dijous, 27 de juliol de 2017

No puc. No podem.

Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
  • La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
  • La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
  • Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
  • Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
  • No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
  • La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))