diumenge, 27 d’octubre de 2019

La crisi política a Catalunya: dels estralls de la recessió econòmica global a la construcció de sortides polítiques



Aquest article reflexiona entorn dels motius i els contextos de la crisi política que viu Catalunya en consonància amb el canvi d’època que travessa el món. No es proposa expressament abundar en les singularitats de caire nacionalista que concorren al país sinó només descriure-les per entendre com vehiculen causes de profund malestar d’origen més estructural. Les forces tel·lúriques que les impulsen tenen a veure amb l’evolució del saber humà i la gestió d’aquest des dels metabolismes socials i polítics en el capitalisme.   

Finalitzada la segona guerra mundial, Europa i Amèrica van viure 30 anys de progrés social i econòmic amb un gran desenvolupament industrial. L’estat espanyol s’hi va afegir entrats els cinquanta amb limitacions per l’autarquia i la dictadura. L’esperit del New Deal del president Roosevelt  per aixecar l’ànim i l’economia americana després de la gran depressió de 1929, es globalitzava amb els Acords de Bretton Woods (1944), que va ser una mena de pacte entre el capital econòmic i  el capital social per rellançar l’economia. Però a començament dels 70  es va desencadenar una ofensiva neoliberal (Margaret Thatcher i Ronald Reagan) per posar fi al principi de protecció social, aquell que havia construït l’Estat de Benestar gràcies al qual les societats d’Occident van viure un llarg període de creixement econòmic i de pau, encara que l’anomenessin “guerra freda”. Llavors, mentre s’anava esgotant la darrera fase del vell paradigma industrial del s. XX, i coincidint amb una crisi arrel del sobtat augment del preu del barril de petroli (1973), amb l’invent del  microprocessador de Intel començava a instal·lar-se el que ara anomenem el cicle tecnològic digital en un combat (schumpeterià) entre les velles i obsoletes industries i les innovacions en marxa. Recordo, com a nota personal, que en aquella època d’estudiant vaig comprar un llibre titulat 20 lecciones de electrónica digital. Simultàniament, el govern del PSOE havia ordenat el desmantellament de la indústria pesada enmig d’importants conflictes laborals.

L’etapa d’instal·lació d’un nou paradigma tecnològic ve dominada, segons els manuals d’història de l’economia, per les tensions del capital financer. S’iniciava un procés que conduiria a la globalització dels mercats financers gràcies a la xarxa telemàtica global i a la descapitalització política creixent dels Estats en favor de poders econòmics i lobbys financers. Al frenesí d’aquell moment d’agitació financera es contraposava una devaluació creixent de salaris i de condicions laborals, és a dir, una creixent precarització amb desregulació del mercat laboral i deslocalització de manufactures. Corrien els anys 90 del passat segle, i l’economia financera (de paper) es desacoblava cada cop més de l’economia productiva (la real) mentre inflava bombolles especulatives preparant l’inevitable escenari de col·lapse financer que arribaria el 2008.

Aquell procés de neoliberalització va enviar a molta gent a l’atur, va afeblit l’estat de benestar, va reduir el poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores, i va augmentar considerablement la desigualtat. Cap a la primavera de 2011 la indignació (el moviment dels indignats)ocupava la plaça de Catalunya de Barcelona  en resposta a l’insostenible degradació del clima social a la vista dels estralls que ocasionà la crisi i la recessió econòmica. Les empreses feien fora milers de treballadors mentre els directius cobraven salaris d’escàndol. Gerents de bancs s’apujaven descaradament els sous mentre ordenaven desnonar famílies que no podien fer front a hipoteques i crèdits concedits frívolament. I la corrupció galopant del Partit Popular, al govern, feia envermellir. El carrer bullia, i els Mossos d’Esquadra carregaven contra la gent acampada a la plaça de Catalunya per ordre del president Artur Mas, que havia fet les grans retallades socials amb una Generalitat pràcticament en fallida tècnica. La prima de risc de l’Estat estava pels núvols i el ministre d’economia, Guindos, va decidir rescatar els bancs en fallida. Molts d’ells eren Caixes, entre elles Catalunya Caixa que s’havia apuntat alegrement a l’economia de casino atiada pels vents neoliberals de darrer terç de segle, col·locant als seus clients, analfabets financers, hipoteques a dojo i altres productes financers tòxics com les anomenades “preferents”. 

Va ser llavors, en comprovar l’envergadura de les protestes socials per les retallades –explica Enric juliana- quan el nacionalisme català tradicional va veure en risc la seva reconquerida hegemonia a la transició. Els estralls causats per la crisi econòmica havien aixecat un moviment (el 15M) que tenia raons i una força potencial sobrada per desplaçar del poder a tota bèstia vivent. El setge que més de 2.000 indignats van muntar a la Ciutadella, entorn del Parlament, el juny de 2011 va fer entrar en pànic al Govern. Jordi Turull, llavors diputat de CiU, va qualificar aquells actes protagonitzats per joves indignats de cop d’estat encobert. El Govern de Mas, que aquell dia va entrar en helicòpter a la Ciutadella, va demanar dures penes de presó pels indignats assaltants. Un any més tard CiU va votar a favor al Congreso de los Diputados l’iniciativa del llavors ministre Fernandez Díaz per endurir el codi penal als que se saltessin la llei i provoquessin desordre públic. Poc imaginava que se li acabaria girant en contra. Amb els ànims caldejats a Catalunya per la sentencia del TC contra l’Estatut, la direcció de Convergència Democràtica es va llençar sense embuts a la croada independentista, creient que d’aquella forma passarien d’estar al focus de les crítiques per les retallades, els excessos neoliberals i la corrupció política a ser vistos com l’ofensiva d’una mena de moviment de salvació nacional enfrontat a l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol.

Per aquesta i no cap altra raó, els nacionalistes catalans, en hores baixes enmig de l’escàndol de la família Pujol, preparaven una estratègia per canviar la percepció popular que identificava a Mas amb el problema per formar part de la solució mitjançant la cuirassa independentista contra un tirà extern que no era altra que Rajoy i l’Estat. Creixia la desafecció dels catalans envers l’Estat, però la llavor d’un trencament social vaticinat per Aznar “Se romperá antes Catalunya que España” acabaria germinant, no en un enfrontament generalitzat però si en l’afebliment de la convivència, i amb una desafecció també creixent de molts catalans envers el catalanisme que tan bé havien integrat fins aquell moment. La distància entre Catalunya i Madrid s’eixamplava perquè ni els uns ni els altres, malgrat els retrets mutus, es van esmerçar ni poc ni molt perquè es produís el diàleg que tots demanaven. La via dels acords no figurava entre els moviments tàctics ni dels uns ni dels altres. Tots els partits polítics tenien prou problemes a casa seva per salvar els mobles, i l’estratègia passava per culpar al contrari. Els estralls de la crisi econòmica van provocar una crisi política. I el conflicte es va judicialitzar, no per accident sinó a plena consciència dels governants a Catalunya i a l’Estat, davant la mirada atònita del lehendakari Iñigo Urkullu que, conscient  d’on condueixen els processos de negació del diàleg, es va oferir infructuosament a intervenir. La sentència del Procés posa ara fi a la resposta judicial, aquella que ningú volia però tothom esperava per reafirmar-se tàcticament cada bàndol davant dels seus. La sentència, doncs, fos la que fos, no tancaria res sinó que previsiblement reobriria l’escenari polític, això si, amb una recrudescència emocional que complicaria encara més la solució.  

Deixats en darrera els anys de recessió econòmica, l’empremta de la crisi econòmica ha afeblit el teixit productiu i sobretot ha magnificat les diferencies socials. Les crisis econòmiques tenen la missió de sanejar un sistema que ha esdevingut corrupte després que un vendaval d’innovacions hagi remogut l’empresa industrial, els capitals financers s’hagin tornat bojos cercant refugis segurs i de rendibilitat curtplacista, i un canvi de valors comenci a quallar entre les noves generacions. La sortida de les recessions econòmiques venen acompanyades d’una inestabilitat política. És quan cal fer els canvis i relleus per sanejar el sistema, foragitar la corrupció, crear unes condicions de major justícia i equitat, i crear un marc de confiança i d’esperança. Històricament, en aquests períodes post-recessió han revifat els populismes! Catalunya i el conjunt de l’Estat es troben en aquest moment, amb consecutives convocatòries i repeticions electorals, com també està passant a altres països: Regne Unit o Itàlia, per exemple. L’aparició de nous actors polítics com C’s, Unidas Podemos, els Comuns, Vox. El revifament de nacionalismes. I també nous eixos polars com l’independentisme o l’antieuropeisme, mostren com l’agitació social provoca crisis polítiques.

La depauperació de la població junt amb l’esvaïment de la utopia com a lloc impossible provoca la sensació d’un progrés fracassat que fa emergir en la població adulta un sentiment de nostàlgia d’un passat que sovint s’idealitza per proporcionar un agafador on dipositar la poca esperança que els pogués quedar a aquells que es perceben a si mateixos com supervivents d’una altra època. La por a un futur incert, però també la manca de sentit d’un present sense altra utopia que el consum abocat a la negror del canvi climàtic, ha mobilitzat a Catalunya majoritàriament unes classes mitjanes i menestrals afeblides i temoroses que substitueixen el sentiment de classe per una altra “dignitat”. L’absència d’un lideratge polític que fixi els punts cardinals d’un projecte emancipador de societat és, potser, el motiu de l’orfandat política dels fills del catalanisme que, de tant sentir el relat de l’”Espanya ens roba”, s’han llençat als carrers sense por, apoderats amb la consigna de “els carrers seran sempre nostres” per vèncer el tedi i la frustració.  

Quan les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten és quan es donen les condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és capaç de redreçar el rumb de les decisions amb lideratge polític. I paradoxalment en aquests moments, on la transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques que al seu torn mobilitzen altres transformacions socials i culturals, és quan la política està més en la indigència.

Els joves van en patinet però la indústria continua oferint potents models tot terreny urbans que quasi ningú pot pagar. Les dones han empoderat la societat d’una cultura feminista per més que els productes femenins continuen embolcallats de color de rosa, que elles rebutgen. Els fabricants de màquines fotogràfiques ja saben que els joves només fan servir el mòbil. El mercat immobiliari ha canviat l’oferta perquè l’estereotip familiar ja no és el que era. La sostenibilitat nia en una població que està canviant hàbits de consum. La davallada de vendes d’automòbils amb motor dièsel ja tanca fàbriques. La pèrdua de llocs de treball, l’obsolescència dels coneixements que tant va costar d’adquirir, les plataformes de treball indecent que aprofiten la manca de regulació estatal, les grans tecnològiques que abusen d’una posició monopolística, els naufragis a la mediterrània i els refugiats que imploren asil, no només polític sinó també climàtic, religiós, econòmic...els vols low cost que escalfen el planeta i l’Airbnb que gentrifica la Barcelona dels barris, il·lustren com atropelladament un conjunt d’innovacions tecnològiques i socials es difonen per tot arreu provocant canvis, mareig i desori.

Aquests temps de transit, de canvi d’època, són els temps de la política. També dels populismes de fugida endavant amb oportunistes que prometen solucions màgiques o impossibles al crit de “sí, es pot”, regressives o introspectives (nacionalismes) que exalcen el petitisme o localisme intel·lectual que és el refugi en temps de por. En la política s’hi barreja tot, també la proposta responsable, aquella que ha entès que els reptes actuals són el canvi climàtic, la transformació del sistema econòmic i productiu, la sostenibilitat ambiental, la transició del model energètic, l’equitat i la justícia no dels teus sinó de tots. Que cal deixar el cotxe i agafar el transport públic; Que el turisme massiu és insostenible. Aquestes són les utopies i les apostes d’aquest segle. Utopies globals perquè no es tracta de desentendre’s de la resta de comunitats d’Espanya o de les regions menys prosperes d’Europa, o dels immigrants pobres sinó de transformar el Món (abans en dèiem internacionalisme).   

Per abordar aquest futur es necessiten pactes socials que englobin majories àmplies. Però Catalunya viu ara una crisi d’ordre públic que recorda la dels Gillettes jaunes a França que va durar mesos i va estar a punt de desbordar el propi estat francès. No sabem que pot passar després del Brexit que té a tot un poble amb l’ai al cor i una divisió tremenda. En alguns països del continent americà (Mèxic, Xile, Equador, Argentina) hi ha crisis insurreccionals amb un denominador comú: la desigualtat creixent i l’anunci de mesures econòmiques que penalitzen a les classes més pobres, amb el rerefons d’una crisi energètica i de recursos que ja despunta. Hom troba a faltar projecte i credibilitat del cantó de la política. La sentència de l’anomenat procés ha provocat indignació, com era d’esperar, i molta frustració que desborda amb la protesta pacífica i també amb la violenta. La ferida emocional que ha deixat no sanarà si no s’ofereix a la població un camí polític transitable, amb un diàleg possible. L’actual govern de la Generalitat, víctima de ell mateix, és incapaç d’oferir cap sortida, i per això està políticament enderrocat, a l’espera de les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, si és que hi arriba.

Les eleccions a Corts generals del 10 de novembre és l’horitzó conegut més proper a dia d’avui per començar a reconstruir l’edifici en ruïnes de la societat espanyola i catalana en particular. Només amb un New Green Deal, o nou contracte social que comprometi a tothom per abordar la sortida d’una crisi global que és fonamentalment ecològica i de recursos, i que abordi també el diàleg d’entesa entre l’Estat i els seus territoris, podrem encarar una sortida i sumar-nos al  gran projecte de la Unió Europea pel segle XXI, que no és altra que esdevenir subjecte rellevant en un nou ordre mundial que es proposa reptes tan agosarats com aturar l’escalfament global i fer-ho amb justícia social. La polarització política que plana avui a Europa és entre els que estan disposats a sumar fent renúncies particulars, i els que busquen dividir per reivindicar-se. Tot està obert.   


Salva Clarós
Octubre de 2019

Catalunya i la qualitat performativa del llenguatge


Em va venir aquesta idea al cap quan vaig llegir un cartell d’un CDR del meu poble, amb tots els aldarulls d’aquests dies, que tant ens estan afectant a tots plegats. Vaig pensar que el llenguatge del CDR i el de molts dels joves que estan revoltant-se a Catalunya, cremant contenidors i tallant carreteres, no era tant el d’una opció política que lluita per obrir-se pas, sinó el d’una guerra que ja ha perdut cap altre camí per expressar-se que no sigui el de la violència. Bé, els joves solen viure-ho tot intensament, és el que els toca per edat i condició, amb o sense mares o tietes protectores.
Molta gent a Catalunya viu els fets d’avui des de la perspectiva i la situació del 1714, com una derrota humiliant . M’ha fet pensar que tant commemorar els fets del 1714, i tant parlar-ne com una cosa no superada ens ha configurat la percepció. Sempre havia sentit a parlar del llenguatge performatiu en relació a la litúrgia i no hi acabava d’entrar, però ara m’adono que efectivament el llenguatge té una altra dimensió que fa real allò que proclama.
Ho dic en el sentit que, és clar, fa de mal negociar políticament el tema de Catalunya si la percepció és de guerra i no de política. És diferent sentir-se humiliat que ciutadà amb drets i deures amb camins institucionals pel davant. I ho dic des de la percepció que aquests camins legals sempre són posats per minories amb poder i avalats per majories que els compren el relat. Això val tant per a qui vol la independència com per a qui vol que les fronteres s’obrin per a tots els refugiats, que els immigrants tinguin els drets i deures que té tothom, que els serveis públics siguin de qualitat o que l’administració del dret s’apropi més a la justícia. Perdre permanentment aquestes batalles a mi no em fa sentir derrotada, em fa sentir que he de treballar molt més per això que en diuen “eixamplar la base” o “modificar la correlació de forces” o “treballar per al bé comú, especialment el dels més vulnerables”. Sabent que els mitjans de comunicació lligats al poder hi aniran a la contra. 
A banda d’aquest sentiment de perdre totes les batalles socials, m’adono que la meva percepció d’Espanya és molt més positiva. Potser perquè jo no em remunto al segle XVIII, sinó al que han estat gairebé els meus 63 anys de vida, en els quals, francament, no m’he sentit especialment agreujada. M’he sentit unida a molta gent espanyola i no catalana banda i banda de l’Ebre: patidors del franquisme, lluitadors clandestins, fonts d’inspiració per a mi de moltes coses compartides. Potser m’ha unit a molts d’elles i ells el sentiment de classe (jo encara soc de l’internacionalisme proletari) i de vegades (poques) m’he sentit qüestionada en el tema lingüístic. Però estic ben segura que els grans problemes són problemes compartits i que la solució passa pel treball conjunt de tots plegats. Perquè de franquistes, de corruptes i de brètols n’hi ha i n’hi ha hagut banda i banda.
La lògica de les barricades i de les derrotes no ajuda a avançar, jo crec i jo no m'hi sento gens identificada.

dijous, 24 d’octubre de 2019

La meva comunitat de la piscina



Em faig gran, i en lloc d’envellir amablement ho faig amb una mena de sentiment d’inadaptacíó als temps que corren.
D’inadaptació tecnològica, tot i que la informàtica, per exemple, sempre m’ha agradat molt. Reconec que la innovació permanent, que havia estat un estímul per a mi, comença a esgotar-me, i que, tot i ser addicta al Candy Crush, la perpètua connexió cada dia em costa més, i em menja unes energies que potser seria millor dedicar al silenci o a coses més intel·ligents, per no parlar de la sospita que tota la vida queda exposada al “big data”, cosa que em provoca calfreds.
D’inadaptació ideològica, perquè em sento desubicada. Primer pel tema nacional: no ser indepe en el meu ambient et fa sentir com un pop en un garatge o, dit d’una altra manera, amb una solitud aguda o com si estiguessis a punt d’estripar-te per la meitat. I en segon lloc, perquè l’espai de la meva militància política, més aviat escarransida acaba de desapareìxer. ICV ja és història. Una història que ha fet aportacions molt positives i ha obert molt de camí, però història passada. A banda que això dels comuns no m’acaba de convèncer, també em trobo que la manera de treballar d’avui té poc a veure amb els meus inicis amb el sindicalisme i la política. Quan vaig començar, ja fa quaranta anys, l’organització dels treballadors i l’estructura que se’n derivava eren sòlides i pesants (massa i tot: no enyoro gens aquelles reunions tan feixugues). Però avui tot es resol via whatsapp, no tens gaire l’oportunitat de debatre cara a cara, la imatge pesa més que el contingut i la immediatesa més que la importància. Tot és gasós.
D’inadaptació eclesial. Aquí sí que sovint tinc la sensació que ens movem a dues velocitats. Una, ràpida, la dels fets: l’envelliment, la manca de capellans, la dificultat per connectar amb els joves, o amb els allunyats... i una altra no pas lenta, sinó absolutament immòbil, que és la forma d’organitzar-se de l’Església: rígida i clerical. Em sento com en els dibuixos animats, amb un peu a cada vora amb un esvoranc que es va fer gran a sota meu i sense l’elasticitat del Bugs Bunny. Un altre estrip en perspectiva.
I, per acabar-ho d’adobar, l’ull de Mordor va eixamplant la foscor i l’abast de la seva mirada: el feixisme creix, els pobres i els immigrants són rebutjats i maltractats, la crisi climàtica ja és aquí i la desigualtat social avança a marxes forçades. I no se m’acut com lluitar-hi de forma eficaç, a banda de les coses petites que ja vaig fent. Penso sovint en el títol d’una pel·lícula del Werner Herzog, L’enigma de Kaspar Hauser, que tenia com a subtítol la frase: “tothom a la seva i Déu contra tothom”. Perquè davant de tots aquests problemes, sembla que és impossible posar-se d’acord amb el veí per treballar. Només cal observar la trista vida política on la paraula “consens” ha desaparegut del mapa i que jo diria que és reflex de la nostra manera general de viure.
Si heu arribat fins aquí ja deveu saber que, efectivament, estic una mica deprimida, a banda del meu pessimisme natural. Per això per a mi és tan important la meva comunitat de la piscina. Fa quatre o cinc anys que un parell de matins a la setmana vaig a nedar. Faig un curset perquè sense l’estímul del grup em costa molt ser constant. I el grup ha esdevingut una petita comunitat de persones  atentes les unes per les altres, d’acceptació incondicional (jo nedo fatal!) de les habilitats i el tarannà de cadascú, de petits avenços sense competència mútua, de senzillesa en el tracte. La Conxita, la Lola, la Nieves, en Bengi, en Jordi, en Ramon i, naturalment, els “jefes” Toni i Guillem, han aconseguit dues coses ben difícils: alegrar-me la vida amb la seva companyia i que sigui capaç de nedar amb constància, encara que m’hagi de llevar a les 5 del matí. Ben senzill. Ben imprescindible. Ben transformador. Gràcies, piscineros.
(Publicat a Foc Nou, i a punt de sortir, espero)

dijous, 10 d’octubre de 2019

Sant Joan de la Creu, Rosalía i la imatgeria religiosa


En aquest mes d’octubre dedicat a la missió, se m’acut parlar-vos d’una situació que, si més no a la gent de la meva edat i condició, ens resulta ben difícil: la connexió amb el llenguatge i la cultura dels joves, acompanyada del prejudici sobre el seu desconeixement i rebuig de la cultura cristiana.
Contra els prejudicis no hi ha millor cura que el coneixement directe. En el cas dels joves, aquesta cura la tinc a la feina, amb una companya que encara no ha arribat a la trentena. És a través d’ella que he conegut alguns “youtubers” ben interessants.
Un d’ells és Dani Pajuelo, que va ser entrevistat per Catalunya Cristiana en un número anterior.  Capellà, enginyer informàtic i raper, té un to amable, i la capacitat d’establir ponts i de connectar amb persones molt diverses (té més de 600.000 seguidors) sense defugir cap tema per delicat que sigui. El seu llenguatge respectuós i pedagògic ha influït, jo crec, en la forma en què molts altres youtubers tracten el tema religiós. Un altre personatge youtuber de què avui us parlaré és Ter, una noia arquitecta, d’una àmplia cultura i que es presenta amb un llenguatge àcid i irreverent (“mola que te cagas” cada mig minut, aproximadament). No és creient, i té el do d’aprofundir en qüestions culturals importants des d’una falsa aparença banal. Té també 600.000 seguidors, no tants, però, com la seva parella, un youtuber especialment recomanable per als aficionats a la música, a qualsevol música, com és Jaime Altozano (1.760.000 subscriptors). Per què us en parlo?
Doncs perquè hi ha dos videos que he vist darrerament i que em semblen d’allò més interessant. Un d’ells és de TER, en què analitza la presència de la iconografia catòlica en la música trap (si no sabeu què és, no patiu: jo tampoc). Es diu: “¿Por qué se usan cruces en el trap?”. Probablement trobareu irreverents els comentaris de TER però a mi m’ha semblat eloqüent i encertada la seva anàlisi dels elements religiosos en una música molt popular entre els joves. Uns elements, a més, que connecten més amb el llenguatge preconciliar que amb el conciliar, cosa que, sens dubte, a la meva generació ens desconcerta. Icones catòliques utilitzades com a “emoticones”.
I l’altre video em sembla excel·lent. Es diu “Rosalía – Aunque es de noche”. És una anàlisi de Dani Pajuelo d’una versió musicada d’Enrique Morente sobre el text  “Qué bien sé yo la fonte” de sant Joan de la Creu, i cantada per la noia de Sant Esteve de Sesrovires. En primer lloc és fantàstic que Rosalía, la cantant amb més èxit musical del moment, es faci seu un text de Joan de la Creu. Amb la seva estètica, que a mi em costa, però que sens dubte està molt treballada i amb capacitat de connectar amb molta gent (dotze milions de visualitzacions!). I en segon lloc no és menys fantàstic que Dani Pajuelo en faci una explicació acurada des de l’espiritualitat i la teologia que ha trobat una àmplia difusió.
Unes aportacions molt allunyades del nostre llenguatge habitual que aporten esperança perquè plantegen el més difícil: les preguntes. El fet religiós continua interessant els joves, encara que des de perspectives insòlites per a nosaltres. El camí de Dani Pajuelo és molt bo però és singular. Nosaltres, però, també podem preguntar-nos com connectar amb aquests llenguatges. En la litúrgia, en la catequesi, en el compromís de l’amor.
PS vaig a escoltar el text de sant Joan de la Creu, versió Mompou amb Alicia de Larrocha i Victòria delsÀngels, que s’adiuen més amb els meus gustos musicals.
(Sortirà un dia d'aquests a Catalunya Cristiana, a la secció de litúrgia, tot i que està agafat pels pèls)