dijous, 30 de desembre de 2010

Calendaris i raons

Fa uns quants dies vaig assistir a una taula rodona sobre cultura popular que es va fer a Viladecans. Un dels moments més interessants va ser quan en Jordi Vicente, de la llibreria Els Nou Rals, va comentar que per a ell era un problema que la major part de festes populars tinguessin origen religiós, perquè no sabia gaire com encaixar-les dins d'un context de laïcitat.
Puc entendre el problema, tot i que a mi no em fa pas tanta nosa. De seguida van sortir veus molt racionals. Però a mi em va agradar la reflexió del moderador (José Luis Atienza): alerta amb segons quines "racionalitzacions" del calendari. Perquè les alternatives no sempre són innocents.
El Nadal sense significació cristiana queda reduït a un consumisme salvatge, on els missatges de pau, amor i fraternitat, ben universals i no pas d'exclusiva arrel cristiana, gairebé desapareixen al darrere d'aquests pares-noel embafadors i d'una publicitat brutal. L'autèntica significació cristiana del Nadal no és pas el pitjor d'aquestes festes per als no creients, perquè tampoc no és cristià aquest ensucrat i propi de les factories Disney "sigues feliç perquè toca". Al contrari, la fe nua més aviat, al meu parer, s'arrela al dolor existent per afirmar que existeix l'esperança que anhelem.
I allò de la "santificació del diumenge" cada dia perilla més si l'únic punt de referència és la productivitat (per què interrompre la sacrosanta producció si el diumenge ja no santifica res?) o bé el consum (un dia més a la setmana per gastar!). Quan la força dels treballadors i la consciència de classe és la que és, i mentre no hi hagi uns referents laics cohesionadors clars gairebé és millor mantenir-se dins del calendari tradicional, encara que els sants cada cop passin més desapercebuts. No crec pas que se sentin ofesos per això.
Em va sorprendre molt, ja fa uns anys, quan en una trobada europea de treballadors i sindicalistes cristians els alemanys defensaven aferrissadament la festa generalitzada del diumenge contra els intents de millor (?) distribució d'hores de treball per millorar la productivitat. I ho feien no només com a cristians que volien anar a missa (motivació que em semblava molt exòtica, he de dir), sinó com a persones amb famílies i amics, que volien mantenir l'oportunitat de compartir junts el lleure.
Jo he de confessar que m'agraden els ponts i les festes mal distribuïdes. Aporten un punt d'irracionalitat, com recordant que nosaltres no podem controlar tots els fils de la vida i que potser no és dolent que això sigui així. I a hores d'ara he pogut comprovar prou que l'economia ens utilitza o ens llença com a mà d'obra inútil quan li convé i no em mereix cap deferència. Per això no comparteixo les veus a favor de passar els festius d'entre setmana al dilluns o l'obligatòria reducció o ampliació de places a la universitat en funció de les expectatives immediates d'ocupació i no pas de la motivació de fons de la gent per estudiar. Perquè una cosa és incentivar el coneixement i l'estudi de determinades professions i una altra de diferent restringir l'accés al coneixement. Mercè

diumenge, 26 de desembre de 2010

Bons desitjos, encara...



... amb una mica de retard. Que els encostipats no perdonen (ai, aire d'aquesta Nit, quina sentida...).

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal!



El pessebre de casa. És un dels rituals que disfrutem més, ganàpies com som. Aquest, i el d'escoltar el Messies de Haendel en les hores prèvies a la Missa del Gall. En canvi, el ritual de netejar la cuina després del caldo no és tan ben acollit.
Que passeu un Bon Nadal!
Josep i Mercè

dijous, 23 de desembre de 2010

"Nadal és el solstici d'hivern..."


No sé qui és la llumenera que ha preparat aquesta pàgina, però en qualsevol cas crec que li haurien de donar la medalla de l’Associació per la Laïcitat Desaforada”. Se la mereix, sens dubte.
Us ho explico. Entreu a la web de la Generalitat, a www.gencat.cat. On posa “cerca”, escriviu “Nadal tradicions”. Cliqueu i us sortiran uns quants ítems. Cliqueu sobre “Tradicions de Nadal – Generalitat de Catalunya” i, com a explicació inicial, trobareu aquest esplèndid text: “Nadal és el solstici d’hivern, el dia més curt i la nit més llarga. Per als romans era el ‘Natalis Solis Invicti’, el Naixement del Sol Victoriós. El ritu foguer més popular és el tió de Nadal i l’àpat tradicional comença amb l’escudella i carn d’olla, continua amb el pollastre rostit i acaba amb els torrons i neules. Actualment, l’espectacle festiu amb més assistència és la Cavalcada de Reis. Sens dubte, els tres reis són els genis generosos de Nadal més populars de les tradicions nadalenques”. Esplèndida explicació del que és el Nadal a Catalunya, de la seva història, dels seus referents al llarg dels darrers 1.500 anys. Ja dic, l’autor és una llumenera.
Després, aneu repassant les tradicions que explica, i descobrireu que la cosa més important del pessebre a Catalunya és el caganer, al qual es dedica la major part de l’espai explicatiu. No s’explica, això no, per què es fa el pessebre, què representa, d’on neix… A casa, que fem el pessebre i no hi posem el caganer, és obvi que som poc catalans. I per cert que, dintre la llista de tradicions, a que no endevineu quina és la que té una explicació més curta? Sí, ho heu endevinat, la Missa del Gall.
Torno al text anterior, el que explica el sentit del Nadal. Evidentment que el Nadal és el solstici d’hivern, una celebració pròpia de totes les cultures, des dels celtes als tàrtars, passant pels íbers o els gots o els mongols. En un cert moment, també l’imperi romà va adoptar-la, i hi celebrava, com és natural, el fet que els dies comencen a allargar-se i la llum del sol comença a vèncer la foscor. O sigui que no entenc per què el punt de referència de l’explicació són els romans i no són, per exemple, els íbers, que són més d’aquí. Li deuen caure més bé a l’autor, que deu valorar molt favorablement que darrere el culte al Sol Victoriós s’hi entenia el culte a l’emperador, autèntic Sol Victoriós de l’Imperi. L’autor deu enyorar aquell imperi tan respectuós dels drets humans i tan aferrissat promotor de polítiques socials envers els que estaven més avall de l’escala social… Un imperi i un emperador clarament d’esquerres, com tothom sap.
En canvi, és obvi que no li agrada gens esmentar que, des del segle IV, aquesta festa del Sol va anar essent substituïda per la festa del naixement de Jesús. I no, evidentment, perquè ningú pensés que aquest és el dia que Jesús va néixer (això, mai ningú no ho ha defensat seriosament), sinó perquè, en el moment que els cristians van començar a tenir ganes de celebrar aquest naixement, van triar un dia que simbòlicament s’hi esqueia bé, el dia que la llum comença a créixer. El primer calendari en què aquesta festa apareix és de l’any 354. I a partir d’aleshores la festa es va anar estenent. No per cap imposició, sinó perquè els referents culturals de l’imperi van anar essent substituïts pels nous referents culturals del cristianisme. Més o menys com està passant ara, en què els referents culturals del cristianisme estan essent substituïts pels referents de la societat no religiosa, que celebra també aquestes dates amb gran entusiasme, perquè s’hi presten. Molt mercantilitzades, tot sigui dit, però en tot cas agradables.
Jo ja entenc que a l’autor d’aquesta pàgina li faci molta ràbia el cristianisme. Però falsejar tan descaradament la història i la realitat és una pena. I que el govern de la Generalitat ho tingui col·locat a la seva web oficial, doncs encara és més pena. Però vaja, en tot cas, molt bon Nadal! (Josep Lligadas)

divendres, 17 de desembre de 2010

Santa Llúcia, una festa esplèndida


He de dir que m'ha agradat molt la 60a. Festa de les Lletres Catalanes d'aquest vespre. Potser perquè es feia a Viladecans, potser perquè ha tingut un to molt diferent de la que es va fer a Reus, que és l'única vegada que hi vaig assistir. Potser perquè l'Agrupació Cultural Mossèn Cinto hi ha tingut molt de protagonisme... La valoració del contingut dels premis s'haurà de veure quan surtin publicats, però de moment Joan Font, el dels Comediants, ha preparat un magnífic espectacle, junt amb els grups Càndida i Cor de Teatre. Molt bon ritme, ben pensat... Es feia mirar, també per la qualitat de les referències a Espriu i a Brossa. M'ha fet gràcia veure la densitat de les autoritats per metre quadrat. Aquesta vegada amb un to molt convergent. Estic molt satisfeta d'haver-hi trobat Joan Herrera i Dolors Camats i només dir que la presència socialista, potser hi era, però si és així, era esquàlida. És més, però, que l'any 2007, on ERC es va menjar tota la representació institucional (bàsicament per l'absència de la resta) i on no vam saber trobar ningú d'ICV. M'ha agradat veure també tanta patum literària. No sé, per a mi ha estat una festa. I les institucions (Muriel Casals per Òmnium, Carles Ruiz com a alcalde i la nova presidenta del Parlament en el seu primer acte institucional) han tingut un paper discret, que és el que, al meu parer, toca.
Només dues notes negatives: el discurs de la Núria de Gispert, que, com el de Carod Rovira l'any 2007, m'ha semblat massa llarg i sectari (el 2007, també va parlar Benach i aquest sí que em va agradar). I aquesta mena de xapetes que ens ha regalat l'Ajuntament de Viladecans, amb "missatge": molta merda per al 2011 (és que ens hem tornat molt teatrals, es veu) i un caganer. (l'única referència del pessebre que la laïcitat tolera). Però això dóna per a un altre post: Viladecans i l'escatologia. Ja el faré un altre dia... Mercè

dilluns, 13 de desembre de 2010

El descendente


Com l'any passat, no em puc estar de compartir amb vosaltres aquesta magnífica reflexió de Dolores Aleixandre, a tall de felicitació de Nadal.

Lo pensé mientras veía a la cápsula Fénix deslizarse hacia las entrañas de la tierra para rescatar a los 33 mineros chilenos: vaya parábola para entender un poco mejor lo que celebramos en Navidad y para acercarnos a Belén, además de con la consabida ovejita y el tarrito de miel, con la pregunta de si dan razón por ahí de un tal “Jesús el descendente”.

El tema del ascenso/descenso es determinante para entender este mundo de feria en que vivimos, subiendo o bajando como caballitos de tiovivo: sube el Tea Party, baja Obama; sube Tomás, baja Trini, vuelve a subir Trini; suben los dividendos de los bancos, bajan las pensiones; suben los parados, la factura de la luz y la previsión de gastos de la JMJ; bajan las partidas para proyectos de desarrollo y las posibilidades de papeles para inmigrantes. Y en medio de este sube y baja y con tanta gente empujando y dando pisotones con tal de ascender, alguien calladamente decide bajar y señala como dirección de su GPS vital: “lugares de abajo”. Censado en lugares tan poco emergentes como Belén o Nazaret, conociendo de primera mano lo que es vivir “abajo” y “fuera”, incardinado entre aquellos que ni entonces ni ahora tienen sitio en las posadas del mundo, encabezando su lista de contactos con los nombres de unos curritos que cuidaban ovejas por cuenta ajena; colando de paso junto a ellos a todos los que siguen yendo por la vida sin currículum, sin master y sin Erasmus, porque a los 16 años ya estaban subidos a una patera o fregando portales.

Empeñado de mayor en bajar a buscar a la gente más hundida, en hacer saltar por los aires las sentencias que los aplastaban (“está leproso”, “es una pecadora”, “es ciego de nacimiento”, “está muerta”, “ya huele mal”…), para auparlos hacia la vida con la autoridad de su palabra: “queda limpio”, “vete en paz”, “recobra la vista”, “está dormida”, “¡sal fuera!”.

Estamos avisados: una de las consecuencias de asomarnos a ver al niño Jesús, tan tierno y calladito en su pesebre, es que la visita puede dejarnos irremediablemente registrados en el colectivo de “Afectados por el Descendente” y sin más manual de instrucciones para el descenso que su Evangelio. Si nos animamos a seguir paso a paso sus indicaciones, podríamos empezar por nosotros mismos y arriesgarnos a bajar al agujero negro de nuestros errores, fracasos y fangos varios: nos llevaremos la sorpresa de descubrir que Otro los ha visitado antes que nosotros y los ha iluminado con su presencia. Y ya que estamos por esos bajos fondos, podemos aprovechar para desalojar al yo “trepa/okupa” que se esconde en nuestro sótano con su lista de pretensiones. Es increíble la cantidad de espacio que libera cuando se retira y la de nombres que empiezan a cabernos dentro, aparte del alivio de bajarnos del escalón del personaje y ser sencillamente lo que de verdad somos.

Paso segundo: negarnos a calificar una situación de definitivamente bloqueada, una herida de incurable o una brecha de irremediable, porque estaríamos entonces negando al Descendente su poder de sanar y transfigurar cualquier realidad.

Paso tercero: habitantes de una superficie en la que sólo se valora a los que ascienden y que se ha hecho experta en ignorar y ocultar los “lugares de abajo”, discurrir en que “Fénix” podemos montarnos para bajar al encuentro de los sepultados por tanto derrumbamiento.

No bajamos solos: delante de nosotros va el Experto en rescates, el que descendió a los infiernos, el Primer nacido de entre los muertos. En él, el Eterno ha entrado en el tiempo, el Inmenso se ha hecho pequeño, el Altísimo se ha abajado, el Silencioso se ha vuelto Palabra.

No será difícil encontrarle: según sales de Belén, dejas atrás la posada, sigues en dirección Sur, llegas a un descampado donde suele haber rebaños y pastores y cerca hay una cueva donde se guardan animales en invierno. Al entrar, encontrarás un niño envuelto en pañales y reclinado en un pesebre. No tiene pérdida.

Dolores Aleixandre RSCJ

ALANDAR Dic. 2010

diumenge, 12 de desembre de 2010

Diumenge a la tarda...

Fa molts dies que tinc ganes d'escriure coses en aquest blog, però he tornat a quedar "segrestada" per múltiples coses, totes interessants. També pel disgust d'haver posat el mòbil a la rentadora, en un afany despistat de neteja... En fi, de moment us deixo amb el darrer número d'aquesta mena d'editorial rara que tenim a casa. Confio que us agradarà!

dimecres, 8 de desembre de 2010

No serà tant!


Aquests dies m’he llegit el “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra. És un dels meus ritus personals d’aquest temps nadalenc, que m’ajuda molt a entrar en la festa.
Sagarra el va escriure el 1931, amb 37 anys, i els experts diuen que és un “escrit de circumstàncies”, és a dir, mig d’encàrrec, i que el va fer molt de pressa, d’una tirada. No sé si ben bé és així, i si hi ha algun lector que ho sàpiga, li agrairé que ho expliqui.
Doncs bé, tant si és de circumstàncies i fet de pressa com si no, el que és cert és que és un text desgavellat, molt desigual de ritme i de rima, però d’una intensitat magnífica, ple de versos que se t’enganxen i se’t fiquen dins. A mi m’agradaria que un patrimoni tan valuós com aquest fos més valorat, però no sembla que les coses vagin per aquí...
Bé, sigui com sigui, aquí us en transcric un tros, que pel meu gust és dels millors del Poema. El podeu llegir en clau cristiana, que és com està escrit d’entrada, però també, si voleu, en clau referida a tots els passotismes, mandres i covardies de tots els temps i llocs (Josep Lligadas)

─A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
─Vull esmorzar!
─El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
─Qui t’ho ha dit?
─Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
─No serà tant!

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que enuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!

─Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
─No serà tant!…

En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar, ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.

Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant,
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: “No serà tant!”,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.

No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és que li manqui llengua per cridar,
no és res d’això, la seva covardia,
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un moment sol el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant.

dilluns, 6 de desembre de 2010

El Poblenou, els exministres, i altres discutibles decisions de les nostres autoritats lingüístiques


Fa temps, del barri barceloní on jo vivia se’n deia Poble nou, o Poble Nou. I als senyors o senyores que havien deixat de ser ministres, se’ls anomenava ex-ministres. I de les problemàtiques referides a la societat i a la cultura se´n deia problemàtiques sòcio-culturals. I hi havia uns mitjans d’expressió que rebien el nom de mitjans àudio-visuals.
Ara ja no. El primer a caure va ser el Poble nou o Poble Nou, que va passar a ser escrit Poblenou. I després, es va decretar la desaparició de la majoria de guionets entre paraules, i vam tenir exministres, i problemàtiques socioculturals, i mitjans audiovisuals.
Però hi ha alguna cosa que no lliga. En català, o almenys en català oriental, diu la normativa, la “a”, la “e” i la “o”, quan són àtones (és a dir, quan no hi recau l’accent fonètic), es pronuncien com a vocals neutres, a diferència de quan són tòniques (és a dir, quan hi recau l’accent fonètic). La “a” i la “e” neutres tenen un so com fosc, que no sembla ni “a” ni “e”; la “o” neutra, en canvi, sona “u”.
I així, per exemple, la primera “a” de “caminar” és àtona, i es pronuncia ben diferent de la darrera, que és tònica. També és neutra, per exemple, la primera “e” de “perera”, mentre que la segona no, perquè la primera és àtona i la segona tònica. I en el cas de la “o”, la primera “o” de “corró”, que és àtona, sona ben diferent de la segona, que és tònica.
Segons aquest principi, que hom pot llegir a totes les gramàtiques de català, la primera “o” de “Poblenou” s’hauria de pronunciar neutra, com la primera “o” de “població”. I no és així. I la primera “e” de “exministre” s’hauria de pronunciar neutra, com la primera “e” de “explosió”. I tampoc no és així. I la primera “o” de “sociocultural” s’hauria de pronunciar neutra, com la primera “o” de “societat”. I tampoc no és així.
De manera que aquesta mania d’ajuntar les paraules que tenen els nostres dirigents lingüístics (en castellà veig que també ara els hi ha agafat), a més de dificultar la lectura i l’entendre bé què signifiquen les coses, resulta que contradiu la normativa que es llegeix a les gramàtiques.
No, ja sé que d’això no en depèn el futur de la humanitat, ni el futur de Catalunya. Però em sembla una equivocació. (Josep Lligadas)

divendres, 3 de desembre de 2010

Convertir en bellesa una trencadissa


"Convertir en bellesa una trencadissa d'objectes humans i fràgils". Amb les peces de rebuig, el trencadís, Gaudí construeix la bellesa de la seva obra. És una imatge poètica de David Jou recollida en el davantal del Crit Solidari, el butlletí de la Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu que acaba de sortir i que podeu fullejar aquí mateix. En parlàvem dijous a la nostra reunió: tant de bo que de la fragmentació i trencadissa que avui pateix el món obrer pugui construir un món de bellesa. De bellesa més enllà de l'estètica visual, de bellesa de la justícia. I ens calen un bon projecte i una bona bastida. Potser haurem d'aprofundir en els fonaments i de trobar un bon element de cohesió. Perquè massa sovint estem temptats de construir sobre el no res. O pensem massa resignadament que de la diversitat de les peces i de la seva petitesa no en pot sortir res de bo. O ens costa d'imaginar-nos prou bé la construcció que volem.
Hi penso arran de les mobilitzacions sindicals convocades per fer front a la recent reforma laboral, a les mesures anti crisi i hi penso en relació a aquests curiosos "rescats" econòmics europeus que d'entrada fan pagar els disbarats especuladors a la gent més vulnerable. Mercè

dimecres, 1 de desembre de 2010

Jonàs, de dos en dos

El públic que va assistir a la presentació aquest dilluns del llibre Jonàs, vés a Nínive!, d'Ignasi Flores, que acaba d'editar el CPL conjuntament amb l'Associació Bíblica de Catalunya, deuria tenir la curiosa sensació de veure-hi doble. Problemes de visió? Un abús de conyac? No, no. El llibre és un còmic, amb uns dibuixos fantàstics d'Ignasi Flores, on el personatge de Jonàs està inspirat en la figura de l'actual consiliari de la JOC de Catalunya i les Illes: en Joan Ramon Marín, el qual era present a l'acte.
La veritat és que els dibuixos de l'Ignasi Flores es fan mirar. No són gens carrinclons i tenen la gràcia de fer pensar, amb un llenguatge visual molt atractiu, en una història que a mi em sembla ben actual i que potser alguns sectors de l'Església no s'han llegit gaire acuradament. Un Jonàs disposat a fer, sobre el paper, tot allò que Déu li demana... llevat de mantenir la confiança, l'esperança i la misericòrdia.
Jonàs, estudiós de Déu i disposat a castigar tot i tothom que no segueixi els seus preceptes, rep l'encàrrec d'anar a demanar als ciutadans de Nínive, ciutat sonadament "pecadora", que es converteixin. La reacció no es fa esperar: la por, la fugida, el naufragi, la balena... I quan, recuperat dels seus tràngols, s'anima a fer allò que se li ha encomanat, la sorpresa davant l'èxit de la seva missió. I la ràbia de veure que Déu perdona a qui ell considera que no s'ho mereix. Jonàs té pasta d'inquisidor. Sort de la carbassera, que esdevé un element pedagògic de primera. Potser n'hauríem d'enviar unes quantes a alguns personatges...
La història bíblica original està explicada amb molt de sentit de l'humor, que l'Ignasi aprofita bé. I el fons de la qüestió està molt ben treballat. Es nota que és fruit de l'experiència de molts anys de MIJAC i de contacte amb els joves.
De debò que és un llibre molt recomanable! Mercè
Nota: sí, és propaganda. Però no em puc estar de fer-ne perquè el llibre em sembla excel·lent.