dissabte, 27 de desembre de 2014

En la festa de la Sagrada Família

No deixa de ser un contrasentit que la celebració de la Festa de la Sagrada Família s’associï  gairebé inconscientment amb el model de família que fins fa pocs anys era l’habitual en el nostre entorn, tot i que sospito que el concepte de família “tradicional” respon més a un estereotip que a una realitat, que sempre és més plural i més dinàmica que no pas la idea que en tenim.
Dic que em sembla un contrasentit, perquè no es pot pas dir que, segons els relats de la infància de Jesús, la seva família fos gaire convencional: no s’ajusta gaire al que deurien ser els patrons habituals a la Palestina rural del segle I. Allò que remarquen els evangelis i allò que celebrem és sobretot l’acollida de Déu a la pròpia vida, la confiança i la llibertat per seguir-lo més enllà dels costums i les seguretats, l’estimació mútua, l’amor incondicional. La família és el lloc de trobada en l’amor, però com si fos un tastet de la transfiguració, és també el lloc des d’on s’empeny els seus membres cap enfora: cap a Egipte, cap al Temple, i en el Jesús adult, cap al poble. No és, doncs, una família tancada en ella mateixa. Ben al contrari. En cert sentit és una família que arrisca. No busca la seguretat de la llar de foc, sinó el Regne de Déu, ben a la intempèrie.
Per això la Sagrada Família continua sent “el” model, encara que vagi passant per institucions familiars culturals molt diverses arreu del món, que sempre són expressió concreta i incompleta d’una realitat més gran des d’un punt de vista cristià. El valor, crec jo, rau en la qualitat de l’estimació entre les persones i no en el model institucional, encara que, porucs com som, tendim a tèmer les novetats i a idealitzar les tradicions. Però hi ha unes quantes realitats de què podem alegrar-nos i que no estaria gens malament que s’expressessin d’alguna manera en les nostres celebracions d’aquesta Festa: el major grau d’igualtat entre homes i dones, que fa que les dones ja no siguin tan depenents econòmicament de les seves parelles i que els homes es comprometin més i millor en el dia a dia familiar; la major implicació de molts homes en l’atenció i cura de les persones de casa que ho necessiten; l’acollida dels infants amb discapacitat i la lluita perquè les retallades no afectin la qualitat de la seva atenció; la bona disposició de tantes parelles, avis, oncles, germans, tiets, quan s’ha produït un trencament familiar i nous aparellaments, per acollir i estimar els fills i filles de “l’altre”; el suport mutu de tantes famílies en moments de crisi, d’atur, d’estretor econòmica; la millor acceptació social de pares i mares solters sense estigmes; l’acompanyament en els moments difícils, en la malaltia i en la mort...; l’acolliment dels familiars homosexuals, que es poden expressar amb llibertat i naturalitat; el suport als joves sempre en situació laboral precària; el respecte per aquests joves que conviuen en parella i ja no es casen, però que igualment estimen i són estimats.
Són signes d’amor, de confiança i de llibertat, encara que apareguin en moments de fort canvi, d’una certa confusió, amb interrogants i en models que possiblement no passarien la “prova del cotó” de l’ortodòxia eclesial, però això no els treu autenticitat des del punt de vista de l’amor, de la mateixa manera que determinades formes de matrimoni no garanteixen per si mateixes l’amor mutu dels seus membres.

Alegrem-nos-en i celebrem-ho, perquè també són signes que Déu es manifesta a través de tota realitat humana, més enllà de models i cultures.
(Publicat a Catalunya Cristiana)

Bon Nadal! (amb retard)

Sí, amb el retard d'un primer trimestre feliç i carregat de coses; poc atenta al món que m'envolta i una mica segrestada per l'agenda, amb el desig d'anar simplificant la vida. Però aquí teniu la nadala d'enguany, amb agraïment per la vostra amistat:

dijous, 18 de desembre de 2014

Horóscopos

Com cada any, no em puc estar de posar al blog l'excel·lent felicitació de Dolores Aleixandre 
Conversación de dos chicas en el autobús:   “-¿Sigues saliendo con Paco? - No, lo hemos dejado porque él era Sagitario y yo Escorpio y somos incompatibles. Ahora salgo con un Piscis y nos va mucho mejor…”
No se lo tomen a broma que el tema de las estrellas es muy serio. Y si no que se lo pregunten a Abraham, invitado por Dios a salir de noche a mirar las estrellas: “‑Mira al cielo; cuenta las estrellas si puedes. Así será tu descendencia “(Gen 15,5). También el Corán recoge algo parecido: “Cuando se hizo de noche y vio la primera estrella, Abraham dijo: “-¡Este es mi Señor!”, pero cuando amaneció y desapareció la estrella, dijo: “No puedo amar lo que desaparece…” (Corán 6,76). Y según un midrás (pequeños comentarios de sabios  judíos…), fue él quien en otra ocasión se dirigió así a Dios: “-He visto en las estrellas que no tendré hijos”, y el Señor le contestó un poco impaciente:    “-¡Sal de tu horóscopo y sitúate por encima de los cielos y del sol...!”
Resumiendo: que los semitas le echaban mucha fe a lo de las constelaciones y a veces iban mezcladas con las profecías, como cuando el profeta Balaam , entrando en éxtasis, repetía: “Lo veo, pero no es ahora;  lo contemplo, pero no será pronto. Avanza la constelación de Jacob y sube el cetro de Israel…” (Num 24,13)
Los oráculos sobre el Mesías tenían rasgos de grandiosidad estelar: duraría en compañía del sol y como la luna de edad en edad;  sería rey, legislador y juez, se le someterían  los pueblos, dominaría los confines de la tierra… Qué horóscopo tan favorable para un niño, cuántos presagios de buena ventura, qué buena fecha para conmemorar  su nacimiento la fiesta del Natalis Solis Invictus. Y encima nacido bajo el signo de Capricornio que propicia estabilidad y una vida segura y tranquila.
Hasta lo de nacer en un pesebre, mirándolo bien, podía darle de mayor un status de self made man  tipo: “fijaos dónde nací y hasta dónde he llegado gracias a mi esfuerzo”. Y si lo de los pastores no fue en principio lo mejor para su imagen, en seguida llegaron los magos de Oriente siguiendo a la estrella andarina y eso sí que fue un evento en condiciones: púrpura, señorío, camellos,  armiño y lingotes de oro. Hasta lo del negro le favorecería si quisiera  presentarse a primarias: “Por fin, aquí está un líder de carácter integrador y libre de prejuicios racistas”.
Lástima que él se pusiera tan pronto a estropear una carta astral tan prometedora y se distanciara con tanto descaro de los pronósticos mesiánicos. Ya en el desierto se sacudió sin contemplaciones al que le rondaba en plan quiromante: “Vas para  triunfador, podría leerlo en las rayas de tus manos: usa tus poderes, estás a un paso del éxito,  no imaginas lo lejos que puedes llegar con esta tarjetita mágica que yo puedo darte…” Desaprovechó las ocasiones de situarse en lugares estratégicos, se comportaba con una ignorancia supina de las leyes de la PNL (Programación Neuro Lingüística, lo saben hasta los niños de primaria), sin tener en cuenta la influencia de pensamientos y palabras sobre el comportamiento. Cómo no iba a acabar como acabó diciendo  cosas tan auto-destructivas como éstas: iba a ser entregado y a padecer mucho, había venido a servir y no a ser servido, iban a rechazarlo y a reprobarlo…
Se le daban fatal los cálculos y las previsiones, decía que su Padre le había echado la buenaventura y que eso le bastaba. Y no es que le saliera  en el tarot la carta de la muerte sino que,  como el niño de la profecía de Isaías, metía la mano tan tranquilo en el agujero del áspid. Y el áspid le mordió, claro.  Si no se hubiera señalado tanto, si hubiera sido más moderado, si  hubiera medido más sus palabras, si no hubiera frecuentado ciertas compañías, si no hubiera provocado a los poderosos, si…
En la noche de su nacimiento había muchas estrellas en el cielo de Belén pero él, como obediente hijo de Abraham llamado a salir de su horóscopo, eligió un camino alternativo: no el de subir por encima del sol, sino el de hundirse en lo más hondo de nuestra tierra, como un granito de mostaza.
Y ahora nosotros  podemos vivir a su sombra.

Dolores Aleixandre, ALANDAR  Diciembre 2014


dimarts, 18 de novembre de 2014

Deixar el Mamut


Han estat només cinc anys, però molt intensos. Francament, mai no hagués dit que m'embolicaria en una cosa relacionada amb la Festa Major. Ensopida com sóc, no lliga gaire amb el meu tarannà, però m'ha agradat molt ser-hi. Ha estat un exercici agraït de creativitat, de treball en equip... Volíem fer una cosa nova a Viladecans, capaç d'aglutinar petits i grans i gent de tota mena. Déu n'hi do la feina que hem fet! Ara, però, toca posar seny i retornar als bons costums. Tinc una agenda amb obesitat mòrbida  i crec que m'he de desprendre d'unes quantes coses. Reconec que m'ha costat molt prendre la decisió. L'Agulla també ha rebut i em sap molt de greu, però així com en la revista es tracta d'una mena de "refundació" que porti menys feina, el Mamut sí que el deixo del tot.
Us deixo amb un petit qüestionari que em van fer a l'ACO sobre el tema.

Descripció: 
L’any 2008 un grapat d’entitats de Viladecans es va reunir per dinamitzar la Festa Major. Buscàvem donar identitat a la ciutat, fer més participativa la Festa Major, promoure la cultura popular i crear cohesió social. Vam decidir construir una nova figura, un mamut, perquè l’any anterior  a Viladecans s’havien trobat unes restes arqueològicament molt significatives d’aquest animal. El 2010 estrenàvem Mamut, una bèstia amb capacitat d’emmagatzemar 500 litres d’aigua i amb un motor per escampar-ne i que fa “mamullades”, és a dir un correaigua. La coordinadora d’entitats actualment aplega una trentena d’entitats. El 2011 es va crear la “Colla del Mamut” que és qui s’ocupa pròpiament de la bèstia.
Quin paper hi jugues, quina funció tens en aquesta activitat?
Actualment sóc la presidenta de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”
Com t’hi vas apropar i des de quan hi estàs vinculat?
Hi sóc des de l’inici. He fet tasques sobretot de difusió i de coordinació entre les entitats.
Per què hi ets, què et motiva a ser-hi?
De fet em qüestiono sovint si hi he de ser o no. Per a mi el Mamut aporta molts valors i en pot aportar encara molts més: treballar la festa en un moment de crisi que aporta amargor a moltes persones; desenvolupar un lleure participatiu i alternatiu; recuperar la cultura popular; promoure la creativitat en el moment en què una nova figura planteja nous rituals de festa, noves cançons, noves danses...; promoure la inclusió de tots els col·lectius  de la ciutat (pagesos, catalanoparlants, castellanoparlants, immigrants de nova fornada, discapacitats, entitats de tota mena...); promoure el treball conjunt de les entitats, que massa sovint anem a la nostra bola; desenvolupar un associacionisme menys depenent de subvencions i que faci funcionar més la imaginació i menys el talonari; sobretot aprendre a participar en un projecte col·lectiu; fer que les persones se sentin valorades i puguin aportar tot allò que avui el treball i l’atur neguen als treballadors... I passar-ho bé.
En què t’ajuda com a persona i com a creient?
Com a persona no em resulta gens fàcil, potser perquè és un camp nou per a mi, i perquè jo sóc molt ensopida de natural i la festa sempre em costa. Però puc aportar l’experiència organitzativa de l’associacionisme apresa sobretot a l’ACO, una manera de fer les coses que em sembla valuosa, i que xoca amb l’estil poc participatiu del nostre món en general. Ho visc amb dificultat perquè els meus companys de junta tenen un altre (excel·lent d’altra banda) tarannà i de vegades em miren com un bitxo raro. Crec que m’he desprendre de molts prejudicis i que potser vaig per la vida amb massa presumpció o pensant que tothom és de l’ACO i que per tant té una determinada manera de fer. A l’ACO estem acostumats, davant d’un repte, a aturar-nos, pensar i fer propostes per veure quins camins podem emprendre i amb quin compromís personal. Aquesta confiança en la pròpia capacitat de fer coses a partir del no res i aquest lligam entre l’acció i la reflexió no són tan comuns com podria semblar. En aquest sentit m’ajuda a veure altres punts de vista i a viure la pluralitat –de pensament i de maneres de fer- de debò. M’obliga a escoltar més i a acceptar altres punts de vista. També és un camp on em moc amb incertesa, sense seguretats, perquè hi tinc poca experiència i perquè en cert sentit obrim camí a Viladecans. Porta molta feina de la que no es veu i de vegades tinc la sensació que només em falta posar un plat a taula al Mamut. Escoltar, estar oberta a d’altres maneres de fer, caminar sense seguretats, treballar en feines poc lluïdes em semblen valors evangèlics. També contemplar i agrair l’alegria de la gent quan surt el mamut. I veure com les persones amb discapacitats diverses són ben acollides a la colla i es fan seva la festa col·laborant-hi en allò que poden. I m’agrada l’aproximació a les entitats, ja que el Mamut participa en els actes de les entitats quan aquestes ho demanen. El Mamut és un tastet de gratuïtat i de sentit comunitari.
Quina experiència de transformació social esteu fent?
És una transformació social a la llarga: millorar la identitat viladecanenca dels veïns i veïnes ajuda a sentir-nos més propers entre nosaltres; adquirir un sentit de ciutat contribueix a promoure el bé comú; prendre part en les reunions del Mamut ajuda a adquirir el bagatge mínim democràtic que després la gent pot aplicar en altres àmbits associatius i de veïnatge. És una aportació molt modesta però significativa. Per mi el treball conjunt és un “caldo de cultiu” d’altres iniciatives.
També està molt bé la inclusió real –a la pràctica, no espontània ni fàcil- de les persones amb discapacitat. Amb les persones immigrades això no ha acabat de funcionar, potser perquè tenen altres prioritats i sobretot perquè no estan gaire associades.
Com és valorada pels receptors, pels participants, pel barri?
A la gent li encanta el Mamut i la festa. En aquest sentit tenim un gran èxit, fins i tot també amb els mitjans de comunicació. Una altra cosa és aconseguir la implicació real de la gent en el funcionament de tot plegat. Molt poques entitats participen realment de la coordinadora. Avui la relació de moltes persones amb les entitats és clientelista: és a dir, sovint es consideren clients amb drets a serveis i no co-responsables del seu funcionament. També tenim força suport de l’Ajuntament, amb el qual hem assolit una relació interessant.
Com superes/supereu els moments de dificultat?
La pregària ajuda. Els amics, també. La revisió de vida, naturalment, també.  Penso que una de les dificultats prové que el Mamut genera moltíssima feina i que hauria de prioritzar entre totes les activitats extralaborals que tinc entre mans. Hi ha coses que requereixen temps per pensar, per estar tranquil, per badar... i aleshores les dificultats es veuen d’una altra manera. Però em sembla que em moriré estressada :). El Mamut és un gran regal.

divendres, 7 de novembre de 2014

L'estelada i la creu


La meva parròquia, a tocar de casa, ha aparegut amb la tela groga de l'ANC desplegada des del campanar. 
La parròquia de Sant Joan és un espai de confluència de cristians de diversos pelatges polítics, probablement amb majoria convergent, i la veritat és que amb relacions de bon veïnatge entre tots plegats. Tenim en comú la nostra fe, i després cadascú és militant allà on li sembla que en consciència ha d'estar. He de reconèixer que tampoc no dóna per gaire més: ens trobem a missa i prou, perquè en els dotze anys que fa que visc a Viladecans no s'ha convocat cap assemblea, cosa que segur que no ens fa avançar com a comunitat, però que evita debats eclesiàstics i, és clar, discrepàncies. 
Reconec que no hi vaig gaire. Estic en un grup de revisió de vida de l'ACO (Acció Catòlica Obrera), que és la meva comunitat natural. Hi ha dies que vaig a missa a d'altres llocs, i alguns diumenges pot més la ingent tasca endarrerida (casolana i de les entitats on sóc) que l'imperatiu de la missa (sí, tinc plaça assegurada a l'infern, on espero trobar un munt de mestresses de casa estressades!). O sigui que no hi sóc gaire, encara que m'agrada la meva comunitat i que procuro col·laborar en les tasques que em demanen. 
Mossèn Joan sol celebrar molt bé, però és una parròquia que m'atabala, perquè trobo que té un considerable overbooking de sants, maresdedéus  i d'imatges (algunes francament lletges) i unes làmpades impossibles, de manera que a mi no em desvetlla pau, sinó enyorança de parets buides, de silenci visual, per dir-ho d'alguna manera. 
A diferència de les parròquies que conec a Barcelona (Poblenou, Nou Barris, Bon Pastor...) les comunitats catalana i castellana estan dràsticament distribuïdes en dos centres de culte diferents, cosa que contribueix a crear una compartimentació que em resulta desagradable. M'estimo més la barreja de llengües, que és un clar reflex de la barreja de les persones que formem la comunitat. Alguna vegada he detectat alguna tensió més o menys indissimulada en totes dues comunitats que en realitat són una sola parròquia. No s'agraden, clarament.
Explico tot això perquè el descobriment de la bandera penjada m'ha fet mal. Cal dir que tampoc no és una estelada: és el groc de la consulta. L'estelada encara em sabria més greu, tot i que he de reconèixer que tinc uns quants amics capellans, que l'han plantada a la seva parròquia. No cal dir que m'han tocat el voraviu, perquè ja sabeu que no vull la independència i que penso que la consulta no s'ha plantejat com caldria. Però és com si em fessin sentir que l'Església està al costat dels independentistes... i no dels que no en som. És a dir, la creu, al costat d'un símbol polític -ben legítim, d'altra banda- pren un altre significat per a tota la gent que veu el campanar. 
M'incomoda i lluito amb mi mateixa per no empipar-m'hi gaire. La primera reacció és la de: jo-no-hi-torno-a-posar-els-peus. Bé, descartada. Després ve això de preguntar-se qui ha pres la decisió. En el cas parroquial aquesta pregunta no té gaire sentit: pot ser que sigui una decisió del rector, però vista la composició del consell pastoral, segurament si se'ls ho preguntés igualment l'adhesió a la bandera obtindria majoria. Una altra cosa és la consulta als parroquians, més fàcil de dir que de fer, perquè: a qui es considera pròpiament feligrès d'una parròquia? 
Però jo continuo preguntant si cal que una parròquia posi un signe polític d'aquesta mena. No s'ha posat davant de les retallades, de l'increment de la desigualtat, de la pobresa o de la injusta situació que viuen alguns immigrants. ¿És que el nacionalisme és l'únic punt sensible? ¿Som dolents els que no pensem que la independència sigui un bé o que no ens agradi la consulta? ¿No som cristians? ¿No som demòcrates? ¿Tenim cabuda encara dins l'Església? ¿Què en pensen, els de la comunitat que van al centre de culte on es fa tot en castellà? Abans d'aquest fet, la discrepància política entre els membres de la comunitat em quedava amagada rere allò que compartíem. Ara em passa al contrari: primer veig allò en què no estic d'acord i he d'anar repetint-me el mantra que tots som cristians. Però cal haver fet això? 
Tot passarà (o no, perquè la tensió política pot pujar de to). Però començo a sentir desafecció respecte a la parròquia. Ja veig que quan sigui a l'infern, a més a més de la caldera per als qui no anem a missa tant com caldria, em tocarà la caldera per als no independentistes, on cada dia ens faran cantar els segadors.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

#Jonàs, ¿què hi ha de Nínive?

És un projecte que em fa molta il·lusió. La idea va sorgir d'un comentari del papa Francesc ara fa un any més o menys: cal que els catequistes es llegeixin el llibre de Jonàs.
En el seu moment em va fer gràcia. La història de Jonàs forma part de la "història sagrada" que ens explicaven de petits. I Jonàs engolit pel peix està representat en mil obres d'art.
Però l'edició que vam fer fa tres o quatre anys al CPL, amb dibuixos d'Ignasi Flores, me'l va fer revisar. I em vaig adonar que el brevíssim llibre de Jonàs és d'una gran actualitat i està fet amb un considerable sentit de l'humor. Crec que hauria de ser de lectura obligada a totes les reunions de les conferències episcopals presidides per algun Rouco. I naturalment de reflexió per a tots els homes i dones amb pretensions evangelitzadores.
Petita síntesi: Jonàs és un profeta que té una idea clara de Déu, una idea plena de normes... d'aplicació per als altres. Un bon dia sent la crida de Déu per evangelitzar Nínive, la gran ciutat plena de pecats. I la reacció de Jonàs és sortir corrent en direcció contrària. S'embarca en un vaixell que naufraga en una tempesta. Mentre tothom invoca Déu -el seu Déu, perquè n'hi ha de diferents- Jonàs dorm tranquil·lament. Acaba demanant que el tirin per la borda perquè creu que, en contravenir els desitjos de Déu, és el causant de la tempesta. I va a parar al ventre de la balena. En aquesta situació és quan se sent cridat a pregar i a donar gràcies. Quan surt de la balena s'adreça a Nínive. Predica anunciant grans desastres a la gent i... la gent es converteix, cosa que ell no esperava. I a sobre Déu els perdona. Jonàs se'n va al desert, amargat: això no correspon ni al concepte que ell tenia dels ninivites ni al que tenia de Déu. Finalment, Déu aconsegueix, amb una carabassa (per saber com va us haureu de llegir el llibre), que Jonàs entengui que Ell estima la gent, que confia en tothom (fins i tot en Jonàs) i que el que vol és el seu bé i no el seu càstig.
Tot això per preguntar-nos si nosaltres, com Jonàs, no som una gent morta de por davant dels reptes, amargada i un punt venjativa, que ens hem fet un Déu a mida, ple de normes especialment pensades perquè les compleixin els altres. Compartim amb Jonàs l'estupor i la distància davant d'una Nínive enlluernadora i complexa.
En definitiva, al CPL ens hem animat a muntar un curs sobre el llibre, adreçat sobretot a les persones que porten grups d'adolescents i joves. Comptem amb l'Ignasi Flores, dibuixant, amb en Joan Ramon Marín (biblista). I també amb en Joan Verdés, mestre i membre de l'equip de pastoral de l'Escola Claret.
La veritat és que al CPL, després de l'exili de Rivadeneyra (allí compartíem local a la "Casa de l'Església" amb un munt de delegacions i moviments cristians, i tots plegats en vam ser expulsats per una opaca operació del bisbat), ens venia molt de gust iniciar bones relacions de veïnatge. I qui són els nostres nous veïns? els claretians, l'escola Claret, les parròquies del Cor de Maria i de Sant Tomàs d'Aquino, les Teresianes, i l'Arxiprestat de la Sagrada Família. A tots ells hem convidat a pensar i preparar aquest curset sobre el llibre de Jonàs.
No sé si vindrà gaire gent, però de moment, ha estat un plaer tot el treball conjunt. I serà, n'estic segura, un plaer el curset, que tindrà lloc els dissabtes 8 i 15 de novembre de les 10 a les 13 h. del matí, als locals del CPL. Serà un curset pensat per donar eines per treballar amb els grups de joves. Us animeu a venir? Us hi podeu inscriure aquí

dissabte, 4 d’octubre de 2014

Jordi Roch i Matthias Goerne

Ahir vaig tenir el privilegi d'assistir a un acte molt especial: un concert secret a l'auditori de l'Illa de Barcelona. Els familiars i amics de Jordi Roch van voler regalar-li per al seu 83 aniversari un concert amb el baríton Matthias Goerne, acompanyat al piano per Alexander Schmalcz. Havia de ser una sorpresa i no sé si ho va ser gaire, però la veritat és que a mi em va encantar anar-hi. 
Motius:
1. El "lied" -la cançó- del romanticisme alemany (Schubert, Schumann, Brahms....) i després de tants altres autors d'altres èpoques i nacionalitats com Richard Strauss, Gustav Mahler, Gabriel Fauré, Benjamin Britten i un llarguíssim etcètera) és la música que porto més endins. És una música que no té gaire èxit. És poc coneguda, els cantants que s'hi dediquen destaquen més per la seva musicalitat que per la seva veu, ja que, a diferència de l'òpera, el lied no requereix acrobàcies vocals, però sí una gran sensibilitat per "dir" el text. De fet, l'afició per Schubert i els seus centenars de cançons van ser el que em va portar a estudiar alemany, i, de retruc, a fer germàniques. Una de les grans liederistes va ser, per exemple, Victòria dels Àngels.
2. Matthias Goerne és un dels millors cantants especialistes en lied i es troba a més en un moment de maduresa musical i vocal. Ve cada any a cantar a la Schubertiada de Vilabertran. Sembla ser que Jordi Roch, el director artístic d'aquest cicle, el va descobrir fa vint anys, es van fer amics, i des d'aleshores Goerne ve any rere any a Vilabertran. 
3. Posats a fer un concert per a un amic, Goerne s'hi va llançar i va cantar tres cicles de cançons de Schumann: l'Amor i vida d'una dona, Amor de poeta i encara els Dotze poemes de Justinus Kerner. Una passada que no es pot descriure amb paraules.
4. Em vaig alegrar molt d'assistir a un homenatge a Jordi Roch, perquè és de les persones que crec que més ha treballat per difondre no només el lied sinó la música mal anomenada "clàssica" a Catalunya i em sorprèn que no sigui més reconegut. L'acte d'ahir va ser molt singular, perquè clarament era un acte dels amics i no de les institucions. Jo no estic gens al dia del món musical, però em va semblar que el gruix de participants era públic agraït més que grans patums musicals o que -gràcies a Déu- els polítics. Per tant va ser un acte senzill i sentit.
Jordi Roch és metge i jo el vaig conèixer -no personalment- quan era president de Joventuts Musicals. El recordo quan jo deuria tenir nou o deu anys. A l'escola ens van portar a les Audicions Musicals per a Escolars, i a mi l'experiència em va frapar de debò. Es tractava d'un concert al mes, que ens presentaven Jordi Roch i Oriol Martorell, que inevitablement ens feia cantar amb gran entusiasme. Aquell any se celebrava alguna cosa de Mozart i jo vaig poder veure, un 9 de maig, la meva primera òpera: Bastià i Bastiana, amb Maria Dolors Aldea i Joaquim Proubasta. Quan vaig començar a l'institut, només hi deixaven anar als alumnes de cinquè curs. Jo hi vaig assistir clandestinament un munt d'anys, amb la complicitat dels pares i dels profes (i de Joventuts Musicals, ja que n'era sòcia). Quan em va tocar anar-hi, als quinze anys, algú havia decidit substituir els presentadors per pedagogs. I això ja no em va agradar tant. Em sembla que d'aquí em ve la sensació que les grans obres d'art entren millor sense adaptacions prèvies, encara que en captis solament una petita part.
Al cap d'un parell d'anys, amb la mare ens vam animar a comprar entrades per a alguns concerts del Festival Internacional de Música de Barcelona, un esdeveniment musical de gran qualitat i que segurament deuria ser molt deficitari -de minoritari sí que n'era. Vaig poder escoltar els grans, grans, liederistes de l'època, com Irmgard Seefried, Anton Dermota, Evelyn Lear, Thomas Stewart i, gairebé (perquè al final va suspendre el concert), Dietrich Fischer-Dieskau. M'empassava el lied sense saber què deien, amb la passió i l'obsessió pròpia d'un adolescent. Però això m'ha alegrat la vida fins avui.
Aquest Festival Internacional de Música va durar 24 o 25 anys, no ho recordo. I es va acabar abruptament no sé gaire per què. Sempre m'ha intrigat el fet que les entitats que van lluitar culturalment contra el franquisme, amb molt pocs recursos, hagin estat tan poc reconegudes. Des del pare Ireneu Segarra fins als promotors musicals com Jordi Roch.
En fi, el meu homenatge i el meu agraïment per a tots ells. 

diumenge, 21 de setembre de 2014

Primer dia de revisió de vida


Aquesta ha estat la nostra pregària:
Senyor,
Primer dia de reunió després de l’estiu. Som aquí i tu ets amb nosaltres, encara que entre les ganes que teníem de veure’ns i de xerrar, l’afany de planificar-nos la vida i l’atabalament que portem a sobre,  amb prou feines et prestem atenció. Però ja saps que tu ets la causa de la nostra trobada i et demanem que ens ajudis a seguir-te amb fidelitat durant aquest curs que ara comença.
Et donem gràcies per en Ramon, que d’alguna forma sabem que avui ens acompanya. Avui compartirem els nostres projectes, esperances, patiments, compromisos. Segurament sortiran moltes persones que estimem amb facilitat o que ens costa estimar. Et preguem per cadascuna d’elles. Sabem que ens ajuden a conèixer-te millor.
Parlarem de satisfaccions i de dificultats, de febleses i de possibilitats. Fes-nos esperançats i ajuda’ns a pair allò que sabem però que mai no acabem d’entendre prou: que si el gra de blat no mor no dóna fruit.
Ajuda’ns a veure i a mirar amb els teus ulls la realitat que vivim en la seva riquesa, a anar més enllà de la immediatesa i de la superficialitat; a percebre allò que és petit i invisible, menyspreat als ulls del món; a no defugir el patiment del més pobre.
Continua venint a les nostres reunions i obre’ns els ulls al teu Esperit. Que aprenguem a viure sense por, contents, confiats en tu i en les persones que ens envolten, valents, amb creativitat, sortint de les nostres comoditats i de la petitesa dels nostres interessos més personals, i anunciant amb la nostra manera de viure i de relacionar-nos que cada persona “val més que tot l’or del món”.
Et donem gràcies per l’ACO i pel servei que en Javier ha fet durant tant de temps. Amén.

19 de setembre 2014

diumenge, 14 de setembre de 2014

Noves, velles, polítiques

Reconec que en mig del bany maria ultranacionalista que vivim –catalanista i espanyolista- cada dia em costa més d’escriure sobre política, perquè d’una banda em sento molt allunyada de l’eufòria sobiranista, que em fa més por que goig, i de l’altra, veig que la militància política i sindical que, amb intensitats diverses, he viscut durant la meva vida ha quedat desfasada. O, més que desfasada, està molt mal vista.
Opto en general per una mena de silenci sobre el nacionalisme, i procuro no ser gaire públicament profeta de calamitats, cosa que sóc en la intimitat perquè la convivència em sembla un bé molt fràgil. Tinc la sensació d’aillar-me. Fan mobilitzacions estupendes, de color i d’eufòria, i d’organització, a les quals no vull participar perquè no comparteixo en absolut els seus objectius. Però les visc amb recança perquè sé que la major part dels meus amics hi són i jo no ho comparteixo amb ells. Em provoquen alèrgia les manipulacions de la història, i contemplo amb desolació com, a més de les franquistes, ara n’hi ha moltes d’altres de signe catalanista. Jo no vull la independència de Catalunya, sí que voldria, però, una consulta. Això sí, ben feta. Amb una pregunta que s’entengués i que permetés expressar-nos als que volem molts canvis en la constitució i i el màxim de consens possible per dur-la a terme. No és tan una qüestió només de legalitat, sinó de fer una consulta impecablement legítima. O sigui que de fet em sento molt desplaçada.
Els amics amb qui en parlo em miren amb commiseració. Algun intenta encabir-me en un compartiment o altre i em busquen classificació. D’altres també ho intenten més pel broc gros. I ara em trobo que hi ha qui em concedeix el grau de “catalanista”. D’altres, menys benèvols, em titllen d’espanyolista, federalista, unionista i no gosen dir botiflera. Jo no em sento res d’això. Jo vull una nova constitució actualitzada, que permeti una redistribució social dels béns i on Catalunya previsiblement continuï sent deficitària. I veig amb esglai com Europa, que, com Espanya, ens afecta tant si hi som com si no, va pel pedregar. Què es pot esperar, per exemple, en matèria de medi ambient de l’Arias Cañete, recentment nomenat responsable de la comissió d’Energia i Acció pel clima a la Comissió Europea? Aquí caldria incidir-hi amb força i en conjunt amb els treballadors europeus. Penso que caldria potenciar i molt allò que ens uneix i no el que ens separa, però el vent bufa en direcció contrària.
D’altra banda, hi ha la vella i la nova política, sorgida com a crítica dels tics i abusos dels partits polítics, que són molts i variats. Però tampoc no m’hi acabo de trobar, ni amb els uns ni amb els altres. Amb els partits “clàssics”, per entendre’ns, perquè veig que no acaben de renovar-se: ni en les persones, ni en els mètodes. Amb tot, l’acció de govern i la pròpia història són un bany d’humilitat. No em sap greu anar amb gent que no és perfecta, que té ferides i que s’equivoca. Són humans com jo. Amb tot, em miro amb desànim les eleccions que ens vénen a sobre i ja em canso de la cantarella del “només nosaltres ho fem bé, els altres ho fan fatal”, que els fa arrogants i no contribueix al treball conjunt.
I de les noves formacions polítiques n’agraeixo la frescor i el col·locar a primer terme els problemes de la gent. Ara bé, no m’entusiasmen els sistemes assemblearis, que són fàcilment manipulables. En el seu conjunt, no em sembla que estiguin exclosos de trepes (això forma part de la condició humana) i a llarg termini em sembla que és bo dotar-se d’un sistema organitzatiu una mica més sòlid. De fet, l’ideal és combinar totes dues formes de fer política. Podria ser “Guanyem”. Però això requereix una certa bona voluntat, una valoració i confiança mútues, i la renúncia a electoralismes i a populismes.

En qualsevol cas, no avançarem si no hi ha una participació àmplia i madura de la població. I no només en actes festivoreivindicatius ni en assemblees polítiques, sinó reforçant també les entitats, creant noves cultures, treballant molt amb qui no és com nosaltres.
Això és el que molts militants sindicals i polítics han anat fent des de la transició. Sense comptes "coixí" a paradisos fiscals. Sense fama i sovint sense èxit. Amb bona fe i dedicant-hi hores. Un servei avui poc valorat, sota la capa de corruptela, però gràcies al qual durant molts anys hem conquerit l'Estat de Benestar que tant enyorem. 

diumenge, 24 d’agost de 2014

Plantes amb voluntat pròpia

L'eixida de casa és força gran i hi ha molt d'espai perquè hi creixin plantes. Quan vam venir a viure-hi en Pepito em va acompanyar amb la seva furgo de pagès al seu camp. I tots dos vam omplir els parterres amb la mateixa terra que fa créixer enciams i tomàquets, entre plàstic i plàstic. Una mena de metàfora del parc agrari.
No hi va ajudar gaire que al cap d'un parell d'anys, d'una ventada volés la tela asfàltica del terrat i es va esmicolar sobre les plantes. Vaig anar traient els trossets amb molta cura, però no sé si vaig aconseguir fer net. Des que visc a Viladecans he après a témer el vent i l'aigua, que ja em van fer destrosses només arribar.
La veritat és que a casa la mare mai no havíem tingut plantes. No teníem balcó, i les finestres no s'hi prestaven gaire. Vaja, ja es veu que de voluntat política per fer créixer plantes no en teníem, no. Després quan ens vam casar i vam instal·lar-nos al carrer Llatzeret hi havia un espai molt semblant a aquest. M' hi vaig posar amb afany, empesa per la Merceneta que, entusiasta, no parava de regalar-me plantes i llavors, i encara aviat va fer prou goig, amb plantes senzilletes.
Però a Viladecans sempre ha estat més difícil. Tot i que en teoria hi ha menys contaminació que a Barcelona, tot m'ha costat molt més de fer créixer. De fet, no sé ben bé si planto un roser o un gerani, o més aviat pinso per a tota mena de pugó i de mosquits. 
Les plantes d'un costat no acaben de créixer, pobretes. Agafen totes les malures i amb la pèssima cuidadora que tenen deuen patir força. M'he proposat estar més per elles, però ja veurem. 
Les plantes de l'altre costat, però, tenen vida pròpia. Són descarades. El ficus creix i creix fins a l'infinit, fins al punt que jo ja no el puc podar. Una mena de planta carnosa (àloe?) que em va regalar en Jaume s'ha fet gran, s'ha reproduït amb gran entusiasme, i envaeix el pas, però m'agrada. En vaig fer una fotografia i el vaig convertir en la coberta d'un llibre.
Al seu aire, i per iniciativa pròpia, han crescut dues palmeres que amenacen amb treure'ns un ull. En vista que no podia treure-les, he intentat lligar-les. Però aquest cap de setmana amb les pluges una d'elles s'ha alliberat. L'hauré de reprimir. M'admira la seva tossuderia. És una planta agressiva, expansiva i veloç.
I finalment hi ha una mena de llorer que també s'ha afegit voluntàriament a la festa.
Tot plegat m'ha fet arribar a una conclusió: les plantes creixen, si volen, on volen i com volen. No sé què en deuen pensar els jardiners... 


dimecres, 20 d’agost de 2014

Ordre, litines, caramels

1. Ordre. Feia mesos que intentava posar ordre en el caos de la meva taula de feina i de la prestatgeria. I ahir, després d'un mes de vacances, ho vaig aconseguir. No penseu que és que no m'ho he plantejat fins a darrera hora: és que no ho vaig aconseguir fins ahir, perquè no sabia com posar-m'hi. Perquè endreçar suposa retrobar estímuls, tenir un cert ordre mental, poder tancar coses, d'alguna manera. Sí, sóc mandrosa. Però sospito que també estic molt bloquejada, bàsicament per desbordament i per excés: excés de llibres, de records associats a objectes, de metros quadrats per netejar (bé, tanta gent ha de viure en espais minúsculs i a mi més aviat em passa el contrari), excés de programes informàtics coneguts a mitges... Tot el que he anat llegint sobre el silenci i la meditació porta a centrar l'atenció en una sola cosa a la vegada, i jo vaig interrompent angoixada la redacció d'aquest post, pensant que podria escoltar música mentre escric, o impedint-me a mi mateixa deixar-ho a mitges per preparar les pastilles d'en Jordi, que torna divendres o pensant ja quina fotografia hi posaré, o reprimint el desig de baixar a llegir els diaris que acaba de portar en Josep, o de sortir urgentment a regar aquella planta que m'he oblidat de regar. Clarament hauria de simplificar la vida. De triar allò que és bàsic. De seguir un fil i no tres mil alhora.
2. Litines. En vaig veure l'altre dia i en vaig comprar. Em va semblar que seria un complement adient per acompanyar aquest viatge col·lectiu enrere cap al franquisme. L'aigua de litines va associada a la infantesa. Continua agradant-me aquesta mena d'aigua de Vichy esbravada. 
3. Caramels. Ai, que estic enganxada als jocs de mòbil! Si les hores que hi dedico les dediqués a una altra cosa més profitosa o al no res, aniríem millor. Però s'adiu bé amb aquesta sensació de bloqueig i de fer trenta coses a l'hora, i de tenir el cap ple costi el que costi... 

dissabte, 16 d’agost de 2014

Camins emboirats

Fa ja molts dies que vull reprendre aquest blog, però no me n'acabo de sortir. No aconsegueixo escriure amb fluïdesa, cosa que en el meu cas és una certa novetat. Escriure amb fluïdesa no és sinònim d'escriure bé, però habitualment no em costa. Ara gairebé no escric, ni bé ni malament. Ja fa temps que estic encallada en el fons i en la forma: excés de feina? cansament? Potser sí. En tinc molts números.
Em queda una setmana de vacances amb una llarga llista de coses a fer que durant el curs m'ha estat impossible abordar i que aquests dies em sento incapaç de dur a terme, cosa que m'angoixa una mica, perquè quan intenti reprendre el ritme habitual estaré encara més col·lapsada que a final de curs. Sóc conscient que he de deixar algunes activitats, però no veig en absolut quines. 
Potser, però, em trobo en situació de canvi. De canvi social, per dir-ho d'alguna manera, crec que sí. A part del desànim que em causa el bany nacionalista, em costa d'entomar que el model polític, sindical que m'ha estat referent tota la vida ja no serveixi de la mateixa manera i encara em costa més que sigui tan mal vist perquè els bons testimonis -que n'hi ha molts- no aconsegueixen ser percebuts sota la capa de corrupció. Mentre ho escric, m'adono que és un qüestionament més teòric que una altra cosa, perquè pel partit mai no hi apareixo i fa molts anys ja que no faig feina sindical. De fet ara em dedico més al món associatiu i faig tasques molt poc ideològiques: maquetar revistes (hi escric poc, però), enviar correus electrònics, posar blogs al dia (el del Punt de Trobada, el Crit Solidari, el Mamut de Viladecans...), portar els comptes, preparar xocolata desfeta o vendre samarretes... Potser les tasques d'Església (l'ACO, la pastoral obrera) són una mica més creatives. Però sento que hi ha d'haver un relleu generacional -ja està bé- i que m'he fet vella de cop. Toca aguantar i fer feina, en el sentit del servent inútil de l'evangeli. Perquè hi ha d'haver relleu, però encara no hi és. Per això em costa deixar activitats, perquè algunes, si les deixo, poden desaparèixer.
Però hi ha també altres canvis. Diverses coses han anat confluint: el curs "Natura i espiritualitat" del Miracle (que produeix un estat de felicitat immediata, però que aporta una càrrega de fons altament qüestionadora i suggerent); la mort d'en Ramon, que ens ha deixat com a herència a tot el grup de revisió de vida, a part de l'estimació, un parell de llibres d'en Pablo d'Ors: Sendino se muere i Biografia del silenci. De la meva collita m'he llegit també: El olvido de sí, sobre Charles de Foucauld. Tres llibres que m'han impactat i que també suggereixen transformacions. I he rebut també algunes altres propostes, de col·laboracions que m'interessen però a què en teoria hauria de dir que no... i no ho penso fer.
I hi ha la família, que estimo i que mereix més dedicació. I algunes amistats que he repescat...
És com si el canemàs social, espiritual, que fins ara em servia, ara ja no servís. Jo també he de refer la meva Constitució, vaja. M'hauré de fer una consulta a mi mateixa, però, com en la consulta del 9-N, no acabo de veure clara la pregunta...
No me'n queixo. No sé quin camí he de seguir, però estic contenta. Això sí, desconcertada. Provaré d'anar escrivint, a veure si això m'ajuda a veure-hi una mica més clar. Constato que a banda de "muda" des del punt de vista blocaire, m'he tornat clarament fresca. L'angoixa conviu amb un cert sentit de "qui fa el que pot no està obligat a més". A veure què passa...

dimarts, 29 de juliol de 2014

Gormaz o l'agraïment

Va ser tota una sorpresa rebre, amb un any d'anticipació, la invitació d'en Marc i l'Eva al seu casament. Recordo en Marc de ben petit: el fill, de set o vuit anys, d'una companya i amiga de la feina. Companya i amiga amb la qual passa el que sol passar: ens estimem molt, però amb prou feines ens veiem. De manera que si amb la Montse no ens veiem, amb els seus dos fills, en Marc i la Irene, encara menys. Per bé que a cadascuna de les nostres trobades, ells ocupen bona part de la conversa.
Per això em va sorprendre que ens convidés a casament. Perquè la iniciativa era d'ell, no pas dels seus pares. El motiu? Quan era petit li vaig regalar un casset amb música clàssica, que a casa ens agradava amb passió i que la meva mare gravava artesanalment amb entusiasme triant amb delicadesa els fragments que ens semblava que més podrien agradar a una criatura. En vam distribuir uns quants. I a en Marc, li va tocar. I sembla que el modest regal va fer fortuna. I que el casset en qüestió va formar part de l'educació sentimental del noi. I que si avui és un apassionat de l'òpera i abonat al Liceu, la cosa ve d'aquí. Una llavor que va créixer ben endins i que al seu moment també va donar fruit.
El que resulta singular no és tant el fet que la llavor hagués arrelat (mèrit de la terra, que era molt bona!), sinó que jo també hagi pogut gaudir dels seus fruits. Els mitjans de comunicació ens ofeguen amb notícies pèssimes sobre el nostre món, i no solen explicar gaire allò que va bé. Donem per fet i com a natural allò que funciona i som poc donats a agrair res. Sempre sembla que ens deguin. No és el cas d'en Marc. Ha estirat del fil d'una de les moltes coses que el fan feliç i ha volgut expressar el seu agraïment, en aquest cas, per un gest molt senzill i molt petit. Certament em va emocionar i em va fer pensar que la meva mare, que a hores d'ara deu berenar cada tarda amb Mozart, deu haver estat també contentíssima.
I és que, a més, el casament no era poca cosa: tres dies de casament. En Marc i l'Eva s'han casat ara,  per l'Església, quan ja tenen dos fills. En Marc, al casament, va subratllar la gratuïtat del fet. Ja no hi ha pressió social: ni per casar-se pel civil o per  l'Església, ni per la mena de celebració a seguir. La parella es casa perquè vol i quan vol. Expressa el seu compromís i el seu amor, que no provenen de fer una cerimònia, sinó que existeixen per se. Han esperat a fer-ho quan els ha semblat oportú i els ha vingut bé. Sense presses i amb una llarga i atenta preparació, vetllant tots els detalls. No només perquè la celebració i el convit sortissin bé -que hi van sortir, i molt!-, sinó perquè cadascun dels convidats s'hi sentís ben acollit. Des de la carta personalitzada de benvinguda que vam trobar a l'habitació de l'hotel, a l'esmorzar que un dels tres dies ens van oferir dalt del castell de Gormaz, un paratge fantàstic on les coses s'havien de de pujar a peu.
Van triar el poble de la mare de la núvia: Gormaz. Un lloc minúscul (a l'hivern hi queden quatre veïns) i encantador, amb una església (San Miguel de Gormaz) de construcció mossàrab, recentment restaurada, al peu del castell europeu amb el perímetre més gran (un quilòmetre!). El lloc dels estius i dels jocs infantils, ara també dels seus fills. També aquí l'agraïment i l'estimació per les arrels familiars s'hi feien presents. «Volem transmetre-us l'amor per aquesta terra i la seva bellesa, deia l'Eva, per això us hem fet venir». I ho van aconseguir!
Total, que ens vam instal·lar a Berlanga de Duero, el lloc on es va fer el convit. Un convit boníssim, per cert, on els nuvis van aparèixer... servint el sopar. Vam tenir ocasió, l'endemà, de tastar els productes de la terra (un sentit homenatge al colesterol) i encara, l'altre, de fer un recorregut amb autocar per la comarca i de visitar la catedral d'Osma. La família de l'Eva va treballar-hi intensament. Ja no recordo quants centenars de "roscos" va fer per a l'esmorzar, però eren molts, certament!

En fi, per a en Josep i per mi, un gran regal, potser immerescut: el casament, Gormaz, el descans, la festa, l'amistat. En quedarà, per sempre, el record viu. Visca la música, visca Gormaz, visca els nuvis!
San Miguel de Gormaz
Berlanga de Duero

El castell de Gormaz

El Burgo de Osma

El cañón del Rio Lobo

dimecres, 5 de febrer de 2014

Banalitzar la doctrina social de l'Església

Acabo de llegir la publicitat d’un seminari que porta el títol de “La doctrina social de l’Església i el Papa Francesc” (sic, o sigui majúscula per al Papa, minúscula per a la doctrina social), organitzat per la Facultat de Teologia.
D’entrada m’ha semblat una bona cosa. Jo sóc més aviat escèptica sobre una doctrina social que, lamento dir-ho, conec poc. Potser perquè m’estimo més prendre com a punt de referencia els evangelis que no pas els documents papals, per apreciar els quals sempre he de vèncer un munt de prejudicis. Sobretot per la tendència que tenim els cristians a pontificar sobre qüestions socials des de la barrera. Perquè així com l’assistència a les persones és una pràctica per sort molt estesa entre els cristians, la participació social i política transformadora és més aviat minoritària.
La simpatia que desvetlla el papa Francesc m’ajuda a mirar-me tot aquest corpus amb més interès i per això m’ha agradat saber que els propers 10 i 11 de febrer es feia aquest seminari. Quan he mirat el programa amb més atenció, però, la decepció ha estat majúscula.Com sempre, el tema s’aborda sobretot amb patums eclesials, intel·lectuals i socials, la vàlua dels quals no se m’acudiria pas qüestionar. Però la veritat és que el seminari en si mateix sembla forma part més aviat del corrent perpètuament adulador que envolta els papes que d’una preocupació real per la posada en pràctica en la nostra societat avui de la doctrina social. Altrament el seminari comptaria en la seva realització amb gent cristiana que està treballant en els àmbits socials i ciutadans des de la base, que és el que és a l’abast dels ciutadans i on la tasca es fa amb gratuïtat i esperit transformador, sense esperar ni fer carrera ni sortir als diaris. Però es veu que si no ets director general d’alguna cosa, no pots aportar res i hi trobo a faltar la gent dels moviments d’acció catòlica, que en la seva diversitat sempre han treballat especialment aquesta presència en l’entorn ciutadà i social amb voluntat de fer presents els valors evangèlics en la societat. Alguns potser som ignorants en temes de doctrina social, però els companys de la GOAC, per exemple, sempre s'han basat molt en el coneixement d'aquesta doctrina.
Em sembla una oportunitat desaprofitada aquesta distància entre el món universitari i la militància de base. Ben segur que als intel·lectuals els aniria bé el testimoni i les dificultats de la gent que viu en pròpia carn la lluita social. I ben segur també que als militants els aportaria molt una reflexió intel·lectual que ajudés a anar més enllà de les pròpies batalletes.

El risc del missatge del papa Francesc és que se’n parli amb superficialitat i des de la pompa institucional. I jo, per fer-ho així, gairebé m’estimo més el silenci.