dilluns, 29 d’abril de 2019

Divendres vinent, presentem la candidatura


Segurament no és el millor moment de la meva vida. Estic cansada i una mica massa atabalada. Ja tinc una edat, i un munt de michelins aconseguits amb gran perseverança. Fa anys que em dedico a treballar en qüestions eclesials i el famós procés m'ha fet patir, m'ha desmotivat i m'ha fet sentir molt aïllada de la vida política. Però, mira, quan l'Encarni em va convidar a anar a la llista m'ho vaig prendre com una bona oportunitat per tornar a connectar. Com si s'hagués reactivat alguna cosa del fons de mi mateixa. Per tant no m'ho vaig pensar gaire i vaig acceptar. Encara que si m'ho miro amb l'agenda a la mà, més aviat sembla un disbarat.
Vaig acceptar, no tant per sortir o no regidora, sinó per col·laborar en un projecte col·lectiu amb voluntat de servei públic, entomant-lo en tota la seva complexitat... A hores d'ara confesso que no crec gaire en els lideratges i encara menys en els lideratges mediàtics i individuals. Però sí que confio en el treball continuat i comunitari, fins al punt que és el que em resulta més fiable de tot plegat: per la seva creativitat, per la constància, per l'esforç de reflexió i de participació real. I en aquest sentit he trobat un equip excel·lent, honest, motivat i pencaire, encapçalat per una dona lluitadora i creativa com poques.
A hores d'ara ja m'he fet més conscient que la política reclama humilitat, capacitat de negociació (jo no en tinc gaire) i una certa cohesió -no sempre fàcil d'aconseguir- en el propi camp. Sé que les idees lluminoses solen ser compartides i venen de lluny. I que les tasques de govern no es fan com si tu tinguessis un poder absolut sobre el món, sinó amb la gent, els recursos i les circumstàncies del moment. 
Em fa il·lusió, vaja, tot i ser conscient de les dificultats. Perquè pugueu opinar per vosaltres mateixos, us convido a la presentació de la candidatura, divendres vinent, a les 20 h. al local d'ICV de Viladecans. Estaré molt contenta si veniu.

dilluns, 15 d’abril de 2019

El temps i la Pasqua


Acabo de llegir (reconec que sense ser capaç d’entendre-la, glups!) l’editorial del darrer número de la revista Phase (I que publica Catalunya Religió). És un article de José Antonio Goñi, liturgista i savi en moltes i diverses matèries, en què posa en qüestió si la Pasqua d’enguany s’ha datat correctament, ja que aquest any, segons els cicles lunars, potser hagués estat més adequat –diu ell- que Pasqua se celebrés el 24 de març en lloc del 21 d’abril. Recordem que la data de la Pasqua cristiana s’estableix el diumenge següent de la Pasqua jueva, és a dir el diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera.
De fet, a efectes litúrgics tant és una cosa com una altra: celebrem igual que Jesucrist ha ressuscitat. I amb la mateixa alegria. A mi m’agrada aquesta invasió del cicle lunar en la litúrgia, que fa reorganitzar cada any tot l’any litúrgic, perquè a partir de la Pasqua es fixa el temps de Quaresma i l’estructura del temps de durant l’any. I el moviment de la Pasqua produeix efectes col·laterals. Enguany, per exemple, com que Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, litúrgicament s’han de celebrar un altre dia, perquè l’octava té preferència. La solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, litúrgicament se celebrarà el 30 d’abril. I Sant Jordi enguany podrà lluitar contra el drac de la precarietat laboral, perquè se celebrarà el 1er. de maig, encara que sospito que poca gent deixarà de celebrar-ho, si més no internament, el 27 i el 23 d’abril respectivament.
En qualsevol cas, el que sí que és important és tenir present que quan celebrem la Resurrecció de Jesús, la celebrem plenament en les nostres circumstàncies: en el nostre temps de vida, en les relacions amb les persones concretes que ens envolten, en allò que passa en el món. En el goig i en la tristesa. En la foscor i en la incertesa. No és en va que el ciri pasqual porti inscrit amb un punxó l’any en curs. És així per recordar-nos que la llum ho és ara i aquí, no només en un sentit escatològic. Perquè el temps de Déu és temps de plenitud en la història i de presència entre nosaltres.
I aquesta idea encara es reforça amb la inscripció de l’Alfa i de l’Omega, la primera i la darrera de les lletres de l’alfabet grec, significant que Jesucrist és el principi i el final de la història. En qualsevol cas, molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 12 d’abril de 2019

Campanyes electorals i noviolència

Segur que si pregunteu als meus companys i amics, i també als de casa, us diran que soc una persona massa vehement i a voltes agressiva. I tindran raó, en podeu estar segures. Estic lluny de ser un exemple d’amabilitat. Potser perquè a mi mateixa em costa controlar-me, em fan patir molt les actituds agressives i tòxiques que es manifesten en les campanyes electorals i que van a més: no sembla que n’hi hagi prou a defensar el propi projecte: cal desqualificar, calumniar, insultar i deixar clar que en l’altre (el projecte i les persones) no hi ha res de positiu ni cap punt de connexió. 
De fet això es desmenteix sovint quan veus que alguns polítics des del micròfon o des de les xarxes diuen una cosa i en privat mantenen una relació força més distesa del que semblaria amb els adversaris. Jo celebro que no es tirin els plats pel cap, però aquesta màscara agressiva sempre m’ha semblat un pèssim exemple de relacions humanes i una comèdia més aviat penosa. Aquests polítics “controlen”, però molta gent com jo, no. La cosa comença, més innocentment per dir: “tot el que s’ha fet de positiu ho he fet jo i només jo”. I “tot el que no funciona és culpa dels altres i només dels altres”. I des d’aquí es va enfilant. 
Ara som en un moment en què això creix depassant tots els límits ètics: mentides, espionatges no només il·legítims sinó utilitzant recursos públics, demagògies… Desvetllant emocions i els instints més primaris, projectant en els més indefensos les nostres inseguretats… Fent passar per reals les nostres fantasies més mesquines, perquè del que es tracta és de confirmar que qui no pensa com nosaltres és perillós, ens vol mal i s’aprofita de nosaltres. I així justifiquem arraconar l’adversari fins a la seva aniquilació. I de passada també serveix per amagar i emmascarar les causes reals de molts problemes.
L’altre dia, per raons de feina, vaig fer una entrevista a Joan Morera, un jesuïta jove que treballa la noviolència activa i que no ho fa des d’una acomodació ben intencionada sinó des d’haver viscut llargament en barris marginals de Tanzània. Vull dir que sap bé què és la violència i les seves conseqüències. Em va agradar molt la seva visió dels conflictes, que sovint en l’àmbit cristià s’intenten dissimular, com si amagar l’abús, la injustícia o senzillament la discrepància resolgués alguna cosa. Oblidem que la por al conflicte de vegades mata.
Ell deia que la solució no violenta passa, en primer lloc, per no desqualificar mai l’adversari, cosa que altrament desvetlla una resposta defensiva i potser tan agressiva com la nostra. I que es tractava d’integrar aquest adversari, que vol dir intentar entendre el seu punt de vista –no pas compartir-lo– i deixar-li iniciativa per al diàleg. Posava com a exemple Nelson Mandela, que a la presó va aprendre la llengua dels seus opressors, va llegir la seva literatura i va tractar els seus carcellers com a persones, no només com a torturadors. 
Deia Morera que en aquest procés convé fer dues coses. En primer lloc, posar una mica de distància respecte a les pròpies emocions fent que les decisions que prenguem no surtin només dels sentiments immediats sinó de la nostra llibertat per allò que volem aconseguir. En segon lloc, preguntar-nos per la gravetat del motiu de la nostra discrepància: ¿és una qüestió de vida o mort? (Pere Casaldàliga diu que només hi ha dos absoluts: Déu i la fam) ¿És una qüestió de principis i creences personals (de la mena que són imprescindibles per a tu però que no pots imposar a ningú ni et poden imposar)? ¿És una qüestió relativa? Fer aquest exercici ajuda a situar els nostres conflictes en el seu lloc i a preparar-nos per a la resposta adequada, sense exaltar-nos per tonteries ni espantar-nos davant les dificultats d’algunes lluites ben dures. 
Jo no sé si mai seré capaç d’això. Però m’agradaria. Especialment en campanya electoral, aquest any que em sento especialment implicada pel fet d’anar a les llistes de les municipals.
 (Publicat al Viladecans Punt de Trobada 131)