadas que consideran que ningún discurso de género debe tener cabida en la Iglesia. Como si Jesucristo mismo no hubiera desafiado tantos prejuicios en relación a la mujer. Mientras la aportación de las mujeres al culto, a la pastoral, a la organización, no sea valorada suficientemente, nuestras comunidades sin duda se empobrecen y entorpecemos la transmisión del Evangelio.
Algunas cuestiones, a modo de conclusión
  • ¿Por qué la liturgia, a pesar de su carácter central en la vida cristiana, ocupa un lugar tan discreto en la formación teológica básica que se ofrece tanto en parroquias y movimientos como en las facultades de teología?
  • ¿No debería promoverse el estudio de la teología y la liturgia entre las mujeres? ¿Por qué los activos de formación teológica y pastoral de la Iglesia se dirigen preferentemente a quienes van a ser ministros ordenados? ¿Qué proporción de mujeres (y de laicos en general) obtiene becas y se doctora en las grandes universidades católicas? Creo que sería justa y necesaria una política eclesial que contribuyera a equilibrar la paridad entre sabios (y sabias).
  • En el pensamiento litúrgico, ¿cabrían otras aportaciones interdisciplinares aparte de las que proceden del ámbito estrictamente teológico y técnico de la liturgia? Al fin y al cabo, la liturgia comprende la vida entera. Y ahí las mujeres pueden hacer aportaciones valiosas desde las ciencias humanas y sociales. Porque sin duda las disciplinas donde se tiene en cuenta la relación con las personas (educación, enfermería, trabajo social, antropología, psicología...) suelen ser campo “de mujeres” (que va abriéndose lentamente a los hombres) y aportación imprescindible para comprender el lenguaje de nuestro mundo.
  • A veces, algunos liturgistas da la impresión de que se plantean la liturgia como un desarrollo normativo. Por lo tanto, la bondad o no de una determinada celebración no se mide por su impacto en la comunidad (difícil de valorar, ciertamente), sino por su ajuste a la norma. ¿Qué tal si se tuviera en cuenta a los equipos litúrgicos laicos parroquiales o de las comunidades? Seguro que sus observaciones sobre qué funciona y qué no funciona y cómo se percibe la liturgia en su entorno son también valiosas.
  • ¿Por qué no se se reconocen más explícita y visualmente (una forma de hacerlo sería vestir el alba) los servicios al altar que los laicos y laicas realizan? Disponer lo necesario para la celebración, ejercer como acólita, leer, preparar moniciones y plegarias, dirigir los cantos, repartir la comunión, recoger la comunión para los enfermos…
 (Article a punt de publicar-se a la revista Phase)

dimarts, 9 de febrer de 2016

Competir o col·laborar

Dibuix: Montserrat Cabo
Fa dies que mantenim un interessant debat amb en Jordi. Al seu taller fan eleccions per triar representants dels nois i noies en no sé quin consell. M'imagino que d'acord amb els estatuts de la Fundació Caviga, que preveu sistemes de participació dels nois en el seu consell. Ho plantegen com unes eleccions en tota regla: presentació de candidatures, publicitat, debat electoral i eleccions.
En Jordi, que no se'n deixa perdre cap, ha estat delegat i vol continuar sent-ho, per tant es presenta. Em va venir a trobar perquè l'ajudés a buscar eslògans. Es deleix perquè li facin entrevistes, el fotografiïn i es pugui lluir. Així se sent estimat i reconegut.
Reconec que m'incomoda molt tot plegat, perquè ho veig com un trist mirall de la nostra manera de fer, sobretot en la política, i quan en parlo amb en Jordi, em sento tirant-li galledes d'aigua freda, i em sap greu. Però tampoc no semblaria gaire bé animar-lo. De tota manera per sort no em fa gaire cas.
D'una banda em pregunto per què no fan rodar les responsabilitats. La meva experiència és que perquè una associació avanci és molt millor que els serveis (àlias càrrecs) s'exerceixin de manera rotatòria, que no pas que els responsables es perpetuïn. És una bona manera que tothom valori la feina, que se'n senti responsable i que estimi més allò que té entre mans. També ajuda a treballar pel bé comú, més que no pas pel desig individual. De vegades això és difícil, perquè la gent no se sent gaire portada a participar en res que porti feina, però és una bona cosa. També perquè hi ha gent tímida o insegura i que algú els faci confiança els fa avançar.
L'altra qüestió és que basen el debat en les qualitats dels qui es presenten. Per la qual cosa han de fer el possible per "vendre's" perquè la gent els voti, cosa que més aviat estimula la vanitat que una altra cosa. A mi, tot i que sóc ben cregudeta, em costaria força fer-me propaganda així.
Jo li recomanava a en Jordi que pensés quines coses els faria falta al taller, que parlés amb els seus companys, que intentés saber què volien i què esperaven. De seguida em va fer una llista de qüestions que a ell li agradarien, qüestions de diferent pes, però algunes molt importants. En valoro l'esforç de posar-se a pensar, que sempre costa, però no sé si aconsegueixo que entengui què vull dir.
Han sortit cinc candidats per a dues places. Faran un debat i demanaran el vot. I és possible que surti en Jordi: la gent l'estima i el valora. Jo em pregunto: si tenen cinc persones disposades a treballar per al conjunt d'usuaris, ¿no seria millor que totes cinc treballessin permanentment per al taller encara que només dues en fossin portaveus? Em temo, però, que això del guanyar i del perdre pot més i que el treball en equip passa a segon terme.
De fet el taller d'en Jordi funciona en la majoria de coses de forma exemplar. L'únic defecte que els trobo és aquest sentiment permanent de competència mútua. És molt habitual que moltes activitats ben interessants es plantegin en relació a concursos, per exemple. Guanyar sembla molt més important que, senzillament, aprendre, treballar, gaudir. Sospito que això a més té conseqüències una mica perverses: en Jordi s'ha passat moltes hores a la vida escrivint -força bé- pel plaer d'escriure. Des que es presenta a un concurs per a persones discapacitades, n'ha perdut el gust perquè no guanya. Jo li dic que això dels concursos no és gaire important i que sovint els premis tenen molt d'atzar. Que l'important és aprendre a expressar el que un porta a dins cada cop millor. Però l'argument no ven.
Reconec que potser no hauria de fer en Jordi víctima de les meves frustracions. Però, caram, si tendim a treure ferro a la seva discapacitat, també deu estar bé no donar-los peixet en tot. Em sento esgarriacries.