dijous, 30 de setembre de 2010

3+3+1, una imatge potent

Em va fer un cert impacte. A l'altar de l'església de Sant Volusià de Foix, tres capellans, tres diaques i una dona amb alba, que va exercir de lectora durant la celebració d'una missa. Ja m'agrada, la imatge diu moltes coses i ens va preparant de forma natural a allò que les teologies més masclistes a la llarga no podran evitar. Ho havia vist també fa tres o quatre anys a la catedral de Mainz: una dona "con alba y con tacones, arreglá pero informal".
A Catalunya no tenim gaire costum de revestir els adults que fan serveis litúrgics. No estic segura que m'entusiasmi la idea, perquè penso que la senzillesa és un valor per si mateix. Però en aquest cas, ja hi firmo.
De fet tampoc no em va agradar gaire la idea dels "ministeris laicals" que es tractava d'introduir anys enrere i que no sé què se n'ha fet. Recordo les discussions sobre si els laics havien d'exercir les seves responsabilitats eclesials com un encàrrec formal amb imposició de mans inclosa. A mi aleshores em semblava una cosa més aviat supèrflua i distorsionadora. Potser perquè les meves responsabilitats a la vida no anaven acompanyades de tant de pontifical i no per això em semblaven menys serioses. Avui potser entenc més els rituals i la força dels símbols, tant a nivell religiós com laic. De fet penso que un gran error de l'esquerra és deixar perdre el llenguatge simbòlic del gest, del cant, de la imatge. No ho sé. Però la visió d'aquests celebrants de la fotografia a mi em va animar. Mercè

dimarts, 28 de setembre de 2010

La vaga



Demà, vaga. I en penso fer. Bàsicament perquè crec que no hi ha dret que les persones amb menys recursos hagin de pagar la caríssima factura de la crisi. Una factura que no sembla que hagi de portar a esmenar alguns mals costums del sistema en què vivim. Els grans especuladors continuen especulant exactament igual que abans, amb el suport de diner públic. I mentrestant les persones que treballen en el sector públic (funcionàries o no, algunes certament amb sous molt baixos i amb contractes eventuals) veuen reduït el seu salari; part dels ajuts establerts per la llei de la dependència s'esfumen, contravenint una llei que té quatre dies. I els ajuts al Tercer Món minven. Per no parlar d'una reforma laboral que concreta clarament quines condicions laborals del treballador empitjoren, mentre que les possibles millores en la creació d'ocupació es mouen en el terreny de la hipòtesi.
Mentrestant l'economia submergida (i no només en treballs precaris) fa fortuna: en les darreres setmanes he tingut contacte amb arquitectes, oftalmòlegs, dentistes... els quals es resistien a fer factura. Diners que cobren i que no declaren.
No sé si tindrà èxit o no, aquesta vaga. No sembla que el personal estigui per fer-la. De fet alguna vegada m'he sentit dir que només els privilegiats poden fer vaga. Segurament és veritat: tinc feina estable, sempre n'he tingut al llarg de la meva vida laboral. En sóc conscient. I em puc permetre que em descomptin el dia no treballat. Però justament per això crec que, si puc, l'he de fer. Perquè els qui no tenen feina no poden fer vaga. Com els qui tenen un treball eventual o molt precari, o els qui no tenen papers... I alguna resposta col·lectiva cal donar. Sense resistència cada vegada la retallada social serà més forta. Jo ho entenc com una qüestió de justícia.
En fi, us deixo amb la fotografia d'en Ferran i la Carme, fent la pancarta que penja de la Casa de l'Església, al carrer Rivadeneyra: Farem vaga com a treballadors, amb esperança, en comunió, per solidaritat. Mercè

dissabte, 25 de setembre de 2010

Emotiu i agredolç retall de vida


El Grup Josep Civit compleix enguany 50 anys. A casa hi vam anar a viure ben aviat, quan encara els 314 pisos que conformen el bloc no tenien ni aigua ni llum… Dels records més antics que en conservo eren les baixades (sis pisos) amb galledes cap a la font que hi havia al recinte del bloc i les corresponents pujades a peu per l’escala. Per a mi era un joc, per als pares deuria ser un repte molt diferent. Em descobreixo ara a mi mateixa explicant batalletes: viure amb una cuina econòmica (que funcionava amb un carbó que també anàvem a buscar a cabassos), sense nevera, sense aigua calenta, i, és clar, sense telèfon, amb una estufeta de petroli i amb uns mobles amb “pedigrí”: uns els havia fet el meu pare amb les seves mans, els altres els havíem trobat pel carrer o ens els havien regalat. Res d’extraordinari, aquesta era la vida normal dels treballadors.
Ens hi vam instal•lar tan precàriament perquè estàvem vivint en el garatge on treballava el pare. De fet, els pares, com tanta altra gent, quan es van casar van anar a viure de relloguer. A un lloc on no agradaven les criatures. Quan la mare va quedar embarassada, doncs, tots dos (millor dit, tots tres) vam anar a parar al carrer. Viure en un garatge deuria ser una bona aventura: autocars entrant i sortint contínuament, rates (es van menjar totes les fotografies del casament dels meus pares), unes fosses que eren un perill (la mare s’hi va trencar un peu i tota la vida es va recordar de la fossa cada cop que canviava el temps), perquè aleshores els cotxes quan s’havien de reparar no s’aixecaven: els mecànics es posaven sota, en un fossar. La cooperativa Pau i Justícia, promotora de la construcció del bloc, va ser l’única alternativa viable per a nosaltres, d’accedir a un habitatge digne i de propietat. De propietat al cap del que semblaven mil anys d’hipoteca, però l’any 1979 (al cap de gairebé trenta anys) van aconseguir-ne l’escriptura.
De fet els pisos no estaven gens malament: el nostre –no pas dels més grans- tres habitacions (dues d’elles força grans), i uns 75 m2. L’entorn era el pitjor: anys i anys de carrers sense asfaltar, una Diagonal que va trigar quaranta anys a obrir-se, perduda entre fàbriques i carrers tallats. Cap mitjà de transport proper, cap cabina telefònica. El camí que em portava a escola era conegut a casa com “el camí de les rates”. Avui la zona és al flamant 22@, en aquell moment era una zona de ningú, entre el Clot i el Poblenou. Nosaltres vivíem orientats al Clot: l’escola (municipal, “Escola Casas”, en un magnífic edifici cobert d’heura), el mercat, la Renfe (on avui hi ha el parc del Clot), els escoltes (Agrupament Gna. Maria Teresa), la botiga (“Novedades Rita”) on vaig començar a treballar durant les vacances, amb dotze anys… Quan van obrir la Gran Via, aquesta immensa barrera urbanística ens va portar a girar-nos cap al Poblenou, que vivia un moment associatiu molt viu i reivindicatiu: era el moment en què en Joan Soler i en Josep Maria Huertas van anar a parar a la presó, en què les protestes obreres per la qualitat del treball i contra la contaminació trobaven molt de ressò, en què mossèn Pere Relats anava fent forat entre la gent. Personatges tots ells que no vam conèixer bé fins molt més tard, però que van marcar tota una època.
El nostre enorme bloc deuria transformar i de forma poc agradosa el paisatge: moltes fàbriques, pocs edificis de pisos, més aviat baixets... Un barri que aleshores començava a créixer, com la Verneda. De mica en mica tot es va anar poblant: primer molts pisos, després, molt lentament, alguns equipaments.
De fet, recordo la construcció de la Gran Via (avui “emmurallada” amb enormes construccions de pisos) com una mena de teler de Penèlope que es feia i desfeia contínuament. Jo passava per les obres per anar a l’institut, a la Verneda (L’Infanta Isabel, dirigit aleshores per l’Angeleta Ferrer i Sensat) i les meves sabates traslladaven el fang del camí a les aules incansablement.
El millor del bloc Civit, els veïns: treballadors i gent senzilla, bona gent. No és que a casa tampoc hi tinguéssim gaire relació, la justeta, però el meu record dels veïns és que sempre hi eren quan feia falta i els recordo amb molt d’afecte (el Lluís i la Josefina, l’Adelaïda i en Joan, la Quimeta, la Maria… i tants d’altres). En temporades d’atur del pare ens van ajudar força i amb discreció, l’ambient era cordial. I, pobres, van suportar estoïcament les meves classes de piano...
De fet, un dels elements més remarcables del bloc va ser (i continua sent, malgrat les dificultats que em consta que pateixen) la seva capacitat d’organització per fer front al manteniment d’un edifici certament singular: 314 pisos entreteixits mútuament s’han de vetllar amb cura. La Junta del bloc no tenia el tarannà reivindicatiu de l’Associació de Veïns (que jo en aquells moments valorava molt), però va tenir l’encert de posar sempre i amb valentia la necessitat del col•lectiu per damunt dels interessos individuals (una cosa que he après a valorar amb el temps). Les necessitats del bloc eren poc visibles i de poc lluïment, però imprescindibles: eradicar humitats, tenir una instal·lació elèctrica adequada i segura, canviar les canonades quan cal, i gestionar els amplis espais comuns… Dels anys en què la mare va ser secretària de la comunitat vaig aprendre unes quantes coses: la facilitat amb què la gent fa obres arriscades (des de tirar les parets mestres d’uns baixos a canviar temeràriament la distribució d’un pis sense tenir presents les conseqüències de les giragonses de les canonades), la imprescindible pedagogia de les coses, el control de pressupostos i de despeses, la priorització d’unes coses sobre les altres. Val a dir que alguns membres de la junta són certament gent excepcional per la seva dedicació, per la qualitat de la seva feina i per la seva qualitat humana (en recordo especialment els Srs. Rodríguez i Ferrer, tots dos encara en actiu).
Potser ho tinc tot plegat molt idealitzat: de conflictes, com a tot arreu, sempre n’hi ha hagut i m’imagino que hi deu haver hagut decisions controvertides. Però a mi el bloc Civit sempre m’ha semblat un exemple de bon govern on les decisions preses a les assemblees eren sempre respectades. Des de Viladecans, m’agradaria demanar-los que s’intentés escriure la “biografia” del bloc, per recollir la vida quotidiana dels seus veïns al llarg de 50 anys i la bona experiència de gestió. Segur que seria un retrat col·lectiu més que interessant. I també m’agradaria animar-los a continuar en la mateixa línia. Avui el bloc, com la resta de la ciutat, ha viscut canvis importants en la composició dels seus veïns: molta gent hem marxat, d’altres han mort, els nous veïns tenen ben segur procedències diverses, el barri s’ha revaloritzat moltíssim... però l’individualisme i la immediatesa han calat fortament entre nosaltres. Nous reptes que cal afrontar amb el mateix esperit. Per molts anys, bloc Civit! Mercè

dissabte, 11 de setembre de 2010

Mamutar, mamutaire, mamullada...



Són els neologismes que ara mateix estan sorgint a Viladecans. Perquè ja tenim Mamut. Dos anys gairebé de feina conjunta entre una vintena d'entitats per revitalitzar la festa major. Una feina que s'ha acabat concretant en aquesta bèstia, que fa 3,30 metres de llargada, 1,90 d'amplada i que té una alçada de 2,65 metres. Un mamut volgudament modest perquè sigui manejable, perquè qualsevol entitat el pugui fer anar de forma senzilla.
Un mamut que "mamulla", és a dir, que treu aigua per la trompa si el provoques. De fet, la seva primera aparició va ser sota un xàfec esplendorós, amb la qual cosa ja es va estrenar en un medi que demà posarà en pràctica en un correaigua.
Del Mamut i de la feina i l'experiència que hi ha al darrere hi ha moltes coses positives a dir. Però voldria subratllar-ne només algunes: el fet que l'Ajuntament hi ha donat suport mantenint-se en segon terme, cosa admirable (les entitats hem recollit diners per a la festa, però la bèstia és l'Ajuntament qui l'ha pagada, i hem tingut llibertat per muntar la festa segons el nostre criteri i suport tècnic quan ha fet falta); l'acollida "virtual" del Mamut via facebook, que almenys per a mi, és tota una novetat i de fet és una manera senzilla de contactar amb moltes persones que no es mouen en l'àmbit de cap entitat; la complementarietat entre els "mamutaires" de vint-i-cinc anys i els qui els doblem l'edat; l'ambient expectant del pregó, desangelat anys enrere, ajudat pels mocadors repartits (dos mil, que, com l'any passat, van volar); la música creada "ad hoc" per a l'ocasió i la representació teatral que ens va presentar el Mamut.; l'intent (no gaire reeixit a mig Ramadà) d'incorporar-hi elements que facilitessin l'apropament de la població marroquina... En fi, les coses han d'anar creant pòsit i s'han d'anar polint. Però crec que som en el bon camí. Un camí que, a més, s'inscriu en la celebració del mil·lenari de Viladecans. Mercè Solé