dilluns, 20 de juliol de 2015

Embolica que fa fort

L'església que serà enderrocada. La fotografia no és d'una  assemblea, sinó de la pregària que Pastoral Obrera hi va muntar el 1er. de Maig
Em pregunto si aquests nusos conflictius amb solució difícil són un signe dels nostres temps, o és que a mesura que passen els anys veig les coses més complicades.
L'altre dia vaig estar sopant amb uns amics del Poblenou, que m'explicaven tot l'embolic de l'enderrocament de l'antiga parròquia de Sant Bernat Calbó, afectada per l'aluminosi pròpia de tantes construccions dels anys 50 i 60. Bé, de fet el problema no és que l'enderroquin, sinó que en el seu emplaçament, propietat del bisbat de Barcelona, hi construiran un convent (o un monestir, que no ho sé mai) per posar-hi una comunitat de monges que ara viuen prop de la de Sant Jaume, la comunitat de l'Anyell.
La cosa és complexa: el projecte, que no presenta cap problema legal i ja ha estat aprovat, és rebutjat per molta gent del barri. S'ha constituït una plataforma que li és contrària. Motiu? Reclamen que el solar passi a eixamplar l'actual plaça que hi ha davant l'església o bé que s'hi construeixi un equipament. Altres motius no confessats, i que s'han anat manifestant d'altres maneres: el creixent anticlericalisme o una visió molt negativa de tot el que soni a religiós (m'explicaven d'una mare, a l'ssemblea, amenaçant una monja de cridar la policia si gosava aproximar-se a la seva criatura); la por que si la comunitat de monges es dedica gaire als pobres, hi hagi un efecte crida (sembla que els pobres fan més nosa que els turistes). No ho sé. D'altra banda, sembla que l'equipament que reclamen té una molt difícil concreció. Les formes en aquesta plataforma han estat verbalment força agressives i amb alguns intents manipuladors, com fer que els nens de l'escola que hi ha a la plaça reivindiquessin equipaments, entre ells un poliesportiu. Vist l'espai disponible, potser hi cabrien els vestuaris.
L'associació de veïns intenta fer pedagogia sobre allò que és legal i allò que no ho és, sobre el que encaixaria bé en el teixit urbà i el que no (fer una plaça més gran, clarament, no). A banda que justament aquella zona és a tocar de la zona de platges.
El tercer sector que se sent molt incòmode és l'eclesial del barri. Sembla que amb el tacte que és habitual en el bisbat de Barcelona, no hi ha hagut cap consulta prèvia, ni tan sols cap informació que mereixi aquest nom de cara al rector i a la comunitat cristiana, que es troben una comunitat de monges, sí o sí. Unes monges que, vist el seu web, tampoc no queda gaire clar a què es dediquen a més a més de resar, és clar. Obra social no en fan. Sembla que acompanyaran espiritualment els pobres que es deixin, o potser els turistes, que a Poblenou ara ja són legió, si tenim en compte el nombre proporcionat d'hotels que s'hi han construït en pocs anys. En qualsevol cas, tot i ser mendicants, sembla que compten amb prou diners com per fer un monestir i una petita església de nou en nou (quan sigui gran vull ser mendicant d'aquesta mena). Jo més aviat pensava que un dels problemes de l'Església a casa nostra és que els bisbats i les congregacions religioses estan plenes de locals enormes desocupats i difícils de mantenir. Però pretendre que es posin d'acord per fer-ne un bon ús deu ser molt difícil. Val a dir, però, que les monges han anat a trobar els col·lectius que els eren hostils, per parlar, cosa que està força bé. 
En fi. Els meus amics, com a ciutadans no tenien cap objecció fora d'un projecte arquitectònic que trobaven més aviat lleig. Com a cristians, el tema no els agradava gens. Matisacions difícils, en qualsevol cas. L'Ajuntament tindrà feina.

diumenge, 12 de juliol de 2015

La democràcia com a denominació d'origen

L'adjectiu "democràtic" s'ha convertit en una etiqueta que confereix autenticitat i garantia a determinades actuacions en contextos molt diferents. És utilitzada, doncs, com a marca amb denominació d'origen, i també com a projectil contra l'adversari. Tothom es considera altament democràtic.
Emboirada com sóc, jo hi veig molts clarobscurs. Per pensar-hi, em dedico a repassar alguns usos de la "paraula" en el meu entorn al llarg dels anys.
1. Taller d'en Jordi, on l'ús del castellà és molt majoritari. El veig a casa escrivint l'editorial de la revisteta interna que editen, en castellà, quan ell sol escriure en català. Ho comento al centre i em diuen que els nois i noies que formen la redacció majoritàriament han decidit publicar la revista només en castellà. I aquesta és una decisió assembleària que seria molt injust transgredir perquè és democràtica, és a dir, votada pels interessats. Del tema majories i minories, millora de la comprensió del català entre els usuaris, etc., no se'n parla. A mi em fa pensar que si el conjunt de la societat apliqués el tracte a les minories discapacitades amb aquest criteri, patiríem força tots plegats.
2. Creació del consell de la convivència de Viladecans. El meu paper és de tècnica de confiança (això tan bescantat!). Com que volem que sigui democràtic, posem els objectius i els projectes del consell a debat. Es rebaixen, des del meu punt de vista, però es consensuen i s'aproven per unanimitat. Passen dues coses: els qui més rebaixen, no hi tornen a aparèixer (potser no els hem sabut motivar, però vaig tenir la sensació que venien "teledirigits" per algun partit polític); part del focus d'atenció del consell passa de l'acollida als immigrants a les caques dels gossos. El procés és democràtic i participatiu, però arribar a la majoria comporta renunciar a algunes coses, que no són petites. Probablement si apretes més, et quedes sol. I sempre ets vulnerable a les manipulacions.
3. Fem els estatuts d'una coordinadora d'entitats entre una vintena d'associacions. Hi ha una exigència, sobretot per part dels més joves, d'un cert assemblearisme: es desconfia de juntes, de presidències i de responsabilitats concretes, que es considera "casta" (avant la lettre, perquè encara no se'n parlava en aquests termes). Un sistema que funciona si tothom es posa molt les piles, cosa que sol passar al principi... Però els joves són els primers a desaparèixer i al final la coordinadora queda en mans dels qui més treballen, sense cap cobertura legal, els quals no gosen ni reunir-se en petit comitè per fer feina, per no irritar ningú, perquè el fet que la gent no vingui a les assemblees no impedeix que faci una crítica esmolada. Em sento jugant a "l'últim, para". Està bé recordar que les juntes no són  per posar-se medalles sinó per fer un servei, però la democràcia exigeix constància, feina i responsabilitat, i, també, confiança en el veí o veïna i valoració de la feina que fa.
4. Escola de Treball Social a l'ICESB (a l'època de les cavernes). Uns 90 alumnes, dos delegats. Els que pringuem també som delegats sindicals de CCOO a les nostres feines. Hi ha una professora més aviat arrogant en el seu tracte. Fem una assemblea, s'acorda demanar que l'acomiadin. Cap dels dos delegats no ho veiem clar, però parlem amb la professora i amb la direcció. Amenaça (com era previsible): si no la voleu, vosaltres mateixos, però els exàmens es faran amb o sense professora. Nova assemblea i nous acords: els dos pardillo-delegats ens hem de retractar de tot amb la professora i amb la direcció. Vaig aprendre que no volia tornar a "acomiadar" ningú si jo no ho veia clar, per dignitat pròpia i aliena, i perquè les decisions dures són fàcils de prendre en grup i es rebaixen considerablement quan és un que ha de donar la cara. Encara avui quan sento parlar d'aquesta persona m'avergonyeixo d'haver demanat que l'acomiadessin. I vaig aprendre que a banda de les assemblees, que són espais necessaris, convenen espais de reflexió, temps per pair les coses i que cal fer una bona previsió de les conseqüències dels propis actes, per assumir-los o no. L'emotivitat de les assemblees pot ser molt perillosa.
5. Consell de l'ACO, ja fa anys. Una lectura precipitada del reglament d'ordre intern em va fer convidar a votar totes les persones amb responsabilitat dins del moviment en el consell. Per sort, hi ha qui ho va detectar a temps, i ho vam corregir. Em van sorprendre dues coses: a l'ACO el fet de ser presidents, consiliaris, responsables del que sigui no et dóna dret a vot: només vota un delegat per grup de revisió de vida. I la segona cosa que em va sorprendre és adonar-me que el fet que voti molta gent no ens fa necessàriament més democràtics.
6. Candidatures per a les juntes. En alguna associació de què formo part es considera una manipulació que la junta proposi candidats per a les suplències que es van produint. Però, és clar, per aquest camí, ens hem trobat secretaris i tresorers que no tenien cap idea de com fer la seva tasca concreta. De fet, a mi buscar una persona adequada per treballar, no pas com a única candidata, i elegir-la en una votació crec que és pràctic i que ajuda algunes persones tímides a decidir-se a col·laborar més activament. I no està renyit amb la democràcia perquè no exclou cap possibilitat.
Ja sé que són batalletes de molts anys d'associacionisme. Però tot plegat fa que desconfiï d'algunes noves propostes, com les llistes obertes (que em sembla que poden aportar elements distorsionadors tan notables com les tancades). O com les suposadament democràtiques eleccions plebiscitàries del 27 S, que a mi no m'ho semblen gens. Al final podria ser que ens trobéssim arrossegats en una declaració unilateral d'independència i amb les seves conflictives conseqüències, sense haver tingut cap possibilitat de votar res. No és cert que la vida a Catalunya es defineixi només en termes nacionals. Tot és força més complex i ric, penso, i calen moltes hores de diàleg (intern, per començar).  I trobo que és irrellevant que els candidats o candidates siguin o no professionals de la política. Jo m'estimo més gent amb experiència, sentit comú, dialogant, ben preparada i honesta. Si creiem que no hi ha cap polític que compleixi aquestes condicions, vol dir que anem errats, perquè els polítics no són pas professionals diferents de tots els altres. Però sembla que avui venen més la precipitació, els gestos grandiloqüents i buits de contingut, les grans paraules sense concreció, la negació d'assumir cap responsabilitat per les pròpies decisions. Jo ho veig molt verd. A veure què passarà. 

diumenge, 5 de juliol de 2015

Escalfament nacional

Ja se m'acaben els dies de tranquil·litat. Torna la bafarada nacionalista/sobiranista/independentista, que porta uns quants anys contribuint a l'escalfament estival. Jo em pregunto si no seria més útil i assenyat dedicar els esforços a consensuar seriosament en quins termes s'hauria de fer la consulta perquè tothom la considerés legítima. El 9 N va ser un nyap i un fracàs com a consulta (no pas com a performance independentista) no tant perquè fos inconstitucional, sinó perquè, em sembla a mi, el plantejament va ser infumable, començant per la pregunta, però continuant també perquè faltaven moltes coses importants per concretar: quina mena de país, quines relacions amb Espanya i amb Europa, quins riscos... Crec que una consulta d'aquesta mena no s'ha de fer sobre la ideologia, sinó sobre la concreció. El 9 N no ha restat rebutjat només pel tribunal constitucional: a molts catalans ens semblava poc seriós. Em crida l'atenció que molts sobiranistes hagin posat el crit al cel per la consulta d'Unió (per l'enrevessada pregunta en si mateixa i pel fet que s'acceptés un marge tan escàs de victòria), quan la consulta del 9N anava per camins molt semblants, amb l'afegitó que les institucions catalanes (de tots els catalans) van actuar com a institucions només dels independentistes.
Molta gent no som independentistes, però sí que voldríem una consulta ben feta. No seria més intel·ligent no córrer tant i sumar més persones a la voluntat d'una consulta amb garanties? Em sembla que si això no es tracta més a fons i no s'hi sumen acords el procés independentista serà -ja ho és- com el dia de la marmota. Surti el que surti, el resultat no serà acceptat per l'altra banda, que exigirà recomençar. Això sí, avorrit de moment no és.